dilluns, 29 de desembre de 2008

El Déu racional de la selva


Igual com amb Natascha Kampusch, el cas d’Ingrid Betancourt també m’interessa com a situació límit. «Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit?», escrivia aleshores a propòsit d’aquella noia. Penso que és interessant saber com reacciona determinada gent que ha tingut molt de temps per reflexionar –Betancourt, 2.321 dies– davant el problema del mal omnipresent les 24 hores del dia i davant la incògnita de Déu, absent i passiu en la desgràcia.

Ara que ha passat una mica de temps i ja no és el centre dels focus mediàtics –tot i que deunidó, hi ha qui l’acusa, pobra dona, d’anar al darrere del premi Nobel, amb tanta activitat com desplega–, és el moment de repassar el que confessava Betancourt a Juan José Millás –un «anticlerical anarcoide», segons ell mateix (El País 5.XII.08)– específicament sobre aquesta qüestió. Potser ara ja pensa una cosa distinta, perquè el fragor i la bellugadissa de la vida ordinària fan pensar coses diferents a la gent en moments diversos, però això és el que ella deia en calent, poc després d’acabar el seu llarg captiveri:

«Em van segrestar el 23 de febrer i el 23 de març es va morir mon pare. El meu pare era i és el gran amor de ma vida... La manera com me’n vaig assabentar, uns mesos després, va ser terrible. Allò va ser un tret, perquè quan un sent que... [llàgrimes, silenci]. Jo sempre m’havia sentit beneïda per la vida, consentida per la vida. Quan m’arriba tot això –el segrest, la mort del pare, la soledat de la meua mare– hi ha dos camins: un és el de refusar Déu i, per tant, pensar que tot és fortuït, absurd, un caos sense explicació ni resposta. L’altre camí és buscar Déu. En el dolor de la selva no pots acceptar qualsevol Déu. Amb el Déu ritual infantil no en tens prou. No en tens prou amb pensar que Déu és amor o que no pots explicar-lo. A la selva necessites un Déu racional. Si la teua fe no és racional, si no estàs segur que Déu existeix, no hi pots entaular una relació. No en tens prou amb la tradició. La religió catòlica no ens ha obert a llegir la Bíblia, com si els creients fóssim minusvàlids intel·lectuals, sense capacitat per a grans recerques teològiques, i com si això estigués reservat als intel·lectuals.

»Però la Bíblia és un instrument extraordinari. Cal llegir la Bíblia amb tranquil·litat, sense orelleres que et condicionin a llegir-la per damunt, sense entendre el retrat humà de la relació de Déu amb l’home. És molt difícil d’explicar, però el que vull dir és que vaig entendre, llegint la Bíblia, que Déu no és energia, ni llum ni partícules de gas en el cosmos, sinó que Déu és un ésser humà, en altres mots, que el que nosaltres tenim d’humans és el que tenim de Déu, i, per tant, que la seua relació amb nosaltres és una relació de paraules, i crec que això és fonamental: entendre que som éssers de paraules. Llavors, a través de la Bíblia arriba la paraula de Déu amb una riquesa infinita de codis humans i amb uns retrats psicològics impressionants, com el d’Abraham. Tots els personatges de la Bíblia estan retratats amb les seues febleses, les seues misèries, les seues petiteses. Tots hi estem retratats. Jo vaig descobrir un Déu amb sentit de l’humor, amb sentit de l’autoritat, un Déu que educa, un Déu que estima, però sobretot que és un Déu en el sentit que ho pot tot. I podent tot, Déu podria haver fet, en comptes de l’ésser humà, un robot perfecte, sense defectes, un robot programat per a fer el bé. La pregunta és per què Déu va fer l’home lliure, per què no el va fer com un robot. La resposta és molt bonica, i és que un robot pot estar programat per a estimar, però si no té la llibertat de no fer-ho, l’amor no té valor.»

Aquí la interromp Millás. Li demana quin Déu li agrada més, «el de l’Antic o el del Nou Testament?»

