dissabte, 29 de gener del 2011

Hansel i Gretel amb mòbil

per Hernán Casciari
(traducció de Víctor Iñúrria, Migjorn, març 2010)

Anit li contava a la meua filleta Nina un conte infantil molt famós, el de Hansel i Gretel dels germans Grimm.

En el moment més tenebrós de l’aventura, els xiquets descobreixen que uns ocells s’han menjat les estratègiques molletes de pa, un sistema molt simple que els germanets havien ideat per tal de tornar a casa. Hansel i Gretel es descobreixen sols dins el bosc, perduts, i començant a fosquejar.

La meua filla em diu, just en aqueix punt de clímax narratiu: “No passa res. Que criden al pare pel mòbil.”

Jo aleshores vaig pensar, per primera vegada, que la meua filla no té una noció de la vida aliena a la telefonia sense fil. I al mateix temps vaig descobrir que espantosa resultaria la literatura –tota ella, en general– si el telèfon mòbil haguera existit sempre, com creu la meua filla de quatre anys.

Quants clàssics haurien perdut el seu nus dramàtic, quantes trames haurien mort abans de nàixer, i sobretot que fàcil s’haurien solucionat els problemes més cèlebres de les grans històries de ficció.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica, en qualsevol que se li ocórrega. Des de l’Odissea fins a Pinotxo, passant per El vell i el mar, Macbeth, L’home del cantó rosat o La família de Pascual Duarte. No importa si l’argument és elevat o popular, no importa l’època ni la geografia.

Pense el lector, ara mateix, en una història clàssica que conega al ditet, amb introducció, amb nus i amb desenllaç.

Ja està?

Molt bé. Ara pose un mòbil (telefonet, telefonino, cel·lular, etc.) en la butxaca del protagonista. No un vell aparell negre encastat en una paret, sinó un telèfon com els que existeixen avui: amb cobertura, amb connexió a correu electrònic i xat, amb saldo per a enviar missatges de text i amb la possibilitat de fer telefonades internacionals.

Què passa amb la història triada? Funciona la trama com una seda, ara que els personatges poden telefonar-se des de qualsevol lloc, ara que tenen l’opció de generar videoconferències i enviar-se missatges de text? Veritat que no funciona un carall?

La Nina, sense adonar-se, em va obrir anit la porta a una teoria aborronadora: la telefonia sense fil farà miquetes les velles històries que narrem, les convertirà en anècdotes tecnològiques de qualitat menor.

Amb un telèfon en les mans, per exemple, Penèlope ja no espera amb incertesa que el guerrer Ulisses torne del combat.

Amb un mòbil a la cistella, Caputxeta alerta l’àvia a temps i no cal l’arribada del llenyater.

Amb un mòbil, el Coronel sí té qui li escriga algun missatge, per més que fóra spam.

I Tom Sawyer no es perd en el Mississipí, gràcies al servei de localització de persones de la telefònica.

I el Porquet de la casa de fusta alerta el seu germà que el llop va cap allà.

I Gepetto rep una alerta de l’escola, que avisa que Pinotxo no havia arribat aquell matí.

Un enorme percentatge de les històries escrites (o cantades, o representades) en els vint segles que antecedeixen l’actual, han tingut com a principal font de conflicte la distància, el desencontre i la incomunicació. Han pogut existir gràcies a l’absència de telefonia mòbil.

Cap història d’amor, per exemple, hauria sigut tràgica o complicada, si els amants esquius hagueren tingut un telèfon en la butxaca de la camisa.

La història romàntica per excel·lència, Romeu i Julieta, de Shakespeare, basa tota la seua tensió dramàtica final en una incomunicació fortuïta: l’amant fingeix un suïcidi, l’enamorat la creu morta i es mata, i llavors ella, en despertar, se suïcida de veritat. (Perdó per anticipar-vos-ho.)

Si Julieta haguera tingut telèfon mòbil, li hauria escrit un missatget de text a Romeu en el capítol sis, dient-li: “M FAI LA MORTA, PERÒ NO TIC MORTA. NO T PRCUPES NI FACES IDIOTSS. BSTS.”

