Per què Hannah Arendt?

En el centenari de Hanna Arendt (1906-1975)

per Idith Zertal


Hi ha moltes maneres de llegir la història del segle XX, però no n’hi ha cap de fer-ho sense llegir Hannah Arendt. I doncs, es pot aplicar a Arendt allò que deia Heinrich Heine de Spinoza, que tota l’obra posterior de la filosofia s’havia fet a través de les lents que ell havia polit. En realitat, Hannah Arendt proporciona les lents i els conceptes necessaris per a examinar i comprendre un segle que ha combinat el progrés i la grandesa de la humanitat amb totes les seves atrocitats i amb la negació total i absoluta de l’home mateix, de la seva humanitat i de la seva vida. Com molts de la seva generació, Arendt va patir en la carn pròpia els grans traumes del segle: les dues guerres mundials, l’Holocaust, els règims totalitaris, les revolucions fallides, la guerra freda, el postcolonialisme. Tanmateix, a diferència de molts dels seus col·legues, el pensament d’ella es va veure profundament afectat i emmotllat per aquests esdeveniments, i es pot dir que Arendt omple el buit creat pels milers de pàgines de teoria política escrites el segle XX sobre justícia i ètica que no esmenten gens ni mica Auschwitz i que fan com si els complexos esdeveniments que el van precedir i hi van menar no haguessin passat mai.

Hannah Arendt, nascuda el 1906 en el si d’una família jueva alemanya assimilada, va rebre una formació filosòfica en la millor tradició de la filosofia germana posterior a la Primera Guerra Mundial, en institucions selectes i amb els mestres més brillants. Tanmateix, va decidir no convertir-se en una filòsofa professional dedicada a crear un pensament contemplatiu desconnectat dels esdeveniments històrics i de la vida diària i els actes de les persones. O sigui, no creia en la figura mítica del filòsof o el pensador professional que s’aïlla del món. Va activar el seu pensament dins la història implicant-hi fonament la seva vida personal i mantenint sempre una interacció constant amb els altres, entre el seu pensament i el dels altres. A més, va dirigir el seu pensament al tema de la vida mateixa, de la vida tal com s’experimenta cada dia i també com a concepte filosòfic, de tal manera que aquesta qüestió va adquirir forma, va cristal·litzar al llarg de la seva obra i va esdevenir el criteri principal i obligatori de la seva anàlisi i judici de les estructures polítiques.

Segons l’opinió seva, el tret més espantós i la principal innovació dels règims totalitaris de la primera meitat del segle XX va ser el nihilisme absolut, la manera com es convertien en supèrflues unes vides humanes úniques i insubstituïbles, que eren marcades per a l’aniquilació, sense ni tan sols una consideració utilitària, sense cap propòsit lògic. La Primera Guerra Mundial, va escriure Arendt, va crear un nombre sense precedents de minories desproveïdes de drets i innombrables refugiats apàtrides, el destí dels quals posava en qüestió el concepte modern de drets humans, i que van ser els precursors de les persones designades més tard com a supèrflues i destinades a l’extermini sistemàtic. «La paradoxa implicada en la pèrdua dels drets humans», va escriure, «és que aquesta pèrdua coincideix amb l’instant en què una persona esdevé un ésser humà en general –sense professió, sense nacionalitat, sense opinió, sense cap feta amb la qual identificar-se i especificar-se–, una persona diferent en general, que representa exclusivament la pròpia individualitat absolutament única, que, privada d’expressió i de possibilitats d’acció dins un món comú, perd tot el significat» (Els orígens del totalitarisme). No són pas les catàstrofes de l’exterior ni els bàrbars ad portas els que posen en perill la civilització, afegia, sinó les barbàries de l’interior, creades per la pròpia civilització.

En no ser de dretes ni d’esquerres, Arendt no es va identificar amb cap moviment o partit polític específic; tampoc es va identificar amb cap corrent ideològic ni amb cap gran causa particular. De tota manera, tot i ser una intel·lectual lliure, també va ser una intel·lectual profundament compromesa, perquè va dedicar tota la seva tasca filosòfica a temes d’urgència, a les qüestions de la guerra i la pau, la llibertat, la justícia i els drets humans; i va formar part de l’àmplia cultura de debat i polèmica del seu temps. Va fer totes dues coses com a professora en les principals universitats dels EUA, el país que li va concedir la ciutadania l’any 1951, com a escriptora per a diversos diaris i revistes, i també com a conferenciant sol·licitada dins i fora del món acadèmic. L’escriptora estatunidenca Mary McCarthy va dir al costat de la tomba d’Arendt, el desembre del 1975, que «el pensament era, per a ella, una mena de tasca de gestió i administració, una humanització de la jungla de l’experiència: construir cases, recórrer senderes i camins, embassar rius, plantar paravents. La tasca que va recaure sobre ella, per tal com tenia un intel·lecte excepcionalment dotat i representant de les generacions entre les quals havia viscut, va ser la d’aplicar el pensament de manera sistemàtica a totes i cadascuna de les experiències característiques de l’època.»

