«El problema amb els periodistes no prou preparats, no ben informats, és que escriuen articles plens de ‘ell diu’, ‘ella diu’. Si algú diu que el cel és blau, aquests periodistes ho transcriuran curosament, però si algú diu que el cel és taronja, faran exactament el mateix, li donaran a aquesta dada el mateix tractament que a l’altra. Els reporters han de tenir un equilibri que tingui sentit, no qualsevol mena d’equilibri, i no cal dir que pot ser un perill que siguin excessivament equilibrats, que es limitin a donar dues versions d’un problema sense tenir criteris o prou informació per poder jutjar la informació que reben.
»Cada cop més [els governs] recorren a filtrar notícies atractives als periodistes que amb més probabilitat garantiran l’enfocament favorable que es vol […] Aquests periodistes que tenen ‘bons contactes’ amb el govern saben que el seu accés a les exclusives depèn del fet que les informacions que en facin continuïn sent favorables als qui els han proporcionat la informació privilegiada. […] Hi ha una relació simbiòtica entre aquests periodistes i els funcionaris governamentals que els proporcionen informació interna.
»No ha de sorprendre que la majoria de les fonts informatives siguin esbiaixades, distorsionades o incompletes. […] [La feina dels periodistes és] pensar críticament […], fer-se les preguntes sobre qui surt beneficiat i qui perjudicat d’un canvi […] descobrir el que hi ha amagat […] saber quins interessos hi ha en joc […] intentar entendre la raó per la qual una informació és esbiaixada, detectar les agendes informatives, deixar que els lectors puguin ser conscients de les possibles distorsions i ajudar-los a aclarir-se amb les interpretacions que són contradictòries.»
(Citacions extractades de Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, i Anya Schiffrin, periodista, excorresponsal de Reuters a Barcelona i professora de la Columbia University, a Covering Globalization, Columbia University, 2004)
(La fotografia és de la periodista Anna Politòvskaia, assassinada per dir la veritat.)
dissabte, 26 de maig del 2012
Periodistes poc preparats
Etiquetes de comentaris:
Anya Schiffrin,
Joseph Stiglitz,
periodisme,
política,
veritat
dissabte, 19 de maig del 2012
Buscar culpables
Per Joan Barril
Una escena d'una pel·lícula africana. Calor i mosques a l'exterior. A l'interior, cafè, i la parella protagonista que viatja lentament. Lluny, quatre guerrers negres amb escut i llances corren per la sabana. L'endemà, més sol, més cafè i, lluny, els mateixos guerrers. Ella diu: "Qui són? Fa dies que els veig córrer." I ell que li respon: "El lleó va entrar al seu poblat fa una setmana i es va emportar un nen. Ara l'estan buscant." La noia de ciutat es refugia en la lògica: "Si d'això en fa una setmana, ¡el lleó ja es deu haver menjat la criatura!" No tot és lògic. L'home blanc i savi li respon: "Això també ho saben. Però només corrent per la sabana per trobar el lleó aconsegueixen apaivagar la seva culpa."
[...] Enviem els nens a colònies perquè s'enfrontin a un món diferent i perquè arribin a casa amb la il·lusió d'haver crescut. També enviem els nens a comprar-nos el diari perquè sàpiguen el risc de creuar el carrer i, quan tornen, ens donen un plec de fotografies d'altres nens morts fora del nostre univers de seguretat 100%. Però ningú té la seguretat al 100%. A vegades passen coses. A vegades el que havia de ser una seguretat és una fatalitat. A vegades el semàfor no funciona i travessar el carrer és un repte infantil que pot acabar malament. A vegades el vent es fica a la ciutat i una branca cau damunt de la vorera, o una onada s'emporta els vianants del moll, o un mul s'atura enmig de la carretera.
Però a la mort se li ha de buscar causes. I quan entre les causes hi ha el factor humà es porta el negligent, l'imprudent o l'inexpert davant la justícia i se l'acusa d'homicida. I quan hi ha acusació hi pot haver pena. N'hi ha. [...] És la nostra manera de córrer darrere el lleó. No hi ha res de més tràgic que la mort [...]. ¿Però potser la condemna d'aquestes persones ens reconcilia amb el món?
(Extracte d'un article publicat a El Periódico, març 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)
Una escena d'una pel·lícula africana. Calor i mosques a l'exterior. A l'interior, cafè, i la parella protagonista que viatja lentament. Lluny, quatre guerrers negres amb escut i llances corren per la sabana. L'endemà, més sol, més cafè i, lluny, els mateixos guerrers. Ella diu: "Qui són? Fa dies que els veig córrer." I ell que li respon: "El lleó va entrar al seu poblat fa una setmana i es va emportar un nen. Ara l'estan buscant." La noia de ciutat es refugia en la lògica: "Si d'això en fa una setmana, ¡el lleó ja es deu haver menjat la criatura!" No tot és lògic. L'home blanc i savi li respon: "Això també ho saben. Però només corrent per la sabana per trobar el lleó aconsegueixen apaivagar la seva culpa."
