dissabte, 29 de desembre de 2007

Les quatre temptacions de Becket

Thomas Becket, l’onomàstica del qual es recorda avui, va patir segons T.S. Eliot (Murder in the Cathedral, obra de la qual ja vaig parlar fa un parell d’anys) quatre temptacions interiors davant les creixents i abusives exigències del rei, contra les quals es resistia: una, defugir el problema de consciència que se li havia plantejat, desaparèixer del país i viure de rendes –tenia prou poder i béns per a fer-ho–; dues, declarar lleialtat incondicional al rei i fer tot el que el sobirà li reclamava –però així trairia la seva consciència–; tres, desobeir obertament el rei i fer conxorxa amb els enemics, que li ho sabrien recompensar –però amb això trairia el rei–; quatre, accelerar les coses, sobreactuar en solitari per tal que el matessin per ordre del rei i passés a ser un màrtir i un heroi per al poble, amb la qual cosa seria encara més poderós, mort i tot, que amb cap de les tres solucions anteriors, perquè triomfarien les seves idees i ell viuria eternament, a cavall d’aquest triomf, en la memòria dels homes.

Alguna vegada a la vida –poques, per sort, perquè són desconcertants– passa això, que se’t presenta com a «temptació» allò que ja no sols és un deure, sinó que com de fet és més costós. O sigui, a l’inrevés de com sol ser i se sol pensar (temptació = atractiu però nociu / refús = rebutjable però profitós). És a dir, perquè s’entengui més bé –no m’és gens fàcil d’explicar-ho–, normalment considerarem una temptació que convé rebutjar les postres cremoses i hipercalorífiques, tret que se sigui anorèctic/a o es tingui intolerància al sucre, i en canvi considerarem un deure onerós però convenient l’oli de fetge de bacallà si tenim problemes de raquitisme o d’arteriosclerosi. I llavors, haver de prendre l’oli aquest que és el paradigma del mal gust no se’ns presentarà mai com una «temptació», sinó en tot cas com una obligació.

Segons Eliot, a Becket, com deia, li va passar a l’inrevés. Havia de rebutjar totes quatre temptacions –les tres primeres de manera normal: atractius contra els quals s’imposa el deure ètic–, però a l’hora de la quarta... com podia evitar que, whether he liked it or not, es complís fil per randa el que augurava aquell «mal pensament»? Com no «condemnar-se» en qualsevol cas? Com esquivar el destí tancat i la desesperació, si fins i tot l’opció «bona» es presentava amb aire de sospita?

I doncs, la resposta d’Eliot és: ho va fer perquè no va pensar en les conseqüències personals, va prescindir de si mateix, va superar la temptació a còpia d’entomar el problema sense tenir-se en compte ell: com si fos un altre. O sigui, tot i que es va complir el quart supòsit –Becket continua sent un referent ètic a Anglaterra al cap de vuit segles i mig–, això ha sigut així sense que ell s’ho proposés. La qual cosa vol dir, segons Eliot, que no va «caure» en la temptació, ja que no es pot dir que has comès «pecat» si no hi ha hagut prèviament la voluntat de cometre’l. Encara que el resultat sigui exactament –o aparentment– el mateix que si l’haguessis comès.

I doncs, el que féu Becket, senzillament –segons Eliot–, era allò que creia que havia de fer. Les conseqüències del seu acte heroic no eren responsabilitat seva, sinó dels altres. Ell va mirar de no pensar que allò que feia fos heroic: era el que havia de fer i fora.

Un home savi, Eliot. I profund. A mi m’encanta. No sé si se’l valora prou en l’actualitat. O és que jo ja sóc molt antic.