Totes les seves obres històriques i filosòfiques, començant pels assaigs sobre el judaisme, el sionisme i la tradició oculta jueva escrits en la dècada de 1930 i 1940, passant pels seus llibres Els orígens del totalitarisme (1951), La condició humana (1958) i Sobre la revolució (1963), i és clar, el seu llibre sobre el judici d’Eichmann, Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal, van ser obres tan úniques, tan innovadores i tan avançades al seu temps –i no pas menys tan subversives i pertorbadores– que alhora que proposaven perspectives i visions noves i suscitaven seguidors i admiradors, també van generar enorme controvèrsia i xivarri. Hannah Arendt va ser una «teòrica dels principis», com va dir Margaret Canovan; tanmateix, va ser també una dona dels nous gènesis, de la renovació constant, a la qual no espantava començar cada dia de nou, viure, rumiar, actuar, estimar, crear el món i a ella mateixa de la seva manera, interpretar aquest món, comprendre’l, dotar-lo de significat i constituir-hi i interpretar-s’hi ella mateixa. Cadascun dels seus llibres va constituir un avenç pioner en pensament i estil que va modificar el seu entorn i el seu temps. Per mitjà del pensament, deia Arendt, cerquem el significat de les coses amb el fi de fer el món menys aliè, amb el fi de domesticar el món i trobar-hi un lloc. En una conferència que va dictar el 1965 a la Universitat New School de Nova York, va afirmar: «Rumiar i recordar... és la manera humana de plantar arrels, de fer-nos un lloc en aquest món al qual tots arribem com a estrangers.» I l’acte de rumiar era per a ella infinit, un procés interminable en què cada nou dia soscava l’ordre que nosaltres mateixos hem creat amb el nostre pensament.

Potser pel fet de ser ella mateixa una refugiada, arrencada de la seva terra i la seva llengua natal, algú que va viure gairebé vint anys sense ciutadania ni drets humans naturals bàsics, que va experimentar personalment el nazisme, la detenció i l’interrogatori de la Gestapo, un camp de concentració a França, que durant molts anys va viure al caire de l’abisme o entre la necessitat de protecció i l’amenaça, Arendt va ser capaç de crear les noves eines necessàries per a desxifrar les atrocitats del segle XX. Els fenòmens completament nous d’una matança sistemàtica d’éssers humans –primer per mitjans legals i socials, després destruint-ne la personalitat i la humanitat i per acabar amb l’extermini industrial a les fàbriques de cadàvers creades pels règims totalitaris– requerien sens dubte noves eines perceptives i cognitives, i també la creació d’un llenguatge fins llavors desconegut. Ja ho havia fet en el seu radical i ambiciós llibre Els orígens del totalitarisme. L’audàcia que havia de tenir una jueva d’origen alemany per a publicar als EUA del començament del maccarthisme –en una llengua que no era la seva llengua materna– un llibre tan innovador i agosarat supera el que es pot concebre. Així llançava ella els seus llibres al desconegut, com fent un salt en la foscúria, amb plena i alhora humil confiança en les seves capacitats intel·lectuals, en les vides autònomes que les criatures del seu pensament adquiririen al món. «Cada cop que escrius una cosa i la llences al món, tothom és lliure de fer amb allò el que li plagui. De tu depèn a partir d’aquest moment intentar aprendre del que fan els altres amb allò que has escrit», deia.

Els seus crítics van afirmar que no era, en essència, cap teòrica. Tanmateix, ella va romandre conscientment allunyada de les grans teories globals capaces d’explicar-ho tot sense contacte amb els fenòmens. Mitjançant l’acte de rumiar, que va aplicar a tot, als afers del món i a les qüestions del cor, Arendt va estendre un pont entre l’experiència de la vida i la contemplació i la teorització sobre ella. L’essència d’aquest tipus de pensament va ser la seva capacitat de donar una imatge en alta resolució del món, despullar-lo dels tòpics i supersticions, pelar-lo del sentimentalisme, de l’estèril embolcall de la teoria. De manera concomitant, també va rebutjar atribuir un significat històric mundial a qualsevol moviment o causa, i va avorrir les grans ideologies messiàniques que prometien la redempció total però portaven una destrucció atroç. Arendt va oferir una teoria política sense consol, sense redempció i sense les garanties que afirmaven aportar les ideologies modernes, de dretes o d’esquerres. La seva filosofia política no va presentar fórmules per a l’acció recolzades per arguments teòrics. Ni va intentar dissenyar una nova Atenes, com pensaven molts dels seus lectors. Tanmateix, i malgrat la seva desaprovació dels principals agents de la política moderna –partits polítics i estats nació plens de burocràcia–, mai no va renunciar a la política com a pràctica per canviar els afers públics i el poder, i per influir-hi.