[...] Enviem els nens a colònies perquè s'enfrontin a un món diferent i perquè arribin a casa amb la il·lusió d'haver crescut. També enviem els nens a comprar-nos el diari perquè sàpiguen el risc de creuar el carrer i, quan tornen, ens donen un plec de fotografies d'altres nens morts fora del nostre univers de seguretat 100%. Però ningú té la seguretat al 100%. A vegades passen coses. A vegades el que havia de ser una seguretat és una fatalitat. A vegades el semàfor no funciona i travessar el carrer és un repte infantil que pot acabar malament. A vegades el vent es fica a la ciutat i una branca cau damunt de la vorera, o una onada s'emporta els vianants del moll, o un mul s'atura enmig de la carretera.
Però a la mort se li ha de buscar causes. I quan entre les causes hi ha el factor humà es porta el negligent, l'imprudent o l'inexpert davant la justícia i se l'acusa d'homicida. I quan hi ha acusació hi pot haver pena. N'hi ha. [...] És la nostra manera de córrer darrere el lleó. No hi ha res de més tràgic que la mort [...]. ¿Però potser la condemna d'aquestes persones ens reconcilia amb el món?
(Extracte d'un article publicat a El Periódico, març 2004, i reproduït a la revista infoReflex el mateix any)
Etiquetes de comentaris:
accidents,
El Periódico,
infoReflex,
Joan Barril,
problema del mal
dissabte, 12 de maig del 2012
Un alienígena a la redacció
Per Toni Martínez
Em documento sobre la imatge del periodista en el cine: busca-raons, borratxo, aventurer, mentider i trampós. I la periodista? Astuta, descurosa, ambiciosa i secretament enamorada del cap. La vida mateixa. [...]
Vet aquí una vegada milers de metres quadrats de tauletes individuals, de vegades aplegades en barris de vuit o deu habitants. D'una manera general, cadascú va al seu rotllo, davant el propi ordinador i amb el propi telèfon, i hi regna l'harmonia i la pau, sense enveges ni renyines. i ara vostè dirà, com Shreck: "Ja. I ara jo corro a creure-m'ho."
Doncs bé: aquesta és la veritat [...] sobre algunes de les espècies que habiten [en un diari]:
Redactor o redactora en cap. Són el pilar de tot plegat. Els coneixes perquè no tenen peus. Una dita popular fa: és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no que un redactor en cap es mogui de la seva taula. Calúmnies de subordinats. Parlant científicament, hi ha dues subespècies de redactor en cap: el redactor en cap pur i el redactor en cap maco. El redactor en cap pur és de naturalesa sedentària; convoca els seus periodistes agitant la mà per damunt del cap, i el seu tracte és amable, esquerp, simpàtic, afectuós o poca-solta segons dia i caràcter, en això un diari és com una agència d'assegurances o una presó, no busquis romanticisme on no n'hi ha. El redactor en cap maco o semovent sí que es desplaça cap als subordinats, i somriu sense motiu per irradiar bon rotllo. Recentment s'ha batejat aquesta síndrome com a zetapisme. En resum, i simplificant, el redactor en cap pur diu: "Aviam." El redactor en cap maco diu: "Aviaaaaam."
Director. El reconeixes de seguida, perquè és el senyor que no hi és. Li encantarà, aquesta broma tan bona. No, home, és clar que hi és. Com voleu que no hi sigui el senyor director, si és el pilar de tot plegat! El director és a la tercera planta, un territori anomenat "a dalt". Es diu amb molt de misteri i col·locant el polze en posició erecta per remarcar l'eròtica del poder: "a dalt", amb delit, com H. H. pronunciava Lo-li-ta. A-dalt. De les opinions obtingudes, totes ben sinceres, dedueixes que un director és com un gremlin: si mantens amb ell unes senzilles pautes de capteniment, no causa problemes. Col·loquialment li diuen "dire", com en les historietes del reporter Tribulete, cosa que indica el domini de l'argot intern que manté la generació cinquantina (siguem piadosos) sobre la més jove, la q prla x mbil. Si els joves controlessin l'argot, farien servir l'abreviatura: Dtor., i li dirien El Detó o Detó el Terrible, amb la irreverència pròpia de la joventut i cometent una gran injustícia, a més, perquè com voleu que sigui terrible? Passa que la criatura és director, i això és una càrrega molt seriosa. Preguntes que us fareu: és en Detó un ésser solitari? Un misantrop? Un anacoreta? No. En Detó no actua mai sol. L'acompanyen uns altres superherois.
