dilluns, 18 de juliol de 2005

Un fet lamentable

Hi ha hagut gairebé unanimitat. L’episodi protagonitzat pel president del F.C. Barcelona fa uns dies a l’aeroport del Prat, quasi tothom l’ha qualificat de lamentable. Joan Laporta va perdre la paciència pels constants xiulets que feia l’aparell detectametalls i, tot emprenyat, va començar a desprendre’s del que portava al damunt, fins i tot els pantalons, sense que li demanessin explícitament que arribés en aquests extrems. I hi ha hagut escàndol. Ningú no ha dit si li van donar més opcions, ningú no ens ha explicat què més podia fer, ningú no ens ha confirmat si és normal que a una persona coneguda li facin tan difícil el fet de travessar un control de l’aeroport. El senyor Florentino Pérez també passa aquests controls? I si xiula el control dues vegades? I tres? I quatre? En quin moment cal conduir una persona en una cambra d’escorcoll per aclarir el que calgui amb discreció i sense necessitat que l’interessat perdi la paciència? No hi ha ningú que critiqui l’actuació desproporcionada dels policies i dels seus aparells, que van fallar? O és que gràcies al control i la fiabilitat de les màquines es va descobrir finalment que el senyor Laporta duia algun objecte prohibit? Llavors, quin sentit té tot aquest enrenou? No hem convertit una anècdota en categoria? Hauria estat millor que el senyor Laporta, discretament, passés un bitlletet als senyors guàrdies responsables de la màquina o que demanés indignat pel director de l’aeroport fent saber a tothom qui era ell? El fet que es comportés com podíem haver-ho fet qualsevol de nosaltres en un mal moment és molt deplorable? Un senyor important i representatiu no pot ser mai un senyor normal i corrent?

Bé, posem que sí, que el senyor Laporta, en un moment d’ofuscació, es va comportar malament. Havia d’haver tingut més paciència i esperar-se que els policies del control li donessin altres opcions, com la que li van donar després, que el van acompanyar en una cabina perquè es tornés a vestir. El senyor Laporta ja ha demanat disculpes per la seva actuació. Els catalans sempre demanem disculpes, no caldria sinó.

Però el que a mi no m’ha agradat, sobretot, de tot aquest afer, és que ningú hagi dit res del periodista que va destapar-lo. A tothom li sembla normal que un episodi aïllat durant el qual el seu protagonista es trobava subjectivament en una situació no pública –com un rei que pren el sol conill al mig del mar, per exemple– sigui donat a conèixer per un periodista que casualment passava per allà? El senyor Laporta va fer mal a ningú? Es va aprofitar del fet de ser president del Barça? El comportament del periodista que va explicar l’assumpte no és com el d’un paparazzo que va a caçar una víctima despistada? Aquí tothom està d’acord amb la feina dels paparazzi? Un personatge públic ho és les 24 hores del dia? No pot tenir vida privada, gens ni mica?

En resum, el senyor Laporta es va comportar malament perquè no va tenir paciència, però em sembla infinitament més condemnable l’actitud cínica del periodista que, sense donar-se a conèixer, va aprofitar-se de la seva doble condició de passatger anònim i de paparazzo per denunciar unilateralment el que ell va veure, sense concedir ni un gram de comprensió per al comportament de Laporta. I la seva versió és la que ha triomfat a l’opinió pública. Ningú no ha posat en qüestió el capteniment del periodista. Les comprovacions que han fet els mitjans de comunicació han consistit a parlar amb la guàrdia civil per preguntar-los si l’episodi era cert. Fantàstic. Segur que anem pel bon camí.

Ja ho sabeu, dirigents socials i gent important en general: abans de fer un viatge, aviseu les autoritats, digueu que sou en Pere Berenguera, na Maria de la Trinxeria o en Pau Nicolau i que us fiquin a les sales dels VIP i us donin el tractament adequat, i així no tindreu problemes a l’hora de passar els controls ni hi haurà periodistes camuflats disposats a escandalitzar-se del fet que un president del F.C.Barcelona pugui tenir tan poca paciència com qualsevol altra persona en un mal moment.

Avui és 18 de juliol i continuen guanyant.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 15 de juliol de 2005

O ells no entenen res o jo no entenc res

Llegeixo els diaris d'aquests dies i constato que en general, i des del meu punt de vista, hi ha molts polítics, periodistes i opinadors que no entenen res de res sobre els atemptats de Londres. Només parlen de mesures repressives, de vigilància, de tancar fronteres, de controlar immigrants. Es parla de limitar la llibertat i la confidencialitat dels moviments i les comunicacions de tothom, un sacrifici "necessari", diuen, "per preservar la nostra llibertat". Llenguatge de guerra, un llenguatge que a mi em fa por de debò. No s'adonen que, amb tots els matisos que vulgueu, han acabat parlant, gairebé tothom, el llenguatge idiota, unilateral, absurd, de l'emperador Bush, el mateix llenguatge sord del senyor Aznar. No s'adonen encara que els terroristes de Londres eren anglesos, coneguts com a persones normals i corrents, fins i tot -alguns- pacífics i religiosos. Aquesta darrera característica és la que ha fet que alguns clamessin per controlar també els centres religiosos de l'Islam. Quina bestiesa. Seria, un cop més, posar una mica de mercromina i una tireta al damunt d'un tumor cancerós, "perquè no es vegi, que fa mal efecte". El tumor no són les mesquites. El tumor és tot plegat.

