per Gabriel Bibiloni*
[...] Si tots tenim molt clara la noció de parlar català amb accent francès (catalans del nord) o italià (algueresos), si tots els hispanoparlants tenen ben dibuixat el fet de parlar espanyol amb accent català o amb un fuerte acento catalán, també ha de ser possible parlar català amb accent espanyol, i, fins i tot, amb un fort accent espanyol. En principi s'esperaria que els qui fessin tal cosa fossin els espanyols que haguessin après català com a segona llengua, i certament així s'esdevé en molts de casos; i aquest fet l'hauríem d'entendre com a normal i bo, en tant que la integració dels immigrats és bona. Però en realitat el gruix de gent que parla català amb accent espanyol és entre la massa dels catalanoparlants, i ,a més, és un fet en expansió.
Parlar català amb accent espanyol, o amb un fort accent espanyol, és exactament el que fan la majoria de joves de les grans capitals dels Pirineus avall, i una bona part dels presentadors dels mitjans audiovisuals i una bona part -no sé si dir la majoria- dels dobladors i professionals de la locució que sentim a la ràdio i la televisió. Ara bé, la noció (parlar amb accent espanyol) és inexistent entre la nostra gent, fins i tot entre la gent que té una perfecta dicció catalana, cosa que mostra la immensa anormalitat de la situació. Ja direu a algun dels afectats que parla amb accent espanyol i veureu quina cara que fa. Que molt poca gent sigui impactada per aquest fet massiu és quelcom inherent a la situació de subordinació lingüística que ens ha tocat patir. No pot impactar el fet de sentir parlar la llengua pròpia amb la fonètica de la que de cada cop més és tinguda per pròpia.
Amb tot, això no vol dir que no hi hagi consciència de la diferència entre una dicció i l'altra. N'hi ha, però no és enfocada d'una manera correcta, és a dir pronúncia normal versus pronúncia amb accent forà, sinó com una diferència normal entre parlar propi de joves i parlar propi de gent gran. Sembla que aquest esquema ha estat assumit pels responsables de TV3, que no prenen cap mesura contra la pronúncia espanyolitzant dels actors i dobladors joves, pronúncia que deuen considerar adequada a la idea de "versemblança" que han d'oferir els personatges.
L'apropiació dels hàbits articulatoris de la llengua sobrevinguda parlant en aquesta llengua porta, per una qüestió d'economia lingüística, a l'abandonament dels hàbits articulatoris tradicionals en l'ús de la pròpia. La l velar, peça cabdal de la personalitat fonètica del català, es troba en ràpid procés d'extinció. La l velar era la clau de la tradicional manera de parlar l'espanyol amb accent català, allò que de seguida percebien els altres d'aquest accent; i ara la l desvelaritzada (bleda en l'argot dels lingüistes [balears]) és la clau de l'ús del català amb accent espanyol, tot i que aquí trontolli la percepció social del fet.
Però hi ha moltes coses més: avança el ieisme castellanitzant, s'aferma el repugnant xava barceloní, desapareix la sonorització de la s final que enllaça amb una vocal inicial del mot següent, s'africa a la manera espanyola la xeix inicial de paraula, no es duplica la b o la g dels aplecs bl i gl; a les veus televisives -i potser ningú no els ho ha fet veure- se substitueix l'articulació catalana de la i consonàntica (per exemple en els lamentables io i ia dels doblatges) per l'articulació espanyola, que no és la mateixa ni de bon tros; en alguns ambients entra en escena una g intervocàlica intensament fricativa (com en el mot vegada), pròxima a la r francesa, habitual en el parlar pijo espanyol; etc. No volia esser exhaustiu, sinó únicament posar un grapat d'exemples dels que ofenen cada dia les orelles d'un radiooient o telespectador lingüísticament sensible. Podríem continuar: a Mallorca entre els joves es pot donar per desapareguda la pronunciació labiodental de la v, i les paraules lloc i joc es confonen de manera creixent en un horrible yoc, que escric amb y per destacar l'articulació espanyola d'aquest so.
La fusió de dues llengües en una
D'aquesta manera les dues llengües tendeixen a disposar d'unes estructures fonètiques molt més acostades, per no dir una sola fonètica. De fet, però, més que un acostament és el desplaçament unilateral d'una cap a l'altra. És un procés de substitució dins un altre procés de substitució. Una vegada consumat aquest procés, una vegada desapareguts els elements de contrast fonètic entre les dues llengües que entren en aquesta dinàmica de substitució (repetesc que la l deu ser el més poderós), lògicament ja és impossible de parlar una de les dues llengües amb l'accent de l'altra. En el moment en què tots els catalanoparlants parlin català amb accent espanyol ja no serà possible parlar espanyol amb accent català. Simplement no hi haurà cap accent, perquè no hi haurà possibilitat de contrast. Només hi haurà una espècie de fonètica única, tot i que restaran un mínim d'elements (com els fonemes inicials de les paraules gent i gente) només aplicables a un dels dos idiomes.
Hauríem de prendre consciència de la importància d'aquest fet: la fonètica és la cara de la llengua, l'expressió més immediata de la seva personalitat; l'assimilació de la fonètica d'un idioma a la d'un altre és una part decisiva i sense retorn del procés de substitució lingüística que amenaça societats com la nostra. [...]
Política lingüística
Si tot aquest procés ha de ser aturat i redreçat, això només serà possible amb una adequada política lingüística. Aquesta -no ho oblidem- hauria de tenir dos vessants inseparables: la política orientada a l'extensió de l'ús social de la llengua i la política orientada a la qualitat lingüística i al manteniment de la integritat del sistema. Seria un greu error -o pura demagògia- sostenir que només interessa la primera, o que la urgència de la primera pot dispensar l'aplicació de la segona.
La política orientada a la qualitat lingüística, manifestament deficitària o errada en els darrers vint anys, hauria de focalitzar el control dels models, i entre aquests els que tenen més incidència social, és a dir els dels mitjans audiovisuals de masses.
Tot i així, cal esser conscients de la dificultat que en les llengües subordinades tenen els models per a exercir una influència real sobre la població, a diferència del que succeeix amb les llengües no subordinades. Observem com el model referencial de l'espanyol, difós sobretot pels mass media, és seguit sense cap desviació significativa per hispanoparlants i catalanoparlants, mentre que el model català difós pels mèdia catalans és el que col·loquialment es diu "paper mullat". Vint anys de correctors suprimint qualsevol tenir que de la ràdio i televisió públiques del Principat i les masses consumidores del producte continuen usant aquella construcció sintàctica a tort i a dret i sense aturador.
Naturalment el model espanyol funciona perquè més enllà del bilingüisme de la societat catalana hi ha una immensa societat monolingüe i sense interferències insostenibles. Tot això ens duu a la conclusió que, a part d'anar pensant seriosament en l'opció de construir una societat sense subordinació lingüística (ni de cap tipus), l'ampliació i el control de llenguatge modèlic en els mitjans audiovisuals hauria de constituir una prioritat dels seus responsables i dels governants.
