dissabte, 26 de novembre de 2011

Pren-t’ho amb humor

Per Piergiorgio M. Sandri

La teva parella acaba de posar el seu disc preferit: la música a tot volum ressona a la sala i tu, que treballes a l’altre quarto, no pots concentrar-te. El més probable és que, amb gest una mica contrariat, decideixis intervenir i li demanis, un xic emprenyat, si pot abaixar el volum (“sisplau, et faria res...?”). Rondinant, l’interlocutor ho farà. Però també podries seguir una altra via: atansar-te a la parella i dir-li, amb cara preocupada: “Amor, m’acaba d’esclatar el timpà, no l’has vist pas per aquí?” És possible que davant aquesta pregunta humorística, després de deixar anar una riallada, el nostre enemic se n’adoni i abaixi el volum del fil musical.

Un altre exemple: ets venedor de fruita en una parada de mercat. El teu lema, que crides a tot vent, és: “Tinc els millors melons i les síndries més bones!” Pot ser que si el producte és tan bo com dius, els clients acabin arribant-s’hi. Però també hi ha una altra via més subtil. Podries canviar la frase per aquesta altra: “Melons i síndries, cinc anys de garantia!” No sabem si vendràs la fruita, però segur que cridaràs l’atenció i pot ser que els que passejaven per allà se t’acostin amb un somriure als llavis.

Són dos casos que demostren que l’humor, per molt absurd, ridícul o burlesc que sigui, pot ajudar-nos a aconseguir el mateix èxit que tindríem si féssim servir un to seriós i formal. I possiblement s’aconsegueixi més fàcilment i fins i tot amb bon rotllo l’objectiu que ens havíem prefixat. [...]

Paz Torrabadella [...] sosté que “ens falta flexibilitat. Ens disgusta revisar els nostres punts de vista i, en certa manera, ens fa mandra. Perquè l’humor consisteix precisament en això: és una capacitat de construir. És el triomf de la consciència. Les persones intel·ligents de debò solen tenir un sentit de l’humor fi i quasi constant”. Segons diu, “és difícil que la gent es deixi anar: no només n’hi ha poc costum, sinó que falten models en els quals inspirar-se i tenim una comprensió limitada de la realitat”.

Doncs bé, els experts coincideixen que és possible recuperar aquest do tan preuat que ens ajudaria a viure més bé. Però com? N’hi ha que diuen que és un fet innat: o es té o no es té. Tanmateix, tots podem desenvolupar-lo. No cal explicar acudits. Això és només un aspecte. L’humor és molt més. Hi ha teories diverses. La més coneguda és la de la incongruència, segons la qual l’humor consisteix a connectar idees aparentment inconnexes. Mireu aquest diàleg dels germans Marx: “–Hi ha un senyor amb bigoti aquí fora. –Digui-li que jo ja en tinc un.” És una juxtaposició de conceptes completament lògics i coherents, però que col·lideixen al relacionar-se entre ells, i llavors fan riure. Un altre exemple, de Mark Twain: “Deixar de fumar és facilíssim. Ja ho he aconseguit més de deu vegades.” Altres teories associen l’humor amb la superioritat (riem perquè a una altra persona li passa alguna desgràcia i a nosaltres no, ens sentim feliços i superiors a l’altra) i la caricaturització o exageració (un gag de Mr Bean).

En qualsevol cas, l’humor, sobre la definició del qual no hi ha consens en el món científic (humor [...] era una paraula emprada pels grecs per referir-se als fluids que omplen el cos humà i que ens mantenen vius), implica una cosa essencial: una intenció. Si jo en un acte de gala rellisco i caic, és còmic, però no humorístic, perquè no volia caure (se suposa). El fet còmic cerca sempre la rialla de l’altre, mentre que l’humor, com va dir Wenceslao Fernández Flórez, és inherent a l’individu, “una posició davant la vida”.

