Com es mesuren les audiències de TV

Hi ha 440 famílies catalanes que tenen molt poder. Ells decideixen què faran demà a la tele, en tots els canals. Sortosament, no es coneixen entre ells i no es poden posar d’acord per decidir-ho. Però entre tots ho decideixen. I ells saben que tenen aquesta quota compartida de poder. Cada dia, cada minut de cada dia, aquestes famílies marquen el nostre immediat futur televisiu. I centenars, milers de persones, a l’altra banda de la pantalla, productors, editors, locutors, actors… estan pendents cada minut de cada dia del que dirà la dictadura de l’audiència, representada per aquesta mostra.

Amb les dades que proporcionen les 440 famílies, podem saber quins programes agraden més als avis, a les dones o als joves, quanta canalla mira la tele en horari de matinada, quin tipus de gent la mira al matí o al migdia. Ho podem saber tot. I potser no és ben cert, potser les dades no responen exactament a la realitat, però a l’altra banda, allà on manen sobre els canals i els programes, es creuen més aquestes dades sobre l’audiència que si fossin solemnes oracles divins. I bé, són els resultats d’una enquesta, que com totes les enquestes no dóna resultats exactes –i ells saben que no els dóna–, però sí que dóna tendències més o menys aproximades.

Les dades que proporciona l’anàlisi detallada del comportament dels aparells de televisió que hi ha en aquestes 440 llars catalanes arriben a l’empresa TNS Sofres (Taylor Nelson Sofres és el nom complet), i en aquesta empresa es descodifiquen, s'esmicolen, es miren amb lupa, o sigui, s'analitzen les xifres, i tot seguit en passen un resum a les cadenes de televisió i a la premsa. I així sabem quins són els programes teòricament més vistos d’ahir, de la setmana anterior, del mes passat o de l’any que s'ha acabat.

Els analistes i programadors de les diverses cadenes i empreses de televisió creuen que és un bon sistema. De fet és així, amb petites variants, com funciona arreu del món el control de les audiències de televisió. La fiabilitat dels sondeigs depèn del fet que la mostra sigui realment representativa de la població, però a TNS són els primers interessats a aconseguir aquesta representativitat, i per tant, l’afinen tant com poden. I segurament, com dèiem, els resultats que aporten no s’allunyen gaire de la realitat.

Segons TNS, la mostra catalana s’ha fet a partir de les dades que proporciona l’INE espanyol (Instituto Nacional de Estadística), l’Idescat català (Institut d’Estadística de Catalunya) i diversos estudis sociodemogràfics d’altres organismes, i també fan servir per a orientar-se prèviament les anàlisis de l’EGM (Estudi General de Mitjans), que aporten també tendències –menys aproximades que els resultats que ofereix TNS.

La manera de contrastar la bondat dels resultats de TNS és l’enquesta anual que fa l’Associació per a la Investigació de Mitjans de Comunicació (AIMC), però aquesta associació, que representa els mitjans de comunicació i les empreses anunciants, està auditada per Sofres, amb la qual cosa es fan auditories mútues… tot i que a tots dos, com dèiem abans, els interessa per damunt de tot conèixer la realitat. L’AIMC fa les seves enquestes de contrast trucant de tant en tant a les 440 cases que tenen audímetre en els seus televisors i els pregunta què veuen en aquell moment, de manera que després poden contrastar els resultats de l'enquesta telefònica amb els que dóna TNS. Segons l’AIMC, la coincidència entre les dues fonts de dades és del 95 per cent.

També es fa de tant en tant una altra enquesta per telèfon a unes 1.500 persones de tot Catalunya escollides teòricament de manera aleatòria i els pregunten què veuen en aquell moment. La preferència d’aquestes persones coincideix en un 85 per cent amb les dades dels audímetres.

(Font: elaboració pròpia, amb dades de La Vanguardia, TNS Sofres i AIMC; text publicat a la desapareguda revista infoReflex el 5 de març del 2005)

Menteixen

Publiquen estadístiques del CIS, les comparen amb els resultats electorals i treuen conclusions falses. Menteixen. Les enquestes s’han de comparar amb les enquestes. Si ara segons el CIS el PSOE obtindria a Espanya el 43,6% del vots, la xifra s’ha de comparar amb el 40,2% de l’enquesta del febrer; i si el CIS diu que el PP trauria ara el 37,6%, la xifra s’ha de comparar amb el 38,7 de l’enquesta anterior. O sigui, segons el CIS, el PSOE puja 3,4 punts i el PP baixa 1,1 punts. I no com han dit tots els diaris, que el PSOE es manté i el PP baixa 2,5 punts. Enquestes són enquestes, i resultats són resultats.