I tot el grandíssim problemot dramàtic dels capítols següents s’hauria evaporat. Les últimes quaranta pàgines de l’obra no tindrien trellat, no s’haurien escrit mai, si en la Verona del segle catorze haguera existit la promoció “Banda ampla mòbil de la companyia Tal”.

Moltes obres importants, a més, haurien hagut de canviar el nom per altres de més adequats.

La tecnologia, per exemple, hauria desterrat per complet la soledat en Aracataca i llavors la novel·la de García Márquez s’anomenaria Cent anys sense connexió, i narraria les aventures d’una família en la qual tots tenen un nick similar (buendia23, a.buendia, aureliano_goodmorning) però a ningú no li funciona el messenger.

La famosa novel·la de James M. Cain –El carter crida dos cops–, escrita en 1934 i portada més tard al cinema, es diria El servidor duplica els correus que m’entren i versaria sobre un marit cornut que descobreix (llegint l’historial de xat de la seua esposa) el romanç de la jove adúltera amb un foraster de mal viure.

Samuel Beckett hauria hagut de canviar el nom de la seua famosa tragicomèdia en dos actes per un títol més coincident als avenços tècnics. Per exemple, Godot té el telèfon apagat o està fora de cobertura, la història de dos homes que esperen, en un erm, l’arribada d’un tercer que no apareix mai o que es va quedar sense saldo.

A l’obra El JPG de Dorian Grey, Oscar Wilde contaria la història d’un jove que es manté sempre saludable i sense arrugues, en virtut d’un pacte amb Adobe Photoshop, mentre que a la carpeta Images del seu telèfon una foto del seu rostre es pixela sense remei, gradualment, fins a perdre definició.

La bruixa del clàssic Blancaneu no consultaria cada nit a l’espill sobre “qui és la dona més bella del món”, perquè el cost per telefonada de l’oracle seria d’1,90 la connexió i 0,60 el minut, i s’acontentaria de preguntar-ho una o dues vegades per mes. I al final se’n cansaria.

També nosaltres ens cansaríem, ens avorriríem, amb aquestes històries de solució automàtica. Totes les intrigues, els secrets i les deshores de la literatura (els grans obstacles que sempre generaven les grans trames) fracassarien en l’era de la telefonia mòbil i del wi-fi.

Tot aqueixa meravella de cinema romàntic en què, al final, el xicot corre com un boig per la ciutat, contra rellotge, perquè la seua estimada està a punt de prendre un avió, se soluciona avui amb un SMS de quatre línies.

Ja no hi ha aqueix compromís carrincló, aqueix remordiment, aquella explicació que mai arriba; no cal detenir els avions ni creuar els mars. No cal deixar boletes de pa en el bosc per recordar el camí de tornada a casa. La telefonia sense fil –va vindre a dir-me anit la Nina, sense voler– ens entorpirà les històries que contem d’ara en avant. Les farà més tristes, menys assossegades, molt més predicibles.

I em pregunte: no està potser ocorrent el mateix amb la vida real? No estem privant-nos d’aventures novel·lesques per culpa de la connexió permanent? Algun de nosaltres, alguna vegada, correrà desesperat a l’aeroport per a dir-li a la dona que ama que no puge a aqueix avió, que la vida és aquí i ara?

No. Li enviarem un missatge de text llastimós, un missatge breu des del sofà. Quatre línies amb majúscules. Potser li farem una cridada perduda, i creuarem els dits perquè ella, la dona estimada, no tinga el seu telefonet en mode vibrador.

Per a què fer l’esforç de viure a la vora de l’aventura, si quelcom sempre ens va a interrompre la incertesa? Una cridada a temps, un missatge binari, una alarma.

El nostre cel ja està infectat de senyals i secrets: “Atenció, que el duc va cap allí per a matar-te.” “Alerta, que la poma està enverinada.” “No tornes aquesta nit a casa perquè he begut.” “Si li fas una besada a la xicota es desperta i t’ama.” “Papà, vine a cercar-nos que uns ocells s’han menjat les molles de pa.”

