Inforeflexió.Cat

Anem-nos preparant

2012-01-28T11:22:00.000+01:00

per Quim Monzó

Fa unes setmanes, The New York Times va publicar un reportatge sobre el programari per escriure articles. Cada cop més mitjans de comunicació utilitzen un programa al qual subministres dades i en un dir ai et redacta un article. Potser no serà un article excepcional, però sí acceptable, tan acceptable com la majoria dels articles que publiquen cada dia els mitjans de comunicació. L’única diferència és que els escriu un ordinador en comptes d’una persona.

Fa uns deu anys jo em divertia jugant amb generadors de lletres de cançons, d’aquests que hi ha a internet. N’hi ha de cançons country, nadalenques, romàntiques... Incorporen l’estructura de cada tipus de lletra i, a partir d’això i dels tòpics de cada gènere musical, produeixen noves lletres, gairebé indistingibles de les originals. El meu generador preferit era The Alanis Morisette Random Lyric Generator. Li subministrava tres o quatre paraules que no diré aquí per si hi ha canalla i, a partir d’aquestes paraules, al cap de no res em regalava una cançó amb la mateixa blederia que les de l’almivarada Alanis Morisette.

Doncs el generador d’articles és el mateix, però a l’engròs. Un diari necessita un article sobre el partit de futbol que està a punt d’acabar? Introdueixes les dades i en menys d’un minut el té fet. El programari es diu Narrative Science i va néixer a les facultats d’Enginyeria i Periodisme de la Universitat Northwestern, a Illinois. Investiguen sobre llengua i intel·ligencia artificial i han estat més de deu anys alimentant aquest programa amb tòpics periodístics: sobre economia, sobre el món immobiliari, sobre esports, sobre eleccions... Ha digerit l’estil dels periodistes rutinaris, els que, tot i ser humans, escriuen amb recursos mil cops repetits.

A propòsit dels articles esportius, diu el Times novaiorquès: “El programari de Narrative Science fa deduccions a partir de les dades que emmagatzema i de l’ordre lògic i els resultats de partits anteriors. Explica el señor Hammond de Narrative Science que, per generar ‘punts de vista’ del que narra, el programari aprèn conceptes com esforç individual, esforç de l’equip, venir des del darrere, un cop i un altre, el més bo de la temporada, ratxa del jugador o classificació per equips. El programari decideix quin element és el més important d’aquell partit i fa que sigui l’eix al voltant del qual desenrotlla l’article.” El resultat és que l’ordinador et dóna un text amb els mateixos clixés que els de la majoria dels periodistes, però més ràpidament i a més bon preu.

El diari americà formula una pregunta: “Els robots periodista reemplaçaran en les redaccions els periodistes de carn i ossos?” És una pregunta retòrica, porque es veu d’una hora lluny que sí: alguns mitjans de Nord-amèrica ja el fan servir, i cada cop el faran servir més, tant allà como a la resta del món, incloent-hi Europa. Per què han de pagar a un vailet un sou –encara que sigui un sou mileurista– si amb aquest programari cada article de 3.200 caràcters els costa només 7 euros? Que Déu ens agafi confessats.

(Adaptat de Magazine, 13 octubre 2011)

Les humanitats a l’era 2.0

2012-01-21T10:03:00.000+01:00

per Mayte Rius

Al món d’avui es prioritza la utilitat: no fem un pas sense saber per a què, o què obtindrem en canvi. I si hom es demana què aconsegueix llegint el Dant o aprenent llatí és probable que la resposta sigui zero. Realment les humanitats no tenen utilitat? No aporten res?

[...] Els actuals plans d’estudi no contemplen l’ensenyament del llatí ni de la filosofia durant l’escolarització obligatòria, inclouen la història com a part de l’assignatura de ciències socials, i de literatura se’n parla a les classes de llengua. També durant el batxillerat els alumnes poden obviar alguns d’aquests ensenyaments i plantar-se a la universitat per fer dret o història sense haver estudiat mai, per exemple, ni llatí ni grec.

Es pot pensar que és així perquè els responsables de planificar la formació de les futures generacions tenen clar que no ho necessitaran, que aquests coneixements en el món on viuran no els faran cap servei. “Sembla que les humanitats entrin dins la categoria de l’inútil i per això sovint es pregunta per a què serveixen; si la utilitat la mesurem en termes de rendiment econòmic o d’aplicabilitat, la resposta potser sigui que per a res; però si pensem en els beneficis en termes de valors, de coneixements, de la informació que ens donen i de com ens ajuden a rumiar, sí que serveixen”, afirma Laura Borràs, professora de literatura de la Universitat de Barcelona, investigadora sobre tecnologies digitals i defensora de les humanitats digitals. [...]

Tampoc no és que el debat sobre la utilitat de les humanitats o el seu encaix en un món científic i tecnològic sigui nou. Fa dècades que es parla del seu declivi.* N’hi ha prou amb navegar uns minuts per internet per trobar mitja dotzena de conferències i articles sobre aquest tema que es remunten a l’últim quart del segle passat. Hans Ulrich Gumbrecht, professor de literatura de Stanford, deia el 1999 que les humanitats ja van viure la primera crisi al segle XIX, quan es van fundar com a tals sobre uns principis ja qüestionats, i una segona als anys seixanta i setanta, quan les van voler transformar en ciències socials, mentre que la decadència actual la vincula amb l’obsessió per la professionalització i la pèrdua de sentit de la formació individual.

A més de permetre revisitar el passat, sembla que el llatí i el grec contribueixen a organitzar més bé el cervell i a desenvolupar el pensament lògic, i potencien la capacitat de raonar i d’expressar el propi pensament, habilitats que perduren fins i tot quan els coneixements concrets sobre aquestes llengües s’obliden. L’estudi del grec es vincula a més amb un desenvolupament de la capacitat d’abstracció de la persona, perquè en estudiar-lo cal separar el concepte que conté una paraula de la seva grafia, ja que s’utilitza un alfabet diferent. Altres utilitats derivades de l’estudi de les llengües clàssiques és que faciliten l’aprenentatge d’idiomes –sobretot si tenen declinacions– i que, al posar-nos en contacte amb cultures mil·lenàries i fomentar la lectura, estimulen la capacitat de contemplació i un més bon desenvolupament de la personalitat.

La filòsofa estatunidenca Martha Nussba, a Sense finalitats de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, assegura que la crisi actual no és una crisi econòmica, sinó educativa, i reivindica la formació humanista com imprescindible per a la democràcia, perquè porta a empatitzar amb l’altre, a formar-se en valors, i això millora la convivència. També el filòsof i professor de literatura Jordi Llovet, a Adéu a la Universitat. L’eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg), defensa un retorn a l’educació [...] centrada en el llegat literari, artístic i científic d’Occident, “perquè no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir les coses que passen cada dia amb sentit crític”. [...]

Hi ha qui opina que justament ara, amb les noves tecnologies de la informació, amb el triomf de les biociències i les biotecnologies, assistim a un ressorgir de les humanitats i s’obren noves perspectives i demandes per a aquests especialistes. [...]

Laura Borràs indica que la proliferació d’equips multidisciplinaris en molts àmbits laborals crea noves oportunitats d’ocupació per als qui estudien humanitats. “Amb les eines digitals les humanitats poden repensar-se i trobar sortides; per dissenyar una aplicació literària per a l’iPad fan falta dissenyadors gràfics, però també literats, documentalistes, músics...”, afirma. I afegeix que ja es parla de neuroart, de neurohistòria i, en general, de neurohumanitats per referir-se als treballs que analitzen, per exemple, quins processos cognitius s’activen al llegir o quin costat de la cara se’ns mostra a les pintures d’una determinada època històrica, per saber si el referent d’aleshores era l’hemisferi cerebral dret o l’esquerre. “Per fer i interpretar aquestes recerques calen neuròlegs, psiquiatres, professors de filosofia, d’història, d’art...”, comenta Borràs.

El mateix passa amb les anomenades biohumanitats, que tenen a veure, per exemple, amb els processos d’implantació de pròtesis a l’ésser humà. “Una operació de reducció d’estómac exigeix un cirurgià, però també la intervenció de psicòlegs o filòsofs que ajudin la persona a adaptar-se a una nova forma de viure”, diu.

Un desenvolupament més gran han assolit ja les geohumanitats. La seva pràctica més freqüent és la vinculació de coneixements literaris, artístics o històrics a una ruta, amb el suport d’un GPS. Laura Borràs creu que aquesta aplicació de les humanitats a altres disciplines hauria d’acabar amb l’etiqueta d’inútils per falta de rendibilitat, perquè al darrere hi ha un rendiment econòmic. [...]

Les sortides més habituals són en els àmbits de gestió cultural, en les indústries culturals, en comunicació, en el sector de les tecnologies de la informació (TIC), en medi ambient i en el de serveis a les empreses. “El mercat laboral ja no és tan rígid com fa anys i per a moltes feines s’admet gent que ha seguit diversos itineraris formatius; el binomi ocupació-formació cada cop està més difuminat i la teva sortida professional pot allunyar-se del nucli dels teus estudis; un filòleg pot treballar com a filòleg però també com a webgardener, és a dir, com a encarregat d’actualitzar els continguts i el material gràfic penjat a la web o a la intranet d’una empresa, o com a infonomista empresarial, és a dir, administrant la informació que l’empresa facilita per diversos mitjans”, explica el director de Porta 22, Lorenzo di Pietro.

Diu que en termes relatius la sortida professional que més llocs de treball crea està en el sector de les TIC i és la d’especialista en sistemes d’informació geogràfica. Són persones que treballen amb informació cartogràfica, digitalitzen mapes i dissenyen rutes per a múltiples aplicacions. També es reclamen llicenciats en filologia, història de l’art, belles arts o música com a responsables de patrocini, de serveis educatius per a museus, gestors de drets, especialistes en edificis patrimonials i assessors o correctors d’estil a les indústries culturals. Di Pietro enfasitza que la visió global del coneixement que tenen molts llicenciats en humanitats constitueix un punt a favor seu en el procés de recerca de feina perquè són més adaptables i saben treballar en equip. “El sector de medi ambient, per exemple, ofereix moltes opcions de treballar a aquestes persones si afegeixen a la seva titulació una mica de formació contínua, perquè en aquest àmbit les habilitats comunicatives i el bagatge cultural són apreciats”, exemplifica.

El fet cert és que algunes escoles de negocis han començat a introduir en els programes de direcció i administració d’empreses continguts relacionats amb les humanitats, com història, filosofia o antropologia, per complementar els cursos de lideratge, en línia amb la transversalitat o transdisciplinarietat que impregna avui el món laboral. Hi ha estudiosos com Alfonso de Toro, catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Leipzig, que defensen reformar també l’estructura dels ensenyaments. “Els d’humanitats, en comptes d’estar agrupats en facultats, haurien de ser mòduls d’una estructura superior en els quals intervinguin diverses disciplines, perquè ocupar-se del descobriment i la conquesta d’Amèrica requereix historiadors, etnòlegs, arqueòlegs, antropòlegs, experts en llengües precolombines...”, suggeria en un article sobre el futur de les humanitats publicat a la revista Universum l’any 2008.

(Extractat d’un reportatge publicat a LV Estilos, 15 octubre 2011)

* Postil·la personal: l’assignatura pendent que han d’aprovar les humanitats avui és una posada al dia en producció de continguts atractius accessibles a la xarxa, molt especialment en català. Hi ha molt poca cosa fora del que és història de l’art i alguna altra disciplina similar. I el que hi ha, sovint, més aviat descoratja, per plumbi i gràficament poc captivador.

El negre

2012-01-14T07:50:00.000+01:00

per Rosa Montero

Som al menjador d’estudiants d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germànica agafa la safata amb el menú al mostrador de l’autoservei i després s’asseu a una taula. Llavors veu que s’ha descuidat els coberts i s’aixeca per anar a cercar-los. Al tornar, descobreix esbalaïda que un noi negre, probablement subsaharià per l’aspecte, s’ha assegut al seu lloc i menja de la seva safata. De primer, la noia se sent desconcertada i agredida; però de seguida corregeix el pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no té prou diners per pagar-se el dinar, tot i ser barat per a l’estàndard de vida elevat d’aquests països rics nostres.

De manera que la noia decideix asseure’s davant del paio i somriure-li amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb un altre blanc somriure. Tot seguit, l’alemanya comença a menjar de la safata mirant d’aparentar tota la normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell pren l’amanida, ella s’acaba la sopa, tots dos piquen de manera paritària al mateix plat d’estofat fins que se l’acaben i un es cruspeix el iogurt i l’altra la fruita. Tot això acompanyat de múltiples somriures educats, tímids per part del xicot, suaument encoratjadors i comprensius per part d’ella.

En acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I aleshores descobreix, a la taula veïna de darrere seu, el propi abric col·locat sobre el respatller d’una cadira, i una safata de menjar intacta.

Dedico aquesta història deliciosa, que a més és autèntica,* a tots els qui, en el fons, recelen dels immigrants i els consideren individus inferiors. A totes les persones que, potser amb bona intenció, els observen amb condescendència i paternalisme. Aniria millor que ens deslliuréssim dels prejudicis o correm el risc de fer el mateix ridícul que la pobre alemanya, que creia ser el súmmum de la civilització mentre que l’africà, ell sí que immensament educat, la deixava menjar de la safata i potser pensava: “Mira que estan torrats, aquests europeus.”

Adaptat d’El País, 17 maig 2005

(Després he sabut que la història no és autèntica, encara que Rosa Montero la va publicar, diu, pensant-se que ho era. En qualsevol cas, és bonica i suggeridora, i per això la mantinc.)

Com es mesuren les audiències de TV

2012-01-07T10:26:00.000+01:00

Hi ha 440 famílies catalanes que tenen molt poder. Ells decideixen què faran demà a la tele, en tots els canals. Sortosament, no es coneixen entre ells i no es poden posar d’acord per decidir-ho. Però entre tots ho decideixen. I ells saben que tenen aquesta quota compartida de poder. Cada dia, cada minut de cada dia, aquestes famílies marquen el nostre immediat futur televisiu. I centenars, milers de persones, a l’altra banda de la pantalla, productors, editors, locutors, actors… estan pendents cada minut de cada dia del que dirà la dictadura de l’audiència, representada per aquesta mostra.

Amb les dades que proporcionen les 440 famílies, podem saber quins programes agraden més als avis, a les dones o als joves, quanta canalla mira la tele en horari de matinada, quin tipus de gent la mira al matí o al migdia. Ho podem saber tot. I potser no és ben cert, potser les dades no responen exactament a la realitat, però a l’altra banda, allà on manen sobre els canals i els programes, es creuen més aquestes dades sobre l’audiència que si fossin solemnes oracles divins. I bé, són els resultats d’una enquesta, que com totes les enquestes no dóna resultats exactes –i ells saben que no els dóna–, però sí que dóna tendències més o menys aproximades.

Les dades que proporciona l’anàlisi detallada del comportament dels aparells de televisió que hi ha en aquestes 440 llars catalanes arriben a l’empresa TNS Sofres (Taylor Nelson Sofres és el nom complet), i en aquesta empresa es descodifiquen, s'esmicolen, es miren amb lupa, o sigui, s'analitzen les xifres, i tot seguit en passen un resum a les cadenes de televisió i a la premsa. I així sabem quins són els programes teòricament més vistos d’ahir, de la setmana anterior, del mes passat o de l’any que s'ha acabat.

Els analistes i programadors de les diverses cadenes i empreses de televisió creuen que és un bon sistema. De fet és així, amb petites variants, com funciona arreu del món el control de les audiències de televisió. La fiabilitat dels sondeigs depèn del fet que la mostra sigui realment representativa de la població, però a TNS són els primers interessats a aconseguir aquesta representativitat, i per tant, l’afinen tant com poden. I segurament, com dèiem, els resultats que aporten no s’allunyen gaire de la realitat.

Segons TNS, la mostra catalana s’ha fet a partir de les dades que proporciona l’INE espanyol (Instituto Nacional de Estadística), l’Idescat català (Institut d’Estadística de Catalunya) i diversos estudis sociodemogràfics d’altres organismes, i també fan servir per a orientar-se prèviament les anàlisis de l’EGM (Estudi General de Mitjans), que aporten també tendències –menys aproximades que els resultats que ofereix TNS.

La manera de contrastar la bondat dels resultats de TNS és l’enquesta anual que fa l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), però aquesta associació, que representa els mitjans de comunicació i les empreses anunciants, està auditada per Sofres, amb la qual cosa es fan auditories mútues… tot i que a tots dos, com dèiem abans, els interessa per damunt de tot conèixer la realitat. L’AIMC fa les seves enquestes de contrast trucant de tant en tant a les 440 cases que tenen audímetre en els seus televisors i els pregunta què veuen en aquell moment, de manera que després poden contrastar els resultats de l'enquesta telefònica amb els que dóna TNS. Segons l’AIMC, la coincidència entre les dues fonts de dades és del 95 per cent.

També es fa de tant en tant una altra enquesta per telèfon a unes 1.500 persones de tot Catalunya escollides teòricament de manera aleatòria i els pregunten què veuen en aquell moment. La preferència d’aquestes persones coincideix en un 85 per cent amb les dades dels audímetres.

(Font: elaboració pròpia, amb dades de La Vanguardia, TNS Sofres i AIMC; text publicat a la desapareguda revista infoReflex el 5 de març del 2005)

«Google ha descol·locat tothom»

2011-12-31T10:16:00.000+01:00

El publicitari Enric Pujades analitza el desenvolupament de la publicitat a internet. Pujades confia en l’increment de les tarifes publicitàries i creu que les empreses s’anunciaran més a la xarxa. Actualment, diu, «el repartiment de la inversió publicitària ja ocupa a internet un 2%, el mateix percentatge destinat al cine».

–La gent confia en la xarxa per a anunciar-se?
–Els anunciants veuen cada cop més en aquest mitjà un canal ineludible del seu màrqueting mixt i de la seva estratègia de comunicació amb tots els públics. A més, els fets cauen pel seu propi pes. Si l’usuari mitjà passa un 20% del temps a internet, les marques han de ser-hi per arribar als consumidors.

–Què va comportar la crisi de les puntcom [anys 2001-02] per al mercat publicitari?
–A diferència de les companyies que van fonamentar el seu negoci a la xarxa, les agències de publicitat tenim el nucli del nostre negoci diversificat i, tot i que el boom i el bluf de les puntcom ens va afectar a tots i l’impacte negatiu va ser fort, no va ser demolidor. I ara sabem que la nostra aposta i l’esforç invertit han servit per a alguna cosa.

–Una marca que només s’anunciï a la xarxa pot tenir credibilitat?
–Credibilitat, per descomptat. I si el públic al qual s’adreça és fonamentalment internauta, a més tindrà probablement més eficàcia que diversificant.

–S’apujaran les tarifes publicitàries a la xarxa?
–Això dependrà de l’oferta i de la demanda, i hi influirà la necessitat de quota de mercat que vulguin guanyar cadascuna de les tres pantalles (TV, mòbil i internet). Cada cop més les empreses es regeixen per resultats i per l’efectivitat de la seva inversió, i internet i els nous mitjans digitals tenen de sobres tots els elements per a demostrar la seva capacitat d’integrar-se amb la resta de mitjans i aconseguir els objectius de comunicació de les empreses.

–Per què hi ha tanta diferència de preu entre un anunci en un mitjà de comunicació escrit i a internet? [és molt més barat anunciar-se a internet que als mitjans clàssics]
–Justament pel que acabem de comentar, pel desajustament entre oferta i demanda.

–Són més efectius els anuncis a la xarxa, a la ràdio o a la televisió?
–L’efectivitat de la publicitat depèn de què i a qui. La comunicació 360 graus [per tots els mitjans] és la idònia, la que recomanem a les marques. El percentatge per a cada mitjà dependrà del públic al qual s’adreci i la situació en què es trobi, i també de quina manera vol fer-li arribar el missatge.

–Quin format és l’ideal per a anunciar-se a la web?
–No hi ha un format ideal. Em remeto al que dèiem abans, depèn del que es vulgui comunicar i a qui. La potència del mitjà precisament és aquesta, la quantitat de formats i maneres de comunicació que s’hi poden utilitzar, des del clàssic bàner que encara es fa servir fins a la utilització de les noves tecnologies rich media, videostreaming, e-mailing viral, etc.

–No creieu que els bàners [anuncis en franja] o els pop ups [finestra amb publicitat que tapa la pàgina que visitem] són perjudicials per a les marques anunciants perquè emprenyen els cibernautes?
–És clar que si envaeixen el nostre desig de mirar la web i no ens permeten la interacció, són negatius. Però avui dia ja s’han desenvolupat molts formats que permeten evitar ser intrusius davant el consumidor. Formats en què és el consumidor qui hi entra perquè vol conèixer més sobre aquella marca i la seva oferta. Però una part important és la planificació dels mitjans, que ens ajuda a segmentar la comunicació i a enfocar-la al nostre públic objectiu, és a dir, a donar-li a cadascú el que li interessa.

–Google és l’empresa que més beneficis ha obtingut del pastís publicitari d’internet. Per què?
–Perquè ha canviat la manera de fer el negoci a internet. Ha descol·locat tothom. Ha entès el que la gent demanava i ha sabut donar-li una resposta adient. Ha innovat, començant per la forma de plantejar i gestionar el cercador, però no s’ha quedat en això. Ha sabut posicionar-se entre els portals de recerques i oferir altres serveis que han arribat a conquistar la ment dels usuaris de tal manera que ja no es diu «cerca-ho a internet», sinó «cerca-ho al google».

–Quins productes funcionen més bé a la xarxa?
–Els que s’adrecen al públic més acostumat a navegar i a utilitzar internet com una eina d’ús quotidià.

–Estem davant una nova època daurada a la xarxa. Quina és la diferència amb l’anterior, que va començar també de manera eufòrica i es va acabar amb una crisi escandalosa?
–La diferència és que hem evolucionat. Internet és ja una eina consolidada i la nostra manera de fer-la anar és més enraonada i coherent.

(Extracte adaptat d’una entrevista d’Arantza Coullaut publicada a El País, 6 juny 2006; reproduïda a la desapareguda revista infoReflex el mateix any 2006; és interessant observar les coincidències i les dissemblances entre la realitat de fa cinc anys i mig i l’actual, i el compliment o no de les previsions futures que fa l’entrevistat.)

El nou diccionari del IEC, en línia

2011-12-24T10:45:00.002+01:00

(Article publicat a la desapareguda revista infoReflex l'any 2007; el reprodueixo sense tocar res i potser alguna cosa resulta anacrònica.)

La segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC) es pot consultar lliurement en línia. La pàgina web de la segona edició del diccionari no és una mera reproducció digital de la versió impresa, ans permet de fer-hi consultes selectives i específiques, com ara cerques per seqüències de caràcters, per categories gramaticals, per àrees temàtiques o per la llengua d'origen d'un mot.

Pel que fa als continguts d’aquesta nova edició, ha dit Joan Solà que «l’important d’un diccionari com aquest no és pas la inclusió de tal o tal paraula, que “ara ja es podrà dir”. L’important és l’operació global que s’ha realitzat i els criteris que l’han guiada». Solà troba a faltar en el nou diccionari normatiu la pronunciació «no evident» de certes paraules i també s’ha queixat –de manera cordial– que no s’hi hagi inclòs la flexió del femení «bastanta». Igualment, ha dit Solà que «per al lector general hi ha dues pedres de toc complementàries l’una de l’altra: si hi consten les condicions semàntiques, pragmàtiques i sintàctiques d’ús de les paraules i si el sistema d’exemplificació és sistemàtic o raonable». Sobre el primer punt ofereix un exemple de manca de precisió, i sobre el segon un d’encert respecte a l’edició anterior del diccionari.

Però a banda d’aquestes valoracions sobre el contingut apressades i anecdòtiques que ha fet Solà, com a expert –valoracions que segurament s’ha sentit obligat a fer empès pels editors del diari o per la mateixa pruïja que sent l’especialista que publica cada setmana un article a la premsa i sap que aquella setmana «tothom» esperarà que parli del diccionari, per una vegada que un diccionari ha esdevingut afer mediàtic–, cal tenir en compte que passaran molts mesos abans que algú no pugui fer-hi una anàlisi mínimament acurada.

La versió electrònica

Pel que fa a la versió electrònica, l’única, doncs, sobre la qual es pot dir alguna cosa d’antuvi, també diu Solà: «La versió electrònica permetrà d’actualitzar l’obra contínuament, com cal.» I això és un gran què, segurament el principal, en una obra normativa la versió anterior de la qual, el DIEC 1, havia deixat ja de ser de referència fa força temps per a molta gent, perquè havia quedat antiquada –deixant de banda els problemes estructurals que també tenia.

A banda de les obres normatives, poques editorials ofereixen els seus productes de franc a la xàrcia. En el cas del català, destaquen el Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia, que funciona amb recerca per aproximació i amb comodins, i, per la magnitud, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover Moll. En castellà, amb possibilitat de fer cerques avançades només hi ha el Clave, de l’editorial SM. En canvi, el de la Real Academia Española (DRAE) no permet emprar els asteriscs per indicar que una paraula comença o acaba per unes lletres determinades (embarca*, per exemple, per cercar embarcación, embarcadero o embarcar).

Ara, amb el nou web del IEC es pot dir que arriba una veritable revolució, perquè té més prestacions que qualsevol altre diccionari d’internet. Per exemple, en la recerca bàsica, si vols saber el significat de embarcació escrius aquesta paraula. Però la resposta –nau– remet al lema que conté tota la informació (dues entrades, més cinc accepcions i sis subaccepcions). I encara que només s’indiqui una part de la paraula, el cercador la trobarà. A més, en la recerca avançada la pàgina desplega diverses caselles per acotar l’objectiu. Així, si se cerca el significat de deu, atès que una mateixa grafia respon a realitats distintes, l’homonímia es resol si se li indica que es tracta d’un substantiu masculí (el nombre 10), un de femení (una deu o font d’aigua) o bé un adjectiu (el que fa deu o desè). I en la mateixa pantalla apareixen les paraules amb les mateixes lletres però accentuació diversa (en aquest cas, déu, divinitat).

Però encara hi ha més, perquè també permet endinsar-se en les definicions, amb la qual cosa les possibilitats es multipliquen. Per exemple, si es busca un verb relacionat amb una embarcació, cal assignar a la cerca aquests dos paràmetres: la categoria gramatical de verb i la paraula embarcació. El resultat són 22 registres, que comencen per abordar, acular, aferrar... i acaben amb remar, remolcar, sirgar. Només cal llegir les accepcions per saber quina és la més precisa.

Amb aquest web avançat, el IEC ofereix una aplicació que permet endinsar-se en els racons més amagats del gran llibre de les paraules i descobrir els seus secrets d’una manera ràpida i precisa. La directora del Termcat, Rosa Colomer, ha dit: «La decisió de l’institut és molt valenta. La web permet endinsar-se en les entranyes del diccionari i descobrir-hi les possibles incongruències, fet que mostra l’esperit obert de l’acadèmia catalana.» El Termcat mateix havia anat pel davant en aquesta valentia de mostrar materials interrelacionats, però sens dubte el motor de cerca del nou DIEC és molt més complet.

L’accés a les definicions és la clau

Els diversos nivells de cerca fan que l’obra normativa adquireixi una nova dimensió, ja que es poden buscar paraules de dins les definicions, un dels aspectes més destacables de la web. En poder-se assenyalar una paraula clau de la definició, l’obra esdevé automàticament un multidiccionari, perquè ofereix sinònims i funciona com un diccionari ideològic o d’idees afins. Si interessa ampliar el vocabulari sobre un grup semàntic concret, n’hi ha prou d’introduir la paraula clau en la definició, i llavors s’obtenen totes les entrades que tinguin alguna cosa en comú amb aquella paraula clau. Les caselles de cerca permeten trobar també, com ja s’ha dit, mots acabats d’una determinada manera (per fer una rima, per exemple) o mots que incloguin un determinat grup de lletres, ja que la web també funciona com un diccionari invers o com un diccionari sil·làbic.

(Font: elaboració pròpia, a partir de notícies de premsa i dels articles de Magí Camps [La Vanguardia, 22 abril 2007], i Joan Solà [Avui, 3 maig 2007])

L’anglès a Europa

2011-12-17T11:48:00.001+01:00

La població angloparlant, l’any 2003, als principals països europeus de parla anglesa era la següent:

- Anglaterra 49.855.700 (83,7 per cent del total del Regne Unit)

- Escòcia 5.057.400 (8,5 per cent del Regne Unit) (60.000 parlen gaeleg [gaèlic])

- Gal·les 2.938.000 (4,9 per cent del Regne Unit) (600.000 parlen cymraeg [gal·lès])

- Irlanda (Éire): 5,269.400 habitants (1.702.600 dels quals a l’Ulster, sotmesos encara al Regne Unit; cap a 1.400.000, segons els càlculs més optimistes, saben parlar el gaeleg, dels quals uns 85.000 a l’Ulster, però no arriba al 3% del total els que el tenen com a llengua materna).

L’anglès als Estats Units

2011-12-17T11:39:00.001+01:00

Els immigrants dels EUA es passen cada cop més a l’anglès

Segons un estudi fet per un equip d’investigadors de la State University de Nova York (SUNY-Albany), dirigits per Richard Alba, el 72% dels descendents d’immigrants hispans de tercera generació (és a dir, els néts dels que van arribar als Estats Units) ja “parlen només anglès a casa”. Els hispans han estat sempre els més resistents a l’adaptació cultural als EUA, especialment els dominicans, equatorians i colombians. Els que més s’adapten (dels hispans) són els centreamericans i els peruans. Entre els orientals (japonesos, indis, xinesos, etc.) els percentatges de la tercera generació superen el 90%, i entre els japonesos, per exemple, els de la segona generació ja són més del 60% els que parlen només en anglès a casa.

L’any 2003 vivien als EUA prop de 33 milions d’estrangers (12% de la població), el 53% d’aquests immigrants havia nascut a l’Amèrica Llatina i la meitat hi ha arribat després de 1990.

Les dades que s’han fet públiques ara corresponen a l’any 2000, i impliquen una forta pujada respecte a les dades anteriors, de l’any 1990. L’any 1990 eren només el 64% els descendents d’hispans de tercera generació que parlaven “només anglès a casa”.

Samuel Hungtington, l’autor del best-seller sobre El xoc de les civilitzacions, havia dit que aquestes dades estaven molt bé, però “qui ens assegura com seran els néts dels immigrants que han arribat en massa en els últims anys?” (New York Times). Les dades fan deduir, encara que Hungtington no ho reconegui, que les pròximes generacions seran molt similars a les actuals. Al llarg dels dos últims segles, sovint hi ha hagut desembarcaments massius de nous immigrants als EUA, i tothom acaba passant per l'adreçador. És clar que allà l’anglès és una llengua de prestigi i ineludible per fer gairebé qualsevol cosa…

Ací teniu una bona informació amb gràfics per completar les dades.

(Informació publicada a la desapareguda revista infoReflex l'any 2005)

* * *

L’anglès, llengua oficial de la meitat dels EUA

Dels cinquanta estats que formen els Estats Units, la meitat han declarat l’anglès com a llengua oficial davant el ràpid i continuat avenç d’altres llengües, especialment el castellà (allà dit espanyol). A Miami el principal diari es publica en castellà i en anglès, als barris rus i xinès de Nova York els cartells estan escrits en ciríl·lic i en mandarí i es parlen 140 idiomes a les escoles públiques de Nova York.

Com que la Constitució no ho estableix, des de fa vint anys hi ha grups que demanen que l’anglès sigui declarat idioma únic de les administracions, les escoles i les oficines de vot. Un 11% de la població nord-americana ha nascut a l’estranger i en el conjunt de la població el 18% parla una llengua diferent de l’anglès a casa seva. El castellà el parlen 28 milions, i l’any 2040 es calcula que el 25% de la població el tindrà com a llengua materna. La tercera llengua més parlada, rere l’anglès i el castellà, és el xinès, seguida del rus.

A Califòrnia, on hi ha un 40% de població hispana, els funcionaris sols poden adreçar-se als ciutadans en anglès. A la majoria d’estats les escoles públiques fan ensenyament bilingüe en els barris on hi ha molta població immigrada (4,5 milions de nens de primària i secundària).

Tribuna Catalana 1 octubre 2004

Diccionari de les eleccions estatunidenques

2011-12-17T11:33:00.000+01:00

Durant el procés electoral dels EUA apareixen constantment conceptes molt peculiars, a vegades de difícil traducció directa al català. L’argot reflecteix la complexitat d’un sistema que combina procediments arcaics com els caucuses i paraules sorgides de l’era televisiva. Hem fet una selecció de termes freqüents, amb la traducció explicativa corresponent.

Canvassing. Mètode intensiu de contacte personal amb els votants. Nosaltres en diríem «porta a porta».

Caucus. Es podria traduir per «assemblea d’electors», o senzillament «assemblees». En els caucuses demòcrates es vota a mà alçada. A la primera ronda els candidats amb menys suport queden eliminats. Els candidats que queden es dediquen llavors a afalagar els qui han donat suport als eliminats. Aleshores es fa una nova votació. I així fins al final.

Comeback kid. Candidat que ha patit una derrota però que aconsegueix guanyar en l’elecció següent. Potser es podria traduir per «el sant tornem-hi».

Concession speech. Discurs que fa un candidat per acceptar la derrota i felicitar el rival. En podríem dir «discurs per plegar» o «discurs de comiat».

Crossover voter. Votant registrat en un partit però que decideix votar per un candidat del partit contrari en unes primàries o una elecció general: «votant trànsfuga».

Endorse. Declarar oficialment el suport a un candidat. Ho fan els polítics, els diaris, els sindicats: «mullar-se».

GOP. Abreviatura de Grand Old Party, denominació tradicional del Partit Republicà. No cal traduir-ho: és un nom propi.

Kingmaker. Un candidat que no ha guanyat però que contribueix de manera decisiva a fer que un altre guanyi en cedir-li els seus delegats. En podríem dir «entronitzador».

Momentum. L’impuls d’un candidat després d’haver guanyat diverses convocatòries: «moment dolç», o «momentum» mateix, escrit en cursiva (és llatí).

Phone banking. Allau de trucades telefòniques a una llista de votants potencials per instar-los que vagin a votar: «pressió telefònica», «cacera telefònica».

Pledged delegates. Delegats triats en les primàries i assemblees de votants, compromesos a donar suport al seu candidat en la convenció que es fa al final de les primàries en cadascun dels dos grans partits. En podríem dir «delegats compromesos», o senzillament «delegats d’en Tal».

Red states, blue states. Els «estats vermellosos» (o rogencs) són els que solen votar republicà. Els «estats blavencs» són els demòcrates. En català no aniria bé «estats rojos» i «estats blaus» perquè justament els «rojos» són els més de dretes, per dir-ho així, i es produiria confusió.

Soccer mom (o, l'any 2008, per transposició al cas de la candidata a vicepresidenta dels republicans Sarah Palin, que vivia a Alaska, on l'esport majoritari és l'hoquei, hockey mom). Estereotip sociopolític que es refereix a dones casades de classe mitjana-alta que no solen treballar, viuen en barris residencials i se suposa que dediquen molt de temps a dur en cotxe els fills a activitats extraescolars i a anar-los a buscar després. En podríem dir «mares minyona» o «mares atabalades», per dir alguna cosa que en qualsevol cas serà incorrecta i pejorativa (com ho és soccer mum).

Spin. En podríem dir «interpretació interessada» o «escombrada cap endins», o una mena de combinació de totes dues: «cop d’escombra interessat». És el tipus d’argumentació que es fa servir per refermar les posicions polítiques pròpies o per defensar els resultats obtinguts després d’un debat o d’una votació parcial o local. La fan anar els candidats, els seus assessors i la premsa. A l’eixida dels debats televisats hi ha un spin alley, «passadís de la interpretació», on els assessors dels candidats competeixen públicament –o sigui, davant la premsa– en les interpretacions sobre el debat, mirant d’escombrar cadascú cap a casa.

Superdelegates. Delegats que van automàticament a la convenció demòcrata, sense elecció prèvia, perquè tenen càrrecs públics o n’han tingut com a representants del partit. En podríem dir «superdelegats», tal com raja, o bé «delegats institucionals», que potser seria una denominació més transparent per a nosaltres.

Surrogates. Literalment són els «suplents» dels candidats, i poden fer campanya pel seu compte a favor del candidat. Solen ser els cònjuges o altres familiars. Aquí potser en diríem «teloners», o tal vegada «claca familiar». Bill Clinton i Chelsea eren l'any 2008 els «suplents» de luxe de Hillary. Michelle Obama i la resta de la família del candidat demòcrata també intervenien activament en la campanya com a «claca familiar».

Stump speech. El discurs estàndard de campanya, repetit amb poques variants en tots els mítings i intervencions. El podríem anomenar «el discurs típic» o «el pinyol del missatge».