Va estar al costat de les formes més espontànies i anarquistes d’acció i organització política, es va mostrar fascinada per la democràcia participativa i va observar amb entusiasme els esclats d’activitat ciutadana fossin allà on fossin, tant si era la Comuna de París el 1871, les revolucions russes del 1905 i 1907, l’intent alemany de revolució socialdemòcrata del 1918-1919 o esdeveniments com l’efímera revolució hongaresa del 1956, les mobilitzacions pels drets humans, les manifestacions contra la guerra del Vietnam i les revoltes estudiantils dels anys 60. En els seus escrits va afirmar ara i adés que l’acció, l’elecció i la revolta civil i personal són sempre possibles, fins en les circumstàncies menys esperades i més impossibles. Tanmateix, va rebutjar considerar-se ella mateixa com una guru de la filosofia o la política, una subministradora de fórmules per a l’acció, i no va caure en la temptació de crear una escola de pensament ni un grup de seguidors. Cada persona era per a ella un nou principi, un nou pensament, un nou món.

Aquesta va ser també la font del seu optimisme i de la seva excepcional vitalitat personal i intel·lectual. El principal argument que va brandar contra els filòsofs polítics des de Plató fins a l’època pròpia era que no feien gens de cas de la pluralitat com a condició primordial de l’acció humana i de tota vida política, del fet que la política es duu a terme entre moltes i diverses persones. Els homes –no l’home en singular ni cap idea abstracta i platònica de l’home– habiten aquest món, i per això es veuen afectats per les pròpies accions i les de tots els altres éssers humans. El paper de la política, segons creia, consisteix a crear una esfera comuna en la qual uns éssers humans diferents, amb visions i voluntats diferents –i tot sovint oposades–, puguin actuar i parlar de manera confiada i lliure com a participants en igualtat de condicions. Malgrat les atrocitats sense precedents de l’època que li va tocar de viure, la seva fe en el món i en els afers humans procedia del fet que cada dia el món aplega persones noves i cada una és singular, única en la seva classe; i cada una, amb les noves idees i iniciatives que aporta, posseeix el poder de canviar l’ordre de les coses, de desviar el curs de la història organitzada per les accions dels seus antecessors. Els resultats d’aquesta xarxa d’interaccions infinites entre éssers humans diferents i plurals, va afirmar Arendt, són inesperades, de la mateixa manera que són inesgotables, i contenen una promesa de canvi i renovació, fins i tot en els pitjors temps de foscúria, aquells temps en què hom pensa que ja no hi ha lloc per a cap esperança.

Idith Zertal és una historiadora i assagista israeliana que treballa a l'Institut d'Estudis Jueus de la Universitat de Basilea.

Cultura/s (supl. La Vanguardia), 11 octubre 2006

10.000 in Brussel

10.000 a Brussel·les / 10.000 à Bruxelles / 10.000 in Brussels / 10.000 em Bruxelas / 10.000 a Bruxelles.

No escric normalment sobre fets dels quals ja parla tothom, perquè si ja ho diuen els altres em fa l’efecte que és una mica perdre el temps repetir-ho com un lloro.

Però en aquest cas tenim davant un fet que pot ser històric. Uns quants milers de catalans han estat aquest matí a Brussel·les, capital d’Europa, per dir al món que volem parlar de tu a tu amb la resta de països, que volem ser un estat independent.

Per això, l’important no és el que diguin avui o demà els diaris d'aquí –segurament ben poca cosa, tret de VilaWeb, Racó Català, Directe.cat i companys màrtirs–, sinó el que diguin els diaris i les ràdios i les televisions i les webs de Brussel·les, de París, de Londres, de Berlín... i de Nova York, i de Tòquio, i de Tel Aviv, i de Johannesburg...

O sigui, la filosofia d'aquesta manifestació –per a mi, un fet clau en la nostra història– és que ja no anhelem que els diaris que es llegeixen aquí parlin de les aspiracions de Catalunya. Ara, amb aquest acte, hem fet un pas endavant i ens adrecem al món.

Enllacem amb el discurs de Pau Casals a l'ONU, amb la candidatura d’Àngel Guimerà al premi Nobel i amb altres fetes similars. Estem fent història. Avui, a Brussel·les, potser ha començat a canviar el nostre futur.