Detó Adjunt. És el pilar de tot plegat. Viu en un despatx 4×4 amb parets de vidre, habitacle que recorda el terrari d'un zoo. Pots passar per davant i mirar. Gairebé mai no mossega, i això el converteix en una de les atraccions més visitades per la Redacció. És especialment celebrada la seva habilitat per col·locar un peu damunt la taula deixant caure un braç per darrere el respatller del sofà giratori sense deixar de parlar per telèfon amb la vista a la pantalla i una mà al ratolí mentre transmet ordres mitjançant un moviment de celles. Hi ha altres models de Detó Adjunt, que no han de confondre's amb adjunts al Detó, ja que aquests són el pilar de tot plegat. També hi ha diversos tipus de Subdetó, i aquesta darrera espècie és molt apreciada perquè penquen com bacons. Jo, el que sento. La família Detó, respectablement nombrosa, treballa en equip i es comunica mitjançant una mecànica complexa anomenada reunió.
A Edició i Correcció treballen éssers recollats a la cadira i inclinats cap a la pantalla en un angle de seixanta graus. Són com els pre-cogs de Minority Report: la seva missió és detectar terrors i arrades abans que es materialitzin en lletra impresa i tornin al diari en forma de queixa indignada, enginyosa, simpàtica, etcètera, segons el lector. Els documentalistes també pertanyen als recollats, així com els grafistes o infògrafs, que tracten amb dibuixants/humoristes i es relacionen amb artistes. Són artistes. Són el pilar de tot plegat. El seu capitost és Detó d'Art o Art-Detó. "Senyor, sí, senyor!", crida un maquetador quan li ordenen encaixar un article amb vint ratlles de més. Ha lliurat la seva vida a un sol objectiu: la lectura clara i ordenada del diari. El seu sacrifici paga la pena. Sense maquetació, les notícies apareixerien penosament barrejades: "Bush exigeix a Ronaldinho matrimonis homosexuals davant la privatització d'Ibarretxe". El diari seria més divertit, però perdria credibilitat i influència, pilar de tot plegat.
Fotògraf/a. Els identifiques perquè sempre duen un braç per darrere del cos, com El Discòbol, per la inèrcia de la velocitat. Podríem fer servir mil paraules per a ells i elles, però val més aquesta imatge. No cal dir que són el pilar de tot plegat.
Col·laboradors. Éssers immaterials que viuen fora [...] i no se sap de què viuen, a més, perquè el sou el gasten íntegrament en psicoanalista, lectura, DVD i viatges, que és del que escriuen. A un col·laborador li toques una coma i et desafia a un duel. Per un punt i seguit et jugues la vida. També reconeixes un col·laborador perquè sempre fa doctrina, sobre a qui cal votar, com cal vestir-se, què s'ha de llegir o com tractar el periquito. Creuen que són el pilar de tot plegat. I amb raó. N'hi ha que telefonen molt, i la seva insistència suggereix el missatge interestel·lar avariat d'Obi-Wan-Kenobi: "Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic..."
Periodista simple. Billy Wilder va fer dir a Kirk Douglas, a El gran carnaval: "Sóc un periodista de 250 dòlars la setmana. Em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrere, de dalt a baix. Sé escriure'ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les menudes. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego un gos. Deixem-ho en 45 dòlars." Mentida. Tot fals. No faci cas del cine. Parafrasejant la xicota de Roger Rabbit: "No som dolents, és que ens han dibuixat així." Del simple periodista, de l'humil periodista que tot el dia tafaneja al carrer per abocar quan arriba la nit en la seva pàgina el que sap, sigui cronista, reportera, redactor, crític, analista, comentarista o corresponsal, n'hi ha prou de dir que és el pilar de tot plegat.
I per acabar, naturalment, bé, per descomptat, [al diari] [...] hi ha també treballadors.
(Extracte adaptat de l'article publicat al diari El País el 18 octubre 2004 i reproduït a la desapareguda revista infoReflex el desembre del 2004)
Em documento sobre la imatge del periodista en el cine: busca-raons, borratxo, aventurer, mentider i trampós. I la periodista? Astuta, descurosa, ambiciosa i secretament enamorada del cap. La vida mateixa. [...]
Vet aquí una vegada milers de metres quadrats de tauletes individuals, de vegades aplegades en barris de vuit o deu habitants. D'una manera general, cadascú va al seu rotllo, davant el propi ordinador i amb el propi telèfon, i hi regna l'harmonia i la pau, sense enveges ni renyines. i ara vostè dirà, com Shreck: "Ja. I ara jo corro a creure-m'ho."