Swing states. Estats que no són ni «blavencs» ni «vermellosos», o sigui, que republicans i demòcrates hi solen estar molt empatats i opten pels uns o els altres segons les circumstàncies. Es podrien anomenar «estats mixtos» o «estats canviants». Es tenen molt en compte durant la campanya, perquè produeixen efectes d’imitació en altres estats similars.

The winner takes it all. Sistema electoral en què el guanyador, encara que sigui per un vot, s’enduu tots els delegats de la circumscripció. «Tot per al primer», podríem dir-ne.

Too close to call. Expressió usada pels mitjans de comunicació quan les enquestes a peu d’urna no diuen prou clarament qui pot haver guanyat. «La pilota a la teulada»?

Underdog. El candidat que teòricament té menys possibilitats i desafia el favorit. El podríem anomenar «l'aspirant».

(Elaboració pròpia, a partir del recull de termes originals publicats en un reportatge d’Eusebio Val, La Vanguardia 28 febrer 2008)

* * *

Annex

La pronúncia més habitual –allà el concepte de llengua estàndard és inexistent, o almenys purament teòric– dels noms dels actuals president i vicepresident dels Estats Units sembla que és la següent (ë vol dir vocal neutra, com la segona /e/ de Pere; una lletra repetida vol dir que és allargada; l'accent vol dir síl·laba tònica):

Baarák Obbámaa (Barack Obama)
Djou Báidën (Joe Biden)

I els candidats perdedors de les eleccions del 2008:

Djën Makkèin (John McCain)
Sáráh Péilën (Sarah Palin)

(Textos publicats l'any 2008 a la desapareguda revista InfoReflex)

Les il·lusions perdudes

2011-12-10T10:15:00.001+01:00

Per Concha Caballero

No se’n van en trens amb maletes de cartró però s’emporten els seus béns més preuats: un portàtil, un mòbil d’última generació regalat per un familiar o aconseguit a còpia d’una lluita de punts sense pietat. Solen agafar un vol de baix cost, caçat pacientment a les xarxes d’internet. Se’n van a fer un màster, o han aconseguit una mal anomenada beca Erasmus que costarà a la família la meitat dels estalvis. Altres vegades se’n van a fer d’au-pair, d’auxiliar de conversa, a qualsevol feina temporal. La família va a acomiadar-los a la porta per embarcar i mentre s’allunyen dissimularan els uns la seva pena i els altres el desemparament acabat d’estrenar. “És per poc temps –es diuen. Dominaran l’idioma, coneixeran món... Retornaran en pocs mesos.”

Fins fa poc era un privilegi dels nous temps que els permetia gaudir d’una llibertat sense límits, d’un món sense fronteres, d’una capacitat gairebé infinita d’aprenentatge... Fins que va arribar la crisi i la maleta semblava diferent, l’espera a la fila per embarcar més compromesa, el comiat més trist i el fantasma de l’absència definitiva més proper.

No. No porten maletes de cartró, ni hi ha aglomeracions a l’andana dels comiats. No se’n van en grup, sinó d’un en un. Aparentment res no els hi obliga. Ha sigut una cadena invisible de fets. Van anar allà fa uns anys, o hi tenen una amiga que els ha informat que hi poden trobar alguna feina amb facilitat. No els pagaran gaire, això és segur, però podran guanyar-se la vida amb una certa facilitat... Al cap i a la fi aquí no hi ha res.

I se’n van a poc a poc, sense moure gens d’enrenou. Un degoteig incessant de saba nova que surt silenciosa del nostre país, desmentint la vella quimera que la història és un cabal continu de millores.

No n’hi ha estadístiques oficials. Ningú no sap quants són ni a on van. No s’agrupen sota el nom oficial d’emigrants. Són, més aviat, una microhistòria que s’explica entre amics i familiars. “La meva filla és a Berlín”, “se n’ha anat a Montpeller", “se’n va anar a Dubai” són frases que sentim sense adonar-nos del significat exacte que comporten. S’escapen de les estadístiques de l’emigració perquè solen tenir un nivell alt d’estudis i no encaixen en el perfil típic del que pensem que és un emigrant. Potser als comptes oficials figuren com a residents a l’estranger, però hi haurien d’aparèixer com a nous exiliats fruit de la ceguesa del nostre país.

En els temps de crisi que detallen cada euro gastat ningú no hi computa els centenars de milers d’euros emprats en la seva formació i regalats a empresaris de més enllà de les nostres fronteres amb una malaptesa sense límits, amb una ignorància sense comparació. Encara menys es quantifica l’esforç de les famílies, les il·lusions perdudes i els somnis trencats en mil bocins.

No porten maletes de cartró, però componen un nou èxode [...] que dispersa els nostres joves per tot Europa i gran part del món, que ens priva del seu coneixement, de la seva aportació i de la seva companyia. Però aparentment ningú no s’escandalitza per aquesta fuga de cervells, lenta però inexorable, que ens privarà de molts dels nostres millors talents. Ningú no protesta per aquesta nova onada d’exiliats que són una acusació silenciosa del fracàs i l’engany. Se’n van en silenci pel túnel d’embarcament on els agafarà la melancolia per la pèrdua primerenca de la seva terra.

No són, como diuen, una generació perduda per a ells mateixos. No són els socorreguts ni-nis que serveixen per culpar el jovent de la seva manca de feina. Són una generació perduda per al nostre país i per al nostre futur. Un error terrible que pagarem molt car en forma de retard, d’empobriment intel·lectual i tècnic. Tot i que encara no ho sapiguem.

(Extracte de l’article publicat a El País, 2 octubre 2010)

Cromos en català

2011-12-03T10:09:00.000+01:00

Per Andreu Bosch i Rodoreda

[...] L'únic àlbum en català que recordo de quan era jovenet (no pas infant) és West. L'Oest, la veritable història dels indis, de l'empresa italiana Panini i Cromo Crom, de Torroella de Montgrí [...]. Eren 400 cromos adhesius que repassaven de manera molt enriquidora les tribus nord-americanes i les guerres provocades pels europeus occidentals... Recordo haver acabat la col·lecció el 1983 i també haver felicitat el director de l'empresa pel fet d'afavorir la normalització del català en aquest àmbit. De fet, en l'àlbum hi col·laborava la direcció general de Política Lingüística, i en el pròleg Miquel Strubell i Trueta, aleshores cap del Servei de Normalització de l'Ús Oficial de la Llengua Catalana, deia: “El català ha de ser emprat per a tota mena de temes i en tota mena d'àmbits, des del sistema educatiu fins a les activitats comercials.”

Llàstima que, malgrat que Strubell anticipava que “perquè el món dels infants catalans ha d'ésser objecte d'una acció preferent, la iniciativa de l'empresa Cromo Crom S.A. d'iniciar el que tots esperem que serà una sèrie d'àlbums en llengua catalana és doblement digna d'elogi”, una flor no fa estiu i la cosa no va tenir continuïtat en l'empresa catalana, absorbida definitivament per Panini el 1986. Panini ni tan sols va pensar, 25 anys després, a editar en català l'àlbum de Ratatouille (2007), de Disney-Pixar, i això que la pel·lícula, que fou un èxit, es va doblar al català, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

D'ençà d'aleshores, al marge dels àlbums per a adults de l'Avui dels anys vuitanta, conservo encara l'àlbum pòster dels personatges de la Història de Catalunya explicada per en Dragui de TV3, una col·lecció de 24 cromos adhesius que sortien fa gairebé 25 anys als pastissets Phoskitos, en català! Després, haurem d'esperar fins al 2005 per col·leccionar un àlbum ben curiós, impulsat per Llet Nostra, sobre la Cow Parade a Barcelona el 2005, amb els cromos d'una campanya solidària a través d'una exposició urbana de vaques de mida real, decorades i pintades per artistes de tot el món (també de catalans, com la vaca d'en Ferran Adrià), un àlbum que va coincidir amb la campanya promocional del Cacaullet d'aquesta agrupació de cooperatives catalanes de la llet.

En el món de l'esport [...] en català disposem de l'excepció futbolística de Catalunya, porta del mundial 82, del diari Avui, amb el suport de la direcció general de l'Esport i amb salutació del president Pujol. Va ser el primer d'una sèrie d'onze àlbums, amb el suport de diversos departaments de la Generalitat de Catalunya. Després van venir Catalunya. Paisatge, flora i vegetació (1983), Catalunya, el teu país. Història i cultura (1984), Catalunya, història de la pintura. Occident, I (1984) i II (1985), El món animal. Fauna, I: invertebrats (1985) –que va tenir el suport de la Diputació de Barcelona– i Fauna II: vertebrats (1986), El món forestal (1989), El Modernisme a Barcelona (1990) –patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona, amb salutació de Pasqual Maragall–, Els aliments. Origen, manipulació i consum (1992) i Els bolets (1993). I no vull oblidar l'àlbum Arbres de Barcelona (1983), editat pel Servei Municipal de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, amb cromos de les 60 espècies diferents d'arbres dels carrers de Barcelona, amb dibuixos de Joma.

Tot plegat un panorama força escàs. En el món dels cromos, més encara que en el del cinema infantil en català, som certament a les beceroles... Ara que tenim tanta premsa nacional en català (El Punt Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...), i, per fi, també esportiva, amb El 9 Esportiu, ens caldria un esforç per recuperar l'art del lleure del tengui i el falti en català.

(Extracte de l’article publicat a El Punt Avui, 24 novembre 2011)

Pren-t’ho amb humor

2011-11-26T10:29:00.000+01:00

Per Piergiorgio M. Sandri

La teva parella acaba de posar el seu disc preferit: la música a tot volum ressona a la sala i tu, que treballes a l’altre quarto, no pots concentrar-te. El més probable és que, amb gest una mica contrariat, decideixis intervenir i li demanis, un xic emprenyat, si pot abaixar el volum (“sisplau, et faria res...?”). Rondinant, l’interlocutor ho farà. Però també podries seguir una altra via: atansar-te a la parella i dir-li, amb cara preocupada: “Amor, m’acaba d’esclatar el timpà, no l’has vist pas per aquí?” És possible que davant aquesta pregunta humorística, després de deixar anar una riallada, el nostre enemic se n’adoni i abaixi el volum del fil musical.

Un altre exemple: ets venedor de fruita en una parada de mercat. El teu lema, que crides a tot vent, és: “Tinc els millors melons i les síndries més bones!” Pot ser que si el producte és tan bo com dius, els clients acabin arribant-s’hi. Però també hi ha una altra via més subtil. Podries canviar la frase per aquesta altra: “Melons i síndries, cinc anys de garantia!” No sabem si vendràs la fruita, però segur que cridaràs l’atenció i pot ser que els que passejaven per allà se t’acostin amb un somriure als llavis.

Són dos casos que demostren que l’humor, per molt absurd, ridícul o burlesc que sigui, pot ajudar-nos a aconseguir el mateix èxit que tindríem si féssim servir un to seriós i formal. I possiblement s’aconsegueixi més fàcilment i fins i tot amb bon rotllo l’objectiu que ens havíem prefixat. [...]

Paz Torrabadella [...] sosté que “ens falta flexibilitat. Ens disgusta revisar els nostres punts de vista i, en certa manera, ens fa mandra. Perquè l’humor consisteix precisament en això: és una capacitat de construir. És el triomf de la consciència. Les persones intel·ligents de debò solen tenir un sentit de l’humor fi i quasi constant”. Segons diu, “és difícil que la gent es deixi anar: no només n’hi ha poc costum, sinó que falten models en els quals inspirar-se i tenim una comprensió limitada de la realitat”.

Doncs bé, els experts coincideixen que és possible recuperar aquest do tan preuat que ens ajudaria a viure més bé. Però com? N’hi ha que diuen que és un fet innat: o es té o no es té. Tanmateix, tots podem desenvolupar-lo. No cal explicar acudits. Això és només un aspecte. L’humor és molt més. Hi ha teories diverses. La més coneguda és la de la incongruència, segons la qual l’humor consisteix a connectar idees aparentment inconnexes. Mireu aquest diàleg dels germans Marx: “–Hi ha un senyor amb bigoti aquí fora. –Digui-li que jo ja en tinc un.” És una juxtaposició de conceptes completament lògics i coherents, però que col·lideixen al relacionar-se entre ells, i llavors fan riure. Un altre exemple, de Mark Twain: “Deixar de fumar és facilíssim. Ja ho he aconseguit més de deu vegades.” Altres teories associen l’humor amb la superioritat (riem perquè a una altra persona li passa alguna desgràcia i a nosaltres no, ens sentim feliços i superiors a l’altra) i la caricaturització o exageració (un gag de Mr Bean).

En qualsevol cas, l’humor, sobre la definició del qual no hi ha consens en el món científic (humor [...] era una paraula emprada pels grecs per referir-se als fluids que omplen el cos humà i que ens mantenen vius), implica una cosa essencial: una intenció. Si jo en un acte de gala rellisco i caic, és còmic, però no humorístic, perquè no volia caure (se suposa). El fet còmic cerca sempre la rialla de l’altre, mentre que l’humor, com va dir Wenceslao Fernández Flórez, és inherent a l’individu, “una posició davant la vida”.

El psicòleg i educador Jesus Garanto ha anat més enllà dient que era un signe de maduresa de la personalitat. En efecte, l’humor condueix a la paciència, la tranquil·litat i la tolerància; ridiculitza els extrems oposats; aprèn dels errors propis i aliens; ensenya a ser un bon perdedor. L’humorista veu les coses per l’anvers i el revers; veu la noblesa del que és ridícul i, d’alguna manera, ridiculitza el que és noble. Per tant, és de tot menys superficial: quan fem servir l’humor, en el fons tenim afany de comprendre, per veure les coses amb perspectiva. Aquesta actitud és molt constructiva: ens deslliura de les pors i alhora ens priva de certituds. Implica, per part de qui el practica, un comportament proactiu: l’humorista no es resigna davant la realitat, sino que la desafia. Juga amb valors essencials, però utilitza ressorts intel·lectuals.

No és una cosa senzilla. N’hi ha que el porten a dins en les situacions més difícils. Tenir sentit de l’humor comporta una gran força interior. Expliquen que Nelson Mandela, tancat a la presó a Sud-àfrica, en un exercici subtil d’humor presentava, als amics que anaven a fer-li una visita, els guàrdies de la cel·la como si fossin part de la seva família. El mateix Dalai Lama, malgrat el conflicte que viu el Tibet, es mostra sovint somrient.

Per desplegar l’humor, cal actuar sobre tres nivells: aprendre a apreciar-lo, a crear-lo i a compartir-lo. Jesús Damián creu que cal exercitar-lo i posar-lo en funcionament. “Per exemple, si estic atrapat en un embús, em poso un nas de pallasso. De sobte, el temps d’espera el vius amb un altre tarannà, i a més la gent clava la mirada en la teva cara. És la funció social de l’humor”, explica. Hi ha molts més exercicis. Un clàssic és el conte compartit amb una altra persona. Un comença amb una paraula i l’altre n’hi afegeix una altra, i es crea una cosa improvisada. També es pot jugar a modificar lletres d’una cançó coneguda… És cercar alternatives a la realitat.

Torrabadella suggereix que en una primera etapa cal copiar bé. Podem fullejar un còmic, mirar sèries o pel·lícules divertides, llegir llibres de jocs, anar a sessions de cabaret per veure com funciona l’humor. A partir d’aquí, s’agafen les idees bàsiques. En el fons, en cada manifestació humorística l’esquema sol repetir-se: sempre hi ha un plantejament (s’encamina la ment cap a una direcció) i després un gir (il·lògic, inesperat, sorprenent, que es burla de la previsió del cervell).

Després, en una segona etapa, es copia més bé. Es construeixen noves ocurrències a partir de les que hàgim fet anar ja en altres circumstàncies. Cada persona ha de descobrir un sentit lúdic propi i una capacitat innata. Forçar-se per ser graciós a qualsevol preu pot ser poc productiu. Cada persona ha de trobar i desenvolupar el seu instint natural. Jáuregui associa l’humor al joc. “Tots sabem jugar. Tanqueu la canalla dins una sala i veureu com s’inventaran de seguida una cosa, una història de fantasmes, de pirates. Cal recuperar aquesta mateixa capacitat. Per això recomano fer teatre, per deixar-se anar.”

Quan utilitzem l’humor? Essencialment, quan algú l’utilitza amb tu (tu ets objecte de la broma). La situació ha de ser apropiada (en un funeral, per exemple, no convé). Però l’humor és ideal quan es vol desdramatitzar una situació. Tanmateix, en determinats àmbits és fins i tot mal vist. Pot considerar-se una actitud poc responsable o un excés de frivolitat, si bé això tot sovint és ben poc real. Com va dir Oscar Wilde, “la vida és massa important com per prendre-se-la seriosament”.

Jáuregui explica [...] que en el procés de creixement de la parella cal utilitzar l’humor per reactivar la relació, ja que si no guanya l’avorriment. Com bé diuen en un diàleg de la pel·lícula L'espantaocells, “la gent no pot enfadar-se amb tu si els fas riure”.

I, a la feina, podem ser seriosos i divertits alhora. Thomas Edison, el pare de l’electricitat moderna, ho havia entès perfectament: “No he treballat ni un sol dia en tota la vida. Tot ha sigut diversió.” A les grans empreses, riure impulsa l’enginy, la solidaritat, la bona entesa i la resolució de conflictes. “L’humor té un impacte significatiu en les organitzacions. No és incompatible amb els objectius que es fixen per a aquella feina. L’humor no és per divertir-se i prou. L’humor vol dir aconseguir una millor cohesió entre els treballadors i dinamitzar la comunicació”, diu Chris Robert, de la Universitat de Missouri. Per Jesús Damiàn, “humoritzar és humanitzar: l’humor atrau i reté els recursos humans més valuosos, redueix l’estrès (que bloqueja la creativitat, al contrari que l’humor), enforteix la motivació i estimula la innovació, optimitza la comunicació interna i fa més sòlides les relacions amb els clients”.

Un exemple: en el conegut mercat de peix de Seattle, Pike Place Fish, es fan activitats curioses, com ara llançament de salmó, i a més els venedors criden, canten i abracen els clients, o es diverteixen a fer ventrilòquia amb un cranc. Resultat: el mercat està sempre atapeït.

Igualment, l’humor afavoreix la memorització i la retenció de dades. Si algú en un congrés fa una presentació divertida en comptes de llegir un discurs escrit, augmenta la probabilitat que els assistents recordin la informació en el futur.

Ara bé, és veritat que també l’humor té un límit i una ètica. Per les seves mateixes característiques, pot arribar a ser ambigu. No sempre queda clar si, en una caricatura, et rius de la persona o de la seva deformació. Tot depèn de la intenció. En qualsevol cas, millor que l’individu hi sigui present. Jesús Damián recorda que “el problema és que a tothom li agrada riure, però a ningú no li agrada que es riguin d’ell”. L’humor positiu, el que funciona de debò, és el que es pot compartir, l’inofensiu, que no és obscé, que no denigra ni discrimina col·lectius febles, ni fa sarcasme sobre qüestions de nacionalitat, sexe, religió. Els experts en aquesta matèria diuen sempre que és millor riure “amb” que riure’s “de” algú.

Què passa si no es té sentit de l’humor? Bé, potser aquesta dificultat està relacionada amb un tabú. O amb una autoestima baixa. Cal perdre la por del ridícul... fent el ridícul! Germán Payo fa vint-i-cinc anys que hi treballa [...]. “La qüestió bàsica és saber riure’s d’un mateix”, afirma. “Per fer-ho, cal una autoestima elevada, cosa difícil. La gent quan es mira al mirall només veu defectes. Hem de ser capaços de dir-nos alguna cosa positiva. El problema és que la societat va en direcció contrària: ens diu que no hem de tenir arrugues ni estar grassos. En canvi, cal acceptar que som imperfectes.” Segons Payo, tot a la vida pot tenir un costat humorístic. “Els infants són genials en això, se’ls acuden moltes coses. Me’n recordo que una vegada a l’escola una nena es va marejar i va descanviar la pesseta. Una part dels alumnes, amb raó, va manifestar fàstic pel vòmit, allà al mig de l’aula. Però una amiga va deixar anar aquest comentari que va trencar l’esquema: ‘Mireu, ha menjat espaguetis!’.”

Diuen que l’humor és arriscat. Però no fer-lo servir possiblement ho és més, ja que la seriositat pot ofendre encara més que una broma. Com deia Groucho Marx, “fer riure és una cosa molt seriosa”.

(Extracte adaptat d’un reportatge del suplement Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

El fracàs del catolicisme espanyol

2011-11-19T18:25:00.001+01:00

per Suso de Toro, escriptor

És comú donar per fet que la religió, heretada del temps de la nostra gent gran i dels nostres ancestres, decau històricament i que, sent extemporània, ja no juga un paper significatiu en el nostre temps. [...]

En realitat, la religió –n’hi ha prou a considerar-la en la seva dimensió ideològica–, es, en el nostre temps, un instrument principalíssim en el conflicte entre interessos i visions del món [...], i on la religió no es manifesta de manera clara apareix en les seves formes més seculars: en ideologies místiques comunitàries. Perquè els humans continuem buscant i trobant credos i fes en les quals dissoldre el nostre insuportable jo en algun nosaltres. Cerquem arguments que ens situen no sols a l’espai sinó també al temps, que ens donen memòria i futur, o sigui transcendència a les nostres vides. I d’aquesta manera trobem una mica de sentit a la nostra existència individual i solitària. [...]

La corrupció del missatge cristià que va ser el nacionalcatolicisme ha merescut la censura política i també moral de la majoria de la societat, i l’integrisme ha fet que se n’allunyi. Així, el fracàs de l’Església ha ajudat que la catòlica i tradicional societat espanyola, paradoxalment, sembli la més “moderna” de les europees.

Ens podem demanar quines conseqüències té per a la moral social; hi ha signes d’anomia en la nostra societat. Si la moral catòlica tradicional no és vàlida per a aquesta societat, quina moral social hi ha? Quin és el consens moral? N’hi ha? Qui té legitimitat o capacitat per establir un nou consens que ens digui el que està bé i el que està malament? O suportarem viure sense un ordre que ens digui el que està bé i el que està malament? Si és així, no podrem educar els nostres fills en una ètica personal. Sense moral, quina ètica. L’ètica és dinàmica i àgil, però la moral ha de tenir consistència i estabilitat, no s’aixeca sobre pilars relatius.

Podem tenir moral sense fonament religiós? És a dir, sense fonament, sense mite fundacional. No crec que les ideologies puguin fundar moral, només ho fan quan es transformen en mite comunitari, com ara el comunisme, el feixisme o alguns nacionalismes. És el mite, la religió, qui dóna l’ordre últim al món. Però com que no sembla possible tenir una fe religiosa simplement perquè ens convingui, potser haurem d’afrontar avui aquest viure desmoralitzats, perquè és la nostra realitat. O bé algú coneix una manera de fonamentar valors comuns indiscutits i acceptats?

O això o repensar la religió, i hauria de ser un pensar diferent, un pensar sentint. En aquest cas hauríem de mirar enrere, al començament, i tornar a demanar-nos pel final, la mort. La mort és una font de preguntes sobre la vida. És sagrada la vida humana? Abans de contestar podríem aturar-nos per sempre més a discutir el que és “sagrat”. Però també podem contestar sí o no, simplement. Si no és sagrada és un bé tangible i taxable, si és sagrada potser podrem alçar sobre això una moral per al nostre viure. Que és un viure cada cop més eixamplat, o enxiquit, per l’espai que creen els mass media, aquest món vigorós creat per nosaltres però que sembla haver-se emancipat i tenir vida pròpia: ha resultat que la nostra civilització apol·línia va covar l’ou del monstre dionisíac. És un món nou, una nova dimensió, on la moral pinta ben poc i mana el desig.

En aquest temps nou les generacions adultes conservem, tot i que no ho reconeguem, la moral judeocristiana que ens va transmetre de bon grat o per força l’Església, encara que ella no la segueixi. Aquestes són les nocions que força malament intentem transmetre als que vénen. Però ells què heretaran? Una discoteca, una pantalla?

(Extractat d’un article publicat al diari El País, 14 setembre 2007)

Els dits de la mà

2011-11-12T11:26:00.001+01:00

Gràcies als corresponsals de la llista Migjorn que n’han fet pel seu compte un arreplec, i gràcies a altres col·laboradors desinteressats, he pogut ajuntar unes quantes versions d’aquella cançoneta infantil que serveix per entretenir les criatures i alhora per anomenar d’una manera original i divertida els dits de la mà.

Aquí no hi ha totes les versions que existeixen, ni de bon tros; cada poble té la seva i molts cops més d’una. Però hi ha les que m’han arribat fins ara –si me n’arriben més ja les afegiré. Potser la de Sant Mateu del Maestrat no hauria d’anar aquí perquè és d’un altre estil més pedagògic, però ja que m’ha arribat la incloc:

Fondó (Vinalopó Mitjà)
Eixe és el pare,
eixa és la mare,
eixe demana pa,
eixe diu que no n’hi ha,
i el xicotet li diu: perrinxinxet, perrinxinxet, al caixonet hi ha un trosset de pa sequet!

Benigànim (Vall d’Albaida)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Corrunxet, corrunxet, el xicotet al corralet!

Alcoi (Alcoià)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyeu, gorrinyeu, que jo en tinc un bocineu!

Vall dels Alcalans (Ribera Alta)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
i aquest tan menut diu: garranxet, garranxet, que en l’armari n’hi ha un trosset!

Guadassuar (Ribera Alta)
Este és el pare,
este la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I este diu: gorrinxet, gorrinxet, vés al corralet que en el cabasset n’hi ha un trosset!

Albalat de la Ribera (Ribera Baixa)
Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I el xicotet diu: xirin-xinguet, en l’armari n’hi ha un trosset!

Vilafranca (els Ports)
Este és el pare,
este és la mare
este demana pa
este diu que no n’hi ha.
Garranyeu, garranyeu, que a la pastereta n’hi ha!

Sant Mateu (Baix Maestrat)
El polze és el més gros,
l’índex assenyala,
el cor és el més llarg,
després va l’anular,
i el petit, petit, petit, petit, petit...!

Quartell (Camp de Morvedre)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinet, sanxet!, gorrinet, sanxet!

Mallorca (Campos, Migjorn de Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és es porcellí qui fa: nyic, nyic, nyic!

Ciutat de Mallorca (Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és el porcellet que demà han de matar!

Vilanova i la Geltrú (Garraf)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha per al caganiu?

Barcelona (Barcelonès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Sant Pol de Mar (Maresme)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Terrassa (Vallès Occidental)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!

Vilanova del Vallès (Vallès Oriental)
Aquest es el pare,
aquesta és la mare,
aquests els demanen pa,
aquests els diuen que no n’hi ha,
aquests diuen: mireu, mireu, però no us en donarem, i aquest resa i no diu res.

Igualada (Anoia)
Aquest és el pare,
Aquesta la mare
Aquest fa les sopes
Aquest se les menja totes
I aquest fa: piu, piu, piu, que no puc sortir del niu!

Torres de Segre (Segrià)
Aquest és lo pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menge totes,
I aquest li diu: marrimiau, marrimiau, per què no me’n doneu, d’això que mengeu?

La Codonyera (Matarranya)
Aquest és el pare
aquest és la mare
aquest fa les sopes
aquest se les menge totes
i aquest diu: garranxiu, garranxau, tanqueu les figuetes amb clau!

Girona (Gironès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest demana pa,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa la sopa,
aquest se les menja totes
i aquest diu: pobric, pobric, guardeu-me’n un xic, que jo sóc petit!

No sé si la constatació d’aquest patrimoni bàsicament comú en un fet sociocultural tan casolà i íntim com aquest, i tan reclòs en uns determinats territoris, hauria de fer pensar a algú alguna cosa... Bé, deixem la política de banda.

La gènesi d’un diccionari

2011-11-05T11:26:00.000+01:00

Els obstacles que va haver de superar María Moliner

per Pedro Vallín

Inmaculada De la Fuente [...] ha publicat la primera biografia de María Moliner, El exilio interior, amb l’editorial Turner Noema, i parla de la seva protagonista com qui parla dels seus avantpassats, amb precisió i sense caure en l’elegia. [...]

He volgut evitar el tòpic d’una dona mestressa de casa que escriu el diccionari. María Moliner és una figura clau del segle XX, una senyora que fa un diccionari que actualitza tots els termes del de la Real Academia, ella sola, i que, a més, com que va viure en el franquisme i estava casada i tenia fills, era mestressa de casa. Perquè també era bibliotecària, és a dir, era una professional que va fer un diccionari.

Quants anys va trigar a fer el diccionari?
Comença el 52, aproximadament, i en publica el primer tom el 1966, a finals d’any, i a començaments del 67 treu el segon. Posem quinze anys.

I per què no va ser ben rebuda pels acadèmics?
Perquè era una intrusa, en certa manera. Perquè va estudiar història a la Universitat de Saragossa, però havia encarrilat la seva vida pel món dels arxius i biblioteques i no estava considerada una filòloga. En aquell moment sí que hi va influir que fos dona. Una dona que es posa a fer un diccionari, però no el diccionari que inicialment volia fer, sinó un diccionari que a més qüestionava el de la RAE. Crec que va ser admirada, però no valorada.

Com si el diccionari l’hagués fet en les estones lliures?
No era un hobby, era la seva vida. Arriba un moment que ella s’hi involucra tant… a partir del 1955 el diccionari ocupava gairebé el 90 per cent de la seva vida. I, d’altra banda, María Moliner, i això ja es veu a les primeres cartes, és una dona que té un projecte de vida intel·lectual i que té uns desitjos de realitzar-se professionalment. És cert que encarrila la seva vida a través del cos d’arxivers i bibliotecaris i que com a funcionària ha d’anar a les destinacions professionals que li marquen, però té les seves preferències. Troba la sabata de son peu, que són les missions pedagògiques, que és on troba una identificació entre la tasca que desenvolupa i el projecte cultural de la República. [...]

La meva aventura ha estat abordar un personatge que respecto moltíssim i amb el qual no podia novel·lar gaire, per aquest respecte i perquè és una figura sòbria que es defineix per si sola i que per tant no permetia gaires llicències. Em vaig esforçar per dotar-la, malgrat tot, del que jo crec que era la seva veritable personalitat: una dona amb desitjos d’aprendre, una persona que s’està reinventant constantment, ja que estudia inicialment amb moltíssimes dificultats, fent el batxillerat gairebé sola, amb una gran capacitat per fixar-se objectius i després amb una gran ambició intel·lectual, una ambició que llavors se li negava a la dona. Es pensava que sent abnegada i estant entregada –la dedicació a les paraules ningú no l’hi discuteix, els èxits del seu diccionari, la sorpresa que va causar, l’envergadura de l’empresa, ningú no l’hi discuteix– era suficient, i per això aquesta dona solitària era la imatge que ens anaven difonent. Esclar, era solitària perquè era una senyora que estava en el seu context, en la seva època i al seu món. Però tenia una gran ambició intel·lectual perquè, encara que ella deia en to graciós que era tenaç perquè era aragonesa, que mai no hauria acabat el diccionari si no hagués estat tossuda i una mica bèstia, el seu motor era deixar una obra; la seva ambició és real.

Allò de la mestressa de casa ve una mica per culpa de l’obituari de García Márquez?
L’article de García Márquez és important, perquè és el reconeixement d’una personalitat molt rellevant, on ve a dir que és el diccionari sens dubte que ell utilitza, el més divertit, el més complet, “el més urgent”, per utilitzar les seves paraules, de la llengua castellana, per a ell molt més complet i útil que el de la Real Academia. És a dir, l’article ha estat molt citat i és molt important per al que és Moliner i per al seu diccionari. El que passa és que García Márquez es basa en les dades del fill menor i de persones de l’entorn i dóna una imatge massa familiar i intimista, massa d’interior, una imatge reduccionista que crec que no és la imatge que es mereix María Moliner.

Per què escriu el diccionari?
Ella, com a bibliotecària que era, quan ve a Madrid el 1946 comença a tenir estones lliures a les tardes que vol omplir. Té alguns projectes i [...] comença a plantejar- se fer un diccionari. Com que en tenia un bagatge, perquè coneixia molt bé el diccionari de la RAE de l’època universitària, es veu temptada a actualitzar-lo i a definir de nova planta les accepcions. I es va complicant. Utilitzava la màquina d’escriure, utilitzava molt unes fitxes que no és gaire clar d’on les treia o si les elaborava ella artesanalment. Una vegada que ja té bastantes fitxes fetes li arriba la notícia a Dámaso Alonso, que va convèncer els quatre editors de Gredos, com a director que era de la col·lecció principal, que el projecte valia la pena, malgrat que l’aparença era una capsa de sabates amb un munt de fitxes. Llegint les fitxes van veure tanta erudició que es van embarcar en l’aventura.

I després?
Firma un contracte amb Gredos l’any 1955. Crec que això no s’havia publicat fins ara. Van rebent les seves fitxes, les van preparant per després compondre-les, però com que es va dilatar tant, es van haver de compondre per segona o tercera vegada; eren els mitjans mecànics de llavors.

Ella dirigia el projecte, i, fins i tot, com que era una dona molt segura de si mateixa, defensava les seves coses, tenia les seves converses amb el primer corrector de l’editorial Gredos, Del Campo. Coneixia pel seu nom el linotipista, li portaven a casa seva proves, i recordo una anècdota: Moliner va introduint al seu diccionari temes gramaticals. És això el que el fa tan personal i ambiciós, però al mateix temps és excedir-se, no necessites aquest tractat. Però ella el regala, perquè és desmesurada. Llavors hi havia un linotipista, a qui agraeix després, al diccionari, la seva feina, que va arribar un moment en què estava desbordat de tantes correccions, afegits i clarificacions, que hi va haver una crisi a la impremta. “Jo és que li posaré a Doña María una nota per dir-li que no faci més canvis perquè ens tornarà bojos i humanament això no pot ser”. Un de més veterà li va dir: “Tu mateix, però escriure-li una nota a Doña María, jo no ho faria, perquè a més a més, de tant que t’estima, s’emportarà un disgust”. No la va arribar a enviar.

La va salvar el caràcter?
Sí, era molt expeditiva. Malgrat que tenia una formació superior, a les seves cartes es veu que no escrivia per a la posteritat, va al gra, vol fer coses.

* * *

Una lluita fèrria contra l’analfabetisme

Quan el seu pare abandona la família en un viatge a Buenos Aires, Moliner es comença a guanyar la vida fent classes als seus companys d’estudi. El 1922 guanya les primeres oposicions al cos d’arxivers bibliotecaris. Destinada a Múrcia, es casa amb un catedràtic de Física i es trasllada a València, on organitza 150 biblioteques rurals com a directora de missions pedagògiques. El govern republicà en guerra la pren com a figura clau de la política bibliotecària, però el franquisme frenarà la seva carrera. Traslladada a Madrid perquè els seus fills estudiïn, es refugia a la biblioteca de l’escola d’enginyers, el seu final com a bibliotecària.

* * *

Una professional de la biblioteconomia

Nascuda a Paniza (Saragossa), l’any 1900, la seva família es va traslladar al cap de poc a Madrid. Maria Moliner era filla de metge rural [...] i va despuntar de molt jove com una alumna brillant. Va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, on pel que sembla va ser Américo Castro qui va despertar el seu interès per la lexicografia. Va ser una de les dones pioneres a la universitat espanyola. El 1921 es va llicenciar en filosofia i lletres amb qualificació d’excel·lent i premi extraordinari i va guanyar les oposicions al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.

(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 22 agost 2011)

Quan a Cartagena es parlava català

2011-10-29T10:50:00.000+02:00

per Alfonso Grandal López (Arxiu Municipal de Cartagena)

L’any 1245 Cartagena, que era des de feia segles una ciutat àrab i musulmana, cau en mans castellanes. Ferran III el Sant, després d'haver signat amb el rei moro de Múrcia el tractat d’Alcaraz el 1243, pel qual es comprometia a “protegir” els murcians a canvi que ells el reconeguessin com a senyor, va haver d’enviar el seu fill, el príncep Alfons, futur Alfons X el Savi, al capdavant d’un exèrcit per fer efectiu el domini en les ciutats que, com Cartagena, s’havien negat a acceptar la capitulació. Una part de la població abandona la ciutat després de la conquesta i gairebé tots els altres ho fan un cop fracassada la revolta que hi hagué el 1264.

I doncs, Cartagena esdevé una població castellana a mitjan segle XIII. Tanmateix, tots els testimonis dels anys següents ens diuen que els habitants, com els de la ciutat de Múrcia i els d’altres poblacions del regne, enraonaven català. I nombrosos indicis ens fan pensar que aquest idioma el van continuar parlant una bona part dels murcians durant unes quantes generacions, potser fins al segle XVI.

Les causes d’aquesta paradoxa aparent no són cap misteri. Les mateixes cròniques de l’època les expliquen. Diu la del català Muntaner: «E com la dita ciutat [Múrcia] hach presa e poblada tota de Cathalans, e axi mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Carthagenia e los altres llochs; si que siats certs, que tots aquells qui en la dita ciutat de Murcia o els dauant dits llochs son poblats son vers Cathalans e parlen del bell cathalanesch del mon.»

