De fa temps que tenia ganes de ficar-me amb les abans totpoderoses empreses auditores independents. El diari d’ahir, en un article sense signatura, em treu les paraules de la boca:
«Standard & Poor’s admet la seva culpa. Ara reconeix que va ser incapaç de preveure les pèrdues originades per la colossal crisi de les hipoteques porqueria. S&P forma part de la curtíssima llista d’agències de ràting que reparteixen qualificacions a les grans societats d’arreu del món. Un cas similar és el de les firmes d’auditoria. La seva mà pecadora és a tots els escàndols financers esdevinguts a Espanya. Pricewaterhouse va subscriure sense excepcions l’última auditoria del Banesto de Mario Conde, pocs mesos abans que la intervenció pública n’evités el naufragi. Arthur Andersen va donar el vistiplau als balanços de Corporación Banesto, Banco Europeo de Finanzas i La Unión y el Fénix, sense adonar-se dels grans forats que tenien. Coopers va fer el mateix amb Grupo Torras. Ernst & Young, amb la firma de valors Safe i i la cooperativa ugetista PSV. KPMG, amb la constructora Huarte. Deloitte, amb Gescartera. Aquesta lletania de desenganys ha engegat a rodar el prestigi dels grans auditors.» (Avui, 13 juny 2008, p. 27)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corrupció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris corrupció. Mostrar tots els missatges
dissabte, 14 de juny del 2008
divendres, 16 de novembre del 2007
Per què ara
Davant això de Madrid, que s’hi ha descobert una trama de corrupció de gran volada, jo em demano per què ara. Que no se sabia d’abans? A qui interessava cridar l’atenció sobre Madrid, justament ara, en aquest moment? Cui prodest? Cal esperar que tot un ajuntament estigui corromput per actuar? Per què només a Madrid? No hi havia hagut mai fins ara cap mena de denúncies? O és que els jutges esperen que arribi el moment oportú, que el decideixen ells? O no l’han decidit ells? Qui investigarà un dia els jutges d’aquest Estat i la manera aleatòria d’actuar de l’únic poder que encara conserva l’estructura bàsica que li va conferir el senyor Franco? Quan tindrem uns jutges democràtics? Quan controlarem realment –ni que sigui cada quatre anys, votant-los o botant-los– que tots els poders d’aquest Estat estiguin realment al servei dels ciutadans i no dels interessos sovint inconfessables d’una cúpula judicial que no se sap exactament ni com ni quan ni per què ni per qui és nomenada? Per què ni el Defensor del Pueblo Español ni el Síndic de Greuges català no poden investigar les actuacions dels jutges? Per què els que manen ens amaguen tantes coses?
La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
La curiositat immediata més forta, però –perquè totes aquestes preguntes són crits al vent que sé que no em respondrà ningú–, és saber si les comissions que s’havien de pagar allà per desbloquejar expedients eren només del 3 per cent o de més volum.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dilluns, 30 de juliol del 2007
Un metre i mig
Fa molt temps, quan jo era petit, devia ser a començament dels anys seixanta (del segle XX), es va publicar a La Vanguardia Española un acudit de Muntanyola en el qual es veia un paleta treballant a la plaça Lesseps. Comentava a un senyor que passava una cosa com: «Aquestes obres es transmeten de pares a fills. El meu avi ja treballava aquí.» No eren les obres de l’scalèxtric que es va fer a la fi del franquisme i que és el que ara desmunten a mitges, sinó unes obres anteriors, que ja no recordo per a què eren.
Ara, doncs, com deia, des de fa quatre anys hi torna a haver obres grosses a la plaça Lesseps, i més que n’hi haurà, però ja no es veuran tant: quan tapin tots els esvorancs actuals, faltarà acabar la nova estació de la línia 9 del metro que ha de passar per allà, de la qual estació diu que el forat principal ja està fet i la resta no es veurà gaire, perquè treballaran a molta fondària. Aviat, doncs, acabaran la fase més vistent de la superfície de la plaça, durant la qual havien d’aplanar el terreny a fi que allò semblés una plaça i no una atracció de muntanyes russes sense visibilitat.
I el que hi hem guanyat és això: estarà exactament un metre i mig més avall que abans. Un metre i mig i prou: l’alçada mitjana d’un humà del segle passat. Com que tinc el despatx a prop, he passat sovint per allà els darrers anys, gairebé cada dia, i he pogut comprovar en diversos punts, quan acabaven una nova estructura al costat d’una d’antiga –els ponts i els túnels de la ronda del Mig–, que el que s’ha rebaixat és exactament aquest escadusser metre i mig d’alçada. Deunidó el que s’hi guanya en visibilitat, reconeixem-ho, comparat amb el que hi havia abans, però el fet cert és que els punts estructurals més alts de la nova distribució són només un metre i mig més avall que els punts estructurals més alts d’abans de fer aquestes obres.