El psicòleg i educador Jesus Garanto ha anat més enllà dient que era un signe de maduresa de la personalitat. En efecte, l’humor condueix a la paciència, la tranquil·litat i la tolerància; ridiculitza els extrems oposats; aprèn dels errors propis i aliens; ensenya a ser un bon perdedor. L’humorista veu les coses per l’anvers i el revers; veu la noblesa del que és ridícul i, d’alguna manera, ridiculitza el que és noble. Per tant, és de tot menys superficial: quan fem servir l’humor, en el fons tenim afany de comprendre, per veure les coses amb perspectiva. Aquesta actitud és molt constructiva: ens deslliura de les pors i alhora ens priva de certituds. Implica, per part de qui el practica, un comportament proactiu: l’humorista no es resigna davant la realitat, sino que la desafia. Juga amb valors essencials, però utilitza ressorts intel·lectuals.

No és una cosa senzilla. N’hi ha que el porten a dins en les situacions més difícils. Tenir sentit de l’humor comporta una gran força interior. Expliquen que Nelson Mandela, tancat a la presó a Sud-àfrica, en un exercici subtil d’humor presentava, als amics que anaven a fer-li una visita, els guàrdies de la cel·la como si fossin part de la seva família. El mateix Dalai Lama, malgrat el conflicte que viu el Tibet, es mostra sovint somrient.

Per desplegar l’humor, cal actuar sobre tres nivells: aprendre a apreciar-lo, a crear-lo i a compartir-lo. Jesús Damián creu que cal exercitar-lo i posar-lo en funcionament. “Per exemple, si estic atrapat en un embús, em poso un nas de pallasso. De sobte, el temps d’espera el vius amb un altre tarannà, i a més la gent clava la mirada en la teva cara. És la funció social de l’humor”, explica. Hi ha molts més exercicis. Un clàssic és el conte compartit amb una altra persona. Un comença amb una paraula i l’altre n’hi afegeix una altra, i es crea una cosa improvisada. També es pot jugar a modificar lletres d’una cançó coneguda… És cercar alternatives a la realitat.

Torrabadella suggereix que en una primera etapa cal copiar bé. Podem fullejar un còmic, mirar sèries o pel·lícules divertides, llegir llibres de jocs, anar a sessions de cabaret per veure com funciona l’humor. A partir d’aquí, s’agafen les idees bàsiques. En el fons, en cada manifestació humorística l’esquema sol repetir-se: sempre hi ha un plantejament (s’encamina la ment cap a una direcció) i després un gir (il·lògic, inesperat, sorprenent, que es burla de la previsió del cervell).

Després, en una segona etapa, es copia més bé. Es construeixen noves ocurrències a partir de les que hàgim fet anar ja en altres circumstàncies. Cada persona ha de descobrir un sentit lúdic propi i una capacitat innata. Forçar-se per ser graciós a qualsevol preu pot ser poc productiu. Cada persona ha de trobar i desenvolupar el seu instint natural. Jáuregui associa l’humor al joc. “Tots sabem jugar. Tanqueu la canalla dins una sala i veureu com s’inventaran de seguida una cosa, una història de fantasmes, de pirates. Cal recuperar aquesta mateixa capacitat. Per això recomano fer teatre, per deixar-se anar.”

Quan utilitzem l’humor? Essencialment, quan algú l’utilitza amb tu (tu ets objecte de la broma). La situació ha de ser apropiada (en un funeral, per exemple, no convé). Però l’humor és ideal quan es vol desdramatitzar una situació. Tanmateix, en determinats àmbits és fins i tot mal vist. Pot considerar-se una actitud poc responsable o un excés de frivolitat, si bé això tot sovint és ben poc real. Com va dir Oscar Wilde, “la vida és massa important com per prendre-se-la seriosament”.

Jáuregui explica [...] que en el procés de creixement de la parella cal utilitzar l’humor per reactivar la relació, ja que si no guanya l’avorriment. Com bé diuen en un diàleg de la pel·lícula L'espantaocells, “la gent no pot enfadar-se amb tu si els fas riure”.

