dijous, 26 de febrer del 2009

Qüestions de llengua (XXXVIII): L’agonia del català?

(Teniu este article actualitzat ací.)

dilluns, 23 de febrer del 2009

Perles (11): Llarg termini


«Fa poc vaig veure un anunci a televisió sobre un rímel. L’espot assegurava que aquell rímel durava un llarg termini: 24 hores. Immediatament llançava un missatge tranquil·litzador: ‘En qualsevol moment se’l poden treure amb aigua tèbia.’ El terme llarg termini és impopular.» (Zygmunt Bauman, sociòleg, El Periódico 21 novembre 2008)

divendres, 20 de febrer del 2009

Resoldre els problemes del món


Fa un parell de dies un amic –un periodista d’aquells que per pruïja professional pròpia o per encàrrec del seu cap es miren amb lupa tot el que publiquen els altres mitjans, per assegurar que no s’han deixat res d’important, i sé que no s’enfadarà quan llegeixi això– em va enviar un anunci que havia aparegut en un diari espanyol. Us el tradueixo tot seguit, tal com raja: «Faustino León García, 76 anys. Separat i jubilat. Visc sol i estic sol. Sé de tot i entenc de tot. Em considero únic, capaç de donar solució perfecta a tots els problemes del món de la manera més fàcil i natural en el temps més curt possible. Que en prenguin nota els presidents i polítics, ja que ells tenen poder i diners i Faustino León té la solució. El que cal és una reunió al més alt nivell mundial, i comptant amb Faustino León tots els problemes resolts per sempre. Tel. xxx.» (ABC, 17 febrer 2009)

El meu amic li havia trucat. Estava una mica sonat, pobre home. Només feia que repetir les mateixes paraules de l’anunci. Però li va dir, trist, que només li havien trucat dues persones. Que cruels que som tots plegats. No costa tant de trucar-li i fer-li una mica de cas. Resoldre els problemes del món comença per aquí, per fer cas al veí i riure-li les gràcies (sempre que siguin innocents i inofensives).

L’altra opció és que li facin una trucadeta el Sr. Montilla, el Sr. Mas i tota aquesta patuleia, que potser este home tronat de l’anunci té idees curioses, però no estic del tot segur que hagin de ser molt pitjors que algunes de les que ens han ofert els governs d’aquest país els darrers... posem-hi deu anys i tothom content?

(És clar que rellegint l’anunci de l’amic Faustino també et demanes si no fas tu mateix de vegades el mateix efecte patètic amb les teues propostes i reflexions que sembla que pretenguin arreglar el món, quan fas una mica de profeta o d’oracle, vaja. Glups. Ehem. Disculpes.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 18 de febrer del 2009

Perles (10): Ganes de queixalar algú


«[A Snoopy] li agradaria molt queixalar un turmell de tant en tant, però el temor que li peguin el fa controlar els impulsos. Voldria donar-li una bona lliçó al gat dels veïns, però ha observat, com Charlie, que els cops comporten més cops, i s’estima més estar-se’n.» (De la presentació de Snoopy Writer, Charles Schulz, United Feature Syndicate Inc., 1981)

dissabte, 14 de febrer del 2009

Perles (9): Vagi a l’especialista


«Els metges especialistes són molt necessaris, bàsicament perquè són els que permeten progressar en medicina. Però si volen visitar malalts, han de conservar una part de troncalitat. Jo no accepto que un metge digui “això no em pertoca”. Aquest no s’ha de posar davant d’un malalt. El metge, sigui pneumòleg o sigui cardiòleg, és igual l’especialitat, ha de ser capaç de fer una primera visita d’un malalt no classificat prèviament per un diagnòstic. La medicina interna, primària, és crucial. Perquè molts cops el procés del que t’explica el malalt és a distància, a quilòmetres, del que realment li ha passat. Molts dels meus pacients tenien la causa de la malaltia molt lluny de la raó per la qual es queixaven. Ho he explicat moltes vegades: “No es pot visitar a trossos.” L’home, des del punt de vista biològic, no és una suma de sistemes. És una unitat.» (Ciril Rozman, entrevistat per Núria Escur, Magazine 1 febrer 2009)

dimecres, 11 de febrer del 2009

Fets diferencials (14): El múscul empresarial català


La notícia alarmista: els concursos de creditors –suspensions de pagaments i fallides– s’han triplicat l’any 2008 a Catalunya. Quantes n’hi ha hagut? Més de set-centes. Això és molt greu? Sí, però parlem-ne.

