Franquistes bons?

per David Miró, periodista

Sens dubte, un dels economistes més influents del segle XX va ser Hjalmar Schacht, president del Banc del Reich i ministre d’Economia els primers anys d’Adolf Hitler com a canceller. Schacht se les va enginyar perquè els diners internacionals fluïssin cap a l’Alemanya nazi i fessin possible la recuperació econòmica i, a conseqüència d’això, el rearmament massiu. Quan la guerra ja era inevitable es va distanciar del règim i fins i tot va mantenir contactes amb els responsables de l’atemptat contra Hitler del 1944, per la qual cosa va ser deportat a un camp de concentració. Va ser absolt en el procés de Nuremberg, però un tribunal alemany el va condemnar després a vuit anys de treballs forçats, dels quals només en va complir un. Els anys 50 i 60 va ser un brillant assessor econòmic de països en vies de desenvolupament. Va morir a Munic el 1970.

La història de Schacht m’ha vingut al cap al llegir l’article d’Antoni Serra Ramoneda [El Periódico, 25 gener 2010] sobre el 50è aniversari del Pla d’estabilització, que a finals dels anys 50 va modernitzar una economia, l’espanyola, que estava a prop del col·lapse. Serra Ramoneda lamenta el poc ressò que ha tingut l’efemèride i el poc reconeixement acadèmic del seu ideòleg i impulsor, l’economista català Joan Sardà Dexeus, segurament juntament amb Laureano López Rodó un dels catalans més influents del segle XX.

En el meu cas, les històries de Schacht i Sardà em conciten una reflexió d’ordre moral molt diferent. És possible fer el bé col·laborant amb un règim que és intrínsecament dolent, com el nazisme o el franquisme? És molt probable que Sardà no fos un franquista convençut, però resulta evident que va posar els seus coneixements i el seu talent al servei d’un règim que torturava i assassinava, i l’èxit del Pla d’estabilització va coadjuvar a perpetuar la dictadura.

Aquesta no és una qüestió intranscendent. El règim franquista, com tots els sistemes autoritaris, va intentar treure el màxim profit de les intel·ligències del moment en benefici propi. Hitler va tenir Schacht, però també la cineasta Leni Riefenstahl i l’arquitecte Albert Speer. Les reformes de Sardà van treure de la pobresa moltes persones, però també van omplir les arques d’un Estat assassí i corrupte. Mentre Sardà convencia els tècnics del Fons Monetari Internacional que valia la pena finançar l’arrencada econòmica espanyola, als calabossos de la Via Laietana es torturava polítics, dirigents sindicals i estudiants.

Quin judici moral es mereixen aquestes persones que van treballar per al règim i que van ajudar sens dubte a sostenir-lo, encara que en el seu quefer diari fossin unes bellíssimes persones i fins i tot antifranquistes al seu interior? Poden estar a la mateixa altura que les persones que van fer una oposició activa i que van pagar un alt preu a causa d’això, amb la presó o fins i tot la mort? O al costat de les persones que van renunciar a qualsevol tipus de col·laboracionisme i van optar per una resistència passiva que els va portar a renunciar a les seves carreres professionals?

Una de les herències de la cultura de la transició es basa en l’existència d’uns franquistes bons, als quals no hi ha res a retreure. El cas de Juan Antonio Samaranch és paradigmàtic, però no s’ha d’oblidar que si la dictadura franquista va durar tant és perquè milers de persones, des del simple funcionari fins al ministre de torn, posaven en marxa cada dia els ressorts de l’Estat nacionalcatòlic. A les seves memòries, el també economista Fabián Estapé reconeix els seus dubtes per haver col•laborat amb Sardà i per tant amb Franco. No és gaire, però és un gest inusual. I és evident que no té la mateixa responsabilitat el comissari Creix que un simple ordenança del Govern Civil. Però, segons la meva opinió, hi ha una línia clara que separa tots aquells que, d’una manera o d’una altra, van participar en l’Administració franquista i els que no ho van fer. I, en tot cas, tots ells, per molt bones que fossin les seves intencions, haurien d’haver demanat disculpes als que van lluitar per la democràcia.