I, a la feina, podem ser seriosos i divertits alhora. Thomas Edison, el pare de l’electricitat moderna, ho havia entès perfectament: “No he treballat ni un sol dia en tota la vida. Tot ha sigut diversió.” A les grans empreses, riure impulsa l’enginy, la solidaritat, la bona entesa i la resolució de conflictes. “L’humor té un impacte significatiu en les organitzacions. No és incompatible amb els objectius que es fixen per a aquella feina. L’humor no és per divertir-se i prou. L’humor vol dir aconseguir una millor cohesió entre els treballadors i dinamitzar la comunicació”, diu Chris Robert, de la Universitat de Missouri. Per Jesús Damiàn, “humoritzar és humanitzar: l’humor atrau i reté els recursos humans més valuosos, redueix l’estrès (que bloqueja la creativitat, al contrari que l’humor), enforteix la motivació i estimula la innovació, optimitza la comunicació interna i fa més sòlides les relacions amb els clients”.

Un exemple: en el conegut mercat de peix de Seattle, Pike Place Fish, es fan activitats curioses, com ara llançament de salmó, i a més els venedors criden, canten i abracen els clients, o es diverteixen a fer ventrilòquia amb un cranc. Resultat: el mercat està sempre atapeït.

Igualment, l’humor afavoreix la memorització i la retenció de dades. Si algú en un congrés fa una presentació divertida en comptes de llegir un discurs escrit, augmenta la probabilitat que els assistents recordin la informació en el futur.

Ara bé, és veritat que també l’humor té un límit i una ètica. Per les seves mateixes característiques, pot arribar a ser ambigu. No sempre queda clar si, en una caricatura, et rius de la persona o de la seva deformació. Tot depèn de la intenció. En qualsevol cas, millor que l’individu hi sigui present. Jesús Damián recorda que “el problema és que a tothom li agrada riure, però a ningú no li agrada que es riguin d’ell”. L’humor positiu, el que funciona de debò, és el que es pot compartir, l’inofensiu, que no és obscé, que no denigra ni discrimina col·lectius febles, ni fa sarcasme sobre qüestions de nacionalitat, sexe, religió. Els experts en aquesta matèria diuen sempre que és millor riure “amb” que riure’s “de” algú.

Què passa si no es té sentit de l’humor? Bé, potser aquesta dificultat està relacionada amb un tabú. O amb una autoestima baixa. Cal perdre la por del ridícul... fent el ridícul! Germán Payo fa vint-i-cinc anys que hi treballa [...]. “La qüestió bàsica és saber riure’s d’un mateix”, afirma. “Per fer-ho, cal una autoestima elevada, cosa difícil. La gent quan es mira al mirall només veu defectes. Hem de ser capaços de dir-nos alguna cosa positiva. El problema és que la societat va en direcció contrària: ens diu que no hem de tenir arrugues ni estar grassos. En canvi, cal acceptar que som imperfectes.” Segons Payo, tot a la vida pot tenir un costat humorístic. “Els infants són genials en això, se’ls acuden moltes coses. Me’n recordo que una vegada a l’escola una nena es va marejar i va descanviar la pesseta. Una part dels alumnes, amb raó, va manifestar fàstic pel vòmit, allà al mig de l’aula. Però una amiga va deixar anar aquest comentari que va trencar l’esquema: ‘Mireu, ha menjat espaguetis!’.”

Diuen que l’humor és arriscat. Però no fer-lo servir possiblement ho és més, ja que la seriositat pot ofendre encara més que una broma. Com deia Groucho Marx, “fer riure és una cosa molt seriosa”.

(Extracte adaptat d’un reportatge del suplement Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

dissabte, 19 de novembre de 2011

El fracàs del catolicisme espanyol

per Suso de Toro, escriptor

És comú donar per fet que la religió, heretada del temps de la nostra gent gran i dels nostres ancestres, decau històricament i que, sent extemporània, ja no juga un paper significatiu en el nostre temps. [...]

