Elogi de la vergonya

per Francesc Torralba

La vergonya no és una virtut, però indica un límit, un sentit de privacitat. Experimentem vergonya quan l'altre, sense haver-lo convidat, s'ingereix en la pròpia esfera íntima i veu allò que no volíem que veiés. La vergonya és una sensació interior, una certa violència que es posa de manifest quan aquella esfera privada surt a la llum pública, però solament pot fer-se present quan hi ha distinció entre l'espai propi i l'espai aliè.

Tot ésser humà necessita un àmbit propi per al seu equilibri emocional i mental. Hi ha la plaça pública, però també la llar i la vida humana transita entre els dos espais. El que sorprèn en l'actualitat és la crisi de la privacitat i, de retruc, de la vergonya. Ho veiem en l'esfera presencial, però també en la virtual. L'àgora virtual és un espai en el qual continguts molt íntims són revelats, comercialitzats, convertits en mercaderia [...]. Allò que fins fa molt poc era considerat matèria privada o bé material sensible i que amb dificultats es revelava al millor amic, en l'actualitat es mostra en la plaça pública.

Durant les últimes dècades s'ha menyspreat la vergonya com un residu del passat, com un dogal de la societat repressiva. Molt sovint, s'havia dit de la vergonya que no era altra cosa que una forma d'autocensura que limitava la llibertat i la plena manifestació de les persones. Com en tants altres temes, s'ha fet realitat la famosa llei del pèndol: s'ha transitat d'una vergonya repressora a un desvergonyiment col·lectiu. Sembla que el sentit de la privacitat s'hagi fos, s'hagi realment evaporat.

Ho veiem en les formes de comunicació que tenen els adolescents en la gran plaça virtual, però també en l'ús i abús que fem dels mòbils els adults en els trens i en les voravies. Les converses dins del vagó del tren esdevenen material públic. Tot i que des dels altaveus es recomana fer ús del mòbil en les plataformes, el cas és que la majoria els fa servir dins del mateix vagó, de tal manera que, sense voler-ho, entres en la conversa de l'altre i en la seva dinàmica familiar o professional. No tens altre remei per preservar el teu silenci que posar-te dos taps i aïllar-te de la privacitat de l'altre.

La vergonya té a veure també amb la consciència de la transgressió. Quan s'ha transgredit un límit ètic, irromp aquesta experiència desagradable, que és d'ordre mental, emocional i també física, que ens recorda que hem passat la línia vermella, que hem fet el que no havíem d'haver fet o bé que hem dit el que no havíem d'haver dit. El cas és que la vergonya indica que hi ha vida ètica, que hi ha sentit del deure, i obre les portes al penediment. [...] Sento vergonya quan experimento que he fet el que no devia.

Aquest sentit de la vergonya també és molt absent en la vida pública. Observem que figures de gran responsabilitat en l'ordre polític i bancari, personatges que han transgredit els límits de l'honradesa i de la transparència o bé que s'han deixat anar per apassionaments momentanis, no experimenten cap vergonya o, si més no, fa la impressió que no senten vergonya per allò que han dit o han fet. En els darrers mesos hem assistit a tota mena d'episodis d'excés i desmesura, tant en l'ús de la paraula, com en pràctiques d'abús i malversació de fons i, no obstant això, un té la impressió que no la senten. Si vertaderament experimentessin vergonya, es veurien obligats a renunciar al seu càrrec de responsabilitat i a penedir-se i lamentar-se públicament per allò que han fet. En el nostre país, la vergonya es centrifuga i es cerca un culpable aliè per explicar les raons del mal causat.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012)

Déu, hipòtesi innecessària?

La qüestió plantejada és si la fe cristiana és intel·ligible o no en un món en crisi i amb les cultures més diverses del segle XXI. És intel·ligible o no la fe cristiana als àmbits, per exemple, del pensament, de la ciència, de l’escola, de la medicina, dels mitjans de comunicació, de la política?

[...]

Déu no fa falta

David Jou és catedràtic de física de la matèria condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en la investigació de la termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l’equilibri.