Amb això n’hi ha prou? Era només això el que s’havia de fer, cent cinquanta centímetres? Quatre anys o més, per rebaixar la plaça l’alçada d’un humà del segle passat?
Sí, és només això. I per aquest motiu cal pensar que els nostres fills i néts, com els nostres pares i avis, tornaran a veure obres a Lesseps quan arribem als anys 20 o 30 d’aquest segle, perquè els del Partit Solifapluista que manarà llavors a l’Ajuntament no deixaran escapar l’oportunitat d’una nova sucada dins la bassa d’or que ha sigut sempre aquesta plaça i explicaran que les «actuacions» –els agrada molt dir-ho així– que es van fer a començament de segle XXI estaven mal dissenyades i no havien deixat la plaça com hauria d’estar, d’acord amb els cànons més moderns. I hi haurà noves o velles empreses constructores que hi suc... que hi treballaran, amb tots els accessoris que comportarà aquest tràfec –sobres atapeïts amunt i avall pels despatxos, per assegurar les diverses adjudicacions–, amb el qual xuclaran la sang dels nostres impostos futurs per poder mantenir ben greixada la maquinària del Partit Solifapluista i la dels seus amics. Però això només passarà d'aquí a 20 anys, eh?, amb aquest partit que diem. Ara no passen aquestes coses, deunosenguard!, ara tot és molt net.
O sigui que nosaltres, els nostres fills i els néts, com els nostres avis i els besavis, els rebesavis i els tresavis, a treballar. A treballar, treballem fort, que cal pagar les obres de la plaça Lesseps. Val la pena, penseu que en quatre anys l’hem rebaixada un metre i mig.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Ara, doncs, com deia, des de fa quatre anys hi torna a haver obres grosses a la plaça Lesseps, i més que n’hi haurà, però ja no es veuran tant: quan tapin tots els esvorancs actuals, faltarà acabar la nova estació de la línia 9 del metro que ha de passar per allà, de la qual estació diu que el forat principal ja està fet i la resta no es veurà gaire, perquè treballaran a molta fondària. Aviat, doncs, acabaran la fase més vistent de la superfície de la plaça, durant la qual havien d’aplanar el terreny a fi que allò semblés una plaça i no una atracció de muntanyes russes sense visibilitat.
I el que hi hem guanyat és això: estarà exactament un metre i mig més avall que abans. Un metre i mig i prou: l’alçada mitjana d’un humà del segle passat. Com que tinc el despatx a prop, he passat sovint per allà els darrers anys, gairebé cada dia, i he pogut comprovar en diversos punts, quan acabaven una nova estructura al costat d’una d’antiga –els ponts i els túnels de la ronda del Mig–, que el que s’ha rebaixat és exactament aquest escadusser metre i mig d’alçada. Deunidó el que s’hi guanya en visibilitat, reconeixem-ho, comparat amb el que hi havia abans, però el fet cert és que els punts estructurals més alts de la nova distribució són només un metre i mig més avall que els punts estructurals més alts d’abans de fer aquestes obres.
Amb això n’hi ha prou? Era només això el que s’havia de fer, cent cinquanta centímetres? Quatre anys o més, per rebaixar la plaça l’alçada d’un humà del segle passat?
Sí, és només això. I per aquest motiu cal pensar que els nostres fills i néts, com els nostres pares i avis, tornaran a veure obres a Lesseps quan arribem als anys 20 o 30 d’aquest segle, perquè els del Partit Solifapluista que manarà llavors a l’Ajuntament no deixaran escapar l’oportunitat d’una nova sucada dins la bassa d’or que ha sigut sempre aquesta plaça i explicaran que les «actuacions» –els agrada molt dir-ho així– que es van fer a començament de segle XXI estaven mal dissenyades i no havien deixat la plaça com hauria d’estar, d’acord amb els cànons més moderns. I hi haurà noves o velles empreses constructores que hi suc... que hi treballaran, amb tots els accessoris que comportarà aquest tràfec –sobres atapeïts amunt i avall pels despatxos, per assegurar les diverses adjudicacions–, amb el qual xuclaran la sang dels nostres impostos futurs per poder mantenir ben greixada la maquinària del Partit Solifapluista i la dels seus amics. Però això només passarà d'aquí a 20 anys, eh?, amb aquest partit que diem. Ara no passen aquestes coses, deunosenguard!, ara tot és molt net.