Doncs bé: aquesta és la veritat [...] sobre algunes de les espècies que habiten [en un diari]:
Redactor o redactora en cap. Són el pilar de tot plegat. Els coneixes perquè no tenen peus. Una dita popular fa: és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no que un redactor en cap es mogui de la seva taula. Calúmnies de subordinats. Parlant científicament, hi ha dues subespècies de redactor en cap: el redactor en cap pur i el redactor en cap maco. El redactor en cap pur és de naturalesa sedentària; convoca els seus periodistes agitant la mà per damunt del cap, i el seu tracte és amable, esquerp, simpàtic, afectuós o poca-solta segons dia i caràcter, en això un diari és com una agència d'assegurances o una presó, no busquis romanticisme on no n'hi ha. El redactor en cap maco o semovent sí que es desplaça cap als subordinats, i somriu sense motiu per irradiar bon rotllo. Recentment s'ha batejat aquesta síndrome com a zetapisme. En resum, i simplificant, el redactor en cap pur diu: "Aviam." El redactor en cap maco diu: "Aviaaaaam."
Director. El reconeixes de seguida, perquè és el senyor que no hi és. Li encantarà, aquesta broma tan bona. No, home, és clar que hi és. Com voleu que no hi sigui el senyor director, si és el pilar de tot plegat! El director és a la tercera planta, un territori anomenat "a dalt". Es diu amb molt de misteri i col·locant el polze en posició erecta per remarcar l'eròtica del poder: "a dalt", amb delit, com H. H. pronunciava Lo-li-ta. A-dalt. De les opinions obtingudes, totes ben sinceres, dedueixes que un director és com un gremlin: si mantens amb ell unes senzilles pautes de capteniment, no causa problemes. Col·loquialment li diuen "dire", com en les historietes del reporter Tribulete, cosa que indica el domini de l'argot intern que manté la generació cinquantina (siguem piadosos) sobre la més jove, la q prla x mbil. Si els joves controlessin l'argot, farien servir l'abreviatura: Dtor., i li dirien El Detó o Detó el Terrible, amb la irreverència pròpia de la joventut i cometent una gran injustícia, a més, perquè com voleu que sigui terrible? Passa que la criatura és director, i això és una càrrega molt seriosa. Preguntes que us fareu: és en Detó un ésser solitari? Un misantrop? Un anacoreta? No. En Detó no actua mai sol. L'acompanyen uns altres superherois.
Detó Adjunt. És el pilar de tot plegat. Viu en un despatx 4×4 amb parets de vidre, habitacle que recorda el terrari d'un zoo. Pots passar per davant i mirar. Gairebé mai no mossega, i això el converteix en una de les atraccions més visitades per la Redacció. És especialment celebrada la seva habilitat per col·locar un peu damunt la taula deixant caure un braç per darrere el respatller del sofà giratori sense deixar de parlar per telèfon amb la vista a la pantalla i una mà al ratolí mentre transmet ordres mitjançant un moviment de celles. Hi ha altres models de Detó Adjunt, que no han de confondre's amb adjunts al Detó, ja que aquests són el pilar de tot plegat. També hi ha diversos tipus de Subdetó, i aquesta darrera espècie és molt apreciada perquè penquen com bacons. Jo, el que sento. La família Detó, respectablement nombrosa, treballa en equip i es comunica mitjançant una mecànica complexa anomenada reunió.
A Edició i Correcció treballen éssers recollats a la cadira i inclinats cap a la pantalla en un angle de seixanta graus. Són com els pre-cogs de Minority Report: la seva missió és detectar terrors i arrades abans que es materialitzin en lletra impresa i tornin al diari en forma de queixa indignada, enginyosa, simpàtica, etcètera, segons el lector. Els documentalistes també pertanyen als recollats, així com els grafistes o infògrafs, que tracten amb dibuixants/humoristes i es relacionen amb artistes. Són artistes. Són el pilar de tot plegat. El seu capitost és Detó d'Art o Art-Detó. "Senyor, sí, senyor!", crida un maquetador quan li ordenen encaixar un article amb vint ratlles de més. Ha lliurat la seva vida a un sol objectiu: la lectura clara i ordenada del diari. El seu sacrifici paga la pena. Sense maquetació, les notícies apareixerien penosament barrejades: "Bush exigeix a Ronaldinho matrimonis homosexuals davant la privatització d'Ibarretxe". El diari seria més divertit, però perdria credibilitat i influència, pilar de tot plegat.
Fotògraf/a. Els identifiques perquè sempre duen un braç per darrere del cos, com El Discòbol, per la inèrcia de la velocitat. Podríem fer servir mil paraules per a ells i elles, però val més aquesta imatge. No cal dir que són el pilar de tot plegat.
Col·laboradors. Éssers immaterials que viuen fora [...] i no se sap de què viuen, a més, perquè el sou el gasten íntegrament en psicoanalista, lectura, DVD i viatges, que és del que escriuen. A un col·laborador li toques una coma i et desafia a un duel. Per un punt i seguit et jugues la vida. També reconeixes un col·laborador perquè sempre fa doctrina, sobre a qui cal votar, com cal vestir-se, què s'ha de llegir o com tractar el periquito. Creuen que són el pilar de tot plegat. I amb raó. N'hi ha que telefonen molt, i la seva insistència suggereix el missatge interestel·lar avariat d'Obi-Wan-Kenobi: "Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic..."