Les nostres trames estan perdent la brillantor –les escrites, les viscudes, fins i tot les imaginades– perquè ens hem convertit en herois peresosos.

dissabte, 22 de gener del 2011

El català de Cadaquès

per Emili Casademont

Si el valencians –no tots, concretem-ho– s’entesten a afirmar que parlen el valencià i no pas el català, què haurien de dir, em pregunto, els habitants de Cadaqués? Ells sí que podrien ben afirmar que parlen el cadaquesenc i no pas el català, ja que, tot el contrari del que passa amb el valencià, el seu llenguatge conté una enorme quantitat de paraules (recollides per Ernesta Sala, en part, a les pàgines del seu llibre El parlar de Cadaqués, editat per la Diputació de Girona el 1983) que ni tan sols figuren al Diccionari català-valencià-balear, de l’Alcover i en Moll, que ho arreplega absolutament tot.

Així, per exemple, són paraules pròpies de l’idioma cadaquesenc (i permeteu-me que, del cadaquesenc, en digui idioma o llengua, perquè, de fet, aquesta és la realitat) ametlloner (ametller), caroti (ciratge o betum per netejar les sabates), jonell (genoll), tritxo (entremaliat), briqueta (sardineta), etc., etc. Per altra banda, és materialment impossible que una persona catalana pugui arribar a entendre la gent de Cadaqués, quan aquesta deixa anar frases com les següents: «Ets una berria» (ets un barroer), «Quina calistreta pateix aquella famili...!» (quina misèria –o quina fam– pateix aquella família...!), «M’esti fent un curumell» (m’estic fent un monyo), «Ets un sanfasó» (ets un fresc), «Tu sí que vas ben acarenat» (tu sí que vas ben borratxo), «Aquet troball no té cap futarro» (aquesta troballa no té cap valor), etcètera.

Tot això és una petitíssima mostra de com s’expressen els cadaquesencs (que també salen, com a les Illes Balears, i diuen ses en lloc de les, per exemple), o sigui, amb un vocabulari, una conjugació verbal i una accentuació dels mots que, en molts casos, no s’assemblen gens ni mica al català. I no parlem de les paraules que utilitzen quan és refereixen als peixos, a l’art de la pesca, a l’art de la navegació i, en general, a totes les coses del mar. Ningú més que ells les saben...

El parlar de Cadaqués és mil·lenari. Com mil·lenari és, així mateix, el poble. En un document antic, datat l’any 974, Cadaqués és anomenat Capdequers, població coneguda, també, com la vila del Cap de Creus, propietat de Gaufred, comte d’Empúries, que en féu donació a l’abat Ramon del monestir de Sant Pere de Roda. O de Sant Pere de Rodes, com alguns, potser no gaire encertadament, en diuen. De qualsevol manera, tot fa pensar que, molt abans del citat 974, Cadaqués ja existia.

D’altra banda, convé indicar que, fins a temps bastant recents, o sigui, fins ben entrat el segle passat, el poble (que, gràcies a Salvador Dalí, posteriorment esdevindria famós arreu del món, per tenir-hi l’artista figuerenc la seva residència) no disposà d’una carretera que la comuniqués amb Figueres (una carretera de 17 quilòmetres, però amb un total de 250 corbes estretes i una mica perilloses), raó per la qual sempre havia viscut aïllat, encerclat per muntanyes relativament altes, com la del Pení, i es donava el cas que molts dels seus habitants tenien el cul pelat de tant anar a Cuba, com a altres països d’Amèrica, i en canvi mai no havien trepitjat el sòl de la capital de l’Alt Empordà, comarca a la qual sempre han pertangut, ni el de les localitats més properes, com ara Roses o el Port de la Selva. Tot això, lògicament, influí, poc o molt, en la materialització de la seva parla.

Deia Ernesta Sala el 1983, en la seva obra abans esmentada, que a Cadaqués, malgrat l’emigració que havia rebut fins llavors, constituïda per persones de diferents regions de l’Estat espanyol –d’Andalusia, sobretot–, com també de l’estranger, l’idioma cadaquesenc s’hi mantenia molt bé.

I, a més, remarcava que aquest no era pas utilitzat únicament per les generacions grans, ni només dins el clos familiar, sinó que «és la parla habitual de tota la gent del poble, nens inclosos, que conserven la seva entonació característica i el seu peculiar lèxic». I això és quelcom que, avui dia, a la gent que va a Cadaqués i conversa amb els seus habitants, que sumen més de 1.500, no li és gens difícil de constatar, raó per la qual pot ben afirmar-se que l’antiga i curiosa parla de Cadaqués (que algun filòleg, en descobrir-la, l’ha qualificada de dolçament bonica) no és morta.