* Extractat de Llengua nacional, n. 47, II Trim. 2004, on es va publicar amb el títol «Parlar amb accent». Aquest extracte es va publicar a infoReflex a final del mateix any 2004. La frase del títol prové d'una anècdota viscuda en un poble del País Valencià, durant la lectura de la Passió, un Divendres Sant de fa una pila d'anys... tot i que també podria ser de l'any passat mateix. Quan aquella senyora va llegir aquesta frase es va sentir una riallada, apagada però unànime, en tot el temple.
divendres, 25 de febrer del 2011
«Te del·lata el asento, gal·lil·leo»*
Etiquetes de comentaris:
bilingüisme,
castellà,
català,
fonètica,
Gabriel Bibiloni,
infoReflex,
Llengua Nacional
dissabte, 19 de febrer del 2011
Els bons llibres
per Joan F. Mira
Cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.
Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.
Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.
(Extractat de l’Avui, 15 gener 2011)
Cada any es publiquen més de deu mil llibres en català, xifra que no correspon a una llengua en crisi de subsistència, i que segurament és superior a la d’algunes altres llengües amb vuit o deu o dotze milions de parlants. Importa que d’aquests deu mil llibres o més, uns pocs centenars, posem un miler, puguen considerar-se més o menys “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris”), que d’aquest miler, un centenar siguen de qualitat respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i que, d’aquest centenar, deu o dotze arriben a la condició d’excel·lents. ¿Salvarem cada any un centenar de llibres, només una dotzena? Si és així, potser que ens salvarem tots, com els deu justos haurien salvat els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber, i en això ens haurien d’ajudar els crítics: discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial.
Però, en aquesta faena de separar el gra de la palla, de trobar l’art en els fulls relligats en forma de llibre, tinc la impressió que els nostres crítics són una mica massa tous, massa tendres. Que allò que fan sobretot és glossar, interpretar o comentar els llibres, cosa ben útil i necessària, però allò que no solen fer és justament criticar, és a dir emetre judicis: dir “això és molt bo, o bo, o regular, o dolent”. I explicar per què i en virtut de què, evidentment: justificar el judici. La prudència és virtut necessària en la vida social, però tinc por que la circumspecció dels crítics forme part més aviat dels vicis difícilment superables. Els autors, d’altra banda, som vanitosos i sensibles, vicis que en el nostre cas són necessaris, i sense els quals probablement ens dedicaríem a activitats menys arriscades. Però, justament per això, per la nostra vanitat i la nostra inseguretat, algú ens ha de dir si ho hem fet bé, i donar-nos alguna alegria; i si ho hem fet malament, encara que ens irrite i ens moleste. I sobretot, algú els ho ha de dir als lectors.
Si, com a resultat d’un saludable rigor en la crítica, la conclusió és que no hi ha prou llibres excel·lents cada nova collita, no patim, que no passa res. Cap literatura, i menys una literatura de dimensions com la nostra, no està obligada a produir grans obres cada any: ja en vindran. Que els crítics, al final de cada any o de cada nova temporada, ens expliquen quins llibres paga la pena llegir, i per què; i que ens estalvien molta lectura inútil, per favor. I després, si no n’hem quedat satisfets, sempre podem tornar als clàssics, que no s’acaben mai. “Et vos exemplaria graeca nocturna condite manu, condite diurna”: a cultivar els grecs de dia i de nit, tal com aconsellava Horaci en l’epístola als Pisons, si no em falla l’antiga memòria.
(Extractat de l’Avui, 15 gener 2011)
Etiquetes de comentaris:
Avui,
crítica literària,
Joan F. Mira,
literatura,
llibres
dissabte, 12 de febrer del 2011
Natascha Kampusch, la vida després de la masmorra
per Lola Huete
Va passar tancada en un enfony de Viena vuit anys, dels deu als divuit. En mans d’un home amb una vida normal, resident en un barri normal, que va voler fer d’ella la dona de la seva vida perfecta i submisa, construïda segons el seu desig. Ara publica les memòries de [...] com va viure 3.096 dies sense llibertat, fins que va aconseguir escapar-se.
Abans d’arribar a la cita amb Natascha Kampusch, de 22 anys, el seu assessor ens demana que l’anomenem Frau Kampusch (senyora Kampusch). Perquè ella està cansada que banalitzin el seu nom, que s’abusi d’aquest “Natascha” tan familiar i sonor, com si ella fos encara la joguina que sí que va ser de veritat en mans de Wolfgang Priklopil (1962), l’home que la va segrestar el 2 de març del 1998, quan ella tenia 10 anys, i la va tenir presonera fins al 23 d’agost del 2006. Aquell dia, ja major d’edat, ella va tenir prou força per escapar de l’influx d’aquell a qui havia de dir “mestre”, a qui havia d’obeir i servir, un “paranoic de rostre delicat” que la va maltractar i la va fer protagonista d’una pel·lícula que només existia en el “món malalt de la seva ment”.
Aquell dia va obrir la reixa de la casa on estava tancada, va caminar els 30 metres que hi ha (els comptem després un per un) fins a la cantonada, i va córrer demanant ajuda. “No em trepitgis la gespa!”, li va cridar una veïna des d’una finestra abans de trucar a la policia. Els agents no s’ho podien creure. Quedava al descobert la seva ineficiència d’anys. I ell, el segrestador, en volar la presa, va trobar-se perdut: es va suïcidar llançant-se al tren.
El cas Kampusch és això, “el cas Kampusch”; només té una versió, una víctima, una protagonista: ella. No podia haver-hi millor argument per a un llibre. El drama de la seva vida. Una mala jugada del destí. La història plena d’enigmes i soliloquis d’una dona tancada en una masmorra. Digna d’un clàssic. El llibre ja s’ha publicat en altres països (en 30 llengües).
“No es pot aconseguir amor a la força”, ens dirà d’aquí una estona Natascha Kampusch asseguda en un àtic del centre monumental de Viena. “Mai.” Ella, més que altres, ho sap del cert.
Frau Kampusch és baixa, rodoneta, rossa de cabell llis i ulls clars inquietants, perquè no miren l’altre o ho fan tard (fins que se’n refia); aspecte d’adolescent normal de la zona. Ha arribat tard a la cita. El seu assessor ho aclareix: encara té dificultats amb el temps. Vol sentir-se lliure en tot, també en això. Entra tímida, saluda fent gestos infantils amb les mans i es fica dins la cabina de la maquilladora, fet que considera bàsic per a les fotos: “Tinc la pell transparent, se’m veuen els defectes...”, es disculpa. Si n’hi té, no hi ha res de destacable. Només aquest descontentament amb el físic, que afecta fins i tot la seva condició femenina. “No em sento gens bé amb el cos. M’agradaria ser una mica més gran, forta, masculina. Com a home es tenen menys problemes físics... i es poden fer més coses.” “Potser són els quilos?” “Doncs sí”, contesta. Frau Kampusch fa ganyotes constants quan parla; tanca i obre els ulls, els posa en blanc i els alça cap al cel... I segons aquest catàleg d’expressions pot semblar molt gran o molt joveneta. Temíem que fos distant i freda, però és camaleònica. De vegades tendra, divertida o sarcàstica; d’altres, molt crítica i dolguda. Sempre conscient, alerta. Anys d’entrenament. Una pregunta delicada? La ignora. Passem a una altra cosa.