No dic que amb això vulguin afavorir o perjudicar ningú. Dic senzillament que de facto manipulen les dades. I que ho saben. No sé què pretenen, perquè no puc jutjar intencions: només fets.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Enquestes manipulades

Els que alguna vegada hem fet enquestes sabem no sols que s’equivoquen sovint, sinó que també es poden manipular. En el cas de la darrera que ha publicat la Generalitat, no he passat de la pàg. 9 (de 293). Fixeu-vos, a la primera pregunta demanen quins són els problemes principals que té Catalunya avui, i llavors apareix un muntó de possibilitats, entre les quals quatre o cinc que es podrien reduir a una: dèficit d’infraestructures de Catalunya, relacions Catalunya - Espanya, sistema de finançament de Catalunya, crisi d’identitat catalana i excessiva pressió fiscal. Saben perfectament que aquests conceptes podrien anar perfectament tots junts, però no els interessa. No els interessa perquè a la pregunta 2, quan demanen quin d’aquests problemes creuen que és el més important, cap d’aquests cinc apareix com a primer, quan tots junts –o fins i tot només dos d’ells– sí que serien el primer. Però als nostres governants els interessa ara per damunt de tot inculcar la idea que les «qüestions identitàries», com en diuen de manera displicent, no preocupen als ciutadans. Potser té alguna cosa a veure amb això el fet que Montilla hagi dit avui mateix que vol «aparcar el finançament i les infraestructures fins a després de les eleccions».

I doncs, un cop vistes les preguntes 1 i 2 de l’enquesta, he decidit que tenia coses més interessants a fer.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Què pensa, diu i fa «la gent»

Hi ha una cosa que em fa posar de punta. (Una? Bé, una altra.) Són aquests estudis que es presenten com a globals i que es fan a partir de la gent que va a determinat lloc i tria o deixa de triar tal cosa, o contesta o no contesta determinada pregunta. Per exemple, un estudi sobre «com són els homes» a partir de l’observació d’allò que fan els quatre que sovintegen les botigues de sexe, o a partir dels altres quatre –encara que siguin vuit, no ve d’aquí– que han maltractat la seva parella. Un estudi sobre «els interessos de les dones» a partir del que han dit les quatre que han trucat a un programa de xafarderies de la televisió. Un estudi sobre «el comportament sexual de la gent» fet a partir d’una enquesta, promocionada per una empresa de preservatius, als quatre que s’han mostrat disposats a contestar un qüestionari amb preguntes molt íntimes i sense cap control sobre la versemblança de les respostes –no parlo del control, aquest sí, per tal que les respostes s’adeqüin a allò que se cercava. Un estudi sobre «despeses a les llars» fet a partir d’una base de dades que s’ha confegit en una botiga o una empresa molt concreta de joguines, d’aliments, de cotxes o de turisme. Un estudi sobre «les preferències de la joventut» fet a partir de les peticions arribades a un local comercial dedicat al lleure. Un estudi concloent sobre la fi de tal cosa o de tal altra a partir de la no-resposta de la gent a un anunci o a una crida fets pels mateixos que han preparat l’estudi. Hi ha polítics i analistes socials que són capaços de dir: «A la gent no li interessa tal cosa, ahir vam organitzar tal acte en defensa de no-sé-què i no va venir ningú. Per tant, deixarem de prestar aquest servei.» Cap ni un dels exemples esmentats en aquest paràgraf és inventat.

El problema no és que les botigues i promotors del porno, els responsables de programes de safareig, els empresaris que fan estudis de mercat, els polítics o els diversos profetes de desgràcies o de benaurances facin aquests estudis i mirin d’escampar-los. El problema és que trobes molt sovint aquests estudis i aquestes declaracions publicats als diaris i en els altres mitjans de comunicació amb grans titulars, i sense cap mena de precisió ni de contrast –potser al tercer paràgraf, potser!, es diu de passada com i a on i amb qui s’ha fet l’estudi. No crec en contubernis, ni en coses mafioses, almenys en aquest aspecte, però sí en interessos capitalistes i partidistes. I crec també que hi ha periodistes, companys meus, una mica dropos, que s’estimen més esperar asseguts la notícia que els arribarà per agència o bé directament de l’oficina de premsa d’una gran empresa que no pas eixir al carrer i parlar amb la gent d’ací i d’allà, a veure què. Encara sort que hi ha excepcions.

