dimecres, 24 de juny de 2009

Sobre el futur de la llengua

El professor Antoni M. Badia i Margarit publicava ahir a l’Avui una mena de testament sobre la llengua, un escrit que sembla que vulgui tenir una transcendència històrica (per això el reprodueixo aquí, al prestatge dels articles permanents, que generalment no són meus sinó d’altres persones i altres mitjans). Jo estic d’acord amb el que diu Badia, que fins ara ens n’hem sortit malgrat els obstacles grossos, persistents, a què ens hem hagut d’enfrontar els darrers tres segles. El problema meu és que també estic força d’acord amb Joan Solà, que el fet d’haver reeixit fins ara no ens garanteix el futur.


Reflexió sobre el futur de la llengua arran d'unes paraules de Joan Solà

El català, ahir, avui i demà

per Antoni M. Badia i Margarit, catedràtic emèrit de la UB i membre de la Secció Filològica del IEC


Precedents. Ja fa temps que la llengua catalana és objecte de preocupació per part de molta gent. Així es va forjant un lloc comú que diu: “El català es troba amenaçat de mort”. Fa pocs dies ens ho ha recordat el mateix Joan Solà, a qui, amb aquest motiu, torno a felicitar per haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany. D’ell llegíem una frase “aparentment” decisiva: “Sense sobirania política no se salva la llengua catalana” (AVUI, dia 7 de juny, p. 46-47, frase repetida a la primera pàgina del diari). Joan Solà sap bé què penso jo sobre aquesta qüestió, però sens dubte em permetrà que no deixi de tornar-ho a dir, ara que se me’n presenta l’ocasió. D’altra banda, aquesta temença sobre la feble salut del català és tan antiga que potser aviat perdrà valor, sobretot si les coses es van succeint com ho exposaré en això que segueix. A finals del segle XVIII, el patrici Antoni de Capmany (1742-1813) ja va afirmar que la llengua catalana tenia els dies comptats. Moltes persones es van fer eco de tal dita, fins al punt que totes elles van acabar morint-se (per llei de vida). Qui no es va morir va ésser la pròpia llengua afectada, que encara avui, passats dos segles, es manté viva. No solament s’aguanta viva, la llengua catalana, sinó que en aquest llarg lapse de temps transcorregut ella ha estat el portaveu dels Jocs Florals, de L’Avenç, de mossèn Alcover, el Modernisme, el Noucentisme, una llengua polida i codificada en la República i (us ho creureu?) el llaç moral i escrit entre exiliats i resignats per mor de la Guerra Civil i, més tard, els infants de noves generacions de dins i de fora del país. I tot això, sense ensenyament públic ni cap mitjà que afavorís l’ús de la llengua. Aquesta recolzava, temps hi havia, en una fervorosa fidelitat ancestral, malgrat que, al darrer temps, hagués d’ésser l’objecte d’una insòlita persecució, com dic en això que segueix.

EL CATALÀ, AHIR

Comprèn de la fi de la Guerra Civil (1939) a la mort del dictador Franco (1975). És l’època més dura i més cruel de la història de la llengua catalana. Atès que, qui més qui menys, la gent interessada, sigui per motius de família, per lectures, per converses o per altres raons, coneixen prou aquestes tres dotzenes d’anys (que jo ara només podria resumir de manera inadequada), en reduiré l’explicació a un esdeveniment que va remoure els medis intel·lectuals, polítics i mediàtics de casa nostra. Penso en l’estudi intitulat Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, aparegut a la revista Els Marges (Barcelona, núm. 15, 1979, p. 3-13), signat per tots els redactors de la revista. L’article té un títol tan entenedor que no caldrà que gasti gaires ratlles per a explicar-lo o aclarir-lo. A una llengua que no sigui “òrgan d’Estat” (ens hi deien) no li servirà en absolut de posseir una literatura excel•lent ni una població nombrosa, ni res de semblant. Necessita posseir un “reconeixement d’Estat”. L’article va ésser discutit, però jo no vaig adherir-m’hi: hi argüia que “allí dins” hi havia “gat amagat” i sempre hi endevinava una adhesió (atàvica, si voleu), aquella adhesió que ha fet afirmar als sociolingüistes estrangers (que ens veuen i ens coneixen de fora estant) que som “un cas únic en la sociolingüística universal”. De fet, una adhesió que avui, al segle XXI (o del globalisme), ja està desapareixent, però que se’ns en va quan ja ens ha ajudat de manera decisiva en les crítiques èpoques anteriors.