En realitat, la religió –n’hi ha prou a considerar-la en la seva dimensió ideològica–, es, en el nostre temps, un instrument principalíssim en el conflicte entre interessos i visions del món [...], i on la religió no es manifesta de manera clara apareix en les seves formes més seculars: en ideologies místiques comunitàries. Perquè els humans continuem buscant i trobant credos i fes en les quals dissoldre el nostre insuportable jo en algun nosaltres. Cerquem arguments que ens situen no sols a l’espai sinó també al temps, que ens donen memòria i futur, o sigui transcendència a les nostres vides. I d’aquesta manera trobem una mica de sentit a la nostra existència individual i solitària. [...]

La corrupció del missatge cristià que va ser el nacionalcatolicisme ha merescut la censura política i també moral de la majoria de la societat, i l’integrisme ha fet que se n’allunyi. Així, el fracàs de l’Església ha ajudat que la catòlica i tradicional societat espanyola, paradoxalment, sembli la més “moderna” de les europees.

Ens podem demanar quines conseqüències té per a la moral social; hi ha signes d’anomia en la nostra societat. Si la moral catòlica tradicional no és vàlida per a aquesta societat, quina moral social hi ha? Quin és el consens moral? N’hi ha? Qui té legitimitat o capacitat per establir un nou consens que ens digui el que està bé i el que està malament? O suportarem viure sense un ordre que ens digui el que està bé i el que està malament? Si és així, no podrem educar els nostres fills en una ètica personal. Sense moral, quina ètica. L’ètica és dinàmica i àgil, però la moral ha de tenir consistència i estabilitat, no s’aixeca sobre pilars relatius.

Podem tenir moral sense fonament religiós? És a dir, sense fonament, sense mite fundacional. No crec que les ideologies puguin fundar moral, només ho fan quan es transformen en mite comunitari, com ara el comunisme, el feixisme o alguns nacionalismes. És el mite, la religió, qui dóna l’ordre últim al món. Però com que no sembla possible tenir una fe religiosa simplement perquè ens convingui, potser haurem d’afrontar avui aquest viure desmoralitzats, perquè és la nostra realitat. O bé algú coneix una manera de fonamentar valors comuns indiscutits i acceptats?

O això o repensar la religió, i hauria de ser un pensar diferent, un pensar sentint. En aquest cas hauríem de mirar enrere, al començament, i tornar a demanar-nos pel final, la mort. La mort és una font de preguntes sobre la vida. És sagrada la vida humana? Abans de contestar podríem aturar-nos per sempre més a discutir el que és “sagrat”. Però també podem contestar sí o no, simplement. Si no és sagrada és un bé tangible i taxable, si és sagrada potser podrem alçar sobre això una moral per al nostre viure. Que és un viure cada cop més eixamplat, o enxiquit, per l’espai que creen els mass media, aquest món vigorós creat per nosaltres però que sembla haver-se emancipat i tenir vida pròpia: ha resultat que la nostra civilització apol·línia va covar l’ou del monstre dionisíac. És un món nou, una nova dimensió, on la moral pinta ben poc i mana el desig.

En aquest temps nou les generacions adultes conservem, tot i que no ho reconeguem, la moral judeocristiana que ens va transmetre de bon grat o per força l’Església, encara que ella no la segueixi. Aquestes són les nocions que força malament intentem transmetre als que vénen. Però ells què heretaran? Una discoteca, una pantalla?

(Extractat d’un article publicat al diari El País, 14 setembre 2007)

dissabte, 12 de novembre de 2011

Els dits de la mà

Gràcies als corresponsals de la llista Migjorn que n’han fet pel seu compte un arreplec, i gràcies a altres col·laboradors desinteressats, he pogut ajuntar unes quantes versions d’aquella cançoneta infantil que serveix per entretenir les criatures i alhora per anomenar d’una manera original i divertida els dits de la mà.