«A Catalunya hi ha 33.599 empreses que facturen més d’un milió d’euros, fet que converteix el país [sic] en líder empresarial per damunt d’altres països de dimensió similar com Bèlgica (16.978 empreses), Dinamarca (5.588), Finlàndia (9.172), Noruega (13.192) i Suècia (16.764)» (La Vanguardia, 8 febrer 2009).

D’aquestes 33.600 empreses que facturen més d’un milió l’any, 4.032 (12%) depassen els 10 milions d’euros, i 671 (2%) més de 50 milions. Certament, a Dinamarca, per exemple, el 57% de les empreses facturen més de 10 milions i les que en facturen més de 50 milions representen el 28%. Però aquests percentatges de Dinamarca signifiquen 3.185 empreses (menys que a Catalunya) que guanyen més de 10 milions i 1.564 empreses (més que a Catalunya, ara sí) que en guanyen més de 50. Són dades d’aquest any passat, extretes de l’estudi La dimensió de l’empresa catalana 2008, del Col·legi d'Economistes de Catalunya).

Heu vist enlloc aquests titulars? Heu llegit en cap portada de cap diari «L’any 2008 30.600 empreses de Catalunya van facturar més d’un milió d’euros»? No, oi? Jo tampoc. Aquestes dades que us he reproduït les he hagut de pescar a la penúltima pàgina d’un diari d’aquest diumenge, i ocupaven una miserable mitja columna.

O sigui, la notícia alarmista cal posar-la dins d’aquest context. Queden 33.000 empreses dempeus. Moltes amb dificultats, però vives. I això que no comptem les que facturen menys d’un milió d’euros. Nosaltres estem just a la ratlla.

D’altra banda, l’empresari gironí Josep Serra Quintana escrivia el mateix dia: «Davant la greu situació econòmica sembla que últimament només hi ha un culpable: la banca. No deixo de preguntar-me què n’han fet els particulars, empresaris i, evidentment, les administracions, del gran flux de diners, superàvits i beneficis d’aquests magnífics últims anys. Queda palès que molta gent no ha actuat com calia, no han estalviat, no s’han dotat de recursos propis, ni han fet fons de reserves: s’ha dilapidat tota la bonança? Haig de creure que quasi tot el que es guanyava es malgastava?» (carta als mitjans de comunicació, 8 febrer 2009).

En resum: tret d’excepcions, em fa l’efecte que fins ara pleguen o fan expedients de regulació d’ocupació empreses de cultura espanyola i de sectors molt determinats, empresaris que vivien només de crèdit i no feien estalvi, no tenien tresoreria, es gastaven tot el que ingressaven, cada any consideraven benefici el que trobaven a caixa. Gent que ara, que van mal dades, no volen saber res dels seus treballadors, com si els haguessin fet un favor contractant-los, i si t’he vist no et conec. Són grans empreses, certament, i tenen una gran transcendència social perquè les seves irresponsabilitats les pateixen moltes persones, però són una minoria. Almenys de moment. I sé que hi ha excepcions: empresaris que han quedat entrampats sense culpa. Però són excepcions, tal com jo ho veig.

En canvi, molta gent, milers i milers d’empresaris d’aquest país continuen dempeus, i la immensa majoria aguantaran. Potser no tots de la mateixa manera. N’hi haurà alguns que, malgrat totes les prudències, finalment petaran per manca de negoci, però no a la primera dificultat, que és el que passa ara. I vull creure que fins i tot la majoria dels empresaris que ara lluiten i potser al final hauran de plegar quedaran com van començar, proporcionalment igual com els seus treballadors, no se n’hauran aprofitat. Tots cap a casa, però ells els primers, i segurament sense salvavides, com els altres.