O sigui que nosaltres, els nostres fills i els néts, com els nostres avis i els besavis, els rebesavis i els tresavis, a treballar. A treballar, treballem fort, que cal pagar les obres de la plaça Lesseps. Val la pena, penseu que en quatre anys l’hem rebaixada un metre i mig.
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dimarts, 27 de març del 2007
Guardians de l'statu quo
Us vaig explicar la meva aventura galdosa en un gran magatzem. Vaig denunciar-los, com us vaig dir, a l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC). Al cap d’uns dies vaig rebre una carta de l’OMIC que em deia que ja havien «trames» (sic) la meva queixa al magatzem en qüestió i que esperaven que els responsables de l’entitat es posarien en contacte amb mi. I la carta incloïa tot seguit la frase següent: «Si una vegada transcorregut [sic] dos meses [sic] de la tramesa d’aquesta carta no s’arribat [sic] a una solució agrairem ens [sic] ho comuniqui per tal de continuar els tràmits. En cas que no ens comuniqui res entendrem que el problema s’ha solucionat i arxivarem la reclamació.»
Bé, han passat els dos mesos. He escrit a l’OMIC la carta següent:
«Barcelona, 21 de març de 2007
OMIC - Barcelona
Rda. S. Pau 43-45
08015 Barcelona
Senyors,
Estic molt i molt perplex. Vostès, un cop que el ciutadà fa una denúncia formal per un mal comportament d’una entitat, si no és el mateix ciutadà el qui els torna a repetir la denúncia, donen per descomptat que el cas queda tancat. És a dir, el consumidor ha de continuar pagant amb temps i dedicació el que ha estat una mala praxi comercial d’una entitat, davant uns quants testimonis, sense que vostès hagin de fer res més que esperar que el ciutadà no torni a queixar-se en el termini de dos mesos. Si no es queixa una altra vegada, el cas queda tancat. Molt bonic. Il·lustratiu.
A on cal queixar-se del comportament menfotista de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Barcelona?
En fi. Els comunico que a hores d’ara no he rebut cap mena de comunicació d’aquests senyors sobre la qüestió a la qual feia referència en la meva queixa oficial del 17 de gener del 2007, amb registre d’entrada a l’OMIC 76189. I els aviso abans que transcorrin els dos mesos des de la seva comunicació del 25 de gener per evitar que tanquin l’expedient basant-se en aquesta mena de protocol automàtic que tenen establert i que sens dubte penalitza el ciutadà indefens.
La càrrega de provar que hi ha hagut contacte entre l’empresa denunciada i el denunciant hauria de ser per a l’empresa denunciada; no és el ciutadà qui ha de molestar-se un altre cop. I si el ciutadà no diu res, vostès no haurien de pensar que l’afer ja està resolt, sinó al contrari, que encara no està resolt. Per saber si un conflicte d’aquesta mena ha quedat resolt, l’empresa denunciada hauria d’adreçar-se a vostès amb proves concloents que s’ha posat en contacte amb mi o que ha intentat fer-ho. Són ELLS els que ho han de fer, no pas jo. La víctima he estat JO, no ells.
Però no sé per què m’esforço a explicar obvietats que són de sentit comú. No s’amoïnin, que no els tornaré a molestar, un cop comprovat que vostès defensen, sobretot, l’statu quo imperant i els comerciants prepotents.
La conclusió és clara. L’Ajuntament de Barcelona no protegeix els ciutadans. Només els ciutadans que tinguin molt de temps per perdre en aquesta gimcana de denúncies, recursos, fotocòpies i cartes trobaran en vostès, potser, alguna defensa. Jo ja he gastat prou energies. He intentat ajudar i el que he trobat és una paret burocràtica insalvable.
I després tots els polítics es queixen que la gent no vota. Que els vagi bé. Siguin feliços i, sobretot, no posin en perill les seves butaques.
[signatura]»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Bé, han passat els dos mesos. He escrit a l’OMIC la carta següent:
«Barcelona, 21 de març de 2007
OMIC - Barcelona
Rda. S. Pau 43-45
08015 Barcelona
Senyors,
Estic molt i molt perplex. Vostès, un cop que el ciutadà fa una denúncia formal per un mal comportament d’una entitat, si no és el mateix ciutadà el qui els torna a repetir la denúncia, donen per descomptat que el cas queda tancat. És a dir, el consumidor ha de continuar pagant amb temps i dedicació el que ha estat una mala praxi comercial d’una entitat, davant uns quants testimonis, sense que vostès hagin de fer res més que esperar que el ciutadà no torni a queixar-se en el termini de dos mesos. Si no es queixa una altra vegada, el cas queda tancat. Molt bonic. Il·lustratiu.