Avui lluu un vestit vermell escotat i jaqueta de llana, botes i mitges negres. Femenina. Peces prohibides per a ella fins fa no res, que havia de fer servir per força els jerseis i pantalons del segrestador. Ell mateix li comprava el que li calia, fins les compreses, i li tallava els cabells, perquè sí o per càstig... Ara s’arregla, fa posat d’estrella. Somiava amb això en la infància. Una fama trista, la d’aquesta austríaca. “Cèlebre per ser víctima d’un delicte.” Pensament instantani i col·lectiu en llegir això: “Pobra nena.” Pensament crític de Frau Kampusch: “L’interès que es mostra per una víctima és enganyós. Hom sent afecte per la víctima només quan s’hi pot sentir pel damunt. Ja en les primeres cartes que vaig rebre me’n van arribar dotzenes d’assetjadors, cartes d’amor, proposicions de matrimoni i cartes anònimes perverses.” Va refusar i refusa representar aquest paper, portar un segell al front que digui: víctima, nena trencada... Produir llàstima. No, Natascha és una supervivent. I gens ximple.
Com és un dia normal ara per a ella, treient-ne la promoció del llibre? “Amb teràpia”, respon, tan fluixet que de vegades és impossible seguir-la. I va bé? “Bé, la majoria de la gent es tracta per problemes de parella o amb els seus pares... Jo en puc acumular 24 de diferents.” És clar. Quant d’horror passat li queda encara? “Tot.” Centenars d’efectes col·laterals: somnis de la vida de fora que la van mantenir amb vida a dins i malsons de dins que la intranquil·litzen a fora; claustrofòbia, agorafòbia, resignació, culpabilitat, ser víctima i alhora creure que s’ho mereix, empremtes de la tortura psicològica i física que ell li va infligir, la por que l’abandonés o la de tornar al món real... És absurd demanar-li exemples de danys i perjudicis a algú que ha crescut subjecta a un adult estrany, per força i convençuda que la seva família l’ha oblidada. No han pagat el rescat, li va dir Priklopil des del començament. No et volen, no vénen a buscar-te, només em tens a mi...” Una cançoneta cruel. Paralitzant. Mortal per als febles, una invitació al suïcidi. Ja no tens família, ara jo ho sóc tot per a tu, em pertanys, jo t’he creat. Vuit anys i mig així. Fins que es va atrevir a dir al segrestador a la cara: “T’estic agraïda per no haver-me mort i per haver-me cuidat tan bé... però no em pots obligar a viure amb tu. Sóc una persona independent. O em mates o em deixes anar.” Un llarg camí.
3.096 dies amb les seves nits presonera al soterrani d’una casa amb jardí. La mateixa casa que hem anat a veure al matí, amb la primera llum del dia, a Strasshof, als afores de Viena, després de deixar enrere fàbriques, urbanitzacions, centres comercials i planes nevades, acompanyats de desenes de camions d’Europa de l’Est; després de passar per la Rennbahnsiedlung, la urbanització per a treballadors on vivia Natascha, i per Süssenbrunn, on s’alçava la llar de la seva àvia i la fleca que menaven els seus pares. “Punts de referència de la meva infància.” La botiga encara existeix. Molt precària. Per allà corria ella. Hi entrem. Una parella despatxa salsitxes, xocolata, llaunes... La dependenta podria ser la seva mare, o la germana. Els ho demanem. No se’n refien. Aquí tothom sap de què parlem. Han llogat el local a la seva família.
L’habitatge amb amagatall del paleta i antic enginyer Priklopil (s’ignora per què el va construir: ho tenia planejat, l’havia fet servir abans, era un búnquer antinuclear?) és a Heinestrasse, 60. Xalets amb tanques, piscina i barbacoa, casetes de fusta per a horticultura i bosc atractiu al voltant. Un racó com n’hi ha milers al món urbanitzat. Dins la parcel·la s’hi veuen eines, la gespa descurada, les coníferes molt crescudes... La casa té la façana groga, les finestres i la porta del garatge són tancades, s’intueix que a dins hi ha habitacions buides, secrets rere els murs... Una, dues, tres passes cap a la Blaselgasse per on va fugir... Un imant per a la imaginació. Costa de creure que en aquest entorn algú pogués retenir un altre ésser humà. Una nena. I que ningú no se n’assabentés. Cadascú a casa seva i Déu en la de tothom, una mena de Revolutionary Road a l’austríaca. “Gent que neix, que es mor, que té jardí, i mentre això es mantingui estable, tot va bé”, sentenciarà després Frau Kampusch. Que vol dir que qualsevol de nosaltres pot callar. I fer el mateix.
Què se’n farà d’aquesta mansió dels horrors? “S’enderrocarà”, diu ella. Però no l’ha comprada, com s’assegura, sinó que la hi han “assignat”. Va passar que després del seu “autoalliberament” (ella insisteix en aquest concepte: la policia no la va trobar), la casa fou assaltada per curiosos: “Tothom volia sentir el calfred del terror. A mi em semblava horrible que un pervers admirador del segrestador pogués adquirir-la. Per això em vaig ocupar que em fos adjudicada com a indemnització.” I així l’ha treta de la circulació.
El taxista turc que ens hi porta també ho sap, mira i opina: “Aquesta zona és cara.” I creix. S’hi construeix molt. Davant la casa-presó hi ha un altre habitatge, modern, amb gronxadors i pilotes; hi viuen nens feliços, en un entorn com aquest. Això era Natascha Kampusch quan Priklopil la va agafar al carrer Melangasse, prop de l’escola a on anava, la va fer pujar a la furgoneta i la va portar fins aquí: una noia somiadora, tot i que insegura, mancada d’autoestima, filla de pares separats, un forner amic de la gresca i una costurera que odiava la sensibleria i no es permetia cap feblesa. “Els indis no coneixen el dolor”, era el seu lema. “La meva mare no s’imaginava que això em faria forta i m’ajudaria a salvar la vida.”
Natascha ja havia sentit a parlar llavors de xarxes de pederàstia (hi va haver diversos casos els anys noranta). Els experts aconsellaven als telenotícies: no oposar resistència, parlar... Ella va fer-ho. Va patir una regressió. Es va fer nena, la nena estimada del segrestador. A la masmorra, ell li llegia contes (La princesa del pèsol va ser el primer), jugaven a les dames, la banyava, li va portar un ordinador... Es va convertir en l’únic adult capaç de prendre decisions per ella. Qui et dóna menjar i te’l pren. L’amo. Com creu que va poder fer una cosa com aquesta?, li demanem, mentre ella beu te i es recol·loca les mitges. “Intentava venjar-se del món. No pensava en mi, ni en la meva família, ni en els meus companys de classe, que tindrien por durant anys...” No sabia pensar en els altres. Un asocial. Ella intentava convèncer-lo de l’error. “Li deia: ‘No pot ser, això’, però ell es pensava que tenia dret sobre meu. Molts homes se saben amos de les dones. I ell volia construir-ne una al seu gust.” Un animal amb princesa al cau.