Aquí no hi ha totes les versions que existeixen, ni de bon tros; cada poble té la seva i molts cops més d’una. Però hi ha les que m’han arribat fins ara –si me n’arriben més ja les afegiré. Potser la de Sant Mateu del Maestrat no hauria d’anar aquí perquè és d’un altre estil més pedagògic, però ja que m’ha arribat la incloc:

Fondó (Vinalopó Mitjà)
Eixe és el pare,
eixa és la mare,
eixe demana pa,
eixe diu que no n’hi ha,
i el xicotet li diu: perrinxinxet, perrinxinxet, al caixonet hi ha un trosset de pa sequet!

Benigànim (Vall d’Albaida)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Corrunxet, corrunxet, el xicotet al corralet!

Alcoi (Alcoià)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyeu, gorrinyeu, que jo en tinc un bocineu!

Vall dels Alcalans (Ribera Alta)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
i aquest tan menut diu: garranxet, garranxet, que en l’armari n’hi ha un trosset!

Guadassuar (Ribera Alta)
Este és el pare,
este la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I este diu: gorrinxet, gorrinxet, vés al corralet que en el cabasset n’hi ha un trosset!

Albalat de la Ribera (Ribera Baixa)
Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I el xicotet diu: xirin-xinguet, en l’armari n’hi ha un trosset!

Vilafranca (els Ports)
Este és el pare,
este és la mare
este demana pa
este diu que no n’hi ha.
Garranyeu, garranyeu, que a la pastereta n’hi ha!

Sant Mateu (Baix Maestrat)
El polze és el més gros,
l’índex assenyala,
el cor és el més llarg,
després va l’anular,
i el petit, petit, petit, petit, petit...!

Vistabella del Maestrat (Alcalatén)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyiu, gorrinyau, la pastera està tancà en clau!

Quartell (Camp de Morvedre)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinet, sanxet!, gorrinet, sanxet!

Mallorca (Campos, Migjorn de Mallorca)

Aquest és son pare,
aquest és sa mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és es porcellí qui fa: nyic, nyic, nyic!

Ciutat de Mallorca (Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és el porcellet que demà han de matar!

Vilanova i la Geltrú (Garraf)

Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha per al caganiu?

Barcelona (Barcelonès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Sant Pol de Mar (Maresme)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Terrassa (Vallès Occidental)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!

Vilanova del Vallès (Vallès Oriental)
Aquest es el pare,
aquesta és la mare,
aquests els demanen pa,
aquests els diuen que no n’hi ha,
aquests diuen: mireu, mireu, però no us en donarem, i aquest resa i no diu res.

Igualada (Anoia)
Aquest és el pare,
Aquesta la mare
Aquest fa les sopes
Aquest se les menja totes
I aquest fa: piu, piu, piu, que no puc sortir del niu!

Torres de Segre (Segrià)

Aquest és lo pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menge totes,
I aquest li diu: marrimiau, marrimiau, per què no me’n doneu, d’això que mengeu?

La Codonyera (Matarranya)
Aquest és el pare
aquest és la mare
aquest fa les sopes
aquest se les menge totes
i aquest diu: garranxiu, garranxau, tanqueu les figuetes amb clau!

Girona (Gironès)

Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest demana pa,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa la sopa,
aquest se les menja totes
i aquest diu: pobric, pobric, guardeu-me’n un xic, que jo sóc petit!