EL que resulta més curiós del cas és que quan les persones de la meva generació (nascudes a les acaballes del franquisme o a l’inici de la democràcia) plantegen reobrir aquest debat, són alguns vells antifranquistes els que més ens esbronquen, com va passar amb la protesta per la concessió de la Medalla del Mèrit al Treball al periodista Carles Sentís (que va fer tasques d’espionatge per al bàndol franquista) promoguda pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. És en aquestes reaccions on s’aprecia el pacte de ferro de la transició amb els anomenats franquistes bons.

A Alemanya ara hi ha un gran interès a saber com el nazisme va poder atraure tantes persones bones, com explica la pel·lícula Good, de Vicente Amorim, sobre un text de C.P. Taylor. Però sobre el tema de la responsabilitat moral em quedo amb Amén, de Costa Gavras, on hi ha una escena en què un oficial alemany escandalitzat per l’existència dels camps d’extermini li pregunta a un company del servei ferroviari si és conscient del que està fent. La resposta deixa fred l’oficial i gelat l’espectador: «Jo només ordeno la circulació de trens.»

(El Periódico, 2 febrer 2010)

Per què Hannah Arendt?

En el centenari de Hanna Arendt (1906-1975)

per Idith Zertal


Hi ha moltes maneres de llegir la història del segle XX, però no n’hi ha cap de fer-ho sense llegir Hannah Arendt. I doncs, es pot aplicar a Arendt allò que deia Heinrich Heine de Spinoza, que tota l’obra posterior de la filosofia s’havia fet a través de les lents que ell havia polit. En realitat, Hannah Arendt proporciona les lents i els conceptes necessaris per a examinar i comprendre un segle que ha combinat el progrés i la grandesa de la humanitat amb totes les seves atrocitats i amb la negació total i absoluta de l’home mateix, de la seva humanitat i de la seva vida. Com molts de la seva generació, Arendt va patir en la carn pròpia els grans traumes del segle: les dues guerres mundials, l’Holocaust, els règims totalitaris, les revolucions fallides, la guerra freda, el postcolonialisme. Tanmateix, a diferència de molts dels seus col·legues, el pensament d’ella es va veure profundament afectat i emmotllat per aquests esdeveniments, i es pot dir que Arendt omple el buit creat pels milers de pàgines de teoria política escrites el segle XX sobre justícia i ètica que no esmenten gens ni mica Auschwitz i que fan com si els complexos esdeveniments que el van precedir i hi van menar no haguessin passat mai.

Hannah Arendt, nascuda el 1906 en el si d’una família jueva alemanya assimilada, va rebre una formació filosòfica en la millor tradició de la filosofia germana posterior a la Primera Guerra Mundial, en institucions selectes i amb els mestres més brillants. Tanmateix, va decidir no convertir-se en una filòsofa professional dedicada a crear un pensament contemplatiu desconnectat dels esdeveniments històrics i de la vida diària i els actes de les persones. O sigui, no creia en la figura mítica del filòsof o el pensador professional que s’aïlla del món. Va activar el seu pensament dins la història implicant-hi fonament la seva vida personal i mantenint sempre una interacció constant amb els altres, entre el seu pensament i el dels altres. A més, va dirigir el seu pensament al tema de la vida mateixa, de la vida tal com s’experimenta cada dia i també com a concepte filosòfic, de tal manera que aquesta qüestió va adquirir forma, va cristal·litzar al llarg de la seva obra i va esdevenir el criteri principal i obligatori de la seva anàlisi i judici de les estructures polítiques.

Segons l’opinió seva, el tret més espantós i la principal innovació dels règims totalitaris de la primera meitat del segle XX va ser el nihilisme absolut, la manera com es convertien en supèrflues unes vides humanes úniques i insubstituïbles, que eren marcades per a l’aniquilació, sense ni tan sols una consideració utilitària, sense cap propòsit lògic. La Primera Guerra Mundial, va escriure Arendt, va crear un nombre sense precedents de minories desproveïdes de drets i innombrables refugiats apàtrides, el destí dels quals posava en qüestió el concepte modern de drets humans, i que van ser els precursors de les persones designades més tard com a supèrflues i destinades a l’extermini sistemàtic. «La paradoxa implicada en la pèrdua dels drets humans», va escriure, «és que aquesta pèrdua coincideix amb l’instant en què una persona esdevé un ésser humà en general –sense professió, sense nacionalitat, sense opinió, sense cap feta amb la qual identificar-se i especificar-se–, una persona diferent en general, que representa exclusivament la pròpia individualitat absolutament única, que, privada d’expressió i de possibilitats d’acció dins un món comú, perd tot el significat» (Els orígens del totalitarisme). No són pas les catàstrofes de l’exterior ni els bàrbars ad portas els que posen en perill la civilització, afegia, sinó les barbàries de l’interior, creades per la pròpia civilització.

