Reflexions sobre el sexe

El potencial sensorial de les dones
per Desmond Morris, zoòleg

–Moltes dones encara desconeixen el seu enorme potencial sensorial: sap que les mares són capaces de reconèixer el seu nadó, amb els ulls embenats, només pels plors, i que distingeixen el batec del cor del seu fill entre centenars? Ho hem comprovat empíricament i és espectacular.

–Què és el que més enveja de les noies?
–La seva capacitat perceptiva: el món sensorial de les femelles humanes és molt més ric que el dels mascles: perceben més bé els colors i la gamma cromàtica, tenen una oïda més aguda i un olfacte i paladar més fins.

–I no li sembla injust?
–És natural. Elles s’ocupaven de recol·lectar fruites mentre nosaltres caçàvem. Nosaltres podem córrer més de pressa.

–No els té cap més enveja?
–Envejo la seva sensualitat: no sols perquè la capacitat de gaudir en l’orgasme és molt superior a la nostra, sinó perquè aquesta sensualitat no és només extensió de la capacitat reproductiva, sinó conseqüència d’una intel·ligència emocional més gran. Entre els humans, són les dones les qui van canviar de copular a fer l’amor, i així van establir vincles d’una riquesa i sofisticació tals que han concedit un avantatge evolutiu enorme a la nostra espècie sobre altres primats.

(Entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia 4 octubre 2005)

* * *

El sexe a casa

Els adolescents s’assabenten de les conseqüències de practicar el sexe a través de moltes vies, però en poques ocasions per mitjà dels seus pares. […] Parlar de sexualitat amb els fills continua sent tabú […]. Les tradicionals confidències de mares a filles, netament preventives des de fa anys, no s’han substituït per un diàleg obert i natural entre pares i fills sobre tot allò que afecta la sexualitat.

(El Periódico, editorial, 21 setembre 2005)

* * *

Res d'interessant que jo pugui afegir sobre el sexe
per Nick Hornby, novel·lista

–Una curiositat: en els seus llibres, els episodis sexuals s’esmenten de passada, sense detalls.
–Ha! Hi ha un premi a la pitjor descripció sexual en una novel·la, l’atorga la Literary Review. És una iniciativa fantàstica, te n’estalvia la temptació i permet que riguis d’errors que haurien pogut ser teus. No hi ha res de nou o interessant –o eròtic!– que jo pugui afegir sobre el sexe. És una d’aquestes activitats que desafien la possibilitat de descriure-les i que aporten poca cosa a un llibre. Cada dia ens asseiem a la tassa del vàter, però això no implica que expliquis el que fa cada personatge en aquest moment exacte.

–Ja, però...
–No sóc gens reticent a descriure situacions desagradables, els meus llibres són força explícits. Però m’estimo més que els lectors s’imaginin com ha anat la copulació que acaba d’haver-hi. Explicar les escenes sexuals em sembla una banalitat. […]

(Entrevista de Diego A. Manrique a l’autor de A long way down, High Fidelity, Fever Pitch, About a Boy..., El País Semanal 26 juny 2005)

* * *

Arribar al subconscient del consumidor
per Lucía Etxebarría, escriptora

Les estadístiques asseguren que l’ésser humà pensa en alguna cosa relacionada amb el sexe cada trenta minuts. Per aquesta raó els mitjans de comunicació miren d’arribar al subconscient del consumidor potencial per programar-lo amb estímuls que apel·len al sexe, coneixedors de l’impacte emocional que provoca. En els anuncis, els productes han passat a ser una mera referència. Els anuncis han d’aconseguir, abans que res, impacte. El sexe ven, i per a demostrar-ho aquí teniu el doble sentit i la profusió de nus masculins i femenins que per mostrar-se no necessiten ja cap pretext. […] La dosi de sexe ha de ser cada cop més alta, perquè l’espectador es va insensibilitzant i requerint, per necessitat natural o induït pels mateixos mitjans de comunicació, més quantitat.