En canvi, potser molts no han crescut en els anys de bonança tant com haurien pogut, però no han crescut tant com voldrien o podien per prudència, perquè no tenen vocació d’aventurers temeraris, perquè saben el trauma que pot suposar el fet de crear llocs de treball teòricament indefinits que en realitat són absolutament precaris i que depenen del primer cop de vent fort.

O sigui, en temps de creixement la gent se sent especialment tranquil·la i satisfeta si aconsegueix un lloc de treball en una empresa d’anomenada –i els amics i coneguts el feliciten: carai, treballes a Tal?– o bé en una empresa xicoteta que té com a client principal una gran empresa –carambes, vosaltres sou els que feu els dallonses de Tal?–, però en èpoques de crisi treballar en aquest tipus d’empreses importants és tenir molts números d’inestabilitat. En canvi, moltes petites empreses, milers, que no facturen gaire i que tenen clients prou diversificats, estan més ben preparats per combatre les crisis, per estrènyer-se el cinturó i per treballar el doble i rebaixar els preus dels seus productes i serveis fins que la torbonada passi. Per poc que puguin, tothom continuarà tenint feina: són empresaris de raça.

Tot això que dic aquí no vol dir que no hi hagi crisi ni que no hi hagi molta gent que ara ho passa malament. El que dic aquí vol dir simplement el que dic aquí, fart de tant alarmisme descoratjador com et trobes als mitjans de comunicació. Ni més ni menys. I no em paga el govern ni cap patronal. Potser, això sí, he extrapolat més del compte el que veig al meu voltant.

(Tampoc ha eixit gaire als diaris la creixent morositat d’algunes administracions públiques en els seus pagaments. Es veu que hi ha altres prioritats, com ara tenir els bancs contents, que no pagar els deutes. No s’adonen que així paralitzen el sistema? Sí, és clar que se n’adonen, però les empreses petites i mitjanes no criden tant com les grosses, no tenen poder com els bancs.)

Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit
Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire
Fets diferencials (XI): «Bona tarda» i companyia
Fets diferencials (XII): Quina vergonya
Fets diferencials (XIII): Els López

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 7 de febrer del 2009

Qüestions de llengua (XXXVII): L’autocar i l’autobús

(Teniu este article actualitzat ací.)

dimecres, 4 de febrer del 2009

Perles (8): Informar sobre manifestacions


«Topem amb una [...] manifestació que [...] porta cartells i banderes. Al davant de tot, un rètol que diu: Les espagnols de Paris. ¿Què voldrà significar una designació tan vaga? Són una trentena només [...] El que porta el cartell [...] és un català, fill d’un estorer famós a Barcelona: estudiant fracassat, després actor còmic, a estones tenor i sempre bala perduda. [...] Els altres manifestants, més aviat espellifats, fan més cara d’esperar un sopar calent que de voler entrar en combat. És possible que demà algun diari francès enalteixi la gesta d’aquest grapat de desesperats als quals la guerra ha ofert sortida a una situació insostenible. [...] El fet, però, no privarà de donar a aquesta trista realitat uns aires de llegenda. I serà probable que llegim en algun diari francès: Le peuple espagnol demande se battre pour la France.» (Gaziel, París 1914. Diari d’un estudiant, Aedos 1965, anotació del 2 d’agost del 1914, p. 39-40)

Una altra:

«L’amic Ragasol ha fet publicar a La Publicitat d’aquest matí que ahir al Parc, quan jo anava amb ell entre la multitud, em va reconèixer la gent i em va fer una ovació. Sorprès de la notícia, he recordat després aquella noia del poble que havia picat de mans davant meu. Per a Ragasol, aquesta noia era tot el poble i el seu aplaudiment isolat l’ovació d’una gentada.» (Amadeu Hurtado, Abans del sis d’octubre (un dietari), anotació del 13 de juny del 1934)

O sigui, l’esbiaixada a l’hora d’informar sobre manifestacions ve de lluny.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Reptes publicitaris (4): La pujada del gener


Dues empreses importants, d’aquelles que publiquen anuncis a tota pàgina als diaris i bàners generosos a internet, han coincidit enguany en un lema, a partir de la anomenada* «cuesta de enero», una denominació que em penso que ve del temps del Franco, o d’abans i tot. És evident, doncs, que els creatius d’aquests lemes eren espanyols, i segurament una mica carrinclons, per dir-ho finament.