I amb això em penso que acabarem l’any. Fins després de Reis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 24 de desembre de 2007

L’article de Nadal

Enguany no me n’he sortit a l’hora de preparar un article específic per a aquest Nadal com havia fet en anys anteriors, tot i que hi ha hagut diversos intents d’engiponar alguna cosa amb cara i ulls que finalment han quedat en esborranys. De manera que he decidit manllevar-lo del meu amic Eugeni S. Reig, un home bo d’Alcoi i autor de l’impagable Valencià en perill d’extinció, un llibre molt i molt recomanable també com a regal de Reis perquè inclou, a tall de diccionari transversal, milers de paraules, frases i dites de la nostra llengua exposades de manera molt atractiva. D’altra banda, ja sabeu –mireu el final d’eixa plana que us enllace– que entre Alcoi i Igualada hi ha hagut sempre lligams molt especials. Les bones relacions han de continuar.

Vet ací el que ens diu Reig:

«S’acosta el període Nadal - Cap d’Any - Reis, una època màgica per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts. Tots els que ens hem criat immersos en una cultura de tradició cristiana –i als valencians, això ens afecta de ple–, els dies que envolten Nadal ens porten a la memòria vivències de la nostra infància, i no únicament de la nostra, sinó també de la dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres besavis, vivències del passat que ens han arribat per tradició oral i s’han barrejat amb les pròpies. Tant el dia de Nadal, com també els dies immediatament anteriors i els posteriors fins al dia 6 de gener, se’ns presenten envoltats d’una parafernàlia que transcendix els actes religiosos i, fins i tot, la mateixa religió. La gastronomia nadalenca, les cançonetes de Nadal, les innocentades, les múltiples celebracions festives, els àpats, els regals dels reis, etc., formen part indissociable de la nostra tradició, de la nostra cultura, de la nostra personalitat, de la nostra idiosincràsia. Però la globalització uniformitzadora i anihiladora que, per desgràcia nostra, ens ha tocat viure, anorrea les cultures mil·lenàries i substituïx els trets específics dels pobles que tenen una personalitat diferenciada per altres trets universals que són clons vulgars i uniformes, idèntics arreu del món.

»Fem una ullada ràpida a la gastronomia nadalenca, concretament al sopar de la nit de Nadal i al dinar del dia de Nadal. La tradició valenciana ha sigut, durant centenars d’anys, la nit del 24 de desembre –que els valencians sempre hem anomenat nit de Nadal, perquè és la nit en què es celebra el naixement de Jesucrist i que ara pràcticament tothom anomena amb el castellaníssim i innecessari Nochebuena– fer un sopar frugal que només es diferenciava del d’una nit quotidiana pel fet que, per a postres, es menjaven fruites seques, com ara ametles, avellanes, castanyes, bellotes dolces, figues seques, panses, etc., i, per descomptat, el tradicional panfígol. Era un sopar lleuger que permetia dormir bé i arribar amb forces i bona cosa de gana al dinar del dia de Nadal, el típic putxero valencià amb pilotes, que abans s’anomenaven tarongetes perquè tenen, aproximadament, la forma i la grandària d’una taronja petita.

»L’alcoià Josep Garcia Llopis arreplega en el seu llibre Revoltim la cançoneta següent, que ell recordava haver sentit en l’Alcoi de primeries del segle XX:

Passen bones festes,
festes de Nadal;
bones tarongetes
i un conill ben gran.

»Actualment, a Alcoi, ja no s’usa la denominació tarongeta –tothom en diu pilota–, però els valencians que viuen al sud de la línia Biar-Busot continuen emprant-la amb normalitat. A Elx, per exemple, no es diu de cap altra manera.

»A partir dels anys seixanta del segle XX va començar a entrar la televisió en les nostres llars i els valencians ens vàrem assabentar que en altres punts d’Espanya –a Madrid, per exemple– la nit de Nadal era costum fer un gran tiberi, amb angules, gambes, llagostins, percebes, un besuc al forn o mig corder rostit i, per a postres, dolços a orri. Nosaltres, immediatament, ho vàrem copiar i, ¡hala!, bona fartada per a sopar. I l’endemà, dia de Nadal, com no volem renunciar a res, ¡això podíem fer!, a menjar-nos l’olla de Nadal amb pilotes, el torró i tot el que siga menester. I encara sort que el dia 26 de desembre, en què sempre hem celebrat el segon dia de Nadal i ens hem menjat un bon plat de canalons fets amb les sobres del putxero, ara ja no és festa i podem anar a l’ambulatori a buscar ajuda per a combatre l’enfit.