És impossible imaginar-la allà a baix. 270 × 180 × 240, feia l’amagatall. Onze metres cúbics d’aire aclaparador. El seu cos fràgil encaixat entre el llit, la roba, el despertador, la ràdio, una tele, bombetes, la Barbie... Allà esperant, una hora, dues, tres, tot el dia, que s’obrís la porta. Parlava sola. “I només hi havia una persona que em podia salvar d’aquella solitud aclaparadora: la mateixa que me l’havia imposada.” Quina paradoxa. Toc... toc... toc... Explica que cada segon, a dins, s’hi sentia l’extractor.
Natascha va estar-se dos anys a la masmorra de Strasshof sense veure el sol. Després, a poc a poc, lligada o vigilada, ell la va deixar pujar a una planta, després a l’altra, després la va portar a dormir al seu llit lligada amb corretges, després la va deixar sortir al jardí, després a comprar amb cotxe per la zona... I quan ella va créixer i va començar a acumular coratge, a revoltar-se, ell, vulnerable, va reforçar els seus mètodes d’assetjament mitjançant tortures i pallisses. Li retirava el menjar o les sortides de l’amagatall, la deixava abandonada fins que ella cedia, pel pànic de morir de fam en aquell forat. Enterrada viva. “És el que m’espantava més.”
I si la seva història a dins és brutal, també ho va ser l’impacte que va causar a fora, en escapar-se. “Els fotògrafs s’enfilaven als arbres per fer-me la primera foto, va aparèixer als diaris el meu amagatall. La porta de formigó oberta. Les meves pertinences, poques però valuoses per a mi, els meus diaris i el meu parell de vestits, van ser exposats sense pietat, vaig veure com la meva petita vida privada, tant de temps oculta, saltava a les portades. Dues setmanes després vaig decidir posar fi a les especulacions i explicar la història jo mateixa.” Va concedir tres entrevistes, a la televisió austríaca ORF, al diari Kronen Zeitung i a la revista News. Volia mitigar l’expectació. L’efecte va ser el contrari. Carn fresca per als diaris sensacionalistes, que ja no la van deixar més en pau. “La gent volia convertir-me en figura pública, i molts em tractaven, i ho continuen fent, com si fossin coneguts meus.” Tot va anar molt de pressa. Un dia a l’amagatall, un altre a les revistes, l’endemà presentant un xou a la televisió (se’n van fer tres emissions).
A Frau Kampusch li van oferir canviar d’identitat. Ho va refusar. “M’havia enfrontat a totes les maldats psíquiques i a les fosques fantasies de Priklopil, i no m’havia deixat vèncer... i només es volia veure en mi això: una persona trencada que mai més aixecaria el cap, que sempre dependria de l’ajuda d’altres. Quan em vaig negar a portar aquest estigma la resta de la meva vida van canviar les coses.” Van ploure les crítiques: era una desagraïda, volia treure’n profit, s’havia fet milionària amb les entrevistes... “El que pitjor es va entomar era que no condemnés el segrestador.” Però ella l’havia perdonat. “Si no, no hauria sobreviscut.” Així que va ser i és objecte de mofa: grups en xarxes socials que demanen que torni a l’amagatall, cançons o acudits que en fan esment de mala manera... Sobre la crueltat de la societat (especialment de la seva) Frau Kampusch ja en sap prou. “De mica en mica em vaig adonar que havia caigut en una nova presó.” La voracitat de l’opinió pública. I a més la recerca policial continua tan viva com l’expectació sobre la seva persona. Agents i jutges encara fan voltes al cas (els molts errors comesos, les pistes no seguides, si el raptor va actuar sol o treballava per a una xarxa de pederàstia encara oculta i potser amb implicacions polítiques), una patata calenta que fins i tot inclou el suïcidi recent d’un investigador.
Quatre anys ha trigat Natascha Kampusch a escriure tota la seva història amb l’ajuda de dos periodistes, Heike Gronemeier i Corinna Milborn. “El llibre serveix perquè se m’entengui més bé”, diu ella. “És la història d’una lluitadora –opina Milborn–, no va deixar de somiar en la llibertat.” No es va donar mai. Els psicòlegs que l’han tractada han admirat sempre la seva formació: es va mantenir activa a l’amagatall, no va perdre la curiositat, va llegir, va veure cinema, va estudiar, sabia coses de política, de cultura... “Jo seguia la ràdio, estava informada, però tot i així, en sortir, vaig veure el món una mica canviat. Per exemple, de sobte tothom tenia dos mòbils, hi havia ordinadors pertot arreu...”
Aquest llibre és el punt final. I un punt de partida (el productor alemany Bernd Eichinger, el de L’enfonsament, ja en prepara una pel·lícula). Hi recull tot el que volia explicar: “Desitjava aclarir malentesos: per què no havia fugit abans, per què no vaig acusar el segrestador..., o donar resposta a falsedats.” Un gran esforç per treure’s de dins tot el que hi tenia: records, detalls, sensacions... I interpretar la raó del que va passar.
El mal per a Natascha Kampusch té rostre humà. Parla d’aquesta violència burgesa, soterrada i fina tan usual, de com es creen monstres i víctimes per tal de disfressar-la, de l’abús del blanc i el negre per definir conductes, quan el mal és gris i tothom el tenim a dins. “Crec que Priklopil va ser un més entre nosaltres, producte de la indiferència.” Ignora què es pot fer, però potser per això intenta implicar-se en grups contra la violència de gènere, crear fons per a víctimes de segrestos (va voler ajudar l’altra segrestada austríaca, Elisabeth Fritzl, la d’Amstetten), i està interessada en els fets de Ciudad Juárez (Mèxic). “Hi ha centenars de persones maltractades en aquest moment, davant la nostra passivitat i la dels polítics, més interessats a guanyar diners que a servir.”
–Però quina relació va tenir realment amb Priklopil durant tants anys? La va violar? El va estimar?
–Això no és públic. Ho vull guardar per a mi sola.
Stop. Per aquí no es passa.
–Li va doldre la seva mort?
–És clar, era l’únic familiar que jo tenia. Però la impressió es va suavitzar molt pel fet que aquell dia jo vaig ser lliure. Vaig sentir alleujament. El que ell havia fet era injust, i jo havia de decidir o bé morir-me allà o bé trobar el meu propi camí.
–Per què es va suïcidar?
–Perquè es va trobar perdut, perquè sabia que podia anar a la presó i perquè havia perdut la seva princesa, la que havia inventat, la que havia volgut que fos perfecta. Però jo ja era una altra persona.
Resulta admirable, Frau Kampusch. Que tan jove i amb l’experiència que ha viscut hagi aconseguit mantenir una actitud tan digna amb ella mateixa. Mantenir-se ferma davant les pressions. Que sàpiga callar sobre les humiliacions patides. Que aquest llibre expliqui tantes coses sense dir-les. I que cremi tant a les mans. Perquè hi ha detalls que ella no diu. No en el sentit que la gent busca amb ànsia: sexe amb el segrestador. Els diaris de mig món van titular: “Natascha Kampusch confessa en el seu llibre que va patir abusos sexuals.” Abusos sí. La paraula “sexuals” o no la utilitza o no la trobem. “Tal com està explicat en aquestes pàgines és com ha de ser. Hi ha informació suplementària que és per a mi, que vull estalviar a la meva família.” I una altra omissió: la religió. Amb prou feines parla de Déu. No és religiosa? No li va caldre trobar consol en la seva situació? “Mmm, bona pregunta. No sé si ho sóc. Penso que Déu és sempre amb mi.”