«Són el mateix, és un mirall. El que passa és que el Nou Testament ens fa el camí cap a Déu molt més fàcil. L’Antic Testament és Déu cap a l’home. El Nou és l’home cap a Déu. En l’Antic Testament, Déu ens cerca; en el Nou Testament, nosaltres busquem Déu. Aquesta transformació ha canviat la meua vida perquè si hom és conseqüent i la seua racionalitat accepta Déu, tot canvia, perquè deixa de ser passiu i es torna actiu davant un mateix. És un enorme alliberament pensar que un és lliure, que pot canviar, que pot ser més bon humà.» (Entrevista de Juan José Millás a Ingrid Betancourt, El País Semanal 12 octubre 2008)

Gràcies, Juanjo, per haver recollit aquest testimoni abans que es perdés dins el brogit del món actual (si és que s’ha perdut, que no ho sé). No tinc ni idea del que pensa a hores d’ara Ingrid Betancourt. Només li desitjo que no caigui en la temptació de creure que potser a la selva, presonera però sola, pobra però sola, no hi estava tan malament, comparat amb el que té aquí, enmig de la selva de pedra, asfalt i energúmens pertot, encara que tingui la vida solucionada.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 27 de desembre de 2008

Perles (3): El fet sorprenent


«Quan li van preguntar quin valor pràctic té saber si els neutrins tenen massa, el doctor Dieter von Reichstag, del Mains Institut de Heilderberg, va reconèixer que no en tenia la més petita idea, però que el que de debò el sorprenia era que en un planeta de poca importància (la Terra) que gira al voltant d’una estrella de mida mitjana (el Sol), hi hagués una espècie prou evolucionada com per fer-se aquesta pregunta.» (Richard Ford, The Lay of the Land [versió catalana: Acció de Gràcies, trad. de Jordi Martín Lloret i Ferran Ràfols Gesa, Empúries, p. 169])

dimecres, 24 de desembre de 2008

Dejuni de Nadal


(Extrec aquestes idees, gairebé literalment, de www.festes.org.)

Tota festa té la seva vigília o vetlla, i en tota vigília era costum en el món cristià fer dejuni. El costum català de dejunar (relativament) el 24 de desembre a la nit és molt antic i ja està documentat en les cròniques del segle XIII. Per això, a diferència de la resta de l’Estat espanyol, el 24 de desembre a la nit no se celebra la «Nochebuena» amb un gran sopar familiar. Hom acostumava a menjar alguna cosa abans de l’ofici litúrgic i les altres celebracions de mitjanit de Nadal: crema dels focs, Missa del Gall, Cant de la Sibil·la, etc. Aquests petits àpats s’anomenaven col·lació (menjada lleugera que es fa en lloc de sopar els dies de dejuni). Els que es fan després de la mitjanit es poden conèixer amb els noms de xocolatada o bé torronada, segons el contingut dels àpats i la zona on es fan. El ressopó de després de la mitjanit és el trencament del dejuni de Nadal i és un acte de socialització més entre els que se celebren anit.

«En una companya eren 20 almogàvers qui la vespra de Nadal anaren-se’n a percaçar bestiar que menjassen lo dia de Nadal; e aportaren 4 moltons, e faeren-los escorxar, e penjaren-los al porxe. És costuma de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja estrò a la nuit; e així los almogàvers aquells anaren a percaçar cols, peix e fruita que menjassen. E al vespre, com foren venguts, veeren prop del foc lo quarter del moltó en ast, e meravellaren-se’n, e se n’esquivaren fort, e digueren: –Qui és qui aquest quarter de moltó nos ha mès al foc? E aquell respòs que ell l’hi havia mès. –E perquè ho havets fet? –Per ço con jo vull anit menjar carn, a deshonor de la festa que demà serà.» I llavors Muntaner explica com l’almogàver descregut fou castigat per Déu i caigué com mort a terra... però es recobrà feliçment quan cantà el gall. (Crònica de Ramon Muntaner)

Més: descripció del dinar de Nadal que va oferir Jaume I l’any 1267: 31 moltons, 350 ous, 30 parells de conills, 12 parells de perdius, 36 parells de capons, 5 parells d’oques, 5 quarteres de pa, 228 quartans de vi i 10 sous de neules. «Però la vigília van dejunar cols amb panses, peix, cigrons, castanyes, nous i neules.» (Joan Amades, Costumari català)

I doncs, si celebreu el Nadal, no sigueu botiflers i recordeu-ho: no us diré que feu dejuni, però la tradició nostra mana que el 24 sigui un dia normal i corrent almenys fins a les 12 de la nit. Si feu un bon sopar perquè el que celebreu és el solstici d’hivern, cap problema... però avui no toca, perquè el solstici d’hivern va ser fa tres nits.

En qualsevol cas, bon Nadal als qui celebreu el Nadal... i als qui no el celebreu, bones festes ;-)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 21 de desembre de 2008

Mira de què es vanta...