»I de les cançonetes de Nadal ¿què en podem dir? Els valencians, durant anys i anys, hem cantat les nadales en la nostra llengua. Manuel Sanchis Guarner en va arreplegar unes quantes que va publicar en el seu Cançoneret de Nadal que ara, molt encertadament, ha reeditat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, acompanyat d’un CD amb tretze nadales nostres interpretades per diversos grups i cantants de la terra. Fa uns anys el Grup de Danses Carrascal d’Alcoi va editar el CD titulat L’asgilando. Cançons populars del Nadal alcoià amb quinze nadales alcoianes. Eixes són les cançonetes que els valencians hem cantat sempre fins que ens varen ficar en el cap que en lloc de cantar allò de “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses i apagueu la llum” (també hi ha la variant “a la rum rum, a la rum rum, figues i panses apaguen la llum”) el que havíem de fer és mirar “cómo beben los peces en el río”, que es veu que és una cosa d’un nivell intel·lectual més elevat. Però com açò de la globalització va i ve i no s’entreté ara, gràcies als mitjans de comunicació i als altaveus de les grans superfícies, ja no ens interessa si “los peces beben y vuelven a beber” o si el “chiquirritín está dormidito entre pajas”, ara l’interés rau en jingle bells, joy to the world, deck the halls, let it snow, up on a housetop, sleigh ride, winter wonderland o here comes Santa Claus, tot amb autèntic i inequívoc sabor americà, com toca.

»De tota manera, com sé que, afortunadament, encara hi havem uns quants valencians que estimem profundament les nostres coses, reproduïsc a continuació la lletra de Pastoret ¿a on vas?, una cançó de Nadal genuïnament nostra. Aquesta nadaleta la conec d’Alcoi i la lletra que aporte correspon a com l’he sentida cantar a persones de la meua família. Vull aclarir, no obstant això, que la cançó és coneguda, amb variants molt lleugeres, en diversos llocs del nostre domini lingüístic, com ara Girona, el Pirineu de Lleida, el Priorat, les Terres de l’Ebre, l’illa de Mallorca i diverses poblacions valencianes.

»Desitge un molt bon Nadal a tothom.

PASTORET ¿A ON VAS?

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on véns?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿què fas?
Feixos de llenya, feixos de llenya.

Pastoret ¿per què?
Per a calfar-me que fa molt de fred.

¿Vas molt llunt?
A un pesebre, a un pesebre.

¿Vas molt llunt?
A on el bon Déu ha nascut.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)

Pastoret ¿a on vas?
A la muntanya, a la muntanya.

Pastoret ¿d’a on vens?
De la muntanya de vore el temps.

¿Quin temps fa?
Plou i neva, plou i neva.

¿Quin temps fa?
Plou i neva i nevarà.

Pastorets que en aquella muntanya,
en aquella cabanya, estaven sopant.
Baixa un àngel que els allumenava
i els encaminava als peus de l’infant. (bis)»

Fins ací l’article de Reig.

Però ja que hi som, i encara que açò s’ha fet molt llarg, no em puc estar de copiar-vos una altra nadala que he rebut de Guardamar del Segura, allà a baix de tot, del meu amic elxà Joan-Carles Martí i Casanova. De Guardamar també m’han enviat enguany un programa de festes de Nadal –en català, espanyol i anglès– i un calendari del 2008 en valencià amb tot de referències als costums que toquen cada dia: que si la mona del dilluns de Pasqua, que si el cant de les granotes del 5 de juny, que si les nyores de l’agost-setembre, que si les pilotes de Nadal, i els refranys corresponents a cada mes: «Pel maig, cada dia un raig», etc. Bé, vet ací la nadala, que porta el títol «Naixcut un xic» (us la copie tal com m’assegura Joan-Carles que la canten: «pesebre» i no «pessebre», «les pastorets» i no «els pastorets»):

Na(i)xcut un xic
que és molt alegre
a mitjanit
en el pesebre.
Flautes tocaven,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos.
A(i)xí ballaven
les pastorets,
flautes tocaven,
fent-se a trossos,
fent-se a trossos,
a(i)xí ballaven. [*]


[* La i de «naixcut» i «així», com en el català oriental, tampoc no es pronuncia en el valencià més meridional.]