Per la seva part, la crònica d’Alfons X diu: «E poblaba la tierra (de Murcia) de los más cristianos que podía... e porque non podía haber gentes de la su tierra que las poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia.»

I la crònica de Ferran IV especifica que la majoria dels habitants del regne de Múrcia «eran catalanes [...] salvo [...] Lorca, que moraban castellanos». [...]

Les empremtes actuals del català a Cartagena: vocabulari i toponímia

Comencem pel lèxic. N’hi haurà prou amb extreure, dels centenars de paraules d’origen català que pul·lulen (que pul·lulaven, més aviat, perquè estan desapareixent ràpidament) en la parla tradicional cartagenera, algunes d’especialment característiques.

Recordem, per exemple, leja (< lleixa), pelufa (< pelusa), llanda, mona (de Pasqua), molla, yaya, borradura, trenca, bufeta, rampa (‘dolor muscular’), garapá (< [es]garrapada), telo (< tel), solaje, suco, mostoso, pansido, ansa, amanoso, puncha, fangue, corcón, corcar, correntín, manifacero, minso, barra (‘desvergonyiment’), rebuche, caire, pavor (< paó), bardisa, esclafar, embolicar, rebolicar, olivera, garrofero, rogalicia (< regalèssia), tramuso, tápena (< tàpera), pésol, bajoca, ginjolero, abercoque, murta, baladre, gavina, cucala, blanca (‘garsa’), porputa (< porput, puput), merla, cabernera (< cadernera), clanco (< cranc), chapina (< xapina = petxina), lobarro, magre (< mabre ‘peix’), aladroque, lisa (< llisa), móllera, grisa, rascasa, llampúa (< llampuga), raspallón, letón (< lletó), grumeje (< grumeig), trasmalle, esculle, capuzar (< capbussar), servar, jaloque (< xaloc), maestral, trasmontana, gregal, lebeche (< llebeig), llampo (< llamp), boria (< boira), nina, melsa, camota (< cama), mamellas, polsaguera, espolsar, espolsador, helor (< gelor), “hacer pena”, “la madre que te va a parir”, “durar más que un culo de mortero en un bancal”, sufix -ador en comptes de l’habitual castellà -adero (lavador, abrevador, matador).

I, ara ja definitivament perduts o en desús en aquelles terres, hi havia també aladre (< arada), ancoraje, barquerol, bestiar, bol (l’expressió hacer bol ‘tirar la xarxa’ encara és viva), bonítol, botiga, carrerón, censal, colla, corredor de oreja, faición (< faiçó), gaña, ginebro, graellas, hortolano, illa, lagosta, lleña, maestre de axa (< mestre d’aixa), magacén, manobre, perpalo (< parpal), raval, xexa (< xeixa).

L’altra herència que queda a Cartagena de la llengua catalana és un bon feix de noms de lloc, el significat original dels quals pot passar i sol passar desapercebut als cartagenencs d’avui. [...] De procedència catalana segura o molt probable tenim o teníem a la ciutat la Serreta, el Molinete, Cabtor (< cap tort), el Raval, la Roca (‘muntanyeta pètria’), los Antigones.

A la rodalia, el Plan (< el pla), la Fontaneta, la Rogeta, el Roldán (< Rotllan), Beaza i Beaceta (< beaces). A la costa, la Punta del Gate (< gat), la Parajola (< plajola), la Coveta, Cab Roche (< cap roig), el Bolete, l’illa anomenada Plana, el Rihuete, la cala Reona (< redona), Calnegre (< cap negre), Calblanque (< cap blanc), la Gola, la Mejana (< mitjana), el Estacio (< estaci), les illes anomenades Rondella i Grosa, la Porpuz (< porput o puput), el Gorguel, el Avenque, la rambla Voltada, el Veal (< vedal < vedat), Atamaría, (tamarida), la Caragolera, el pic Miral (< mirall).

Altres noms més antics, llatins o àrabs, van passar pel sedàs del català abans de ser finalment castellanitzats: Altaona (< Altadona < al-Tahuna), Cabo de Palos (< cap de Pals), Cabo Tiñoso (< Castiltiñós < Cabtil Tiñós), Pormán (< Purtumán < Burtuman), El Portús (< el Pertux < el Portux), i potser les illes Hormigas i La Albufera, antic nom del mar Menor. Per acabar, alguns noms àrabs, que ja existien en català, pot ser que arribessin en aquest idioma, com Mandarache (port), antic topònim del port de Cartagena que també es trobava al port de Barcelona. [...]

Traducció adaptada i extractada de l’article «Cuando en Cartagena se hablaba catalán», publicat a la secció «Lenguaje cartagenero» de la revista Cartagena histórica, n. 14, 2006. Hi ha més dades sobre el tema en un article del mateix autor, Alfonso Grandal López, «Algunes emprentes de la permanència del catala a la comarca de Cartagena (Múrcia): del segle XIII al XVI», a Quaderns de Migjorn, 3, Alacant 1998, traducció de Ramon Codina i Bonet.

Tres ficcions

2011-10-22T10:44:00.000+02:00

per Jordi Graupera

És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament. A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no [...], i s’estén pertot. [...] És cert que la immersió ha estès el català a capes socials que n’haurien quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma. També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.

Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com emboliquen la troca. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complex d’inferioritat fan canviar d’idioma molts catalanoparlants.

Tercera mentida: Catalunya és una comunitat autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són unes quantes barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts espanyoles en la majoria de temes clau, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut.

Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.

Tot això és responsabilitat nostra. [No podem] viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un Estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, vulguem pagar el preu de deixar de dependre’n. [...]

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 10 setembre 2011)

La passió per la decadència

2011-10-15T10:26:00.000+02:00

per Raquel Quelart

Endinsar-se en un antic hospital, una vila despoblada on hi ha les arrels catalanes de Leo Messi o una piscina maleïda l’únic inquilí de la qual és un gat negre pot esdevenir tota una aventura difícil d’oblidar, malgrat que molts d’aquests llocs fa temps que es van abandonar. Redescobrir aquestes construccions carregades d’ànima i història s’ha convertit en una afició a l’alça. L’explorador urbà i periodista Joan Valls desvela en un llibre, Inhòspits, d’Angle Editorial, els emplaçaments abandonats que ha fotografiat al llarg de més d’un lustre. “És una manera de trobar el passat i immortalitzar-lo”, comenta Valls [...].

El periodista explora aquests indrets per deixar anar el seu talent com a fotògraf, ja que la llum i els angles d’aquests espais solen ser molt especials. A més, entrar en llocs “prohibits” –molts cops ficant-se en propietats privades–, amb els seus secrets, produeix “sensacions inconfessables”, comenta. “És com una petita aventura en una estança desconeguda on no saps què passarà quan travessis el llindar”, comenta l’autor, la peculiar afició del qual va començar l’any 2006, que va descobrir les fàbriques abandonades del “Manchester català” –el nom popular del Poblenou de Barcelona en l’època industrial. Des d’aleshores Valls ha recorregut discoteques, prostíbuls, estadis, parcs aquàtics, hotels, balnearis, places de toros, estacions d’esquí, hospitals, orfenats, búnquers i pobles, entre d’altres llocs que van ser habitats en altres èpoques.

El morbo pels llocs revellits, desolats i abandonats

Joan Valls no és l’únic que satisfà la seva inquietud per trepitjar construccions decadents i sense més hostes que els records que pertanyen a un passat remot. I és que aquesta és una afecció a l’alça. Ho demostra l’èxit de les associacions d’exploradors urbans [...]. Hi ha una sèrie de normes que tots els exploradors urbans han de respectar. De primer, no es pot trencar ni forçar mai res, ni moure cap objecte de lloc, és a dir, quan surts no ha de notar ningú que l’explorador hi ha estat; cal anar ben calçat per evitar clavar-se cap objecte punxant o ensopegar amb facilitat; tampoc es pot fer soroll, i l’únic record que te’n pots endur és una fotografia o una presa de vídeo. [...] Joan Valls aconsella que t’asseguris abans d’entrar que l’indret està deshabitat, ja que no són pocs els llocs abandonats pels propietaris que tenen okupes. El periodista explica que més d’una vegada ha hagut de “sortir corrents” per l’amenaça d’agressió d’inquilins d’aquesta mena.

Altres cops els ensurts són diferents. “En aquests llocs hi ha molt de silenci, i quan estàs concentrat fent fotos pots sentir de sobte unes passes –normalment d’un gat o una rata– o un objecte que ha caigut a terra”, comenta Valls, que també explica que el que li ha donat “més mal rotllo” és la piscina de Rubí: “Quan vaig saltar la tàpia i vaig ser a dins em va envair una sensació molt estranya”, comenta. Un pressentiment que va ser reforçat per la imatge real del cadàver d’un gat negre “amb mirada de pànic”. En arribar a casa va descobrir a internet que “a més d’un visitant se li havia creuat un gat davant del cotxe” i que d’aquell indret en deien “la piscina maleïda”, un nom que d’altra banda s’havia guanyat a pols. La llegenda explica que allí van morir ofegats tres joves després de saltar del trampolí, una gran estructura de ciment que inspira temor i respecte. “Hi ha força gent que va de nit a aquests indrets, però jo no, el tema de les psicofonies i els fantasmes em fa por.” [...]

Pobles deshabitats

Es consideren viles abandonades els nuclis urbans on no hi ha habitants i es conserva un mínim de deu edificacions. [...] Hi ha milers de pobles que entren dins d’aquesta catalogació i que, sens dubte, són també objecte dels exploradors urbans. El periodista Joan Valls detalla en el seu llibre una llista d’aquesta mena de poblacions. Potser la que més cridi l’atenció, perquè hi va néixer la besàvia del jugador del FC Barcelona Leo Messi, és a Lleida, sota d’un pantà. Rosa Mateu Gessé hi va passar tota la infància, fins que va decidir emigrar a l’Argentina, on es va casar amb un altre immigrant català i va tenir descendència.

Els detalls d’aquesta i d’altres històries els explica de manera ben documentada Josep Valls a Inhòspits: “Abans d’anar a un lloc és recomanable informar-se sobre la història, trobar llegendes que aportin un grau més de misteri. Molts cops dins d’un indret abandonat hi ha documents que en parlen i, si no, els veïns poden ser una font d’informació.” Tot i que potser la aportació més gran dels exploradors urbans sigui rescatar per a la memòria d’un poble o d’una ciutat els llocs que van quedar atrapats en una altra època.

(Extractat i adaptat de La Vanguardia Digital, 28 setembre 2011)

Una conversió a la vinya

2011-10-08T10:14:00.000+02:00

Per Harry Eyres

Vaig viure una mena de Damasc mentre caminava per una vinya amb un productor de vi de mitjana edat i aspecte angelical anomenat Joan Ramon Escoda. Sota la calor impressionant de l’agost català, inspeccionàvem unes noves varietats de chenin blanc i no vam poder evitar de veure que tota una filera es veia esquifida i tenia mala pinta.

La causa no era cap misteri. Aquella filera estava exposada més del compte a l’ombra d’un roure magnífic, de capçada ampla. “Hi ha gent que m’ha demanat com és que no he tallat l’arbre”, diu Escoda. “Tallar un arbre de dos-cents anys per vint ceps menuts? Com pots fer això?”

Durant un temps, un amic meu va intentar que m’interessés –no podem parlar encara de conversió– pel moviment a favor del vi natural, que inclou en part l’onada orgànica i biodinàmica de resistència contra l’abús de química en la producció del vi però que va més enllà. Com deuen saber, la moda del vi natural va néixer a París, té una extensió menor però força notable a Nova York i Tòquio i ara es comença a conèixer a Londres.

Escèptic per naturalesa, em va intrigar però encara no em va convèncer. Una part de mi pensa que ja hi ha prou ideologies i religions i cultes mil·lenaris al món; la meva aproximació al vi és simplement pragmàtica i hedonista; vull que el meu vi tingui un bon gust, olor i color, que em doni plaer, potser fins i tot un plaer profund i reflexiu, però no n’espero que em faci sentir que sóc una persona millor o més pura que la resta.

Conèixer Escoda a la Conca de Barberà, no lluny de Tarragona, i un altre productor de vi natural, Pep Torres (sense relació amb la més coneguda família de vinyaters del Penedès), a Costers del Segre, a prop de Lleida, i tastar amb ells els seus vins en els diversos cellers que tenen ha estat un factor clau per convèncer-me. Per descomptat que algunes de les terres més reconegudes del món –el Château de la Roche aux Moines de Nicolas Joly, el Domaine Leroy, el Gravner al Friül, fins el Domaine de la Romanée Conti– es poden considerar part del moviment pro vi natural (que no té regles establertes ni certificacions), i per tant això no és cap fenoment desgavellat. Però alguns dels vins naturals que m’havia deixat tastar el meu amic feien una olor i tenien un gust realment peculiars, més a prop dels sucs de poma o pera que del vi. I alguns eren tèrbols, cosa que jo considerava un pecat imperdonable en un vi.

Els vins d’Escoda no són tèrbols ni fan olor de poma ni de pera. El seu celler és immaculat, fresc i ben organitzat. Ell creu que començar la fermentació del vi amb una temperatura molt baixa i deixar que hi estigui durant mesos permet que no li calgui gaire més que un pessic de sofre. Durant anys he vist que els grans vins poden sortir tant de cellers d’allò més polits com de cellers amb aspecte caòtic. El de Pep Torres, a la vila de Verdú, a l’altiplà més sec del que ell anomena salvatge oest de Catalunya, té un aspecte excèntric i una temperatura força més alta. S’hi veu una col·lecció d’eines de celler dins una mena de carro de supermercat, un carro fabricat per ells que serveix per controlar la temperatura de fermentació dels barrils, i unes marques vermelles misterioses o bé humorístiques en cadascun dels tancs de vi. Torres és jove (33 anys), xerraire i addicte al tabac.

A les etiquetes posteriors de les ampolles de Torres no hi trobes la típica nota de tast (“aromes de maduixa vermella amb una mica de vainilla i roure”) sinó una mena de repte metafísic: “Tens a les mans una ampolla plena de vida i de llibertat. Entens el que això vol dir de debò?”

Aquesta és la mena de desafiaments dels quals més aviat mires de fugir, pensant que el vinater s’ha engrescat massa i ha anat més lluny del que li pertocava. Però si em demaneu que defineixi el fet diferencial del vi natural, us diré que és la vida, la vivesa, la vitalitat. Si repasso les meves notes de tast de vins naturals hi trobo el concepte “vivesa” un cop i un altre: “equilibri vivent i natural... esdevé més viu dins la copa...” La vivacitat també vol dir canvi i imprevisibilitat. Aquests vins canvien contínuament dins la copa, com tots els vins, és clar, però d’una manera més dràstica. El pinot noir del 2009 d’Escoda és completament tancat al començament, i amb força tanins, però al cap d’un quart, més de pressa que un adolescent tímid, el tens completament obert.

Els cultivadors de vi com Escoda i Torres, i igualment els seus col·legues de França, d’Itàlia i d’arreu, han decidit fer una cosa que va a la contra del tractament modern del raïm. Han optat per intervenir menys a la natura, per renunciar en bona part al control, per treure’n menys profit. Saben que uns quants tancs i barrils no sortiran prou bé. Poden perdre una collita sencera pel míldiu o l’oïdi. En la pràctica, però, sembla que tenen menys por de les plagues ells que no pas els cultivadors més convencionals.

Pensen que el premi compensa els riscos. O més aviat que hi ha riscos en totes dues bandes, incloent-hi el risc de conformar-se de manera inexorable amb l’ideal de l’avorriment sense culpa. Els vins als quals els és permès un desenvolupament tan natural com sigui possible poden recordar-nos el nostre dret a néixer i créixer sense traves a la nostra llibertat.

(Extracte del reportatge publicat al Financial Times, Londres, 17 setembre 2011, amb el títol A conversión in the vineyard. És el primer cop que veig un reportatge del FT que parli de Catalunya i no esmenti ni una sola vegada Espanya. Per això m’ha fet gràcia reproduir-lo aquí.)

Fer de ‘negre’ (i 3)

2011-10-01T09:42:00.000+02:00

(Ve d’ací.)

Els esclaus literaris

per Santiago Maisonnave

El protagonista de The Ghost, novel·la de Robert Harris, no té nom. Aquesta és, de fet, la seva condició essencial: com a escriptor fantasma ha renunciat al seu nom, o a la visibilitat del seu nom. La seva feina és escriure les memòries d’altres, transformar la seva veu en altres veus, escriure les vides de persones que després signaran aquelles pàgines com a pròpies. Per això, ell ha de diluir-se, desaparèixer. La novel·la de Harris col·loca així en el centre de l’escena els qui normalment s’amaguen rere les bambolines i, tanmateix, constitueixen una peça essencial en la mecànica de la indústria editorial gairebé des que va començar.

La recurrència d’autors, editorials i celebritats diverses als serveis d’escriptors fantasmes (com se’ls coneix) és molt més freqüent que no se suposa. De manera solapada, furtiva, aquesta pràctica s’ubica en els fonament del negoci de l’edició i n’alimenta el funcionament.

Amb la professionalització moderna de l’escriptor, i la seva constitució en autor tal com avui el coneixem, va néixer també la figura del negre literari. Renom que sens dubte és antipàtic, però que alhora és molt gràfic, i tal vegada útil si es tractava d’establir la genealogia d’una pràctica associada amb la raó positivista i com a tal –almenys en els orígens– eurocentrista.

En un treball excel·lent (Nous est un autre. Enquête sur les duos d’écrivains), els assagistes Michel Lafon i Benoît Peeters proposen una mirada analítica de la creació a quatre mans. El llibre, que recull històries de col·laboració creativa de naturalesa diversa al llarg d’un ampli arc temporal, documenta alguns casos en què la col·laboració va ser asimètrica i solapada. És el cas del treball conjunt d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet. Des del 1838, i al llarg d’un decenni, tots dos escriptors van produir una quantitat abassegadora d’obres teatrals i novel·les, entre les quals es pot incloure els clàssics El comte de Montecristo i Els tres mosqueters, històricament atribuïts en exclusiva a Dumas. En llarguíssimes jornades de treball (de dotze a catorze hores cada dia), Maquet enviava els arguments i estructures de les obres, perquè Dumas hi fes correccions i treballés els detalls. En aquella mecànica de producció, Dumas solia pressionar Maquet a través d’esqueles breus: “És culpa seva, benvolgut amic, si no anem més de pressa; des d’ahir a les nou jo estic plegat de braços.”

L’èxit de Dumas, i la seva obra prolífica (per a la qual tenia també altres col·laboradors, tot i que cap de tan proper com Maquet), atià l’exasperació de determinats cercles lletrats.

El 1845, Eugène de Mirecourt publicava en un pamflet titulat Fàbrica de novel·les, Casa Alexandre Dumas i Companyia: “Rasqueu l’obra del senyor Dumas, i hi trobareu el negre [...]. Contracta trànsfugues de la intel·ligencia, traductors a sou, que es rebaixen a la condició de negres treballant sota el fuet d’un mulat.” El terme (nègre),com es veu, ja s’havia establert llavors. Malgrat el que podria pensar-se, Maquet i Dumas tenien una bona amistat, i ni tan sols després que Dumas incomplís acords i pagaments compromesos –fet que va portar a una crisi temporal en la relació i a un procés judicial– Maquet no va deixar d’admirar-lo i reivindicar-lo. “El proclamo un dels esperits més brillants entre els il·lustres i el millor potser entre els homes de bona voluntat”, deia d’ell quan havia acabat la col·laboració entre tots dos.

No va ser aquest l’únic cas cèlebre d’escriptura fantasma. El pas del temps permet revelar episodis de notables autories apòcrifes o col·laboracions ocultes, com les de Wilkie Collins i Charles Dickens, o Alejandro Sawa i Rubén Darío, el qual va contractar el bohemi andalús el 1905 perquè escrivís un article que publicaria el diari La Nación –i ell firmaria amb el seu nom–, pel qual finalment no va pagar la remuneració acordada. Sawa va escriure després una carta al nicaragüenc en què canviava la condició d’amic per la de creditor.

Però si es parla d’aquests i d’altres casos –més o menys documentats– d’escriptura fantasma ocasional, no és per la seva naturalesa excepcional, sinó per la confidencialitat inherent a una pràctica que és part constitutiva de la indústria cultural. La revelació d’episodis actuals es filtra en entrevistes a autors o autores imprudents, incomprensibles decisions comercials d’alguns segells editorials o acusacions escandaloses de plagi. [...]

La definició de l’escriptor fantasma no sempre és senzilla: des de l’escriptura neta i crua d’un text que després signarà una altra persona, fins a l’edició, passant per la correcció d’estil, hi ha un camí de matisos en el qual, de vegades, les fronteres esdevenen difuses.

Sobre la particular relació que s’estableix a voltes entre els editors i els autors (i, sobretot, entre ells i els textos que comparteixen), és paradigmàtic el cas de Raymond Carver i Gordon Lish, sobre el qual s’ha tornat a parlar en aquests darrers temps. Per a Mercedes Carreira, escriptora i editora amb experiència en l’escriptura fantasma, la frontera entre les dues tasques és ben clara: “En el moment en què et poses a treballar amb l’autor sobre el llibre ja ets un escriptor fantasma.”

Com a editora, explica, “has de tenir un cap marquetinguer per saber com inserir aquell llibre dins el mercat, quina mena de propaganda li faràs, en quin context d’edició entra aquell llibre, què s’havia editat abans, què s’editarà després, i tens una mirada més atenta al negoci, a més de poder corregir un punt i coma”. Sigui com sigui, es fa palès que la introducció d’un text en els circuits de la indústria editorial implica un seguit d’intervencions que fan que es qüestioni la noció de propietat d’aquell text i la idea mateixa d’autoria.

En aquesta línia, l’escriptor veneçolà Gustavo Valle avalua la incidència que l’ofici de negre literari va tenir en la seva formació[...]. Potser el més positiu que té aquella tasca, segons la seva consideració, és que resulta “una bona medecina per a la vanitat de l’autor”. L’escriptor fantasma, segons Valle, amb la seva renúncia a la visibilitat és un “dinamitador de l’espectacle dels autors”. En aquesta renúncia, alhora, el negre “propicia un plagi: el d’ell mateix”.

“L’escriptura és la destrucció de qualsevol veu, de qualsevol origen”, proclamava Roland Barthes el 1968, i sentenciava en aquell acte la mort de l’autor modern: “La unitat del text no es troba en el seu origen, sinó en el seu destí.” Tanmateix, la tensió conflictiva que s’entrelluca en les representacions del negre literari permet dubtar que aquella mort hagi estat consumada: por què, llavors, la invisibilitat és viscuda com una renúncia? Per què havia de necessitar ningú contractar un negre literari? Des de la foscor de l’anonimat i el silenci, a cavall entre l’estereotip romàntic de l’escriptor sofrent i la sospita maliciosa del frau, senyalats com a mercenaris de la paraula, o reivindicats com a nobles obrers de l’ofici, els escriptors fantasma passegen les seves siluetes esquives pels clarobscurs dels passadissos i les torres del temple editorial. En aquestes passejades, de vegades, reclamen la revenja.

(Extracte de la tercera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)

Com viuen els cognoms?

2011-09-24T10:25:00.000+02:00

per Joan Abril Espanyol

¿Els cognoms neixen, creixen, es reprodueixen i moren? Les persones, i també els animals i les plantes, fem aquest procés biològic, però ¿i els cognoms? El pensament, com l’herència genètica, ens permet fluir més enllà de la vulnerabilitat de la vida per anar més enllà, on diuen que tothom somia. Generació rere generació transmetem idees i també llinatges, i alguns amb més fortuna que uns altres.

La genètica sembla que hi té molt a dir, en el grau d’extensió d’alguns cognoms: un equip d’investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona ha posat en marxa un estudi per descobrir algunes de les característiques dels cognoms catalans a partir de l’anàlisi genètica de les persones que els porten.

Els investigadors han seleccionat 50 cognoms catalans* i demanen la participació de voluntaris que aportin una mostra de saliva a partir de la qual s’analitzaran les característiques del seu cromosoma Y, que en tenen només els homes i es passa de pare a fill. De fet, determina la masculinitat. Però no tots els cromosomes Y són iguals: hi ha un tipus de variació que s’acumula lentament i que es troba en freqüències diferents en poblacions diferents, mentre que altres variants muten molt més de pressa i són pràcticament particulars d’un individu o una família.

Els cognoms tenen un comportament semblant: encara que en tenen homes i dones, els cognoms que s’acaben transmetent són els dels homes. Però ¿amb quina freqüència cognom i cromosoma Y no s’hereten junts? La falsa paternitat, els canvis de cognom o l’herència del cognom matern separen la transmissió del cognom de la transmissió del cromosoma Y.

¿Per què hi ha cognoms més freqüents que altres, com ara Ferrer, Soler, Serra, Vila, i d’altres molt més rars, com Danés, Balasch, Casajuana, Llach? Una hipòtesi de treball podria ser que els cognoms més freqüents hagin estat fundats més vegades, perquè a cada poble hi havia un ferrer, per exemple. Amb l’estudi del cromosoma Y es vol determinar, per exemple, si els Ferrer tenen un origen múltiple o únic i arribar a detallar en quina època històrica i en quina comarca es va formar cada un dels seus llinatges.

Aquest estudi genètic dels cognoms ens permetrà tenir una visió àmplia de conjunt de com viuen i com es relacionen, com permuten o com moren els llinatges. La web d’Onomàstica de l’Institut d’Estadística de Catalunya és una de les fonts que ajudaran i molt a aquest projecte científic, perquè ens dóna informació sobre la freqüència per diversos àmbits territorials. En la web de cognoms de l’Idescat, però, hem de sumar els Ferrer amb les variants ortogràfiques Farré, Farrer, Ferré, i, per tant, la posició 36 de la versió normativa actual Ferrer pujaria més encara. Aquestes grafies es deuen, com ja ens podem imaginar, a una manca de normativització prefabriana.

A banda d’aquestes consideracions merament ortogràfiques i que no s’han de menystenir en un estudi tan seductor, la genètica ens permetrà entendre aquesta evolució hereditària dels cognoms, sempre en un entorn de costums, de lleis, de normes socials que també ajuden a comprendre la seva història. Si l’àmbit acadèmic avala aquest estudi és perquè tenim una necessitat imperiosa de conèixer-nos més encara, de saber quin grau de relació tenim amb els oficis, amb la natura, amb la terra, és a dir, amb el país. Obrim-nos al món submergint-nos en el passat. ¡Que la llum genètica i onomàstica ens faci més savis!

(El Punt Avui, 22 setembre 2011)

*Són els següents (entre parèntesis, l'origen de cada cognom):

Adell (llatí)
Albert, Aubert (germànic)
Alemany (gentilici)
Armengol, Armengou (germànic)
Balasch (pre-romà)
Bonastre (naixement)
Bosch (botànic)
Cabot (renom)
Calafell (topònim)
Cardona (topònim)
Casajuana, Casajoana (hàbitat)
Codina, Codines, Codinas (paisatge)
Comas, Comes, Coma (paisatge)
Danés, Danès (gentilici)
Estruch (hebreu)
Ferrer, Ferré, Farré, Ferrés, Farrés (ofici)
Fortuny (llatí)
Gasull, Gassull (àrab)
Grau, Garau (germànic)
Gual, Gol (germànic)
Guasch, Gasch, Guarch (gentilici)
Llach (paisatge)
Maymó, Maimó (hebreu)
Mas (hàbitat)
Massot, Masot (hebreu)
Melis (àrab)
Miquel (llatí)
Moragues, Moragas (àrab)
Nàcher (àrab)
Nadal, de Nadal (naixement)
Oriol (llatí)
Pitarch (francès)
Pons (llatí)
Raga (basc)
Reixach, Rexach, Reixachs, Rexachs (llatí)
Ricart (germànic)
Robert, Rubert (germànic)
Roig (renom)
Roma (topònim)
Ros (renom)
Sabater, Sabaté, Sabatés, Sabaters (ofici)
Sala (hàbitat)
Salom (hebreu)
Santacana (sant)
Serra (paisatge)
Soler, Solé, Sulé (paisatge)
Taberner, Taberné, Taverner, Taverné (ofici)
Tió, Thió (botànic)
Vidal (hebreu?)
Vives (naixement)

Fer de ‘negre’ (2)

2011-09-17T11:40:00.003+02:00

(Ve d'aquí.)

Treballar en equip amb el negre o evitar-lo

per Xavi Ayén

A The ghost writer, el negre que representa Ewan McGregor estableix una relació d’amistat i complicitat amb el polític encarnat per Pierce Brosnan. Per un costat, Eduard Gonzalo certifica que “sí, això és exactament així”, però per l’altre Manu Manzano afirma: “En el meu cas, la relació amb l’autor s’acaba amb el lliurament del treball. El qui el signa gairebé no vol ni veure’t, li fas por, si et veu se li nota que pateix, li recordes que ha fet una cosa reprovable, és com tenir una amant prostituta. El pitjor que li pots fer a un autor és assistir a la presentació del llibre i, si et poses a primera fila, ja li amargues la vida.”

Miralles coneix autors “de les dues menes: els que s’hi impliquen, et donen un índex, et comenten idees i segueixen tot el procés... i els que s’estimen més no veure’t. Després, al defensar el llibre davant els mitjans, a la sisena entrevista ja es pensa que realment l’ha escrit ell.”

Gonzalo és dels clàssics: a ell els autors el conviden a la torre els caps de setmana i manté el contacte amb molts d’ells. “Jo miro d’ajudar-los a trobar una veu narrativa pròpia. De vegades es consideren amb un perfil intel·lectual més baix del que he escrit i em diuen: ‘Jo no enraono així, fes-ho més col·loquial’, i ho rebaixo una mica. I n’hi ha que, al revés, et diuen: ‘Puja el nivell del discurs, això em sona massa simple’, i llavors sofistico el llenguatge”. Igualment, “dels polítics ho comprovo tot, ho investigo, de vegades els trobes idees més ben expressades en una entrevista o en la carta a un amic”. I no té por que menteixin?, demanem. “No. Si passes sis dies al costat d’una persona sense interrompre’l ni afalagar-lo, notes quan et menteix, igual que ho noten els psicoanalistes o la policia. Mentir és un esforç i gairebé sempre deixa empremta. Als autors que menteixen cal evitar-los.”

Un cas divertit és el d’Àlvaro Colomer, que va rebre l’encàrrec de redactar un llibre per a un conegut professional sobre experiències del seu ofici. “Ell havia redactat una primera versió però no funcionava, no tenia interès. Em va trucar l’editor i em va dir:

–Àlvaro, has de refer-ho del tot... en un mes.

–En un mes no tinc temps de fer tantes entrevistes.

–No cal, t’ho inventes. No hi ha temps de fer cap altra cosa, és una llàstima.

–És que jo ara estic amb un altre llibre i...

–Si ens ho fas en quinze dies et paguem el doble.

Colomer va acceptar la feina i, un dia abans d’entregar-la va trucar a l’autor.

–Hola, sóc el negre, és que per escriure el pròleg em cal saber algunes coses de la teva vida.

–Mira, sóc a la platja amb la família. Ara no em ve gens de gust.

–Però és que ho haig de lliurar demà...

–Posa-hi el que vulguis i jo després ja diré que tot és veritat.

“Quin cop –recorda Colomer–, jo tenia 25 anys i va ser com perdre la virginitat. El llibre va tenir èxit i l’autor va sortir a la tele i a la ràdio parlant del llibre... i explicant anècdotes de la seva primera versió que no apareixien a l’obra publicada! Cap periodista no se’n va adonar...”

(Extracte adaptat de la segona part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010; la il·lustració és una fotografia presa de Titelles Vergés)

To be continued.

Fer de ‘negre’ (1)

2011-09-10T13:31:00.001+02:00

La cara oculta de la indústria editorial

per Xavi Ayén

Quan hi ha un problema, algú ha de fer la feina bruta. També al món editorial. Si un autor no acaba el llibre a temps, si l’acaba però li ha quedat il·legible, si ni tan sols el vol escriure, si només vol aportar les idees generals, si li cal ajuda en la recerca o l’edició... llavors apareixen els negres. Ells s’encarreguen de manera eficaç d’aconseguir que els projectes arribin a port i que els cadàvers o les taques de sang no es vegin. [...] Treballen indiferentment per a editorials, autors o agències literàries. La discreció és el seu lema, però aquesta vegada n’hi ha hagut set que han accedit a parlar amb aquest diari, [...] sense violar els contractes de confidencialitat que han subscrit. [...]

Manu Manzano –que avui també és novel·lista– va començar a fer de negre el 1993, en un gran grup editorial amb seu a Barcelona, encara que ha treballat per a moltes altres empreses. En el seu impactant currículum hi figura l’escriptura íntegra de novel·les que signaven inexistents autors nord-americans o anglesos i que “desenvolupaven la història d’una pel·lícula o sèrie d’èxit”. El curiós del cas és que aquests llibres s’han venut com “la novel·la en què es va basar la pel·lícula Tal”. Va tenir “tant d’èxit que algunes me les van traduir a Anglaterra”. Entre les seves gestes també hi ha “haver rebut una història de 18 folis i convertir-la en una novel·la de 350 pàgines”. De fet, ja ha escrit 11 novel·les per a altres.

Els negres entrevistats han redactat de cap a cap llibres de cuina amb receptes que s’atribuïen a una altra persona, memòries de polítics, novel·les de tota mena, recopilacions d’anècdotes, discursos, manuals d’autoajuda empresarial, de creixement personal, i en algun cas fins i tot articles de premsa.

Les tarifes per llibre oscil·len entre 3.000 i 30.000 euros, “segons l’autor que et toqui”. En general no cobren drets d’autor. En alguns casos, per assegurar uns ingressos més elevats si el llibre és un èxit, es firmen acords particulars entre autor i negre.

Els contractes de confidencialitat asseguren que cap negre no tregui els drapets al sol, perquè les editorials s’hi juguen el prestigi i els autors la credibilitat. Tanmateix, Manu Manzano reivindica “eliminar l’halo de reprovable a aquesta activitat. L'ofici existeix des que hi ha editorials. L’editor d’aquí, per pusil·lanimitat, l’ha volgut amagar quan als EUA és un ofici tan respectable com un altre qualsevol, amb els noms dels negres impresos a la portada, de vegades. Molts grans escriptors han començat com a negres –Victor Hugo, Colette–, i Isaac Asimov mateix tenia un equip de negres.” Francesc Miralles –avui també novel·lista– hi està d’acord: “Que algú no sàpiga escriure un llibre no vol dir que sigui analfabet.”

Eduard Gonzalo, editor, professor d’universitat i autor de diversos llibres acadèmics, s’ha sentit identificat amb el personatge que encarna Ewan McGregor a The ghost writer, l’últim film de Polanski: “Reflecteix bé la mena de feina que fem, tot i que a mi de moment no han intentat assassinar-me. Un polític o famós és requerit per una editorial per escriure un llibre, però no té temps. I li busquen algú que l’ajudi: reculls informació, parles amb gent de la seva confiança i els fas entrevistes. De fet, jo em considero més un editor que un negre. Quan Pierce Brosnan, el polític de la pel·lícula, diu a l’escriptor: ‘Jo vaig entrar a la política per amor’, ell fa un bot i li respon: ‘Començarem el llibre així.’ Aquesta és la nostra feina, és així...” Àlvaro Colomer –que també signa llibres propis– diu: “Cap problema a ser negre, treballo per a persones que tenen coses boniques per explicar però els manca el coneixement tècnic per fer-ho.”

Molts elements de la feina de negre no són criticables des de cap punt de vista. Bastants fan la tasca “que abans feia l’editor: llegim el llibre, hi fem algunes retallades, algun canvi d’estructura, polim algun personatge”. I per què ja no ho fan els editors? “El meu editor publica 900 novetats l’any”, contesta un.

Quina mena d’autors són aquests que deixen que altres els escriguin els llibres? Polítics, actors, esportistes, presentadors o famosos de televisió i fins i tot, ens expliquen, algun escriptor conegut. Un d’ells “va lligar amb una noia, se’n van anar a la Martinica i, com que s’acostava la data de lliurament, em va trucar perquè li acabés jo la novel·la...”, ens explica un dels entrevistats. [...]

El submón de les novel·les escrites per un altre es limita als segells més comercials i és més freqüent en gèneres com ara el romàntic, el thriller que segueix models de moda (“fes-me una cosa com El codi Da Vinci”) o la ciència ficció. Un dels negres, amb barba de tres dies, diu que escriu “novel·les roses amb un pseudònim de noia de Minnesota”. Però cap no ha fet tasques d’escriptura –ni coneix ningú que n’hagi fet– per als novel·listes espanyols més respectats per la crítica. Sí, en canvi, n’hi ha que asseguren haver treballat per a alguns dels autors –i autores– de best sellers comercials més coneguts a Espanya. En un famós descuit de micròfon obert, Fernando Sánchez Dragó va comentar un dia a Ana Botella: “En realitat, és un llibre que m’han preparat. Jo no he fet res, com vols que ho faci?... No tinc temps ni d’anar al dentista.” Per Gonzalo, “el negre és una mena d’editor més. Hi ha editors de taula, editors de còctel, refregidors o negres.” Els entrevistats també coincideixen que quan salten denúncies de plagi (Cela, Ana Rosa Quintana, Jorge Bucay, Bryce Echenique...) sol ser per “la feina poc professional d’un negre, de vegades resultat d’una venjança”.

