dissabte, 27 de febrer de 2010

Postmoderns?

Per Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

Fa uns anys, un conegut periodista i bon amic em va preguntar: “Què diu, Kant?” Em vaig quedar perplex. Durant els anys de la meva formació acadèmica havia dedicat moltes hores a estudiar les idees del filòsof alemany, i era i sóc incapaç de resumir-les en un titular. Es pot fer, naturalment. Un diu, per exemple, “Montesquieu”, i afegeix com un ressort: “La divisió de poders!” És curiós que tota l’obra de Charles-Louis de Secondat (així es deia, en realitat, el baró de Montesquieu) pugui ser reduïda a aquesta vaguetat, mentre que frases com “el futbol és el futbol” o “hem vingut a guanyar” puguin donar lloc a llargues cavil·lacions i inacabables tertúlies. Resulta insòlit que algú vulgui comprimir el pensament de Kant en tres o quatre paraules, però, en canvi, es vegi en l’obligació de fer notes a peu de plana quan un jugador de futbol afirma en una roda de premsa que “la culpa és dels àrbitres”, o que “encara queda molta lliga”. Tot això no és nou, evidentment: al segle XVIII, en temps de Kant o de Montesquieu, les persones que provaven d’anar una mica més enllà dels tòpics eren una minoria insignificant, mentre que les que jugaven a les cartes tot bevent l’agra vinassa de les tavernes constituïen la immensa majoria. Vet aquí, però, que un bon dia tot això va quedar equiparat. Tot valia, tot era igual, tot era el mateix. Encara que pugui semblar el contrari, la legitimació intel·lectual d’aquest estat de coses és recentíssima: té 25 anys, aproximadament.

Quan l’any 1985 Gianni Vattimo publicà La fine della modernità, sis anys després de La condition postmoderne de Jean-François Lyotard, una estranya convulsió s’apoderà dels intel·lectuals europeus. Ningú no sostenia ja sense ruboritzar-se que “el marxisme és la filosofia insuperable del nostre temps, i la resta, simples ideologies”, com havia dit Sartre el 1960 (enguany farà 30 anys que va morir, precisament). Però tampoc ningú no gosava afirmar encara que les tesis postmarxistes de l’Escola de Frankfurt només eren “nostàlgia de Déu”, tal com acabava d’argumentar Vattimo. Això sí, ja quasi ningú citava amb tanta generositat les anàlisis d’Althusser –que no feia gaire, per cert, havia escanyat la seva dona– ni les teories de Marcuse, àvidament llegides als campus universitaris dels anys setanta, entre fotos del darrer viatge iniciàtic a Kàtmandu (o, més modestament, a Eivissa) i entrades de cinefòrum en què, suposadament, es combatia de manera ferotge la dictadura i es minaven, de forma irreversible, els fonaments de la podrida societat capitalista. Qui no seguia aquestes directrius alliberadores era només un alienat per la ideologia imperant: un “home unidimensional”, en cèlebre fórmula del mateix Marcuse. [...]

En l’ambient malsà de la universitat dels anys setanta, que en nom de la ideologia havia dimitit de la tasca de transmissió del coneixement, el sotrac postmodern tenia un cert sentit. També el tenia en el si d’una societat que, en molts pocs anys, havia experimentat un canvi de valors extraordinari. Tot equiparant Bach amb Torrebruno, els acudits de Jaimito amb el Gènesi i els grafits amb la pintura de Veermer, els postmoderns no feien més que recollir una creença que llavors –i ara– resultava majoritària: la necessitat de dignificar la cultura de masses en detriment d’allò que s’anomenava despectivament “la cultura d’elit”. Repeteixo que aquesta actitud té molts anys, però només es va legitimar o justificar amb el triomf d’aquests plantejaments, i especialment amb el llibre de Vattimo.

Contemplant, amb estupor, la deriva cretinitzadora de la nostra cultura, ¿és possible un retorn crític i meditat a un món en què una teoria científica o una pel·lícula de qualitat no s’ubicaven en el mateix prestatge dels prejudicis irracionals o dels programes televisius d’assumptes del cor? ¿És possible un rebuig respectuós, però alhora ferm, de l’omnipresència de la cultura de masses i els seus efectes socialment narcòtics? Hi ha una generació educada en la creença inversa que s’hi oposaria. O potser ni això: és probable que ni tan sols entengui moltes paraules d’aquest article... Deixem-ho, doncs, com estava: el futbol és el futbol i encara queda molta lliga. Així, en comunió postmoderna, ens entenem tots.