I ara sí que prou. L’any que ve més. Bon Nadal.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 22 de desembre de 2007

Original

Aquests dies al Chicho –encara hi vaig de tant en tant, quan no tinc temps d’anar a dinar a casa o quan els nostres amics autobusers decideixen fer servir els usuaris com a moltó contra els seus caps– s’hi pot veure una performance original. Miro de descriure-us-la. Imagineu una caixa de fusta oberta d’uns 20 centímetres de costat, tombada de cara a vosaltres. Damunt la caixa, una Estrella Damm. A dins, un paquet de galetes Maria, una ampolla de Tio Pepe i una altra menuda de Benjamín. Al darrere, amagat rere un arbust, un Cacaolat. Més lluny, una ampolla de Coronas, una altra d’Emperador i una altra de Re Ruggero –no recordo si són aquestes tres, però per l’estil–, totes tres com carregades de paquetets. A la banda esquerra, un seguit d’ampolletes d’aigua, i al costat una de colònia Lavanda Puig i un paquetet de Dixan. Més enllà, a la vora d’altres ampolles que ara no recordo de què són, hi ha uns ous i unes pastilles d’Avecrem. I així. És graciós.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 21 de desembre de 2007

Enquestes manipulades

Els que alguna vegada hem fet enquestes sabem no sols que s’equivoquen sovint, sinó que també es poden manipular. En el cas de la darrera que ha publicat la Generalitat, no he passat de la pàg. 9 (de 293). Fixeu-vos, a la primera pregunta demanen quins són els problemes principals que té Catalunya avui, i llavors apareix un muntó de possibilitats, entre les quals quatre o cinc que es podrien reduir a una: dèficit d’infraestructures de Catalunya, relacions Catalunya - Espanya, sistema de finançament de Catalunya, crisi d’identitat catalana i excessiva pressió fiscal. Saben perfectament que aquests conceptes podrien anar perfectament tots junts, però no els interessa. No els interessa perquè a la pregunta 2, quan demanen quin d’aquests problemes creuen que és el més important, cap d’aquests cinc apareix com a primer, quan tots junts –o fins i tot només dos d’ells– sí que serien el primer. Però als nostres governants els interessa ara per damunt de tot inculcar la idea que les «qüestions identitàries», com en diuen de manera displicent, no preocupen als ciutadans. Potser té alguna cosa a veure amb això el fet que Montilla hagi dit avui mateix que vol «aparcar el finançament i les infraestructures fins a després de les eleccions».

I doncs, un cop vistes les preguntes 1 i 2 de l’enquesta, he decidit que tenia coses més interessants a fer.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 19 de desembre de 2007

El resistencialisme

Copio de Jordi Solé Camardons: «El resistencialisme és una actitud política basada en l’activisme com a eina única d’acció política i en el tancament defensiu per protegir-se de les agressions externes. El resistencialisme és molt útil en èpoques de dictadura dura, és gairebé l’únic camí que els queda als pobles i a les cultures agredides. Però un cop superada la pura dictadura continuar amb actituds “resistencialistes” no ajuda a avançar, no ajuda a sortir del clos dels convençuts perquè de fet hi ha una renúncia a la política. El resistencialisme és poc ambiciós, no creu en els salts polítics ni en els canvis de conjuntura, no s’adona de les oportunitats que cada dia tenim al nostre voltant. Resistencialisme és encaparrar-se en les velles receptes de predicar als convençuts i fer-se la víctima sense practicar l’autocrítica. El resistencialisme organitza molt bé el discurs per a la parròquia conscient, però no s’adona de les escletxes que es produeixen entre els sectors de la majoria inconscient. El resistencialisme organitza casals però li costa imaginar xarxes més grans perquè té por dels que no són dels seus. En èpoques de clandestinitat té sentit perquè estalvia caigudes de militants, però avui no ens ajuda a avançar.» (Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana, Documenta Balear, 2005, pp. 171-174).