En la no-ficció, destaquen les editorials d’instant books. “L’editor detecta un nínxol de mercat –afirma un habitual d’aquest tipus de productes–, té una idea de llibre i convenç un famós perquè el signi i així vendre milers d’exemplars. Un cop que ja té la cara, només li falta trucar-nos per escriure el llibre”, que s’acaba “en 15 o 30 dies”.

Hi ha un subtipus de negre: el subcontractat. Això s’esdevé quan un negre té tanta feina que, per complir tots els encàrrecs, se sent obligat a demanar ajuda a un altre. És el que li passa al personatge de la novel·la Pandora al Congo, d’Albert Sànchez Piñol. Miralles confessa: “Bé, sí, jo he subcontractat... Un cop em van demanar un llibre sobre un polític que estava molt de moda... en dues setmanes! Vaig subcontractar l’encàrrec a una amiga, i li vaig donar la meitat dels diners.” Què els motiva? Uns quants entrevistats coincideixen que és “una gran escola de literatura” o “un exercici d’estil extraordinari”.

Gonzalo apunta: “La indústria editorial no hauria de propiciar que gent que no té res important a dir escrigui llibres. I això es fa aquí i a la resta del món. En el moment que es prioritzen les vendes sobre la qualitat, ja es fa una cosa reprovable, si entenem que la cultura ha de ser una eina per a la millora moral de les persones, com deia Stuart Mill. I els editors d’avui volen ser al top ten, no pas tenir un Stendhal. A Stendhal el seu editor li deia amablement: ‘Els teus llibres deuen ser sagrats, perquè ningú no els toca.’ Avui el seu editor, senzillament, l’acomiadaria.”

Però com se senten vostès, els negres, veient com triomfen altres? “Has de deixar l’ego fora –admet Manu Manzano–, és l’esperit de Cyrano de Bergerac.” Encara que no apareguin els seus noms, ens diuen un truc per detectar-los: “Si en els agraïments un autor diu allò de ‘aquest llibre no hauria estat possible sense el Pepet’ de vegades és literalment veritat, perquè és el Pepet qui l’ha escrit. A mi em passa”, diu un. Àlvaro Colomer refusa que posin el seu nom: “Són llibres que no vull que figurin al meu currículum. Els fas en un temps breu, preocupant-te sobretot que el contingut sigui claret.” Miralles tampoc hi vol aparèixer: “Ets un transmissor, ordenes el pensament d’un altre. Quan algú et pinta casa teva, no per això la casa passa a ser seva.” Hi ha casos com el del doctor Estivill, que diu públicament que ell no escriu els seus llibres, fet que a Miralles li sembla “modèlic”, però “què aportarà el meu nom a la portada d’un llibre de Mercè Sala sobre lideratge femení?” Eduard Gonzalo és contundent: “Si un autor m’insisteix en allò que ‘el llibre és de tots dos’, jo contesto: no, és teu, jo només l’he fet sonar bé.”

(Extracte de la primera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)

Continua.

El problema del mal

2011-09-03T04:07:00.000+02:00

Les respostes d’algunes religions i filosofies

Fatalisme. Hi ha un fatum o destí que fa inevitable que els homes pateixin béns o mals. La vida pot ser tant una tragèdia com un camí de roses. No hi ha solució per al problema del mal, només la resignació. Té una derivació moderna encara més pessimista –realista, diuen– en l’existencialisme: la vida humana és angoixosa i absurda i no serveix per a res. L’existència és esforçar-se inútilment. Cal acceptar que vivim en l’absurd. El mal és el fet mateix de viure. Morir és igual d’absurd que viure.

Budisme. La causa del mal és el desig de l’home. Cal no desitjar res, no esperar res, extirpar els anhels. La meta és aconseguir ser indiferent a tot, actitud que no impedeix, per descomptat, prestar als altres els ajuts que estiguin al nostre abast. Un dels seus principis fonamentals, que comparteixen amb l'hinduisme, és que l'ànima es reencarna en un altre ésser viu un cop mort, i que aquesta reencarnació és més o menys favorable segons el comportament que s'ha tingut en la vida anterior.

Baquisme (de Bacus). Cal deixar anar les forces més amagades de l’ésser humà. Superar el patiment, ni que sigui de manera momentània, a través de l’evasió i l’excitació dels sentits. Tot s’hi val: drogues, alcohol, sexe, violència. Fugir cap endavant. Una derivació d’això és el liberalisme filosòfic: la felicitat depèn de la llibertat absoluta, sense barreres. Cal lluitar contra les barreres a la llibertat i es produirà l’equilibri que cal perquè tothom pugui ser feliç.

Dualisme. El mal s’explica per dos principis, un que és bo i l’altre que és dolent. N’hi ha que creuen que aquests dos principis són com dos déus que lluiten i que tots dos tenen força infinita i són eterns. N’hi ha que diuen que el principi bo és l’esperit i el dolent la matèria.

Marxisme. El mal es deu a les estructures perverses del capitalisme. Només es podrà superar en el futur si la gent prescindeix de la propietat privada. Si no hi renuncien, cal fer-los-hi renunciar, de cop o de mica en mica.

Cientifisme. L’alliberament de tots els mals vindrà amb el desenvolupament tecnològic i científic. Tots els problemes tenen solució, només és qüestió de temps.

Religions personalistes (judeocristianisme). Hi ha un déu totpoderós i personal, anomenat Déu o Jahvé, que ha creat l’ésser humà en condicions de perfecció, però l’humà mateix ha malmès aquesta perfecció amb el seu capteniment irresponsable. La vida és només una etapa parcial, perquè hi ha una altra vida, definitiva i justa, de la qual aquesta és només un fosc reflex previ. L’humà ha provocat el mal en deixar de fer el que ha de fer, i té la culpa que el món sigui imperfecte i que hi hagi desgràcies, desgràcies que Déu permet perquè la llibertat de l’ésser humà (principal responsable dels desastres però també dels avenços de la humanitat) és per a ell (Déu) un valor més important que la vida, fins al punt que aquesta llibertat determina la mateixa eternitat de l’home en l’altra vida. El cristianisme, a més –no el judaisme–, creu que Déu mateix ha volgut passar per l’experiència humana, i patir la injustícia, en la persona de Jesús de Natzaret, un home que va viure fa vint segles a l’actual terra de Palestina i que, mort pels seus coetanis, va ressuscitar –asseguren els cristians– i encara viu d’una manera misteriosa, anticipant la nostra manera futura de viure. (Aquí m’hi he entretingut més perquè és el que tenim més pròxim, sobretot l'autor mateix.)

Islamisme. És un entremig entre el judeocristianisme, del qual procedeix parcialment, i un cert fatalisme (predestinació) derivat del seu llibre sagrat, l’Alcorà, que es considera llei immodificable per a tots els creients. La professió de fe islàmica consisteix no solament en el reconeixement de la submissió (islam) absoluta del creient a l’omnipotència divina, tal com està descrita a l’Alcorà, sinó a més en el testimoniatge que, de manera resumida, consisteix en l’afirmació que “no hi ha altre déu sinó Al·là [Déu en àrab], i Mahoma és el seu profeta”.

(L'autor demana disculpes per avançat si en algun cas no ha encertat prou bé l'essència de cadascun dels moviments religiosos o filosòfics descrits aquí. Els textos estan subjectes a modificacions o matisos posteriors.)

Normes per escriure bé

2011-08-27T10:27:00.000+02:00

per George Orwell

1. No utilitzis mai metàfores, símils o altres recursos estilístics que estiguis acostumat a llegir.
2. No facis servir mai una paraula llarga si la pots substituir per una de curta.
3. Si és possible prescindir d’alguna paraula, elimina-la.
4. No facis servir mai la veu passiva quan puguis utilitzar l’activa.
5. Mai no facis servir paraules estrangeres quan n’hi hagi una de pròpia.
6. És millor trencar qualsevol d’aquestes normes abans d’escriure una bajanada.

(George Orwell, Politics and the English language, 1946; citació reproduïda per Raquel Alba al setmanari Plaers, 21 gener 2007)

Descripció de l’amistat

2011-07-23T11:59:00.005+02:00

Entrevista de Gaspar Hernández a Enrique Rojas

–Què és l’amistat?
–Un sentiment positiu que té tres notes al seu si: afinitat, intimitat i donació.

–Donació?
–És la capacitat per donar i rebre amor.

–En què es diferencia de la de l’amor conjugal?
–L’amor conjugal és una relació d’amistat amb sexualitat, i hi ha la possibilitat de crear una família, tenir un projecte comú. L’amor conjugal necessita un treball d’artesania: és alquímia, màgia i codis secrets. Art i ofici.

–Que bonic.
–Un poeta espanyol del segle XIII diu: “Corazón que no quiera sufrir dolores, pase la vida libre de amores”.

–Quants amics es poden tenir al llarg de la vida?
–Quatre o cinc amics íntims. No més. Per falta de temps i perquè l’amistat exigeix una exclusivitat. L’amic de veritat vol que tu siguis molt seu.

–Però hi ha diferents categories d’amics.
–La majoria de les amistats, entre el 80 i el 90%, es queden en la banda mitjana: gent amb qui hi ha bona relació, però on hi ha territoris on un no deixa entrar l’altre, calaixos tancats amb clau.

–Com haurien de ser les amistats de la banda mitjana-alta?
–Fructíferes, positives, refrescants. No és el mateix la gent que veiem sovint que la que veiem de tant en tant. L’amistat íntima és com la curació de tots els mals. És com tenir un psiquiatre a mà, per explicar-li les penes i les alegries, els dubtes.

–Per descarregar-nos.
–Exacte. Freud parlava molt de la importància de descarregar els continguts negatius. Catarsi significa alliberament de continguts interiors.

–Per què es perden amistats?
–L’amistat es fa de confidències i es desfà amb indiscrecions. I es dilueix per no veure’s, per no trucar-se, per no cuidar-la. És un òrgan viu.

–Quines són les malalties de l’amistat?
–La indiferència, la incapacitat per comunicar-se, els prejudicis i no ser capaços d’acceptar un diàleg il·lustrat sobre temes en què hi ha desacord. I, sobretot, passar de l’amor a l’odi.

–És curiós amb quina facilitat es passa d’amics a enemics.
–Com diu Kafka, el cor de l’home és una casa amb dues estances: en una hi ha l’alegria, i a l’altra, la tristesa. Diu la llegenda que no convé riure gaire fort perquè podria despertar la tristesa, que és a l’habitació contigua. De l’amor a l’odi hi ha un pas. Els grans amics es coneixen els defectes i, si hi ha una traïció, es passa a l’odi.

–Avui les dones tenen més amics que abans.
–L’amistat entre home i dona és suggeridora. I a vegades té el risc que d’aquesta trobada salti l’espurna de l’enamorament.

–Què és enamorar-se?
–Crear una mitologia privada amb algú. És a dir: “No entenc la vida sense tu. Ets part fonamental del meu projecte”. És trobar-se a si mateix fora de si mateix.

–Què es pot fer quan hi ha el perill de ruptura d’una amistat?
–Parlar amb claredat i exposar el que ha passat: una mala interpretació, una frase desafortunada. El perdó també és necessari. Donar o rebre el perdó, i lluitar per oblidar.

–Per a vostè, la felicitat consisteix, entre altres coses, a oblidar.
–La meva definició de felicitat és tenir bona salut i mala memòria, i ser capaços d’oblidar els greuges.

–Quina mena de greuges?
–Els de paraula, com la desqualificació, el comentari frívol, el menyspreu, no haver defensat l’amic quan era absent. El greuge pot conduir al rancor i el rancor, psicològicament, significa sentir-se dolgut i no oblidar.

–Com es pot gestionar?
–Enfront del rancor, el millor que hi ha és el diàleg, encara que costi molt, i la capacitat per perdonar.

–I quan algú diu: “Jo perdono, però no oblido”.
–Està dient molt poc. El perdó autèntic comporta una elaboració, passar les pàgines negatives.

–Què és la maduresa?
–Serenitat i benevolència. Deien els escolàstics que la felicitat era la tranquil·litat en l’ordre. Tenir ordre per dins, pau interior. I, en segon lloc, benevolència.

–Com la defineix?
–Benevolència és la capacitat per concedir a l’altre la complexitat de la vida. Posar-se en el seu lloc. La maduresa és equilibri, estabilitat, domini de la situació; és aprendre a donar a les coses que ens passen la importància que realment tenen.

(El Periódico 3 juny 2009)

Multa de 6.000 euros per explicar això?

2011-07-14T19:13:00.016+02:00

per Joan Feliu*

Sense veu ni vot

La “defensa dels autors” només afavoreix els interessos d’uns quants dels més de 100.000 afiliats. Hem sentit l’opinió interessada de directius de grans segells, de polítics, de grups mediàtics importants i amb interessos en el sector de les radiofórmules, de directius de la SGAE i d’un 0,1% d’afiliats, els coneguts. La resta, autors desconeguts i sense veu, som utilitzats.

Submissió medieval
Per llei, només la SGAE està autoritzada a gestionar els drets dels autors musicals, de manera que o t’hi dónes d’alta o no cobres. Els socis tenen prohibit fer còpies en CD de la seva maqueta (en el seu propi ordinador), per regalar-les als amics, si abans no es donen d’alta com a productors i no paguen a la SGAE per cada CD que decideixin fabricar. És a dir, l’autor sense discogràfica està obligat a pagar els seus propis drets d’autor. Quan la SGAE fa la liquidació es queda un bon percentatge pel fet de gestionar-los. Si l’autor vol penjar els temes a internet i no paga (per descàrrega!) no hi està autoritzat.

Excomunió
Els socis no tenen dret a desvincular-se de la SGAE quan vulguin. Jo hauria d’esperar fins al 2014. Donar-se de baixa comporta renunciar als diners que et corresponguin pels teus temes. No sé pas qui s’ho queda.

Multa per parlar
La SGAE pot multar un soci fins amb 6.000 euros, si considera que li ha faltat al respecte, i els descompta de les seves percepcions.

Desigualtat
La majoria dels diners que la SGAE reclama als establiments comercials no van destinats a tots els autors, sinó a una part ínfima. El repartiment és proporcional a les vegades que un tema sona a la ràdio o a la TV. Novament, el privilegi d’uns quants. Es pot dir el mateix del controvertit cànon digital.

Més en un concert que en tota la vida
[...] Els autors que, amb o sense discogràfica, no podem fer la inversió necessària per tal de vendre centenars de milers d’àlbums, guanyem més en un sol concert que amb tota una vida de vendre discos. Aquesta immensa majoria, a la qual pertanyo, el que necessitem són concerts i els concerts només surten si la gent ens coneix, si la nostra música circula lliurement.

Difusió és vida
Si venc 2.000 discos però ningú el descarrega per internet, la venda em donarà per a un sopar i em sortiran petits concerts. En canvi, si en venc 1.000 i en descarreguen 10.000, la venda em donarà per a un esmorzar però tindré més públic i més concerts, veritable font d’ingressos. [...] Un artista amb pocs recursos només vol que la seva obra es difongui. Però el mutilen, i diuen que ho fan pel bé de la música.

Errors en la liquidació
Les liquidacions que arriben de la SGAE són absolutament indesxifrables. Un any l’Agència Tributària, al meu esborrany de renda, indicava que segons la SGAE havia cobrat una quantitat X, quan en realitat havia cobrat 4 o 5 cops menys. Vaig presentar una instància al registre de la SGAE sol·licitant que revisessin si això ja havia passat altres anys. No em van contestar, però sí que hi va haver un ingrés silenciós de la quantitat que em devien.

Drets morts
Preocupat per una informació apareguda a la premsa segons la qual aquesta societat ingressava milions d’euros anuals per drets no reclamats pels socis, els vaig demanar per correu electrònic si em recomanaven fer una reclamació per si de cas no percebia tot el que havia de percebre. Van contestar dient que les reclamacions es fan quan els drets corresponents no s’han cobrat. Però com es pot saber si això passa? En sis setmanes no hi va haver resposta, tot i reiterar el dubte unes quantes vegades més. Finalment, em van indicar que no calia reclamar, però que com que tot és possible podria ser que no estigués rebent el que em correspon.

Prohibit decidir
Poden canviar els directius, però els autors continuarem sense poder decidir com, quan i qui gestiona els nostres drets. És increïble que hom no pugui penjar una cançó nova lliurement a internet o que a mi, que ingresso una misèria per la meva música, per explicar això em puguin posar una multa de 6.000 euros els qui guanyen el que desenes de milers d’autors no guanyarem mai de la vida.

*Joan Feliu és membre de Vacabou, duet de pop electrònic. El 2003 va publicar el primer disc, editat per Primeros Pasitos.

(Extractat i adaptat de Público, 14 juliol 2011)

Llenguatge home, llenguatge dona

2011-07-09T12:20:00.010+02:00

Entrevista a Avivah Wittenberg-Cox, consultora d’empreses, autora de Womenomics

Avivah Wittenberg-Cox té 49 anys i assessora directius que cinquantegen, que encara són la majoria, «però per poc temps». Va néixer a Toronto i viu a París. Diu que el seu fill i la seva filla veuen el pare com cuina i com frega i que això educa, i que el capitalisme encara parla mascle, però aprendrà femella. Participa a «Rethink-her», que ajuda les empreses a comprendre que avui «les dones tenen la majoria del talent i del mercat».

–La majoria del talent? En té xifres?
–És una revolució a tot l’Occident: els nois –és preocupant– abandonen el sistema educatiu abans que les noies i, per tant, elles estan cada cop més preparades i més titulades.

–Per què?
–Hi ha dos fenòmens paral·lels: els nois, amb menys intel·ligència emocional, prefereixen una feina abans que una carrera –cobrar com abans millor– i a més tenen cada cop més problemes per encaixar en un sistema que està feminitzat, perquè avui el sistema educatiu parla en dona.

–En quin sentit?
–Doncs que les dones són majoria a la universitat, però també entre les professores de pàrvuls i en tots els altres nivells educatius: la majoria dels professors avui són professores.

–I això què canvia?
–Doncs que de la mateixa manera que abans les institucions parlaven en masculí, avui el sistema educatiu ha feminitzat les pautes, actituds i normes, el sentit comú. Avui l’educació parla en dona. I si ets dona és més fàcil entendre-ho, adaptar-t’hi i triomfar i, per tant, educar-se i titular-se.

–Encara no passa el mateix a les empreses.
–Les empreses continuen parlant en home perquè els quadres directius són la majoria barons, però és només qüestió de temps que se sentin obligades a parlar també en dona, perquè estan més educades i capacitades i tindran més poder.

–Hem d’alegrar-nos d’aquest canvi?
–L’hem d’aprofitar, perquè és imparable. I no s’equivoqui amb mi: jo no celebro la feminització de l’educació, com no celebrava tampoc el seu masclisme. El que tots hauríem de celebrar és l’equilibri.

–En què consisteix aquest equilibri?
–Ser bilingües: parlar els dos llenguatges, home i dona. Les empreses de futur han d’aprendre avui a parlar aquests dos idiomes o perdran l’oportunitat de créixer.

–Per exemple.
–La tecnologia. El hight-tech era el clàssic territori mascle. I sobretot els telèfons mòbils de gamma alta.

–L’única cosa que els homes es vantaven de tenir molt petita.
–Perquè el mercat de mòbils –i encara avui el d’alta tecnologia– estava dominat per una avantguarda de techies (addictes a la tecnologia) que eren els líders saberuts del seu grup que dictava les pautes de consum a la resta del mercat, majoritàriament masculí, que intentava seguir-los.

–I elles?
–Es creaven nínxols de productes femenins amb més disseny i més fàcils de fer anar: hi havia cotxes “de noia”, o ordinadors.

–Preciosíssims i de coloraines, però amb menys prestacions que els “de debò”.
–És veritat, però tot això era abans.

–Ja no hi ha productes “de noia”?
–Avui són les dones les que imposen el gust al mercat fins i tot en el que abans eren “reserves de mascles setciències”, com la tecnologia d’automòbils, les altes finances, la banca al detall o la informàtica.

–Per exemple.
–L’Iphone és un aparell de gamma alta que parla en dona: és de maneig intuïtiu i fàcil, però amb altíssimes prestacions; té un disseny cuidat i fins l’embolcall és atractiu.

–Això és llenguatge dona?
–Exacte: començant per la facilitat d’ús –no es tracta de desafiar el teu raciocini, sinó de complaure el teu sentit comú–, que sigui intuïtiu, que no calgui racionalitzar-lo ni llegir llibres d’instruccions ni lletra menuda. I això serveix igual per a la banca.

–Això agrada a tothom.
–Per això les empreses que parlen dona acaben venent el doble a tothom!

–Com és parlar dona en consum?
–Simplicitat d’ús, però sofisticació en el servei i bellesa en el disseny. Quan compra una cosa, la dona no compra només l’aparell sinó l’experiència de tot plegat: des de l’embolcall fins al servei postvenda.

–Cal ser bilingüe, doncs.
–El baró quan comprava un mòbil, en canvi, només comprava l’artefacte. I feia cas de l’amic techie setciències. Però avui han provat experiències femenines com l’Iphone i l’adoren. Per això, és el primer mòbil d’alta gamma que ven exactament igual –al 50 per cent– a homes que a dones. La tecnologia de gamma alta avui ja no és tecnologia mascle. Avui parla dona.

–I a la banca passa el mateix?
–El mateix, perquè la dona no té un ego per defensar en aquest tema. On un baró pot callar, encara que no entengui el que li expliquen, perquè se suposa que està obligat a saber de finances; o on ell quedaria malament si regatejava per una petita comissió, elles no callen i pregunten i regategen.

–Per què són més racionals?
–No tenen un ego per protegir. Si no entenen una cosa, diuen “no l’entenc”. I punt. I a més consideren que si elles no ho entenen, el problema és del banc, que vol vendre una cosa sense saber explicar-la, o cobrar una comissió també inexplicable.

–La banca parlarà en dona?
–Sí, i haurà de ser més senzilla, agradable, transparent, més bon disseny i més pròxima i familiar. Perquè si parla en dona, es farà seus també els homes.

Adaptació de l’entrevista de Lluís Amiguet publicada a La Vanguardia, 9 març 2010

La Tàrraco submergida

2011-07-02T11:12:00.001+02:00

per Raúl Cosano

Quan el 1951 uns pescadors van trobar a la punta del Miracle el Sarcòfag d’Hipòlit, ara exhibit al Pretori, la Tàrraco submergida va començar a veure la llum. Arrenquen llavors dècades de descobriments i espoliacions que han durat fins avui, que els desafiaments de seguir trobant material continuen en marxa. Gairebé més que mai.

A les costes tarragonines encara queda abundant patrimoni romà, localitzable a través d’escàners d’exploració lateral. «Cal ser conscients d’aquesta riquesa patrimonial que hi ha sota l’aigua. La podríem comparar en bona part amb les restes que tenim a terra», explica Rafael Pérez, tècnic en arqueologia submarina. Com sempre, el finançament és el gran problema, i de moment cal seguir refiant-se dels mètodes tradicionals, o sigui, de les indicacions dels pescadors, bons coneixedors de la mar i peces clau per descobrir aquests tresors.

Una xarxa enganxada en un objecte sota l’aigua era una pista, però de vegades calia lluitar contra la indiferència o l’escassa cultura arqueològica dels pescadors i de la societat en general, sobretot a meitat del segle passat. «Potser hi havia alguna àmfora i no se li donava valor. O es trencava o es regalava», explica Pérez. També els anys 50 es va assolir una altra fita: les vint-i-tres columnes romanes trobades, igualment per pescadors, a la platja del Miracle. No totes es conserven.

Fora d’aquests grans jaciments, la costa tarragonina ha continuat oferint els darrers cinquanta anys molt de material: ceràmiques, vidres, monedes o fins i tot cascs romans. Ara l’atenció es focalitza en l’anomenada zona de Carboncles, una zona d’ancoratge –on els vaixells s’esperaven abans d’entrar al port romà– que abasta un semicercle virtual entre la meitat de la platja del Miracle i la meitat del port. «Allí els vaixells esperaven que els donessin l’ordre per poder entrar», explica Pérez. Els trasllats que es devien fer d’una embarcació a una altra o alguna tempesta imprevista podien fer perdre càrrega, que acabava enfonsada al mar.

També a la zona de l’Escullera es van localitzar dues àncores enormes. «Aquestes troballes són molt a prop d’on neda la gent.» Un vídeo gravat l’any 74 a la zona de Carboncles va mostrar l’abundant material que hi quedava: des de conjunts de vaixella fins a àmfores senceres de vi ben conservades. La murrieria de l’època va fer-hi el seu agost. Ara els espolis són impensables, per la vigilància actual de la costa.

No obstant això, les pèrdues han sigut irreparables. Per als arqueòlegs, la sostracció de l’objecte més menut comporta un tràmit dolorós. «El que interessa no és el material per ell mateix, sinó tota la informació que ens aporta. A partir d’unes àmfores podem conèixer el tipus de comerç, les línies comercials, el material que es transportava, les rutes...», confirma Rafael Pérez. La joia de la corona seria trobar un derelicte sencer, denominació que reben les restes íntegres d’un vaixell o de la seva càrrega. «La quantitat d’informació que et pot donar un buc complet és enorme, perquè trobes el material tot unit, a diferència de les restes terrestres. El jaciment subaquàtic t’ofereix moltes més dades, tot i l’acció que hi hagi pogut fer el mar durant milers d’anys», afegeix.

Un tresor d’aquest tipus s’amaga a seixanta metres sota la superfície davant la costa de Roda de Barà. L’anomenat derelicte de Barà va arribar a contenir 10.000 àmfores. La profunditat fa que la temperatura de l’aigua sigui més baixa i la conservació de la fusta molt millor. Aquest material es va localitzar fa temps, però ara està abandonat. Atès que és impossible, amb immersions, recuperar el material, l’única opció és que el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya hi dugui a terme una operació, cosa poc probable almenys ara, en temps de crisi.

Les restes romans poblen tota la costa tarragonina: des del delta fins a la capital –on els processos de dragatge en les ampliacions del port van deixar al descobert material variat–, passant per Salou i pel cap Roig, o per l’Ampolla, que «és un punt de referència perquè era un bon abric. A Tarragona no hi havia moltes cales que et protegissin de llevant i tramuntana ».

Amb tant trànsit de vaixells –el port de Tarragona era potentíssim ja en època romana i la navegació el principal mitjà de transport– eren habituals els paranys de la meteorologia, bé perquè no hi havia racons per protegir-se, bé perquè el vent es girava en contra. En aquestes condicions, els naufragis sovintejaven i, per tant, la possibilitat de seguir trobant tresors és força alta.

Els experts creuen que hi ha molt de material per rescatar, encara que la clau la continuen tenint els pescadors. «Són la principal font d’informació per als arqueòlegs. Estic segur que gairebé cada dia detecten coses. De vegades els falta aquesta complicitat amb els arqueòlegs, una col·laboració que ens seria molt útil. Els pescadors són els que van cada dia a la mar i coneixen el que hi pot haver a sota. Han de prendre’n consciència, perquè al cap i a la fi és un benefici per a tots, per als tarragonins en aquest cas».

La mateixa consciència l’ha de tenir el port en les possibles ampliacions per no malmetre aquesta impagable Tàrraco submergida. «El patrimoni que queda és incalculable», diu Pérez, que explica: «He vist gent que usava àmfores com a paraigüers, que no era conscient del valor que tenia aquell objecte.»

És molt més que un objecte: és un tros d’història, un trosset de Tàrraco que no té res a envejar a cap racó insigne de l’amfiteatre o del circ.

(Adaptat del Diari de Tarragona, 5 juny 2011)

‘Decadència’? Potser no serà tant

2011-06-25T10:26:00.076+02:00

per Carles Geli

Doncs hi va haver una època que, a Barcelona, es penjaven per les cantonades les poesies dels concursos, que una bona part dels documents notarials es redactaven en català i que la riquesa de la llengua, tant escrita com parlada, era tal que ni avui, malauradament, no es coneix el significat d’expressions llavors tan comunes com bossa de tres parròquies, quin era el color de Montserrat o la qualitat –i llavors d’aquí l’elogi o la ironia– d’un vi de tres nits.

Tot això confluïa en la Barcelona del 1700, en plena època de l’anomenada Decadència, dos segles, del XVI al XVIII, de suposada foscor que, a partir de les excavacions del Born, l’arquitecte i estudiós Albert Garcia Espuche i un equip d’experts s’ha entestat a il·luminar amb la col·lecció de llibres La ciutat del Born. Barcelona 1700, coeditada per l’ajuntament, l’editorial Barcino i la Fundació Lluís Carulla. Amb el sisè títol de la sèrie, Llengua i literatura, ara aparegut, s’aborda el nucli dur del mite d’aquesta Decadència. I, com la resta dels àmbits analitzats, aquest volum destrossa més d’un tòpic, perquè constata una vitalitat oral i escrita de la llengua que deixa entreveure un dinamisme cultural i socioeconòmic més fort del que es pensava fins avui.

“Al fer la història de les lletres catalanes se salta de la gran literatura medieval fins al segle XIX, i enmig es deixa un forat de quasi tres segles en què el que s’ha produït es qualifica de migrat, de gens interessant, de reiteratiu pel que fa a la temàtica, d’altament castellanitzat”, es lamenta el filòleg Joan Santanach, autor d’un dels sis articles que componen el volum. Aquest prejudici prové del romanticisme, “que va blasmar el barroc i que a Catalunya va ser encara pitjor per la davallada numèrica de grans noms i per la simplificació temàtica: tot tenia un biaix humorístic i fins obscè, tot vallfogonejava”, diu al·ludint a l’èxit de Francesc Vicent Garcia, conegut com “el rector de Vallfogona”.

Santanach, per desmuntar una tesi que van defensar i repetir estudiosos com Manuel Milà i Fontanals i Lluís Nicolau d’Olwer, fins arribar a Antoni Comas i Martí de Riquer, cita Francesc Fontanella i Josep Romeguera com a autors catalans molt notables de l’època, si bé admet que l’italià i el castellà eren les llengües de prestigi aleshores. Era l’auge del que s’acabaria batejant com a “segle d’or espanyol”, amb autors de l’alçada de Quevedo, Calderón de la Barca i Lope de Vega. El filòleg recorda que molts poetes, ja el segle XVI, com són Pere Serafí o Pere de Torroella, eren bilingües, i que fins i tot alguns, com Joan Boscà, acabaren escrivint sempre en castellà. “Hi ha autors que gongoranitzen o gracianitzen perquè intenten prestigiar la llengua catalana inspirant-se en la castellana i la italiana; Fontanella mateix està molt influït per Góngora, i el seu teatre pel de l’italià Guarini”, però “ho fan expressament, no practiquen el seguidisme o la còpia”, argumenta Santanach.

La tesi del llibre és que la Barcelona del XVII funciona essencialment en català, que la seva supervivència no estava en entredit i que no és una societat estancada. “La literatura de consum –la dels pasquins, devocionaris, càntics– és en català, i si és veritat que una bona part de la ja notable producció de les impremtes barcelonines s’edita en castellà és perquè en gran mesura va a l’exportació”, apunta el director de la col·lecció.

La presència del català en la literatura notarial de l’època, estudiada per Garcia Espuche, és “significativa, juntament amb el castellà i el llatí, i això no es trencarà fins bastant després de la derrota de 1714”,* constata qui ha fet una extensa llista de locucions i paraules d’aquell temps avui desconegudes.

Aquestes tres llengües són també les que es trobaven a les biblioteques familiars, “moltes més que no ens pensem”, constata Garcia Espuche, que defensa una societat que tenia en ple segle XVII disset escoles de “mestres de minyons” a Barcelona, escoles que ensenyaven a escriure i a fer comptes, i llibreries on es venien volums en blanc perquè la gent escrivís diaris, fet que n’explica la proliferació. “El problema és que van ser moments polítics nefastos per a Catalunya i que això ha acabat esquitxant la nostra percepció dels altres àmbits d’aquella societat”, exposa el director de la col·lecció.

(Extractat d’El País, 14 juny 2011)

* Per tant, tal com mig apunta ja Espuche, la decadència de la llengua i la cultura catalanes durant els segles XVIII, XIX i XX, que va ser real i gairebé irrevocable, va venir per la repressió política desfermada a partir del 1714, el Decret de nova planta i les sistemàtiques repressions posteriors, no pas com a conseqüència d’una davallada progressiva i, doncs, «per causes naturals», com també ens havien volgut fer creure alguns fins ara (nota d’Inforeflexió.cat).

Sanchis Guarner, 100 anys

2011-06-18T10:14:00.030+02:00

per M. Sanchis Guarner

Enguany, 2011, es complix el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. També es complixen trenta anys des que es morí (“ens el mataren”, que diria Alfons Llorens), però em fa l’efecte que eixe trist aniversari té menys importància. Potser estiga massa a prop i, a més a més, trenta no és un número redó.

Cent anys sí que és un número redó. És el número que solen utilitzar les institucions i les ciutats per a recordar públicament les persones que contribuïren al seu engrandiment. Els centenaris (del naixement o de la mort) dels ciutadans importants se solen aprofitar per a recordar-los públicament, glossar la seua obra i, eventualment, revisar com el pas del temps ha modulat el seu llegat. Crec que és indiscutible que el professor Manuel Sanchis Guarner, que utilitzà la major part de la seua vida a estudiar i fomentar la nostra llengua, la nostra història, la nostra geografia i la nostra etnologia, pot ser considerat una de les persones importants que han tingut les nostres institucions. Potser, breument, valga la pena repassar per què.

Lingüista quasi des d’infant, fon el signant més jove de les Normes de Castelló (1932), la base normativa, encara hui, de la nostra llengua. L’any següent publica La llengua dels valencians, reeditat innombrables voltes i que ara, quasi huitanta anys després, se seguix venent i estudiant. Després deixa la carrera per a anar-se’n a la guerra, a defendre amb les armes la traïda democràcia republicana. Eixa conducta exemplar li costà presó (on es dedicà a traduir de l’alemany una obra sobre l’Albufera) i exili en Mallorca, on, a més d’altres moltes activitats, contribuí de manera fonamental a la redacció de l’obra magna del català, el Diccionari català-valencià-balear, que continua essent el gran referent necessari per a qui vullga escriure en qualsevulla de les varietats del català.

Una altra vegada en València, visqué de ser professor de francès d’institut (la docència fon una de les constants de la seua vida) fins a poder retornar a la universitat, la seua meta de sempre. A més a més es dedicà intensament a ser un ciutadà exemplar. Membre de diverses entitats, participà molt activament en la vida cultural valenciana, fet que li costà més d’un disgust. Hagué de dimitir (poc abans de ser expulsat) de Lo Rat Penat per defendre la visió científica de la unitat de la llengua, i hagué de vore com el seu passat de lluitador antifeixista li impedia ser nomenat cronista de la ciutat de València.

Sabé contestar a eixa humiliació com ho fan els grans hòmens. Publicà La ciutat de València, síntesi d’història i geografia urbana, probablement la millor crònica escrita sobre la ciutat que no el volgué com a cronista i, possiblement, la seua obra més coneguda i divulgada.

Però no solament s’ocupà de la ciutat. Els seus estudis i publicacions cobrixen tot el territori que hui governa la Generalitat valenciana. No existix, que jo conega, un autor valencià menys dogmàtic i amb una visió tan global del nostre país.

La seua arribada a la universitat significà l’elevació, per primera volta en la història, del valencià a la categoria de llengua universitària. La fase definitiva d’eixa llarga lluita de Manuel Sanchis Guarner començà amb la creació d’una curiosa Agregadoria de Lingüística Valenciana, plaça que guanyà en una oposició en la qual presentà una memòria on desenrotllava un concepte que, molts anys després de la seua mort, seria clau per a la definitiva resolució del mal anomenat “conflicte lingüístic valencià”.

El seu concepte de “policentrisme normatiu convergent”, utilitzable per a totes les llengües que es parlen en més d’un territori nacionalment diferenciat, fon el que permeté al Consell Valencià de Cultura emetre el seu dictamen, i a les Corts Valencianes crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), hui autoritat indiscutible en la matèria.

La seua carrera universitària, fins a la mort, fon enormement fecunda, no només per allò que ensenyà i publicà sinó també per les entitats que fundà i dirigí i que foren el bressol dels múltiples professionals de la docència que hui mantenen viva l’Escola Valenciana i que nodrixen l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i la mateixa acadèmia. Sense la seua faena, el panorama lingüístic valencià de hui seria molt diferent, probablement amb la nostra llengua en greu perill d’extinció.