Periodista simple. Billy Wilder va fer dir a Kirk Douglas, a El gran carnaval: "Sóc un periodista de 250 dòlars la setmana. Em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrere, de dalt a baix. Sé escriure'ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les menudes. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego un gos. Deixem-ho en 45 dòlars." Mentida. Tot fals. No faci cas del cine. Parafrasejant la xicota de Roger Rabbit: "No som dolents, és que ens han dibuixat així." Del simple periodista, de l'humil periodista que tot el dia tafaneja al carrer per abocar quan arriba la nit en la seva pàgina el que sap, sigui cronista, reportera, redactor, crític, analista, comentarista o corresponsal, n'hi ha prou de dir que és el pilar de tot plegat.
I per acabar, naturalment, bé, per descomptat, [al diari] [...] hi ha també treballadors.
(Extracte adaptat de l'article publicat al diari El País el 18 octubre 2004 i reproduït a la desapareguda revista infoReflex el desembre del 2004)
Etiquetes de comentaris:
El País,
premsa,
Toni Martínez
dissabte, 5 de maig del 2012
Curiositats de la llengua occitana
(Extracte adaptat de la ressenya de Manel Zabala publicada al suplement Cultura/s i reproduïda a la revista infoReflex el desembre del 2005)
Claudi Balaguer i Patrici Pojada (2005): Diccionari català-occità / occitan-catalan, 1.100 pàgs. Format 14x21, Llibres de l'Índex, Barcelona
En Lou Tresor dóu felibrige (1886) Frederic Mistral recull fins a vint-i-nou formes de dir primer: premié, permié, preimié, primié, prumié... Lou Tresor és un gran monument lexicogràfic però no és l’eina adequada per a aprendre una llengua. En el Balaguer-Pojada, primer diccionari català-occità / occità-català de gran extensió, hi trobem: «primer [pri´me] adj imif primièr -a, prumèr -a (aran.)»
La varietat de l’occità triada per a la redacció del diccionari Balaguer-Pojada ha sigut un llenguadocià estàndard amb voluntat generalista. Motius? El llenguadocià és la forma geogràficament i lingüísticament central de la llengua, la més pròxima a la llengua clàssica, la que últimament ha tingut més sort amb la literatura, i fou la forma escollida per Loís Alibèrt (1884-1959) per a la Gramatica occitana (1935) i el Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens (aparegut el 1966).
Però el llenguadocià, per la seva banda, igual com els altres dialectes, no és del tot unitari. Com direm nit? Optem per nuèch (lleng. oriental) o per nuèit (lleng. occidental)? Per cert, a Montpeller diuen nuòch. Balaguer i Pojada ho resolen així: en català hi ha l’entrada: «nit [´nit] f nuèch / nuèit, net (aran.) / ser (m), sera / de la ~ al dia del jorn a l´endeman...». Però en sentit invers ens trobem amb dues entrades al preu d’una: «nuèch [´nyetƒ] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits, a la nit / passar la ~ blanca passar la nit en blanc»; i més avall: «nuèit / nueit [´nyejt] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits...» El mateix per a nuechada i nueitada, per a fach i fait, cuèch i cuèit, vièch i vièt... Vostès ho entenen? Quin sentit té repetir una vegada i una altra dues definicions idèntiques?
No hauria estat millor la fórmula nuèch / nuèit / nuòch? Aquesta és l’opció que comparteixen el Dictionnaire occitan-français de Cristian Laus (2001) i el Diccionari general occitan (2003) de Cantalausa. O millor encara: «nuèit / nuòch: f var de nuèch - nit»; que és la solució del Tot en Òc (2002) de Braç-Martí-Roch-Sèrras.
Un altre punt polèmic és el de la “-e final de supòrt o -e paragogic”, la gran polèmica oberta per Jacme Taupiac amb L’occitan modèrne (2001). Tinc molt clar que cal dir simpatic i no simpatique, quimic i no quimique. Però per què filosòf en comptes de filosòfe? Per què paragraf en lloc de paragrafe? El fonema /f/ en posició final és més que estrany en les paraules populars de qualsevol dialecte occità. En llenguadocià (i només en llenguadocià!) hi deu haver unes deu o quinze excepcions: a retòf (abundosament), a l’agaf (agafar)... D’acord que un llenguadocià que sàpiga dir estrif (estrip) si practica força podrà arribar a dir ieroglif, però un llemosí, un provençal, ja no cal ni que ho provin. Optin per ieroglife i filosòfe, no és cap gal·licisme i així és com ho diuen els occitanòfons natius.