I ara de Ramon Monton: «Ens cal una forma positiva de discurs, més enllà del clàssic ja n’hi ha prou (tot i que la indignació implica dignitat i, com deia l’escriptor José Saramago, és un bon indicador de la vigoria moral d’un poble) i l’esgotador resistencialisme que topa una vegada i una altra contra la sorda tàpia espanyola; una forma positiva que superi la fase infantil de la queixa perpètua, faci explícita la impostura dels marcs manipuladors que intenten destruir-nos, que enceti la construcció d’un futur nacional de debò i ens permeti articular uns valors alliberadors que condueixin la nostra nació a l’esperança i la il•lusió presents i a la llibertat futura.» (Ramon Monton, “No pensis en un espanyol”, Llengua Nacional n. 61, 2007, p. 11).

I jo quedo tocat, perquè em fa l’efecte que tenen tota la raó i que això no només serveix per a la política. El problema és posar-ho en pràctica, o no deixar-se portar, en la vida de cada dia, per les inèrcies del resistencialisme que el 99,9 per cent dels mortals amb un pèl de consciència tenim tan ficat a dins. El problema és també, com sempre, d’interpretar com es conjumina en cada moment l’«essencial i innegociable» amb el «d’això, parlem-ne». El resistencialisme sembla molt ambiciós perquè ho demana tot, i és per això que té tant d’atractiu entre gent lluitadora i magnànima. Però s’ha de superar. Un gran tema de reflexió, sí senyor.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 15 de desembre de 2007

El viaducte de Lesseps

Es veu que els diaris van rebre una nota de premsa i van decidir publicar-la perquè sí, perquè els agradava, era molt gràfica. Hi ha hagut titulars graciosos: «Enderroquen l’últim mur dels antics túnels de la plaça Lesseps per refer-la», deia un diari despús-ahir. I no era un mur ni formava part de cap túnel, sinó que era un pas de vianants elevat. A la plaça Lesseps han tirat a terra un viaducte pel qual fa anys passaven els vianants que anaven des de la plaça fins a un antic carreró que pujava a Mare de Déu del Coll, per darrere del CEIP Rius i Taulet. Aquell viaducte es va tancar i inutilitzar fa un munt de temps, quan es va obrir el tros del carrer Maignon que uneix l’avinguda de Vallcarca amb Mare de Déu del Coll. Però el pont de formigó continuava allà, com a testimoni d’un temps antic. I ara, finalment, aprofitant que tenien per la zona les màquines de les obres de la plaça Lesseps, l’han enderrocat. Algú va fer l’altre dia una nota de premsa dient que les màquines havien enderrocat l’últim mur del pas subterrani de Lesseps, i hi acompanyaven la foto, la foto de l’enderrocament de l’antic pas de vianants que era qualsevol cosa menys subterrani. I tothom l’ha publicada tal com raja, sense fer-se cap pregunta.

De fet, el pas subterrani em penso que ni l’han tocat: n’han tapat les boques i d’aquí a 20 anys, o 50, o 300, un veí caurà per una escletxa de la plaça Lesseps i es descobrirà que hi ha un túnel que van fer uns desgraciats els anys 70 del segle XX i que van decidir conservar uns altres desgraciats l’any 2007 quan el que havien de fer és destruir-lo. Heu llegit enlloc que el túnel no l’hagin enderrocat? No, no ho ha dit ningú, que jo sàpiga. Encara més, el web de l'Ajuntament de Barcelona parla (20 desembre 2007) de "la urbanització de la plaça un cop s’han enderrocat les estructures del túnel viari existent". O sigui, que oficialment s’ha enderrocat l’estructura. Però si hi aneu ràpid veureu que no, que encara hi és, però amb les boques tapades. Ara la cobriran, hi posaran unes plantetes i au, ja s’ho trobarà qui sigui d’aquí a uns anys.