Em nego a creure que la gent és tal com ens diu que són l’opinió publicada. La gent és tal com te la trobes a l’escala, al carrer, a la feina: hi ha desgraciats i malalts i fillsdeputa i molta història trista, però jo diria que no són majoria. Diuen que en cada comunitat de veïns n’hi ha un que fa la punyeta als altres, i és veritat, però normalment és només un. La majoria de la gent són simplement normals i corrents, i no es dediquen –els catalans menys– a escampar la seva intimitat a tot vent per respondre «sincerament» una enquesta que li fa per telèfon una persona anònima, i encara menys a desplaçar-se o a trucar ells mateixos a un número de pagament perquè necessiten «sincerar-se». Hi ha enquestes polítiques i sobre altres temàtiques que estan fetes més o menys professionalment per empreses solvents, i aquestes s’equivoquen només en un 10-15 per cent. I doncs, les preguntes més personals de moltes enquestes casolanes es fan amb mostres gens representatives i amb gens de fiabilitat. I fa ràbia que les publiquin els diaris com si fossin l’oracle de Delfos o la veu del papa de Roma... Ah, no, aquest exemple no serveix, perquè el que diu el papa de Roma sí que ho discutim. Volia dir la veu del dalai lama del Tibet, que és infal·lible.

La gent –ara sí– no és com els interessos econòmics d’alguns i la mandra d’uns altres ens volen fer creure. Creieu-me: hem de mirar més la gent de carn i ossos que tenim al voltant i no deixar-nos entabanar tant per la gent virtual al darrera de la qual, si grates, gairebé sempre hi ha negoci. I benvinguts els negocis de tota mena, eh?, que som en un país... Anava a dir «que som en un país lliure». No és així, no som un país lliure, però ja m’enteneu. O sigui, benvinguts els negocis, sempre que quedi clar que són negocis i no «la veritat», ni «la ciència», i ni tan sols «la majoria».


(Afegitó del 19 d’abril del 2008. Ferran Sàez rebla el clau: «Si ara mateix els dic que hi ha pocs catalans que hagin tingut problemes a la feina degut al seu aspecte físic, és probable que pensin que m’ho estic inventant. En canvi, si afirmo que “segons alguns estudis, un 10% de catalans han tingut conflictes laborals degut al seu aspecte físic” potser em creuran. En aquesta segona afirmació –que és inventada, com l’anterior– hi apareix un percentatge, i els percentatges imposen. Actualment, l’expressió numèrica 10% significa poc; 30% vol dir bastant; 90% és un sinònim de molt. De manera inexplicable, el personal s’empassa aquestes xifres sospitosament rodones i estandarditzades, sobretot quan s’afegeix allò de “segons alguns estudis” (per descomptat, no se citen mai). Molta gent creu al peu de la lletra collonades del tipus “només utilitzem un 10% del nostre cervell”, i n’infereix conseqüències imprevisibles. Al gènere incipient de l’estadística-ficció s’hi sol afegir el de la sociologia by the face. Hi ha pocs programes televisius o radiofònics que no disposin d’un telèfon-ratera per afaitar un parell d’euros als espectadors. D’aquestes cerimònies de la confusió n’acostumen a sortir percentatges incerts, però són utilitzats com si tinguessin la mateixa fiabilitat que un estudi acadèmic que ha costat cinc anys de feina. L’important és participar. Però pagant, és clar.» (Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2008)

(Afegitó del 28 d’abril del 2008. Un altre exemple. Aquests dies tots els diaris han publicat una notícia segons la qual un restaurant català molt famós –no penso fer-li més propaganda– ha estat considerat «el millor restaurant del món». La informació destacava que era «el quart any consecutiu» que aquell restaurant aconseguia el nomenament. També s’informava que l’enquesta l’havia publicada «la prestigiosa revista Tal». Doncs bé, segons que ha investigat l’escriptora Empar Moliner, «la prestigiosa revista Tal», si és prestigiosa, ho deu ser per això mateix que fa de premiar un restaurant que tothom coneix. I Moliner ha esbrinat també que en l’elecció dels «millors restaurants del món» participen alguns dels mateixos premiats. Per exemple, en la llista de «millors restaurants del món 2008» els números 4, 10, 11 i 27, i també uns clients molt relacionats amb el número 1, són membres del jurat. Casualitat? No: senzillament, barra, cara dura, presa de número. Quina és la tàctica? La mateixa de molts concursos: el qui organitza el guardó reserva el primer premi per a algú consagrat, posa els seus amics en els llocs següents, encarrega la festa de lliurament i les notes de premsa a una empresa de relacions públiques i tira al dret. El consagrat s’infla encara una mica més, els altres apareixen en segon lloc però amb el prestigi clarament acrescut perquè són «dels millors del món», i els organitzadors aconsegueixen sortir als diaris com a entitats «prestigioses». Només falta saber quin premi s’enduen els periodistes que escriuen i titulen de manera tan acrítica. Potser dinaran de franc? (L’article de Moliner, a El País, 28 abril 2008.)