Doncs bé, en el centenari del seu naixement, ni la Generalitat, que li deu, en bona part, la normalització de la nostra llengua, ni l’ajuntament de la ciutat que tant estudià, estimà i publicità, ni la universitat on tant treballà, no han anunciat, en aquestes alçades de l’any, que jo tinga coneixement, cap acte per a recordar la seua figura.

Encara queda temps per a fer-ho, però en qualsevol cas, si les obligacions múltiples dels dirigents d’eixes institucions els impedixen de programar un homenatge a Manuel Sanchis Guarner en el seu centenari, servisca este article per a proclamar públicament que, a més a més de tot el que s’ha exposat, també fon un pare excel·lent.

(Adaptat d’El País, 11 juny 2011)

De ‘esL ossntre araleups’ a ‘Les nostres paraules’

2011-06-11T12:31:00.003+02:00

per gentilesa del diari Levante

El diari Levante-EMV es referia ahir a un espai lingüístic, dins la secció «Panorama» d’eixe diari, que Eugeni S. Reig ha omplit durant anys amb les entrades del seu llibre Valencià en perill d’extinció (València 2005) i que a partir d’ara començarà a omplir amb el contingut del seu segon llibre Les nostres paraules (València 2008). Amb este motiu el diari feia a Reig una entrevista.

Tot el que seguix és textual:

«He tingut que escriure aquest llibre perque no han fet els filòlegs»

per Amat Sapena, València

«Panorama» obri hui una nova secció. «Les nostres paraules» ens ensenyarà vocables, locucions i frases fetes poc conegudes o en peril d’extinció arreplegades en un llibre amb el mateix nom escrit per el lingüista Eugeni S. Reig

Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942) és un enginyer, jubilat de Telefónica però per damunt de tot un amant de la nostra llengua, un treballador incansable que s’ha passat mitja vida fent una tasca d’investigació i de difusió.

«Les nostres paraules» tanca un cicle?
No perque hi ha dos projectes pendents d’eixir: «Lèxic valencià d’ahir i de hui», que espere que siga publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua» i «Valencià d’ara».

Què persegueix amb el seu darrer llibre?
El mateix que «Valencià en perill d’extinció», arreplegar paraules que poden dexapareixer per que es deixen d’usar o perque son pròpies d’una zona molt limitada. Entre aquest llibre i «Les nostres paraules» hi ha una diferència: aquest últim té referències a autors que han emprat les paraules que he seleccionat. M’han dit que el meu llibre es com un àlbum de fotos: «eixa paraula la deia el meu pare, i eixa el meu iaio...». Es retroben amb el passat, com amb una foto.

Un enginyer ficat a lingüista...
Ha sigut l’afició de tota la meua vida, he invertit molt de temps en arreplegar paraules, en parlar amb la gent, amb lingüistes... Un senyor d’Alcoi, per exemple, em va donar un treball seu perque sabia que ell no ho publicaria. He tingut que fer lo que els filòlegs no han fet.

Com parlem els valencians la nostra llengua?
Millor del que ens pensem. Hem heredat un valencià bo encara que amb molts castellanismes que han anat augmentant de la situació ha canviat des del segle XVIII. A partir del 1960 la situació ha millorat. Però el castellà s’ha incrustat dins del valencià, algo normal perque televisions, ràdios i premsa escrita utilitzen el castellà. Això abans no passava, en els pobles es parlava en valencià. Com les dones no tenien que fer el servei militar i no eixien del poble, moltes ni coneixien el castellà.

La llengua és un vehicle d’integració per als immigrants?
Si no la utilitzen moltes vegades és per culpa nostra per contestar en castellà quan intenten parlar-nos en valencià. Sense extremismes però hem de parlar en valencià amb la gent que ve de fora. Pensem que es de mala educació parlar-los en la nostra llengua però no és de veres. Si el valencià es perd serà per culpa nostra.

Canal 9 compleix la seua tasca en la difusió del valencià?
Està clar que no perque una gran part de la programació és en castellà. La seua missió tindria que ser el foment i la difusió de la llengua. Una llàstima perque quan tradueix pel·lícules al valencià, passà amb un cicle de Hitchcock, ho fa amb una gran dignitat, però sembla que és massa car i aposta pel castellà.

La política de Canal 9, l’eliminació de les línies en valencià... el PP no té intenció de cuidar el valencià?
No ho sé, jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP i no m’han donat eixa impressió. La llengua es de tots, de dretes, d’esquerres, de catòlics, d’ateus. El valencià no es pot utilizar com arma contra l’adversari, està per damunt.

Catalunya és un espill on mirar-se?
Allí les coses no van tan bé com pensem açí, el que passa es que tenen partits autòctons com CiU i ERC que tenen molts vots i, per tant, força per a fer coses que açí ni es plantegem.

(Levante-EMV, València 10 juny 2011)

No sols hi han errors de redacció bàsica, com el mateix titular, i errades grosses i repetides d’ortografia («perque» en lloc de «perquè», «açí» en lloc de «ací», etc.), sinó també defectes de fons.

És per tot açò que Eugeni S. Reig, l’entrevistat-víctima, no ha tingut cap més remei que fer unes precisions en la llista de lingüistes Migjorn:

Amics de Migjorn,

Com que els periodistes s’encaboten en fer entrevistes amb la tecnologia del segle XIX (fent preguntes cara a cara i prenent notes en un bloc amb una llapissera o un bolígraf a la mà), les coses ixen com ixen. Si hagueren emprat tecnologia del segle XXI, si m’hagueren enviat les preguntes per correu electrònic i jo els les haguera tornades escrites de la mateixa manera, l’entrevista seria molt diferent.

Falten moltes coses que vaig dir i no hi apareixen. No cal que us diga que jo no vaig dir “he tingut que” sinó “he hagut de”. De fet, ho dic sempre així. I no vaig dir en absolut “em dóna la impressió”. Si ho haguera dit, hauria dit “em fa l’efecte”, que és el que sempre dic, o, com a molt, “em fa la impressió”. Jo no vaig dir que la situació del valencià va millorar a partir de 1960, vaig dir que va empitjorar, a causa de la televisió. Això és elemental. Tampoc vaig dir “no ho sé”, vaig dir que depenia de persones.

I, evidentment, no vaig dir “jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP”. Jo només he treballat en Telefònica. Vaig dir que havia presentat els meus llibres en ajuntaments en els quals l’alcalde i el regidor de cultura eren del PP (potser encara ho són) i que m’havien tractat molt bé. I que havien organitzat les presentacions dels llibres de la mateixa manera que ho havien fet alcaldes i regidors d’altres partits polítics. Jo he presentat els meu llibres en ajuntaments de tots els colors polítics i no he observat cap diferència de tracte. I els parlaments dels alcaldes i dels regidors de cultura, tant del PP, com del PSOE, com del Bloc, com d’Esquerra Unida, han sigut pràcticament idèntics a l’hora de presentar els meus llibres.

El que jo volia expressar i no queda prou clar en l’entrevista, és que la llengua dels valencians és de tots els valencians, de TOTS, i no pot haver diferències d’ideologia política ni de creences religioses ni de pensaments filosòfics. La llengua és i ha de ser de tot el poble. Si la llengua s’identifica amb determinats grups, amb determinades maneres de pensar, la llengua està condemnada a mort.

Bé, no vull fer-ho més llarg, perquè crec que no paga la pena. De tota manera, l’entrevista no és gaire important. Per a mi, el que és verdaderament important és que el Levante ha publicat parauleta a parauleta tot el meu llibre Valencià en perill d’extinció i a partir d’ara farà la mateixa cosa amb el llibre Les nostres paraules. El que és important, molt important, és que els lectors coneguen paraules i expressions que, o bé no coneixen, o bé tenen mig oblidades.

Eugeni S. Reig, 11 juny 2011

Diccionari ‘lleidatà-català’

2011-06-04T09:51:00.001+02:00

Lo nou diccionari lleidatà-català recull més de 3.000 paraules i expressions pròpies de la forma de parlar el català a terres de Ponent. Durant dotze anys, des de l’any 1998, els tres autors del diccionari, Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta, s’han dedicat a recollir tota mena de paraules i expressions que només es poden sentir a les terres de Lleida com ara escatxigar, aspentejar, acotxar-se o noa, entre altres. Ferran Montardit explica que han recollit la forma de parlar de molts pobles i que allí on no han arribat ells han comptat amb l’ajuda de persones que han actuat com a corresponsals. Montardit explica que la zona on més característica és la forma de parlar lleidatà és el Baix Segrià.

La zona de la comarca de les Garrigues, des d’Almatret fins a Sarroca, és, segons els autors, on millor es conserven els trets diferencials en la forma de parlar el català. Montardit afirma que algunes de les principals diferències respecte al català estàndard són que les paraules començades en ‘e’ es pronuncien amb ‘a’ o ‘i’, com per exemple, anciam o istiu (aquí coincideixen amb una part del dialecte oriental); el lleidatà fa desaparèixer la ‘i’ intervocàlica, com per exemple noa en lloc de noia; la ‘e’ final neutra del català estàndard es fa oberta, com per exemple cante (canta); a les conjugacions verbals desapareix la ‘v’ al preterit imperfecte d’indicatiu (cantaa, en lloc de cantava); o en subjuntiu o imperatiu canvia el final de ‘is’ a ‘os’, i per exemple no facis es diu no faigos.

El lleidatà també té molt vocabulari relacionat amb la pagesia, ja que fins ara ha estat la principal activitat econòmica del territori [...]. El diccionari recull expressions que amb el temps s’han anat perdent i que en molts casos només diuen persones grans, com ara l’expressió ser de la mangala alta que vol dir que l’avi de la casa és qui dirigeix la casa; o paraules i expressions que s’han anat afegint, com gisband (orquestra) o catxup (quètxup), a partir de l’anglès, o científiques, com cloresterol en lloc de colesterol.

El diccionari constata la diversitat de formes que té el català com a llengua i que a les terres de Ponent deixa expressions tan curioses com ara sisquere (ni tan sols), mosenguard (Déu-nos-en-guard) o vae (d’acord), fa un bo que namore (que enamora) o ambaparà (on vas a parar?, què dius?).

Els autors no donen per tancat el diccionari: com que la llengua és canviant, ja tenen noves paraules des que s’ha editat el llibre. A part, també disposen d’una web on la gent pot aportar paraules i expressions pròpies del lleidatà.

(Adaptació del text d’Eduard Garcia, ACN 7 abril 2011)

Prejudicis en temps de zen

2011-05-28T10:32:00.000+02:00

per Jordi Graupera

Fa temps que tinc pendent de llegir l’últim llibre del filòsof francès Comte-Sponville. Me’l va recomanar en Josep Maria Via i Taltavull, que va ser el meu professor d’antropologia i mestre de tantes altres coses. Els catòlics d’avui no podem ni volem ser dogmàtics, perquè hem estat educats en un context de racionalismes extrems que ens acusen de poc fonamentats, d’esclaus dels nostres sentiments, de covards que volen fer quadrar el món amb un Déu inventat i de beats conservadors. Ser jove i cristià, i dir-ho, és avui una batalla constant, un exercici d’argumentació inacabable. A més, cal l’esforç de mostrar-se serè i alegre, perquè, si no, de seguida som titllats de fonamentalistes d’Al-Qaida, o amargats fills del cilici. La pregunta que més em fan quan dic que sóc cristià és si follo. Efectivament, tot deu ser més senzill del que sembla.

Els cristians com jo vivim aquest menyspreu, aquesta mirada perdonavides de tots els que apel·len a la raó i a la ciència, encara que visquin amorrats a manuals d’autoajuda i l’única cosa que sàpiguen de la raó és que la volen tenir tota. Com si jo no confiés en els descobriments científics i no exigís als metges un títol universitari. Vull dir que no només em sé les lleis de Newton perquè m’hi obligaren a l’escola. A mi també em meravella que les portes del súper s’obrin automàticament quan m’hi acosto amb el carret de la compra. I hauria agraït que algun saberut de bata blanca hagués trobat la solució a la metàstasi molt abans que el càncer acompanyés els meus pares fins a la porta de sortida. Però tant se val, tu ets cristià en els temps que corren i, si no t’han convençut Marx, Nietzsche, Feuerbach, els bisbes pederastes, Xavier Sardà ni l’Ipod, és que estàs malalt d’alguna cosa del cervell.

Com que, a més a més, la immigració musulmana i el terrorisme islàmic han fet florir els fonamentalistes cristians de tota la vida, sembla que t’hagis de responsabilitzar dels seus rots als programes de la tele. On, per cert, molt sovint conviden el més ruc de la tribu.

Tinc pendent de llegir el llibre de Comte-Sponville perquè me’l va recomanar el professor Via, i sé que vol que estigui atent a les noves formulacions dels filòsofs, per primes que siguin. Ja no es pot anar pel món amb un catecisme de parròquia, si no vols quedar-te sempre dins de la bombolla dels teus. N’he anat llegint i sentint coses aquí i allí i se m’han obert la gana i la mandra a parts iguals i no acaba de guanyar cap de les dues. El llibre es titula L’ànima de l’ateisme i vol quadrar el cercle.

Sponville, un ateu de sempre, materialista clàssic, de sobte ha fet un viratge cap a l’espiritualitat. Com tot Europa: insatisfeta amb la ciència sola, adopta les formes lleugeres del zen. Que no impliquin compromís. És el triomf de l’estètica, de nou. Els ateus, ve a dir Sponville, tenim esperit i podem ser espirituals. No som materialistes. Podem desplegar el nostre esperit davant la magnificència d’un paisatge, la intimitat d’un monestir o la potència d’una obra d’art. Encara no l’he llegit, però aquestes i d’altres coses són les que es van sentint quan es parla d’aquest llibre. No és culpa de l’Sponville, les lectures que li fan. Venint de qui ve, segur que és un llibre ben escrit, seductor i suggerent. Segur que hi ha argumentacions ben travades i segur també que no aspira a cap rigor lògic o científic. Fa molt que els filòsofs de moda han renunciat a explicitar tota una metafísica per justificar les seves tesis. Es fan només assajos que són llistats d’estupefaccions.

No és per molestar, ni voldria passar-me de llest, tot plegat és molt delicat i cadascú se sap la seva ferida, però no és la primera vegada a Occident que algú diu que es pot afirmar i desplegar l’esperit i, alhora, prescindir de Déu i de la religió. Els nazis, per exemple. Encara que, naturalment, el cas concret no contamina tots els que breguen amb el silenci de Déu i el bullir de dins del pit. Normalment aquestes formulacions soft han acabat en l’arbitrarietat i en la submissió a les apetències de cadascú o d’un guru que faci d’exemple. Acaba així perquè no té contingut, només la força i l’empenta i la satisfacció impossible dels anhels irracionals.

I, amb perdó dels kantians, no n’hem tingut prou amb les morals formals. La fascinació per una espiritualitat sense litúrgia, ni sagrat, ni comunitat és encara més antiga que la importació dels símbols orientals com l’esvàstica i molt més encara que la moda de l’encens a casa. No nego que aquest és el pensament de moda. És el mateix que enfila els tòpics dels manuals sobre la felicitat. I que omple les acadèmies de ioga i les llibreries d’esoterisme empresarial.

Entenguin-me: no vull evangelitzar ningú, però començo a estar cansat de ser l’irracional catòlic, el submís religiós, hereu de totes les guerres de la història, culpable de totes les sodomies de sagristia, i de veure com al meu voltant van creixent alegrement les mateixes demències de sempre. Tinc la impressió que els esperits que no tenen fonament són esperits que no tenen límit. Si vols un esperit, hauràs de tenir un déu. Si no, del que et passa davant del Pantocràtor només podràs dir-ne sinapsi. I, en fi, no és pas que sigui mentida. A mi també em costa menys argumentar el cristianisme que ser cristià.

(Avui 26 abril 2007)

Convergència valenciana de la llengua

2011-05-21T09:13:00.015+02:00

per Francesc de P. Burguera

[...] La directora dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, Marta Lanuza, [...] critica els models lingüístics usats per la Universitat de València i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per «artificials» i allunyats de la societat, [però] es mostra partidària de convergir, si es tenen en compte les variants defensades per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. De fet, afirma que és hora d’acabar aquesta lluita i elaborar, estendre i consolidar d’una vegada per totes un estàndard genuïnament valencià sense complexos. [...]

Quan s’acabà la guerra, els joves que teníem vocació d’escriure en la nostra llengua no teníem qui ens publicara. Un jesuïta amic meu ens recomanà a Fuster i a mi que anàrem a visitar Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells estaven preparant una editorial en valencià. I a veure’ls anàrem. I així és com passàrem a formar part del Grup Torre. [...] En l’editorial Torre publicàrem Fuster i jo els primers llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho diré. Editorial Torre publicava la Col·lecció L’Espiga. I aquesta era la propaganda que feia: «Col·lecció L’Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud i economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporánea.» No es tracta solament de la unitat de la llengua, sinó que els autors valencians que publicàvem en L’Espiga pertanyíem a la «literatura catalana contemporánea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havia ningú! [...]

Doncs, bé. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L’Editorial Torre, es a dir Adlert i Casp, l’Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres editorials, els llibres, la premsa, etc., que han estat publicats en valencià, ho van fer en la llengua comuna. És quan arriba la transició que comença el desgavell.

Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s’inventen una cosa que es deia Consell Valencià, a través del qual, i sota la capa protectora d’un pretés intel·lectualisme, tractaven de fomentar l’anticatalanisme. Fruit de l’activisme d’aquests dos ressentits va ser la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1977, d’un manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses: «Els firmants, hòmens de les més diverses ideologies, però units pel comú denominador d’un idèntic amor a València en la seua irrenunciable personalitat… rebutgem de ple els inadmissibles intents de posar en entredit l’autoctonia de la llengua valenciana –que prestigiaren els clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural, relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat estan redactats en llengua estranya i difícilment comprensible per als seus destinataris…»

La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns texts que, segons diuen els signants –entre ells Adlert i Casp–, «estan redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè, ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra bé podria creure que es tracta d’uns texts en «castellà», ja que en cap moment els redactors no utilitzaren la paraula «català» per a designar aquella «llengua estranya [...] no comprensible per als seus destinataris». ¿Estranya? És la mateixa llengua en què està escrit el manifest. Si és així, tampoc el manifest serà comprensible per al seu destinatari, que és el poble.

El fet és que el mateix dia que és publicà en la premsa el manifest dirigit al poble valencià vaig telefonar a Xavier Casp per a que m’aclarira què volien fer amb aquest manifest i així li ho vaig dir: «Però Paco –a Casp els amics li dèiem Paco–, ¿vosaltres sabeu el que esteu fent? ¿Què aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb castellanismes?» La seua resposta va ser ràpida: «Aquestes coses no son per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb Casp.

A partir d’ací, Casp i Adlert comencen els desgavells. Han perdut el nord. No poden veure com Fuster s’ha convertit en la figura que estima la joventut universitària. Van quedant-se aïllats, cabrejats, i canvien de jaqueta. Ja no formem part de la «literatura catalana contemporània». Comencen a inventar-se un valencià que fóra distint del català, inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els accents, castellanitzant paraules... D’ací naixerà el blaverisme, que és el nom amb el qual s’identificarà el moviment irracional anticatalanista. I entra en dansa la política. A la dreta això de l’anticatalanisme li venia molt bé. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se davant el veïnat parlant-li que els catalans ens volen imposar la seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l’arròs amb fesols i naps, la ceràmica de Manises i les mantes de Morella... podria resultar un míting atractiu.

Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials valencianes sensates han seguit escrivint i editant en la llengua comuna, com s’ha fet des de les Normes de Castelló fins als dies de hui. I així seguiran. [...]

(Extractat i adaptat de l’article «Lo Rat Penat i la llengua», publicat a Levante-EMV, 9 maig 2011)

Un futur de paper?

2011-05-14T10:15:00.004+02:00

per Miguel Ángel Aguilar

[...] Pertot arreu han sorgit profetes que asseguren la mort dels diaris impresos i fins i tot de l’ofici mateix del periodisme en nom de la generalització d’aquest exercici, com si d’ara endavant hagués de ser una funció inseparable de la majoria dels ciutadans dels nostres dies.

La qüestió és si els diaris són residuals; si el paper s’encamina cap a la desaparició; si aquests lectors es podran substituir amb altres de nous; si prevaldrà la cultura del tot de franc, que enriqueix els mers agregadors de notícies mentre pauperitza els mitjans subministradors d’inputs originals.

Entre els avantatges comparatius dels diaris figura el de proporcionar cada vint-i-quatre hores una versió organitzada i ponderada [...], una foto de situació comprensible, assaltats com estem pel flux incessant de les notícies fragmentàries i inconnexes procedents de la xarxa. Per aquesta funció aclaridora, la premsa en suport de paper es constitueix en referència dominant.

A més que té el valor irreemplaçable del document escrit, de rang superior al liquat que brolla de la xarxa. Perquè, com sosté El Roto, la liqüefacció ens deixa en inferioritat de condicions davant el poder. És cert que els continguts de la premsa sobre paper viuen unes hores de desfasament, les que transcorren entre el moment del deadline i el del lliurament als subscriptors o als punts de venda. Però passa que en la jerarquia dels mitjans de comunicació convencionals els diaris s’han mantingut al capdamunt de la rellevància, tot contravenint l’ordre propi de l’abast quantitatiu que tenen.

El paper imprès actua com si fos la barana salvadora, que lliura del vertigen del desconcert molts dels periodistes de la ràdio i la televisió. Perquè les notícies, quan es llegeixen en aquest suport, se suposa que s’han filtrat i comprovat per professionals de l’ofici, de manera que hagin fet prevaler l’exactitud per damunt de la mera immediatesa, desproveïda de verificació.

(Extractat de La Vanguardia, 3 maig 2011, primer dia que aquest diari es publica també en versió catalana; els 130 anys anteriors només havia eixit en llengua espanyola)

Intimitat

2011-04-30T10:18:00.019+02:00

per Clara Sanchis Mira

Posem que tenim dues germanes que per fi han aconseguit trobar un forat a les agendes per quedar a dinar. Han triat un restaurant tranquil, perquè tenen moltíssimes ganes de veure’s, munts de coses per explicar-se, vertadera necessitat d’estar juntes amb una mica d’intimitat. La germana petita entra al local amb el mòbil a l’orella, acalorada, i va fins a la taula on espera la gran, disculpant-se i fent signes que parla amb el seu fill, que s’ha deixat a l’autocar de l’escola la motxilla amb tots els llibres. La germana gran, molt somrient, pronunciant les paraules sense so, li fa avinent que no s’amoïni i que parli del que hagi de parlar, que ella mirarà d’acabar el missatge que escriu a la seva sòcia per suggerir-li que rectifiqui algunes frases de l’informe sobre el model de lideratge col·laboratiu que ha redactat aquest matí.

Un segon abans que la germana petita deixi de parlar amb el fill, a la gran, que ja ha enviat el missatge a la sòcia, li truca el marit des de l’agència de viatges a on havia d’anar a anul·lar les reserves que tenien per visitar les piràmides d’Egipte. Li fa uns gestos al cambrer per demanar-li una cervesa, ben freda, sense deixar de somriure a la germana mentre s’empipa amb el marit, que ara es veu que vol mantenir el viatge a Egipte perquè el jove de l’agència li assegura que les coses ja estan més tranquil·les a la zona, tot i que el ministeri de l’interior aconselli no anar-hi. De passada, la germana petita aprofita l’estona per cercar a internet el telèfon del transport escolar per reclamar la motxilla, i ara és la gran la que es disculpa arcant les celles i arronsant les espatlles perquè la discussió sobre Egipte dura més del previst amb aquell destrellatat que té com a marit, sempre disposat a deixar-se convèncer per qualsevol falinfaina, tan tranquils com s’estarien a les Canàries. Ajunta l’índex i el polze i pica l’ullet, fent entendre que falta molt poc perquè pengi, amb prou feines l’espai que hi ha entre els dos dits, un centímetre de segon.

Quan ho fa, a les dues germanes se’ls ha oblidat tant fer-se un petó, o fins i tot una abraçada reconfortant, que ja ni se’n recorden. Però miren la carta amb rapidesa, amb el delit de posar-se a parlar per explicar-se a la fi els envitricolls més íntims dels seus desassossecs de seguida que la petita aconsegueixi fer entendre a aquell senyor tan lànguid de l’oficina de transport escolar com és d’urgent trobar una motxilla com la del seu fill en època d’exàmens. “No et sulfuris”, li xiuxiueja la gran mentre llegeix de cua d’ull el missatge que li envia la sòcia que rectifica un cop més les seves rectificacions per a l’informe sobre lideratge col·laboratiu.

Quan el cambrer porta el dinar, les dues germanes aparquen les andròmines al costat de les forquilles i s’agafen un moment les mans. Després comencen a explicar-se coses íntimes i intransferibles mirant-se als ulls. Ho fan amb prestància i posant-hi molt d’interès. S’esforcen per afinar la qualitat de les confidències, la inflexió de les veus i la intensitat de les mirades. Però cada cop que una deixa d’enraonar per sentir l’altra, se li pot llegir als ulls, vagament absents, subtilment entelats, que no s’escolten. Com vols que s’escoltin, amb tota aquella gent amuntegada de mala manera a la seva taula íntima, asseguda en qualsevol racó, desendreçant els coberts, ficant els dits als plats i a la conversa. Amb la sòcia que discuteix l’informe, el nano que demana la motxilla sense deixar de plorar, el jove de l’agència de viatges i el marit confabulats amb idees absurdes, i el senyor del transport escolar que s’adorm sobre els llorers mentre suca pa a la salsa exquisida del seu pollastre al curri. Com vols que s’escoltin si, a més, probablement les úniques que fa estona que no s’asseuen en aquella taula són elles.

(La Vanguardia, 25 febrer 2011)

* * *

Malalt de Twitter
per Manuel Cuyàs

Em trobo amb un amic per dinar en un restaurant. Posa el mòbil sobre la taula, i abans que obrim la boca la taula fa una petita vibració. “Una piulada”, em diu. Observa la pantalla il·luminada del telèfon, i llegeix. Abans era normal que les persones i coses rebessin la llum de dalt, que és on se situa el sol i pengem els llums. Des que hi ha mòbils i ordinadors rebem la llum de baix i de cara. És una llum espectral que ens desmillora molt. “És en Marc, diu que ell agafaria els indignats i els ficaria a la gàbia dels lleons del zoològic. És molt bo, en Marc. Espera't, que li contesto”. Quan sembla que podem començar a parlar, es produeix una nova il·luminació. “En Nadal. Diu: ‘Fa sol a Girona a mig matí'. Boníssim”. És el Nadal que em penso? No em pot respondre. Ha arribat una nova comunicació. “‘Més trens i més carreteres'. És en Recoder, un gran usuari del Twitter”. Tu vas amb tren? “Mai, però s'ha d'estar informat. Pensa que amb el Twitter així que em llevo ja ho sé tot. Mira, un altre. És en Jaume. Diu que ha arribat suat a casa i es fica a la dutxa”. L'amic menja sense saber què menja. Ara escriu, ara llegeix. “L'alcalde: ‘Tant si pacto amb els uns com amb els altres, pringo'. Que fort”. Així passem el primer i el segon plat i arribem a les postres. L'amic tot d'una s'esglaia. “Un terratrèmol a l'Àfrica. Mil morts”. Cara de circumstàncies en record dels mil morts. “L'Obama”. L'Obama també? “Li ho escriuen, ell no tindria temps”. Prenem el cafè, i encara és l'hora que ens hàgim dit res. Li pregunto: “No m'havies dit, fa temps, que em fes de Facebook?” “Això és de criatures. El futur és el Twitter. T'hi hauries d'obrir un compte”. Té raó: ni que fos per comunicar-me amb ell mentre dinem. Li miro la cara blavosa. Ell no ho sap ni se li pot dir, com no es pot dir a un ludòpata que ho és sense que s'enfadi, però està malalt. “Ja ha sortit en Jaume de la dutxa? És que em fa patir que no digui res. A veure si s'hi floreix”. “Espera't, que li ho pregunto. Ha sortit. És a la cuina menjant-se una truita”. Per favor, que hi ha cap metge al restaurant.

(Avui 19 juny 2011)

Llibres mastegats, llibres pretensiosos

2011-04-23T12:56:00.000+02:00

per Quim Monzó

«Hi ha un tipus de lector –o de receptor– que és capaç de captar allò que és evident i prou: el primer nivell. Això passa en literatura, en periodisme, en cinema, en televisió... Si aquest primer nivell és molt simple, decideix que tot plegat és simple. Però és incapaç de veure-hi més enllà: no hi sap veure els nivells dos, tres, quatre... Però això és problema seu, no pas del llibre, de l’article, de la pel·lícula... És el típic lector de best-seller: necessita que aquest primer nivell –obvi, evident– estigui carregat de pretensions, d’una certa fabulació històrica, d’alta cultura prêt-à-porter. Aquesta mena de lector o de ressenyador, que es queda en el primer nivell i prou, quan hi troba tot aquest embolcall –aquest sí que realment banal– s’escorre de gust i considera que està davant d’una mostra d’alta literatura. Podem parlar d’un tipus de best-seller potser una mica més pretensiós i més hàbil. És la mena de llibre que sembla que permet saber moltes coses sobre, per exemple, el cristianisme al segle catorze. Tot això ho dóna molt mastegat, perquè el lector ja ho trobi a la façana i no hagi de dedicar-hi la neurona que li rebota dins del crani. Va haver-hi un moment –als anys seixanta i setanta– que l’obligació era fer literatura que parlés de la lluita de classes, de la qüestió nacional, de la lluita de la dona... Si una novel·la complia tots aquests requisits progressistes, se la considerava una gran novel·la. Encara que, de fet, fos una absoluta mediocritat. Ara tot això ja no hi és –els mandarins ja no són marxistes, sinó conservadors o mitòmans–, però han aparegut uns altres requisits. Es tracta sempre de fer novel·les de recepta.»

(Quim Monzó, citat per Manel Ollé a Quim Monzó, col·lecció «Retrats», AELC, 2008)

Pompeu Fabra, la tasca i l'esperança

2011-04-16T09:48:00.001+02:00

per Quim Torra

- Va obrir la porta a la modernitat
- Va construir una llengua de cultura, nacional, referencial; amb l'objectiu que la llengua escrita reflectís la parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa

Trenta-u de gener de 1939. Agullana. Els escriptors i els intel·lectuals, i les seves famílies, que s'havien refugiat a Can Perxés fugint de l'avenç imparable de l'exèrcit franquista comencen a entrar al Bibliobús i al camió d'assistència social que els portarà a l'exili. Un home amb una pipa als llavis es queda a baix, ajudant les dones a pujar, tustant l'espatlla amistosament als vells, somrient-los, encaixant. Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya més bé que Pompeu Fabra?

Que lluny quedaven els anys de Bilbao, on va guanyar la càtedra d'enginyeria que el va apartar uns quants anys de Barcelona! Hi va ser feliç, al País Basc; allà van néixer les seves filles i va poder aprofitar el temps per estudiar la llengua amb intensitat. Aleshores, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 les seves conferències van aixecar arreu un crit que va arribar a Prat de la Riba: “Que torni Fabra!”. L'any 1907 havia començat a caminar l'Institut d'Estudis Catalans. Quatre anys més tard, s'hi va crear la Secció Filològica. La va presidir Alcover, i Fabra en va formar part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb què va comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell “soldat de la llengua catalana”, confessor de Prat, que tenia com a lema: “Tot el que fem és pel català”. Els tres van ser els pontífexs de les normes que van arribar el 1913. Va seguir el diccionari ortogràfic i la gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible es convertia, per fi, en una llengua com qualsevol altra. S'estava complint el seu objectiu màxim: “L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”.

Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestre, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l'extinció. Però una generació va alçar-se, senzillament perquè volia ser més lliure, més audaç, més moderna. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s'hauria aconseguit. Gràcies a Fabra s'obria la porta a la modernitat via la normalitat. Estrenàvem una llengua i les seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n'havia salvat l'ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid, sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.“Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. No, ni Fabra ni la llengua no van fallar. I la porta que havia obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i abraçar un futur escàpol que se'ns havia resistit.

Represaliat i destituït de la càtedra durant la dictadura, va acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, la història i la cultura, per construir ciutadans lliures d'un país lliure. En un dels seus discursos clamava: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Simpatitzant d'Acció Catalana, arribaria a ser-ne candidat en unes eleccions que, contra ell, ERC va presentar un capità de l'exèrcit espanyol. Per eterna vergonya de tots, va guanyar el militar. President del patronat de la UAB, va ser empresonat al vaixell presó Uruguay arran dels Fets d'Octubre de 1934. “La pàtria és la terra i el poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d'aquesta terra”, va dir en una conferència de Palestra.

Un parell d'anys abans, el 1932, va sortir el Diccionari general de la llengua catalana, l'obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, va continuar treballant i treballant, i després van arribar noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà van sintetitzar la seva ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada; que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa. Aquest va ser el seu llegat. Mai no va defallir en la tasca; sempre va tenir confiança.

Va ser l'últim a pujar al camió. “Me'n vaig a morir a França”, va xiuxiuejar a Benguerel, que es quedava. Potser no va poder sentir com aquest, en el mateix moment en què es tancava la porta, li donava les gràcies per tot.

(Avui, 10 abril 2011)

Qui pateix per les Lolites?

2011-04-09T10:46:00.003+02:00

per Cristina Ramírez Roa

Vladimir Nabokov va causar un gran enrenou els anys 50 quan va introduir amb la seva novel·la homònima el concepte de Lolita en el llenguatge quotidià: es diria que és una situació de precocitat en el desenvolupament i coneixement físic i psíquic de caràcters i comportaments sexuals mitjançant experiències i vivències prematures, en les quals la nena és capaç d'experimentar i despertar passió amorosa o forts sentiments eròtics i sexuals en els altres.

Lolita, avui dia, podria tenir entre 9 i 13 anys. Molts són els factors que expliquen el fenomen, però el més clar és, sens dubte, una identificació exagerada amb ídols de moda que s'aprecia en comportaments sensuals i provocadors molt avançats. La família no està exempta de responsabilitat, per no saber detectar el perill a què aquestes preadolescents puguin estar exposades, o pel xantatge al qual es veuen sotmesos per la nena, perquè les seves amigues fan això o allò altre i ella no ha de ser diferent.

Observem que s'avança d'una manera notable l'etapa del showing (el coqueteig), caracteritzada per conductes dirigides a provocar en l'altre una atenció especial i a aconseguir que es fixi en nosaltres, actuant com un mirall que ens informa que tot marxa bé. El coqueteig es manifesta entre els 13 i els 15 anys i és, d'altra banda, un indicador sa i necessari perquè influeix en la construcció de l'autoestima.

Si una Lolita s'inicia als 9 anys, hem de reflexionar sobre el fet que, a aquesta edat, la família representa un paper estel·lar en l'autoritat, en la transmissió de valors, en la contenció social i en l'acompanyament actiu en la quotidianitat de la filla. És l'edat de preparar els suports psicològics i morals tan necessaris per a l'inici immediat de l'adolescència. Però encara no està previst el joc amorós, perquè tampoc s'han desenvolupat les habilitats socials adequades per a la valoració i la presa de decisions davant d'una invitació o correspondència a participar en el joc proposat.

Considerem que ser Lolita és una estafa social, perquè les vivències a què s'obliga no es corresponen amb el que és propi de la seva edat i es constitueixen en elements distorsionadors de la seva personalitat, difícils de portar psicològicament i socialment per part de les nenes. Davant de frases com per exemple "vull ser famosa", "vull ser com María Isabel" o preguntes com "¿estic sexi?" o "¿quan em puc posar tanga?", podem pensar que són coses de nenes; però si es fan reiteradament i s'acompanyen d'aïllament, secretisme, comportaments inadequats amb adults i baix rendiment escolar, ens suggereixen més vulnerabilitat, un pes insuficient dels valors familiars i una influència negativa dels mitjans i del grup. En definitiva, una invasió –il·legal?– dels mitjans de comunicació en els somnis infantils, sota la responsabilitat de la família i la passivitat dels estaments educatius. La seva maduresa aparent, adobada amb independència precoç, li permet moure's sense la supervisió de l'adult.

Com s'ha d'actuar, doncs, quan hi ha indicis o pistes de futures Lolites? Ens espanten els pares que s'emocionen amb les exhibicions que les filles fan a la televisió, en concursos dubtosament infantils i en els quals s'aprecia clarament la diferència que hi ha entre una nena Lolita i una altra que no ho és. Quan es contorsionen imitant cantants famoses, vibra l'audiència; però altres persones amb sentit i sensibilitat, i els professionals de l'educació i de la salut psicològica i mental, tremolem de pànic pel trist futur que es presenta per a elles, que no són conscients del morbo que produeixen en l'audiència –o potser sí?–, i els pares no són capaços de ponderar els perills d'aquest fals èxit al qual exposen les seves nines.