A on cal queixar-se del comportament menfotista de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor de Barcelona?
En fi. Els comunico que a hores d’ara no he rebut cap mena de comunicació d’aquests senyors sobre la qüestió a la qual feia referència en la meva queixa oficial del 17 de gener del 2007, amb registre d’entrada a l’OMIC 76189. I els aviso abans que transcorrin els dos mesos des de la seva comunicació del 25 de gener per evitar que tanquin l’expedient basant-se en aquesta mena de protocol automàtic que tenen establert i que sens dubte penalitza el ciutadà indefens.
La càrrega de provar que hi ha hagut contacte entre l’empresa denunciada i el denunciant hauria de ser per a l’empresa denunciada; no és el ciutadà qui ha de molestar-se un altre cop. I si el ciutadà no diu res, vostès no haurien de pensar que l’afer ja està resolt, sinó al contrari, que encara no està resolt. Per saber si un conflicte d’aquesta mena ha quedat resolt, l’empresa denunciada hauria d’adreçar-se a vostès amb proves concloents que s’ha posat en contacte amb mi o que ha intentat fer-ho. Són ELLS els que ho han de fer, no pas jo. La víctima he estat JO, no ells.
Però no sé per què m’esforço a explicar obvietats que són de sentit comú. No s’amoïnin, que no els tornaré a molestar, un cop comprovat que vostès defensen, sobretot, l’statu quo imperant i els comerciants prepotents.
La conclusió és clara. L’Ajuntament de Barcelona no protegeix els ciutadans. Només els ciutadans que tinguin molt de temps per perdre en aquesta gimcana de denúncies, recursos, fotocòpies i cartes trobaran en vostès, potser, alguna defensa. Jo ja he gastat prou energies. He intentat ajudar i el que he trobat és una paret burocràtica insalvable.
I després tots els polítics es queixen que la gent no vota. Que els vagi bé. Siguin feliços i, sobretot, no posin en perill les seves butaques.
[signatura]»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
dissabte, 10 de març del 2007
La font de Sant Salvador
Copio de la premsa: «El bosc que envolta el Parc Güell pel nord podria desaparèixer en els pròxims mesos, quan es faci un nus viari que, amb dos ramals diferents, connectaria el barri del Coll amb la part alta de Gràcia. La doble carretera arrencaria del carrer Riu de la Plata per un cantó i del carrer del Portell per l'altre, s'uniria en un revolt molt pronunciat prop de la porta del Vent del Parc Güell i baixaria, salvant un fort desnivell, fins a la urbanització de Can Turull. El bosc, que originàriament eren dues propietats diferents, es coneix com el de la Font de Sant Salvador, una antiga deu que encara raja al fons del barranc, però connectada ara a la xarxa general. El projecte ja ha superat tots els tràmits municipals, té el vistiplau del govern i també s'ha publicat al Diari Oficial de la Generalitat. Salvades totes les gestions burocràtiques, només falta fixar una data per començar les obres. En aquest bosc hi ha pins, saücs, llorers... En la part més baixa, al voltant de la font de Sant Salvador, es dóna un microclima similar als dels boscos del centre d'Europa. Aquí hi ha roures i hi havia castanyers. Aquests últims van ser talats recentment perquè estaven malalts. Els roures de la Font de Sant Salvador tenen fins i tot la seva llegenda, segons la qual els nens que naixien en aquests barris i els posaven una estona a dins dels forats del roures, creixien i vivien per sempre més molt sans.» (Avui 21 febrer 2007)
(Després de sortir aquesta primera notícia a la premsa hi ha hagut altres informacions que han parlat d’una rectificació, que el mal no serà tan gros, etc. El problema no és que el mal sigui o no sigui «tan gros». El problema és que s’han proposat fer mal i, gros o petit, el faran. Aplaudiments per als veïns que intenten forçar el mal menor, però el gol ja ens l’han clavat a tots per l’escaire: ens han venut el dogma que calia fer una carretera.)