EL CATALÀ, AVUI

Després de la mort de Franco (1975) es va anar assuaujant la situació (no de les Normes, sinó de llur aplicació, que sempre fornia unes xurriaques a les mans, si calia, de l’opressor, el qual, però, també s’hi pensava més, abans d’intervenir). Sí, però tot menys violent. I les coses van anar cedint de mica en mica. La Constitució (1978) i l’Estatut de Catalunya (1979) han estat les més importants. Ja no hi ha, doncs, problemes? És clar que sí, i grossos. Enormes! Tanmateix, els mínims en llengua catalana (en l’ensenyament, en la premsa, en les publicacions generals, en els espectacles i tantes altres activitats) fan acte de presència pertot arreu. Com que sortíem del no-res, tot semblava molt. El trist panorama de les reclamacions d’Els Marges (1979) s’ha anat esvaint, i només resta el “gat amagat”, que ja va contradir, al segle XVIII, l’imprudent veredicte d’Antoni de Capmany. Com té raó la dita popular: que els “gats tenen set vides!”. De problemes, és clar que en tenim. I abundosos! Per aquesta raó a mi em sap molt greu qualsevol vaticini que anunciï la mort de la llengua. En efecte: qui s’apuntarà a una causa perduda? Avui l’administració parla i escriu, en els actes públics i oficials, en català. Quan els immigrants recents reben una circular en català, en comptes de queixar-se, recorren als veïns i els en demanen la traducció. (Ja sabem que hi ha excepcions, però parlo d’allò que conec.) Què més volem avui? Fa poc, un crític literari de prestigi, Joan Triadú, pensant en la magnífica obra literària produïda en català en els darrers temps, n’ha qualificat l’època d’una “Edat d’Or”. I si bé ho examinem, tenim realment una nova edat brillant. I encara haig de dir uns mots referits al demà d’aquesta llengua...

EL CATALÀ, DEMÀ

Sempre és una aventura de parlar del futur d’una empresa humana. I més si es tracta d’una empresa en llengua catalana, que molts que se’n diuen amics jutgen tan severament. Hi seré breu, però no hi seré tan pessimista com ells hi són severs. Una cosa és evident: estem construint aquest any 2009, que assenyala un punt àlgid en la història del nostre país en tots els seus aspectes: en suport físic, en mitjans econòmics, en estructures, en obres públiques, en salut política, en claredat de perspectives, en ruptura d’elements que per definició no poden fragmentar-se. I algunes dotzenes d’aspectes més. Vull dir que si hi afegim la malalta, desorientada i vacil·lant llengua (i si ho sabem fer bé), d’aquesta llengua (i potser també de tots els altres aspectes al·ludits, sobre els quals renuncio a parlar, per incompetent, però en parlo perquè tots plegats fem una pinya) podria sortir-ne un país nou. I si no ho fem prou bé, en sortirà un país apedaçat, que sempre serà millor que el que tenim.

CONCLUSIÓ

Tenim dues possibilitats: 1) La primera. Continuar com fins ara: la llengua catalana seguirà fidel a la seva història, si més no del segle XVIII ençà, i sobretot serà tal com la descriuen les lleis i les normes vigents (a l’espera de com es resoldrà el famós Estatut que fa tant de temps que jeu al Tribunal Constitucional). 2) La segona. Interpretar, en els seus sentits més positius, noves estructures que esperem amb candeletes.

(Avui, 23 juny 2009)

dimarts, 23 de juny de 2009

Cerdà tergiversat

per Juli Capella

Com ens agraden els aniversaris! Són l’ocasió per muntar pessebres amb pressupost assegurat. Però també per reflexionar. Ara li ha tocat al 150è aniversari del pla Cerdà per a Barcelona. Estarà molt bé celebrar-ho, però l’autèntic homenatge a un enginyer tan il·lustre, pare de l’urbanisme espanyol, seria tornar a l’origen. No només construint illes de cases menys denses, sinó també obrint-ne l’interior a l’espai públic, creant jardins comunitaris. I també retallant tots aquells àtics i sobreàtics, que van anar pervertint la seva volumetria i ofegant l’assolellada que estava garantida per a tothom. Un altre homenatge seria parar d’obrir les voreres cada dos per tres i, una vegada per totes, fer el que ell havia planejat: una galeria de serveis universal per a tota mena de conductes, actuals o futurs. També seria tot un detall acabar amb tots els filats aeris, que ell ja va veure incompatibles amb una ciutat decent, però que encara es veuen penjant per molts barris. L’aniversari hauria de servir per reivindicar més verd, el gran parc d’escala urbana al costat del Besòs, contrapunt a Montjuïc, que mai es va crear. I, de passada, fer-li algun monument o una plaça, però sense que s’inundi.

El seu pla per a la ciutat no va arrencar amb bon peu, i amb el pas del temps va patir amputacions, tergiversacions i canvis. Alguns de positius, però la majoria perniciosos per al ciutadà. Amb tot, la força conceptual de la seva planimetria, la seva poderosa alineació, la gran capacitat vial de la trama quadriculada i el bon encaix de la tipologia habitativa, li va donar una empremta que ha perviscut fins als nostres dies. I això malgrat un segle i mig d’alcaldes!

(El Periódico, 10 juny 2009)