La família responsable ha d'estar alerta a canvis que apuntin cap a comportaments inadequats per a l'edat. Ha d'acompanyar la nena en el seu desenvolupament i actuar en l'escenari corresponent representant el paper de pares, no d'amics. S'ha de corregir, marcar límits i, com dèiem alguna vegada, contradir i contrariar si és necessari, perquè només d'aquesta manera s'arribarà a madurar i a comprendre els valors associats a l'adolescència, com són l'autocontrol i el respecte per un mateix i pels altres. […]

El Periódico, 8 gener 2006

(L’autora de l’article, reproduït l’any 2006 a la revista infoReflex, era aleshores professora del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació de la Universitat de Barcelona)

Sexe i llibertat

2011-04-09T10:42:00.004+02:00

per Hèctor Bofill, escriptor

És possible la plena llibertat sexual i que la societat funcioni? Aquesta és una pregunta a la qual s'han enfrontat totes les civilitzacions, però sembla que per a nosaltres, a Occident, d'ençà de l'esclat del romanticisme, la resposta sigui difícil. En el règim clàssic (el que continuen practicant els conservadors) quedava clara la separació entre la vida domèstica i el plaer. Una cosa era la família, amb totes les seves demandes de reproducció i d'ordenació social, i l'altra la realització del desig. Els romàntics, en canvi, ens hem pres tan seriosament això que les emocions i els sentiments són el centre cardinal de la nostra vida que hem decidit traslladar el goig a la dimensió pública.

Contra el que sovint es pugui suposar, en l'actualitat la relació entre sexe i societat no es basa a acceptar el lliure comportament de cadascú en el bastió de la intimitat sinó en una cosa ben diferent: en l'obsessió per fer públiques les nostres vacil·lacions privades. Em sembla que el millor exemple del que estic dient el trobem en les relacions homosexuals; totes les religions i molts sistemes de poder havien proscrit severament l'homosexualitat atesa la seva nul·la funció social, però el desig es filtrava en el rerefons d'una clandestinitat que quedava coberta per un pacte absolut de silenci, potser només transgredit per les lleus insinuacions de l'art. Amb el reconeixement del matrimoni gai, en canvi, les reivindicacions d'aquest col·lectiu han anat més enllà de la lluita contra la repressió per exigir (i aconseguir) la participació a la vida social de les parelles homosexuals en les mateixes condicions que les heterosexuals. Per als homosexuals no n'hi havia prou de gaudir de la sexualitat al marge de la vida social. Havien de ser reconeguts civilment en la seva orientació.

En certa manera no deixa de sobtar aquest anhel gai de recloure el lliure trànsit dels impulsos a la cèl·lula social que representa el matrimoni, però això ara és un tema secundari. La qüestió és: fins a quin punt és socialment sostenible aquesta necessitat d'embolcallar socialment els nostres sentiments? Ho volem tenir tot: volem sexe, volem llibertat i, a més a més, volem que la lliure inclinació sexual, amb tot el caràcter efímer del desig, del plaer i el desdesig, es projecti en institucions que reclamen una mínima estabilitat. Per això es dóna la paradoxa que la plena realització del binomi sexualitat i llibertat acaba aniquilant la forma en què la relació es presenta en societat i n'altera completament el seu paper d'ordenació.

No cal dir que l'extensió d'aquesta sensibilitat entre capes cada cop més àmplies de la població ens aboca a un seguit de transformacions tot just encetades i, probablement, de conseqüències colossals. En podem anomenar una: l'erosió del concepte de parella com a nucli de la idea familiar. Acceptar la mutació del sentiment sense renunciar a l'organització domèstica comporta que els individus encadenin diverses relacions amb tot el seu bagatge de conseqüències econòmiques i reproductives, de manera que en l'evolució cap a la maduresa la família d'una persona més aviat es compon d'una xarxa de gent amb la qual ha tingut vincles emocionals i ha tingut fills, això sempre que la diversitat de relacions no es doni simultàniament, abocant-nos aleshores a un escenari que en la cultura occidental continua essent tabú però que en algun moment caldrà reconèixer a tots els efectes: la poligàmia o poliàndria.

Ni l'imaginari ni les categories jurídiques que estem acostumats a utilitzar són encara capaces d'absorbir plenament el ritme frenètic en què les nostres necessitats afectives ens fan cavalcar, un cop ja emancipades de totes les cotilles de sanció moral. La realitat ens desborda: pensem en un home heterosexual que ha estat parella de fet d'una altra dona amb la qual comparteix diverses propietats, després es casa amb una segona i, sense separació ni divorci, té fills amb una tercera, una amant. Si a aquesta narració hi afegim, de sobte, la defunció de l'home, ens trobem amb un desgavell que tritura tant el dret de família com el dret de successions. I, no ens enganyem, aquesta història no és gens inversemblant. Aquestes coses passen i passen sovint.

Torno a la reflexió inicial: no estem introduint, amb l'esclat de les nostres pulsions, un bucle capaç de col·lapsar el sistema? La resposta és que, probablement, és el sistema mateix el que incita la nostra volubilitat, amb tots els intercanvi econòmics i totes les transferències que cada unió, cada ruptura i cada nova unió generen. Es pot formular amb més fredor: el benestar econòmic és la causa profunda de la nostra emancipació sexual, i continuarem proclius a aquest huracà de sentiments i de relacions mentre ens ho puguem continuar pagant.

(Avui 25 abril 2005)

* * *

(Article reproduït a la revista infoReflex l'any 2005)

Reflexions sobre la prostitució

2011-04-09T10:39:00.004+02:00

Legalitzar la prostitució?
per Eulàlia Solé, sociòloga

[…] Encara hi ha persones que consideren la prostitució una feina com qualsevol altra. Són les mateixes persones que advoquen […] per atorgar als locals on es practica i als seus propietaris una pàtina de respectabilitat. Com si la validació d’un comerç indigne pogués modificar l’autèntic caràcter d’aquest comerç. Pogués amagar que la majoria de prostitutes ho són perquè no troben altra sortida i perquè han estat extorsionades per màfies nacionals o internacionals. […]

L’autèntica actuació a favor d’aquestes dones seria que se’ls oferís la possibilitat de guanyar-se la vida d’una altra manera, alhora que es perseguís eficaçment el tràfic de blanques i els xulos. La resta és paper mullat. Les mateixes prostitutes ho expressen dient que als locals tancats s’amenaça, explota i extorqueix tant com es fa al carrer. ¿De què serviria, doncs, convertir en legals els prostíbuls? Només per transformar en respectables els empresaris que s’enriqueixen a costa de les prostitutes. […]

Arreglar la vida dels amos dels clubs no equival a elevar l’estatus de les dones. Preocupar-se de veritat de les prostitutes, de carrer o de club, seria donar-los mitjans per poder deixar de ser-ho. Que fer això sigui car no justifica excusar-se amb falses mesures.

(Avui 23 setembre 2004)

* * *

Els llimbs de la prostitució
per Enrique Arias Vega, periodista, exdirector d'El Periódico

Per molts, no hi ha res a fer amb la prostitució, sinó mirar cap a una altra banda. Al cap i a la fi, diuen, es tracta de la professió més vella del món i no hi trobarem pas ara el remei que no va aconseguir ni el savi grec Soló, que el segle VI abans de Crist ja va dictar unes normes de protecció per a les prostitutes. No deixa de ser curiosa la situació alegal en què es troba a la majoria dels països una activitat que al món mou entre 4 i 5 bilions d'euros, si hi incloem les infinites varietats que ofereix la indústria del sexe. És a dir, com els pressupostos militars de tots els països junts, que ja és dir. […]

A Alemanya, per exemple, està regulada al detall i només es persegueixen les activitats estrictament delictives, com el proxenetisme i la inducció a exercir-lo. A Holanda, fins i tot, les professionals paguen impostos i disfruten dels beneficis de la Seguretat Social. […] A Irlanda la prostitució és, simplement, il·legal. Altres països, com Suècia, han traslladat la responsabilitat del fenomen de qui ofereix els seus serveis sexuals a qui els sol·licita. O sigui, que es persegueix el client i no la meretriu. […]

Aquí, aparentment, no passa res. Simplement, la indústria del sexe s'estén i es ramifica en activitats que van des de clubs de cites fins a cases de massatges, contactes per internet i trobades al carrer en llocs de trànsit ciutadà. […] Aquest sector mou 18.000 milions d'euros anuals i hi treballen unes 400.000 persones. Així s'explica que almenys un de cada quatre espanyols reconegui haver-se servit de la prostitució alguna vegada […]. A sota, inevitablement, hi floreixen la delinqüència organitzada, l'extorsió, el tràfic humà, la violència i el crim. […]

(El Periódico 21 gener 2005)

* * *

Contra la prostitució
per Lara Padilla Varela, de la Plataforma per a l’Abolició de la Prostitució a Catalunya

En el nostre país es tendeix a desvincular la prostitució del tràfic de persones, i es matisen les seqüeles segons l’edat o el consentiment de la dona prostituïda. Però quin cost tindria per a la salut psíquica i per a l’autoestima si qualsevol de vostès es prostituís?

Hom no pot pensar que existeix una classe especial de dones a les quals no els afecta de cap manera. En el tema de la prostitució –una nova forma d’esclavatge, segons les Nacions Unides–, les úniques iniciatives polítiques que hi caben són les de suport a les dones prostituïdes. No admetem la legalització de la prostitució com a resposta a les peticions d’igualtat de les dones ni com a possibilitat d’accés a una feina, de la mateixa manera que cap dels que la proposen (polítics, catedràtics, clients i proxenetes) no la vol com a feina ni per a ell ni per a les seves filles.

(La Vanguardia 30 gener 2005)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Reflexions sobre el sexe

2011-04-09T10:10:00.063+02:00

El potencial sensorial de les dones
per Desmond Morris, zoòleg

–Moltes dones encara desconeixen el seu enorme potencial sensorial: sap que les mares són capaces de reconèixer el seu nadó, amb els ulls embenats, només pels plors, i que distingeixen el batec del cor del seu fill entre centenars? Ho hem comprovat empíricament i és espectacular.

–Què és el que més enveja de les noies?
–La seva capacitat perceptiva: el món sensorial de les femelles humanes és molt més ric que el dels mascles: perceben més bé els colors i la gamma cromàtica, tenen una oïda més aguda i un olfacte i paladar més fins.

–I no li sembla injust?
–És natural. Elles s’ocupaven de recol·lectar fruites mentre nosaltres caçàvem. Nosaltres podem córrer més de pressa.

–No els té cap més enveja?
–Envejo la seva sensualitat: no sols perquè la capacitat de gaudir en l’orgasme és molt superior a la nostra, sinó perquè aquesta sensualitat no és només extensió de la capacitat reproductiva, sinó conseqüència d’una intel·ligència emocional més gran. Entre els humans, són les dones les qui van canviar de copular a fer l’amor, i així van establir vincles d’una riquesa i sofisticació tals que han concedit un avantatge evolutiu enorme a la nostra espècie sobre altres primats.

(Entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia 4 octubre 2005)

* * *

El sexe a casa

Els adolescents s’assabenten de les conseqüències de practicar el sexe a través de moltes vies, però en poques ocasions per mitjà dels seus pares. […] Parlar de sexualitat amb els fills continua sent tabú […]. Les tradicionals confidències de mares a filles, netament preventives des de fa anys, no s’han substituït per un diàleg obert i natural entre pares i fills sobre tot allò que afecta la sexualitat.

(El Periódico, editorial, 21 setembre 2005)

* * *

Res d'interessant que jo pugui afegir sobre el sexe
per Nick Hornby, novel·lista

–Una curiositat: en els seus llibres, els episodis sexuals s’esmenten de passada, sense detalls.
–Ha! Hi ha un premi a la pitjor descripció sexual en una novel·la, l’atorga la Literary Review. És una iniciativa fantàstica, te n’estalvia la temptació i permet que riguis d’errors que haurien pogut ser teus. No hi ha res de nou o interessant –o eròtic!– que jo pugui afegir sobre el sexe. És una d’aquestes activitats que desafien la possibilitat de descriure-les i que aporten poca cosa a un llibre. Cada dia ens asseiem a la tassa del vàter, però això no implica que expliquis el que fa cada personatge en aquest moment exacte.

–Ja, però...
–No sóc gens reticent a descriure situacions desagradables, els meus llibres són força explícits. Però m’estimo més que els lectors s’imaginin com ha anat la copulació que acaba d’haver-hi. Explicar les escenes sexuals em sembla una banalitat. […]

(Entrevista de Diego A. Manrique a l’autor de A long way down, High Fidelity, Fever Pitch, About a Boy..., El País Semanal 26 juny 2005)

* * *

Arribar al subconscient del consumidor
per Lucía Etxebarría, escriptora

Les estadístiques asseguren que l’ésser humà pensa en alguna cosa relacionada amb el sexe cada trenta minuts. Per aquesta raó els mitjans de comunicació miren d’arribar al subconscient del consumidor potencial per programar-lo amb estímuls que apel·len al sexe, coneixedors de l’impacte emocional que provoca. En els anuncis, els productes han passat a ser una mera referència. Els anuncis han d’aconseguir, abans que res, impacte. El sexe ven, i per a demostrar-ho aquí teniu el doble sentit i la profusió de nus masculins i femenins que per mostrar-se no necessiten ja cap pretext. […] La dosi de sexe ha de ser cada cop més alta, perquè l’espectador es va insensibilitzant i requerint, per necessitat natural o induït pels mateixos mitjans de comunicació, més quantitat.

Al final, els mitjans ens presenten una imatge de la societat segons la qual tothom passa tot el dia practicant el sexe d’una manera totalment satisfactòria, tret dels beneits com vostè, benvolgut lector o lectora. Però no és pas que vostè cardi menys del que voldria, no. Això és una impressió falsa. Probablement vostè deu tenir una vida sexual d’allò més normal. És la hiperrealitat mediàtica que li vol vendre una imatge distorsionada del que és la vida sexual. Ningú no es mor per no fer sexe cada dia, ni tan sols cada setmana o cada mes. De fet, molts monjos budistes no fan sexe tota la vida i viuen fins als cent anys. El sexe, no cal dir-ho, pot millorar la salut i alleujar tensions, però només si es practica en el marc d’una relació mútuament respectuosa. Si no, pot acabar destrossant l’autoestima. Per no parlar d’herpes, luxacions, candidiasi... Perquè després diguin que el sexe és sa.

(Magazine, 26 juny 2005)

* * *

Tot el dia amb el sexe a la boca
per Antoni Martínez, guionista de Las noticias del guiñol (Canal+)

Que no veuen que som a Espanya? Aquí estem tot el dia amb el sexe a la boca, amb perdó. Vivim en el país més feliç de la galàxia. En comptes de debatre sobre sanitat, immigració, educació o medi ambient, debatem sobre si l’homosexualitat és pecat, vici o virtut. Quin malson, cada setmana igual.

(El País, 26 juny 2005)

* * *

Sexe pels descosits
per Teresa Pàmies, escriptora

En parlen tant i a tota hora que el tema sexe esdevé inflacionari i es devalua. […] Una sobredosi de xerrameca sexual podria acabar amb el sexe mateix per avorrició, fatiga o autoestima. El més inquietant és que tot plegat afecta negativament els infants que hi són sotmesos amb el pretext d'informar-los sobre sexe i preparar-los per fruir-ne sense exposar-se a malalties venèries o l'embaràs precoç i no desitjat. […]

Penso en alguns serials de televisió i programes radiofònics per a adults dels que veu i escolta la canalla entre el neguit, el desfici, la por i el fàstic, i dels quals no parlarà amb els pares i avis. L'audiència infantil no està en condicions de reflexionar sobre el que li ofereixen, però n'acusen -sense saber-ho- els efectes pertorbadors en l'estat d'ànim, vulnerables a la influència destructiva de personatges enderiats pel sexe; violadors, nimfòmanes i pederastes, travestis i homosexuals angoixats, tractats pels guionistes amb respecte i tacte i amb problemes que els infants no poden entendre ni comentar en família, però sí amb els col·legues de l'escola o de l'esplai, que es vanten de saber-ho tot sobre els embolics dels adults i els enigmes del sexe.

Als culebrons amb morbo s'hi afegeix ara la nova sèrie de TV3 destinada "a divulgar el que cal saber a propòsit de les relacions i activitats sexuals". El segon capítol d'aquesta sèrie fou dedicat al "sexe oral" i en anunciar-la s'informava que "sexòlegs, filòlegs i nutricionistes explicarien la història d'aquesta modalitat, així com les propietats nutritives de l'esperma". Aquesta apologia de la pràctica sexual més fastigosa i vexatòria, s'il·lustrà amb una escena de sexe oral, enregistrada d'una pel·lícula porno, i entrevista amb els protagonistes. El programa passa a tres quarts de dotze de la nit, quan se suposa que els infants dormen plàcidament. Se suposa...

(Avui 23 maig 2005)

* * *

Estan obsedits?
per John Freeman

“Ossama Bin què? Si es vol entendre per què els joves universitaris dels Estats Units no estan al corrent de res […] I Am Charlotte Simmons [la nova novel·la de Tom Wolfe] té la resposta, una resposta terrorífica. Utilitzant els seus característics monòlegs interiors, Wolfe mostra que els joves són ignorants perquè només pensen en una cosa: el sexe.”

(Cultura/s 23 març 2005)

* * *

Sembla contradictori
per Eva Piquer

Sembla a priori contradictori que l'autora d'un manual feminista treballi en una revista que il·lustra la portada de cada número amb una dona despullada de pits com globus. No és cap acudit: Nuria Varela (Mieres, 1967), autora del voluminós Feminismo para principantes (Ediciones B), és redactora del setmanari Interviú. I no se n'amaga. […] És un exemple dels signes dels temps: podem practicar el feminisme des de les planes d'Interviú i podem atacar el consumisme des de la revista de la Visa Or. Ja ho va dir el filòsof: em contradic, per tant, existeixo.

(Avui 13 març 2005)

* * *

Sexe d’escola
per Javier Marías

El que em crida més l’atenció, des de ja fa bastants mesos si no són anys, és el munt de vegades que es parla de sexe a la televisió, i de la manera més grollera. […] De sexe i de pràctiques sexuals es parla, obertament o de manera al·lusiva, a qualsevol hora del dia i en tota mena d’emissions. […] No és que m’escandalitzi això, i encara més, gairebé res del que fa delir les presentadores –i se suposa que els espectadors– m’agafa gaire per sorpresa. Però no acabo d’entendre el fenomen, perquè parlar de sexe és una de les coses més avorrides i menys variades que es poden imaginar... tret de quan encara no t’has estrenat. I en el darrer repàs hi vaig caure. De què em sona, això?, vaig rumiar una estona. Perquè el fet cert és que em sonava d'alguna cosa. Què em recorda aquesta mena de converses? […] El pati de l’escola, exactament. És l’única època de la meva vida i de la dels meus coneguts en què, en comptes de practicar el sexe, que és el que té gràcia, se’n parlava monotemàticament. Això és, quan els nois encara no el coneixíem, més o menys entre els dotze i els quinze anys. […] Només parlen interminablement de sexe els qui en saben poc o gens. No sé si és un símptoma més de la puerilització general o si, en contra del que es creu, gran part de la població espanyola encara és verge o gairebé.

(El País Semanal 20 febrer 2005)

* * *

Ciberaddictes anònims
per Esther Porta

A un 31 per cent de joves [de l’Estat espanyol] menors de 16 anys els atrau el sexe per internet. No són molts comparats amb els percentatges dels EUA (54%), Regne Unit (52%) o el Canadà (50%). […] La periodista Pilar Eyre [autora de Cibersexo, ed. DeBolsillo, 2004] assegura […]: “No conec cap cas en què una relació a través d’internet hagi fructificat, i sí moltes que han estat insatisfactòries, frustrants o còmiques. Un dia rumies quantes hores has perdut davant la pantalla per connectar-te amb persones amb les quals al carrer segurament no hi perdries ni un minut, i patapam!, l’addicció s’acaba. És curiós, no tornes a xatejar mai més.” Tanmateix, uns quants gabinets psicològics han hagut de posar-se a estudiar l’assumpte per poder oferir teràpia als addictes d’internet.

(El País Semanal 21 novembre 2004)

* * *

L’episodi de la noia violada
per Ada Castells

Llàstima que darrerament sigui tan difícil fer la digestió amb TV3. A la sèrie dels migdies han violat una noia i ens bombardegen amb el missatge que això li ha canviat la vida per sempre. En lloc de transmetre ànims i dir que una se’n pot sortir, en un tràngol com aquest, es rabegen en el trauma i fan que tothom giri l’esquena a la víctima perquè està marcada per la desgràcia i no saben com reaccionar. Moltes gràcies, guionistes, per ser tan responsables. Després ens estranyem de tenir una societat tarada: només cal veure de què l’alimenteu.

(Avui 21 setembre 2004)

* * *

Adults?
per Francesc-Marc Álvaro

Mentre als despatxos de la Conselleria d’Educació tornen a parlar sobre la possibilitat d’escurçar les vacances d’estiu, des de la Conselleria de Salut han comunicat que a partir d’octubre es distribuirà la pastilla de l’endemà de franc i sense recepta als CAP i a urgències, per disminuir, sobretot, el nombre d’embarassos no desitjats entre adolescents. […]

Però aquesta mesura posa en rotunda evidència un dels problemes més greus dels nostres adolescents i de la societat en general: el desequilibri abismal entre l’exercici prematur de rols adults i l’abandó de la responsabilitat personal en benefici de tercers, l’Administració en aquest cas. La pastilla de l’endemà es facilitarà sense demanar autorització als pares i, així, el professional de torn atorgarà, de facto, rang d’adult a qui, de fet, és menor d’edat.

El detall que aquest anticonceptiu es faciliti de franc (un pagament assequible ajudaria a ser més conscients) augmenta la banalitat del circuit. L’Estat converteix l’adolescent en adult sobtat, alhora que l’infantilitza com a subvencionat total. El curtcircuit de la responsabilitat transforma una solució extremada en un fet més trivial que enviar un missatge de mòbil. I no el salvarà una xerrada al CAP.

Karl Popper, de la mort del qual demà passat recordarem el desè aniversari, ens va deixar escrit que “hem d’aprendre a fer les coses al millor possible i a descobrir les nostres errades”. Això també és útil i exigible a 14 anys.

(La Vanguardia 15 setembre 2004)

* * *

El sexe en els guetos urbans
per Fadela Amara i Sylvia Zappi, autores de Ni putes ni soumises, La Découverte, Paris 2003

L’opressió que viuen les dones [de determinats barris obrers de França] ha canviat profundament les pràctiques amoroses i sexuals. Hi ha una veritable marxa enrere i els comportaments masclistes s’imposen novament en el si de les parelles. És la implantació d’un nou ordre moral que pren les noies com hostatges. Això no impedeix que hi hagi relacions sexuals […], però les joves es veuen obligades a viure una sexualitat oculta, que malauradament passa sovint, sobretot en les primeres relacions, per la sodomia. I si faig servir la paraula malauradament no és per fer un judici moral, sinó perquè elles ho viuen molt malament. […] És molt dur sentir una noia de 16 o 17 anys, molt enamorada del seu xicot, parlar de la seva por que ell l’abandoni si ella es resisteix a fer-hi l’amor.

És contradictori, però la vida en les barriades obreres també enclou aquesta mena de fets. La majoria de les noies accepta tenir relacions sexuals amb la condició de preservar la virginitat i es deixen sodomitzar amb regularitat. Ens expliquen que aquesta forma de sexualitat no els proporciona cap plaer i que ho viuen com una obligació. L’únic que fan és sotmetre’s per satisfer el desig del seu company.

* * *

Els joves encara creuen que els nens vénen de París
per Joan Barril

Avui el Primer Món creu que per a cada afecció o trastorn del nostre cos hi ha un medicament oportú. Entre la prevenció i la teràpia no hi ha cap dubte. La prevenció és antiga i exigeix sacrificis. La teràpia farmacològica, en canvi, està a l’abast de la mà.

Sembla un tema menor, però no ho és. Em refereixo a l’estudi que el departament de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital del Mar ha publicat respecte de la demanda de l’anomenada pastilla de l’endemà. Parlem de l’amor en temps de la sida i, no obstant, sembla com si els joves encara creguessin que els nens vénen de París. Pel que sembla estem ja a un 10% de dones que acudeixen als serveis d’urgències perquè els receptin la pastilla que els salvarà d’un embaràs no desitjat. En els més de 5.600 casos investigats en 8 anys, el 70% addueix que el preservatiu es va trencar. I el 16% al·lega que no va fer servir cap tipus d’anticonceptiu.

La ingenuïtat amb la qual els autors de l’estudi i els mitjans de comunicació han acollit aquestes xifres és candorosa. Si fos cert que el 70% de 5.600 pacients han vist com el preservatiu es trencava hi hauria motius perquè la indústria del preservatiu s’enfonsés en la misèria. ¿Vostès confiarien en un fabricant d’automòbils que registrés 800 fallades mecàniques de conseqüències mortals en 8 anys?

És evident que les usuàries d’aquest servei d’urgències menteixen quan van a buscar la pastilla miraculosa. Però entre les que menteixen i les que admeten que van fer l’amor a pèl, la xifra és preocupant. Tanta publicitat, tanta educació sexual i estem pitjor que mai. Massa joves han cregut que tots els mals, des del tabaquisme fins a l’embaràs, l’halitosi o els exàmens, se solucionen amb una pastilla.

Davant el papanatisme que situa la farmàcia en el centre de la nostra felicitat apareix la notícia que el departament de Salut pensa oferir la pastilla de l’endemà gratuïtament en els serveis d’urgència. És un greuge comparatiu. Les parelles que utilitzen el preservatiu o que dosifiquen amb rigor les seves pastilles anticonceptives tindran motius per veure’s temptades de recórrer a la sanitat pública perquè els donin una pastilla que, a la farmàcia, costa 19 euros. Aquells avis que anaven de viatge de nuvis a Montserrat i que confiaven en la Moreneta perquè els donés els nens oportuns avui no deuen entendre res.

(El Periódico 1 setembre 2004)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004-2005)

Reflexions sobre la pedofília

2011-04-09T10:02:00.005+02:00

D’amor?
per Laura Freixas

[…] El protagonista de la nova novel·la de Gabriel García Márquez, Memoria de mis putas tristes, decideix regalar-se per als noranta anys una noia verge de catorze. […] I quin és el tema de fons d’aquesta obra? Els crítics no n’han tingut ni el més mínim dubte. Com un sol home, tots, entendrits, eixugant-se una llàgrima, l’han qualificada com “una història d’amor”. […]

Ingènuament, havíem cregut que l’amor era per definició cosa de dos: un que estima (i a estones, o alhora, odia) i un altre que també odia i estima, i que era això, la reciprocitat, el que ho feia interessant, imprevisible i a vegades inaguantable... No havíem caigut que existeix una solució infinitament més senzilla: un estima, sent, desitja, plora, odia, declama, pateix, diu que està enamoradíssim, assaboreix tots els turments i gaudis de l’amor..., però ell sol amb ell mateix, cap a ell, damunt d’ell, davant d’ell, des d’ell, en contra d’ell, en ell, enmig d’ell, fins a ell, per ell, rere ell, segons ell i sense ell, davant d’un altre que per un motiu poderós (ser menor d’edat, o estar adormit, o fer-ho per diners, o tot plegat, o ser un gos, un gat, una nina inflable o una foto clavada amb xinxetes) no pot badar boca... I mira que no se’ns havia acudit.

(La Vanguardia 22 novembre 2004)

* * *

Quan la pederàstia és art
per Andrés Trapiello

Se’ns presenta aquests dies a les llibreries una novel·leta [de Gabriel García Márquez], saludada pels crítics amb adhesions aferrissades. S’hi explica la història d’un home que decideix, per festejar i festejar-se el norantè aniversari, recórrer a les macarroneries d’una vella alcavota. Ella, seguint el desig del client, li proporciona després del pagament convingut una verge de 14 anys, a la qual agença de manera adequada per a l’ajuntament. […] Un dia la sotmet i encula mentre ella renta la roba. L’escena, sempre mentre ella treballa, es repetirà durant anys, sense paraules. […]

Se’ns diu: fem una societat més justa i lliure. Però d’aquesta aspiració sembla que n’estan exempts els artistes, sacralitzats com a faraons egipcis. […] D’aquesta manera, ens ve a dir aquesta societat esquizofrènica, la pederàstia, per exemple, és vergonyosa, repulsiva i punible en la realitat, però no quan passa a ser “obra d’art”, que en aquest cas no sols no la perseguirem, sinó que elevarem la conducta a model, encensant-lo amb el poder i la glòria… […] Ningú no ha preguntat res a la nena, tot i que […] s’assegura al final que desitja anar-se’n a viure amb el vell. No caldria sinó.

(Magazine, 21 novembre 2004)

* * *

Art o pornografia?
per Margarita Rivière

Tenen alguna cosa en comú el Nobel colombià i la pornografia infantil d’internet, tan perseguida? Els vicis, si són de genis, rics i famosos, serveixen per fer caixa. Els pederastes anònims deuen sentir-se discriminats: han d’amagar el vici, tancar el negoci i respondre davant la llei. Márquez serà el gran èxit editorial de Nadal i, amb això, els nens, que ho cacen al vol, veuran confirmats els seus dubtes, si els en quedava cap. Art o pornografia?, hauríem preguntat de manera ingènua en altres temps. Avui la realitat parla per ella mateixa: ni art ni pornografia, negoci!

(El País 19 desembre 2004)

* * *

Part de la lògica social?
per Jaume Funes, adjunt del Síndic de Greuges per a la Infància

El salt que hi ha entre l'època on veure un petó al cinema era un pecat mortal i el moment actual, en què qualsevol nen ha pogut veure com es fa l'amor en un videoclip o a través de la xarxa, és descomunal. Si s'accepta, com a part de la lògica social, que tot allò que apareix als mitjans existeix i és bo, es contribueix a la banalització i a la normalització de qualsevol cosa. Si aquesta màxima serveix, resulta que tot el que hi ha als mitjans no té per què ser negatiu. Això provoca una construcció de la sexualitat diferent.

Em temo molt que una bona part de la gent que s'ha descarregat aquests vídeos [es refereix a una trama desmantellada aquests dies formada per joves que abusaven sexualment d'infants, fins i tot d'un o dos anys, i que filmaven els delictes i en distribuïen les imatges per la xarxa] no són subjectes anormals des del punt de vista social o psicològic, sinó que han assolit l'amoralitat de qui accepta que si les imatges són allà tampoc passa res si se les miren. Ningú els condemnarà a l'infern ni patiran rebuig social. I tota aquesta dinàmica sí que pot facilitar l'aparició de més abusadors.

(Entrevista de Marta Ciércoles a l'Avui, 29 maig 2005)

* * *

(Aquests extractes es van publicar a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Reflexions sobre la pornografia

2011-04-09T09:50:00.008+02:00

Les lliçons del porno
per Maricel Chavarría

Estrenar-se en les relacions sexuals amb hores de porno a la retina comporta uns quants punts per a ser víctima d’una distorsió de la sexualitat. En la consulta dels especialistes de salut mental no són pocs els nois que descriuen com encaren la relació a la manera d’un actor de porno: sense preliminars, sense afectes, sense paraules... pura mecànica fisiològica. I sense condó, com en la majoria de les pel·lícules. Potser la societat encara no s’ha pronunciat sobre les conseqüències que per a un menor pot tenir la negligent exposició a la pornografia […], però per als especialistes és una forma d’abús sexual.

Menyspreu a la dona, set de domini

Si sabem que un abusador d’avui, en el 50% dels casos, va ser en el seu moment un nen objecte d’abusos, no ha de sorprendre que comencin a registrar-se a Europa casos d’agressions sexuals de nens grans a altres de més petits. “Presenten –indica Noemí Pereda, psicòloga infantojuvenil i professora de psicologia a la UB– desig sexual i de domini, i solen ser molt violents.” El perill de copiar les conductes del porno ha de corregir-se amb una teràpia que, com explica Pereda, ha de tractar sobre la pertinença del propi cos, la idea de consentiment, la intimitat i la valoració de la dona. “La menyspreen, es creuen que quan diu ‘no’ vol dir ‘sí’...”

La perspectiva americana

Segons estudis de la Universitat de Hampshire, els continguts pornogràfics d’internet produeixen un profund impacte en els nens. David Finkelhor, del Departament d’Investigació sobre Agressions a Nens, adverteix que buscant imatges d'animals o del mateix Disney poden aparèixer bàners de zoofilia. “Els nens queden sovint tan impactats que no ho expliquen, però el fet de no entendre-ho els pot despertar la curiositat de repetir la cerca”, assenyala Pereda. […]

Sancions relatives

Segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) hi ha cinc canals locals que emeten pornografia en obert (dos d’autoritzats), sense comptar Canal 50 i 25TV, que han decidit suprimir-la. “El porno en obert de matinada va venir associat a la programació d’algunes privades locals que trobaven una font de finançament en la publicitat de clubs de contactes, xats eròtics, etcètera”, diu Josep M. Carbonell, director del CAC. En l’actualitat hi ha expedients oberts i sancions per emetre en horari protegit (12.000 euros) o per no senyalitzar amb la 'X' o el '18', una cosa que ja no serà necessària amb l’exigència d’un codi d’accés.

Negligència o abús sexual

El Codi penal penalitza l’abús sexual a menors i també l’exhibicionisme i la provocació sexual que implica mostrar-los material pornogràfic. Tanmateix, i sense voler ser tremendistes, un menut exposat a la pornografia pot mostrar conductes similars a la dels que han sofert abusos, encara que hi ha nens exposats a la pornografia que no les presenten. “L’indicador que es pateix un abús és una conducta sexual descontextualizada”, assenyala Noemí Pereda. Usar paraules que no haurien de conèixer, intentar conductes sexuals impròpies de l'edat... no és fàcil destriar si aquest nen sofreix abusos o veu pornografia, diu la psicòloga.

“En la pornografia busquen la pròpia excitació i aprendre trucs, però la responsabilitat i la tendresa en queden exclosos”, indica el psiquiatra infantojuvenil Josep Cornellà i Canals. Ara bé, les emocions es disparen igual. “I es poden tornar agressives, perquè existeix una frustració i una desesperança, i hem observat en adolescents que com menys esperança més agressivitat.”

“El grau de comunicació d’una família és inversament proporcional al nombre de televisors que té”, afirma Cornellà. El problema és l’aïllament, diu. […]

(Extracte d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 2 novembre 2005)

* * *

Els missatges de la pornografia
per Shere Hite, sexòloga i autora de L'informe Hite

Molta gent pensa que la pornografia està pensada exclusivament per al gaudi dels homes. Això és cert, però només en part: si els homes s'aturen un moment a reflexionar, s'adonaran aviat que en realitat la pornografia se'n riu, d'ells.

Molt poques dones compren o utilitzen material pornogràfic, encara que hi ha indicis que això està canviant. Sigui com sigui, les estadístiques mostren que la majoria dels vídeos i les revistes d'aquesta mena son adquirits pels homes. Per a la majoria de dones, la forma com surten retratades en la pornografia resulta insultant i poc atractiva.

Com que la pornografia es ven bàsicament al públic masculí, se suposa que el contingut els agrada. Les xifres de vendes de revistes i vídeos semblaria confirmar-ho així. Però en la major part del material pornogràfic els homes surten dibuixats com uns éssers que funcionen per impulsos mecànics. Apareixen com a persones sexualment no pensants i de poca bellesa, a vegades fins i tot bestialment lletjos, com animals que han perdut el seny i que actuen amb una única finalitat al cap: obtenir-violar una femella o una cosa semblant. Estic convençuda que l'home nou d'avui és diferent, i que ja no respon a aquest vell estereotip. ¿Verdader o fals?

Els homes haurien de reflexionar una mica més sobre el que consumeixen: la pornografia, per regla general, dóna una mala imatge d'ells. El retrat que resulta d'aquests productes no és precisament afavoridor, ni sexualment seductor, en absolut. ¿Són uns salvatges lascius que només busquen muntar les dones, tal com apareix a les pel·lícules pornogràfiques, o és la societat la que insisteix que siguin així?

Per una altra banda, són molts els homes que no compren pornografia. A molts d'ells, en realitat, fins i tot no els agrada gens. Potser un dels motius de la seva falta d'interès sigui que no se senten ben reflectits en el que estan veient. Potser pensen que per a ells el sexe és una experiència bonica, en la qual procuren ser tan elegants i generosos com poden, al contrari del tòpic que els defineix com unes màquines sexuals.