I ara, El Periódico (diari del règim com feia temps que no se’n veien per aquests verals) contraataca parlant de la insalubritat de la zona, dels espais abandonats i de la necessitat d’intervenir-hi i posar-hi ordre: «[…] acumulacions de bosses d'escombraries, de restes putrefactes i de tota mena de trastos. No s'ha d'avançar gaire per trobar un sofà abandonat, una rentadora o articles insospitats. Es mereix una menció especial l'apartat d'excrements. […] I és que molts turistes que agafen el camí de la Font de Sant Salvador troben un revolt on consideren que poden fer les seves necessitats i sense cap tipus de vigilància. Els gossos també hi fan la seva aportació. […] Les pitjors estampes del parc són visibles des de les vivendes situades al perímetre i el CEIP Montseny i des d'entrades com la del Riu de la Plata. També són freqüentats per turistes els accessos del Coll del Portell, on les deixalles són omnipresents.» (El Periódico 10 març 2007). I com tothom sap –afegeixo jo–, la manera més efectiva de fer que un bosc estigui net és fer-hi passar una carretera i deixar-hi construir a banda i banda. Llavors, sense bosc, s’acaba la brutícia i s’acaben els problemes.
Vaig dir que l’Ajuntament tenia camp per córrer al Carmel i s’ho han agafat a la valenta. No sabia que els nois i noies de ca l’Hereu llegien aquest bloc. Es veu que han dit: «Mira, aquí hi ha un paio que explica que hi ha uns espais verds a Barcelona que es veu que es diuen “Els tres turons” i que encara s’hi poden fer carreteres, rondes i gratacels. Algú sap per on para, això? Va, agafeu la brúixola i el 4x4, que anem d'excursió, que sembla mentida que l’any 2007 encara quedin muntanyes i boscos de franc a Barcelona, amb el preu que ens pagaran per metre quadrat si hi fem una bona carretera. Això sí, si s’hi fan pisos, hauran de ser de protecció oficial, màxim 5.995 euros per metre quadrat, res de 6.000 euros per metre quadrat, un milió de pessetes, quin disbarat!! Va, que farem la nostra bona acció social del decenni. I truqueu al germà del conseller, vull dir el que fa de periodista, el nostre, que vingui amb un fotògraf, a veure què hi trobem. Som-hi, nois!»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Després de sortir aquesta primera notícia a la premsa hi ha hagut altres informacions que han parlat d’una rectificació, que el mal no serà tan gros, etc. El problema no és que el mal sigui o no sigui «tan gros». El problema és que s’han proposat fer mal i, gros o petit, el faran. Aplaudiments per als veïns que intenten forçar el mal menor, però el gol ja ens l’han clavat a tots per l’escaire: ens han venut el dogma que calia fer una carretera.)
I ara, El Periódico (diari del règim com feia temps que no se’n veien per aquests verals) contraataca parlant de la insalubritat de la zona, dels espais abandonats i de la necessitat d’intervenir-hi i posar-hi ordre: «[…] acumulacions de bosses d'escombraries, de restes putrefactes i de tota mena de trastos. No s'ha d'avançar gaire per trobar un sofà abandonat, una rentadora o articles insospitats. Es mereix una menció especial l'apartat d'excrements. […] I és que molts turistes que agafen el camí de la Font de Sant Salvador troben un revolt on consideren que poden fer les seves necessitats i sense cap tipus de vigilància. Els gossos també hi fan la seva aportació. […] Les pitjors estampes del parc són visibles des de les vivendes situades al perímetre i el CEIP Montseny i des d'entrades com la del Riu de la Plata. També són freqüentats per turistes els accessos del Coll del Portell, on les deixalles són omnipresents.» (El Periódico 10 març 2007). I com tothom sap –afegeixo jo–, la manera més efectiva de fer que un bosc estigui net és fer-hi passar una carretera i deixar-hi construir a banda i banda. Llavors, sense bosc, s’acaba la brutícia i s’acaben els problemes.
Vaig dir que l’Ajuntament tenia camp per córrer al Carmel i s’ho han agafat a la valenta. No sabia que els nois i noies de ca l’Hereu llegien aquest bloc. Es veu que han dit: «Mira, aquí hi ha un paio que explica que hi ha uns espais verds a Barcelona que es veu que es diuen “Els tres turons” i que encara s’hi poden fer carreteres, rondes i gratacels. Algú sap per on para, això? Va, agafeu la brúixola i el 4x4, que anem d'excursió, que sembla mentida que l’any 2007 encara quedin muntanyes i boscos de franc a Barcelona, amb el preu que ens pagaran per metre quadrat si hi fem una bona carretera. Això sí, si s’hi fan pisos, hauran de ser de protecció oficial, màxim 5.995 euros per metre quadrat, res de 6.000 euros per metre quadrat, un milió de pessetes, quin disbarat!! Va, que farem la nostra bona acció social del decenni. I truqueu al germà del conseller, vull dir el que fa de periodista, el nostre, que vingui amb un fotògraf, a veure què hi trobem. Som-hi, nois!»
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