El gran mentider

Ara tothom comença a dir que el PP no té res a fer en les pròximes eleccions espanyoles, i això ja ho vam dir aquí fa molt de temps. Les enquestes es fan amb vot decidit i últimament els del PP tenen les idees molt clares –sempre apareixien molt ben posicionats a les enquestes–, perquè els que votaran dreta dura ho tenen decidit de fa temps i no es belluguen. Mentre que la resta van fent, diuen als enquestadors que ja s’ho rumiaran i qui dia passa any empeny. És per això que fins ara les enquestes parlaven d’un empat tècnic. Però tot és acostar-se l’hora de la veritat, i els que dubten i es van decidint ho fan molt majoritàriament pel gran mentider: a l’hora de les eleccions triaran, si són espanyols-espanyols –perquè els altres votarem altres coses, o no votarem–, el menys dolent dels dos grans. I, si no hi ha un daltabaix que no se m’acut què pot ser, perquè no n’hi hauria prou ni amb uns quants morts d’ETA, una gran gentada farà que el gran mentider guanyi la seva Moncloa amb majoria absoluta, o poc li’n faltarà. Tant de bo no hi arribi (a la majoria absoluta), perquè les majories absolutes signifiquen acumular desastre sobre desastre. I si parlo de «gran mentider» és perquè els altres almenys diuen les coses com les pensen: no s’amaguen d’anar a la guerra, són tan anticatalans com semblen, no dissimulen el seu racisme, no se’n donen vergonya de protegir la memòria històrica del franquisme, etc. I l’altre, en canvi, el malabarista de les promeses, és un cínic que no es creu res del que diu i ha superat fins i tot Pinocchio González, que tots els caricaturistes presentaven amb el nas llarg. Els socialistes són tan anticatalans com els conservadors, o, si algú creu que això s’ha de matisar, tan espanyolistes i centralistes com els del PP. Si no, mireu que quan canvien ministres no fan plegar la desastrosa de Foment, i quan pensen en un candidat estrella per a les eleccions, no se’ls acut cap altra bestiesa que proposar José Bono com a pròxim president del Congreso de los Diputados. Poca broma: la tercera autoritat de l’Estat, suposant que la primera sigui el senyor Borbó. Però és això, que en el fons ells ja s’entenen «en lo fundamental», que són els Principios del Movimiento Nacional que l’altre va deixar «atados y bien atados».

És clar que també teniu raó els que m’heu dit algun cop que es nota que estic molt desconnectat d’Espanya. És veritat: el que ha passat al País Valencià i a Madrid a les eleccions municipals recents potser és més revelador que no sembla del que es cou en els cervells de molts espanyols. Però fins a cert punt, perquè hi va haver molta abstenció i, com deia, això fa pujar el PP, que ara com ara són els que voten amb seguretat (com votaven amb seguretat els socialistes a mitjan anys 80). La veritat és que ja m’és igual qui guanyi a Espanya: per una banda, com és lògic, no em cau tan malament Zapatero com Àdolf Aznar i els seus, això va per endavant. Però per l’altra, tampoc no sóc partidari de continuar pensant que són millors els remeis adormidors que els desvetlladors. I encara per una altra, al capdavall sembla que no serveix per a res ni el Rifa ni el Rafa. Estic fet un embolic, ja ho veieu. Ara, pel que fa al que deia aquí a dalt, penso que no m’equivocaré de gaire, si no passa alguna cosa molt grossa abans de les eleccions espanyoles, i que guanyarà el Bambi fementit per pallissa.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les enquestes i els resultats