Generalment s'admet que el retrat de les dones que emergeix de la pornografia no és correcte. En ella se les representa bé com a dominants o bé com a submises, algunes vegades lligades i fins i tot emmordassades, violades i maltractades. I se suposa que això els agrada. Per descomptat, totes experimenten grans orgasmes durant el coit, i sempre al mateix temps que l'home. Però a les dones, veure's en aquestes pel·lícules els pot desconcertar i desmotivar, ja que no hi reconeixen els seus propis impulsos sexuals. […] A elles no els agrada que les assaltin sexualment. Són escenes que no s'ajusten a la realitat, que ofenen les dones i que donen una falsa impressió d'elles als homes. […] En definitiva, la pornografia tal com la coneixem avui dia no fa cap gran favor ni als homes ni a les dones. […]

(El Periódico, 10 desembre 2005)

* * *

(Textos reproduïts a la revista infoReflex els anys 2005-2006)

Miscel·lània sobre Joan Coromines

2011-04-02T08:01:00.026+02:00

(Aquests textos es van publicar a la revista infoReflex l'any 2005, amb motiu del centenari del naixement de Coromines)

* * *

El cànon de Coromines
per Narcís Garolera

El 27 de maig de 1993, tres dies després que van concedir al poeta J. V. Foix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Coromines escrivia al seu admirat Josep Pla una carta en la qual, entre altres coses, li deia: “No vull que en aquest moment deixi de sentir que sóc al seu costat. Vostè sap que jo poso la força d’estil per damunt de la recerca preciosa, el gruix humà per damunt de l’alambí, la literatura d’abast nacional molt més alta que el brodat de cenacle, l’essència per sobre de la quintaessència, i comprèn què hauria fet jo. Ara el que cal és que això es repari sense altre ajornament.”

Com se sap, Pla no va rebre mai eixa distinció, per molt que Coromines considerara que se la mereixia més que altres escriptors catalans. En el català literari del poeta de Sarrià, el filòleg hi trobava “massa nata”, segons que va deixar escrit en el seu impagable diccionari etimològic. Si Pla considerava que Foix escrivia en provençal (per l’abundància de formes arcaiques en els seus texts), Coromines jutjava negativament fins i tot la producció literària dels trovadors, pel seu preciosisme lingüístic, igual que la poesia dels noucentistes, que els imitaven en eixe punt.

Parlant un dia amb Coromines –al qual vaig tenir el privilegi de tractar en els seus darrers anys–, li vaig preguntar l’opinió sobre la llengua literària de l’autor de L’Atlàntida, i em va respondre, amb veu greu i sentenciosa: “Si existeix un escriptor que tingui autoritat en la llengua catalana, aquest és Verdaguer.” No cal ni dir que des de la meua modesta condició d’estudiós del poeta, compartisc la seua afirmació categòrica. Una ajustada selecció dels elements de la llengua allunyà Verdaguer de l’arcaisme i del castellanisme, recursos estilístics més que freqüents entre els escriptors catalans de l’època. Verdaguer fou conscient, ja en en els seus primers escrits, que el català culte havia de basar-se en un registre comú a tots els parlants, i no gaire allunyat de la llengua viva (però no dialectal).

En el seu diccionari, Coromines consignà que Carner, Riba i altres membres del “cenacle antiverdaguerià” de la Secció Filològica del IEC, optaren per la pronúncia aguda de ciclop, en comptes de cíclop, forma ajustada a l’accentuació grega de la paraula, i usada per Verdaguer, Costa i Maragall. Fer malbé els versos d’estos poetes –afegeix Coromines– “és un atemptat a la nostra tradició literària i nacional”.

Coromines valora positivament la prosa de Narcís Oller, un “escriptor independent, de lèxic bo i autèntic”, i no sent gaire confiança pel del “amadrilenyat” Víctor Balaguer. El filòleg considera Joaquim Ruyra “un excel·lent prosista, el consultor constant de Fabra en la redacció del diccionari”. Per Coromines, Joan Maragall i Prudenci Bertrana són “els escriptors més robustos i representatius” de la literatura catalana del canvi de segle. En uns quants poemes de Maragall –en La vaca cega, per exemple– el filòleg aprecia “moments estilètics de gran nivell”, i creu que fóra molt injust “titllar-lo de descurat o de massa indulgent”, opinió que encara hui manté més d’un professor de filologia catalana.

Coromines té molt present l’encert lingüístic i literari “dels millors clàssics mallorquins” (Aguiló, Costa i Joan Alcover), però reprova els escrits de Llorenç Riber, “de retòrica subalterna i llibresca”. Troba Eugeni d’Ors “de regust afrancesat”, i no li agraden las filigranes lingüístiques de Bofill i Mates, massa allunyades del català parlat. I, tot i que no sol invocar l’autoritat de Carner en matèria de lèxic –per l’ús arbitrari de la llengua–, el considera “un escriptor modern i de fina percepció”, si bé reconeix que escriu “en corda estètica més enlairada i calçant coturn”. Tanmateix, i perquè no hi haja equívocs sobre les seus preferències literàries, Coromines ens va sorprendre un dia, després de dinar, recitant, de memòria, una extensa poesia de Carner, que feia l’efecte com si haguera estat escrita per ell mateix.

Justament per usar el català amb normalitat, jutjava Josep Pla com “un gran escriptor, amb més sentit comú que entelèquia”, i no deixa d’admetre –malgrat l’animadversió per qüestions personals: el veia com un “poeta de balancí” i trobava “repugnant, pornogràfica i estúpida” la seua novel·la Vida privada– que Sagarra fou “assidu observador de la natura viva i dels seus noms”, i fins arriba a incorporar en el seu diccionari una paraula usada únicament –i solament un colp– per l’escriptor barceloní. Llàstima que Coromines no haguera llegit –ell, inveterat lector de les Mémoires de Saint-Simon– les fastuoses Memòries de Sagarra, aparegudes el 1954, quan el filòleg, resident en Amèrica, es trobava immers en la publicació del seu diccionari etimològic castellà, i no podia seguir les novetats literàries en català...

Este sumaríssim repàs a algunes de les opinions literàries de l’il·lustre etimòleg reflectix una valoració positiva dels escriptors poc arbitraris i pròxims a l’ús normal de la llengua catalana. De Verdaguer i Maragall a Pla i Sagarra existix una utilització pareguda del català i una expressió literària, sense afectació ni gratuïtat, que Coromines compartix i recomana. Tant de bo els escriptors catalans de hui destinaren una estona cada dia a fullejar, a l’atzar, les planes del seu impagable diccionari!

(Original publicat a Cultura/s, 15 juny 2005, amb el títol “Verdaguer, Maragall, Pla...”)

* * *

Cent anys del naixement de Joan Coromines
per Joan Solà

Joan Coromines i Joan Solà (foto: Joan Ferrer, Fundació Pere Coromines)

És tot un repte descriure o resumir i valorar en aquest espai l’obra gegantina de Joan Coromines (1905-1997), i a més a més opino que té ben poca utilitat: vivim de precipitacions, de flamarades que se succeeixen vertiginosament les unes a les altres. Però vaig acceptar la petició i miraré de fer-ho. Deixant de banda mil detalls, el nostre personatge ocupa un lloc central en la romanística i en la lingüística europea per tres obres: el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), després ampliat (1980-1991) amb l’ajuda de José Antonio Pascual; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997).

La primera obra és la que li ha donat més fama internacionalment, però la va fer forçat per la impossibilitat d’emprendre les altres dues, les úniques que li interessaven, quan va haver d’exiliar-se a l’Argentina. Allà es va saber espavilar per comptar amb els materials necessaris i va emprendre l’astoradora tasca de buidatge sistemàtic de totes les revistes i treballs principals de la romanística, especialment la hispànica, incloent-hi edicions de textos. Ho va fer a mà i gairebé tot sol: “Tinc consciència que vaig arribar al límit de les meves forces”, diu al seu mestre Menéndez Pidal. I aquest és el valor principal de l’obra: fent un salt enorme en un buit quasi absolut, posava a l’abast de la investigació futura tot el que es coneixia fins al moment.

I per mi aquest és també el valor principal de les dues obres catalanes, però ara en una proporció incomparablement més gran. Per a la castellana aplegava, ordenava i discutia informació aliena; per a les altres recorregué a peu dos mil municipis de parla catalana, va controlar tota la bibliografia existent, incloent-hi tots els diccionaris des de l’època medieval, i, atenció, va buidar pràcticament totes les obres antigues i de la Renaixença, molts cops directament dels manuscrits, a més d’una gran quantitat de registres d’ajuntaments i parròquies, d’obres històriques, etcètera. Ningú abans havia pogut fer res de remotament semblant, i dubto que es pugui fer ni tan sols avui amb la informàtica. La informàtica permet emmagatzemar i gestionar quantitats grandioses de dades: però abans cal aplegar-les, saber què vol dir una paraula, on és viva i com es pronuncia en cada indret.

D'assegador ens diu: “En tinc notes preses (1932-1970) de 84 localitats”; de còrrec: “L’he sentit centenars de vegades”; per a bocaterrosa, en restableix la forma fent un recorregut breu per tota la història de la llengua; el mateix fa amb somiar (rebutja somniar, i amb el seu estil ràpid i afuat dispara contra els mestretites i els correctors: “Els escriptors somien, els correctors... somnien imposar-se’ls”). I si llegeixen les gairebé 1.900 línies dedicades a venir veuran tota la lingüística romànica admirablement manejada i ordenada i amorosament detallada, amb tots els avatars fonètics, semàntics i sintàctics.

La seva informació consta, anotada amb escrúpol notarial d’indrets i dates, des que tenia cinc anys (1910) fins al final dels seus dies. Ningú no havia fet abans aquest prodigi, però quasi és més important saber que en català ja no podria fer-lo ningú més, pels canvis profunds del territori i de la demografia. Un tret essencial del personatge és que des de molt aviat va tenir clara l’orientació que pensava donar a la seva vida, i això no és cap deducció piadosa de santoral: ell només retia homenatge a una pàtria i a una llengua; i per a ell viure i treballar eren sinònims. La resta avui és secundari. Per exemple, el seu caràcter: l’alta autoestima, que li impedia aprofitar les aportacions de col·legues i fins l’induïa a escarnir-los rudement; que no li deixava aprofitar obres tan importants com Vida privada de Sagarra (la despatxa amb un “ecs!” alguna vegada que l’esmenta: Sagarra havia fet befa d’un déu de Coromines, son pare) o citar les edicions imprescindibles de Miquel i Planas.

I és secundari que es refugiés en dos conceptes molt criticats, la llengua sorotàptica i el mossàrab. I és secundari que l’errés ací i allà, per a delit d’esperits incapaços de veure i sentir la llengua i la ciència més enllà del nas. Avui és secundari... només fins a cert punt: el nostre gegant pretenia elevar el català a la categoria científica de les grans llengües, però va aixecar murs de rebuig, afegits al que ja és normal en aquest món, com en d’altres: que cadascú es preocupa només del que és seu i que les llengües menudes no tenen interès científic. En canvi no és secundari que els seus diccionaris catalans estiguin esquitxats d’emocions lingüístiques i de versos aliens i propis: era la seva llengua, era la seva pàtria, com són les meves.

La Vanguardia, 20 març 2005

* * *

El filòleg caminant
per Joan F. Mira

El filòleg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l'Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d'horrorós: "Feia molta calor", diu, "i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d'Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l'home, no, no, deixe'm, que ja continuaré a peu. Després a Atzeneta vaig fer l'enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castelló i posar-me una injecció contra el tètanos". I després va continuar cap a baix. "El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l'Horta, vaig arribar fins al Xúquer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot".

I en arribar a un poble i començar a fer preguntes, no tenia problemes? "Sí, sí que en vaig tenir. Però jo pensava que al País Valencià en tindria més, i en vaig tenir menys: hi havia més desconfiança en certes zones del Principat. Això depenia del lloc. Per exemple a la Serra d'en Galceran, allí l'alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informació, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si preparàvem la tornada dels rojos o això... I aleshores me'n vaig anar al capellà, i el capellà va dir, no home, no, aquest senyor no ve ací amb intencions de guerres ni res... També em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Guàrdia Civil, a l'informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se'ns van emportar detinguts al quarter. Això també m'havia passat per aquí dalt, prop de Balaguer, se'm van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos guàrdies que em portaven...". I per tot el País Valencià, a la gent no li va molestar mai que fóra un català qui venia a preguntar aquestes coses? "Miri, jo dissimulava una mica, però al cap d'un moment ja es notava que jo no era valencià, i llavors jo els deia, miren és que jo sóc fill de valencians, el que passa és que he viscut des de jove a Barcelona, però em sent valencià". Continuava la conversa. I d'Elx, no recorda ningú? "El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l'autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo".

El prodigi de la memòria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i què va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l'extrem del llarguíssim itinerari: "Uf, quin descans, vaig dir-me". I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. "Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Fermí Cortés. I en Giner Perepérez també. Vam passar tota l'Albufera, i el tros aquell que se'n diu... dels Sants de la Pedra. Però sobretot al Palmar, allà vaig trobar un pescador que em va portar amb una d'aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu àngel de la guarda, ell m'anava guiant. I recordo que va passar allò que el van cremar en efígie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l'hotel, em va mirar així...".

Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a València. I del meu poble?, preguntà Eliseu Climent, present en la conversa: jo sóc de Llombai. "Home, i tant, la vall dels Alcalans, allà vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que allà no parlen apitxat". Els d'Alfarb especialment, digué Eliseu. "No, a Catadau encara més. Però a Llombai em va cridar l'atenció sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; però no, després anàvem per una d'aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?" Mare de Déu, digué Eliseu, com se'n pot recordar? "...pel bosc, pel mig del bosc, i allà amb un home totalment rústic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m'ho havia dit mai ningú, que allà hi havia una illa que no apitxaven". I a Tàrbena, senyor Coromines? "Oh, Tàrbena, allò és un altre cas. Allà hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? També em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam córrer molt per la Vall d'Ebo, després per la Vall de Gallinera. Allí sí que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu nét, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d'allà vaig continuar tot sol cap a la Vall d'Alcalà. I vaig trobar un pagès que em va acompanyar fins al coll de Rates...".

I de tot això feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi increïble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d'aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.

Avui 26 març 2005

Joan Coromines amb Joan Sales, editor de Lleures i converses d'un filòleg

* * *

El tremp de Joan Coromines
per Josep Faulí

Ara que el filòleg Joan Coromines faria cent anys, el seu nom és ja un nom indiscutit. La premsa d'aquests dies ho explica prou clarament, però encara ho explica millor la història dels anys que ens separen de la seva mort (1997-2005), que han estat un referèndum continuat a favor de la seva figura i, especialment, de la seva obra. Coromines ha tingut i té una posterioritat dolça, ja que, respecte a ell, no ha tingut cap vigència aquella norma consuetudinària que sembla fixar un període de fredor o refredament en el temps immediatament posterior al de la mort del personatge.

En resum es pot dir d'ell, adaptant l'expressió tan repetida, que va ser més, força més, que un simple filòleg. La persona, no cal dir-ho, és indivisible, però en ell el mateix pou de ciència té prou força per fer oblidar el tarannà o l'home, és a dir, l'homenot autèntic que, de fet, ho sustenta tot. Té prou força, però no pot fer-ho, perquè Coromines, més enllà de la ciència, va ser tot valor i entusiasme, decisió i determinació. Savi sí, però savi amb un tremp no menys extraordinari que la seva ciència.

Parlo, doncs, del tremp, un tremp que l'acompanyava tothora i que intento descriure a partir de tres experiències viscudes des de la màxima proximitat. Són fets d'ahir, potser massa llunyans i tot, però reals i significatius. Són fets d'aquells que passen de l'anècdota de cada dia a la categoria de la història. Fets que defineixen i expliquen el que, de vegades, no és pas precisament fàcil d'explicar.

1972. El jurat de la Lletra d'Or, al qual pertanyo des del 1970 i del qual formaré part fins al 1982, atorga el guardó, que correspon al millor llibre del 1971, a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines. Aquest, acompanyat per Joan Sales, que n'és l'editor, assisteix al sopar de lliurament al restaurant El Tinell. És un acte senzill i, en bona part, emocionat: per la presència del filòleg, pel pes de la seva vida tan atzarosa com fecunda i, sobretot, per les seves paraules pedagògiques sense ser embafadores, patriòtiques sense ser de registre baix, entusiastes i, a la vegada, respectuoses. És, a més, una presència normal del filòleg en la nostra vida de cada dia, de la qual la història l'ha separat tant i tant. La deferència de Coromines pel seu editor, la sol·licitud a atendre qüestions repetides però vives i, sobretot, la claredat de les definicions i de les preses de posició pinten el tremp de l'home educat i servicial. Potser és el tremp urbà del personatge. O el tremp de les bones relacions de civilitat, tot i un context que no sempre fomenta aquestes bones relacions. Un tremp civilitzat, tot i que sabíem –i encara vàrem saber més bé després– que aquella correcció podia ser foc i que el caliu de l'inconformisme romania ben viu. Delicioses, a més de profundes, no cal dir-ho, les disquisicions a l'entorn de maduixa i maduixot en un moment en què encara faltaven 13 anys per a la publicació de l'article corresponent al volum cinquè del seu Etimològic i complementari.

1974. En aquella època va aterrar al diari on treballava un director d'importació,* personatge que es va especialitzar a demanar-me cada vegada una cosa més difícil. Primer com que, importat com era, no coneixia ningú, volia connectar amb un professor de dret determinat i l'hi vaig connectar. Després volia que el degà dels arquitectes prologués un llibre, i el va prologar. Finalment, en la via de com més difícil millor, se li va ocórrer que Joan Coromines havia d'escriure, si més no una vegada, al diari. I també ho vaig aconseguir, però no va ser pas fàcil. Perquè el filòleg només volia fer-ho en català i el director importat el que volia, precisament, era que ho fes en castellà. Coromines, irreductible; el director, que no sabia com sortir-se'n. Gràcies a això vàrem engendrar un monstre a doble columna català-castellà. Recordo molt bé que al filòleg no li sabia greu aparèixer en un mitjà de comunicació en llengua castellana, que és com anaven escrits tots aleshores, però repetia una vegada i una altra que ell, en un diari de Barcelona, només podia escriure en català. Era el tremp del patriota, el tremp del lluitador, que a ell li agrada col·locar –d'això se'n diu amor filial– en el sac de l'herència paterna, perquè [...] el màxim heroi d'en Joan era, precisament, en Pere Coromines, és a dir, el seu pare.

1984. Joan Coromines va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1984, però ara el recordo menys per aquest honor que pel que ell mateix va fer quan, olorant, en determinat moment, que el volíem premiar, es va adreçar per carta a tots els membres del jurat amb una doble petició: que no el distingíssim a ell i que premiéssim un altre il·lustre filòleg. Això formava part també del seu tremp: més enllà de l'encert o desencert de la tria, més enllà d'algunes consideracions anteriors d'ell mateix i més enllà de la canonització de Josep Pla feta per ell en oposició a la història del mateix premi, el seu gest era clar, era un gest segurament més humà que no pas estrictament just, tot i que, sens dubte, el seu candidat, que era Josep Maria de Casacuberta, també el mereixés. Aquí el tremp enllaça amb el seu concepte de l'amistat i dels valors.

La civilitat, el patriotisme i l'amistat formen part del gran Coromines de sempre. Aquest tremp el va acompanyar en el seu llarg viatge per la vida i pels continents. Em sembla que, en aquest moment de justes recordacions, val la pena de valorar l'home total. Entre d'altres coses perquè dubto que, sense fer-ho, la gran valoració diària fos prou justa i exacta.

"El filòleg català més gran de tots els temps" (Joan Solà, 1995) és també el conversador civilitzat del restaurant El Tinell, el patriota que només vol escriure en català a la premsa de la dictadura i l'amic que reclama honors més per als companys de sempre que per a ell mateix. És, no cal dir-ho, el mateix filòleg guardonat que, el 1989, escriu al ministre de Cultura espanyol: "L'única nació i l'única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes."

Avui 22 març 2005

* N. de l’editor d'infoReflex: Faulí es refereix al Diario de Barcelona. Aquell director era Manuel Martín Ferrand, nomenat l’any 1973; va plegar el mateix any 74 per anar a Nuevo Diario; actualment escriu al diari ABC de Madrid.

* * *

La casa de Coromines
per Toni Sala

La casa de Coromines, al carrer Colom n. 30 de Pineda de Mar (foto: El Punt)

Joan Coromines va passar els últims vint anys de vida a Pineda de Mar. [...] A mitjan anys seixanta, Joan Coromines va comprar-se un solar de cent metres quadrats a Pineda i va fer-s'hi una casa. Jubilat, va començar a ocupar-la a partir de l'any 1967, i s'hi va acabar retirant. Aquí no el coneixia ningú, tret de quatre [...]. Només sortia de casa el dia de la setmana que la dona que s'encarregava d'ell feia festa. Aquell dia havia d'anar al restaurant. [...] La casa de Pineda és a tres vents i es troba en una cantonada del carrer Colom, entre edificis de pisos, molt a prop de l'estació. Últimament han pintat la tanca de blau marí. És tota la novetat dels últims anys, però algú ja ha tingut temps per fer-hi una guixada amb esprai. És una casa visiblement abandonada, amb les parets ennegrides i els quatre pams de terra de darrere la tanca plens de matolls i males herbes: qui sap si hi va arribar a haver mai un jardinet. És dubtós que la casa s'hagi repintat d'ençà que va edificar-se. Les reixes de les finestres s'hi van posar després: el ciment de les potes no es va pintar. En vida de Coromines, jo havia passat alguna vegada de nit davant d'aquesta casa. Llavors, a davant, hi havia un pi. A través del vidre prim veies la bombeta encesa, penjant despullada del cable trenat. T'imaginaves aquell home de noranta anys allà a sota, encorbat a sobre els papers. T'explicaves perfectament el respecte i la comprensió mutus que van tenir-se Joan Coromines i Josep Pla. Eren, encara, dos grans constructors solitaris. Avui més aviat tenim resistents i dilapidadors; tot tornarà. Quan passem davant d'una finestra, pensem què s'hi deu fer al darrere. S'hi sopa, s'hi discuteix, s'hi mira la tele o s'hi fa ganxet. Al número trenta del carrer Colom, llavors, s'hi redactava el Diccionari etimològic.

El Punt 21 març 2005

Falses i veritables innocències de la revolució sexual

2011-03-26T10:35:00.046+01:00

per Ferran Sáez Mateu

La revisió de valors dels anys 60 i 70 va posar en suspens moltes nocions. Entre elles, la de la identitat sexual i la de la pederàstia. Quan el debat sobre aquestes qüestions torna a plantejar-se, val la pena reconstruir legitimacions i apologies que ara ens semblen incomprensibles.

El sexe és de dretes o d’esquerres? De vegades és convenient encetar una reflexió amb una pregunta prou estúpida per remarcar la irrupció posterior d’altres que no ho són tant i, en conseqüència, poden arribar a semblar gairebé pertinents i fins i tot intel·ligents. Gairebé, però no. Per descomptat, el sexe no és de dretes ni d’esquerres –com a màxim, i donada la seva ubicació, podríem enquadrar-lo tautològicament al centre. No obstant això, les coses no són tan senzilles. El borrissol corporal, posem per cas, tampoc resulta per ell mateix identificable amb cap ideologia, però tots som capaços de reconèixer les connotacions visibles del fi bigotet feixistoide i les de la selvàtica barba marxista o bakuniniana. En definitiva: és ben clar que la ideologització del sexe, dels cabells, de les cames o de la mà (en forma de puny?, estesa amb el palmell cap avall?) és tan absurda com temptadora. Partint d’aquesta acotació, cal reexplorar críticament, i des d’una nova perspectiva, la imbecil·litat amb què hem començat l’article: el sexe és de dretes o d’esquerres?

Entre el final de la dècada dels seixanta i el començament de la dels setanta, amb el decorat vistent de la guerra freda al fons, el sexe és ideologitzat fins a extrems mai vistos. Les idees de Freud ja s’havien digerit, i les reivindicacions de certes feministes de l’època eren inseparables d’una mena de revisionisme biològic en el qual el clítoris constituïa un òrgan emancipador, mentre que l’úter compendiava l’opressió del patriarcat. D’altra banda, els homosexuals començaven a guanyar la dura batalla de la visibilitat, que és el primer esglaó per assolir la dignitat del reconeixement social. Als Estats Units, molts negres van deixar de allisar-se els cabells (una altra vegada el pèl!) i lluïen amb orgull pentinats afro ben aparatosos. Bob Dylan repetia que els temps estaven canviant, i tenia raó. Després vam saber que en tenia només per definició –el matís és important– i vam entendre per què es va acabar convertint al catolicisme, per exemple. Efectivament, els temps canvien... sempre.

Aquest és el context de la mal anomenada “revolució sexual”. En realitat, va constituir una mera ideologització conjuntural, i desconcertantment ingènua, de determinades conductes i actituds no sempre relacionades amb la sexualitat. La majoria d’aquests canvis revolucionaris van ser efímers. Van passar a millor vida cap al final dels anys vuitanta, com a conseqüència de la pandèmia de la sida. El que feia només quinze anys es denominava amor lliure, va començar a anomenar-se simplement promiscuïtat. Tot un abisme semàntic...

Curiosament –o no– les dues grans relectures crítiques d’aquells temps convulsos van venir del bracet, gairebé al mateix temps, de dos nord-americans d’origen asiàtic: l’assagista Francis Fukuyama i el cineasta Ang Lee. La tempesta de gel (1997) és potser la pel·lícula més depriment i alhora més lúcida del director d’origen taiwanès, i està basada en la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà Rick Moody (The ice storm, 1994). Per la seva banda, La gran ruptura (1999) constitueix sens dubte un dels textos més elaborats i conceptualment sòlids de Fukuyama. Des de dos llenguatges diferents, tots dos autors es capbussen en les contradiccions d’aquella suposada revolució sexual, igual com en la dels seus diversos veïnatges i múltiples conseqüències. Òbviament, en aquell moment hi havia dotzenes de filípiques ultraconservadores relacionades amb aquests assumptes, que es plantejaven gairebé sempre des de l’integrisme religiós, el tancament moral o altres idees de to rústec i primari. Lee o Fukuyama, en canvi, no moralitzaven, sinó que es dedicaven justament a denunciar el dens i confús tuf moralitzant d’aquella suposada revolució. El que llavors va irritar una certa esquerra és que La tempesta de gel no constitueix un libel visual reaccionari, sinó una denúncia clarament progressista de la viscosa hipocresia que regnava en aquells temps del tot s’hi val. Per evitar suspicàcies, no oblidem que Ang Lee va rodar posteriorment Brokeback mountain (2005), que és potser la dignificació més honesta de la condició homosexual que s’ha fet mai.

Per raons òbvies, un dels aspectes més controvertits del procés d’ideologització que va acabar anomenant-se impròpiament revolució sexual radica en les variades legitimacions i/o apologies de la pederàstia que es van produir en aquell moment. Convé aclarir que aquest tipus d’idees ja són presents a la tradició grecollatina, però ara no ens referirem a l’Atenes del segle IV aC sinó a coses que es deien amb tota normalitat fa només tres decennis.

Ja hem advertit al començament que convé ser molt prudents amb la pesada càrrega d’estupidesa de determinades preguntes: la pederàstia és d’esquerres o de dretes, religiosa o laica, clàssica o avantguardista? No, no, no. El que hem d’esbrinar és d’on prové exactament el discurs legitimador que va acabar normalitzant-la no fa pas gaire.

Aquest, i no cap altre, era el veritable nucli del debat que es va produir fa uns mesos amb relació a determinades denúncies contra clergues catòlics per suposats abusos. És un debat que es va tancar en fals. L’origen del discurs legitimador que comentem –no de les pràctiques, que malauradament són antiquíssimes– és molt concret. En el moment en què el sexe va ser conceptualitzat només com un mecanisme alliberador, sense més ni més, les hormones van quedar inexorablement i severament ideologitzades. No ens cansarem de repetir que tot això va passar en el període més tens de la guerra freda, quan tot, tant si era important com banal, quedava connotat i formava part d’una polaritat ideològica irreductible.

La resta va ser obra de l’estètica de la transgressió prosaica, tan pròpia de l’època, i també de còctels indigestos de Freud, Marx i Lévi-Strauss, agitats per maîtres à penser en les millors brasseries de París. Com a catalitzador, un vell paper escrit el 1948: l’Informe Kinsey. Des d’una perspectiva metodològica, l’Informe Kinsey era un autèntic despropòsit (per a alguns, un frau científic* premeditat) que semblava tenir com a única funció l’homologació estadística de determinades conductes, entre les quals la del mateix investigador durant la seva adolescència. Alfred C. Kinsey advocava per la idea del contínuum sexual, en què no hi havia exactament homes ni dones, ni homosexuals ni heterosexuals, ni adults ni nens. Tot quedava subjecte a una escala i, en conseqüència, tot era relatiu. Era acceptable la sexualitat entre adults i nens? Resposta: “Què és un adult, què és un nen?” A tot això caldria afegir que les identitats sexuals són meres construccions culturals (Foucault) i que el poder s’amaga en aquestes construccions per dominar-nos (aquí la llista seria llarguíssima: des de Wilhem Reich fins a Herbert Marcuse, passant pel sociòleg valencià Josep-Vicent Marquès , mort fa poc).

D’ell mateix, abstractament, aquest procés de relativització no només era legítim, sinó també necessari: les enormes oscil·lacions que ha experimentat la noció de majoria d’edat, per exemple, tant des d’un punt de vista històric com geogràfic, resulten indiscutibles. El problema és que en aquell precís context la constatació anterior quedava subordinada a un objectiu purament ideològic que, al seu torn, confluïa en un procés de canvi social molt fondo. Aquestes són precisament les turbulències que van conduir a fer que una pel·lícula com La petita (1978), de Louis Malle, protagonitzada per una nena de 12 anys (Brooke Shields), que feia el paper de prostituta i apareixia completament nua, fos rebuda a l’època amb tota normalitat. Avui, per moltíssim menys, Malle tindria problemes seriosos. A l’Espanya de la mateixa època les coses eren molt semblants. El 1979, l’Orquesta Mondragón publicava el disc Muñeca hinchable, amb lletres d’Eduardo Haro Ibars, que deien coses com aquesta: “L’home dels caramels (...) a la porta de l’escola / espera per fer-te feliç / I si vols amb ell gaudir / no t’has, nen, d’espantar / Ell té sempre el que et farà fruir.” Ja que hi som, el cantant d’aquesta formació, Javier Gurruchaga, tenia un paper secundari en una pel·lícula que Pedro Almodóvar va rodar al cap de pocs anys, Què he fet jo per merèixer això? (1984). En una determinada escena, el seu personatge demanava permís a la mare d’un nen d’uns vuit o nou anys, interpretada per Carmen Maura, per consumar amb tots els ets i uts una mena de matrimoni pedòfil. No hi ha en aquella escena ni un signe de denúncia, ans al contrari.

Debat per tancar

Abans hem apuntat que el debat esdevingut fa uns mesos sobre les múltiples denúncies de pederàstia interposades contra determinats clergues catòlics es va tancar en fals. Interessadament, es van exagerar unes coses i se’n van ometre d’altres. A més, l’Església catòlica va tenir una actitud titubejant i ambigua, que va contribuir a elevar mediàticament determinats rumors a la categoria de fets. El paper d’alguns intel·lectuals va ser també decebedora: en només unes quantes setmanes molts van passar de relativitzar lúdicament el cas Polanski a esquinçar-se la túnica per altres casos similars que s’atribuïen a capellans. Heus aquí, justament, el motiu bàsic pel qual el debat esmentat es va tancar en fals: ningú no ha volgut reconèixer el rerefons ideològic de l’assumpte, que condueix per força a una revisió seriosa del que en el seu moment es va anomenar revolució sexual.

La pederàstia està documentada de fa molts segles, però la seva legitimació data de fa ben poc temps, almenys en un sentit modern. No és casual que la primera gran renyada que va rebre la icona generacional del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, estigués relacionada amb les seves fantasies sexuals amb nenes de cinc anys.

Tanquem l’article amb la mateixa pregunta estúpida amb què l’hem iniciat: el sexe és de dretes o d’esquerres? Ideologitzar determinades pulsions humanes, siguin del tipus que siguin, és com a mínim absurd. Però oblidar la realitat d’aquesta ideologització, que en el cas que comentem es va produir fa poc més d’una generació, és directament deshonest. El sexe, en totes les versions, no és ni de dretes ni d’esquerres, ni religiós ni laic, ni antic ni modern, ni progressista ni conservador. I la pederàstia és un tema incòmode, però real, i per això no convé soterrar-lo ara precipitadament amb excuses de dretes o d’esquerres, amb subterfugis o bé religiosos o bé laics, amb velles fal·làcies o amb subtileses postmodernes acabades de pintar. Ja que, per desgràcia, el tema està sobre la taula, tractem-lo honestament.

Cultura/s, 20 octubre 2010

* http://en.wikipedia.org/wiki/Alfred_Kinsey: vegeu l'apartat "Controversial aspects of his work". En resum, se l’acusa d’haver basat algun dels seus treballs en l’estudi d’un sol cas.

“Xiuletí”

2011-03-19T10:20:00.008+01:00

Una llengua com una altra

Els xiulits utilitzats pels pastors de les illes Canàries per a comunicar-se des de llargues distàncies desencadenen en el cervell de l’oient la mateixa activitat que si es tractés d’una llengua, segons un estudi fet per un grup d’investigadors de la Universitat de La Laguna.

Els xiulaires de l’illa de la Gomera utilitzen un ventall de diferents xiulades com si fossin paraules distintes que corresponguessin a mots de l’espanyol. Aquest llenguatge, el “xiuletí”, anomenat en l’espanyol original silbo, segurament el van dur a les Canàries els berbers nord-africans. Condensa l’espanyol en dues vocals i quatre consonants i s’utilitza per a dir coses com "obre la porta", "s’ha perdut una ovella" i altres frases senzilles del mateix estil.

Per tal de comprendre el procés en el cervell, un equip de tres investigadors de la Universitat de La Laguna dirigits pel científic espanyol Manuel Carreiras i el psicòleg estatunidenc David Corina, de la Universitat de Seattle (Washington), va estudiar cinc xiulaires i cinc hispanoparlants que no entenien aquest llenguatge. El descobriment de l’equip, del qual parla la revista Nature en el darrer número, indica que hi ha regions de l’hemisferi esquerre del cervell especialment adaptades per a la comunicació amb independència del tipus de llenguatge emprat.

El cervell dels individus integrats en tots dos grups va ser sotmès a un escàner mentre feien tasques de comprensió dels sons. Primer, els van fer escoltar frases completes en espanyol i en “xiuletí” i els van demanar que demostressin que entenien el que els havien dit. Després, van sentir blocs de paraules en espanyol que denotaven distints colors d’animals, i també els sons equivalents en “xiuletí”. A continuació els van instar a recordar quantes vegades apareixia una paraula o un xiulit determinats en una sessió d’assaig.

Quan els xiulaires sentien frases en “xiuletí” entraven en acció les regions del hemisferi cerebral esquerre involucrades en la comprensió i producció del llenguatge. També s’observava determinada activitat en el lòbul temporal de l’hemisferi dret, que se suposa que fa un paper en el processament del llenguatge.

Els cervells tant dels xiulaires com dels hispanoparlants mostraven el mateix tipus d’activitat quan sentien frases construïdes en espanyol. Però quan els hispanoparlants sentien el “xiuletí”, els seus cervells reaccionaven de manera diferent: s’activaven diverses regions, però cap de les involucrades específicament en el processament del llenguatge, la qual cosa indica que no reconeixien el “xiuletí” com a tal.

Al contrari, en els xiulaires, aquests sons desencadenaven una activitat cerebral similar a la desenvolupada en el cas del llenguatge humà. Segons els investigadors, el cervell és adaptable o molt plàstic i per tant capaç d’entendre una gran varietat de formes de comunicació.

El “xiuletí” canari no és un cas únic al món. Hi ha altres llenguatges xiulats també a Grècia, Turquia, la Xina i Mèxic.

(Font: elaboració pròpia, a partir d’informacions d’agència, 5 gener 2005)

Congrés Internacional de Llenguatges Xiulats

per Màrius Serra

L’abril del 2003 […] es va fer a l’illa canària de La Gomera un Congrés Internacional de Llenguatges Xiulats, arran del llenguatge xiulat que preserven els pastors gomerencs. Hi van participar, entre xiuladors i xiulaires, 130 estudiosos de sis països. Es considera que el xiulet gomerenc, només viu en aquesta illa, és una de les manifestacions més antigues de la cultura canària. Hi ha evidències que el xiulet també va existir a El Hierro i potser en altres illes de l’arxipèlag. Els seus estridents siulos van constituir un ancestral sistema de comunicació de l’època prehispànica, i avui hi ha un moviment que lluita per donar-hi impuls. El congrés del 2003 va servir, entre altres coses, per conèixer que el xiulet gomerenc conviu, en aquests temps de telefonia mòbil desfermada, amb el siulo articulat dels indis mazateques a Mèxic, o amb diversos codis xiulats que encara usen els pastors marroquins de l’Atlas, els francesos de la Vall d’Aas, els grecs d’Àntia o els turcs de Kuskoy.