Al final, els mitjans ens presenten una imatge de la societat segons la qual tothom passa tot el dia practicant el sexe d’una manera totalment satisfactòria, tret dels beneits com vostè, benvolgut lector o lectora. Però no és pas que vostè cardi menys del que voldria, no. Això és una impressió falsa. Probablement vostè deu tenir una vida sexual d’allò més normal. És la hiperrealitat mediàtica que li vol vendre una imatge distorsionada del que és la vida sexual. Ningú no es mor per no fer sexe cada dia, ni tan sols cada setmana o cada mes. De fet, molts monjos budistes no fan sexe tota la vida i viuen fins als cent anys. El sexe, no cal dir-ho, pot millorar la salut i alleujar tensions, però només si es practica en el marc d’una relació mútuament respectuosa. Si no, pot acabar destrossant l’autoestima. Per no parlar d’herpes, luxacions, candidiasi... Perquè després diguin que el sexe és sa.

(Magazine, 26 juny 2005)

* * *

Tot el dia amb el sexe a la boca
per Antoni Martínez, guionista de Las noticias del guiñol (Canal+)

Que no veuen que som a Espanya? Aquí estem tot el dia amb el sexe a la boca, amb perdó. Vivim en el país més feliç de la galàxia. En comptes de debatre sobre sanitat, immigració, educació o medi ambient, debatem sobre si l’homosexualitat és pecat, vici o virtut. Quin malson, cada setmana igual.

(El País, 26 juny 2005)

* * *

Sexe pels descosits
per Teresa Pàmies, escriptora

En parlen tant i a tota hora que el tema sexe esdevé inflacionari i es devalua. […] Una sobredosi de xerrameca sexual podria acabar amb el sexe mateix per avorrició, fatiga o autoestima. El més inquietant és que tot plegat afecta negativament els infants que hi són sotmesos amb el pretext d'informar-los sobre sexe i preparar-los per fruir-ne sense exposar-se a malalties venèries o l'embaràs precoç i no desitjat. […]

Penso en alguns serials de televisió i programes radiofònics per a adults dels que veu i escolta la canalla entre el neguit, el desfici, la por i el fàstic, i dels quals no parlarà amb els pares i avis. L'audiència infantil no està en condicions de reflexionar sobre el que li ofereixen, però n'acusen -sense saber-ho- els efectes pertorbadors en l'estat d'ànim, vulnerables a la influència destructiva de personatges enderiats pel sexe; violadors, nimfòmanes i pederastes, travestis i homosexuals angoixats, tractats pels guionistes amb respecte i tacte i amb problemes que els infants no poden entendre ni comentar en família, però sí amb els col·legues de l'escola o de l'esplai, que es vanten de saber-ho tot sobre els embolics dels adults i els enigmes del sexe.

Als culebrons amb morbo s'hi afegeix ara la nova sèrie de TV3 destinada "a divulgar el que cal saber a propòsit de les relacions i activitats sexuals". El segon capítol d'aquesta sèrie fou dedicat al "sexe oral" i en anunciar-la s'informava que "sexòlegs, filòlegs i nutricionistes explicarien la història d'aquesta modalitat, així com les propietats nutritives de l'esperma". Aquesta apologia de la pràctica sexual més fastigosa i vexatòria, s'il·lustrà amb una escena de sexe oral, enregistrada d'una pel·lícula porno, i entrevista amb els protagonistes. El programa passa a tres quarts de dotze de la nit, quan se suposa que els infants dormen plàcidament. Se suposa...

(Avui 23 maig 2005)

* * *

Estan obsedits?
per John Freeman

“Ossama Bin què? Si es vol entendre per què els joves universitaris dels Estats Units no estan al corrent de res […] I Am Charlotte Simmons [la nova novel·la de Tom Wolfe] té la resposta, una resposta terrorífica. Utilitzant els seus característics monòlegs interiors, Wolfe mostra que els joves són ignorants perquè només pensen en una cosa: el sexe.”

(Cultura/s 23 març 2005)

* * *

Sembla contradictori
per Eva Piquer

Sembla a priori contradictori que l'autora d'un manual feminista treballi en una revista que il·lustra la portada de cada número amb una dona despullada de pits com globus. No és cap acudit: Nuria Varela (Mieres, 1967), autora del voluminós Feminismo para principantes (Ediciones B), és redactora del setmanari Interviú. I no se n'amaga. […] És un exemple dels signes dels temps: podem practicar el feminisme des de les planes d'Interviú i podem atacar el consumisme des de la revista de la Visa Or. Ja ho va dir el filòsof: em contradic, per tant, existeixo.