Potser és que sóc curt, o m'hi he tornat tot d'un plegat, perquè a mi em sembla tot prou complicat. Jo crec que, passat el primer cop, després de plorar, cal anar a les causes, o això -el món- farà la fi del cagaelàstics i se n'anirà en pocs anys tot sencer a fer punyetes. Quan hi ha aquest rerefons, de nois i joves normals de famílies corrents que es converteixen en assassins suïcides, cal demanar-se què passa en el fons del fons, què ha passat fins ara, com podem combatre les causes del fenomen. Reduir-ho tot a mesures policials, repressives i militars és una gran bajanada. I a més inútil, perquè l'única cosa que aconseguiran serà aprofundir el mal, fer que hi hagi assassins cada cop més espavilats i més "adormits", "neutralitzats" i "pacífics" fins que els arribi l'hora d'actuar. Diu Joan Barril: "Mentre es bombardeja civils i es profanen les creences [es refereix a l'Iraq i a Guantánamo], a la rereguarda sempre hi haurà un adolescent disposat a l'heroïcitat pòstuma de guanyar-se el cel." (El Periódico, 14 juliol 2005). Doncs, jo crec que ni això, crec que no els caldrà pensar en cap cel. L'expedient aquest de la fantasia del cel amb quaranta verges que t'hi esperen com a raó última dels atemptats a mi no em convenç. Entre altres raons, perquè de vegades les assassines suïcides són dones -i no pas lesbianes, i passeu-me la broma macabra. Jo penso que un dia no gaire llunyà, si continuem igual, l'assassina suïcida serà una joveneta de pell rosada, cabells fúcsia i ulls blaus, una nena farta de les injustícies i les contradiccions del seu món occidental. I ni tan sols reclamarà res: serà una manera de protestar, de cridar l'atenció. I haurem estat nosaltres, els del seu món occidental, i no pas els imams de les mesquites, els qui li haurem ensenyat que el valor d'una vida és molt relatiu. En algunes mesquites, si de cas, potser poden parlar el mateix llenguatge de l'emperador: ull per ull, dent per dent. Però en molts casos, la majoria, segur que a dins de les mesquites se sent parlar més de pau, de perdó, de comprensió, d'integració, d'amor i de bondat que no pas a la Casa Blanca i a la resta de les cancelleries del món occidental.

El problema, senyores i senyors saberuts i setciències, no és el terrorisme. El problema no són els "fanàtics islamistes", el problema no són les mesquites ni els immigrants. I no em digueu que en els seus països tampoc no hi ha llibertats i que, per tant, si els tractem com ells tracten els occidentals als seus territoris no es poden queixar. Deixant de banda que aquestes afirmacions són completament injustes, per genèriques, mai el mal comportament d'un fa que l'altre ja tingui excusa per portar-se de la mateixa manera. Si un comportament és objectivament injust, no pots combatre'l amb comportaments igualment injustos, perquè llavors l'única cosa que aconsegueixes és acréixer el clima d'hostilitat.

Des de sempre, els mals comportaments s'han combatut a curt termini amb disciplina, sí, però a més llarg termini sempre ha calgut el bon exemple, els consells ben donats, l'acompanyament i el fet de compartir sense humiliacions, sense crear guetos, facilitant de debò el progrés autònom i digne de la gent. I quins consells pot donar l'Occident a l'Orient? Som realment exemplars en tot? La nostra democràcia és per llepar-se'n els dits, vista des del punt de vista d'uns "valors universals"? La nostra civilització és superior? Els blancs som superiors? Tenim més respecte i atenció que "els altres" per la vida, en general, per la gent desafavorida, per les persones grans, pels marginats, pels que no tenen casa o feina o senzillament no han tingut sort? Doncs, potser en uns casos sí, però en altres no. I l'Orient, ens pot ensenyar alguna cosa als occidentals? Jo crec que sí. Els occidentals, en general, estem disposats a acceptar cap lliçó? Jo crec que no. Ens pensem que som perfectes o que estem més a prop de la perfecció que ningú.

Tot això, el menyspreu de l'Occident a l'Orient és una part important del problema dels atemptats de l'11-S als Estats Units, de l'11-M a Madrid i del 7-J a Londres. I els que vindran, perquè no sembla que hi hagi ningú disposat a tirar l'esponja.

I ja dic que és una part del problema, perquè tot és molt i molt complicat. Però sembla que els que manen ens volen fer saber que l'única manera de resoldre-ho és a cops de porra.

Posem un exemple. Quan hi ha conflictes, és l'hora que ens asseguem a parlar. I per a això hi ha l'ONU. I l'ONU no funciona. Per què? No és potser per culpa dels occidentals, que no funciona? Qui controla l'ONU? Qui permet o no permet que es prenguin decisions operatives a l'ONU? Si ens hi fixem bé, és la mateixa part del problema. L'ONU actual està muntada a partir d'una guerra mundial després de la qual els països de l'Orient mitjà i altres que no n'havien estat protagonistes principals, no hi van ser tinguts en compte, formaven part a tot estirar de les postres del muntatge.