En no ser de dretes ni d’esquerres, Arendt no es va identificar amb cap moviment o partit polític específic; tampoc es va identificar amb cap corrent ideològic ni amb cap gran causa particular. De tota manera, tot i ser una intel·lectual lliure, també va ser una intel·lectual profundament compromesa, perquè va dedicar tota la seva tasca filosòfica a temes d’urgència, a les qüestions de la guerra i la pau, la llibertat, la justícia i els drets humans; i va formar part de l’àmplia cultura de debat i polèmica del seu temps. Va fer totes dues coses com a professora en les principals universitats dels EUA, el país que li va concedir la ciutadania l’any 1951, com a escriptora per a diversos diaris i revistes, i també com a conferenciant sol·licitada dins i fora del món acadèmic. L’escriptora estatunidenca Mary McCarthy va dir al costat de la tomba d’Arendt, el desembre del 1975, que «el pensament era, per a ella, una mena de tasca de gestió i administració, una humanització de la jungla de l’experiència: construir cases, recórrer senderes i camins, embassar rius, plantar paravents. La tasca que va recaure sobre ella, per tal com tenia un intel·lecte excepcionalment dotat i representant de les generacions entre les quals havia viscut, va ser la d’aplicar el pensament de manera sistemàtica a totes i cadascuna de les experiències característiques de l’època.»

Totes les seves obres històriques i filosòfiques, començant pels assaigs sobre el judaisme, el sionisme i la tradició oculta jueva escrits en la dècada de 1930 i 1940, passant pels seus llibres Els orígens del totalitarisme (1951), La condició humana (1958) i Sobre la revolució (1963), i és clar, el seu llibre sobre el judici d’Eichmann, Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, van ser obres tan úniques, tan innovadores i tan avançades al seu temps –i no pas menys tan subversives i pertorbadores– que alhora que proposaven perspectives i visions noves i suscitaven seguidors i admiradors, també van generar enorme controvèrsia i xivarri. Hannah Arendt va ser una «teòrica dels principis», com va dir Margaret Canovan; tanmateix, va ser també una dona dels nous gènesis, de la renovació constant, a la qual no espantava començar cada dia de nou, viure, rumiar, actuar, estimar, crear el món i a ella mateixa de la seva manera, interpretar aquest món, comprendre’l, dotar-lo de significat i constituir-hi i interpretar-s’hi ella mateixa. Cadascun dels seus llibres va constituir un avenç pioner en pensament i estil que va modificar el seu entorn i el seu temps. Per mitjà del pensament, deia Arendt, cerquem el significat de les coses amb el fi de fer el món menys aliè, amb el fi de domesticar el món i trobar-hi un lloc. En una conferència que va dictar el 1965 a la Universitat New School de Nova York, va afirmar: «Rumiar i recordar... és la manera humana de plantar arrels, de fer-nos un lloc en aquest món al qual tots arribem com a estrangers.» I l’acte de rumiar era per a ella infinit, un procés interminable en què cada nou dia soscava l’ordre que nosaltres mateixos hem creat amb el nostre pensament.

Potser pel fet de ser ella mateixa una refugiada, arrencada de la seva terra i la seva llengua natal, algú que va viure gairebé vint anys sense ciutadania ni drets humans naturals bàsics, que va experimentar personalment el nazisme, la detenció i l’interrogatori de la Gestapo, un camp de concentració a França, que durant molts anys va viure al caire de l’abisme o entre la necessitat de protecció i l’amenaça, Arendt va ser capaç de crear les noves eines necessàries per a desxifrar les atrocitats del segle XX. Els fenòmens completament nous d’una matança sistemàtica d’éssers humans –primer per mitjans legals i socials, després destruint-ne la personalitat i la humanitat i per acabar amb l’extermini industrial a les fàbriques de cadàvers creades pels règims totalitaris– requerien sens dubte noves eines perceptives i cognitives, i també la creació d’un llenguatge fins llavors desconegut. Ja ho havia fet en el seu radical i ambiciós llibre Els orígens del totalitarisme. L’audàcia que havia de tenir una jueva d’origen alemany per a publicar als EUA del començament del maccarthisme –en una llengua que no era la seva llengua materna– un llibre tan innovador i agosarat supera el que es pot concebre. Així llançava ella els seus llibres al desconegut, com fent un salt en la foscúria, amb plena i alhora humil confiança en les seves capacitats intel·lectuals, en les vides autònomes que les criatures del seu pensament adquiririen al món. «Cada cop que escrius una cosa i la llences al món, tothom és lliure de fer amb allò el que li plagui. De tu depèn a partir d’aquest moment intentar aprendre del que fan els altres amb allò que has escrit», deia.

