Vet aquí una vegada milers de metres quadrats de tauletes individuals, de vegades aplegades en barris de vuit o deu habitants. D'una manera general, cadascú va al seu rotllo, davant el propi ordinador i amb el propi telèfon, i hi regna l'harmonia i la pau, sense enveges ni renyines. i ara vostè dirà, com Shreck: "Ja. I ara jo corro a creure-m'ho."
Doncs bé: aquesta és la veritat [...] sobre algunes de les espècies que habiten [en un diari]:
Redactor o redactora en cap. Són el pilar de tot plegat. Els coneixes perquè no tenen peus. Una dita popular fa: és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no que un redactor en cap es mogui de la seva taula. Calúmnies de subordinats. Parlant científicament, hi ha dues subespècies de redactor en cap: el redactor en cap pur i el redactor en cap maco. El redactor en cap pur és de naturalesa sedentària; convoca els seus periodistes agitant la mà per damunt del cap, i el seu tracte és amable, esquerp, simpàtic, afectuós o poca-solta segons dia i caràcter, en això un diari és com una agència d'assegurances o una presó, no busquis romanticisme on no n'hi ha. El redactor en cap maco o semovent sí que es desplaça cap als subordinats, i somriu sense motiu per irradiar bon rotllo. Recentment s'ha batejat aquesta síndrome com a zetapisme. En resum, i simplificant, el redactor en cap pur diu: "Aviam." El redactor en cap maco diu: "Aviaaaaam."
Director. El reconeixes de seguida, perquè és el senyor que no hi és. Li encantarà, aquesta broma tan bona. No, home, és clar que hi és. Com voleu que no hi sigui el senyor director, si és el pilar de tot plegat! El director és a la tercera planta, un territori anomenat "a dalt". Es diu amb molt de misteri i col·locant el polze en posició erecta per remarcar l'eròtica del poder: "a dalt", amb delit, com H. H. pronunciava Lo-li-ta. A-dalt. De les opinions obtingudes, totes ben sinceres, dedueixes que un director és com un gremlin: si mantens amb ell unes senzilles pautes de capteniment, no causa problemes. Col·loquialment li diuen "dire", com en les historietes del reporter Tribulete, cosa que indica el domini de l'argot intern que manté la generació cinquantina (siguem piadosos) sobre la més jove, la q prla x mbil. Si els joves controlessin l'argot, farien servir l'abreviatura: Dtor., i li dirien El Detó o Detó el Terrible, amb la irreverència pròpia de la joventut i cometent una gran injustícia, a més, perquè com voleu que sigui terrible? Passa que la criatura és director, i això és una càrrega molt seriosa. Preguntes que us fareu: és en Detó un ésser solitari? Un misantrop? Un anacoreta? No. En Detó no actua mai sol. L'acompanyen uns altres superherois.
Detó Adjunt. És el pilar de tot plegat. Viu en un despatx 4×4 amb parets de vidre, habitacle que recorda el terrari d'un zoo. Pots passar per davant i mirar. Gairebé mai no mossega, i això el converteix en una de les atraccions més visitades per la Redacció. És especialment celebrada la seva habilitat per col·locar un peu damunt la taula deixant caure un braç per darrere el respatller del sofà giratori sense deixar de parlar per telèfon amb la vista a la pantalla i una mà al ratolí mentre transmet ordres mitjançant un moviment de celles. Hi ha altres models de Detó Adjunt, que no han de confondre's amb adjunts al Detó, ja que aquests són el pilar de tot plegat. També hi ha diversos tipus de Subdetó, i aquesta darrera espècie és molt apreciada perquè penquen com bacons. Jo, el que sento. La família Detó, respectablement nombrosa, treballa en equip i es comunica mitjançant una mecànica complexa anomenada reunió.
A Edició i Correcció treballen éssers recollats a la cadira i inclinats cap a la pantalla en un angle de seixanta graus. Són com els pre-cogs de Minority Report: la seva missió és detectar terrors i arrades abans que es materialitzin en lletra impresa i tornin al diari en forma de queixa indignada, enginyosa, simpàtica, etcètera, segons el lector. Els documentalistes també pertanyen als recollats, així com els grafistes o infògrafs, que tracten amb dibuixants/humoristes i es relacionen amb artistes. Són artistes. Són el pilar de tot plegat. El seu capitost és Detó d'Art o Art-Detó. "Senyor, sí, senyor!", crida un maquetador quan li ordenen encaixar un article amb vint ratlles de més. Ha lliurat la seva vida a un sol objectiu: la lectura clara i ordenada del diari. El seu sacrifici paga la pena. Sense maquetació, les notícies apareixerien penosament barrejades: "Bush exigeix a Ronaldinho matrimonis homosexuals davant la privatització d'Ibarretxe". El diari seria més divertit, però perdria credibilitat i influència, pilar de tot plegat.
Fotògraf/a. Els identifiques perquè sempre duen un braç per darrere del cos, com El Discòbol, per la inèrcia de la velocitat. Podríem fer servir mil paraules per a ells i elles, però val més aquesta imatge. No cal dir que són el pilar de tot plegat.
Col·laboradors. Éssers immaterials que viuen fora [...] i no se sap de què viuen, a més, perquè el sou el gasten íntegrament en psicoanalista, lectura, DVD i viatges, que és del que escriuen. A un col·laborador li toques una coma i et desafia a un duel. Per un punt i seguit et jugues la vida. També reconeixes un col·laborador perquè sempre fa doctrina, sobre a qui cal votar, com cal vestir-se, què s'ha de llegir o com tractar el periquito. Creuen que són el pilar de tot plegat. I amb raó. N'hi ha que telefonen molt, i la seva insistència suggereix el missatge interestel·lar avariat d'Obi-Wan-Kenobi: "Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic Obi-Wan-Kenobi i tinc una col·laboració per a [...]. Hola, em dic..."
Periodista simple. Billy Wilder va fer dir a Kirk Douglas, a El gran carnaval: "Sóc un periodista de 250 dòlars la setmana. Em poden contractar per 50. Conec els diaris per davant i per darrere, de dalt a baix. Sé escriure'ls, publicar-los, imprimir-los, empaquetar-los i vendre'ls. Puc encarregar-me de les grans notícies i de les menudes. I si no hi ha notícies, surto al carrer i mossego un gos. Deixem-ho en 45 dòlars." Mentida. Tot fals. No faci cas del cine. Parafrasejant la xicota de Roger Rabbit: "No som dolents, és que ens han dibuixat així." Del simple periodista, de l'humil periodista que tot el dia tafaneja al carrer per abocar quan arriba la nit en la seva pàgina el que sap, sigui cronista, reportera, redactor, crític, analista, comentarista o corresponsal, n'hi ha prou de dir que és el pilar de tot plegat.
I per acabar, naturalment, bé, per descomptat, [al diari] [...] hi ha també treballadors.
(Extracte adaptat de l'article publicat al diari El País el 18 octubre 2004 i reproduït a la desapareguda revista infoReflex el desembre del 2004)