Resultats definitius: CiU 48, PSC 37, ERC 21, PP 14, ICV 12, GM* 3

(* Grup Mixt, el grup parlamentari que correspon al NPPE** pel fet de no arribar a cinc membres)
(** El Nou Partit dels Pallassos Espanyols)


Per puntuar les enquestes, donem 10 punts per cada partit amb representació i en traiem 1 per cada diputat de més o de menys previst a l’enquesta. És a dir, totes les enquestes tenen una puntuació de partida de 60. Les puntuacions queden així:

- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12
10 + 7 + 10 + 10 + 10 + 7 = 54

- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10.
4 + 8 + 6 + 10 + 8 + 7 = 43

- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14.
9 + 5 + 9 + 9 + 9 + 7 = 48

- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13.
6 + 10 + 10 + 10 + 10 + 7 = 53

- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13
10 + 8 + 9 + 10 + 10 + 7 = 54

- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11
8 + 8 + 10 + 10 + 9 + 7 = 52

- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13)
8 + 9 + 8 + 9 + 9 + 7 = 50

- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14.
9 + 5 + 10 + 10 + 9 + 7 = 50

Per mi, una enquesta que s’equivoca en més del 10 per cent de les dades que aporta no serveix per a res. Un 10%, en aquest cas, són 6 punts, ja que partim d’un total màxim de 60 punts. Així doncs, totes les enquestes que han tret menys de 54 punts (Opina, Noxa, Infortécnica, Racómetre i CIS) queden desautoritzades. Les pitjors, la d’Infortécnica i la d’Opina publicada a El País. També s’equivocaven molt més del compte la d’Opina de la SER i la de Noxa de La Vanguardia (on abans-d'ahir deien, quina barra, que ells ho havien encertat gairebé tot). Les del CIS i RAC1 s’acosten a l’aprovat. I només passen, i ben justetes, la de Demoscopia (publicada abans de començar la campanya, i ja és significatiu) i la de GESOP, publicada a El Periódico del 24 d’octubre.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Diari de campanya (VI): Les enquestes

Fins ara, en les eleccions anteriors, sempre em passava que l’endemà de les votacions molts cops tenies la sensació que les enquestes, almenys algunes enquestes, t’havien enganyat, però no recordaves quines exactament. Ara he pres mesures perquè no em torni a passar el mateix en aquestes eleccions del Parlament de Catalunya del 2006.

Enquestes:

- Sondeig Demoscopia (Antena 3, Onda Cero), 6 d’octubre:
CiU 47-48, PSC 40-41, ERC 20-22, PP 14-15, ICV-EUA 10-12

- Sondeig Infortécnica (diaris locals), 22 d’octubre:
CiU 56-58, PSC 39-40, ERC 16-17, PPC 13-14, ICV-EUA 8-10.

- Sondeig Opina (El País), 22 d’octubre:
CiU 45, PSC 42-43, ERC 20, PP 15, ICV-EUA 13-14.

- Sondeig RAC1, 23 d’octubre:
CiU 52-54, PSC 35-37, ERC 20-21, PP 14-15, ICV-EUA 10-13.

- Sondeig GESOP (El Periódico), 24 d’octubre:
CiU 47-49, PSC 39-41, ERC 20, PP 14-15, ICV-EUA 12-13

- Sondeig CIS, 25 d’octubre:
CiU 50-52, PSC 39, ERC 21, PP 13-14, ICV-EUA 10-11

- Sondeig Noxa (La Vanguardia), 26 d'octubre:
CiU 50-52, PSC 38-40, ERC 17-19, ICV-EUA 13-15, PP 13)

- Pulsómetro Instituto Opina (Cadena SER), 26 d’octubre:
CiU 43-47, PSC 42-43, ERC 19-22, PP 13-14, ICV-EUA 13-14.


Com veieu, totes s’equivoquen, perquè no han previst ni un escó per als ciutadans descontents. En canvi, totes l’encerten, perquè no donen cap escó als pallassos, i llavors s’acosta el moment de dir-los adéu per sempre, sense manies, i això em fa una mica més feliç que ahir.

En qualsevol cas, és evident que n’hi ha unes (sobretot les d'Opina) que són força diferents de les altres. El fet que quedin retratades ací em servirà per saber en el futur de quines d’aquestes empreses em puc refiar i de quines altres no gaire.