(Avui 13 març 2005)

* * *

Sexe d’escola
per Javier Marías

El que em crida més l’atenció, des de ja fa bastants mesos si no són anys, és el munt de vegades que es parla de sexe a la televisió, i de la manera més grollera. […] De sexe i de pràctiques sexuals es parla, obertament o de manera al·lusiva, a qualsevol hora del dia i en tota mena d’emissions. […] No és que m’escandalitzi això, i encara més, gairebé res del que fa delir les presentadores –i se suposa que els espectadors– m’agafa gaire per sorpresa. Però no acabo d’entendre el fenomen, perquè parlar de sexe és una de les coses més avorrides i menys variades que es poden imaginar... tret de quan encara no t’has estrenat. I en el darrer repàs hi vaig caure. De què em sona, això?, vaig rumiar una estona. Perquè el fet cert és que em sonava d'alguna cosa. Què em recorda aquesta mena de converses? […] El pati de l’escola, exactament. És l’única època de la meva vida i de la dels meus coneguts en què, en comptes de practicar el sexe, que és el que té gràcia, se’n parlava monotemàticament. Això és, quan els nois encara no el coneixíem, més o menys entre els dotze i els quinze anys. […] Només parlen interminablement de sexe els qui en saben poc o gens. No sé si és un símptoma més de la puerilització general o si, en contra del que es creu, gran part de la població espanyola encara és verge o gairebé.

(El País Semanal 20 febrer 2005)

* * *

Ciberaddictes anònims
per Esther Porta

A un 31 per cent de joves [de l’Estat espanyol] menors de 16 anys els atrau el sexe per internet. No són molts comparats amb els percentatges dels EUA (54%), Regne Unit (52%) o el Canadà (50%). […] La periodista Pilar Eyre [autora de Cibersexo, ed. DeBolsillo, 2004] assegura […]: “No conec cap cas en què una relació a través d’internet hagi fructificat, i sí moltes que han estat insatisfactòries, frustrants o còmiques. Un dia rumies quantes hores has perdut davant la pantalla per connectar-te amb persones amb les quals al carrer segurament no hi perdries ni un minut, i patapam!, l’addicció s’acaba. És curiós, no tornes a xatejar mai més.” Tanmateix, uns quants gabinets psicològics han hagut de posar-se a estudiar l’assumpte per poder oferir teràpia als addictes d’internet.

(El País Semanal 21 novembre 2004)

* * *

L’episodi de la noia violada
per Ada Castells

Llàstima que darrerament sigui tan difícil fer la digestió amb TV3. A la sèrie dels migdies han violat una noia i ens bombardegen amb el missatge que això li ha canviat la vida per sempre. En lloc de transmetre ànims i dir que una se’n pot sortir, en un tràngol com aquest, es rabegen en el trauma i fan que tothom giri l’esquena a la víctima perquè està marcada per la desgràcia i no saben com reaccionar. Moltes gràcies, guionistes, per ser tan responsables. Després ens estranyem de tenir una societat tarada: només cal veure de què l’alimenteu.

(Avui 21 setembre 2004)

* * *

Adults?
per Francesc-Marc Álvaro

Mentre als despatxos de la Conselleria d’Educació tornen a parlar sobre la possibilitat d’escurçar les vacances d’estiu, des de la Conselleria de Salut han comunicat que a partir d’octubre es distribuirà la pastilla de l’endemà de franc i sense recepta als CAP i a urgències, per disminuir, sobretot, el nombre d’embarassos no desitjats entre adolescents. […]

Però aquesta mesura posa en rotunda evidència un dels problemes més greus dels nostres adolescents i de la societat en general: el desequilibri abismal entre l’exercici prematur de rols adults i l’abandó de la responsabilitat personal en benefici de tercers, l’Administració en aquest cas. La pastilla de l’endemà es facilitarà sense demanar autorització als pares i, així, el professional de torn atorgarà, de facto, rang d’adult a qui, de fet, és menor d’edat.

El detall que aquest anticonceptiu es faciliti de franc (un pagament assequible ajudaria a ser més conscients) augmenta la banalitat del circuit. L’Estat converteix l’adolescent en adult sobtat, alhora que l’infantilitza com a subvencionat total. El curtcircuit de la responsabilitat transforma una solució extremada en un fet més trivial que enviar un missatge de mòbil. I no el salvarà una xerrada al CAP.

Karl Popper, de la mort del qual demà passat recordarem el desè aniversari, ens va deixar escrit que “hem d’aprendre a fer les coses al millor possible i a descobrir les nostres errades”. Això també és útil i exigible a 14 anys.