No sé si la constatació d’aquest patrimoni bàsicament comú en un fet sociocultural tan casolà i íntim com aquest, i tan reclòs en uns determinats territoris, hauria de fer pensar a algú alguna cosa... Bé, deixem la política de banda.

dissabte, 5 de novembre de 2011

La gènesi d’un diccionari

Els obstacles que va haver de superar María Moliner

per Pedro Vallín

Inmaculada De la Fuente [...] ha publicat la primera biografia de María Moliner, El exilio interior, amb l’editorial Turner Noema, i parla de la seva protagonista com qui parla dels seus avantpassats, amb precisió i sense caure en l’elegia. [...]
He volgut evitar el tòpic d’una dona mestressa de casa que escriu el diccionari. María Moliner és una figura clau del segle XX, una senyora que fa un diccionari que actualitza tots els termes del de la Real Academia, ella sola, i que, a més, com que va viure en el franquisme i estava casada i tenia fills, era mestressa de casa. Perquè també era bibliotecària, és a dir, era una professional que va fer un diccionari.

Quants anys va trigar a fer el diccionari?
Comença el 52, aproximadament, i en publica el primer tom el 1966, a finals d’any, i a començaments del 67 treu el segon. Posem quinze anys.

I per què no va ser ben rebuda pels acadèmics?
Perquè era una intrusa, en certa manera. Perquè va estudiar història a la Universitat de Saragossa, però havia encarrilat la seva vida pel món dels arxius i biblioteques i no estava considerada una filòloga. En aquell moment sí que hi va influir que fos dona. Una dona que es posa a fer un diccionari, però no el diccionari que inicialment volia fer, sinó un diccionari que a més qüestionava el de la RAE. Crec que va ser admirada, però no valorada.

Com si el diccionari l’hagués fet en les estones lliures?
No era un hobby, era la seva vida. Arriba un moment que ella s’hi involucra tant… a partir del 1955 el diccionari ocupava gairebé el 90 per cent de la seva vida. I, d’altra banda, María Moliner, i això ja es veu a les primeres cartes, és una dona que té un projecte de vida intel·lectual i que té uns desitjos de realitzar-se professionalment. És cert que encarrila la seva vida a través del cos d’arxivers i bibliotecaris i que com a funcionària ha d’anar a les destinacions professionals que li marquen, però té les seves preferències. Troba la sabata de son peu, que són les missions pedagògiques, que és on troba una identificació entre la tasca que desenvolupa i el projecte cultural de la República. [...]
La meva aventura ha estat abordar un personatge que respecto moltíssim i amb el qual no podia novel·lar gaire, per aquest respecte i perquè és una figura sòbria que es defineix per si sola i que per tant no permetia gaires llicències. Em vaig esforçar per dotar-la, malgrat tot, del que jo crec que era la seva veritable personalitat: una dona amb desitjos d’aprendre, una persona que s’està reinventant constantment, ja que estudia inicialment amb moltíssimes dificultats, fent el batxillerat gairebé sola, amb una gran capacitat per fixar-se objectius i després amb una gran ambició intel·lectual, una ambició que llavors se li negava a la dona. Es pensava que sent abnegada i estant entregada –la dedicació a les paraules ningú no l’hi discuteix, els èxits del seu diccionari, la sorpresa que va causar, l’envergadura de l’empresa, ningú no l’hi discuteix– era suficient, i per això aquesta dona solitària era la imatge que ens anaven difonent. Esclar, era solitària perquè era una senyora que estava en el seu context, en la seva època i al seu món. Però tenia una gran ambició intel·lectual perquè, encara que ella deia en to graciós que era tenaç perquè era aragonesa, que mai no hauria acabat el diccionari si no hagués estat tossuda i una mica bèstia, el seu motor era deixar una obra; la seva ambició és real.

Allò de la mestressa de casa ve una mica per culpa de l’obituari de García Márquez?
L’article de García Márquez és important, perquè és el reconeixement d’una personalitat molt rellevant, on ve a dir que és el diccionari sens dubte que ell utilitza, el més divertit, el més complet, “el més urgent”, per utilitzar les seves paraules, de la llengua castellana, per a ell molt més complet i útil que el de la Real Academia. És a dir, l’article ha estat molt citat i és molt important per al que és Moliner i per al seu diccionari. El que passa és que García Márquez es basa en les dades del fill menor i de persones de l’entorn i dóna una imatge massa familiar i intimista, massa d’interior, una imatge reduccionista que crec que no és la imatge que es mereix María Moliner.