Diari de campanya (I): Com passen de nosaltres
Diari de campanya (II): Goebbels reloaded
Diari de campanya (III): Anem traient el cap
Diari de campanya (IV): El concepte «agafats pels ous»
Diari de campanya (V): Desenganyem-nos, a Catalunya manen el PSOE i el PP


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Notes d’aquests dies

Re, una miscel·lània de coses esparses perquè pugueu anar-vos-la distribuint al llarg del mes d’agost i no patiu la síndrome d’abstinència si no escric més notes les tres o quatre setmanes vinents. Dic «si no escric» perquè tot i que en principi estaré desconnectat del món dels éssers ciberracionals, no descarto que em pugui venir una idea ximple al cap, que l’escrigui a mà en qualsevol paperot i que quan de tant en tant baixi al poble –allà a prop de la Gleva, a Osona– busqui algun ciberqueviures o ciberadrogueria o ciberbar del poble i la pengi al bloc.


Juliol calorós

Diu que ha estat el mes de juliol més calorós dels darrers 36 anys i que això demostra l’escalfament actual de la terra. Jo estic a favor de denunciar l’escalfament de la terra, els incompliments de Kyoto i el que vulgueu, però no es poden fer servir arguments tan barats com aquest si es vol anar a favor d’aquestes campanyes de sensibilització de la gent. Perquè si el del 2006 és el juliol més calorós des de fa 36 anys, vol dir que el de l’any 1970 va ser més calorós que no el del 2006. I, per tant, la «prova» de l’escalfament es torna aiguapoll. A més, tampoc no recordo un 4 d’agost tan fresc com el d’ahir. Ens diran si hem batut cap rècord a la baixa? Cal no ser superficials davant aquest possible drama de la humanitat i de la Terra, perquè llavors se n’aprofiten els Michaels Crichtons de torn per fer els seus pamflets sobre els States of Fear.

El perill de saber que tens la veritat –l’escalfament del planeta és una veritat com un cove– és pensar-te que per convèncer la gent s’hi val tot. Penseu-hi aquest estiu, i ara no parlo només de temperatures.


Tres fotos monstruoses

He posat unes fotos noves a la portada de la revista, i renoi, fan basarda. Com pot ser que una revista com aquesta tingui a la portada quatre fotos mal comptades i que de les quatre tres siguin d’aquests fenomonstres? No és una contradicció? Doncs, potser sí, però ja us hi podeu anar acostumant, perquè són per il·lustrar el “record imprescriptible d’una injúria”. I si és imprescriptible... Els catalans som així: commemorem les derrotes, les frustracions. Diuen a ponent que és perquè som perdedors de mena. Jo crec que no, que aquesta manera de ser ens fa més forts. Els catalans som molt resistents i ens passem el testimoni de la lluita pacífica de pares a fills, fins i tot saltant-nos de tant en tant alguna generació menys compromesa... o compromesa amb altres interessos.


Maragall i els seus

Per què Joaquim Nadal, Montserrat Tura, Marina Geli i Antoni Castells van renunciar a plantar cara al desembarcament de José Montilla, si és veritat que Pasqual Maragall els va deixar caure que haurien de provar-ho? Dues hipòtesis: una, els feia por enfrontar-se a un senyor tan important, un ministre espanyol, que era molt poderós i que si no el guanyaven, ell mai no els perdonaria que haguessin escenificat un desafiament, o sigui, sabien que s’hi jugaven el coll, el futur polític, i van ser covards. Dues, comptaven que després de l’experiment del Tritànic ara tocaria oposició i, posats a anar a l’oposició, millor que es cremi el Pepe i matem dos pardals d’un tret. Totes dues hipòtesis són compatibles, perquè parlem de quatre persones diferents. És sorprenent la capacitat d’adaptació dels polítics a esquemes prefixats i maneres de funcionar tan sectàries com ho són ara com ara les dels partits polítics espanyols i catalans (en aquest punt no hi ha fet diferencial, crec: tots miren a Madrid).


Els que votaran l’1-N

Diu el Centre d’Estudis d’Opinió oficial que el 63,7% dels electors censats aniran a votar a les eleccions catalanes de l’1 de novembre. I diu que aquest percentatge és superior al dels votants de les eleccions del 2003, que va ser d’un 62,5. I per tant, diu que la gent està molt engrescada i molt participativa i amb moltes ganes de votar. Ens volen enganyar: la xifra d’aquesta enquesta d’ara l’han de comparar amb la dels que van dir que pensaven votar abans de les eleccions del 2003, no pas amb la dels que van votar realment el 2003. Sempre hi ha més gent que diu que anirà a votar que no la que hi va de debò, això ho sap tothom.