El que passa –i això indueix a pensar que sí– és que, quan els cadaquesencs fan petar la xerrada amb els forasters –forasters arribats de la resta del Principat, que són tan catalans com ells–, procuren acostar-se molt al català-empordanès, car temen que els diguin que parlen pèssimament la llengua autòctona de Catalunya, quan en realitat el que fan és expressar-se en un idioma distint, que té diverses arrels, la més important de les quals és catalana.

Diari de Girona 13 novembre 2005

* * *

«Qui vulgui peix que es mulli es cul»

per Josep Playà Maset

Per aconseguir un objectiu a la vida cal esforçar-se. A Cadaqués ho resumeixen de manera expressiva: «Qui vulgui peix que es mulli es cul.» No n’hi ha prou a esperar-se assegut que piquin els peixos, cal bellugar-se. I també diuen: «Barca parada cria llimacs.» En les barques que no ixen del port hi neixen algues a la part submergida, conegudes com es llimacs (que cal no confondre amb els moluscs semblants als caragols, que a Cadaqués s’anomenen llimocs). És a dir, que si hom no és treballador, si no s’espavila, no avança.

Encara al final del segle XIX, anar de Figueres a Cadaqués amb carruatge o tartana representava un viatge de cinc hores, amb parada a Roses perquè descansessin els cavalls. Fins aleshores, la millor manera per arribar en aquella península del cap de Creus, a l’extrem nord-oriental de Catalunya, havia sigut amb barca, pel mar. Per aquesta raó es deia que els seus habitants havien tingut més contacte amb Mallorca que amb Barcelona i que per això van conservar un català salat que encara perviu i del qual la filòloga Ernesta Sala es feia ressò en el seu llibre El vocabulari de Cadaqués. I pel que es veu ara també un bon nombre de locucions i refranys que sorprenen el visitant.

El poble s’ha internacionalitzat, però fruit d’aquell aïllament ancestral i dels matrimonis endogàmics (el «nos amb nos» dels cadaquesencs) s’ha conservat un llenguatge peculiar. I això explica que Montserrat Contos Faixo (1932) hagi pogut recopilar al llarg de la seva vida prop de quatre mil dites, algunes originals de Cadaqués, unes altres d’adaptades, i que ara en presenti una selecció de 164 en el seu llibre Ditxos de Cadaqués, il·lustrat amb pintures de Ramon Moscardó i fotografies del Cadaqués del 1905 fetes per Ricard Martí Aguiló, fill del cèlebre pintor Martí Alsina. Els avis paterns de l’autora eren capbussaires grecs, els Kontos, que hi varen arribar per pescar corall, i els materns, vinculats a la vinya o a l’olivera. Pesca i agricultura, sustentacles de l’economia, com diu el refrany: «Cadaqués, oli i peix.» Ho explica Sala al pròleg: «Es ditxos són propers als refranys i sovint indiquen experiències que es transmeten dels avis i que continuen fent-se servir de generació en generació.»

«Pes juliol ni dona ni cargol!» Aquesta frase la féu famosa Salvador Dalí perquè la repetia tot sovint i l’enviava com a missatge amistós en les postals a Pablo Picasso (vegeu Dalí. Lettres à Picasso 1927-1970). És típica de Cadaqués i segons Montserrat Contos vol dir per una banda «que el mes de juliol no sol ploure i els caragols s’amaguen» i, per l’altra, «des d’una visió masclista, que la suor feia les dones poc atractives». D’aquestes al·lusions poca-soltes sobre la condició femenina hi ha unes quantes expressions: «Dona i sardina com més petites més fines», «Amb es vent de ses faldilles feia obrir i tancar ses portes», «Sense ses dones i es vents no hi haurien tants turments» o «Sa dona i sa saupa tot l’any es paupa» [saupa és un peix anomenat originàriament salpa; paupa ve del verb paupar, adaptació fonètica de palpar].

El peix inspira nombroses simbologies. «És un peix que es porta l’oli», per referir-se a una persona espavilada; «Peix que bolla no omple l’olla», per dir que el peix que fa salts encara no l’has pescat, o sigui que no comptis amb una cosa si encara no l’has acabada de fer; «És un rufí mal escatat», que al·ludeix a un peix, l’escòrpora, i es refereix a una persona esquerpa i desagradable; o «No hi ha peix sense espina», per indicar que hom no pot ser completament feliç, perquè al final sempre hi ha problemes.