Els seus crítics van afirmar que no era, en essència, cap teòrica. Tanmateix, ella va romandre conscientment allunyada de les grans teories globals capaces d’explicar-ho tot sense contacte amb els fenòmens. Mitjançant l’acte de rumiar, que va aplicar a tot, als afers del món i a les qüestions del cor, Arendt va estendre un pont entre l’experiència de la vida i la contemplació i la teorització sobre ella. L’essència d’aquest tipus de pensament va ser la seva capacitat de donar una imatge en alta resolució del món, despullar-lo dels tòpics i supersticions, pelar-lo del sentimentalisme, de l’estèril embolcall de la teoria. De manera concomitant, també va rebutjar atribuir un significat històric mundial a qualsevol moviment o causa, i va avorrir les grans ideologies messiàniques que prometien la redempció total però portaven una destrucció atroç. Arendt va oferir una teoria política sense consol, sense redempció i sense les garanties que afirmaven aportar les ideologies modernes, de dretes o d’esquerres. La seva filosofia política no va presentar fórmules per a l’acció recolzades per arguments teòrics. Ni va intentar dissenyar una nova Atenes, com pensaven molts dels seus lectors. Tanmateix, i malgrat la seva desaprovació dels principals agents de la política moderna –partits polítics i estats nació plens de burocràcia–, mai no va renunciar a la política com a pràctica per canviar els afers públics i el poder, i per influir-hi.

Va estar al costat de les formes més espontànies i anarquistes d’acció i organització política, es va mostrar fascinada per la democràcia participativa i va observar amb entusiasme els esclats d’activitat ciutadana fossin allà on fossin, tant si era la Comuna de París el 1871, les revolucions russes del 1905 i 1907, l’intent alemany de revolució socialdemòcrata del 1918-1919 o esdeveniments com l’efímera revolució hongaresa del 1956, les mobilitzacions pels drets humans, les manifestacions contra la guerra del Vietnam i les revoltes estudiantils dels anys 60. En els seus escrits va afirmar ara i adés que l’acció, l’elecció i la revolta civil i personal són sempre possibles, fins en les circumstàncies menys esperades i més impossibles. Tanmateix, va rebutjar considerar-se ella mateixa com una guru de la filosofia o la política, una subministradora de fórmules per a l’acció, i no va caure en la temptació de crear una escola de pensament ni un grup de seguidors. Cada persona era per a ella un nou principi, un nou pensament, un nou món.

Aquesta va ser també la font del seu optimisme i de la seva excepcional vitalitat personal i intel·lectual. El principal argument que va brandar contra els filòsofs polítics des de Plató fins a l’època pròpia era que no feien gens de cas de la pluralitat com a condició primordial de l’acció humana i de tota vida política, del fet que la política es duu a terme entre moltes i diverses persones. Els homes –no l’home en singular ni cap idea abstracta i platònica de l’home– habiten aquest món, i per això es veuen afectats per les pròpies accions i les de tots els altres éssers humans. El paper de la política, segons creia, consisteix a crear una esfera comuna en la qual uns éssers humans diferents, amb visions i voluntats diferents –i tot sovint oposades–, puguin actuar i parlar de manera confiada i lliure com a participants en igualtat de condicions. Malgrat les atrocitats sense precedents de l’època que li va tocar de viure, la seva fe en el món i en els afers humans procedia del fet que cada dia el món aplega persones noves i cada una és singular, única en la seva classe; i cada una, amb les noves idees i iniciatives que aporta, posseeix el poder de canviar l’ordre de les coses, de desviar el curs de la història organitzada per les accions dels seus antecessors. Els resultats d’aquesta xarxa d’interaccions infinites entre éssers humans diferents i plurals, va afirmar Arendt, són inesperades, de la mateixa manera que són inesgotables, i contenen una promesa de canvi i renovació, fins i tot en els pitjors temps de foscúria, aquells temps en què hom pensa que ja no hi ha lloc per a cap esperança.