(La Vanguardia 15 setembre 2004)

* * *

El sexe en els guetos urbans
per Fadela Amara i Sylvia Zappi, autores de Ni putes ni soumises, La Découverte, Paris 2003

L’opressió que viuen les dones [de determinats barris obrers de França] ha canviat profundament les pràctiques amoroses i sexuals. Hi ha una veritable marxa enrere i els comportaments masclistes s’imposen novament en el si de les parelles. És la implantació d’un nou ordre moral que pren les noies com hostatges. Això no impedeix que hi hagi relacions sexuals […], però les joves es veuen obligades a viure una sexualitat oculta, que malauradament passa sovint, sobretot en les primeres relacions, per la sodomia. I si faig servir la paraula malauradament no és per fer un judici moral, sinó perquè elles ho viuen molt malament. […] És molt dur sentir una noia de 16 o 17 anys, molt enamorada del seu xicot, parlar de la seva por que ell l’abandoni si ella es resisteix a fer-hi l’amor.

És contradictori, però la vida en les barriades obreres també enclou aquesta mena de fets. La majoria de les noies accepta tenir relacions sexuals amb la condició de preservar la virginitat i es deixen sodomitzar amb regularitat. Ens expliquen que aquesta forma de sexualitat no els proporciona cap plaer i que ho viuen com una obligació. L’únic que fan és sotmetre’s per satisfer el desig del seu company.

* * *

Els joves encara creuen que els nens vénen de París
per Joan Barril

Avui el Primer Món creu que per a cada afecció o trastorn del nostre cos hi ha un medicament oportú. Entre la prevenció i la teràpia no hi ha cap dubte. La prevenció és antiga i exigeix sacrificis. La teràpia farmacològica, en canvi, està a l’abast de la mà.

Sembla un tema menor, però no ho és. Em refereixo a l’estudi que el departament de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital del Mar ha publicat respecte de la demanda de l’anomenada pastilla de l’endemà. Parlem de l’amor en temps de la sida i, no obstant, sembla com si els joves encara creguessin que els nens vénen de París. Pel que sembla estem ja a un 10% de dones que acudeixen als serveis d’urgències perquè els receptin la pastilla que els salvarà d’un embaràs no desitjat. En els més de 5.600 casos investigats en 8 anys, el 70% addueix que el preservatiu es va trencar. I el 16% al·lega que no va fer servir cap tipus d’anticonceptiu.

La ingenuïtat amb la qual els autors de l’estudi i els mitjans de comunicació han acollit aquestes xifres és candorosa. Si fos cert que el 70% de 5.600 pacients han vist com el preservatiu es trencava hi hauria motius perquè la indústria del preservatiu s’enfonsés en la misèria. ¿Vostès confiarien en un fabricant d’automòbils que registrés 800 fallades mecàniques de conseqüències mortals en 8 anys?

És evident que les usuàries d’aquest servei d’urgències menteixen quan van a buscar la pastilla miraculosa. Però entre les que menteixen i les que admeten que van fer l’amor a pèl, la xifra és preocupant. Tanta publicitat, tanta educació sexual i estem pitjor que mai. Massa joves han cregut que tots els mals, des del tabaquisme fins a l’embaràs, l’halitosi o els exàmens, se solucionen amb una pastilla.

Davant el papanatisme que situa la farmàcia en el centre de la nostra felicitat apareix la notícia que el departament de Salut pensa oferir la pastilla de l’endemà gratuïtament en els serveis d’urgència. És un greuge comparatiu. Les parelles que utilitzen el preservatiu o que dosifiquen amb rigor les seves pastilles anticonceptives tindran motius per veure’s temptades de recórrer a la sanitat pública perquè els donin una pastilla que, a la farmàcia, costa 19 euros. Aquells avis que anaven de viatge de nuvis a Montserrat i que confiaven en la Moreneta perquè els donés els nens oportuns avui no deuen entendre res.