(Afegitó del 16 de març. Uns quants mitjans del món (no compto els catalans ni els de l’Estat espanyol, que tots n’han parlat, i alguns de Madrid molt extensament) que em consta que van publicar la notícia dels 10.000 catalans a Brussel·les: gairebé tots els de Bèlgica (Le Soir, La Libre Belgique, De Morgen, La Province, DeRedactie, La Dernière Heure, Flanders News, LeVIF/L’Express, Sud Presse, RTBF, etc.) i, fora de Bèlgica, el portal Expatica.com (Països Baixos, Bèlgica, Alemanya, França, Espanya), l’agència AFP (França), RTL (Luxemburg), Expresso (Portugal), The World Press (Portugal), OK Notizie (Italia), News Europa (Italia), MBL (Islàndia), Times of Malta (Malta), DPA (Alemanya), La Jornada (Mèxic), El Periódico de México, Globovisión (Veneçuela), TeleSur (Veneçuela), El Universal (Veneçuela), USA Today (EUA), Univisión (Estats Units), Qatar Tribune... Des del punt de vista mediàtic ha estat un èxit mundial, sens dubte.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Nous camps de concentració a Europa

La notícia era que el dia 18 de juny el Parlament Europeu va aprovar una nova directiva comunitària sobre immigració, que permet que els immigrants irregulars puguin passar fins a divuit mesos en un centre d’internament –o sigui, un camp de concentració– abans de ser expulsats del país i/o d’Europa. La normativa va ser aprovada per 367 vots favorables i 206 de contraris; hi va haver 109 abstencions. Les posicions dels grups eren força contraposades, i així com populars i liberals –PP i CiU, per entendre’ns– hi donaven suport des d’un principi, els socialistes van votar dividits, en funció dels interessos dels països d’on provenen. La majoria dels espanyols, incloent-hi els socialistes, hi van votar a favor i sembla que els que hi van votar en contra –un d’ells en Raimon Obiols, tot s’ha de dir– han estat amenaçats que se’ls expedientaria –no sé com ha acabat. Els verds volien que es retirés la proposta sense ni tan sols posar-la a votació.

La raó que alguns suposats «progressistes» –per exemple, els socialistes espanyols– o els de CiU s’han empescat per defensar aquesta mesura impresentable ha estat que «almenys ara hi ha una normativa» sobre aquest punt que afecta tots els països de la Unió, que abans podien fer el que volien. És exactament la mateixa raó que van argüir els nazis en aprovar les primeres lleis racistes: que eren per protegir els jueus, els homosexuals, els gitanos... de la «barbàrie», dels «abusos dels incontrolats», de l’«arbitrarietat», de la «crueltat gratuïta». Calia posar límits a tot això amb uns camps de concentració i uns guetos. Perquè la gent no molestés els jueus i companyia. Exactament igual.

Un IV Reich europeu pot estar de nou en marxa. Aquesta Europa no m’interessa.

(Tampoc, encara que sigui un tema menor comparat amb l’anterior, no m’interessa l’Europa d’un «màxim» de 65 hores de feina la setmana, per descomptat pactades «lliurement» entre empresaris i treballadors. S’han begut l’enteniment.)

I no dimiteix ningú, ningú no en fa cap escàndol, no ni ha sorollosos cops de porta. Tot continua igual.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El no d’Irlanda

Hi ha gent que em demana com és que volia que Irlanda votés no al Tractat de Lisboa, que configurava la nova Europa dels 27. Com que hi ha experts que en saben molt més que jo, us passo amb el professor Petschen, catedràtic de relacions internacionals de la Universitat Complutenca de Madrid:

«I què és el que ha dut els irlandesos a votar no? Per què, a fortiori, també haurien votat no els ciutadans d’altres estats si els haguessin convocat a les urnes? El munt de coses que sentirem i llegirem sobre això aquests dies, després de la consulta d’Irlanda! El devessall d’excuses, d’arranjaments, de pretextos! Però, per descomptat, cap mea culpa. Ara, de fet caldria cercar-hi una anomalia comuna. És la mateixa raó, o semblant, que fa que cada quatre anys sigui més baix el percentatge de ciutadans que elegeixen els seus representants al Parlament Europeu. És veritat que a cada país hi ha raons particulars. Però això no ens ha de fer tancar els ulls a les raons comunes.

