El negre

per Rosa Montero

Som al menjador d’estudiants d’una universitat alemanya. Una alumna rossa i inequívocament germànica agafa la safata amb el menú al mostrador de l’autoservei i després s’asseu a una taula. Llavors veu que s’ha descuidat els coberts i s’aixeca per anar a cercar-los. Al tornar, descobreix esbalaïda que un noi negre, probablement subsaharià per l’aspecte, s’ha assegut al seu lloc i menja de la seva safata. De primer, la noia se sent desconcertada i agredida; però de seguida corregeix el pensament i suposa que l’africà no està acostumat al sentit de la propietat privada i de la intimitat de l’europeu, o fins i tot que potser no té prou diners per pagar-se el dinar, tot i ser barat per a l’estàndard de vida elevat d’aquests països rics nostres.

De manera que la noia decideix asseure’s davant del paio i somriure-li amistosament. A la qual cosa l’africà contesta amb un altre blanc somriure. Tot seguit, l’alemanya comença a menjar de la safata mirant d’aparentar tota la normalitat i compartint-la amb exquisida generositat i cortesia amb el noi negre. I així, ell pren l’amanida, ella s’acaba la sopa, tots dos piquen de manera paritària al mateix plat d’estofat fins que se l’acaben i un es cruspeix el iogurt i l’altra la fruita. Tot això acompanyat de múltiples somriures educats, tímids per part del xicot, suaument encoratjadors i comprensius per part d’ella.

En acabat el dinar, l’alemanya s’aixeca per anar a buscar un cafè. I aleshores descobreix, a la taula veïna de darrere seu, el propi abric col·locat sobre el respatller d’una cadira, i una safata de menjar intacta.

Dedico aquesta història deliciosa, que a més és autèntica,* a tots els qui, en el fons, recelen dels immigrants i els consideren individus inferiors. A totes les persones que, potser amb bona intenció, els observen amb condescendència i paternalisme. Aniria millor que ens deslliuréssim dels prejudicis o correm el risc de fer el mateix ridícul que la pobre alemanya, que creia ser el súmmum de la civilització mentre que l’africà, ell sí que immensament educat, la deixava menjar de la safata i potser pensava: “Mira que estan torrats, aquests europeus.”

Adaptat d’El País, 17 maig 2005

* Després he sabut que la història no és autèntica, encara que Rosa Montero la va publicar, diu, pensant-se que ho era. En qualsevol cas, és bonica i suggeridora, i per això la mantinc.

Nazis, racisme, xusma

per Matthew Tree

Nazis. El 15 de setembre del 1935 el govern alemany va promulgar la llei de la ciutadania del Reich, que, entre d’altres coses, va impossibilitar l’accés de la població jueva als hospitals i serveis mèdics de l’Estat. Una llei comparable, en aquest sentit, a les que excloïen els afroamericans dels centres mèdics (blancs) nord-americans a la primera meitat del segle XX o a les que avui en dia prohibeixen que els immigrants indocumentats visitin els metges de la Seguretat Social a la Itàlia de Berlusconi.

Racisme. Cosa que ens porta a Vic, on s’ha volgut passar a aquesta primera fase, clàssica, del racisme institucionalitzat –i que les ingerències interessades de l’Estat no ens impedeixin dir les coses pel seu nom– que consisteix a excloure una gent fenotípicament identificable de la polis (en aquest cas, del padró i els serveis sanitaris que proporciona). I això ha tingut lloc en una ciutat coneguda per la seva capacitat d’acollida (sobretot a través de la llengua). De fet, Vic deu tenir la concentració més alt d’exestrangers catalanoparlants de tot Catalunya (aquest diari va dedicar un article a una d’elles, la veneçolana Derbi Marín, que en tres anys ha après el català i està ben integrada en la societat vigatana... i volien excloure-la del padró). Què ha passat, doncs?

Xusma. Josep Anglada, és el que ha passat. Aquest senyor vol l’exclusió dels sensepapers de tots els serveis públics sense excepció (segons va dir al consistori davant de les càmeres de TV3) i considera que la majoria dels immigrants de Vic són “xusma” (segons va baladrejar al congrés de PxC, el 2008). Ha donat ple suport, doncs, a la limitació de l’empadronament promocionada per l’alcalde, Josep Maria Vila d’Abadal. A Anglada (i els seus votants) els importa un rave que hi hagi un munt de marroquins i africans i llatinoamericans catalanoparlants i integrats, a Vic: posats a triar, els canviarien de seguida per uns quants milers d’europeus occidentals que no saben dir ni “bon dia” (que a Catalunya, per cert, són legió).

