dissabte, 30 d’agost de 2008

Trastorns genials

Una persona m’ha enviat un missatge que m’ha agradat i que em ve de gust compartir, amb el seu permís. L’adjunto a continuació, traient-ne algunes referències que identifiquen les persones implicades:

«“Si poguéssim eliminar del món els que pateixen psicosis maniacodepressives, ens privaríem alhora d’una quantitat incommensurable de bondat i talent, de color i calidesa, d’esperit i frescor.”

»M’hauria agradat haver llegit aquesta cita fa més de tres anys, i haver-la pogut compartir llavors amb alguna persona que tu també coneixes. Aquí en va una altra:

»“És probable que la genialitat sigui una anomalia. Si s’eliminessin els gens causants de l’autisme i d’altres trastorns com el maniacodepressiu, el món podria quedar en mans de conformistes avorrits amb poques idees creatives. És possible que el conjunt de gens que interactuen causant l’autisme, el trastorn maniacodepressiu i l’esquizofrènia tingui un efecte beneficiós a petites dosis.”

»Són dues cites diferents, la segona parla de coses més divulgades, com ara les obres de molts genis, possibles precisament gràcies a les seves patologies (Van Gogh, Einstein, Nietzsche, etc.). La primera, en canvi, per a mi és més nova, aquesta referència a la bondat i la calidesa...

»Les dues cites són del llibre Thinking in Pictures. My Life with Autism (Pensar en imatges. La meva vida amb autisme), de la Temple Grandin. Tal com diu el títol, ella mateixa és autista. És una dona que explica que ha patit molt a causa de la seva particularitat, però malgrat tot diu que si tingués l’oportunitat “de curar-se”, no voldria, ja que el fet de ser com és li ha permès tenir una percepció de les coses insòlita, que li agrada i valora.

»El llibre el trobo fascinant. Aquesta idea sobre allò de socialment positiu que aporten algunes de les anomenades patologies mentals (sobretot en els camps de les ciències i l’art) és només una de les moltes idees diferents i sorprenents que hi ha al llibre, sobre la manera com percebem les coses, com funciona el cervell...

»Parla també molt del patiment, cosa que ella diferencia de les potencialitats inherents a la seva particularitat. No fa cap lloança del patiment, ni el minimitza; al contrari, també explica com s’hi ha barallat constantment, com ha recorregut a la medicació, i com se n’ha pogut beneficiar... sense perdre tanmateix la seva particular manera de pensar i de percebre la realitat. Òbviament, en aquest aspecte ella ha estat més afortunada que algunes persones que poques vegades troben l’equilibri i que estarien encantades si es produís “el miracle” que potser tant demanen: alliberar-se de la seva bipolaritat (possiblement tots els que coneixen aquestes persones ho celebrarien... però potser llavors “no les reconeixerien”).

»Recordar aquestes persones, la seva gran capacitat d’invasió i de generar catàstrofes en alguns moments d’eufòria, o el seu gran patiment dels moments depressius, no seria just ni bo si no fos recordant alhora aquest altre aspecte seu càlid i original que reflecteix la citació del començament.

»Fins una altra estona, i disculpa aquestes reflexions tenint en compte les elevades temperatures d’aquests dies, que segurament no conviden a “cabòries” com aquestes.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 26 d’agost de 2008

Postal d’Espanya

Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.

Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).

El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.

També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.

Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.

Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.

Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.

Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.

Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.

* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 3 d’agost de 2008

Un relat ideal per al mes d’agost

Hauràs d'anar a llegir-lo aquí.

divendres, 1 d’agost de 2008

Sobre el Manifiesto

Jo això del Manifiesto ho resolc ràpid, posant-me a la pell de la gent que l’ha signat i que diuen que estan tan preocupats per la supervivència de l’espanyol. Hi ha dues possibilitats. Si aquests senyors i aquestes senyores –Delibes, Matute i Marina entre ells, quins desencisos– creuen que el català és espanyol, no han de veure cap problema en els (suposats) canvis de percentatge d’un idioma espanyol respecte a un altre, justament perquè segons el seu plantejament tots dos idiomes són espanyols. Ningú que parli menys castellà per començar a parlar més català o només català –que ja em dirà on és possible, això darrer– no farà que es perdi cap ni un parlant d’«espanyol».

Des d’aquesta primera perspectiva, l’única cosa que els hauria de preocupar –si és que aquestes coses han de preocupar algú al segle XXI– és que hi hagi parlants d’algun idioma «espanyol», sigui castellà, sigui català, que abandonin l’«espanyol» i comencin a parlar anglès, mandarí o àrab perquè els sembli més pràctic per anar pel món.

La segona possibilitat és que considerin que el català no és espanyol, o que no és un espanyol igual d’espanyol que el castellà (que sembla que és el que pensen, si ens atenim al seu Manifiesto). Llavors, el que els hem de dir és que siguin conseqüents políticament i ens deixin fer la nostra ruta amb llibertat: que ens deixin en pau, que ja ens entendrem amb l’ONU i amb la UE directament.

La resta de discussions i polèmiques i que si tomba i que si gira són palla, ganes d’inflar el gos.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)