Idith Zertal és una historiadora i assagista israeliana que treballa a l'Institut d'Estudis Jueus de la Universitat de Basilea.

Cultura/s (supl. La Vanguardia), 11 octubre 2006

Nous camps de concentració a Europa

La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.

La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.

Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.

(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)

I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les raons de la perversitat

He continuat rumiant sobre el mal. Les citacions d’aquest article són del llibre de l’escriptora croata Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). L’he fulletat ara, a la recerca d’explicacions sobre el cas d’Elisabeth Fritzl –el seu pare no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.

Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Drakulić a propòsit dels genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims. Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.) La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.

(Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho. Curiosament –o potser no és estrany– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»


S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.


La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència. Fi del parèntesi.)

En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.

És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.

Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.

El túnel del temps

“Viel Glück im neuen Jahr” (“Molta sort per a l’any nou”). És el text d’impremta, sota una campana rosa ornada amb fulles verdes, de la felicitació de cap d’any que han trobat aquests dies a Naarden, prop d’Amsterdam, i que ha passat inadvertida durant més de 70 anys dins una capsa de postals en una llibreria de vell de la ciutat. Data de la tarja: 31 de desembre del 1937. Destinatària: Sanne Lederman. Remitent: Anna Frank. Darrere la felicitació, només hi ha la seva signatura i el nom i l’adreça de la seva amiga. Llavors Anna tenia 8 anys i no sabia que 5 anys després començaria a escriure un diari immortal, ni que al cap de 8 anys moriria al camp nazi de Bergen-Belsen, prop de Hannover. De la seva amiga Sanne no en coneixem més coses.

La tarja ha arribat, passant pel túnel del temps, als nostres dies.

Anna Frank, si hagués sobreviscut a l’Holocaust, no seria encara gaire velleta. Tindria 79 anys.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobreviure sense papers

He aconseguit arribar fins aquí sense haver-me tret el títol acadèmic oficial, el de llicenciat –llicenciat amb grau en el meu cas, perquè vaig fer també l’examen de llicenciatura, l’alternativa que hi havia llavors al que s’anomenava la tesina–, sense aquell paperot historiat que signa el Jefe del Estado i el Ministro de Educación y Descanso –calla, que em sembla que ara ja no es diu així. Vaig començar la carrera amb un Jefe del Estado i la vaig acabar amb el que va nomenar ell mateix com a successor seu, però no m’interessaven ni l’un ni l’altre ni cap dels seus ministres com a avaladors dels meus coneixements. Per això no vaig demanar el títol –ni el vaig pagar, és clar, tot i que el meu pare s’hi fa oferir– quan vaig acabar la carrera. I vint-i-set anys després, tot i que amb dificultats i incomprensions de tota mena, he arribat fins on sóc –no gaire amunt, d’acord– sense títol. He hagut d’apel·lar un munt de vegades a l’objecció de consciència per aquest motiu, i m’he trobat molt sol, com si fos un ésser estrany. Ho dec ser. Però al final no he mort de gana, ara tinc una bona feina i la gent que creu professionalment en mi suposo que hi creu per les meves habilitats –siguin poques o moltes–, no pels títols ni pels Jefes del Estado que em podrien avalar. Sóc estrany però estic satisfet.

També vaig viure més de vint anys sense fer servir el carnet d’identitat espanyol, però al final em vaig rendir, en part per cansament i en part per la incomprensió també absoluta de tothom. Molta gent del nostre voltant considerava que la normalització democràtica consistia a posar-se el nom en català en el carnet franquista i, un cop fet això, ja no calia res més (i si no feies això perquè no creies en la substància, en el fonament de l’assumpte, eres un espanyolista!). I doncs, tret dels quatre desgraciats que ens vam posar d’acord per actuar així i alhora prescindir dels avantatges dels ciutadans normals i corrents ben documentats, ningú no entenia el que preteníem. No volíem canviar tot un Estat, però sí viure més o menys d’acord amb nosaltres mateixos pel que fa a la nostra identitat. Pensàvem que l’Estat no era ningú per avalar qui érem nosaltres. Oi que no s’entén el que vull dir? Doncs, justament per això al final ho vam deixar córrer, després d’aconseguir en vint anys només un petit avenç en els assentaments del Registre Civil espanyol, que des de l’any 2005 van concedir que ja es podien fer en català (tot i que després es passen al castellà, que continua sent l’única llengua oficial del registre).