És el fenotip, el que els molesta: al pa, pa i al vi, vi. I si l’alcalde els hagués fet la gara-gara tot aprovant el veto als exestrangers sensepapers al padró, aviat s’hauria començat a insultar, assaltar i negar feina a la “xusma” (si les institucions donen la seva benedicció a l’exclusió d’un grup ja considerat “aliè”, l’augment d’actes racistes quotidians n’és una conseqüència inevitable, segons afirma, entre d’altres, la historiadora Claudia Koonz a The nazi conscience, Harvard, 2003). Tant de bo que ningú no provi, ara, de revifar aquesta polèmica aparentment tancada, tot penjant uns cartells criptoracistes a les parets de Vic, a l’estil de les campanyes actuals que fan el BNP anglès (“Llocs de treball britànics per a treballadors britànics!”) o l’FN francès (“Defensa la teva identitat!”) o l’SVP suís (“No a la naturalització!”). Ara que hi penso, uns cartells prou semblants ja van aparèixer a Vic el 2008. Deien: “A Catalunya no hi cap tothom”. Els havia fet el partit unionista UDC. El de Josep Maria Vila d’Abadal.

(Avui, 24 gener 2010)

Per què Hannah Arendt?

En el centenari de Hanna Arendt (1906-1975)

per Idith Zertal


Hi ha moltes maneres de llegir la història del segle XX, però no n’hi ha cap de fer-ho sense llegir Hannah Arendt. I doncs, es pot aplicar a Arendt allò que deia Heinrich Heine de Spinoza, que tota l’obra posterior de la filosofia s’havia fet a través de les lents que ell havia polit. En realitat, Hannah Arendt proporciona les lents i els conceptes necessaris per a examinar i comprendre un segle que ha combinat el progrés i la grandesa de la humanitat amb totes les seves atrocitats i amb la negació total i absoluta de l’home mateix, de la seva humanitat i de la seva vida. Com molts de la seva generació, Arendt va patir en la carn pròpia els grans traumes del segle: les dues guerres mundials, l’Holocaust, els règims totalitaris, les revolucions fallides, la guerra freda, el postcolonialisme. Tanmateix, a diferència de molts dels seus col·legues, el pensament d’ella es va veure profundament afectat i emmotllat per aquests esdeveniments, i es pot dir que Arendt omple el buit creat pels milers de pàgines de teoria política escrites el segle XX sobre justícia i ètica que no esmenten gens ni mica Auschwitz i que fan com si els complexos esdeveniments que el van precedir i hi van menar no haguessin passat mai.

Hannah Arendt, nascuda el 1906 en el si d’una família jueva alemanya assimilada, va rebre una formació filosòfica en la millor tradició de la filosofia germana posterior a la Primera Guerra Mundial, en institucions selectes i amb els mestres més brillants. Tanmateix, va decidir no convertir-se en una filòsofa professional dedicada a crear un pensament contemplatiu desconnectat dels esdeveniments històrics i de la vida diària i els actes de les persones. O sigui, no creia en la figura mítica del filòsof o el pensador professional que s’aïlla del món. Va activar el seu pensament dins la història implicant-hi fonament la seva vida personal i mantenint sempre una interacció constant amb els altres, entre el seu pensament i el dels altres. A més, va dirigir el seu pensament al tema de la vida mateixa, de la vida tal com s’experimenta cada dia i també com a concepte filosòfic, de tal manera que aquesta qüestió va adquirir forma, va cristal·litzar al llarg de la seva obra i va esdevenir el criteri principal i obligatori de la seva anàlisi i judici de les estructures polítiques.

Segons l’opinió seva, el tret més espantós i la principal innovació dels règims totalitaris de la primera meitat del segle XX va ser el nihilisme absolut, la manera com es convertien en supèrflues unes vides humanes úniques i insubstituïbles, que eren marcades per a l’aniquilació, sense ni tan sols una consideració utilitària, sense cap propòsit lògic. La Primera Guerra Mundial, va escriure Arendt, va crear un nombre sense precedents de minories desproveïdes de drets i innombrables refugiats apàtrides, el destí dels quals posava en qüestió el concepte modern de drets humans, i que van ser els precursors de les persones designades més tard com a supèrflues i destinades a l’extermini sistemàtic. «La paradoxa implicada en la pèrdua dels drets humans», va escriure, «és que aquesta pèrdua coincideix amb l’instant en què una persona esdevé un ésser humà en general –sense professió, sense nacionalitat, sense opinió, sense cap feta amb la qual identificar-se i especificar-se–, una persona diferent en general, que representa exclusivament la pròpia individualitat absolutament única, que, privada d’expressió i de possibilitats d’acció dins un món comú, perd tot el significat» (Els orígens del totalitarisme). No són pas les catàstrofes de l’exterior ni els bàrbars ad portas els que posen en perill la civilització, afegia, sinó les barbàries de l’interior, creades per la pròpia civilització.