(Extracte d’un article publicat a l’Avui, 23 febrer 2010)

dissabte, 20 de febrer de 2010

Adéu, partits polítics!

per Juli Capella

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Goodbye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.

Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.

Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.

Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu mediocres entre les vostres files. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.

Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

(El Periódico, 17 febrer 2010)

dissabte, 13 de febrer de 2010

Els dracs fan pudor

per Joan Barril

Una de les proves de la bondat humana és la incapacitat de comprendre el Mal. És per això que als culpables de totes les barbaritats se’ls intenta humanitzar a partir del seu passat, de la seva família, dels traumes de joventut o de les males companyies. No està previst que el Mal sorgeixi per generació espontània i covi en algun personatge d’aquests que transcendeixen la seva pròpia mort.

Sovint la gent de bé té la necessitat de muntar una mena de hit parade del Mal. És, sens dubte, una tasca tan difícil com trobar l’home o la dona de l’any. El Bé es confon sovint amb la simple popularitat. El Mal, contràriament, tendeix a buscar una quantificació: com més morts hagi produït un candidat a l’encarnació del Mal, més dolent serà. Però la quantificació de les víctimes sempre tendeix a matisar-se. Si el Mal és la mort directa de molts, ¿quants són aquests molts? Els cranis dels camps del silenci cambodjans són numèricament inferiors a les víctimes de Stalin a la seva gran Unió Soviètica, però proporcionalment van significar una reducció important de la població cambodjana. De la mateixa manera, les dues bombes atòmiques que Truman va llançar sobre el Japó, ¿són comparables a les matances artesanals a cop de matxet dels hutus contra els tutsis en el genocidi de Ruanda? ¿Es pot establir una jerarquia del Mal en l’antiga persecució del poble armeni per part dels turcs i comparar-la amb la tasca de tortura i eliminació sistemàtiques d’una generació gairebé completa d’argentins sota la Junta Militar? Definitivament, el Mal no es comprèn amb xifres, sinó amb la perversió que significa la creença d’uns criminals ennoblits i d’unes víctimes cosificades.

Arribats a aquest punt, apareix l’encarnació del gran Mal del segle XX. El botxí insaciable que va dissenyar una política industrial per a la purificació de la seva pròpia espècie. Adolf Hitler ha estat col·locat a la cúspide del Mal precisament per trivialitzar els seus aprenents. En la barbàrie organitzada i en la crueltat cap a la Humanitat se suposa que Hitler és insuperable. Això explica la fascinació que exerceix en els demòcrates aquest paladí del Mal afortunadament ja inofensiu. Un dels seus homes, l’almirall Doenitz, és l’autor d’unes ordres draconianes a la marina de guerra del Tercer Reich per les quals decretava l’aniquilació física dels supervivents enemics i l’enfonsament sistemàtic dels vaixells d’auxili. Doenitz va ser condemnat a Nuremberg a 10 anys de presó. El que no explica la història del Mal és que contemporàniament l’almirall nord-americà Nimitz també va dictar la mateixa ordre a la Navy per exterminar els soldats japonesos. Aquest va ser el mèrit pòstum de Hitler. Després de l’Holocaust i del salvatgisme de les tropes alemanyes, els altres es van permetre tota mena d’atrocitats.

Però, dels dictadors, com del porc, tot s’aprofita. I una il·lustre odontòloga alemanya acaba d’examinar les fitxes del dentista de Hitler i ha decidit que el gran dictador no nomes era cruel, fanàtic i salvatge, sinó que a més a més patia halitosi. Quan ja no podem fer res per conjurar el Mal sota les nostres pròpies banderes, llavors recorrem a l’halitosi de l’enemic que ja no pot ser jutjat. Ara se li imputa a Hitler l’únic mal que no va poder escollir. Mentrestant, certes democràcies occidentals poden continuar exterminant qui vulguin amb la fragància de les roses americanes i l’aroma dolceta del napalm israelià.

(El Periódico, 10 febrer 2010)

dissabte, 6 de febrer de 2010

Franquistes bons?

per David Miró, periodista

Sens dubte, un dels economistes més influents del segle XX va ser Hjalmar Schacht, president del Banc del Reich i ministre d’Economia els primers anys d’Adolf Hitler com a canceller. Schacht se les va enginyar perquè els diners internacionals fluïssin cap a l’Alemanya nazi i fessin possible la recuperació econòmica i, a conseqüència d’això, el rearmament massiu. Quan la guerra ja era inevitable es va distanciar del règim i fins i tot va mantenir contactes amb els responsables de l’atemptat contra Hitler del 1944, per la qual cosa va ser deportat a un camp de concentració. Va ser absolt en el procés de Nuremberg, però un tribunal alemany el va condemnar després a vuit anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un. Els anys 50 i 60 va ser un brillant assessor econòmic de països en vies de desenvolupament. Va morir a Munic el 1970.