(El Periódico 1 setembre 2004)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004-2005)

Coincidir amb algú

«Em demanen sobre la darrera pel·lícula de Woody Allen i responc la veritat: no l’he vista. Tant se’n parla, d’aquesta cinta, que he perdut una mica la curiositat i, tal vegada, me n’estaré. Podré viure sense conèixer l’obra del geni ambientada a Barcelona? Ai, ai. Visc perfectament sense haver llegit, per exemple, L’ombra del vent, així que tampoc s’han de treure les coses de mare. L’últim que llegeixo és una cosa fora de la moda i, per tant, terriblement actual.» (La Vanguardia, 29 setembre 2008)

En qüestions polítiques no, però en altres assumptes veig que sovint coincideixo fil per randa amb Francesc-Marc Álvaro. Potser l’hauria de conèixer, però no sé com fer-ho perquè sembli natural.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’estratègia del firandant engalipador

Ho copio de Francesc-Marc Álvaro, perquè aquest cop diu exactament el que jo penso i així ja no m’hi haig d’esforçar:

«Quasi un quart del total de la població treballadora extremenya depèn directament de les arques públiques [...] A Catalunya, la xifra d’ocupació pública representa només el 8% mentre a les Balears és del 9,9% i a València del 10,1%. Per darrere d’Extremadura, l’Espanya amb més empleats públics és Castella i Lleó (16,1%), Castella - La Manxa (15,4%), Andalusia (15,3%) i Aragó (14,5%). [...] Aquí tenim, doncs, la crua realitat que explica les enormes dificultats amb què s’enfronta la Generalitat a l’hora de negociar el finançament autonòmic, afer clau que Solbes ha concretat penosament la setmana passada, per a alarma dels indígenes.

»Tinc un moment de pitonissa, vostès perdonin. El vicepresident econòmic cedirà poc i per això, ara, li convé remarcar una proposta impresentable per tal que, finalment, l’ínfim que s’acordarà sembli –d’aquí uns mesos– una cosa gegantina i digna de ser venuda per Montilla com “el millor sistema de finançament de la història” [...] Tant de bo m’equivoqui en l’auguri. L’únic dubte que tinc, a dia d’avui, és sobre el conseller Castells: participarà a la comèdia o es plantarà de veritat quan l’estafa sigui incompatible amb el seu prestigi acadèmic?

»[...] Sense recursos públics, ni l’escola, ni la sanitat, ni la seguretat funcionaran. Amb la crisi i l’atur a l’alça, el risc és encara més gros. Urgeix que algú encapçali la batalla i lideri la resposta col·lectiva, almenys perquè els catalans no siguem confosos amb una estora.» (La Vanguardia 21 juliol 2008)

Tant de bo Álvaro també s’equivoqui ara, com s’equivoca sovint. Tant de bo les proclames de Castells i la famosa frase de Montilla –«entre els interessos del PSOE i els interessos de Catalunya, el PSC optarà pels de Catalunya»– no fossin, com em sembla que són, farfolles. Paraules, no fets.

Jo crec que Álvaro, malauradament, no s’equivocarà. I la tragèdia és que, al contrari que Álvaro, que creu que això ho arreglaria en Mas, jo estic convençut que qualsevol d’aquests firandants arxiconeguts que puguin accedir al capdamunt de la Generalitat faran igual com han fet tots fins ara: vendre’ns la idea que el que fan és tot el que és possible «en les circumstàncies actuals». És una cançó que hem sentit ja massa vegades.

Caldria un líder, sí, però un líder nou, diferent de tots aquests. Un líder que, per exemple, tingués en el seu programa electoral anar a l’ONU a presentar-hi l’Estatut del 30 de setembre del 2005 aprovat pel 90% dels diputats de Catalunya –article 1: «Catalunya és una nació»– i a denunciar-hi formalment l’Estat espanyol per impedir als catalans que s’autogovernin de la manera com vulguin. I no hi és.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Retrat breu d’una depressió

Francesc-Marc Álvaro és un periodista que valoro força pel contingut humà d’alguns dels seus escrits. S’equivoca, crec, en el seu partidisme polític, perquè això li lleva prestigi i independència a l’hora de parlar d’altres qüestions socials, però quan parla d’afers més humans –no vull dir que la política no sigui humana, tot i que de vegades sembla, en efecte, que no ho és... ja m’enteneu– molt sovint hi toca força. Fa unes setmanes va escriure una peça que considero molt assenyada i exacta sobre les depressions. No sé si és que ho ha viscut ell mateix o li ho han explicat molt ben explicat, però trobo que està força ben descrit, i ho afirmo des de l’experiència que et dóna haver tocat el gènere molt de prop. Com que vull conservar aquest text i no sé on, el penjo ací. No és el primer cop que reprodueixo textos a Álvaro –per exemple, vegeu ací i aquí–, tot i que només el conec de vista. És un home del qual m’agradaria ser amic. Crec que ens entendríem força... si no parlàvem gaire de política.