La Vanguardia 7 octubre 2004

(Aquest extracte de l'article de M. Serra i la informació anterior van ser publicats a la desapareguda revista infoReflex l'any 2005)

Alguns dies i diversos llocs d'Albert Jané

2011-03-12T10:16:00.023+01:00

per Joaquim Carbó

Quan sembla que ningú no pot fer un pas ni es pot obrir camí sense un títol i mitja dotzena de màsters, sorprèn trobar personatges com Albert Jané, un autodidacte que ha assajat, i reeixit, en tantes empreses, la majoria relacionades amb la nostra llengua. Hi ha constància del seu pas a les pàgines de l'Avui entre els anys 1976 i 1985, amb una secció diària, «El llenguatge», i, més endavant, amb la traducció de tota mena de còmics del suplement dels diumenges. Una pila de gramàtiques. Un diccionari de sinònims de gran utilitat. Entre 1963 i 1997 va treballar a Cavall Fort: en va ser director a partir del 1979 i continua publicant-hi contes, rondalles, traduccions i guions de còmic. També ha doblat al català una trentena de pel·lícules i, per a la televisió, infinitat de capítols d'Els barrufets. Ara és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

El segon dels seus dietaris, Els dies i els llocs (CIM Edicions, Barcelona, 2004) és una tria d'entre el miler llarg de pàgines de vivències personals escrites entre 1987 i 2002. Hi reflecteix molts moments de la seva vida barcelonina. Quan tants de nosaltres només hi veiem asfalt, ell observa els canvis de la natura, com quan a primers d'un mes de març escriu: "Ara es posa a ploure. Amb força força. Ja va bé". I, encara, "Els arbres de Barcelona ja borronen descaradament", i li sap greu perquè li sembla que es precipiten: "Deu ser que em dol que el temps tingui tanta pressa". El pas del temps! Segons ell, "aquest dietari és l'intent, potser desesperat i inútil, d'aturar el pas del temps".

D'un temps que s'emporta tants amics i coneguts: "La gent es va morint. Fa un parell de dies, Salvador Melo, que havia estat director de l'Esbart Verdaguer, més mític que moltes altres coses que mitifiquen." Ara, "Armand Carabén, un economista que va arribar a ser popular, autor d'un llibre de memòries molt llegidor, Catalunya és més que un club? Tots dos tenien la meva edat". O Josep Artigas, gran cartellista i un dels fundadors del Centre Acadèmic d'Escalada. Més endavant es fa ressò de l'assassinat d'Ernest Lluch: "Quin precedent trobaríem, a Catalunya, d'una enormitat com aquesta? Potser ens hauríem de remuntar a Salvador Seguí".

A totes les pàgines hi plana un humor entre ingenu i àcid, desencisat per allò que considera l'actual estupidesa humana d'alguns aspectes de la modernitat com l'esport i la televisió. [...] Durant la celebració d'uns campionats mundials d'atletisme, escriu: "Hi ha hagut un negre que ha aconseguit d'anar de la Font del Ferro fins a les Tres Creus en dues centèsimes de mil·lèsima de segon menys que el que fins ara havia trigat menys estona". Passa per Pallejà, veu el castell de lluny i ens informa que hi havien sojornat "el general Suchet i el general Manso (que només ho era de nom) quan es feien la guerra, l'un en el bàndol del gran Nap i l'altre en el bàndol oposat". Els embussos a la carretera, quan s'hi troba –sempre en cotxes d'altri– li suggereixen curiosos comentaris: "Passat Martorell, una mica de diligència; no, vull dir de caravana". I un dia, anant cap a Ripoll: "No som pas els únics a voler sortir de Barcelona. De fet, som molta colla, que hem tingut la mateixa idea. Això fa que (anant amb cotxe, no a peu!) triguem prop d'una hora abans no arribem a Montcada. Després la cosa va més ràpida".

[...] D'acord amb la idea de Tomàs Garcés, que l'autor s'entén i balla sol, Jané crea un món personal de sobreentesos, a l'abast dels més íntims, i que aquí exposa a la curiositat pública. Quan diu que fa un cafè al Fontenelle, es refereix al Bracafè del "carrer del compromís" –Casp, naturalment–, on hi ha una inscripció en què aquest autor no nega que el cafè sigui un verí; en tot cas, però, tan lent que fa infinitat d'anys que en pren diverses vegades cada dia sense haver notat cap indisposició. I si el fa a Cal Xesc, vol dir que ha entrat en un dels Cafès de Francesco, de la mateixa manera que si va a dinar en un Mussol, explica que va a Ca l'Athene Noctua... Sí, algú potser ho trobarà pueril, tot això, però em consta que hi ha molts estudiosos que fa anys i panys es trenquen el cap investigant enigmes semblants que Joyce es va divertir sembrant a Ulysses o a Finnegans Wake, i que el món celebra cada nova descoberta.

El barceloní Albert Jané també ens explica en aquest llibre els seus viatges. Una setmana a Londres, pel Cap d'Any, tot sol, coincidint amb el pas del 1999 al 2000 –les rebaixes, les campanades a Picadilly Circus, en mig de la gentada– i les visites a The National Gallery, el Museu Britànic, la Tate Gallery, la catedral de Saint Paul, el Palau de Buckingham... I a un muntatge "modern" de An inspector calls, de Priestley, que l'indigna. Una altra setmana al Perigord, en un viatge organitzat, amb la visita inexcusable a les coves de Lascaux, i ens fa saber que l'any 1940 les van descobrir uns vailets que buscaven un gos que havien perdut. I també ens descriu les tres setmanes que va passar, sol, a Innsbruck, l'estiu de 2001, fent-nos compartir les seves llargues i esgotadores caminades per tots els racons i indrets dels quals dóna fe. És ben emotiu el retrobament amb llocs on ja havia estat altres vegades, com quan el 12 d'agost de 2001 escriu: "Avui fa onze anys, jo era a Salzburg: el meu últim dia. L'endemà tornava a Viena. I vet aquí que avui vaig a Salzburg des d'Innsbruck".

Aquesta emoció pel retrobament es produeix, és clar, amb més freqüència en els viatges i les excursions que fa pel país. El Maresme, la Conca de Tremp, el Berguedà, Tarragona, Girona, Cardona, la Cerdanya, l'Empordà, Perpinyà, Vic, el Ripollès, la Franja. Llavors infla el pit i ens fa una exhibició de la seva prodigiosa memòria, com quan s'enfila a l'alt de Comapedrosa i recorda que ja hi havia pujat el 1955 amb Octavi Teixidor, el 1958 amb el professor Brugal i tot sol el 1961.

A mi em fa dentetes el dia que, ara que està permès, puja al Mirador del Rei Martí, a la plaça del Rei, i després escriu: "He pujat a la torre de Siena, al Campanile i la cúpula de la catedral de Florència, a la Torre dei Asinelli, de Bolonya, al Campanile de Venècia, a una torre de Lucca, a les torres de Notre Dame de París, de les catedrals d'Estrasburg, de Viena, de Berna, de Friburg, i a una sèrie de torres més, i encara no havia pujat mai a cap torre del barri vell de Barcelona. Amb quin goig m'hi he enfilat!" En efecte, cinquanta anys enrere, quan era molt jove, descobria el seu país "àvid de veure coses, relacionades amb la història, amb l'arqueologia, amb la geografia. Quin goig, recordo, de veure l'arbre dels oficis, de D'Ivori, i els mapes de la Mediterrània, amb la presència dels consolats catalans, o..."

Quanta passió continguda! Quant de respecte pel passat, pels orígens! Quanta curiositat satisfeta! Quants camins, encara, per recórrer!

(Extractat de l'Avui 18 gener 2005; aquest article es va reproduir a la desapareguda revista infoReflex aquell mateix any 2005)

Falsos nens desapareguts

2011-03-05T10:35:00.006+01:00

per Eva Piquer

Una amiga em reenvia un mail que anuncia la desaparició d'una nena de tretze anys. Em diu que el faci córrer, perquè un clic no costa res i puc ajudar uns pares desesperats. Com que no és el primer ni el segon correu que rebo d'aquestes característiques, m'afanyo a posar al Google el nom de la presumpta nena desapareguda. Que, segons sembla, és filla de Mataró.

Pobra Jennifer Garcia Quintana, té molt mala sort: desapareix de tot arreu. De Mataró, de Valladolid, de Buenos Aires, de diverses ciutats de Mèxic, de Brasil i de l'Uruguai... Fa mesos que circula un mail segons el qual la nena es va esfumar “fa sis dies” de qualsevol racó del planeta.

Per descomptat, la tal Jennifer no existeix. Com tampoc existia l'Agustí Martín, un nen de 12 anys que suposadament estudiava al Col·legi Alemany d'Esplugues de Llobregat. La Jennifer i l'Agustí són nens falsos que s'ha inventat algun desaprensiu amb l'objectiu de recaptar adreces de correu electrònic. Se'n diuen hoax, d'aquesta mena de mails massius que divulguen mentides.

La Jennifer i l'Agustí no existeixen, però les fotos amb què s'il·lustren els correus sí que corresponen a nens reals. Deuen ser imatges piratejades de la xarxa. Avui rai, que tothom corre a abocar fotografies pròpies i alienes a Internet. Els meus fills adolescents no entenen per què no els deixo penjar més fotos seves al Facebook. Potser ho entendrien de cop (però ni a ells ni a mi no ens faria cap gràcia) si rebessin un mail que alertés que un clònic seu ha desaparegut del mapa.

Avui, 2 març 2011

«Te del·lata el asento, gal·lil·leo»

2011-02-25T19:58:00.016+01:00

per Gabriel Bibiloni

[...] Si tots tenim molt clara la noció de parlar català amb accent francès (catalans del nord) o italià (algueresos), si tots els hispanoparlants tenen ben dibuixat el fet de parlar espanyol amb accent català o amb un fuerte acento catalán, també ha de ser possible parlar català amb accent espanyol, i, fins i tot, amb un fort accent espanyol. En principi s'esperaria que els qui fessin tal cosa fossin els espanyols que haguessin après català com a segona llengua, i certament així s'esdevé en molts de casos; i aquest fet l'hauríem d'entendre com a normal i bo, en tant que la integració dels immigrats és bona. Però en realitat el gruix de gent que parla català amb accent espanyol és entre la massa dels catalanoparlants, i ,a més, és un fet en expansió.

Parlar català amb accent espanyol, o amb un fort accent espanyol, és exactament el que fan la majoria de joves de les grans capitals dels Pirineus avall, i una bona part dels presentadors dels mitjans audiovisuals i una bona part -no sé si dir la majoria- dels dobladors i professionals de la locució que sentim a la ràdio i la televisió. Ara bé, la noció (parlar amb accent espanyol) és inexistent entre la nostra gent, fins i tot entre la gent que té una perfecta dicció catalana, cosa que mostra la immensa anormalitat de la situació. Ja direu a algun dels afectats que parla amb accent espanyol i veureu quina cara que fa. Que molt poca gent sigui impactada per aquest fet massiu és quelcom inherent a la situació de subordinació lingüística que ens ha tocat patir. No pot impactar el fet de sentir parlar la llengua pròpia amb la fonètica de la que de cada cop més és tinguda per pròpia.

Amb tot, això no vol dir que no hi hagi consciència de la diferència entre una dicció i l'altra. N'hi ha, però no és enfocada d'una manera correcta, és a dir pronúncia normal versus pronúncia amb accent forà, sinó com una diferència normal entre parlar propi de joves i parlar propi de gent gran. Sembla que aquest esquema ha estat assumit pels responsables de TV3, que no prenen cap mesura contra la pronúncia espanyolitzant dels actors i dobladors joves, pronúncia que deuen considerar adequada a la idea de "versemblança" que han d'oferir els personatges.

L'apropiació dels hàbits articulatoris de la llengua sobrevinguda parlant en aquesta llengua porta, per una qüestió d'economia lingüística, a l'abandonament dels hàbits articulatoris tradicionals en l'ús de la pròpia. La l velar, peça cabdal de la personalitat fonètica del català, es troba en ràpid procés d'extinció. La l velar era la clau de la tradicional manera de parlar l'espanyol amb accent català, allò que de seguida percebien els altres d'aquest accent; i ara la l desvelaritzada (bleda en l'argot dels lingüistes [balears]) és la clau de l'ús del català amb accent espanyol, tot i que aquí trontolli la percepció social del fet.

Però hi ha moltes coses més: avança el ieisme castellanitzant, s'aferma el repugnant xava barceloní, desapareix la sonorització de la s final que enllaça amb una vocal inicial del mot següent, s'africa a la manera espanyola la xeix inicial de paraula, no es duplica la b o la g dels aplecs bl i gl; a les veus televisives -i potser ningú no els ho ha fet veure- se substitueix l'articulació catalana de la i consonàntica (per exemple en els lamentables io i ia dels doblatges) per l'articulació espanyola, que no és la mateixa ni de bon tros; en alguns ambients entra en escena una g intervocàlica intensament fricativa (com en el mot vegada), pròxima a la r francesa, habitual en el parlar pijo espanyol; etc. No volia esser exhaustiu, sinó únicament posar un grapat d'exemples dels que ofenen cada dia les orelles d'un radiooient o telespectador lingüísticament sensible. Podríem continuar: a Mallorca entre els joves es pot donar per desapareguda la pronunciació labiodental de la v, i les paraules lloc i joc es confonen de manera creixent en un horrible yoc, que escric amb y per destacar l'articulació espanyola d'aquest so.

La fusió de dues llengües en una

D'aquesta manera les dues llengües tendeixen a disposar d'unes estructures fonètiques molt més acostades, per no dir una sola fonètica. De fet, però, més que un acostament és el desplaçament unilateral d'una cap a l'altra. És un procés de substitució dins un altre procés de substitució. Una vegada consumat aquest procés, una vegada desapareguts els elements de contrast fonètic entre les dues llengües que entren en aquesta dinàmica de substitució (repetesc que la l deu ser el més poderós), lògicament ja és impossible de parlar una de les dues llengües amb l'accent de l'altra. En el moment en què tots els catalanoparlants parlin català amb accent espanyol ja no serà possible parlar espanyol amb accent català. Simplement no hi haurà cap accent, perquè no hi haurà possibilitat de contrast. Només hi haurà una espècie de fonètica única, tot i que restaran un mínim d'elements (com els fonemes inicials de les paraules gent i gente) només aplicables a un dels dos idiomes.

Hauríem de prendre consciència de la importància d'aquest fet: la fonètica és la cara de la llengua, l'expressió més immediata de la seva personalitat; l'assimilació de la fonètica d'un idioma a la d'un altre és una part decisiva i sense retorn del procés de substitució lingüística que amenaça societats com la nostra. [...]

Política lingüística

Si tot aquest procés ha de ser aturat i redreçat, això només serà possible amb una adequada política lingüística. Aquesta -no ho oblidem- hauria de tenir dos vessants inseparables: la política orientada a l'extensió de l'ús social de la llengua i la política orientada a la qualitat lingüística i al manteniment de la integritat del sistema. Seria un greu error -o pura demagògia- sostenir que només interessa la primera, o que la urgència de la primera pot dispensar l'aplicació de la segona.

La política orientada a la qualitat lingüística, manifestament deficitària o errada en els darrers vint anys, hauria de focalitzar el control dels models, i entre aquests els que tenen més incidència social, és a dir els dels mitjans audiovisuals de masses.

Tot i així, cal esser conscients de la dificultat que en les llengües subordinades tenen els models per a exercir una influència real sobre la població, a diferència del que succeeix amb les llengües no subordinades. Observem com el model referencial de l'espanyol, difós sobretot pels mass media, és seguit sense cap desviació significativa per hispanoparlants i catalanoparlants, mentre que el model català difós pels mèdia catalans és el que col·loquialment es diu "paper mullat". Vint anys de correctors suprimint qualsevol tenir que de la ràdio i televisió públiques del Principat i les masses consumidores del producte continuen usant aquella construcció sintàctica a tort i a dret i sense aturador.

Naturalment el model espanyol funciona perquè més enllà del bilingüisme de la societat catalana hi ha una immensa societat monolingüe i sense interferències insostenibles. Tot això ens duu a la conclusió que, a part d'anar pensant seriosament en l'opció de construir una societat sense subordinació lingüística (ni de cap tipus), l'ampliació i el control de llenguatge modèlic en els mitjans audiovisuals hauria de constituir una prioritat dels seus responsables i dels governants.

(Extractat de Llengua nacional, n. 47, II Trim. 2004, on es va publicar amb el títol «Parlar amb accent». Aquest extracte es va publicar a infoReflex a final del mateix any 2004. La frase del títol prové d'una anècdota viscuda en un poble del País Valencià, durant la lectura de la Passió, un Divendres Sant de fa una pila d'anys... tot i que també podria ser de l'any passat mateix. Quan aquella senyora va llegir aquesta frase es va sentir una riallada, apagada però unànime, en tot el temple.)

Els bons llibres

2011-02-19T10:30:00.009+01:00

per Joan F. Mira

Cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.

Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.

Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.

(Extractat de l’Avui, 15 gener 2011)

Natascha Kampusch, la vida després de la masmorra

2011-02-12T10:08:00.105+01:00

per Lola Huete

Va passar tancada en un enfony de Viena vuit anys, dels deu als divuit. En mans d’un home amb una vida normal, resident en un barri normal, que va voler fer d’ella la dona de la seva vida perfecta i submisa, construïda segons el seu desig. Ara publica les memòries de [...] com va viure 3.096 dies sense llibertat, fins que va aconseguir escapar-se.

Abans d’arribar a la cita amb Natascha Kampusch, de 22 anys, el seu assessor ens demana que l’anomenem Frau Kampusch (senyora Kampusch). Perquè ella està cansada que banalitzin el seu nom, que s’abusi d’aquest “Natascha” tan familiar i sonor, com si ella fos encara la joguina que sí que va ser de veritat en mans de Wolfgang Priklopil (1962), l’home que la va segrestar el 2 de març del 1998, quan ella tenia 10 anys, i la va tenir presonera fins al 23 d’agost del 2006. Aquell dia, ja major d’edat, ella va tenir prou força per escapar de l’influx d’aquell a qui havia de dir “mestre”, a qui havia d’obeir i servir, un “paranoic de rostre delicat” que la va maltractar i la va fer protagonista d’una pel·lícula que només existia en el “món malalt de la seva ment”.

Aquell dia va obrir la reixa de la casa on estava tancada, va caminar els 30 metres que hi ha (els comptem després un per un) fins a la cantonada, i va córrer demanant ajuda. “No em trepitgis la gespa!”, li va cridar una veïna des d’una finestra abans de trucar a la policia. Els agents no s’ho podien creure. Quedava al descobert la seva ineficiència d’anys. I ell, el segrestador, en volar la presa, va trobar-se perdut: es va suïcidar llançant-se al tren.

El cas Kampusch és això, “el cas Kampusch”; només té una versió, una víctima, una protagonista: ella. No podia haver-hi millor argument per a un llibre. El drama de la seva vida. Una mala jugada del destí. La història plena d’enigmes i soliloquis d’una dona tancada en una masmorra. Digna d’un clàssic. El llibre ja s’ha publicat en altres països (en 30 llengües).

“No es pot aconseguir amor a la força”, ens dirà d’aquí una estona Natascha Kampusch asseguda en un àtic del centre monumental de Viena. “Mai.” Ella, més que altres, ho sap del cert.

Frau Kampusch és baixa, rodoneta, rossa de cabell llis i ulls clars inquietants, perquè no miren l’altre o ho fan tard (fins que se’n refia); aspecte d’adolescent normal de la zona. Ha arribat tard a la cita. El seu assessor ho aclareix: encara té dificultats amb el temps. Vol sentir-se lliure en tot, també en això. Entra tímida, saluda fent gestos infantils amb les mans i es fica dins la cabina de la maquilladora, fet que considera bàsic per a les fotos: “Tinc la pell transparent, se’m veuen els defectes...”, es disculpa. Si n’hi té, no hi ha res de destacable. Només aquest descontentament amb el físic, que afecta fins i tot la seva condició femenina. “No em sento gens bé amb el cos. M’agradaria ser una mica més gran, forta, masculina. Com a home es tenen menys problemes físics... i es poden fer més coses.” “Potser són els quilos?” “Doncs sí”, contesta. Frau Kampusch fa ganyotes constants quan parla; tanca i obre els ulls, els posa en blanc i els alça cap al cel... I segons aquest catàleg d’expressions pot semblar molt gran o molt joveneta. Temíem que fos distant i freda, però és camaleònica. De vegades tendra, divertida o sarcàstica; d’altres, molt crítica i dolguda. Sempre conscient, alerta. Anys d’entrenament. Una pregunta delicada? La ignora. Passem a una altra cosa.

Avui lluu un vestit vermell escotat i jaqueta de llana, botes i mitges negres. Femenina. Peces prohibides per a ella fins fa no res, que havia de fer servir per força els jerseis i pantalons del segrestador. Ell mateix li comprava el que li calia, fins les compreses, i li tallava els cabells, perquè sí o per càstig... Ara s’arregla, fa posat d’estrella. Somiava amb això en la infància. Una fama trista, la d’aquesta austríaca. “Cèlebre per ser víctima d’un delicte.” Pensament instantani i col·lectiu en llegir això: “Pobra nena.” Pensament crític de Frau Kampusch: “L’interès que es mostra per una víctima és enganyós. Hom sent afecte per la víctima només quan s’hi pot sentir pel damunt. Ja en les primeres cartes que vaig rebre me’n van arribar dotzenes d’assetjadors, cartes d’amor, proposicions de matrimoni i cartes anònimes perverses.” Va refusar i refusa representar aquest paper, portar un segell al front que digui: víctima, nena trencada... Produir llàstima. No, Natascha és una supervivent. I gens ximple.

Com és un dia normal ara per a ella, treient-ne la promoció del llibre? “Amb teràpia”, respon, tan fluixet que de vegades és impossible seguir-la. I va bé? “Bé, la majoria de la gent es tracta per problemes de parella o amb els seus pares... Jo en puc acumular 24 de diferents.” És clar. Quant d’horror passat li queda encara? “Tot.” Centenars d’efectes col·laterals: somnis de la vida de fora que la van mantenir amb vida a dins i malsons de dins que la intranquil·litzen a fora; claustrofòbia, agorafòbia, resignació, culpabilitat, ser víctima i alhora creure que s’ho mereix, empremtes de la tortura psicològica i física que ell li va infligir, la por que l’abandonés o la de tornar al món real... És absurd demanar-li exemples de danys i perjudicis a algú que ha crescut subjecta a un adult estrany, per força i convençuda que la seva família l’ha oblidada. No han pagat el rescat, li va dir Priklopil des del començament. No et volen, no vénen a buscar-te, només em tens a mi...” Una cançoneta cruel. Paralitzant. Mortal per als febles, una invitació al suïcidi. Ja no tens família, ara jo ho sóc tot per a tu, em pertanys, jo t’he creat. Vuit anys i mig així. Fins que es va atrevir a dir al segrestador a la cara: “T’estic agraïda per no haver-me mort i per haver-me cuidat tan bé... però no em pots obligar a viure amb tu. Sóc una persona independent. O em mates o em deixes anar.” Un llarg camí.

3.096 dies amb les seves nits presonera al soterrani d’una casa amb jardí. La mateixa casa que hem anat a veure al matí, amb la primera llum del dia, a Strasshof, als afores de Viena, després de deixar enrere fàbriques, urbanitzacions, centres comercials i planes nevades, acompanyats de desenes de camions d’Europa de l’Est; després de passar per la Rennbahnsiedlung, la urbanització per a treballadors on vivia Natascha, i per Süssenbrunn, on s’alçava la llar de la seva àvia i la fleca que menaven els seus pares. “Punts de referència de la meva infància.” La botiga encara existeix. Molt precària. Per allà corria ella. Hi entrem. Una parella despatxa salsitxes, xocolata, llaunes... La dependenta podria ser la seva mare, o la germana. Els ho demanem. No se’n refien. Aquí tothom sap de què parlem. Han llogat el local a la seva família.

L’habitatge amb amagatall del paleta i antic enginyer Priklopil (s’ignora per què el va construir: ho tenia planejat, l’havia fet servir abans, era un búnquer antinuclear?) és a Heinestrasse, 60. Xalets amb tanques, piscina i barbacoa, casetes de fusta per a horticultura i bosc atractiu al voltant. Un racó com n’hi ha milers al món urbanitzat. Dins la parcel·la s’hi veuen eines, la gespa descurada, les coníferes molt crescudes... La casa té la façana groga, les finestres i la porta del garatge són tancades, s’intueix que a dins hi ha habitacions buides, secrets rere els murs... Una, dues, tres passes cap a la Blaselgasse per on va fugir... Un imant per a la imaginació. Costa de creure que en aquest entorn algú pogués retenir un altre ésser humà. Una nena. I que ningú no se n’assabentés. Cadascú a casa seva i Déu en la de tothom, una mena de Revolutionary Road a l’austríaca. “Gent que neix, que es mor, que té jardí, i mentre això es mantingui estable, tot va bé”, sentenciarà després Frau Kampusch. Que vol dir que qualsevol de nosaltres pot callar. I fer el mateix.

Què se’n farà d’aquesta mansió dels horrors? “S’enderrocarà”, diu ella. Però no l’ha comprada, com s’assegura, sinó que la hi han “assignat”. Va passar que després del seu “autoalliberament” (ella insisteix en aquest concepte: la policia no la va trobar), la casa fou assaltada per curiosos: “Tothom volia sentir el calfred del terror. A mi em semblava horrible que un pervers admirador del segrestador pogués adquirir-la. Per això em vaig ocupar que em fos adjudicada com a indemnització.” I així l’ha treta de la circulació.

El taxista turc que ens hi porta també ho sap, mira i opina: “Aquesta zona és cara.” I creix. S’hi construeix molt. Davant la casa-presó hi ha un altre habitatge, modern, amb gronxadors i pilotes; hi viuen nens feliços, en un entorn com aquest. Això era Natascha Kampusch quan Priklopil la va agafar al carrer Melangasse, prop de l’escola a on anava, la va fer pujar a la furgoneta i la va portar fins aquí: una noia somiadora, tot i que insegura, mancada d’autoestima, filla de pares separats, un forner amic de la gresca i una costurera que odiava la sensibleria i no es permetia cap feblesa. “Els indis no coneixen el dolor”, era el seu lema. “La meva mare no s’imaginava que això em faria forta i m’ajudaria a salvar la vida.”

Natascha ja havia sentit a parlar llavors de xarxes de pederàstia (hi va haver diversos casos els anys noranta). Els experts aconsellaven als telenotícies: no oposar resistència, parlar... Ella va fer-ho. Va patir una regressió. Es va fer nena, la nena estimada del segrestador. A la masmorra, ell li llegia contes (La princesa del pèsol va ser el primer), jugaven a les dames, la banyava, li va portar un ordinador... Es va convertir en l’únic adult capaç de prendre decisions per ella. Qui et dóna menjar i te’l pren. L’amo. Com creu que va poder fer una cosa com aquesta?, li demanem, mentre ella beu te i es recol·loca les mitges. “Intentava venjar-se del món. No pensava en mi, ni en la meva família, ni en els meus companys de classe, que tindrien por durant anys...” No sabia pensar en els altres. Un asocial. Ella intentava convèncer-lo de l’error. “Li deia: ‘No pot ser, això’, però ell es pensava que tenia dret sobre meu. Molts homes se saben amos de les dones. I ell volia construir-ne una al seu gust.” Un animal amb princesa al cau.

És impossible imaginar-la allà a baix. 270 × 180 × 240, feia l’amagatall. Onze metres cúbics d’aire aclaparador. El seu cos fràgil encaixat entre el llit, la roba, el despertador, la ràdio, una tele, bombetes, la Barbie... Allà esperant, una hora, dues, tres, tot el dia, que s’obrís la porta. Parlava sola. “I només hi havia una persona que em podia salvar d’aquella solitud aclaparadora: la mateixa que me l’havia imposada.” Quina paradoxa. Toc... toc... toc... Explica que cada segon, a dins, s’hi sentia l’extractor.

Natascha va estar-se dos anys a la masmorra de Strasshof sense veure el sol. Després, a poc a poc, lligada o vigilada, ell la va deixar pujar a una planta, després a l’altra, després la va portar a dormir al seu llit lligada amb corretges, després la va deixar sortir al jardí, després a comprar amb cotxe per la zona... I quan ella va créixer i va començar a acumular coratge, a revoltar-se, ell, vulnerable, va reforçar els seus mètodes d’assetjament mitjançant tortures i pallisses. Li retirava el menjar o les sortides de l’amagatall, la deixava abandonada fins que ella cedia, pel pànic de morir de fam en aquell forat. Enterrada viva. “És el que m’espantava més.”

I si la seva història a dins és brutal, també ho va ser l’impacte que va causar a fora, en escapar-se. “Els fotògrafs s’enfilaven als arbres per fer-me la primera foto, va aparèixer als diaris el meu amagatall. La porta de formigó oberta. Les meves pertinences, poques però valuoses per a mi, els meus diaris i el meu parell de vestits, van ser exposats sense pietat, vaig veure com la meva petita vida privada, tant de temps oculta, saltava a les portades. Dues setmanes després vaig decidir posar fi a les especulacions i explicar la història jo mateixa.” Va concedir tres entrevistes, a la televisió austríaca ORF, al diari Kronen Zeitung i a la revista News. Volia mitigar l’expectació. L’efecte va ser el contrari. Carn fresca per als diaris sensacionalistes, que ja no la van deixar més en pau. “La gent volia convertir-me en figura pública, i molts em tractaven, i ho continuen fent, com si fossin coneguts meus.” Tot va anar molt de pressa. Un dia a l’amagatall, un altre a les revistes, l’endemà presentant un xou a la televisió (se’n van fer tres emissions).

A Frau Kampusch li van oferir canviar d’identitat. Ho va refusar. “M’havia enfrontat a totes les maldats psíquiques i a les fosques fantasies de Priklopil, i no m’havia deixat vèncer... i només es volia veure en mi això: una persona trencada que mai més aixecaria el cap, que sempre dependria de l’ajuda d’altres. Quan em vaig negar a portar aquest estigma la resta de la meva vida van canviar les coses.” Van ploure les crítiques: era una desagraïda, volia treure’n profit, s’havia fet milionària amb les entrevistes... “El que pitjor es va entomar era que no condemnés el segrestador.” Però ella l’havia perdonat. “Si no, no hauria sobreviscut.” Així que va ser i és objecte de mofa: grups en xarxes socials que demanen que torni a l’amagatall, cançons o acudits que en fan esment de mala manera... Sobre la crueltat de la societat (especialment de la seva) Frau Kampusch ja en sap prou. “De mica en mica em vaig adonar que havia caigut en una nova presó.” La voracitat de l’opinió pública. I a més la recerca policial continua tan viva com l’expectació sobre la seva persona. Agents i jutges encara fan voltes al cas (els molts errors comesos, les pistes no seguides, si el raptor va actuar sol o treballava per a una xarxa de pederàstia encara oculta i potser amb implicacions polítiques), una patata calenta que fins i tot inclou el suïcidi recent d’un investigador.

Quatre anys ha trigat Natascha Kampusch a escriure tota la seva història amb l’ajuda de dos periodistes, Heike Gronemeier i Corinna Milborn. “El llibre serveix perquè se m’entengui més bé”, diu ella. “És la història d’una lluitadora –opina Milborn–, no va deixar de somiar en la llibertat.” No es va donar mai. Els psicòlegs que l’han tractada han admirat sempre la seva formació: es va mantenir activa a l’amagatall, no va perdre la curiositat, va llegir, va veure cinema, va estudiar, sabia coses de política, de cultura... “Jo seguia la ràdio, estava informada, però tot i així, en sortir, vaig veure el món una mica canviat. Per exemple, de sobte tothom tenia dos mòbils, hi havia ordinadors pertot arreu...”

Aquest llibre és el punt final. I un punt de partida (el productor alemany Bernd Eichinger, el de L’enfonsament, ja en prepara una pel·lícula). Hi recull tot el que volia explicar: “Desitjava aclarir malentesos: per què no havia fugit abans, per què no vaig acusar el segrestador..., o donar resposta a falsedats.” Un gran esforç per treure’s de dins tot el que hi tenia: records, detalls, sensacions... I interpretar la raó del que va passar.

El mal per a Natascha Kampusch té rostre humà. Parla d’aquesta violència burgesa, soterrada i fina tan usual, de com es creen monstres i víctimes per tal de disfressar-la, de l’abús del blanc i el negre per definir conductes, quan el mal és gris i tothom el tenim a dins. “Crec que Priklopil va ser un més entre nosaltres, producte de la indiferència.” Ignora què es pot fer, però potser per això intenta implicar-se en grups contra la violència de gènere, crear fons per a víctimes de segrestos (va voler ajudar l’altra segrestada austríaca, Elisabeth Fritzl, la d’Amstetten), i està interessada en els fets de Ciudad Juárez (Mèxic). “Hi ha centenars de persones maltractades en aquest moment, davant la nostra passivitat i la dels polítics, més interessats a guanyar diners que a servir.”

–Però quina relació va tenir realment amb Priklopil durant tants anys? La va violar? El va estimar?

–Això no és públic. Ho vull guardar per a mi sola.

Stop. Per aquí no es passa.

–Li va doldre la seva mort?

–És clar, era l’únic familiar que jo tenia. Però la impressió es va suavitzar molt pel fet que aquell dia jo vaig ser lliure. Vaig sentir alleujament. El que ell havia fet era injust, i jo havia de decidir o bé morir-me allà o bé trobar el meu propi camí.

–Per què es va suïcidar?

–Perquè es va trobar perdut, perquè sabia que podia anar a la presó i perquè havia perdut la seva princesa, la que havia inventat, la que havia volgut que fos perfecta. Però jo ja era una altra persona.

Resulta admirable, Frau Kampusch. Que tan jove i amb l’experiència que ha viscut hagi aconseguit mantenir una actitud tan digna amb ella mateixa. Mantenir-se ferma davant les pressions. Que sàpiga callar sobre les humiliacions patides. Que aquest llibre expliqui tantes coses sense dir-les. I que cremi tant a les mans. Perquè hi ha detalls que ella no diu. No en el sentit que la gent busca amb ànsia: sexe amb el segrestador. Els diaris de mig món van titular: “Natascha Kampusch confessa en el seu llibre que va patir abusos sexuals.” Abusos sí. La paraula “sexuals” o no la utilitza o no la trobem. “Tal com està explicat en aquestes pàgines és com ha de ser. Hi ha informació suplementària que és per a mi, que vull estalviar a la meva família.” I una altra omissió: la religió. Amb prou feines parla de Déu. No és religiosa? No li va caldre trobar consol en la seva situació? “Mmm, bona pregunta. No sé si ho sóc. Penso que Déu és sempre amb mi.”

La conversa deriva cap al futur. “Ara continuo aprenent a adaptar-me a la vida social, a reaccionar davant la gent i les crítiques.” Tot just ha acabat l’escola i vol formar-se com a joiera després dels estudis secundaris. Diu que sí, que va recuperar “degudament” la relació amb la família després del xoc de la reaparició, i que de nuviatges res de res, que no li interessen ni l’estil xuclasang de Robert Pattinson ni el del maduret Clooney, i dels interessants per a la seva edat “no n’abunden”. Però n’ha tingut? “Pregunta personal.” Stop. Una relació amb un home? La limitaria. S’estima més tenir bons amics. Les revistes van omplir pàgines sobre una suposada relació amb un aristòcrata, tema que ella explica ara amb detall: un pur xou d’aduladors nobles i famosos, de balls a l’òpera, de classicisme vienès interior i exterior.

Passa part del temps envoltada d’assessors i guardaespatlles, d’amigues tampoc n’hi ha gaires. Potser pel seu caràcter difícil i controlador? “Sí, potser sóc molt exigent amb els altres. Però ja he après que no és possible controlar-ho tot, ni satisfer la gent o entendre les seves contradiccions.” Es troba més bé al costat d’altres que sola. “Però no quan els he de satisfer.” L’obligació li pesa com una llosa.

Finalment, hem sortit a un parc del centre de Viena per fer-li fotos. L’ambient és glaçat. Els ocells patinen al llac i es diverteixen al voltant nostre. Frau Kampusch hauria de passar inadvertida. Però hi ha gent que la reconeix de seguida. Sobretot homes grans. I hi ha mirades que no encaixen. És una sensació que ella té de vegades, segons que comenta. Com en aquella visita que va fer un dia a una escola privada prou coneguda: “Allà hi havia tots aquells nois rics, ben vestits, musculosos. Vaig pensar, perquè ho vaig sentir, que creien que jo em mereixia el fet d’haver estat tancada.” Uf, perill, perill, l’enemic interior a l’aguait. Ella se’n riu. Ho sap.

No seria millor que s’anés preparant ja per deixar de ser coneguda? Frau Kampusch, presumida, s’estira llavors l’abric negre i respon divertida: “Sí, em puc operar i canviar-me del tot per lluir com Britney Spears. Així també seré famosa, però la gent em parlarà com a Britney i no com a Natascha.” Quin horror.

3.096 dies, de Natascha Kampusch, editat per Ara Llibres, es publica el 16 de febrer

(Adaptat d’EPS, 31 gener 2011)