La història de Schacht m’ha vingut al cap al llegir l’article d’Antoni Serra Ramoneda [El Periódico, 25 gener 2010] sobre el 50è aniversari del Pla d’estabilització, que a finals dels anys 50 va modernitzar una economia, l’espanyola, que estava a prop del col·lapse. Serra Ramoneda lamenta el poc ressò que ha tingut l’efemèride i el poc reconeixement acadèmic del seu ideòleg i impulsor, l’economista català Joan Sardà Dexeus, segurament juntament amb Laureano López Rodó un dels catalans més influents del segle XX.

En el meu cas, les històries de Schacht i Sardà em conciten una reflexió d’ordre moral molt diferent. És possible fer el bé col·laborant amb un règim que és intrínsecament dolent, com el nazisme o el franquisme? És molt probable que Sardà no fos un franquista convençut, però resulta evident que va posar els seus coneixements i el seu talent al servei d’un règim que torturava i assassinava, i l’èxit del Pla d’estabilització va coadjuvar a perpetuar la dictadura.

Aquesta no és una qüestió intranscendent. El règim franquista, com tots els sistemes autoritaris, va intentar treure el màxim profit de les intel·ligències del moment en benefici propi. Hitler va tenir Schacht, però també la cineasta Leni Riefenstahl i l’arquitecte Albert Speer. Les reformes de Sardà van treure de la pobresa moltes persones, però també van omplir les arques d’un Estat assassí i corrupte. Mentre Sardà convencia els tècnics del Fons Monetari Internacional que valia la pena finançar l’arrencada econòmica espanyola, als calabossos de la Via Laietana es torturava polítics, dirigents sindicals i estudiants.

Quin judici moral es mereixen aquestes persones que van treballar per al règim i que van ajudar sens dubte a sostenir-lo, encara que en el seu quefer diari fossin unes bellíssimes persones i fins i tot antifranquistes al seu interior? Poden estar a la mateixa altura que les persones que van fer una oposició activa i que van pagar un alt preu a causa d’això, amb la presó o fins i tot la mort? O al costat de les persones que van renunciar a qualsevol tipus de col·laboracionisme i van optar per una resistència passiva que els va portar a renunciar a les seves carreres professionals?

Una de les herències de la cultura de la transició es basa en l’existència d’uns franquistes bons, als quals no hi ha res a retreure. El cas de Juan Antonio Samaranch és paradigmàtic, però no s’ha d’oblidar que si la dictadura franquista va durar tant és perquè milers de persones, des del simple funcionari fins al ministre de torn, posaven en marxa cada dia els ressorts de l’Estat nacionalcatòlic. A les seves memòries, el també economista Fabián Estapé reconeix els seus dubtes per haver col•laborat amb Sardà i per tant amb Franco. No és gaire, però és un gest inusual. I és evident que no té la mateixa responsabilitat el comissari Creix que un simple ordenança del Govern Civil. Però, segons la meva opinió, hi ha una línia clara que separa tots aquells que, d’una manera o d’una altra, van participar en l’Administració franquista i els que no ho van fer. I, en tot cas, tots ells, per molt bones que fossin les seves intencions, haurien d’haver demanat disculpes als que van lluitar per la democràcia.

EL que resulta més curiós del cas és que quan les persones de la meva generació (nascudes a les acaballes del franquisme o a l’inici de la democràcia) plantegen reobrir aquest debat, són alguns vells antifranquistes els que més ens esbronquen, com va passar amb la protesta per la concessió de la Medalla del Mèrit al Treball al periodista Carles Sentís (que va fer tasques d’espionatge per al bàndol franquista) promoguda pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. És en aquestes reaccions on s’aprecia el pacte de ferro de la transició amb els anomenats franquistes bons.

A Alemanya ara hi ha un gran interès a saber com el nazisme va poder atraure tantes persones bones, com explica la pel·lícula Good, de Vicente Amorim, sobre un text de C.P. Taylor. Però sobre el tema de la responsabilitat moral em quedo amb Amén, de Costa Gavras, on hi ha una escena en què un oficial alemany escandalitzat per l’existència dels camps d’extermini li pregunta a un company del servei ferroviari si és conscient del que està fent. La resposta deixa fred l’oficial i gelat l’espectador: «Jo només ordeno la circulació de trens.»

(El Periódico, 2 febrer 2010)