El mateix per a amb / ambe. Taupiac prescriu ambe en tots els casos; Balaguer i Pojada contemplen tan sols amb [´an], en la línia d’Alibèrt i Cantalausa; en canvi Rapin, Laus i els autors del Tot en Òc permeten amb / ambe. La forma ambe, i també amb, ab, anbe, ame... està ben documentada des del segle XIV. Avui dia la gran majoria d’autors opten per ambe davant consonant i amb davant vocal.
Enmig de les 35.000 paraules llenguadocianes (o 30.000 si pensen que festival i festivau haurien de compartir entrada) s’hi han escolat unes quantes paraules araneses (gascones) de manera discreta. Entre betacisme i betic hi ha: «bèth bèra [´bet (h)] adj bell -a / adj ind cert -a. Bèth shinhau adv una mica.» Compte, això és aranès tot i que no consti enlloc.
Però no tot són defectes. El Balaguer-Pojada és un diccionari útil i pràctic, duu una breu gramàtica catalana en occità i una breu gramàtica occitana en català, i totes dues ofereixen apunts de dialectologia. I és el primer cop que un diccionari occità incorpora transcripció fonètica en alfabet fonètic internacional: és el punt fort del Balaguer-Pojada. Hi veiem que occitan es pronuncia [´utsi´ta], no [´uksi´ta]. Els autors proposen per a feble / fèble la transcripció [´febble] i no [´fepple] perquè encara que la pronúncia [ppl] és la pròpia del llenguadocià no l’és en els altres dialectes.
Pojada, doctor en història i civilització, és l’autor de Los vèrbs conjugats. Memento verbal de l´occitan (1993). Balaguer fou professor de llengua occitana a la UAB entre 1996 i 1999. Llibres de l´Índex edità el 2003 Es vèrbs conjugadi. Morfologia verbau aranesa i té previst un altre Diccionari català-occità / occitan-catalan, aquest a càrrec de Joan-Daniel Bezsonoff, que prestarà una especial atenció al provençal literari.
Original de Manel Zabala, Cultura/s (La Vanguardia), 30 novembre 2005
El nom de l'aranès
Aranès és el nom que rep la llengua occitana a la Vall d'Aran. La llengua d'òc o occità pertany al grup de llengües romàniques o neollatines i està constituït per sis dialectes: l'alpí, el llemosí, l'alvernyès, el llengadocià, el provençal i el gascó. L'aranès és una variant del dialecte gascó.
D'aquests sis dialectes occitans, justament el gascó és el que més s'allunya del català lingüísticament, tot i que hi estigui tan emparentat des del punt de vista geogràfic i polític.
Claudi Balaguer i Patrici Pojada (2005): Diccionari català-occità / occitan-catalan, 1.100 pàgs. Format 14x21, Llibres de l'Índex, Barcelona
En Lou Tresor dóu felibrige (1886) Frederic Mistral recull fins a vint-i-nou formes de dir primer: premié, permié, preimié, primié, prumié... Lou Tresor és un gran monument lexicogràfic però no és l’eina adequada per a aprendre una llengua. En el Balaguer-Pojada, primer diccionari català-occità / occità-català de gran extensió, hi trobem: «primer [pri´me] adj imif primièr -a, prumèr -a (aran.)»
La varietat de l’occità triada per a la redacció del diccionari Balaguer-Pojada ha sigut un llenguadocià estàndard amb voluntat generalista. Motius? El llenguadocià és la forma geogràficament i lingüísticament central de la llengua, la més pròxima a la llengua clàssica, la que últimament ha tingut més sort amb la literatura, i fou la forma escollida per Loís Alibèrt (1884-1959) per a la Gramatica occitana (1935) i el Dictionnaire occitan-français selon les parlers languedociens (aparegut el 1966).
Però el llenguadocià, per la seva banda, igual com els altres dialectes, no és del tot unitari. Com direm nit? Optem per nuèch (lleng. oriental) o per nuèit (lleng. occidental)? Per cert, a Montpeller diuen nuòch. Balaguer i Pojada ho resolen així: en català hi ha l’entrada: «nit [´nit] f nuèch / nuèit, net (aran.) / ser (m), sera / de la ~ al dia del jorn a l´endeman...». Però en sentit invers ens trobem amb dues entrades al preu d’una: «nuèch [´nyetƒ] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits, a la nit / passar la ~ blanca passar la nit en blanc»; i més avall: «nuèit / nueit [´nyejt] f nit / N~ de Nadal RELIG Nit de Nadal / a boca de ~ a entrada de nit / de ~ de nit, de nits...» El mateix per a nuechada i nueitada, per a fach i fait, cuèch i cuèit, vièch i vièt... Vostès ho entenen? Quin sentit té repetir una vegada i una altra dues definicions idèntiques?