Un cop més, quan saps de què va el tema, sovint els diaris et deceben d’allò més. I aleshores penses: per què llegeixo el diari cada dia?

La resposta: per saber allò que una majoria de gent pensen que és més o menys la veritat, per compartir amb tothom la mateixa virtualitat parcial. Perquè si no ho fas així, llavors vas perdut per la vida, no tens referents comuns amb l’altra gent. Necessitem creure en alguna cosa plegats, encara que sigui imaginari, ens cal un imaginari col·lectiu.

I ho diu un periodista. Un periodista decebut i alhora aclaparat. Encara sort que no m’hi dedico gaire, últimament.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 12 de desembre de 2007

Els atemptats que compten

Ahir, que era dia 11, hi va haver atemptats a Algèria i tothom en parla. Portades pertot, grans titulars. Són els dolents, que ataquen el dia 11. Però ahir, que era dia 11, també hi va haver atemptats a l’Iraq, i abans-d’ahir, i abans-d’ahir no l’altre, i cada dia des que els senyors Bush, Blair i Aznar van anar a conquerir aquell país, ara fa quatre anys i mig, per salvar el món dels atemptats que fan els altres de tant en tant, els dies 11. Però dels morts de cada dia a l’Iraq els diaris ja no en diuen res, perquè són cada dia i això cansa. I a més, els culpables són els nostres, els bons.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 6 de desembre de 2007

Sant Nicolau

Avui, fa molts i molts anys, començaven les festes de Nadal a Catalunya i a la majoria del països del món occidental. Ja ho vaig explicar.

Ara, per molt sant Nicolau que sigui, i amb tot l’afecte per aquest sant i les seues tradicions, jo el 6 de desembre vaig al despatx i penco. No només és que tingui feina endarrerida, és que no veig cap motiu per no fer-ho així.

Ja sabeu l’acudit? (al marge del rerefons polític del paràgraf anterior). Diu que un bon home rumiava què demanar al geni de la llàntia i per fi se li va acudir: «Que no em posi mai malalt.» I el geni: «Ah, això és fàcil. Fes-te autònom.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 5 de desembre de 2007

Consells per a blocaires

«Sigues tu mateix. Escriu per plaer i no per esport. No facis cas d’estadístiques i escolta el cor. No existeix la blocosfera, només existeix la nota que escrius ara mateix. Concentra’t en el contingut i expressa’l amb sinceritat. El teu bloc és una il·lusió, sigues tu mateix el bloc, amic meu. (Versió oriental)

»Dona’t d’alta en directoris. Escriu molt i enllaça més. Cuida les keywords i els metatags. Obre un compte a Feedburner i a Google Analytics. Fes servir l’etiqueta rel=nofollow. Estudia SEO. Compte amb l’intercanvi d’enllaços. Vigila on col·loques els AdSense. Canvia de disseny sovint. Estimula la participació i la fidelització dels teus visitants. Crea un fòrum. Usa plugins amb els quals destaquis els posts més llegits i més comentats. Escriu comentaris en altres blocs de temàtica semblant i deixa-hi la teva URL. Usa un corrector ortogràfic. Llegeix tots els feeds que puguis. Enllaça totes les teves fonts. Apunta’t a esdeveniments, blogs & beers, trobades i fòrums d’emprenedors. Posa un bon cercador al teu bloc. Dona’t d’alta a Alexa. Fes ping a tots els directoris o cercadors que existeixen. Destaca en negreta els termes del post que vols posicionar. Consulta Technorati o Del.icio.us per estar al dia de quins són els tags més buscats i escriu algun post que hi estigui relacionat. Fes servir una paleta coherent de colors en el disseny del teu bloc. Afegeix una imatge a cadascun dels teus posts encara que no vinguin a tomb, recorda que internet és visual. Etcètera. (Versió occidental)»

(Traduït d'ací; agraït al lector que m’ha enviat l’enllaç.)