A Mallorca ningú no ha menjat mai malament

L’Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) ha rebut protestes del Gremi de Restauradors de Mallorca, del Govern balear i del Consell de Mallorca per un dels anuncis de la campanya «Tots tenim un estiu inoblidable, ara en pots tenir un altre». L’anunci oferia les imatges d’un suposat vídeo casolà sobre un viatge d’estudis a Mallorca. Una veu deia: «Buf, allò sí que va ser divertit. Imagina-t’ho, els trenta de la classe, una setmana a Mallorca!» Tot seguit, podia sentir-se la frase que ha provocat la indignació del sector de la restauració humana: «El menjar, el pitjor. El millor, tota la resta.» I ixen tot de joves fent ganyotes de desgrat davant els plats. L’ONCE ha reaccionat de seguida: canviaran l’anunci. Ara la veu dirà: «El menjar, genial. I la resta, també tot perfecte.» No és una broma, va de debò. Felicitats als mallorquins. I el condol als publicitaris.


Si jo tingués una filla model

Luisel Ramos, una model uruguaiana de 22 anys, es va trobar malament l’1 d’agost després de desfilar a la Setmana de la Moda de Montevideo, es va desmaiar quan anava cap als vestidors i es va morir. Els metges van diagnosticar una parada cardiorespiratòria segurament deguda a estrès. El pare de la Luisel ha declarat a la policia que la model feia uns quants dies que no menjava bé, perquè a més de fer de model treballava en l’organització de la passarel·la, i no tenia temps «per a res». I encara hi ha gent molt respectable que va a veure aquestes desfilades d’esquelets i es posen a primera fila i ho converteixen en un acte social, en un aparador polític, en un esdeveniment empresarial, en un espectacle eroticorefinat, en una plataforma econòmica... en un negoci rodó. Si jo tingués una filla ficada en aquestes històries, a ella me l'estimaria molt i potser no li diria res, però denunciaria cada dia tots aquests personatges, els assenyalaria amb el dit, els acusaria d’assetjament laboral, de maltractaments i de coaccions, o de complicitat amb tots aquests delictes: empresaris, polítics, publicitaris, editors… Si jo tingués una filla model segurament m’odiaria, però potser ara estaria grassoneta i continuaria viva. I en canvi, hi ha pares i mares que ho aguanten tot per si la filla pot acabar sent multimilionària com la Claudia Schiffer, la Kate Moss, la Naomi Campbell, la Gisele Bundchen o l’Elle Macpherson. Luisel té una germana de 18 anys que es diu justament Elle i que també ha començat a fer de model.


La Revolució serà televisada

Joshua Wolf, blocaire de 24 años, va ser detingut el 2 d’agost, acusat de desacatament per un jutge federal de San Francisco (EUA), de nom William Alsup. La raó de l’empresonament és que Wolf s’ha negat a lliurar a la justícia els originals d'unes imatges que va gravar durant una concentració antiglobalización del 8 de juliol del 2005, que va acabar amb enfrontaments entre policies i participants, i que ell va penjar al seu bloc, el popularíssim The Revolution will be televised. Alsup diu que Wolf estarà “tancat [a la presó de Dublin, a SF mateix] fins que no lliuri les informacions que li reclama la justícia”. Joshua Wolf, amb tota la raó, s’hi ha negat, apel·lant a la llibertat de premsa i al seu deure de guardar els secrets professionals. Ara, la seva mare ha reprès el bloc i demana ajuda econòmica per finançar el procés legal. La policia vol les imatges originals per analitzar-les i determinar possibles culpabilitats en els aldarulls. Les imatges que Wolf va penjar al bloc no els serveixen perquè tenien poca definició.


Poema d’una madrilenya

(Dedicat als que em diuen que sóc provincià, que només parlo de Catalunya i dels catalans)

«Estic ben malament
com l’ocell a la mà d’un nen,
com un peix a la platja
com l’orfe en un asil.
Estic malament sense amor,
sense amor de debò,
perquè de cervesa en tinc
quan en vulgui jo.»