Què ha de fer un traductor que es troba aquest pollastre damunt la taula?

Doncs, ha de fer el que pugui, com sempre. Però en el primer cas la traducció és realment esfereïdora: «La costa de gener ara ja no costa tant» (Telefónica). «La costa de gener»?? En el segon cas em sembla que s’ha fet més bé, tenint en compte el punt de partida: «La pujada del gener amb Alcampo fa menys pujada.».

No crec que el/la traductor/a que ha fet la feina per a Telefónica sigui el/la d’altres vegades. O bé, com passa tan sovint, ell/a ho ha fet bé però l’empresa li ha rebutjat la proposta perquè «s’aparta massa de l’original».

* Si fóssim coherents, crec que caldria escriure la anomenada sense apostrofar, exactament igual com s’ha d’escriure la anormalitat i no l’anormalitat, perquè la anomenada també es podria confondre amb un possible la nomenada. No em sembla tan important el fet que Fabra, en establir aquesta excepció, donés només exemples de mots amb un prefix a- amb valor negatiu (no és el cas de anomenada) com el motiu pel qual va establir l’excepció: els casos «en què la pronúncia exigeix la. Ex.: [...] la anormalitat, la asimetria i semblants (diferenciats, així, de la normalitat, la simetria, &.)» (Gramàtica catalana, 1918, facsímil 2000, IEC, p. 28)


Afegitó del 5 de febrer. Un atent vigilant del vigilant que hi ha a les terres de l’Ebre diu:

«Penso que l’única raó que podria fer defensable l’excepció de l’apòstrof en casos com ara la anormalitat és que cal forçar la pronúncia sense elisió en la llengua oral. És a dir, quan algú veu escrit l’anormalitat no pot caure en cap possible confusió (s’escriu diferent de la normalitat), i només si pronunciem això que acabo d’escriure ens podem confondre.

»L’excepció, tanmateix, és absurda:
- Inventem una excepció en la llengua escrita per a fer una distinció (la simetria - la asimetria) que ja faríem sense que hi hagués excepció (la simetria - l’asimetria).
- En la llengua oral continua sense fer-se cap distinció quan llegim la simetria i la asimetria, atès que en el segon cas (si enraonem normalment, sense afectació) també fem elisió (les vocals en contacte s’unifiquen), tret del cas que pensem que cal aclarir amb èmfasi a què ens referim. Si això és tan important que es reflectisca en la llengua escrita, ¿què fem en una simetria vs. una asimetria, o què feu els catalans orientals per a distingir de simetria de d’asimetria? Està claríssim: ho escrivim com toca sense haver de pensar en cap excepció, i quan parlem ja fem el que podem per a fer-nos entendre.

»I, per a acabar-ho d’adobar, efectivament, podríem estendre el problema a altres paraules com ara la atracció (vs. la tracció), la avinguda (vs. la vinguda), la apagada (vs. la pagada), la assignatura (vs. la signatura)...

»Tot això no cal, em sembla. Les elisions (les que reflecteixen els apòstrofs i les que no) no deixen de ser petites dreceres de la llengua oral, que sacrifiquen de vegades (poques) la precisió perquè volem anar més de pressa. Reivindico, és clar, el dret a no fer les elisions quan parlem i creiem que així ens fem entendre millor (cas de la asimetria en alguns contextos), però quan escrivim no ens fa cap falta marcar res.» (Joan Mascarell, comunicació personal, 4 febrer 2009)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)