La conversa deriva cap al futur. “Ara continuo aprenent a adaptar-me a la vida social, a reaccionar davant la gent i les crítiques.” Tot just ha acabat l’escola i vol formar-se com a joiera després dels estudis secundaris. Diu que sí, que va recuperar “degudament” la relació amb la família després del xoc de la reaparició, i que de nuviatges res de res, que no li interessen ni l’estil xuclasang de Robert Pattinson ni el del maduret Clooney, i dels interessants per a la seva edat “no n’abunden”. Però n’ha tingut? “Pregunta personal.” Stop. Una relació amb un home? La limitaria. S’estima més tenir bons amics. Les revistes van omplir pàgines sobre una suposada relació amb un aristòcrata, tema que ella explica ara amb detall: un pur xou d’aduladors nobles i famosos, de balls a l’òpera, de classicisme vienès interior i exterior.
Passa part del temps envoltada d’assessors i guardaespatlles, d’amigues tampoc n’hi ha gaires. Potser pel seu caràcter difícil i controlador? “Sí, potser sóc molt exigent amb els altres. Però ja he après que no és possible controlar-ho tot, ni satisfer la gent o entendre les seves contradiccions.” Es troba més bé al costat d’altres que sola. “Però no quan els he de satisfer.” L’obligació li pesa com una llosa.
Finalment, hem sortit a un parc del centre de Viena per fer-li fotos. L’ambient és glaçat. Els ocells patinen al llac i es diverteixen al voltant nostre. Frau Kampusch hauria de passar inadvertida. Però hi ha gent que la reconeix de seguida. Sobretot homes grans. I hi ha mirades que no encaixen. És una sensació que ella té de vegades, segons que comenta. Com en aquella visita que va fer un dia a una escola privada prou coneguda: “Allà hi havia tots aquells nois rics, ben vestits, musculosos. Vaig pensar, perquè ho vaig sentir, que creien que jo em mereixia el fet d’haver estat tancada.” Uf, perill, perill, l’enemic interior a l’aguait. Ella se’n riu. Ho sap.
No seria millor que s’anés preparant ja per deixar de ser coneguda? Frau Kampusch, presumida, s’estira llavors l’abric negre i respon divertida: “Sí, em puc operar i canviar-me del tot per lluir com Britney Spears. Així també seré famosa, però la gent em parlarà com a Britney i no com a Natascha.” Quin horror.
3.096 dies, de Natascha Kampusch, editat per Ara Llibres, es publica el 16 de febrer
(Adaptat d’EPS, 31 gener 2011)
Va passar tancada en un enfony de Viena vuit anys, dels deu als divuit. En mans d’un home amb una vida normal, resident en un barri normal, que va voler fer d’ella la dona de la seva vida perfecta i submisa, construïda segons el seu desig. Ara publica les memòries de [...] com va viure 3.096 dies sense llibertat, fins que va aconseguir escapar-se.
Abans d’arribar a la cita amb Natascha Kampusch, de 22 anys, el seu assessor ens demana que l’anomenem Frau Kampusch (senyora Kampusch). Perquè ella està cansada que banalitzin el seu nom, que s’abusi d’aquest “Natascha” tan familiar i sonor, com si ella fos encara la joguina que sí que va ser de veritat en mans de Wolfgang Priklopil (1962), l’home que la va segrestar el 2 de març del 1998, quan ella tenia 10 anys, i la va tenir presonera fins al 23 d’agost del 2006. Aquell dia, ja major d’edat, ella va tenir prou força per escapar de l’influx d’aquell a qui havia de dir “mestre”, a qui havia d’obeir i servir, un “paranoic de rostre delicat” que la va maltractar i la va fer protagonista d’una pel·lícula que només existia en el “món malalt de la seva ment”.
Aquell dia va obrir la reixa de la casa on estava tancada, va caminar els 30 metres que hi ha (els comptem després un per un) fins a la cantonada, i va córrer demanant ajuda. “No em trepitgis la gespa!”, li va cridar una veïna des d’una finestra abans de trucar a la policia. Els agents no s’ho podien creure. Quedava al descobert la seva ineficiència d’anys. I ell, el segrestador, en volar la presa, va trobar-se perdut: es va suïcidar llançant-se al tren.
El cas Kampusch és això, “el cas Kampusch”; només té una versió, una víctima, una protagonista: ella. No podia haver-hi millor argument per a un llibre. El drama de la seva vida. Una mala jugada del destí. La història plena d’enigmes i soliloquis d’una dona tancada en una masmorra. Digna d’un clàssic. El llibre ja s’ha publicat en altres països (en 30 llengües).
“No es pot aconseguir amor a la força”, ens dirà d’aquí una estona Natascha Kampusch asseguda en un àtic del centre monumental de Viena. “Mai.” Ella, més que altres, ho sap del cert.
Frau Kampusch és baixa, rodoneta, rossa de cabell llis i ulls clars inquietants, perquè no miren l’altre o ho fan tard (fins que se’n refia); aspecte d’adolescent normal de la zona. Ha arribat tard a la cita. El seu assessor ho aclareix: encara té dificultats amb el temps. Vol sentir-se lliure en tot, també en això. Entra tímida, saluda fent gestos infantils amb les mans i es fica dins la cabina de la maquilladora, fet que considera bàsic per a les fotos: “Tinc la pell transparent, se’m veuen els defectes...”, es disculpa. Si n’hi té, no hi ha res de destacable. Només aquest descontentament amb el físic, que afecta fins i tot la seva condició femenina. “No em sento gens bé amb el cos. M’agradaria ser una mica més gran, forta, masculina. Com a home es tenen menys problemes físics... i es poden fer més coses.” “Potser són els quilos?” “Doncs sí”, contesta. Frau Kampusch fa ganyotes constants quan parla; tanca i obre els ulls, els posa en blanc i els alça cap al cel... I segons aquest catàleg d’expressions pot semblar molt gran o molt joveneta. Temíem que fos distant i freda, però és camaleònica. De vegades tendra, divertida o sarcàstica; d’altres, molt crítica i dolguda. Sempre conscient, alerta. Anys d’entrenament. Una pregunta delicada? La ignora. Passem a una altra cosa.