La climatologia és una altra temàtica usual: «Passa un capellà, quin mal temps que farà!», «Boira pixanera, torna’t enrere» o «Ha fotut un estuf d’aigua!» (pluja forta en poc temps).

Per als no avesats al llenguatge mariner o al vocabulari de Cadaqués, alguns ditxos són gairebé incomprensibles: «Té ulls de pixota» es diu de qui no fa bona cara, possiblement per haver begut més del compte (sa pixota és un peix); «L’han agafat amb un ham de mitja mosca!» (un ham petit) va destinat als mentiders que són descoberts en petites trampes; «Va carregat de briqueti» és per als massa primmirats (s’anomena briqueti la sardina menuda [briqueta] que apareix morta a les platges després d’una llevantada); «Ses garotes de Codera s’han de menjar amb cullera», que es refereix als eriçons que s’agafen a la punta de Codera, que solen anar molt plens; o «El Pení s’ha posat barret», quan la boira s’instal·la damunt la muntanya del Pení, que els pescadors interpretaven com una crida a tornar a port.

(Adaptat de La Vanguardia, 10 gener 2011)

dissabte, 15 de gener del 2011

Les llengües petites també maten

per Joan-Lluís Lluís

La catàstrofe de la degradació de la biodiversitat lingüística, amb una mitjana d’una llengua que desapareix cada dues setmanes, té orígens clars en les pressions polítiques i econòmiques. Gairebé podríem dir que el càlcul del diferencial de poder polític i de riquesa econòmica entre llengua baixa i llengua alta és una mena de sistema de predicció del ritme de desaparició de les llengües baixes.

Ara bé, no cal pensar que les llengües que s’imposen a d’altres –i que podríem anomenar linguòfagues [...]– són només les llengües d’estats poderosos i rics o de pes demogràfic considerable. Algunes llengües demogràficament petites també fan desaparèixer d’altres llengües, a vegades a escales de territoris molt petits o de circumstàncies molt peculiars.

A Alaska, avui, totes les llengües autòctones es troben en una situació desesperada, la majoria en via de substitució per l’anglès, però entre els segles XIX i XX algunes llengües autòctones ja havien patit una mena de guerra interna. I una d’aquestes, el tlingit, havia guanyat aquesta guerra gràcies a un pes demogràfic superior i a la vitalitat econòmica relativa també superior. El tlingit, parlat al sud d’Alaska, ha anat substituint d’altres llengües també autòctones, com l’alutiq, l’eyak i el tagish. Avui, però, mortes aquestes darreres llengües, el tlingit també es troba en via de desaparició i es calcula que només queden al voltant de dos-cents parlants d’aquesta llengua, tots bilingües amb l’anglès.

Catalunya Nord mateix, abans de patir la gran davallada lingüística per culpa del sistema polític, econòmic i, sobretot, ideològic francès, va ser també un microexemple d’aquest eixamplament de territori. Des de la creació dels departaments francesos, el 1792, Catalunya Nord inclou els dos terços d’una comarca occitana, el Fenolledès, la qual ha tingut històricament lligams de proximitat humana molt estrets amb Catalunya.

En aquesta comarca occitana, la proximitat humana va fer que l’occità reculés a favor del català. Cinc pobles del Fenolledès –la Tor de França, Cassanhas, Montalbàn del Castèl, Bèlestar de la Frontièra i Trevilhac– són de població occitana però de parla catalana. O ho eren, és clar, ja que el francès ho està arrasant tot...

L’exemple més clar, a nivell mundial, d’aquesta relació tan sovint mortífera entre llengües en l’escala dels idiomes sense estat poderós ni economia de primer pla és certament el suahili. Aquesta llengua de l’immensa família bantu, nascuda en una franja de la costa oriental de l’Àfrica, s’ha anat estenent cap a l’interior del continent per la força del comerç i, progressivament, dels estats que l’assumien. Avui es parla, amb estatus diferents, en una desena de països, entre els quals hi ha Moçambic, Kenya, Tanzània o Uganda, i és avui l’única llengua africana que pot valer-se de ser lingua franca internacional, en una escala subcontinental. Si bé té només cinc milions de parlants com a llengua materna, es calcula que és parlat, en diversos graus de competència, per més de cinquanta milions de persones.