En no ser de dretes ni d’esquerres, Arendt no es va identificar amb cap moviment o partit polític específic; tampoc es va identificar amb cap corrent ideològic ni amb cap gran causa particular. De tota manera, tot i ser una intel·lectual lliure, també va ser una intel·lectual profundament compromesa, perquè va dedicar tota la seva tasca filosòfica a temes d’urgència, a les qüestions de la guerra i la pau, la llibertat, la justícia i els drets humans; i va formar part de l’àmplia cultura de debat i polèmica del seu temps. Va fer totes dues coses com a professora en les principals universitats dels EUA, el país que li va concedir la ciutadania l’any 1951, com a escriptora per a diversos diaris i revistes, i també com a conferenciant sol·licitada dins i fora del món acadèmic. L’escriptora estatunidenca Mary McCarthy va dir al costat de la tomba d’Arendt, el desembre del 1975, que «el pensament era, per a ella, una mena de tasca de gestió i administració, una humanització de la jungla de l’experiència: construir cases, recórrer senderes i camins, embassar rius, plantar paravents. La tasca que va recaure sobre ella, per tal com tenia un intel·lecte excepcionalment dotat i representant de les generacions entre les quals havia viscut, va ser la d’aplicar el pensament de manera sistemàtica a totes i cadascuna de les experiències característiques de l’època.»

Totes les seves obres històriques i filosòfiques, començant pels assaigs sobre el judaisme, el sionisme i la tradició oculta jueva escrits en la dècada de 1930 i 1940, passant pels seus llibres Els orígens del totalitarisme (1951), La condició humana (1958) i Sobre la revolució (1963), i és clar, el seu llibre sobre el judici d’Eichmann, Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, van ser obres tan úniques, tan innovadores i tan avançades al seu temps –i no pas menys tan subversives i pertorbadores– que alhora que proposaven perspectives i visions noves i suscitaven seguidors i admiradors, també van generar enorme controvèrsia i xivarri. Hannah Arendt va ser una «teòrica dels principis», com va dir Margaret Canovan; tanmateix, va ser també una dona dels nous gènesis, de la renovació constant, a la qual no espantava començar cada dia de nou, viure, rumiar, actuar, estimar, crear el món i a ella mateixa de la seva manera, interpretar aquest món, comprendre’l, dotar-lo de significat i constituir-hi i interpretar-s’hi ella mateixa. Cadascun dels seus llibres va constituir un avenç pioner en pensament i estil que va modificar el seu entorn i el seu temps. Per mitjà del pensament, deia Arendt, cerquem el significat de les coses amb el fi de fer el món menys aliè, amb el fi de domesticar el món i trobar-hi un lloc. En una conferència que va dictar el 1965 a la Universitat New School de Nova York, va afirmar: «Rumiar i recordar... és la manera humana de plantar arrels, de fer-nos un lloc en aquest món al qual tots arribem com a estrangers.» I l’acte de rumiar era per a ella infinit, un procés interminable en què cada nou dia soscava l’ordre que nosaltres mateixos hem creat amb el nostre pensament.

Potser pel fet de ser ella mateixa una refugiada, arrencada de la seva terra i la seva llengua natal, algú que va viure gairebé vint anys sense ciutadania ni drets humans naturals bàsics, que va experimentar personalment el nazisme, la detenció i l’interrogatori de la Gestapo, un camp de concentració a França, que durant molts anys va viure al caire de l’abisme o entre la necessitat de protecció i l’amenaça, Arendt va ser capaç de crear les noves eines necessàries per a desxifrar les atrocitats del segle XX. Els fenòmens completament nous d’una matança sistemàtica d’éssers humans –primer per mitjans legals i socials, després destruint-ne la personalitat i la humanitat i per acabar amb l’extermini industrial a les fàbriques de cadàvers creades pels règims totalitaris– requerien sens dubte noves eines perceptives i cognitives, i també la creació d’un llenguatge fins llavors desconegut. Ja ho havia fet en el seu radical i ambiciós llibre Els orígens del totalitarisme. L’audàcia que havia de tenir una jueva d’origen alemany per a publicar als EUA del començament del maccarthisme –en una llengua que no era la seva llengua materna– un llibre tan innovador i agosarat supera el que es pot concebre. Així llançava ella els seus llibres al desconegut, com fent un salt en la foscúria, amb plena i alhora humil confiança en les seves capacitats intel·lectuals, en les vides autònomes que les criatures del seu pensament adquiririen al món. «Cada cop que escrius una cosa i la llences al món, tothom és lliure de fer amb allò el que li plagui. De tu depèn a partir d’aquest moment intentar aprendre del que fan els altres amb allò que has escrit», deia.

Els seus crítics van afirmar que no era, en essència, cap teòrica. Tanmateix, ella va romandre conscientment allunyada de les grans teories globals capaces d’explicar-ho tot sense contacte amb els fenòmens. Mitjançant l’acte de rumiar, que va aplicar a tot, als afers del món i a les qüestions del cor, Arendt va estendre un pont entre l’experiència de la vida i la contemplació i la teorització sobre ella. L’essència d’aquest tipus de pensament va ser la seva capacitat de donar una imatge en alta resolució del món, despullar-lo dels tòpics i supersticions, pelar-lo del sentimentalisme, de l’estèril embolcall de la teoria. De manera concomitant, també va rebutjar atribuir un significat històric mundial a qualsevol moviment o causa, i va avorrir les grans ideologies messiàniques que prometien la redempció total però portaven una destrucció atroç. Arendt va oferir una teoria política sense consol, sense redempció i sense les garanties que afirmaven aportar les ideologies modernes, de dretes o d’esquerres. La seva filosofia política no va presentar fórmules per a l’acció recolzades per arguments teòrics. Ni va intentar dissenyar una nova Atenes, com pensaven molts dels seus lectors. Tanmateix, i malgrat la seva desaprovació dels principals agents de la política moderna –partits polítics i estats nació plens de burocràcia–, mai no va renunciar a la política com a pràctica per canviar els afers públics i el poder, i per influir-hi.