«Objectes irrellevants

»[...] No pot dir en quin moment va començar tot plegat. Sí que recorda que hi va haver una petita inundació al quarto de bany i que després es va posar a plorar com si visqués una gran tragèdia. Plora sovint sense saber-ne ben bé la causa. Des de fa un parell de mesos es veu ella mateixa a càmera lenta, no pot evitar-ho. El més petit dels moviments succeeix dins una pel·lícula en blanc i negre on tot passa lentament i les veus sonen buides i distorsionades. Un cop va llegir a la sala d’espera d’un dentista que els antics parlaven de les malalties de l’ànima per descriure aquesta tristesa que tot ho envaeix i tot ho desmunta. L’ànima? No té ganes de ficar-se en disquisicions metafísiques, de sortir al carrer ni de moure’s del sofà on, amb una manta als peus, passa les hores davant el televisor amb el volum al mínim. No contesta al telèfon, menja poc i malament i la seva gran proesa és passejar per les habitacions i, en una rauxa eufòrica, prendre una dutxa. Deixar que l’aigua la converteixi en un objecte irrellevant, estar-se una estona com si fos un petit mineral sense nom, aliè a tot.

»Potser va ser aquell canvi de responsabilitats en la feina o la mort ja fa un any de la seua mare. Les causes de la depressió, assegura el metge, no sempre són clares, poden ser diversos els factors en concurrència. Ara es mira al mirall i se sent culpable de la situació, se sent inútil, lletja i absurda. L’espill és un traïdor, no el suporta. Cada dia és igualment pla i li recorda aquell cop que de menuda es va presentar per error a una festa d’una companya de classe a la qual no havia estat convidada. Allí hi sobrava, no tenia un lloc al món. Torna aquella forma de dolor inconcret però intens que ens esquinça un òrgan desconegut de l’interior però que no podem localitzar ni extirpar. “Què et passa, mama?”, li demana la filla de cinc anys, i amb prou feines té força per dir-li que vagi a mirar els dibuixos animats. L’irrita que li facin moltes preguntes, li molesta que la compadeixin i sent ràbia per tot. Els plats, gots i coberts s’amunteguen desordenadament a la cuina fins que no arriba la noia que fa la neteja. Les persianes estan mig abaixades, no vol que entri gaire llum al pis.

»No recorda la darrera vegada que va fer l’amor, fa bastant temps. No té ganes de tocar ningú ni que la toquin. Tot el que abans li produïa plaer ara li sembla una estupidesa. Ha deixat d’escoltar música, de pujar amb bicicleta i de cuinar, tres de les seves aficions reconegudes. No pot concentrar-se ni llegint aquelles novel•les policíaques que sempre l’havien apassionat, el seu pensament està poblat d’imatges estranyes i fosques. Se sent esgotada, i de nit tot plegat augmenta de gruix i l’insomni té escletxes per on entra l’anhel de posar fi a una existència que en el millor dels casos és una tarda de diumenge amb mal de cap d’alta volada.

»Pren els antidepressius que li ha receptat el metge, si se’n recorda. La seua germana la truca el dia que té visita amb el terapeuta, cal assegurar-se que hi anirà. El terapeuta ha dit que vol ajudar-la, però ella no veu encara com sortir de la presó, que no és un clot, més aviat s’assembla –en els malsons– a un enorme rebedor il·luminat amb llums de quiròfan. “Has d’animar-te”, li repeteixen família i amics amb un to massa mecànic i paternalista. Odia la frase, perquè la fa sentir-se encara més culpable. Com algú que fuig però no pot córrer, com algú que obre la boca però no pot cridar.» (Francesc-Marc Álvaro, periodista, Revista LV, 3 desembre 2006)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les bones comèdies