»L’estructura de l’Europa unida tal com s’ha anat construint entre el 2001 i el 2007 és per als ciutadans massa llunyana i abstracta. […] Els dirigents dels estats europeus […] han deixat de pensar a construir una comunitat, i l’han substituïda per una estructura institucional formadora d’una unió d’estats amb la qual els ciutadans ben poc poden identificar-se. La dinàmica comunitària s’ha substituït per la dinàmica estatalista. Una dinàmica que no és nova al Tractat de Lisboa, perquè ja hi era al Tractat Constitucional. Els analistes que van lloar el Tractat Constitucional i que tant s’han neguitejat amb el de Lisboa no van saber veure que en el primer la dinàmica estatalista ja desbancava la lògica comunitària. […] I després, han suprimit el principi de legitimitat ciutadana [només els irlandesos han pogut votar]. […]
»Els líders europeus d’aquests darrers anys no han sabut acréixer pedagògicament una comunitat en la qual es fes realitat l’expressió de Tucídides: “Es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’uns quants sinó de la majoria.” […]» (El País 14 juny 2008)

Al que diu el Sr. Petschen cal afegir des de Catalunya –i la raó és vàlida també per als qui creuen en un Éire unit– un altre motiu que ell segurament ni ensuma: el nou tractat no sols oblida els ciutadans, sinó que també oblida les nacions sense estat –o les nacions amb estat però amb un altre estat que n’envaeix una part: per això el Sinn Féin demanava el no. És a dir, la nova Europa es vol(ia) construir sense comptar amb nosaltres. Un cop més.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Que es pot preguntar?

Açò que segueix és la minienquesta que el Govern d’Euskadi vol fer a les basques i als bascos el 25 d’octubre d’enguany:

a) Ados zaude indarkeriari elkarrizketa bidez amaiera emateko prozesu bat bultzatzearekin, baldin eta ETAk aldez aurretik erakusten badu zalantzarik gabeko moduan indarkeriari behin eta betiko amaiera emateko borondatea?
b) Ados zaude euskal alderdiek, bazterketarik gabe, Euskal Herriaren erabakitzeko eskubidea gauzatzeari buruz Akordio Demokratiko bat lortzeko negoziazio-prozesu bati ekitearekin, eta Akordio hori 2010. urtea bukatu baino lehen erreferendumera jartzearekin?

(Que vol dir:
a) Esteu d’acord a donar suport al final dialogat de la violència, si prèviamente ETA manifesta de manera inequívoca la seua voluntat de posar-hi fi d’una vegada i per sempre?
b) Esteu d’acord que els partits bascos, sense exclusions, encetin un procés de negociació per assolir un acord democràtic sobre l’exercici del dret a decidir del poble basc, i que aquest acord sigui sotmès a referèndum abans que acabi l’any 2010?)

Un estat suposadament democràtic d’Europa està decidit a prohibir que es facin aquestes dues preguntes, que es faci una consulta, que es faci una enquesta.

Declaro, solemnement, que impedir que un col·lectiu demani a la gent la seua opinió és feixista. Que potser hi ha un onzè manament dels estats democràtics que diu que «És pecat i a més és anticonstitucionalíssim i por todo lo cual és prohibit fer preguntes»?

I després jo mateix em faig preguntes menors (ràpidament, abans no ho prohibeixin): com ho impedirà el Govern espanyol? Hi enviaran la Guàrdia Civil? Els tancs? Afusellaran els que vagin a votar? Els embargaran els comptes?

He llegit l’acord del Govern basc i l’avantprojecte de llei i m’ha semblat molt ben rumiat, si més no com a test jurídic per saber fins a on seran capaços d’arribar la gent de cals Contitusión Espaniola en les seves profundes conviccions antidemocràtiques.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Per què el vull, el TGV?

Jo fa anys i panys que no vaig a Madrid. Em comunico amb gent de Madrid cada dia, hi tinc clients. Però no hi haig d’anar. El TGV és per facilitar que la gent de Barcelona pugui anar a Madrid més ràpid. Molt bé. I perquè els de Madrid puguin venir també més de pressa a controlar la colònia de tant en tant. També molt bé. Però no em sembla que sigui una cosa essencial per al progrés del nostre país. És un avenç essencial per al progrés i la cohesió interna d’Espanya, això sí, però no per al progrés ni la cohesió de Catalunya. Catalunya ha de mirar a Madrid per obligació o repressió constitucional, com si diguéssim, però no per vocació. Per vocació hauria de mirar més a València i a Palma, i a Marsella, Lió o Milà. També a Bilbao i Brussel·les i Lisboa i Madrid i París i Frankfurt i Londres... i Nova York i Singapur i Tòquio i Pequín i Shanghai, eh? Però no a Madrid en primer lloc.

Quan arribi el TGV a Barcelona, doncs, hi haurà força gent que s’oblidarà de tot el que ha passat fins ara i exclamarà: “Ja tenim l’AVE!” –perquè els més entusiastes de l’assumpte parlen sempre de l’AVE, i amb això ja es comencen a retratar–, i també: “Amb una mica de retard, però finalment tot arriba!”, com si aquest tot inclogués realment tot el que ens interessa, tot el que esperàvem, etc. I ens diran que el retard haurà estat d’uns pocs mesos, o d’uns anys, i coses així, però que pagava la pena fer-ho bé, etc. I a mi tot això no em fa ni fred ni calor.