Gloria Fuertes (1917-1998)

(No va per mi, eh?, no us amoïneu, que estic bé ;-) és simplement que me l'he trobat i m'ha fet gràcia)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coses d’aquests dies

1. Em sap greu que fos aquella emissora de Madrid que ara no recordo com es diu la que destapés l’escàndol de les enquestes de l’EGM. Tothom sap que aquestes enquestes es fan molt malament. Només d’aquesta manera es pot explicar que no resisteixin l’acarament amb altres dades més contrastables, com són les de l’OJD en el cas dels mitjans escrits: per això els anunciants de premsa escrita fan cas de l’OJD i no de l’EGM. En el cas dels audiovisuals, els anunciants no tenen cap més remei que refiar-se de l’EGM, però és perquè no hi ha alternativa. O sigui, les enquestes de l’EGM, com diu aquella emissora, es fan molt mal fetes i ja va bé que de tant en tant ho denunciï algú. És clar que estan mal fetes per a tothom, vull dir que hi ha errors i nyaps clamorosos però en principi afecten tothom igual, o sigui que al final, com la majoria de les enquestes, no et donen dades fiables, però sí que et marquen tendències, que és del que es tracta. I és clar que qui ho ha denunciat té la credibilitat que té, vull dir cap, i el que aconsegueix és que la gent normal se’ls miri encara amb més ulls de malfiança: té dallonses que siguin ells els qui denunciïn manipulacions...

2. Vaig anar dissabte a la Farinera del Clot per assistir a la presentació del llibre d’Èric Bertran, Èric i l’Exèrcit del Fènix. Ja està tot dit sobre aquest cas. Només afegeixo tres apunts: un, Víctor Alexandre, que ha fet de padrí del noi en el seu debut literari, va dir que tot plegat, tot aquell horror de flaire dictatorial comès per l'Estat contra un menor, es podria haver resolt en qualsevol moment amb una petició de perdó per “l’error comès”. Si no es va demanar perdó –ni l’empresa denunciant, ni el poder judicial que decideix intervenir, ni la Guàrdia Civil, ni el Ministeri de l’Interior del qual depèn la Brigada Antiterrorista, ni els interrogadors de la Policia, ni els psicòlegs que van intentar “desprogramar-lo”, ni ningú, és perquè tota aquesta gent va fer exactament allò que volien fer, convertir aquell nano valent –em va impressionar la maduresa del noi... espero que aguanti la pressió– en un cas exemplar del que pot passar a qualsevol persona d’aquest país si decideix exigir els seus drets en veu alta. Van dir: cal tallar el mal des del començament. I ho van fer. I els és igual les seqüeles que puguin provocar al noi, a la seva família... i a tants joves que a partir d’ara s’ho miraran tot una mica més de lluny. Perquè el segon punt que volia esmentar, que em va impressionar, és el fet que l’Èric ha hagut de canviar d’institut, perquè en el seu li van fer vores i el van deixar de racó. No en sé detalls: és possible que en part sigui una reacció adolescent i d’alguna manera disculpable, o almenys comprensible, davant uns fets que els superen i un company que de cop s’ha convertit en protagonista mediàtic. Però sembla que en aquest cas també hi va haver professors que en comptes de donar-li tot el suport i la comprensió que mereixia el noi, es van apuntar a la tesi que “alguna cosa més deu haver fet, perquè li passi tot això”. Tercer apunt: la Generalitat, el famós tripartit d'esquerres i catalanista, no ha ajudat el noi ni la seva família, que van demanar ajut al president i al conseller primer, entre d'altres: no els han fet cap cas.

3. L’any passat alguns diaris de Madrid anaven comptant els punts que “els àrbitres” regalaven al Barça. Ningú més arreu del món va parlar d'això, només ho va fer gent de Madrid, que sempre diuen tot cofois que si el seu senyoriu i que a ells no els preocupa gens el Barça, i que només la gent amb complexos com els del Barça estan tot el dia pensant en el Madrid. L’any passat va ser un any en què la premsa mundial es va rendir a la qualitat de l’equip de Rijkaard (que encara no té el web en català). I aquest any, demano, comptabilitzaran també els punts que els àrbitres regalen al Madrid –altra cosa és que el Madrid els aprofiti, com va passar dissabte a València: en justícia, el València havia d’haver guanyat 1 a 0– i els que de mica en mica van aconseguint treure al Barça, a base d’expulsions injustes, penals a favor no assenyalats, suposats penals en contra sempre assenyalats, agressions en contra no castigades, etc.? Resposta: no, no els comptabilitzaran. Continuaran comptant només els punts que els àrbitres “regalen” al Barça. perquè ells són uns cavallers i uns senyors que no estan gens obsedits amb el que passa a “provincias”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)