Jou ha traduït El gran disseny i altres llibres de Stephen Hawking. S’han tractat personalment una vegada a Cambridge i dues a Barcelona. “Admiro l’aportació científica de primera línia de Hawking –diu Jou– però em sento lluny de les extrapolacions metafísiques que en fa. És possible que un científic sigui creient, en el sentit religiós d’aquest terme? Jo ho sóc, i molts altres també.”

Déu no fa falta, li diuen a vegades a David Jou [...]. Ell contesta que ni la humanitat ni l’univers fan falta, però en canvi la humanitat i l’univers existeixen encara que no facin falta. I són un descobriment humà, no un invent humà.

El científic i poeta ho expressa a Déu, una hipòtesi innecessària? Una part del poema diu així:

Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i El trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l’univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers
demostracions, miracles,
sinó tan sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d’aquest ara etern, d’aquest immens aquí
d’aquest buidar-se humà tan plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d’un Déu que, sent-ho tot, de vegades no fa falta.

I si li diguessin que Déu ha estat demostrat científicament, què passaria? David Jou contesta:

Si em diguessin que el millor matemàtic del món
ha demostrat l’existència de Déu,
no m’ho creuria:
Déu capturat en un teorema!
I estaria absent dels altres teoremes,
en lloc de desbordar tota la matemàtica?

Encara ets cristià?

El filòsof i teòleg Francesc Torralba és director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada (Universitat Ramon Llull) i entén que ser cristià és un procés i que mai no s’és del tot cristià. Confessa: “Quan algú em demana ‘Encara ets cristià’, penso al meu dedins: ‘Encara intento ser-ho’, però a la vegada m’adono que sóc lluny encara del model que presenta Jesús en les seves paràboles, que la meva vida dista d’aquesta vida plena (...) La pregunta adequada hauria de ser: ‘Ja ets cristià’? Hauria de respondre: ‘No puc deixar de ser cristià, perquè encara no ho he estat mai.’ Sóc al començament, a les beceroles.”

Segons Francesc Torralba, el cristianisme té plantejats diversos i importants reptes: emprar un llenguatge significatiu per transmetre l’Evangeli de Jesús al segle XXI, donar sentit a l’existència humana, superar la caricatura i els tòpics que es fan del cristianisme i cercar punts de contacte i col·laboració amb els no creients.

[...]

En aquest sentit, deixa constància: “L’opció pel Crist és un camí legítim de felicitat. És un itinerari humanitzador; no és un plaer que adorm la intel·ligència, ni que devora la generositat o la solidaritat. És un itinerari inclusiu, perquè tots hi són convidats i en ell es reconeix que el fonament d’aquesta felicitat rau en l’ésser, en l’amor, en el do, i no en tenir, en posseir o en consumir.” I afegeix: “És una felicitat, aquesta, que va més enllà del benestar emocional, del benestar físic i social; transcendeix la bona consciència del deure acomplert. Deriva del fet de sentir-se estimat per Aquell que pot vèncer la mort.”

Parlar de religió amb suficiència

David Jou: “La ciència és una activitat engrescadora i bella. Estimula el pensament, exercita l’observació, desafia l’enginy, afina l’esperit crític, desenvolupa la creativitat, eixampla el coneixement, estructura la ment, enriqueix la societat, dinamitza l’economia, crea riquesa... Però no diu res sobre Déu. És més, absorbeix tant l’atenció i l’enfoca en problemes tan concrets i delimitats, que sovint fa oblidar Déu.”

Però Jou [...] no deixa de fer una legítima consideració crítica a la postura d’alguns companys seus del món científic. Té escrit en Trenta poemes sobre ciència i fe: “En el diàleg entre ciència i fe hi ha avui més curiositat i interès per part dels teòlegs que dels científics. Els segons acostumen a tenir un coneixement superficial i caricaturesc de la religió, però no creuen que això els impedeixi de parlar-ne, amb la reverberació un xic il·legítima d’autoritat que sembla atorgar-los la bona feina que han fet en el seu àmbit de coneixement específic.”

(Extracte adaptat de la informació elaborada per Oriol Domingo i publicada a La Vanguardia, 13 novembre 2011)