Quan arribi el TGV, els de Madrid que es miren Barcelona com una colònia del nord-est i els catalans per als quals el món s’acaba a Madrid diran que ja tenen la feina feta i que a partir d’ara el futur serà diferent. Els altres catalans, els que mirem més la bola del món, encara ho tindrem tot per fer, perquè l’estructuració d’Espanya és un afer local que no ens interessa gaire, la veritat sia dita.

Llavors, jo per què el vull, el TGV? Doncs, la veritat, només per dues coses. Una, perquè la connexió Madrid-Barcelona és condició sine qua non perquè ens deixin fer la connexió amb Europa, i dues, per desinflar Iberia. I després ja pensarem com desinflem la Renfe. Primer David havia de ferir Goliat amb un bon cop de pedra, i després, ja a terra el gegant, prendre-li l’espasa per rematar-lo tallant-li el cap. Perquè David només tenia una fona.

Acabem amb un somriure: «Entre els usuaris de Renfe n’hi ha que estan pensant a llançar-se a la via per posar fi a tot plegat. Però no ho fan, perquè ara com ara això comportaria una mort una mica lenta. Pots envellir entre els rails fins que no arribi el tren. I quan arribi, serà difícil que vagi amb prou velocitat com per treure’t del mig.» (Empar Moliner, El País 19 novembre 2007)

(Afegitó del 26 de febrer del 2008. Ahir, debat Zapatero - Rajoy. Diu Zapatero: «Ni España se rompe, ni Cataluña está en un proceso de secesión -más bien está más unida porque ahora ya hay alta velocidad-.» (TVE, 25 febrer 2008) Més clar, l'aigua. És així com ho veuen ells. I jo també.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, el militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

(Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.)

Aquest article ha anat afegint coses al nou bloc, aquí.

No és un delator

Jo crec sincerament que el fotògraf Jordi Ribot, que primerament s’havia negat a entregar a la policia –a la policia catalana, ai– les fotos que va fer durant la crema d’uns retrats a Girona i que després ha dit amb cara de pena que s’havia vist obligat a lliurar-les «en contra de la seva ètica professional», ha fet tota aquesta comèdia –el segon acte– simplement per calmar les feres, per fer veure que col·laborava amb els espanyols i ja està. Suposo que abans havia destruït o amagat ben amagades les fotos que li devien semblar més comprometedores contra algú. Jordi Ribot és, a més de professor de la Universitat de Vic, una bona persona i té una ètica, no és pas un delator. No tindria sentit la frase «ho faig, però en contra de la meva ètica», perquè en aquell moment, si ho fessis, deixaries de tenir ètica. Per molt que t’hi obliguin, en aquests casos no pots cedir, tot i que facis veure que cedeixes perquè saps que si no ho fas veure t’aniran al darrere sense parar i et faran la vida impossible. Jordi Ribot ha actuat com molts han hagut d’actuar en situacions dictatorials: fer veure que col·laboren i continuar treballant. Si no fas veure que col·labores, potser seràs més heroi, però a partir d’aquell moment potser seràs un heroi inútil, perquè ja no podràs continuar col·laborant amb la causa. Un aplaudiment contingut, doncs –que no ho sàpiguen els paios aquests que l’encalcen– per Jordi Ribot. (Espero no equivocar-me, però per la naturalesa mateixa dels fets de què parlo suposo que no ho podré saber fins que no passi força temps i l’afer s'hagi oblidat.)

En qualsevol cas, el fet greu és que l’any 2007 passin coses com aquesta a Europa: a l’Estat espanyol tots som susceptibles de ser obligats a treballar per a una policia mesella i per a uns jutges amb mentalitat franquista. Sota pena de multa, presó i inhabilitació professional. És gros.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Han guanyat i, per tant... han de plegar

L'altre dia ja dèiem que les conseqüències del no de França i els Països Baixos al tractat europeu eren imprevisibles, perquè amb els polítics no se sap mai. Doncs bé, encara espero que algú m'expliqui el següent fet. Resulta que un partit polític francès, el PSF, estava molt dividit pel que fa a la posició corporativa que havien de prendre sobre el referèndum. Resulta que alguns dels màxims dirigents del partit (Hollande, Bartolone, Jospin) van apostar pel sí. Resulta que uns altres (Fabius, Emmanuelli, Mélenchon) van apostar pel no. Resulta que al partit va guanyar el sí. Resulta que al referèndum popular va guanyar el no. Doncs, agafeu-vos, Fabius, Emmanuelli i Mélenchon han hagut de plegar. Per a aquest partit -i no és una excepció a Europa- és més important la disciplina interna que el fet de demostrar que sintonitzes amb el poble en una qüestió controvertida. No és un cas aïllat a Europa, perquè molts diaris europeus han castigat Fabius, com a element més visible dels dissidents -era fins ara el número dos del partit- amb presons de paper, semàfors vermells i condemnes simbòliques pel fet d'haver apostat... pel que volia la majoria de la població.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gràcies, Països Baixos