Aquest èxit innegable provoca l’arraconament de llengües autòctones i, per tant, contribueix a l’empobriment lingüístic universal. També, però, ha permès a Àfrica, si més no a una part d’Àfrica, de resistir de l’interior a l’envestida de les llengües dels antics colonitzadors. Queda per determinar si en aquest context l’arraconament val la pena, o no.

(Article extractat de Presència, 31 desembre 2010)

dissabte, 8 de gener del 2011

Sarkozy, subjuntiu imperfet

per Lluís Uria

Una patinada lingüística, que els seus col·laboradors van voler presentar després com una mostra d’audàcia creativa, va fer que Ségolène Royal fos objecte de befa pública en plena campanya de les darreres eleccions presidencials a França. Era el gener del 2007 i, en una visita a la Gran Muralla xinesa, la llavors candidata socialista es va treure de la màniga una paraula inexistent: bravitud, per bravesa...

El seu rival d’aleshores, i avui president de la República, Nicolas Sarkozy, no ha arribat tan lluny. Però n’hi ha que l’acusen directament de maltractar la gramàtica i la sintaxi de la llengua francesa.

L’esperó d’aquest nou atac és el diputat socialista François Loncle, que fa gairebé un any va presentar per escrit una pregunta provocadora al ministre d’Educació, Luc Chatel, en la qual acusava Sarkozy de “maltractar” la llengua pel fet de multiplicar les errades de vocabulari i de sintaxi, i per abusar de les “formulacions vulgars”. Loncle sol·licitava de manera pomposa al ministre que prengués “totes les disposicions que calguin per garantir que el president de la República s’expressi amb el nivell de dignitat i de correcció que exigeix la seva funció”.

La resposta, revelada ara pel diari electrònic Mediapart, li arribà aquest mes de desembre. El ministre d’Educació defensa en una carta la capacitat de Sarkozy, del qual valora les “grans qualitats retòriques com ara la potència expressiva, la convicció, l’oportunitat, la rèplica o la força d’evocació”. I justifica l’opció del president d’utilitzar un llenguatge senzill i comprensible: “En aquest temps complex i difícil, el president de la República parla clar i net, i defuig l’estil confús (amphigourique, segons l’original [potser la traducció seria més aviat ‘enrevessat, embullat, envitricollat’, més que ‘confús’]) i els circumloquis sintàctics que fan que l’oient i el ciutadà es perdin.”

A la defensa de Luc Chatel –que el seu oponent socialista troba “amable, intel·ligent i treballada, però no se sosté”– s’hi ha afegit el secretari general de la UMP, Jean-François Copé, que considera el líder de la dreta “un dels millors oradors polítics de l’actualitat”.

L’opinió del diputat François Loncle, però, no és aïllada. El lingüista Jean Véronis –coautor d’un llibre titulat Les mots de Nicolas Sarkozy, publicat l’any 2008– coincideix amb el polític socialista al jutjar que el president francès “comet les faltes típiques de la parla popular i de qui no té estudis”. En una entrevista publicada pel diari Libération, Véronis afirma que “Sarkozy no és el primer polític que destrossa la llengua, però és la primera vegada que això passa amb un president de la V República”.

Véronis remarca, entre els errors de Sarkozy, l’oblit de la primera part de la negació, l’ús de preposicions incorrectes i la utilització redundant dels pronoms..., problemes que apareixen quan improvisa i que desapareixen en els discursos, escrits normalment pel seu conseller Henri Guaino. El lingüista diu, curiosament, que els darrers temps Sarkozy –sens dubte aconsellat, suposa– ha començat a utilitzar amb certa profusió l’imperfet de subjuntiu, un temps verbal gairebé fora d’ús en francès i que només uns quants polítics, com Édouard Balladur o Jean-Marie Le Pen, utilitzen. “Sarkozy fa esforços visibles per tenir cura del seu nivell de llenguatge”, opina Véronis. Tot i el risc de semblar artificial.

(Adaptat de La Vanguardia, 7 gener 2011)