Crec que sóc més aviat oriental, però tinc –sobretot tenia: cada cop menys– alguns trets occidentals.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 2 de desembre de 2007

Sobre la manifestació (III): Xifres

Suposo que tothom que sap comptar és conscient que la gent que hi havia ahir a la manifestació no és la que diuen els diaris. No és tan difícil de comptar manifestants que passen per un carrer. Si en passen tants cada deu segons quan estan en moviment, aviat tens una xifra aproximada, a l'alça, al cap d'un minut. Llavors comptes els minuts i aviat has acabat de fer els números.

El problema, ja ho sé, és que com que tothom fa el mateix tu no pots ser el primer bajà de dir la veritat, sobretot quan saps que ningú no et seguirà l'exemple a partir de la teva bona actitud. I doncs, tothom menteix, i això ja ve de lluny, dels temps que es reunia un milió de persones en una plaça de Madrid per aclamar un dictador. Continuem instal·lats en la mentida.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (II): Incomoditats

Una organització potent va col·locar ahir agents seus cada vint metres per cridar una consigna, de manera que aviat va semblar que tota la gent s'havia de sentir identificada amb aquella consigna. Ahir a la manifestació hi havia gent no independentista que se'n va anar, incòmoda, perquè no se sentien de gust sota aquella consigna que semblava de tothom. Vaig sentir diverses converses en aquest sentit. I doncs, aquesta és la manera de fer pedagogia d'una determinada organització potent que diu que vol que a poc a poc gent no independentista es vagi apuntant a les tesis independentistes. És una pedagogia molt bona, que aconsegueix que se'n vagin d'una manifestació que tenia uns motius prou clars, encara que fossin múltiples i força articulats, gent d'altres sensibilitats polítiques. Aplaudiments per als dissenyadors de l'estratègia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (I): El president de tots?

Diu l'autoanomenat vicepresident de la Generalitat que el fet que el president de la Generalitat no anés ahir a la manifestació és una decisió correcta, perquè el Sr. Montilla és el president dels que van anar a la manifestació i dels que no hi van anar. No entenc el raonament: si el president no va anar a la manifestació i els paràmetres de judici són els que diu el Sr. Carod-Rovira, llavors el president ahir va ser el president dels que NO van anar a la manifestació i NO va ser el president dels que van anar a la manifestació. No?

És trist viure en un país on el president no et representa i el vicepresident justifica que el president no et representi.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 1 de desembre de 2007

Manifestapena

Així és com en diuen els bascos, manifestapena, potser per subratllar que la majoria de vegades que eixim al carrer a manifestar-nos és perquè estem tristos.

Sóc escèptic sobre els efectes que puga tenir aquesta manifestapena. Suposo que si ho hagués de decidir jo solet, diria: ja us ho fareu. Però alhora molts amics meus creuen no sols que cal anar-hi, sinó que aquest cop pot tenir algun resultat –més enllà d’algun cessament per amansir les feres, que no em sembla que pugui ser gaire útil.

Bé, una cosa que vas aprenent amb els anys és que no sempre t’has de refiar del teu criteri. És per això que aniré a la manifa.

(Afegitó de dissabte a dos quarts d’una del migdia: ETA ha mort un policia espanyol a Capbretó, prop de Baiona, a Euskadi Nord –o potser Capbretó ja és a Occitània, ho dic pel nom–, i n’ha deixat ferit un altre que també es pot morir. Això pot fer que la manifestació de Barcelona se’n vagi a l’aigua. Jo crec que no s’han de barrejar les dues coses, però em fa l’efecte que per a molta gent el fet serà desmobilitzador. Jo hi aniré igualment, si no es desconvoca o ajorna.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)