No hauria estat millor la fórmula nuèch / nuèit / nuòch? Aquesta és l’opció que comparteixen el Dictionnaire occitan-français de Cristian Laus (2001) i el Diccionari general occitan (2003) de Cantalausa. O millor encara: «nuèit / nuòch: f var de nuèch - nit»; que és la solució del Tot en Òc (2002) de Braç-Martí-Roch-Sèrras.
Un altre punt polèmic és el de la “-e final de supòrt o -e paragogic”, la gran polèmica oberta per Jacme Taupiac amb L’occitan modèrne (2001). Tinc molt clar que cal dir simpatic i no simpatique, quimic i no quimique. Però per què filosòf en comptes de filosòfe? Per què paragraf en lloc de paragrafe? El fonema /f/ en posició final és més que estrany en les paraules populars de qualsevol dialecte occità. En llenguadocià (i només en llenguadocià!) hi deu haver unes deu o quinze excepcions: a retòf (abundosament), a l’agaf (agafar)... D’acord que un llenguadocià que sàpiga dir estrif (estrip) si practica força podrà arribar a dir ieroglif, però un llemosí, un provençal, ja no cal ni que ho provin. Optin per ieroglife i filosòfe, no és cap gal·licisme i així és com ho diuen els occitanòfons natius.
El mateix per a amb / ambe. Taupiac prescriu ambe en tots els casos; Balaguer i Pojada contemplen tan sols amb [´an], en la línia d’Alibèrt i Cantalausa; en canvi Rapin, Laus i els autors del Tot en Òc permeten amb / ambe. La forma ambe, i també amb, ab, anbe, ame... està ben documentada des del segle XIV. Avui dia la gran majoria d’autors opten per ambe davant consonant i amb davant vocal.
Enmig de les 35.000 paraules llenguadocianes (o 30.000 si pensen que festival i festivau haurien de compartir entrada) s’hi han escolat unes quantes paraules araneses (gascones) de manera discreta. Entre betacisme i betic hi ha: «bèth bèra [´bet (h)] adj bell -a / adj ind cert -a. Bèth shinhau adv una mica.» Compte, això és aranès tot i que no consti enlloc.
Però no tot són defectes. El Balaguer-Pojada és un diccionari útil i pràctic, duu una breu gramàtica catalana en occità i una breu gramàtica occitana en català, i totes dues ofereixen apunts de dialectologia. I és el primer cop que un diccionari occità incorpora transcripció fonètica en alfabet fonètic internacional: és el punt fort del Balaguer-Pojada. Hi veiem que occitan es pronuncia [´utsi´ta], no [´uksi´ta]. Els autors proposen per a feble / fèble la transcripció [´febble] i no [´fepple] perquè encara que la pronúncia [ppl] és la pròpia del llenguadocià no l’és en els altres dialectes.
Pojada, doctor en història i civilització, és l’autor de Los vèrbs conjugats. Memento verbal de l´occitan (1993). Balaguer fou professor de llengua occitana a la UAB entre 1996 i 1999. Llibres de l´Índex edità el 2003 Es vèrbs conjugadi. Morfologia verbau aranesa i té previst un altre Diccionari català-occità / occitan-catalan, aquest a càrrec de Joan-Daniel Bezsonoff, que prestarà una especial atenció al provençal literari.
Original de Manel Zabala, Cultura/s (La Vanguardia), 30 novembre 2005
* * *
El nom de l'aranès
Aranès és el nom que rep la llengua occitana a la Vall d'Aran. La llengua d'òc o occità pertany al grup de llengües romàniques o neollatines i està constituït per sis dialectes: l'alpí, el llemosí, l'alvernyès, el llengadocià, el provençal i el gascó. L'aranès és una variant del dialecte gascó.
D'aquests sis dialectes occitans, justament el gascó és el que més s'allunya del català lingüísticament, tot i que hi estigui tan emparentat des del punt de vista geogràfic i polític.
Etiquetes de comentaris:
Claudi Balaguer,
diccionaris,
infoReflex,
occità,
Patrici Pojada,
qüestions de llengua,
varietat lingüística
Gramàtica occitana (variant gascona)
(Aquesta notícia, presa del diari Avui, va ser reproduïda per la revista InfoReflex el mes de juny del 2005)
La Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu (GOGC), de Maurice Romieu i André Bianchi, ha estat publicada a les Presses Universitaires de Bordeaux.
Fins ara, J.P. Biraben i J. Salles-Loustau havien escrit el seu Mémento Grammatical du Gascon en francès i també era en francès la Grammaire béarnaise, d'André Hourcade. La nova eina té en compte les necessitats dels parlants actuals però no trenca del tot amb la gramàtica tradicional, amb la intenció de fer-la accessible als locutors de qualsevol variant de la llengua occitana. La GOGC és el primer treball exhaustiu dedicat al gascó que parla en profunditat del funcionament de la frase; així, els capítols 'Frasa simpla' i 'Frasa complèxa' ocupen més de 300 pàgines d'un total de 523.