Avui lluu un vestit vermell escotat i jaqueta de llana, botes i mitges negres. Femenina. Peces prohibides per a ella fins fa no res, que havia de fer servir per força els jerseis i pantalons del segrestador. Ell mateix li comprava el que li calia, fins les compreses, i li tallava els cabells, perquè sí o per càstig... Ara s’arregla, fa posat d’estrella. Somiava amb això en la infància. Una fama trista, la d’aquesta austríaca. “Cèlebre per ser víctima d’un delicte.” Pensament instantani i col·lectiu en llegir això: “Pobra nena.” Pensament crític de Frau Kampusch: “L’interès que es mostra per una víctima és enganyós. Hom sent afecte per la víctima només quan s’hi pot sentir pel damunt. Ja en les primeres cartes que vaig rebre me’n van arribar dotzenes d’assetjadors, cartes d’amor, proposicions de matrimoni i cartes anònimes perverses.” Va refusar i refusa representar aquest paper, portar un segell al front que digui: víctima, nena trencada... Produir llàstima. No, Natascha és una supervivent. I gens ximple.
Com és un dia normal ara per a ella, treient-ne la promoció del llibre? “Amb teràpia”, respon, tan fluixet que de vegades és impossible seguir-la. I va bé? “Bé, la majoria de la gent es tracta per problemes de parella o amb els seus pares... Jo en puc acumular 24 de diferents.” És clar. Quant d’horror passat li queda encara? “Tot.” Centenars d’efectes col·laterals: somnis de la vida de fora que la van mantenir amb vida a dins i malsons de dins que la intranquil·litzen a fora; claustrofòbia, agorafòbia, resignació, culpabilitat, ser víctima i alhora creure que s’ho mereix, empremtes de la tortura psicològica i física que ell li va infligir, la por que l’abandonés o la de tornar al món real... És absurd demanar-li exemples de danys i perjudicis a algú que ha crescut subjecta a un adult estrany, per força i convençuda que la seva família l’ha oblidada. No han pagat el rescat, li va dir Priklopil des del començament. No et volen, no vénen a buscar-te, només em tens a mi...” Una cançoneta cruel. Paralitzant. Mortal per als febles, una invitació al suïcidi. Ja no tens família, ara jo ho sóc tot per a tu, em pertanys, jo t’he creat. Vuit anys i mig així. Fins que es va atrevir a dir al segrestador a la cara: “T’estic agraïda per no haver-me mort i per haver-me cuidat tan bé... però no em pots obligar a viure amb tu. Sóc una persona independent. O em mates o em deixes anar.” Un llarg camí.
3.096 dies amb les seves nits presonera al soterrani d’una casa amb jardí. La mateixa casa que hem anat a veure al matí, amb la primera llum del dia, a Strasshof, als afores de Viena, després de deixar enrere fàbriques, urbanitzacions, centres comercials i planes nevades, acompanyats de desenes de camions d’Europa de l’Est; després de passar per la Rennbahnsiedlung, la urbanització per a treballadors on vivia Natascha, i per Süssenbrunn, on s’alçava la llar de la seva àvia i la fleca que menaven els seus pares. “Punts de referència de la meva infància.” La botiga encara existeix. Molt precària. Per allà corria ella. Hi entrem. Una parella despatxa salsitxes, xocolata, llaunes... La dependenta podria ser la seva mare, o la germana. Els ho demanem. No se’n refien. Aquí tothom sap de què parlem. Han llogat el local a la seva família.
L’habitatge amb amagatall del paleta i antic enginyer Priklopil (s’ignora per què el va construir: ho tenia planejat, l’havia fet servir abans, era un búnquer antinuclear?) és a Heinestrasse, 60. Xalets amb tanques, piscina i barbacoa, casetes de fusta per a horticultura i bosc atractiu al voltant. Un racó com n’hi ha milers al món urbanitzat. Dins la parcel·la s’hi veuen eines, la gespa descurada, les coníferes molt crescudes... La casa té la façana groga, les finestres i la porta del garatge són tancades, s’intueix que a dins hi ha habitacions buides, secrets rere els murs... Una, dues, tres passes cap a la Blaselgasse per on va fugir... Un imant per a la imaginació. Costa de creure que en aquest entorn algú pogués retenir un altre ésser humà. Una nena. I que ningú no se n’assabentés. Cadascú a casa seva i Déu en la de tothom, una mena de Revolutionary Road a l’austríaca. “Gent que neix, que es mor, que té jardí, i mentre això es mantingui estable, tot va bé”, sentenciarà després Frau Kampusch. Que vol dir que qualsevol de nosaltres pot callar. I fer el mateix.
Què se’n farà d’aquesta mansió dels horrors? “S’enderrocarà”, diu ella. Però no l’ha comprada, com s’assegura, sinó que la hi han “assignat”. Va passar que després del seu “autoalliberament” (ella insisteix en aquest concepte: la policia no la va trobar), la casa fou assaltada per curiosos: “Tothom volia sentir el calfred del terror. A mi em semblava horrible que un pervers admirador del segrestador pogués adquirir-la. Per això em vaig ocupar que em fos adjudicada com a indemnització.” I així l’ha treta de la circulació.
El taxista turc que ens hi porta també ho sap, mira i opina: “Aquesta zona és cara.” I creix. S’hi construeix molt. Davant la casa-presó hi ha un altre habitatge, modern, amb gronxadors i pilotes; hi viuen nens feliços, en un entorn com aquest. Això era Natascha Kampusch quan Priklopil la va agafar al carrer Melangasse, prop de l’escola a on anava, la va fer pujar a la furgoneta i la va portar fins aquí: una noia somiadora, tot i que insegura, mancada d’autoestima, filla de pares separats, un forner amic de la gresca i una costurera que odiava la sensibleria i no es permetia cap feblesa. “Els indis no coneixen el dolor”, era el seu lema. “La meva mare no s’imaginava que això em faria forta i m’ajudaria a salvar la vida.”
Natascha ja havia sentit a parlar llavors de xarxes de pederàstia (hi va haver diversos casos els anys noranta). Els experts aconsellaven als telenotícies: no oposar resistència, parlar... Ella va fer-ho. Va patir una regressió. Es va fer nena, la nena estimada del segrestador. A la masmorra, ell li llegia contes (La princesa del pèsol va ser el primer), jugaven a les dames, la banyava, li va portar un ordinador... Es va convertir en l’únic adult capaç de prendre decisions per ella. Qui et dóna menjar i te’l pren. L’amo. Com creu que va poder fer una cosa com aquesta?, li demanem, mentre ella beu te i es recol·loca les mitges. “Intentava venjar-se del món. No pensava en mi, ni en la meva família, ni en els meus companys de classe, que tindrien por durant anys...” No sabia pensar en els altres. Un asocial. Ella intentava convèncer-lo de l’error. “Li deia: ‘No pot ser, això’, però ell es pensava que tenia dret sobre meu. Molts homes se saben amos de les dones. I ell volia construir-ne una al seu gust.” Un animal amb princesa al cau.
És impossible imaginar-la allà a baix. 270 × 180 × 240, feia l’amagatall. Onze metres cúbics d’aire aclaparador. El seu cos fràgil encaixat entre el llit, la roba, el despertador, la ràdio, una tele, bombetes, la Barbie... Allà esperant, una hora, dues, tres, tot el dia, que s’obrís la porta. Parlava sola. “I només hi havia una persona que em podia salvar d’aquella solitud aclaparadora: la mateixa que me l’havia imposada.” Quina paradoxa. Toc... toc... toc... Explica que cada segon, a dins, s’hi sentia l’extractor.