Per a nosaltres allò era la xocolata del lloro, però com que ja estàvem cansats de lluitar ens havíem dit que si aconseguíem aquella fita almenys quedaria una mica justificada la follia de tants anys perduts amb batalles absurdes contra tothom –fins i tot la gent més propera– per no res. A més a més, si no feies servir el carnet havies de mentir –mentides obligades per un sistema repressiu, i per tant no culpables–, perquè sovint havies de dir, perquè et fessin algun servei, que t’havies deixat el carnet a casa, i llavors t’obrien el compte o et feien la factura o el que sigui amb la promesa que hi aniries de seguida amb el carnet, per regularitzar la situació. I no hi anaves. El que fèiem no era il·legal, o sigui que no donàvem dades falses, perquè de carnet en teníem –era obligatori, te’l posaven a les mans a 14 anys–, sinó simplement que no el renovàvem –jo tenia el que em van fer l’any 1976– ni el volíem ensenyar, no ens donava la gana, no volíem col·laborar amb un instrument de control de matriu franquista. I ho és: el DNI es va implantar a l’Estat espanyol –ja ho he recordat ací mateix més d’un cop– l’any 1941, uns mesos després que Hitler fes el mateix a Alemanya i comencés a collar encara més els jueus.

La cara que va posar la funcionària del Ministerio quan vaig anar finalment a renovar el carnet i els vaig lliurar el de quan tenia 18 anys va ser gloriosa. Només per aquella cara ja van valer la pena tots els tràngols. En aquell moment, però, se’m va acudir una idea i li vaig dir a la senyora que acabava de recordar no sé quina cosa urgent i que ja hi tornaria, i me’n vaig anar amb el carnet antic sense lliurar els papers perquè em fessin el nou. I l’endemà hi vaig tornar i vaig dir en una altra finestreta que havia perdut el carnet i que a veure si me’n podien fer un de nou. I encara guardo el vell, com a testimoni dels anys de lluita inútil, amb el nom franquista i tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Content per l’existència de l’NPPE

Aquest cap de setmana m’he concentrat molt fort i he decidit finalment que estic content per la presència del Nou Partit dels Pallassos Espanyols al Parlament de Catalunya. Per diversos motius. Un, que si no hi fossin potser algú es pensaria que José Montilla serà president perquè “finalment” els socialistes han presentat un candidat amb el qual s’identificarien les bases del partit, fins ara frustrades i obligades a votar sense ganes “un catalanista de esos”. En haver-hi els de l'NPPE al Parlament, aquesta excusa ja no és vàlida. (Tampoc no és vàlida per un altre motiu: perquè el PSOE ha tret ara gairebé els pitjors resultats de la seva història, justament quan han presentat un candidat que se suposava que era el paradigma del “socialista català”.)

També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.

Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)

(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

"Casablanca" i el nacionalisme

Una de les coses que m’agrada fer de tant en tant amb els amics –amb els amics als quals els agrada això mateix, és clar– és mirar una pel·lícula antiga, un clàssic, i després seure amb calma i comentar-la, improvisant, sense erudicions, deixant-se anar, sense pressa. De vegades ho fem llogant una cinta, de vegades ho fem anant a la Filmoteca o a un altre lloc on projectin pel·lícules de les anomenades mítiques amb motiu d’un aniversari, d’un homenatge, d’un cicle. Ahir simplement ho vam fer a casa d’uns amics, que ens van proposar de veure Casablanca. I vam acabar parlant, entre altres moltes coses, de nacionalisme. A això em volia referir.