La gramàtica pretén ser normativa, ja que l'ensenyament i la necessitat de bastir un gran espai de comunicació demanen un model de llengua estàndard coherent per damunt de totes les varietats locals. El criteri ha estat el de triar les formes més habituals, indicant, per això, les variants més importants que podran també ser utilitzades. Els lingüistes solen destriar tres variants de gascó: occidental, pirinenc (o de muntanya) i oriental. Dins del gascó pirinenc, els autors, amb l'ajuda de Frederic Vergés, dediquen set pàgines a les especificitats de l'aranès, cooficial a Aran, i el gascó pirinenc compartit amb Bigorra i Comenges. Són gairebé idèntics, a excepció d'alguns castellanismes i catalanismes inexistents en el cantó francès.
Maurice Romieu ha estat professor d'occità antic i modern a la Universitat de Pau. André Bianchi és professor d'anglès i ha organitzat cursos d'occità a la Universitat Michel-de-Montaigne-Bordeaux 3. Romieu i Bianchi havien publicat abans La Lenga del trobar, precís de gramatica d'occitan ancian (1999) i Iniciacion a l'occitan ancian, dètz e nòu tèxtes de l'Edat Mejana comentats (2002), també a la prestigiosa col·lecció 'Saber lenga' de les Presses Universitaires de Bordeaux.
Aquesta és la segona gramàtica que apareix escrita en llengua occitana. La primera, la Gramatica occitana. Segon los parlars lengadocians, va ser publicada a Barcelona l'any 1936.
(Adaptat de la notícia signada per Manel Zabala, Avui 5 juny 2005)
Posteriorment, l'any 2007, el prolífic professor Aitor Carrera ha publicat a Pagès Editors una específica Gramatica aranesa en occità; l'any 2009, l'opuscle Elements bàsics de llengua occitana (en català, editat per la Generalitat de Catalunya); i l'any 2011, també en català, L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics (occità referencial i aranès), a Pagès Editors.
La Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu (GOGC), de Maurice Romieu i André Bianchi, ha estat publicada a les Presses Universitaires de Bordeaux.
Fins ara, J.P. Biraben i J. Salles-Loustau havien escrit el seu Mémento Grammatical du Gascon en francès i també era en francès la Grammaire béarnaise, d'André Hourcade. La nova eina té en compte les necessitats dels parlants actuals però no trenca del tot amb la gramàtica tradicional, amb la intenció de fer-la accessible als locutors de qualsevol variant de la llengua occitana. La GOGC és el primer treball exhaustiu dedicat al gascó que parla en profunditat del funcionament de la frase; així, els capítols 'Frasa simpla' i 'Frasa complèxa' ocupen més de 300 pàgines d'un total de 523.
La gramàtica pretén ser normativa, ja que l'ensenyament i la necessitat de bastir un gran espai de comunicació demanen un model de llengua estàndard coherent per damunt de totes les varietats locals. El criteri ha estat el de triar les formes més habituals, indicant, per això, les variants més importants que podran també ser utilitzades. Els lingüistes solen destriar tres variants de gascó: occidental, pirinenc (o de muntanya) i oriental. Dins del gascó pirinenc, els autors, amb l'ajuda de Frederic Vergés, dediquen set pàgines a les especificitats de l'aranès, cooficial a Aran, i el gascó pirinenc compartit amb Bigorra i Comenges. Són gairebé idèntics, a excepció d'alguns castellanismes i catalanismes inexistents en el cantó francès.
Maurice Romieu ha estat professor d'occità antic i modern a la Universitat de Pau. André Bianchi és professor d'anglès i ha organitzat cursos d'occità a la Universitat Michel-de-Montaigne-Bordeaux 3. Romieu i Bianchi havien publicat abans La Lenga del trobar, precís de gramatica d'occitan ancian (1999) i Iniciacion a l'occitan ancian, dètz e nòu tèxtes de l'Edat Mejana comentats (2002), també a la prestigiosa col·lecció 'Saber lenga' de les Presses Universitaires de Bordeaux.
Aquesta és la segona gramàtica que apareix escrita en llengua occitana. La primera, la Gramatica occitana. Segon los parlars lengadocians, va ser publicada a Barcelona l'any 1936.
(Adaptat de la notícia signada per Manel Zabala, Avui 5 juny 2005)
* * *
Etiquetes de comentaris:
Aitor Carrera,
André Bianchi,
Avui,
infoReflex,
Manel Zabala,
Maurice Romieu,
occità,
qüestions de llengua
Subscriure's a:
Missatges (Atom)