Va estar al costat de les formes més espontànies i anarquistes d’acció i organització política, es va mostrar fascinada per la democràcia participativa i va observar amb entusiasme els esclats d’activitat ciutadana fossin allà on fossin, tant si era la Comuna de París el 1871, les revolucions russes del 1905 i 1907, l’intent alemany de revolució socialdemòcrata del 1918-1919 o esdeveniments com l’efímera revolució hongaresa del 1956, les mobilitzacions pels drets humans, les manifestacions contra la guerra del Vietnam i les revoltes estudiantils dels anys 60. En els seus escrits va afirmar ara i adés que l’acció, l’elecció i la revolta civil i personal són sempre possibles, fins en les circumstàncies menys esperades i més impossibles. Tanmateix, va rebutjar considerar-se ella mateixa com una guru de la filosofia o la política, una subministradora de fórmules per a l’acció, i no va caure en la temptació de crear una escola de pensament ni un grup de seguidors. Cada persona era per a ella un nou principi, un nou pensament, un nou món.

Aquesta va ser també la font del seu optimisme i de la seva excepcional vitalitat personal i intel·lectual. El principal argument que va brandar contra els filòsofs polítics des de Plató fins a l’època pròpia era que no feien gens de cas de la pluralitat com a condició primordial de l’acció humana i de tota vida política, del fet que la política es duu a terme entre moltes i diverses persones. Els homes –no l’home en singular ni cap idea abstracta i platònica de l’home– habiten aquest món, i per això es veuen afectats per les pròpies accions i les de tots els altres éssers humans. El paper de la política, segons creia, consisteix a crear una esfera comuna en la qual uns éssers humans diferents, amb visions i voluntats diferents –i tot sovint oposades–, puguin actuar i parlar de manera confiada i lliure com a participants en igualtat de condicions. Malgrat les atrocitats sense precedents de l’època que li va tocar de viure, la seva fe en el món i en els afers humans procedia del fet que cada dia el món aplega persones noves i cada una és singular, única en la seva classe; i cada una, amb les noves idees i iniciatives que aporta, posseeix el poder de canviar l’ordre de les coses, de desviar el curs de la història organitzada per les accions dels seus antecessors. Els resultats d’aquesta xarxa d’interaccions infinites entre éssers humans diferents i plurals, va afirmar Arendt, són inesperades, de la mateixa manera que són inesgotables, i contenen una promesa de canvi i renovació, fins i tot en els pitjors temps de foscúria, aquells temps en què hom pensa que ja no hi ha lloc per a cap esperança.

Idith Zertal és una historiadora i assagista israeliana que treballa a l'Institut d'Estudis Jueus de la Universitat de Basilea.

Cultura/s (supl. La Vanguardia), 11 octubre 2006

Històries del metro (11): No tothom qui duu xurriaques...

...és carreter. He vist una situació, tot passant amb l’autobús, que m’ha semblat curiosa. Era un home blanc, occidental, que travessava el carrer amb una criatura a la mà i, al darrere, una dona negra, per l’aparença africana de l’est –massai, potser–, que duia un cotxet amb una altra criatura.

De primer penses: una parella mixta, negre amb blanca, cada cop n’hi ha més, cap problema. Però de seguida vaig veure –l’autobús estava aturat– que per la pinta les dues criatures, blanques blanquíssimes, eren sens dubte filles d’una altra mare. Cap problema. Però passa un moment més i t’adones que aquella dona del cotxet continua anant darrere l’home. Sens dubte l’acompanya, però va sempre darrere d’ell, no al seu costat.

Dues opcions. Una, és una parella de cultura (?)* islàmica que han adoptat les criatures –o bé ella és la segona dona de l’home i les criatures són d’ell i d’una altra. Dues, l’home s’ha ofert avui a acompanyar les criatures a l’escola perquè la mare, que és qui ho fa habitualment, tenia un altre compromís i com que no s’ha vist amb cor de fer-ho tot ell sol ha dit a la minyona africana que l’acompanyés però perquè ningú no pensés no sé què li ha dit que anés al darrere amb el cotxet –o potser li ho ha dit la vigília la mestressa– perquè quedés clar que ella no era la dona autèntica, que en tenia una altra de més bona presència, o simplement diferent (que no sigui dit, «ara a veure si algú em demanarà si la Cuqui i jo ho hem deixat córrer, o pensarà vés a saber què sobre la meva “nova parella” i com és que he estat tan ruc de canviar la Cuqui per aquesta, o...»)

*(Que consti que l’interrogant va referit exclusivament a aquest tret concret que comento ací, no a la cultura islàmica en general.)