Per què escriu el diccionari?
Ella, com a bibliotecària que era, quan ve a Madrid el 1946 comença a tenir estones lliures a les tardes que vol omplir. Té alguns projectes i [...] comença a plantejar- se fer un diccionari. Com que en tenia un bagatge, perquè coneixia molt bé el diccionari de la RAE de l’època universitària, es veu temptada a actualitzar-lo i a definir de nova planta les accepcions. I es va complicant. Utilitzava la màquina d’escriure, utilitzava molt unes fitxes que no és gaire clar d’on les treia o si les elaborava ella artesanalment. Una vegada que ja té bastantes fitxes fetes li arriba la notícia a Dámaso Alonso, que va convèncer els quatre editors de Gredos, com a director que era de la col·lecció principal, que el projecte valia la pena, malgrat que l’aparença era una capsa de sabates amb un munt de fitxes. Llegint les fitxes van veure tanta erudició que es van embarcar en l’aventura.

I després?
Firma un contracte amb Gredos l’any 1955. Crec que això no s’havia publicat fins ara. Van rebent les seves fitxes, les van preparant per després compondre-les, però com que es va dilatar tant, es van haver de compondre per segona o tercera vegada; eren els mitjans mecànics de llavors.
Ella dirigia el projecte, i, fins i tot, com que era una dona molt segura de si mateixa, defensava les seves coses, tenia les seves converses amb el primer corrector de l’editorial Gredos, Del Campo. Coneixia pel seu nom el linotipista, li portaven a casa seva proves, i recordo una anècdota: Moliner va introduint al seu diccionari temes gramaticals. És això el que el fa tan personal i ambiciós, però al mateix temps és excedir-se, no necessites aquest tractat. Però ella el regala, perquè és desmesurada. Llavors hi havia un linotipista, a qui agraeix després, al diccionari, la seva feina, que va arribar un moment en què estava desbordat de tantes correccions, afegits i clarificacions, que hi va haver una crisi a la impremta. “Jo és que li posaré a Doña María una nota per dir-li que no faci més canvis perquè ens tornarà bojos i humanament això no pot ser”. Un de més veterà li va dir: “Tu mateix, però escriure-li una nota a Doña María, jo no ho faria, perquè a més a més, de tant que t’estima, s’emportarà un disgust”. No la va arribar a enviar.

La va salvar el caràcter?
Sí, era molt expeditiva. Malgrat que tenia una formació superior, a les seves cartes es veu que no escrivia per a la posteritat, va al gra, vol fer coses.

* * *

Una lluita fèrria contra l’analfabetisme

Quan el seu pare abandona la família en un viatge a Buenos Aires, Moliner es comença a guanyar la vida fent classes als seus companys d’estudi. El 1922 guanya les primeres oposicions al cos d’arxivers bibliotecaris. Destinada a Múrcia, es casa amb un catedràtic de Física i es trasllada a València, on organitza 150 biblioteques rurals com a directora de missions pedagògiques. El govern republicà en guerra la pren com a figura clau de la política bibliotecària, però el franquisme frenarà la seva carrera. Traslladada a Madrid perquè els seus fills estudiïn, es refugia a la biblioteca de l’escola d’enginyers, el seu final com a bibliotecària.

* * *

Una professional de la biblioteconomia

Nascuda a Paniza (Saragossa), l’any 1900, la seva família es va traslladar al cap de poc a Madrid. Maria Moliner era filla de metge rural [...] i va despuntar de molt jove com una alumna brillant. Va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, on pel que sembla va ser Américo Castro qui va despertar el seu interès per la lexicografia. Va ser una de les dones pioneres a la universitat espanyola. El 1921 es va llicenciar en filosofia i lletres amb qualificació d’excel·lent i premi extraordinari i va guanyar les oposicions al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.


(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 22 agost 2011)