Esperem que el cop de porta dels neerlandesos se senti amb prou claredat. Els motius pels quals han votat no, en bona part, no són els meus ni els de molts catalans que vam votar no, però això m'és ben igual. Penso que els catalans hem d'estar força contents, perquè ens estimem Europa i no volíem un tractat que ens menystenia. Amb aquest no francès i neerlandès no hem avançat, certament, perquè ara falta saber què passarà. Cal esperar que els polítics responsables d'un tractat com el que ara s'ha rebutjat faran marxa enrere i presentaran una altra proposta. Però és clar, això seria així si la política fos una disciplina seriosa, que ara com ara no ho és. En qualsevol cas, hem aturat el cop: no es començarà a construir una Europa sense nosaltres. Aconseguirem que "la pròxima Europa" sigui més respectuosa amb els nostres drets històrics i actuals?

(I ja que hi som, un recordatori: Holanda és només una part dels Països Baixos; els súbdits d'aquell país s'anomenen neerlandesos; els holandesos són només els habitants d'Holanda, uns territoris del nord-oest dels Països Baixos.)

((Afegitó posterior: em diu una amiga holandesa que es pot dir "Holanda" com a sinònim de "Països Baixos", sense cap problema, que així es fa en tots els idiomes. Diu que és com anomenar "castellà" l'idioma "espanyol", o a l'inrevés: són sinònims. Qui té boca s'equivoca.))


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gràcies, França

Ja sé que molts francesos han votat que sí, i que molts que han votat no, per no dir la immensa majoria, ho han fet per motius que jo no comparteixo. Però el fet és que avui seré demagògic i vull felicitar França, tot França, per l'alegria immensa que ens han proporcionat amb la victòria del no al tractat europeu. Estic content perquè, com vaig dir, la nova Europa que neixia d'aquest tractat era una Europa en la qual els catalans no estàvem representats. Era una Europa sense nosaltres. Llavors, ara, amb l'ensulsiada d'ahir a França, el tractat segurament s'haurà de tornar a fer. S'obre una nova oportunitat perquè Europa obri les portes al meu país. Tant de bo sigui així. Si dimecres els Països Baixos també voten no, llavors la marxa enrere serà ineludible.

(I no escric més perquè haig de penjar aquests textos a internet amb un mòdem de l'any de la picor i fent servir el telèfon, continuo sense adsl i no estic per a gaires alegries.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Europa sense nosaltres

Deu o dotze de cada cent catalans han fet com jo i han votat no, un no europeista, “no sense nosaltres”. Com que molts dels que ja els anava bé el sí no han anat a votar, el percentatge de nos s’ha enfilat dins gairebé el 28 per cent. Però aquesta xifra no ens ha d’enganyar. Les enquestes ja deien que els del no érem cap a un 10 per cent. Els de CiU van veure que anaven mal dades i van decidir que no valia la pena lluitar per fer apujar una mica més el llistó. Què haurien aconseguit? Segons els seus càlculs, ben poca cosa, potser que en comptes de 10 o 12 fóssim 20 o 25? Bé, potser amb l’ajuda i l’esforç d’algú més seríem uns quants més, però em sembla que no gaires més. El PSOE és ara com ara molt poderós: mitjans públics, mitjans privats. No es pot lluitar contra això. Bé, s’hi ha de lluitar si tens una mica d’ètica, però saps que tens gairebé tots els números a la rifa dels perdedors. Ara els partits, com sempre, es barallaran per atribuir-se èxits, i hi ha una cosa que haig de dir. ERC no es pot atribuir el suposat bon resultat –èxit?, quin èxit?– del no, perquè em consta que ha tingut a les mans instruments i mitjans poderosos per fomentar el no i s’ha estimat més no fer enfadar gaire els socialistes. A canvi d’alguna cosa? Segurament, els polítics són així, no paren de vendre coses i de traficar amb l’ètica.

O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.


(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

“No sense nosaltres”

Ara fa uns dies he encetat una campanya pública amb el lema “No sense nosaltres”. De moment, no m’ha fet gaire cas ningú –encara hi ha temps, però, i no em desanimo: el llançament fort el vaig fer ahir mateix–, després d’intentar fer forat als ambients on em semblava que podia caure més bé aquest lema, un lema que crec sincerament que és millor, més directe i més clar, que altres que corren pels ambients organitzats del “no”. Només al Racó Català m’han fet una mica de cas. El meu propòsit és simplement fer córrer la frase a través de la ciutadania, a veure si la gent s’engresca a votar. Per mi, com vaig explicar, és molt important que almenys a Catalunya surti un NO ben clar el dia 20, un no que ens doni visibilitat davant Europa.