La vida és complicada. Per això, és millor no treure gaires conclusions d’una foto, d’una situació descontextualitzada, encara que ens assegurin que és real i que no ha estat retocada amb el fotoxop.

Som gent pacífica, tolerant i honrada

Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.

No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.

Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.

Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.

Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.

Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.

Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.

Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.

Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Nous camps de concentració a Europa

La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.

La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.

Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.

(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)

I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Carta a un amic blanc

«Benvolgut amic blanc:

»Quan vaig néixer ja era negre. Quan començava a créixer continuava sent negre. Quan vaig a la platja sóc negre. Quan tinc fred també sóc negre. Quan tinc por continuo sent negre. Quan em poso malalt també sóc negre. Fins i tot quan em moriré, seré negre.

»En canvi, tu quan vas néixer eres rosat. Quan vas començar a créixer vas anar esdevenint més blanc. Quan véns de la platja t’has tornat vermell. Quan tens molt de fred et poses blau. Quan tens pànic agafes una tonalitat groguenca. Quan et fiques malalt ets verdenc. I quan et moriràs et tornaràs gris.

»I encara tens la barra de dir que nosaltres som “de color”?

»Cordialment, un negre.»

(Anònim, trobat a internet per un amic, a qui agraeixo l’aportació)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gossos

Molts castellans, no sé si ho sabíeu, són racistes. Ja ve de lluny, per exemple, que alguns d’ells ens tractin de gossos. No fa gaire m’hi vaig trobar, que un senyor va començar a bordar en un acte públic quan un dels ponents va començar a parlar en català –es veu que li havien dit que seria en castellà. I després hi ha els capteniments diguem-ne col·lectius, corporatius. Al diari La Vanguardia, en concret, hi ha una història ben trista, de l’època que era La Vanguardia Española, i ben ufana que n’estava –i que n’està, de seguida ho explico. El seu director, un tal Galinsoga, tractava habitualment en l’àmbit privat els catalans de gossos o directament de merda –com feia força gent en aquella època–, però un dia se li va acudir de fer-ho en públic i allà es va acabar aquell director –però això no vol dir que en temps del Franco estiguéssim millor que ara, eh?, que consti, va ser simplement que al dictador li va anar bé l’excusa per treure-se’l de sobre, ja que l’home, a part de feixista, era bastant emprenyador; no sé si sabíeu que llavors els directors de tots els diaris els nomenaven al Palacio del Pardo, que era on s’estava aquell senyor..., bé, aquesta és una altra història.

El fet és que al llarg dels darrers setanta anys a La Vanguardia Española –que consti que a la prestigiosa Encyclopaedia Britannica apareix així, l’any 2007: no els han dit que ho corregeixin perquè ja els va bé; i fixeu-vos que és l’únic diari de tot Catalunya que funciona amb la matrícula .es a internet– hi ha hagut de vegades d’altres episodis en què a algun directiu o periodista del diari se li ha tornat a escapar el mateix insult racista, o almenys la indirecta suggeridora suposadament graciosa. I aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut una, que ha passat força despercebuda –només he vist que en parlaven a Directe!cat.

Us l’explico. Cal tenir en compte, de primer, tot l’enrenou que ha muntat aquest diari amb l’assumpte dels escriptors que han d’anar a la Fira de Llibre de Frankfurt. La Vanguardia ha fet campanya forta, insistent, perquè la literatura catalana que ha estat convidada a Frankfurt inclogui... la literatura castellana! –o sigui, no n’hi ha prou que hàgim de fer de Ventafocs en tots els contes espanyols; també hem d’incloure al propi seguici les padrines esclavistes l’únic dia de la nostra vida que ens han convidat justament a nosaltres: no a Catalunya-territori, sinó a la literatura catalana!–, fins i tot en contra de l’opinió dels escriptors castellans afectats. «Està molt bé que no vagin a Frankfurt els escriptors que escriuen en castellà», ha dit, per exemple, Eduardo Mendoza. Però els del diari s’han posat nyic-nyics durant setmanes amb aquesta reivindicació incoherent i al final han fet el ridícul, perquè ningú no els ha fet costat, fora d’alguns dirigents del PP i del PSOE i algun altre partidari del genocidi lingüístic.

Al final, doncs, La Vanguardia ha perdut la seva batalla absurda, i llavors, per fer veure que continuen tenint raó, que són molt independents de criteri i que ningú no els marca l’agenda, han recuperat aquella vella dèria racial de titllar els catalans de gossos. En efecte, han titulat la informació sobre els escriptors de Frankfurt amb aquesta frase, escrita amb lletres de pam: «Los ‘101 dálmatas’ del catalán» –tot i que els escriptors que hi aniran són cent trenta-dos. Fan un joc de paraules per mostrar la seva sagacitat impressionant a l’hora d’insultar-nos i ensems fan veure que ho escriuen com aquell qui res. I si algú es queixa, vol dir que és paranoic. Eh que són intel·ligents? «Me di cuenta enseguida», que dirien Les Luthiers argentins.