Natascha va estar-se dos anys a la masmorra de Strasshof sense veure el sol. Després, a poc a poc, lligada o vigilada, ell la va deixar pujar a una planta, després a l’altra, després la va portar a dormir al seu llit lligada amb corretges, després la va deixar sortir al jardí, després a comprar amb cotxe per la zona... I quan ella va créixer i va començar a acumular coratge, a revoltar-se, ell, vulnerable, va reforçar els seus mètodes d’assetjament mitjançant tortures i pallisses. Li retirava el menjar o les sortides de l’amagatall, la deixava abandonada fins que ella cedia, pel pànic de morir de fam en aquell forat. Enterrada viva. “És el que m’espantava més.”
I si la seva història a dins és brutal, també ho va ser l’impacte que va causar a fora, en escapar-se. “Els fotògrafs s’enfilaven als arbres per fer-me la primera foto, va aparèixer als diaris el meu amagatall. La porta de formigó oberta. Les meves pertinences, poques però valuoses per a mi, els meus diaris i el meu parell de vestits, van ser exposats sense pietat, vaig veure com la meva petita vida privada, tant de temps oculta, saltava a les portades. Dues setmanes després vaig decidir posar fi a les especulacions i explicar la història jo mateixa.” Va concedir tres entrevistes, a la televisió austríaca ORF, al diari Kronen Zeitung i a la revista News. Volia mitigar l’expectació. L’efecte va ser el contrari. Carn fresca per als diaris sensacionalistes, que ja no la van deixar més en pau. “La gent volia convertir-me en figura pública, i molts em tractaven, i ho continuen fent, com si fossin coneguts meus.” Tot va anar molt de pressa. Un dia a l’amagatall, un altre a les revistes, l’endemà presentant un xou a la televisió (se’n van fer tres emissions).
A Frau Kampusch li van oferir canviar d’identitat. Ho va refusar. “M’havia enfrontat a totes les maldats psíquiques i a les fosques fantasies de Priklopil, i no m’havia deixat vèncer... i només es volia veure en mi això: una persona trencada que mai més aixecaria el cap, que sempre dependria de l’ajuda d’altres. Quan em vaig negar a portar aquest estigma la resta de la meva vida van canviar les coses.” Van ploure les crítiques: era una desagraïda, volia treure’n profit, s’havia fet milionària amb les entrevistes... “El que pitjor es va entomar era que no condemnés el segrestador.” Però ella l’havia perdonat. “Si no, no hauria sobreviscut.” Així que va ser i és objecte de mofa: grups en xarxes socials que demanen que torni a l’amagatall, cançons o acudits que en fan esment de mala manera... Sobre la crueltat de la societat (especialment de la seva) Frau Kampusch ja en sap prou. “De mica en mica em vaig adonar que havia caigut en una nova presó.” La voracitat de l’opinió pública. I a més la recerca policial continua tan viva com l’expectació sobre la seva persona. Agents i jutges encara fan voltes al cas (els molts errors comesos, les pistes no seguides, si el raptor va actuar sol o treballava per a una xarxa de pederàstia encara oculta i potser amb implicacions polítiques), una patata calenta que fins i tot inclou el suïcidi recent d’un investigador.
Quatre anys ha trigat Natascha Kampusch a escriure tota la seva història amb l’ajuda de dos periodistes, Heike Gronemeier i Corinna Milborn. “El llibre serveix perquè se m’entengui més bé”, diu ella. “És la història d’una lluitadora –opina Milborn–, no va deixar de somiar en la llibertat.” No es va donar mai. Els psicòlegs que l’han tractada han admirat sempre la seva formació: es va mantenir activa a l’amagatall, no va perdre la curiositat, va llegir, va veure cinema, va estudiar, sabia coses de política, de cultura... “Jo seguia la ràdio, estava informada, però tot i així, en sortir, vaig veure el món una mica canviat. Per exemple, de sobte tothom tenia dos mòbils, hi havia ordinadors pertot arreu...”
Aquest llibre és el punt final. I un punt de partida (el productor alemany Bernd Eichinger, el de L’enfonsament, ja en prepara una pel·lícula). Hi recull tot el que volia explicar: “Desitjava aclarir malentesos: per què no havia fugit abans, per què no vaig acusar el segrestador..., o donar resposta a falsedats.” Un gran esforç per treure’s de dins tot el que hi tenia: records, detalls, sensacions... I interpretar la raó del que va passar.
El mal per a Natascha Kampusch té rostre humà. Parla d’aquesta violència burgesa, soterrada i fina tan usual, de com es creen monstres i víctimes per tal de disfressar-la, de l’abús del blanc i el negre per definir conductes, quan el mal és gris i tothom el tenim a dins. “Crec que Priklopil va ser un més entre nosaltres, producte de la indiferència.” Ignora què es pot fer, però potser per això intenta implicar-se en grups contra la violència de gènere, crear fons per a víctimes de segrestos (va voler ajudar l’altra segrestada austríaca, Elisabeth Fritzl, la d’Amstetten), i està interessada en els fets de Ciudad Juárez (Mèxic). “Hi ha centenars de persones maltractades en aquest moment, davant la nostra passivitat i la dels polítics, més interessats a guanyar diners que a servir.”
–Però quina relació va tenir realment amb Priklopil durant tants anys? La va violar? El va estimar?
–Això no és públic. Ho vull guardar per a mi sola.
Stop. Per aquí no es passa.
–Li va doldre la seva mort?
–És clar, era l’únic familiar que jo tenia. Però la impressió es va suavitzar molt pel fet que aquell dia jo vaig ser lliure. Vaig sentir alleujament. El que ell havia fet era injust, i jo havia de decidir o bé morir-me allà o bé trobar el meu propi camí.
–Per què es va suïcidar?
–Perquè es va trobar perdut, perquè sabia que podia anar a la presó i perquè havia perdut la seva princesa, la que havia inventat, la que havia volgut que fos perfecta. Però jo ja era una altra persona.
Resulta admirable, Frau Kampusch. Que tan jove i amb l’experiència que ha viscut hagi aconseguit mantenir una actitud tan digna amb ella mateixa. Mantenir-se ferma davant les pressions. Que sàpiga callar sobre les humiliacions patides. Que aquest llibre expliqui tantes coses sense dir-les. I que cremi tant a les mans. Perquè hi ha detalls que ella no diu. No en el sentit que la gent busca amb ànsia: sexe amb el segrestador. Els diaris de mig món van titular: “Natascha Kampusch confessa en el seu llibre que va patir abusos sexuals.” Abusos sí. La paraula “sexuals” o no la utilitza o no la trobem. “Tal com està explicat en aquestes pàgines és com ha de ser. Hi ha informació suplementària que és per a mi, que vull estalviar a la meva família.” I una altra omissió: la religió. Amb prou feines parla de Déu. No és religiosa? No li va caldre trobar consol en la seva situació? “Mmm, bona pregunta. No sé si ho sóc. Penso que Déu és sempre amb mi.”