L’escena és coneguda. Passa, com gairebé tota la pel·lícula, al local d’en Rick, a Casablanca, una ciutat del Marroc que depèn de la França teòricament no ocupada. Dic «teòricament no ocupada» perquè els nazis són pertot arreu a la França que depèn de Vichy. Un dia, uns nazis que són en un racó del local comencen a cantar. No sembla que vulguin provocar, senzillament tenen ganes de cantar una cançó –la típica marxa militar, no sé si és molt o poc coneguda–, segurament empesos per allò que se’n diu la “sana camaradería” que aquí vam viure tan de prop, per la relaxació que hi pot haver entre militars en un lloc on no hi ha front de guerra i, indubtablement, per la voluntat de deixar clar que ells són els amos del món. Un dels líders de la resistència –que és allà tan tranquil i al qual els nazis no detenen no se sap ben bé per què, però en fi, això ja respon als misteris del guió– s’adreça llavors als de l’orquestra, que en aquell moment no toquen res, i els diu que interpretin La Marsellesa. S’hi posen, i en pocs segons tot el local, dempeus, canta l’himne francès amb llàgrimes als ulls. Els alemanys queden ben mocats.

Doncs bé, se’ns va acudir que era una paràbola de com funcionen normalment el nacionalisme català i l’espanyol. Els nacionalistes són ells, els nazis són ells, els amos són ells, ells són els que dominen pacíficament. I de vegades, nosaltres ens defensem cantant –protestant una mica, jugant a futbol, demanant d’estranquis un domini secundari d’internet...–, ja que no tenim cap més poder que el de la nostra murrieria i cap més força que la de les nostres consciències. I llavors ells ens acusen de nacionalistes exacerbats, perquès ells no ens havien fet cap mal, s’havien limitat a ser ells mateixos i a cantar les seves cançons pacíficament.

Vam començar a parlar-ne, i la conversa es va allargar més de dues hores. Vam estar-hi tots bastant d’acord, fins i tot un dels amics que, diguem-ne, era més pròxim a les tesis dels que diuen que és possible la convivència pacífica amb els espanyols.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Demanar perdó

A l’última nota d’aquest bloc parlàvem, al final, de la necessitat de demanar disculpes. I no, avui tampoc no vull parlar de política ni de drets col·lectius. No em refereixo a aquest costum secular dels catalans de demanar perdó per exercir de catalans, un reflex que em sembla no sols humiliant sinó absolutament improductiu, i a més fals i moralment reprovable, perquè no parlem d’uns drets personals als quals podem renunciar o no, sinó que parlem de defensar uns drets humans que són col·lectius, que afecten altres persones, moltes, a més d’un mateix. Parlem, doncs, d’una obligació cívica i moral. Des del punt de vista ètic, els catalans no podem anar pel món demanant disculpes per ser catalans, quan de fet hem estat anorreats i humiliats durant segles. No som nosaltres els que hem de demanar perdó per parlar en la nostra llengua materna en l’únic lloc del món on podem fer-ho. Altres, amb una altra llengua materna, tenen milions d’indrets al món per parlar-la. Nosaltres no. Per tant, només per aquest motiu ja no hem de demanar perdó, mai, pel tema de la llengua i els costums a casa nostra. Mai.

Però, com deia, no volia parlar d’això, perquè avui gairebé és Nadal. Volia parlar d’aquesta moda de demanar perdó “si algú s’ha sentit molest”. És a dir, demanar perdó carregant les culpes de la molèstia a l’agreujat. No hi estic d’acord. O demanes perdó o no el demanes, però no pots fer veure que ets el bo de la pel·lícula que sap demanar disculpes i, a l’hora de fer-ho, utilitzar una fórmula que en realitat no és cap disculpa, sinó una declaració d’innocència, un certificat de la puresa de les teves intencions. Com la comèdia aquella que feien els quatre cavallers al final del drama Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, que després del crim s’adrecen al públic i els diuen que ja s’adonen que deuen estar disgustats, i tot seguit els intenten convèncer que no tenien cap altra opció, que han mort Becket a contracor i que ha estat la mateixa víctima, en realitat, qui s’ha matat amb la seva actitud intransigent. O sigui, els cavallers demanen aplaudiments per la seva feta, o si més no comprensió. Eliot va retratar ben bé la nostra generació en aquest punt. El problema, si pensem en la nostra generació, és que Eliot va estrenar la seva obra l’any 1935 i anava clarament destinada a desmuntar els arguments nazis, que ja feia dos anys que regnaven a Alemanya i començaven a estendre els seus tentacles ideològics per tot Europa...