Vet aquí el text publicat al Racó:

“NO sense nosaltres”

Proposem a tots els ciutadans de Catalunya als quals la anomenada constitució europea no els faci prou el pes que iniciem tots plegats, cadascú amb els mitjans que pugui, casolans o professionals, una campanya amb el lema “NO sense nosaltres” fins al dia 20. Els grups polítics que diuen que fomenten el “no” trobem que ho fan molt complicat. “NO sense nosaltres”, en canvi, és un lema breu, molt més sintètic que altres, diu exactament el que la majoria de nosaltres pensem sobre aquesta constitució i alhora deixa prou clar que som europeus. Per fer anar aquesta campanya tot s’hi val: samarretes autopintades, pancartes als balcons i als carrers, adhesius casolans, etc. Hem de fer córrer la veu, que podem guanyar almenys a casa nostra: “NO SENSE NOSALTRES”.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

L’important no són les lleis

L’important no és qui fa la llei i ni tan sols què diu exactament la llei sinó qui la interpreta. I abans que qui la interpreta, qui té el poder d’establir les sancions corresponents per a qui la incompleixi i qui té la capacitat de fer-la complir. I encara, qui té poder per fer complir la llei quan els qui no la compleixen són els qui l’han feta, sigui el poder executiu, el legislatiu o el judicial. És a dir, l’important és saber si funciona l’estat de dret i el principi de la seguretat jurídica. Perquè tal com van les coses últimament, en una constitució o en un estatut o en una llei o en un reglament es pot dir A i allò és paper mullat que ningú no recorda; o bé després els polítics i els jutges i els parlamentaris que apliquen aquella constitució o estatut o llei o reglament diuen tan trempats que B; o bé diuen que sí, que A, però que ara no toca, o que com que a la mateixa constitució, estatut, llei o reglament hi ha un article de tipus B que sembla que podria contradir A, doncs preval aquest article de tipus B.

D’exemples n’hi ha milers, però perquè no digueu que faig només teories penseu en la promoció i defensa que els poders de l’Estat haurien de fer de “les llengües” que no són el castellà, tal com diu la Constitució espanyola. Quants diners s’han dedicat mai, en els pressupostos de l’Estat espanyol, a la promoció de l’èuscar, del gallec o del català?

Calen més exemples? Podríem parlar de les obligacions que tenen els poders públics pel que fa a ensenyament gratuït, o a la capacitat adquisitiva de les pensions de jubilats i vídues, o de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei –inclosos jutges, polítics, banquers i empresaris–, o de la presumpció d’innocència també en el cas que el “sospitós” sigui pobre, immigrant o catalanoparlant, o de les lleis que manen que els presos estiguin tancats en presons a prop de casa seva, o…

O sigui, se me’n fot el “Tractat per a l’establiment d’una constitució europea”, que és el que s'ha signat avui –i no la mateixa constitució, encara que tothom parli de “la firma de la constitució europea” i del “referèndum de la constitució europea”–, mentre no hi hagi mecanismes per fer complir la llei als qui ara interpreten i fan complir als altres la part que els interessa de les lleis que ja hi ha ara. Mentre no existeixin aquests mecanismes, les lleis que es puguin fer, i encara més si són marcs generals i teòrics com un tractat internacional, se me’n foten del tot.

Dit això, i ja ben descansat, votaré NO quan toqui, que és l’únic vot que em sembla en aquest cas realment útil. Perquè és l’única possibilitat que en el mapa europeu de l’endemà de les eleccions Catalunya llueixi amb una llum pròpia, un color diferent del que serà segurament el de la majoria. Dir que és l’única possibilitat no vol dir que cregui que és l’opció que guanyarà a Catalunya. Malauradament, el poder econòmic i mediàtic rau a Madrid o mira molt el que vol Madrid, i Madrid abocarà els mitjans que calguin perquè a tot l’Estat surti una única tonalitat, la conformista i grisa del sí. En aquestes “qüestions d’estat”, com diuen ells, els partits de Madrid són tap i carbassa, o sigui, van sempre de tronc. Tenen gairebé tots els trumfos a la mà, i dic “gairebé tots” i no senzillament “tots” perquè cal deixar sempre una escletxa oberta a l’esperança, no fos cas…

Aquesta escletxa, aquesta porta només ajustada i no del tot closa, potser farà que ens puguem mirar el futur amb una mica d’optimisme, en el cas que finalment la porta quedi oberta a Catalunya.

Si guanyava el no a casa nostra, per descomptat, caldria celebrar-ho fent un extraordinari (sense abocar-hi tot el cabàs, tampoc, perquè segurament no en treuríem gaire més profit que el moral; només que a Europa sabrien qui som i, a grans trets, sabrien també per què hem dit que no).