(Afegitó del 20 de juny 2007. Diu Josep Maria Espinàs: «Jo espero que, finalment, la Fira de Frankfurt sigui útil per a la literatura en català. I un dels temes que seria interessant analitzar és per què alguns originals escrits en català, amb independència de ser presentats a Frankfurt o no, es venen moltíssim més en alemany i en anglès que no pas en espanyol.» [El Periódico, 19 juny 2007]. Aquí hi ha la mare dels ous de tot plegat: a Espanya no ens entenen ni traduïts a l’espanyol. Què hi fem, a Espanya, què ens hi lliga si no és l’amenaça de les armes?)

(Afegitó del 25 de juny. Efectivament, el problema és nostre, que som uns susceptibles, ells només pretenien ser simpàtics i entranyables. El suposat defensor del lector de La Vanguardia –dic suposat perquè a l’hora de la veritat el que fa és defensar La Vanguardia, no els lectors– escrivia ahir: «No era intenció de la secció de Cultura ferir els sentiments de ningú quan vam titular la notícia amb la referència als 101 dàlmates. Encara més, ni se’ns va passar pel cap que els entranyables personatges de la novel·la de l’escriptora Dodie Smith –popularitzats posteriorment per Walt Disney– poguessin comportar un insult per a ningú. La simpatia que desvetllen en infants i adults, com a protagonistes d’una història més aviat de caire èpic, hauria de bastar per a esvanir qualsevol susceptibilitat. Aquest diari va avançar la vigília la notícia que, en la delegació oficial catalana, no anirien a la fira de Frankfurt escriptors en castellà, i per això va preferir titular amb una picada d’ull a la màgica xifra, 101, que, per alguna curiosa raó, apareix en els títols de molts llibres, àlbums de discos, productes i empreses diverses.» Ni una paraula, doncs, sobre el fet que els escriptors no eren 101 sinó 132, ni cap explicació sobre el context d’aquell titular, que era un atac ferotge i constant del diari a la possibilitat que anessin a Frankfurt només escriptors catalans. En aquell context, titular amb els «101 dàlmates» no pot tenir de cap manera una lectura «simpàtica» ni «entranyable», no pot ser entesa com una «picada d’ull», només pot ser interpretada com un insult.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Xenofòbia

Em fa l’efecte que en moltes crítiques de gent independentista contra la presidència de José Montilla hi fa tuf de xenofòbia, i això no m’agrada gens. Jo criticaré el programa d’aquest Govern si no m'agrada, també criticaré el fet que el president no sàpiga parlar prou bé el català –perquè els funcionaris públics n’han de saber, i ell és funcionari públic des de fa molts anys–, el criticaré perquè em sembla molt nacionalista espanyol cada cop que parla, criticaré que el seu partit sigui una sucursal d’un partit de Madrid, criticaré que no hagin avisat del que pensaven fer –havien donat a entendre que no repetirien la mateixa fórmula, i ara s’ha vist clarament que tenien decidit rodar Tripi 2: Fot-li Que No Ha Estat Res des d’abans de les eleccions–, els criticaré quan em sembli que en aquest país hi ha uns pactes clandestins que funcionen amb un secretisme molt poc democràtic –en canvi, no els critico pel fet d’haver aplegat una majoria de vots de cara a la investidura, perquè això és el que diu la llei que cal fer per ser president–, criticaré les coses que no facin bé ell i els seus consellers, criticaré les lleis que no compleixin –que són moltes, ja abans de començar, com ara les precampanyes electorals que la llei electoral prohibeix explícitament, i això és des de sempre, però ara governaran ells i els tocaran a ells les crítiques... i a nosaltres el creure, també com sempre–, criticaré moltes coses, però no criticaré mai el fet que el president es digui d’una manera o d’una altra ni que hagi nascut aquí o a la Xina. Puc fer una mica de broma sobre el tema a partir del que ells mateixos han dit –va ser el mateix PSOE qui va fer el raonament que aquest era un candidat "autèntic", del poble, un "català per voluntat pròpia"–, però m’és ben igual la seva procedència, i això que jo tinc cognoms catalans fins a la nit dels temps –l’únic Fernández que hi apareix és de començament del segle XIX. I em sap molt de greu que hi hagi una minoria de catalans que no ho vegin de la mateixa manera.

I a veure si tots plegats engeguen el govern i l’oposició d’una vegada i s’acaba tot aquest brogit de la política partidista i tenim una temporada de vida normal, que m’agradaria parlar d’altres coses –potser també polítiques, però no de la politiqueta aquesta dels partits, que odio profundament– i fa temps que no puc fer-ho.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ja són aquí