Allò que deia ahir del resum apressat que m’havia fet sobre la setmana transcorreguda m’ha fet venir al cap una cosa: que de vegades, almenys pel que fa a la política, és millor llegir els diaris només un cop cada setmana, si vols tots seguits, un darrere l’altre, i d’aquesta manera et pots fer una idea molt més exacta del que ha passat de debò i del que s’espera que pot passar. Tinc un amic que rep el diari a casa cada dia però els llegeix amb quinze dies o un mes de retard, i us asseguro que gasta una clarividència molt notable: com que no estem aïllats d’altres mitjans de comunicació, resulta que la informació bàsica ja li arriba per altres vies, i el devessall de declaracions i consideracions polítiques que es fan més per impressionar que per una altra cosa se les pot saltar tan content. Així, per exemple, jo deia ahir que em semblava que tot això de l’Estatut estava dat i beneït, i a la tarda va córrer una notícia d’agència (suposo que avui els diaris n’aniran plens) que deia que “Pujol preveu poques possibilitats d’acord i recomana retirar l’Estatut davant un mal text”. La frase et pot impressionar si la llegeixes avui al diari, però si us hi fixeu bé va ser dita en una reunió interna de CDC, vés a saber de quina manera i amb quina contundència, i a més inclou la clàusula “…davant un mal text”, amb la qual cosa no descarta “encara” que hi pugui haver “un bon text”. O sigui, per a mi molt soroll de boixets i poca punta: fressa mediàtica, per pressionar els altres, però no voluntat expressa de fer res en contra de la tendència general, que estic segur que continua sent acceptar l’Estatut, sigui com sigui, i vendre’l com “el millor que podíem aconseguir en les circumstàncies actuals” (les quatre darreres paraules seran molt importants les pròximes setmanes, ja ho veureu). Les circumstàncies actuals inclouen, és clar, el ben orquestrat soroll de sabres. Ho deia ahir Francesc-Marc Àlvaro: “En tota bona comèdia, hi ha un paio llest que se salva, un que guanya però sembla que perd, un que duu uniforme i un català que demana perdó.”


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Són catalans

Si dels de l’altre dia, dels assassins de Castelldefels, vam dir que “eren espanyols”, dels tres nois assassins –d’acord, presumptes– d’una dona en un caixer de Sant Gervasi hem de dir que són catalans. Catalans de cap a peus. Es diuen Oriol, Ricard i Juanjo, segons els diaris, i tenen entre 17 i 18 anys. Van calar foc a una dona indefensa que s’havia refugiat en un caixer i van deixar que es cremés de viu en viu.

Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).

Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A la contra

Ja sabeu que tinc una certa flaca políticament incorrecta pel papa Wojtyla. Suposo que és sobretot per anar a la contra d’un ambient majoritari... majoritari en la majoria de cenacles culturals, intel·lectuals, acadèmics, mediàtics, però això no vol dir pas necessàriament al carrer, tot i que a tothom se li enganxa sempre alguna cosa. Avui mateix ho diu un periodista en un diari espanyol: “Algún día debería hablarse de la distancia abismal entre los ciudadanos y cierta casta intelectual pretendidamente progresista y supuestamente poseedora de la razón.” (Francesc-Marc Álvaro dixit, La Vanguardia, 9 març 2005)

Hi ha dues posicions majoritàries respecte al papa, en aquests àmbits elitistes. La dels que el planyen de bona fe i la dels que n’estan fins al capdamunt i aprofiten qualsevol argument, també els que fan servir la gent de bona fe, per dir-li que plegui o per reclamar que el facin plegar. Conservo retalls de diari, de molts diaris, que ja li demanaven que plegués fa dotze i tretze anys!, i amb els mateixos raonaments d’ara. Deien: ja ha caigut el mur de Berlín, ja pot plegar. O: pobre home, tan malament com camina, i ja es veu que no hi és tot, i segur que els de la cúria se n'aprofiten, i aquesta tremolor del braç... Fa dotze anys! Em sembla poc elegant, fins i tot per part dels ben intencionats. Per part dels altres, ho trobo sarcàstic, cínic. És entendridor que hi hagi ateus de pedra picada, agnòstics conspicus i descreguts del morro fort que diguin i fins i tot preguin públicament perquè Déu s’apiadi del papa i li estalviï tants patiments. Quines penques.

Bé, doncs, l’altre dia va sortir el tema en una reunió de gent molt diversa. I abans que es creés el clima políticament correcte que per respectes humans se sol crear en tants àmbits públics –perquè la gent sap el que els diaris, la ràdio, la tele i el veí aquell tan savi diuen, o sigui, la gent sap el que “convé” dir per no quedar malament–, una senyora amb ben poca pinta de ser de casa bona, diu que aquest papa li sembla un home molt valent i que no entén que hi hagi gent que en parlin de manera tan deseixida, com si volguessin que es morís. Jo dic: és veritat, no està bé que es tracti un avi d’aquesta manera. La senyora continua: “Si els catòlics creuen que aquest senyor és el papa, és a dir, com si fos el seu pare, no entenc que no el defensin, que n’hi hagi alguns que se’l vulguin treure del damunt i encara entenc menys que ho diguin públicament. I que a més tinguin la barra de dir que ho diuen per pietat, perquè deixi de patir. A un pare no se’l tracta d’aquesta manera.” Una altra senyora diu: “Però és que fa tanta llàstima...” I la primera senyora: “Sí, però si l’avi vol continuar sortint al carrer i vol continuar saludant els seus amics, no està bé que li ho vulguin impedir, no?”