Jo sóc partidari, almenys per a les relacions personals, de demanar perdó sincerament quan s’hagi esberlat alguna cosa dintre d’una relació bilateral que vols conservar. Demanar perdó sincerament fins i tot quan tinguis gairebé la certesa de no tenir la culpa, si saps que aquella petició de perdó recompondrà una relació que per a tu és molt positiva, globalment positiva. En aquest cas, el fi sí que justifica els mitjans, entre altres coses perquè en aquest cas el mitjà emprat no és dolent. La perversitat de justificar els mitjans pels fins rau en el fet que els mitjans siguin objectivament dolents: la mentida, la guerra, la violència, el robatori, el mal que li fas a l’altre.

Demanar disculpes, encara que estiguis convençut de no tenir culpa, no és una mentida. Sempre hi ha motius de fons per demanar perdó, ni que sigui per la manera d’enfocar les relacions amb els altres –jo, almenys, sóc conscient de tenir moltes mancances en aquest punt–, i ni que en un cas concret no vegis motiu per demanar-lo. Em sembla que no és negatiu fer-ho, no és una “humiliació intolerable”, si més no per a mi –tot i que em costi, com a tothom, fer el pas. I en últim cas, aquesta humiliació d’avui pot compensar la incapacitat d’ahir per humiliar-te, i ahir sí que tocava, perquè et vas portar fatal. O sigui, és també una manera de compensar greuges passats no prou desagreujats.

I no parlo de la petició de perdó com a estratègia, eh? Parlo de fer-ho sincerament.

Perdoneu la ració de psicologia barata. Simplement m’ha vingut al cap així mateix, tal com raja, arran d’un episodi recent amb una persona que m’estimo, i he pensat que ho havia d’escriure, si més no per llegir-ho d’aquí a uns quants dies i veure si estic d’acord amb mi mateix. Potser no, potser és que he passat un dia especialment tou...

Bon Nadal.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Els nacionalistes són ells

Ja ho vaig escriure fa temps i es va publicar, però no recordo a on i no sé trobar-ho. Els catalans vam cometre un error quan ens vam qualificar de nacionalistes. Nosaltres, la majoria, som catalans i prou, només volem que ens deixin ser catalans i prou. La paraula i el concepte de "nacionalisme", arreu, en gairebé tots els idiomes, vol dir una cosa diferent del que diuen el diccionaris catalans. Nosaltres diem "nacionalisme" i "nacionalistes" i no tenim la sensació de dir cap cosa lletja. En canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià... "nacionalisme" els sona a imperialisme, a mata-degolla, a invasions, a guerra, a... nazis, justament. Per tant, encara que per a nosaltres "nacionalisme" signifiqui simplement la nostra manera de dir que estimem el país, hauríem de bandejar aquest terme. I dir-nos catalans i prou. O "pobres catalans", si voleu, que seria més ajustat.

I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.

(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)

(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Fa un any...

Ho ha escrit el crític de cinema Joan Sols:

"No crec que cap altra pel·lícula [es refereix a Der Untergang, sobre la caiguda de Berlín l'any 1945] hagi explicat més bé com és una dictadura, i sobretot què cal fer per no caure-hi. El que cal fer és... No ho sé, és clar, però estic segur que me n'adonaria si m’hi trobés. Per exemple, si hagués guanyat el senyor Aznar les eleccions espanyoles de l’any passat, el règim espanyol hauria fet un pas endavant gravíssim en l’escalada de la martingala política, en l’ascens cap a una situació perversa en què els mitjans es justifiquen pels fins. Hauria estat un pas en el buit... que, n’estic segur, hauria comportat conseqüències violentes. Potser no en el mateix moment, en aquells mateixos dies, però sí més endavant. Hauria estat un govern il·legítim, fonamentat sobre la mentida. I jo i molts altres n’hauríem sigut ben conscients, i estem convençuts que hauria arribat l'hora de la resistència. Qualsevol col·laboració amb aquell règim, si hagués triomfat, hauria estat una rendició ètica. Per això molts recordem com cap altra jornada electoral la d’aquella nit. Mai no havia patit tant, tan segur com estava que vivia uns moments històrics que no havia viscut mai abans d'aquell dia. Molt més que cap altra vegada, i en un grau molt superior, d’una escala diferent. I això li va passar a molta gent."

No hi ha res més a dir. Jo sóc un més d'aquesta "molta gent" que diu el meu amic Sols.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)