Per què no hi han comentaris al bloc?

Sí, potser em vaig equivocar –tot i que sempre serem a temps de rectificar-ho, perquè depèn d’un senzill clic a l’eina d’administració del bloc–, però vaig anul·lar la possibilitat d’inserir comentaris al bloc.

L'única raó que uns quants lectors considerareu vàlida és aquesta: he eliminat els comentaris perquè m'ha donat la gana.

Però als qui us interessi saber si hi ha hagut al darrere alguna altra causa més racional o racionalitzable, us puc explicar que els motius que em van fer eliminar els comentaris, a banda de l'esmentat en el paràgraf anterior, van ser els següents:

1. Gairebé tothom –no tothom– fa el contrari, és a dir, gairebé tothom deixa oberta la possibilitat de comentar les notes del qui fa el bloc. I no m’agrada gaire, com sabeu els que em coneixeu més, fer el que fa tothom o quasi tothom «perquè això és el que fa tothom» o «això és el que està previst», quan depèn de mi decidir com fer una cosa.

2. Deixar oberta la porta als comentaris és deixar oberta una porta a la llibertat, però alhora és deixar una porta oberta al comentari per compromís, a l’obligació de comentar, al comentari pel comentari, a la pèrdua de temps, a la necessitat de «no el deixem sol, pobre home». Em fa l’efecte que les conseqüències perverses que dic són força generals en molts altres blocs.

3. I sempre, el qui vol comentar alguna cosa, ho pot fer, perquè al costat del bloc hi ha un perfil amb la meva adreça. De fet, rebo uns quants comentaris per aquesta via, i normalment són comentaris sucosos, realment interessants i enriquidors –hi ha excepcions–, però alhora força personals, la majoria, i sense gaire interès per a terceres persones. Els comentaristes que volen dir la seva en públic ja tenen normalment el seu bloc propi. I jo mateix, quan he rebut un comentari amb un contingut que creia que podia ser interessant per al públic, l’he fet conèixer a través d’una altra nota pública, prou discreta, com m’ha semblat que era l’objectiu de qui m’escrivia. I tal com faig aquí i ara, que contesto, potser de manera no tan discreta, tres comentaris que he rebut sobre la qüestió dels comentaris.

4. El punt més delicat és aquest: hi ha un debat establert entre els responsables de mitjans de comunicació sobre si els comentaris que publiquen els lectors en un mitjà seriós –El vigilant del far sempre ha pretès ser un bloc seriós– contribueixen o no a consolidar la solvència del canal. Perquè un bloc és també un mitjà de comunicació: emissor - receptor - canal. Un mitjà de comunicació personal i no col·lectiu pel que fa a l’emissor, però pel que fa a la resta compleix fil per randa totes les condicions. (I en aquest punt no puc estar-me de dir que en determinats mitjans de comunicació, incloent-hi els blocs, trobes de vegades alguns comentaris que et fan perdre les ganes de tornar a aquell lloc. Hi ha frivolitats que poden afectar tot un mitjà... com hi ha clients bruts que poden influir amb la seva baixa mà en el to general de tot un local, encara que s’estiguin en un racó i no els vegis si no els mires... i com hi ha amics d’amics teus que et poden fer repensar si aniràs a segons quina convocatòria dels teus amics.)

5. Hi ha alguns blocs i molts mitjans de comunicació que tenen oberta la possibilitat dels comentaris perquè aquesta opció multiplica per 3 o 4 o 5 el nombre de visites a la web. Qui comenta hi torna per mirar com ha quedat el seu comentari, i després hi fa una altra visita o dues més per saber si algú ha comentat el seu comentari, i així els qui cerquen moltes visites i com més audiència millor poden presentar unes xifres més reeixides als anunciants. I al vigilant del far no li interessen les xifres ni les audiències. Ni els anuncis.

(Afegitó del març del 2009, que fa referència a 4 i 5. Escriu Vicent Partal: «Molts diaris fan allò dels comentaris dels lectors per a pujar audiència –nosaltres no ho fem perquè pensem que és una molt mala opció des del punt de vista periodístic, tot i que sabem que ens afavoriria molt en audiència, molt.» [Mails per a Hipàtia, 4 març 2009, la negreta és meua].)

A banda d’aquests cinc motius, o com a explicació al detall del que dic en el punt 2, em consta que hi ha uns quants lectors d’aquest bloc secretament satisfets de no haver d’estar-se cada dos dies passant-me la mà per l’esquena, remenant la cua i mirant d’afalagar-me l’oïda… o a l’inrevés, criticant-me i posant-me el dit a l’ull públicament. Perquè, no sé si ho sabíeu, hi ha determinat públic que entra als blocs sense gosar piular ni una sola vegada, per no sentir-se obligats a continuar dient coses a l’autor de tant en tant, sobretot si es coneixen. O sigui, eliminar la possibilitat de fer comentaris és també, d’alguna manera, deixar la gent en pau i, per tant, respectar la seva llibertat de no fer-se conèixer. Direu: «Però aquesta possibilitat de no dir res als altres blocs també existeix…» Sí, contesto, però quedes mig obligat a fer mutis davant la persona en qüestió fins i tot en el cas que la coneguis i te la trobis de tant en tant pel carrer. Perquè si li dius: «Vaig llegir l’altre dia una cosa que escrivies al bloc…», l’altre pot ser que faci: «I com és que no em vas comentar res?» O potser no t’ho dirà explícitament, però és molt probable que ho pensi. En canvi, jo de tant en tant em trobo gent que em diu: «Et llegeixo!» I tothom content.

Ara bé, dit tot això, em sembla fantàstic que molts autors d’altres blocs puguin tenir el seu feedback de la manera que han triat, i reconec que són valents (o generosos?, o temeraris?, o ingenus?... o espantats per la possibilitat que si eliminen els comentaris, o els controlen amb algun filtre previ, potser algú els titllarà de políticament incorrectes?) deixant oberta la possibilitat que qualsevol passavolant els faci la cagaradeta a la teulada de casa seva. En resum: sí als comentaris, no al dogma segons el qual és necessari, o almenys convenient, que els comentaris siguin públics. Al cap i a la fi, si un bloc és un mitjà de comunicació d’una persona, no hi ha cap inconvenient a considerar que s’adreça a un conjunt de persones considerades també individualment, i no a una mena de col·lectiu. Des del meu punt de vista, els lectors d’un bloc no han de ser necessàriament un col·lectiu. Ho podrien ser, però potser no els interessa. Ni a ells, ni a l’autor del bloc.

Suposo que no us he convençut a tot(e)s, però a falta de més arguments en contra –els que m’heu escrit només m’heu fet saber la vostra estranyesa, però no m’heu donat gaires arguments a favor d’activar els comentaris–, de moment ho deixarem així.

(Ja que hi som, si voleu fer un comentari, podeu enviar-lo ací.)