No hi va haver aplaudiments perquè no hi havia l’ambient adequat ni era el tema de la reunió, però sí un assentiment general ben explícit, una unanimitat a considerar les paraules aquelles prou assenyades o almenys a considerar que seria poc assenyat rectificar-les. Potser hi havia gent que s’havia sentit retratada...

Aquest papa, per exemple, pot ajudar la nostra societat tan utilitarista a dignificar la vellesa. Tant de bo recuperéssim al món occidental el tret aquell de tantes cultures antigues, “primitives”, que no sols no amaguen els seus avis, sinó que els escolten amb veneració i estan per ells fins al dia mateix que fan el darrer badall. Tant de bo que sabéssim humanitzar i respectar una mica més el final del procés de la nostra vida humana, de la vida dels nostres pares, i no tinguéssim aquesta ànsia d’amagar-los i de fer-los callar perquè no ens compliquin la vida i no ens facin perdre temps. Aquest papa va a hores d’ara en aquesta línia, a mostrar això al món. I jo l’aplaudeixo i sé que no sóc l’únic.

No sóc l’únic, no, perquè de tant en tant, des de posicions no gens confessionals es lloa un aspecte o un altre de la seva figura actual i del seu significat històric. M’han agradat especialment tres comentaris que he recollit en els últims dies: un de Marçal Sintes, periodista nostrat, l’altre d’un guru mundial, Ralph Dahrendorf, exrector de la London School of Economics, i un tercer d’Enric González, corresponsal a Roma de El País, que com se sap és el diari espanyol més laic de tots els diaris laics que es fan i es desfan, segons ells mateixos.

“No puc estar-me d’admirar l’ancià que s’esgargamella de la finestra estant. I és una admiració que no té a veure només amb l’home, amb l’ésser humà. També té un vessant ètic i intel·lectual: en temps de postmodernitat, relativisme, confusió i apologetes de la circumstància, em penso que la solidesa i la independència del papa, la raresa que ell encarna, té, en si mateixa i més enllà d’altres consideracions, un enorme valor; és necessària.” (Marçal Sintes, Avui 15 febrer 2005)

“El llegat del papa és una història de grans fortaleses i considerables debilitats. Tanmateix, quedaria incompleta si no s’esmentés l’ésser humà càlid, curiós, amistós i amb sentit de l’humor que hi ha al fons de tot plegat. El papa Joan Pau II és en molts sentits un intel·lectual; tal vegada se l’hagi menystingut en aquest punt. Però també és un home senzill que es relaciona fàcilment amb la gent. Suporta els patiments amb dignitat des de l’atemptat contra la seva vida del 1981. Com a persona, mai no deixa d’impressionar els seus molts visitants. Fins i tot en el seu estat decaigut per la malatia, el papa Joan Pau II simbolitza el potencial humà.” (Ralph Dahrendorf, Project Syndicate 21 febrer 2005)

“Crec que sí que és humà mantenir i mostrar el papa en aquestes condicions. Els éssers humans envelleixen i es moren, encara que la societat actual s’estimi més no tenir gaire present aquesta realitat. En qualsevol cas, és ell (que continua lúcid, almenys una part del dia) el qui vol mantenir-se on és i mostrar com es troba. […] El papa pot anar-se’n de vacances, però no alliberar-se de la responsabilitat. Com ell sol dir, no “exerceix” de papa, sinó que “és” papa. Joan Pau II, a més, interpreta el final de la seva missió com una imitació del Calvari i, en un sentit més mundà, com una demostració que els vells i els malalts també compten. Vol morir guanyant-se les garrofes, si la imatge no és massa excèntrica. […] Es tracta d’un hombre carismàtic, íntegre i amb una immensa força interior. Es pot estar en desacord amb ell sense deixar d’admirar-lo.” (Enric González, El País Digital 28 febrer 2005)

I doncs, ja està tot dit.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)