Ja són aquí. No els faré propaganda de franc, ni posaré aquí un enllaç perquè tinguin més audiència. Em refereixo als CdeC, de nom tan semblant al d’aquell PxC que també deia que eren tan catalans i volien fer fora els nouvinguts, sobretot si eren de color. Aquests d’ara també són racistes, però no contra els de color, sinó contra els catalans mateixos que estimem la nostra llengua i intentem que sobrevisqui, siguem del color que siguem. Aquests d’ara només volen que els catalans callem i no pressionem més, que ens conformem amb el que tenim, que ens aplanem a una llengua de segona fila. Sí, parlo d’aquest grupet que ha nascut al voltant d’una gent que té nom de cursa, de pantà, de peix emperador i de fabricant de sabates. Diuen que a banda de les 199 que ja tenien han aconseguit 601 firmes de suport més. Ara els espero. Perquè jo vaig ajudar a crear un partit, fa tres anys, i els 700 primers vots van ser fàcils, no és que vinguessin sols però al final te’ls trobes, i llavors penses: “D’on han sortit, tota aquesta gent?” Però és que hi ha gent per a tot. És després que costa avançar, quan ja has esgotat els camins normals i ètics –família, amics, gent que et trobes pel carrer– de fer prosèlits. Nosaltres vam arribar a superar els 9.000 vots en les eleccions al Senat espanyol, les últimes a què ens vam presentar, i tot ho vam fer sense cap mena de suport mediàtic. A aquests, en canvi, no paren d’aplaudir-los des dels mitjans, no paren d’encoratjar-los i de fer-los el caldo gros. A veure, doncs. Perquè si no passen dels 9.000 vots, espero que finalment se n’aniran a casa i ens deixaran en pau, i sobretot –SOBRETOT!– els mitjans de comunicació no ens castigaran més amb les seves gracietes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Racisme, insults, mala educació, tot plegat?

Feia dies que volia escriure això i no gosava fer-ho, no n'estava segur. Avui al diari he trobat que Marçal Sintes diu exactament el que jo pensava dir. O sigui que us ho copio, que si ho digués de la meva manera encara m'acusaria algú de plagi, perquè és exactament això el que jo diria:

«Els insults a Eto'o
Confesso que fins ara no he sabut què dir sobre el cas dels insults a Eto'o. I la veritat és que transcorreguts els dies tampoc ara no ho acabo de tenir clar. El meu primer impuls va ser escriure que cal endurir les normes –i els càstigs, per tant– respecte del que crida el públic dins d'un estadi de futbol. Això ens abocaria probablement a haver de classificar i taxar el que és permissible, el que ho és aproximadament i el que no ho és gens. O sigui, determinar quina situació és més greu: si quan el públic brama sobre el color de la pell o sobre l'opció sexual, sobre la mare del jugador o sobre un determinat tret físic, etcètera. A banda d'establir, esclar, si els que insulten són molts, pocs, una minoria, una majoria... Igualment, no estic gens convençut que tots, completament tots, els que es desfoguen xisclant un o altre insult puguin ser etiquetats directament i mecànica com a racistes, homòfobs o el que correspongui... En l'altre platet de la balança, permetre sense més que en els camps es cridin tota mena de barbaritats contra les persones i els col·lectius sembla inacceptable. No sembla de cap manera un pas en la bona direcció. Però també entenc que l'individu contemporani necessita espais d'expressió irracional, de brutalitat verbal, de fanatisme... És més, fins accepto que pot tenir efectes salutífers en la mesura que actua com a vàlvula d'escapament. Això és, en la mesura que l'esbravada dintre dels estadis potser ens pot estalviar neurosis i conflictes a fora... En fi, ja ho veuen, no ho tinc tan clar com aparentment ho tenen alguns dels que parlen i escriuen...»

(Afegit del 6 de març: No m'estranyaria gens que l'afer Eto'o hagi influït en el fet que Crash s'hagi endut l'Oscar d'enguany a la millor pel·lícula del 2005. Em faria feliç que fos així, que el món del futbol contribuís a estendre una mentalitat més humana al nostre planeta. Per bé que em sembli que el cas Eto'o s'ha magnificat més del compte, em semblaria positiu que esdevingués un símbol de la lluita contra el racisme al món. Tant de bo.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Eren espanyols

Han passat uns dies del terrible assassinat d’una família sencera –entrega, com diuen a Elx– en una joieria de Castelldefels, i no he vist gaire enlloc que s’hagi comentat amb prou contundència que els assassins –de moment presumptes, d’acord, però agafats en el moment que sortien de la joieria amb el ganivet a la mà i tacats de sang– eren espanyols. Quines coses hauríem sentit si els delinqüents haguessin estat marroquins, romanesos o equatorians? Quantes vegades ens haurien dit que “mai” no s’havia vist un crim tan cruel, tan sanguinari, tan inhumà? Quins crits xenòfobs no hauríem escoltat?

Ho deixo anotat aquí perquè si mai passa una altra cosa d’aquestes tan esgarrifoses i els protagonistes són d’una altra nacionalitat oficial, no digui ningú que “això abans no passava”.

I d’altra banda, ara s’ha sabut que hi ha hagut ja una primera europea suïcida a l’Iraq: una dona belga de 38 anys va fer de dona bomba prop de Bagdad, el passat 9 de novembre. Ens acostem cada cop més al que havíem profetitzat: una vegada, la bomba la durà una nena d’ulls blaus i cabells fúcsia.

El nihilisme no té fronteres, ni colors de pell.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Vosaltres penseu gaire en el papa quan cardeu?