Una part important del problema, doncs, és que l'Occident no sap dialogar amb l'Orient. I potser l'Orient tampoc no sap dialogar amb l'Occident, però podrien fer-ho si volguessin? L'Occident parla amb l'Orient de tu a tu, o com un pare a un fill? No seria humiliant, si fos això segon? Potser aquesta part important del problema de la qual parlem és que des de fa una colla d'anys, si no són segles, els hem tractat com a ciutadans del món de segona fila. Des d'Occident promovem governs i règims dissenyats des dels despatxos de Washington, Londres, París, Roma o Madrid. (Bé, Madrid de tant en tant, quan algú es pensa que pel fet de posar els peus al damunt de la mateixa taula que l'emperador ja comença a comptar a l'escena mundial i no s'adona que és un convidat de tercera que avui ja va bé perquè fa bulto però demà serà sobrer.) Una part important del problema és que quan interessa alguna cosa d'aquests països i no ens la donen de bon grat -és a dir, pagant quatre duros i emportant-nos els tresors del país que sigui- ens l'emportem per força, si cal fent una guerra. Per a l'Occident, els motius per fer una guerra són gairebé indiferents, i encara després de la guerra -la guerra de l'Iraq s'ha acabat realment, amb 30 o 40 morts cada dia al damunt de la taula? (gairebé els mateixos morts de Londres... però cada dia)-, després de la guerra, doncs, sempre hi ha motius suficients per crear situacians excepcionals, com ara la de Guantánamo. Al vencedor d'una guerra, deia Adolf Hitler quan es pensava que guanyaria la seva, no li demanen mai els motius que va tenir per començar-la. Doncs, ho ha dit Tony Blair aquests dies: "Guanyarem nosaltres, no pas ells." Aquesta és també la part important del problema. Que hi ha una guerra que controlen paternalistament els nostres governants, mirant, això sí -quin detall- que no ens esquitxi gaire a la rereguarda. I quan ens esquitxa una mica ens diuen: "No us amoïneu, que anem guanyant." És clar, la invasió "aliada" de l'Iraq ha fet de moment 25.000 morts civils, pel cap baix, i en canvi "els altres" només ens han fet 3.000 morts a Nova York i Washington, 200 a Madrid i 60 a Londres. O sigui que anem guanyant. Molt bé, Tony Blair i companyia.

dijous, 7 de juliol de 2005

Contraatac a Londres

Ho vam dir fa temps i ara, malauradament, amb motiu dels atacs a Londres, ho hem de repetir: Occident està en guerra amb l'Orient mitjà, en alguns països de manera oberta (Iraq) i en d'altres, de moment, de manera encoberta (Palestina, Iran, Afganistan...). No em consola que l'Estat espanyol s'hagi desentès d'aquesta guerra, perquè els meus referents són el món occidental en general, tot i que cada cop menys, perquè em sento cada dia més desenganyat de la presumpta civilitat i superioritat moral que s'atribuïa al món occidental. Els Estats Units i la Gran Bretanya, doncs, estan en guerra amb l'Orient mitjà, i de tant en tant, com va passar ara fa setze mesos a Madrid, les rereguardes reben també el cop dur de pólvora, sang i plors que implica tota guerra.

Són fanàtics, els qui han posat aquestes bombes a Londres. Com van ser fanàtics els estatunidencs, anglesos i espanyols que van llançar bombes sobre la població de Bagdad ara fa dos anys i mig. Com van ser fanàtics els d'al-Qaida quan van estavellar quatre avions civils a Nova York i Washington. Com van ser fanàtics els americans que van llançar bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki -d'aquí a uns dies en parlarem, que ara farà seixanta anys-, i abans a Dresde i altres ciutats alemanyes que van quedar arrasades, com van ser fanàtics els hutus que es van carregar un milió de tutsis, com van ser fanàtics els serbis i els croats quan van pelar milers de bosnians, com van ser fanàtics els alemanys que van carregar-se sis milions de persones als camps de concentració, com van ser fanàtics els franquistes que van tirar bombes sobre Barcelona -el primer bombardeig de la història sobre "objectius civils"-, com van ser fanàtics els republicans espanyols i catalans que van assassinar gent de manera aleatòria. Tothom qui fa una guerra és fanàtic, tant si la fa de manera "civilitzada" com si la fa de manera "incivilitzada" i "terrorista".

La guerra, totes les guerres, són la manifestació màxima del principi immoral que "el fi justifica els mitjans". Per això vaig dir que era pacifista, perquè jo no hi estic d'acord. Hi insisteixo: la guerra no arregla res. Mai. L'única pau que pot aconseguir una guerra és la pau dels cementiris.

Ara els "terroristes" han contraatacat a Londres. I els ianquis i els anglesos i altres diran que fan falta més màquines de guerra i més bombardeigs i més morts per acabar de collar l'enemic. I encara pujarà un grau més la violència al món.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)