La conversa deriva cap al futur. “Ara continuo aprenent a adaptar-me a la vida social, a reaccionar davant la gent i les crítiques.” Tot just ha acabat l’escola i vol formar-se com a joiera després dels estudis secundaris. Diu que sí, que va recuperar “degudament” la relació amb la família després del xoc de la reaparició, i que de nuviatges res de res, que no li interessen ni l’estil xuclasang de Robert Pattinson ni el del maduret Clooney, i dels interessants per a la seva edat “no n’abunden”. Però n’ha tingut? “Pregunta personal.” Stop. Una relació amb un home? La limitaria. S’estima més tenir bons amics. Les revistes van omplir pàgines sobre una suposada relació amb un aristòcrata, tema que ella explica ara amb detall: un pur xou d’aduladors nobles i famosos, de balls a l’òpera, de classicisme vienès interior i exterior.
Passa part del temps envoltada d’assessors i guardaespatlles, d’amigues tampoc n’hi ha gaires. Potser pel seu caràcter difícil i controlador? “Sí, potser sóc molt exigent amb els altres. Però ja he après que no és possible controlar-ho tot, ni satisfer la gent o entendre les seves contradiccions.” Es troba més bé al costat d’altres que sola. “Però no quan els he de satisfer.” L’obligació li pesa com una llosa.
Finalment, hem sortit a un parc del centre de Viena per fer-li fotos. L’ambient és glaçat. Els ocells patinen al llac i es diverteixen al voltant nostre. Frau Kampusch hauria de passar inadvertida. Però hi ha gent que la reconeix de seguida. Sobretot homes grans. I hi ha mirades que no encaixen. És una sensació que ella té de vegades, segons que comenta. Com en aquella visita que va fer un dia a una escola privada prou coneguda: “Allà hi havia tots aquells nois rics, ben vestits, musculosos. Vaig pensar, perquè ho vaig sentir, que creien que jo em mereixia el fet d’haver estat tancada.” Uf, perill, perill, l’enemic interior a l’aguait. Ella se’n riu. Ho sap.
No seria millor que s’anés preparant ja per deixar de ser coneguda? Frau Kampusch, presumida, s’estira llavors l’abric negre i respon divertida: “Sí, em puc operar i canviar-me del tot per lluir com Britney Spears. Així també seré famosa, però la gent em parlarà com a Britney i no com a Natascha.” Quin horror.
3.096 dies, de Natascha Kampusch, editat per Ara Llibres, es publica el 16 de febrer
(Adaptat d’EPS, 31 gener 2011)
Etiquetes de comentaris:
aberració,
El País,
Lola Huete,
morbositat,
Natascha Kampusch,
premsa,
problema del mal,
trastorns
dissabte, 5 de febrer del 2011
Som clients, tenim drets
per Ferran Suay
Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així «per interessos comercials» més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.
La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els «interessos comercials» també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres? ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem —per tots aquests productes— el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.
Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava —amb un missatge ben breu— respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: «Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación.» Li vaig respondre en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.
Probablement, això de «dialecte» ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.
Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d'avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix —també— l'obligatorietat de l'etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa (atcliente@jgc.es).
Aquesta, i totes les altres empreses que —amb unes o altres excuses— incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que —per tal d'aconseguir-los— ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè —generalment— això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci.
N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret —legalment reconegut— a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.
El Punt, 29 gener 2011
Una història d'èxit
per Ferran Suay
En l'article «Som clients, tenim drets» (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l'empresa Vinos García Carrión, amb motiu d'haver-los demanat la incorporació del català a l'etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta –en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia– no em semblà gens afortunada, i vaig fer l'article. Es veu que –des d'aquell moment– algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic.
He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D'entrada, el director del departament d'atenció al client –la mateixa persona que m'havia contestat inicialment– es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar –més aviat– per enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d'estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i –en la meua opinió– una gran professionalitat.
I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l'empresa d'etiquetar en català («Don't hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law»). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s'han ofert a donar-me'n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m'agradaria explicar breument.
El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d'una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que –en molts casos– consisteix a ignorar radicalment l'existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l'ús exclusiu del castellà.
El segon èxit és per a l'empresa García Carrión, que –sense fer-hi cap inversió– ha rebut una informació rellevant d'una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D'aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l'oportunitat d'adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d'entendre més bé el mercat a què s'adrecen.
El tercer èxit és també per a l'empresa, que ha pogut comprovar l'eficàcia i la professionalitat del seu departament d'atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador –en la meua opinió– d'una bona cultura d'empresa, que els permet d'adaptar-se a la realitat de seguida que s'hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s'equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d'esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d'informació útil i en un motor de canvi en positiu.
El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d'aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà –sobretot– un èxit de la llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d'actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d'influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d'implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.
Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d'augmentar la seua quota de mercat.
És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l'empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n'hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s'acabe amb més d'un guanyador, i –encara més important– sense perdedors.
(El Punt, 15 febrer 2011)
Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així «per interessos comercials» més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.
La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els «interessos comercials» també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres? ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem —per tots aquests productes— el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.
Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava —amb un missatge ben breu— respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: «Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación.» Li vaig respondre en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.
Probablement, això de «dialecte» ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.
Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d'avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix —també— l'obligatorietat de l'etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa (atcliente@jgc.es).
Aquesta, i totes les altres empreses que —amb unes o altres excuses— incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que —per tal d'aconseguir-los— ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè —generalment— això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci.
N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret —legalment reconegut— a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.
El Punt, 29 gener 2011
* * *
Una història d'èxit
per Ferran Suay
En l'article «Som clients, tenim drets» (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l'empresa Vinos García Carrión, amb motiu d'haver-los demanat la incorporació del català a l'etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta –en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia– no em semblà gens afortunada, i vaig fer l'article. Es veu que –des d'aquell moment– algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic.
He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D'entrada, el director del departament d'atenció al client –la mateixa persona que m'havia contestat inicialment– es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar –més aviat– per enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d'estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i –en la meua opinió– una gran professionalitat.
I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l'empresa d'etiquetar en català («Don't hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law»). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s'han ofert a donar-me'n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m'agradaria explicar breument.
El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d'una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que –en molts casos– consisteix a ignorar radicalment l'existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l'ús exclusiu del castellà.
El segon èxit és per a l'empresa García Carrión, que –sense fer-hi cap inversió– ha rebut una informació rellevant d'una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D'aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l'oportunitat d'adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d'entendre més bé el mercat a què s'adrecen.
El tercer èxit és també per a l'empresa, que ha pogut comprovar l'eficàcia i la professionalitat del seu departament d'atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador –en la meua opinió– d'una bona cultura d'empresa, que els permet d'adaptar-se a la realitat de seguida que s'hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s'equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d'esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d'informació útil i en un motor de canvi en positiu.
El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d'aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà –sobretot– un èxit de la llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d'actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d'influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d'implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.
Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d'augmentar la seua quota de mercat.
És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l'empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n'hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s'acabe amb més d'un guanyador, i –encara més important– sense perdedors.
(El Punt, 15 febrer 2011)
Etiquetes de comentaris:
anticatalans,
català,
dignitat,
El Punt,
Ferran Suay,
García Carrión
Subscriure's a:
Missatges (Atom)