La idea no és meva, l’he manllevada de Jordi Graupera, un col·lega periodista que escriu a l’Avui. Ara és moda dir fàstics dels capellans també perquè s’oposen als preservatius, perquè amb aquest rebuig seu esdevenen còmplices, segons se’ns diu, de la imparable extensió de la sida. Culpables de genocidi i de delictes contra la humanitat, s’ha arribat a dir.

Escriu Graupera:

“S'ha de ser curt per dir que el Vaticà té la culpa de l'extensió de la sida perquè els negrets viuen segrestats per la moral romana. Els homes africans troben humiliant posar-se el profilàctic perquè la potència sexual la mesuren també per la capacitat de deixar prenyada una dona, i és en el vessament del semen dins la dona (terra fèrtil per ells) que hom troba el veritable plaer i sentit del sexe. O no hem inventat nosaltres la píndola? Els africans ignoren el Papa pel que fa al sexe, en tots els sentits. Igual que els europeus: ningú no pensa en el Papa al llit. Ells ja saben què és la sida, i com es contagia. I seran conscients de la necessitat del condó, igual que vostè i que jo, per por a la malaltia i a la mort.” (Jordi Graupera, Avui 31 gener 2005).

Jo afegeixo: dir que “els pobres negrets” depenen del que digui el papa per cardar amb goma o sense és clarament ofensiu, és racisme.

O sigui, la gent que es dedica a cardar no pensa en el papa quan ho fa, ni la seva actuació depèn del que digui o deixi de dir el papa. Els capellans parlen a convençuts i els diuen “abstingueu-vos” i també “sigueu fidels a la vostra parella”, que són consells, diguem-ho tot, que també dóna l’OMS juntament amb el dels condoms; i són consells que només de vegades poden convèncer gent poruga que dirà “saps què?, jo, per si de cas, avui no en tinc ganes”.

No veig que el papa faci un grandíssim greuge a la humanitat, en tot aquest assumpte. No cardar no és pecat, suposo...

És clar que dir això és molt políticament incorrecte, i per tant tabú, perquè l’any 2005 no cardar sí que deu ser pecat. I suposo que és per això mateix, perquè és políticament incorrecte, que m’agrada posar-ho en qüestió. O, en aquest cas, repetir-ho, perquè qui ho ha dit ha estat en Graupera. Eh, eh!, a mi no em digueu res, la culpa és seva.

* * *

I ja que parlem del políticament correcte, copio dos altres extractes de premsa de fa uns dies:

“[…] Mai, en la meva memòria, hi havia hagut tanta por de manifestar-se en termes que no coincideixin amb el políticament correcte. Molta gent diu en privat el que no gosa dir en públic. Encara més, molta gent diu en públic el contrari del que diu en privat. […] Pot ser que […] el progrés marqui línies semblants a les que es defensen. Però no seria bo que el políticament correcte substituís el debat ni que es definís per por. La democràcia té debilitats, però cap de les limitacions seria prou bona per justificar la por d’opinar. La llibertat d’expressió no és només per a uns quants, a tothom arriba el seu emparament. Només la majoria podria –i no ho hauria de fer– definir el políticament correcte. El millor seria no definir-lo mai.” (Miquel Roca i Junyent, La Vanguardia 18 gener 2005)

“Afirmava recentment Miquel Roca en aquestes pàgines que mai, fins on arribava a recordar, el políticament correcte havia estat tan precisament definit com ara. […] He recordat el crimental del qual parla Orwell a la novel·la 1984. En la totalitària Oceania inventada per Orwell, el crimental o crim mental és considerat […] com el pitjor dels crims. Per a les autoritats d’Oceania, el crimental és un delicte que atempta contra el blanc-i-negre i contra el doblepensar. El blanc-i-negre no sols consisteix en la bona voluntat de dir que el blanc és negre quan ho requereix la disciplina de partit, sinó també en la facultat de creure’s que el blanc és efectivament negre i fins i tot d’arribar a saber-ho de tal manera que s’arribi a oblidar que abans s’havia cregut el contrari. Aquesta facultat és inseparable d’una peculiar habilitat mental, el doblepensar, que permet una contínua alteració del passat. […] En el terrible escenari que pinta Miquel Roca, el crimental tal vegada apunta, com una amenaça, en l’horitzó, però el que impera és allò que podríem anomenar el crimverbal, i el blanc-i-negre es presenta sota una versió edulcorada, com a mera bona voluntat de dir que el blanc és negre o d’estalviar-se qualsevol judici públic sobre la matèria. […] Resulta preocupant que, en determinats cercles, la llibertat d’expressió d’uns sigui presentada com una amenaça per a la lliure expressió d’uns altres, com si la democràcia estigués en perill davant una presumpta dictadura de certa opinió publicada, precisament la dels qui no tenen cap més poder que el de la paraula. És un tema sobre el qual caldria pensar amb calma.” (Josep Maria Ruiz Simon, La Vanguardia 20 gener 2005)

Bé, perdoneu les llargues parrafades. Us deixo que mediteu, com demana Ruiz Simon.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)