...i sabràs què li falta. El mes de juny d’enguany la revista Euromoney va atorgar al Banco Santander el premi al banc més bo del món. El president, Emilio Botín, va enviar a la cerimònia de lliurament del premi que es va fer a Londres un discurs. Deia: «Com saben, el Banco Santander és una de las poques entitats financeres que ha travessat amb èxit les turbulències financeres de l’any passat sense quedar afectat pels productes tòxics. Vostès poden demanar-se com ho vam poder fer. Bé, deixin-me que els ho expliqui: si no entens completament un producte, no el compris; si no compraries un producte per a tu mateix, no el venguis; i si no coneixes els teus clients prou bé, no els deixis diners. Si fas aquestes tres coses seràs un millor banquer, fill meu.»

El Banco Santander va invertir en l’empresa piramidal de Madoff només 17 milions d’euros propis (contra el primer principi de Botín), però 2.300 milions dels seus clients (contra el segon principi de Botín; 2.300 milions d’euros són unes 400.000.000.000 pessetes). Respecte al tercer principi, a partir d’ara potser seran els clients del Santander els qui es demanaran si realment coneixien el seu banquer.

(Elaboració pròpia, a partir de dades extretes d’un reportatge de Francisco Peregil a El País, 21 desembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 20 de desembre de 2008

Perles (2): Tòpics alimentaris


–Allò del pernil “pota negra” vol dir alguna cosa?
–No, desterrem-ho! Perquè de peülles negres en tenen altres races de porc no ibèric.
–I allò de les “J”?
–Ah, això és una mera classificació particular d’una marca comercial del poble de Huelva anomenat Jabugo. Avui hi ha quatre denominacions d’origen d’ibèric: Guijuelo (Salamanca), Dehesa de Extremadura (Extremadura), Huelva (serra d’Aracena, Jabugo) i Los Pedroches (Còrdova).

(Entrevista de Víctor M. Amela a Miguel Ullibarri, promotor del pernil ibèric, La Vanguardia 13 juny 2008)

Perles (1): Els casaments


Des de fa una colla d’anys que arreplego idees i dades que m’agraden, o que coincideixen amb el que jo havia pensat sempre, o que no sabia i em resulten suggeridores, o que són realment curioses, originals o interessants, i que trobo escrites en els diaris que llegeixo, o les sento pel carrer, o mes les explica algú, i que són breus. Ara les aniré penjant aquí de tant en tant.

Últimament (el darrer any) he penjat algunes d’aquestes idees breus com a centelles, aquí al costat, perquè em semblava que no tenien prou entitat per al bloc, però ja m’adono que tot i ser breus, quan ocupen més d’una finestra del Twitter es fa més complicat de llegir-les, perquè ho has de fer de baix a dalt. Llavors el que faré és continuar publicant-les com a llampeguejos, a la columna de la dreta, si la perla no arriba als 140 espais (límit màxim de Twitter) i en canvi la penjaré ací, a la sèrie Perles, si passa de la llargària esmentada. A més, fent això podré anar enganxant sota el mateix títol altres perles en el futur, si en trobo que siguin sobre el mateix tema.

(Com sempre, l’objectiu principal de reproduir aquí textos dels mitjans de comunicació o d’altres procedències és poder trobar-les amb facilitat quan jo mateix necessiti llegir-les una altra vegada. El bloc aquest no deixa de ser un bloc de notes personal, com una farmaciola d’idees terapèutiques o útils per a determinades finalitats.)

Perla número 1, doncs:

«Els casaments no m’agraden gaire. Menges massa, xerres amb gent que no t’interessa i si et descuides acabes ballant la conga amb el convidat més bavós de la festa enganxat a la teva cintura.» (Sílvia Soler, Avui 14 juny 2008)

dimecres, 17 de desembre de 2008

Històries del metro (X): Activitat de risc


És clar, quan vaig començar aquesta sèrie agafava més el metro que ara, que vaig molt més amb autobús. Però mantinc el títol (descarto l’opció «Històries del transport col·lectiu», per descomptat, semblaria el títol d’un llibre de la diputació). Espero que no us farà res als que sou més metòdics o més ordenats que sota la denominació «Històries del metro» hi apareguin de tant en tant històries del bus o fins i tot que les anècdotes de l’autobús siguin a mitjà termini majoritàries, perquè cada cop em fa més angúnia el metro.

Va ser fascinant. Migdia, just després de dinar, hora punta. L’autobús carregat fins dalt. El cotxe va amb pressa, més ràpid del compte. Els que l’agafem gairebé cada dia sabem que quan arribarà a Lesseps aquest conductor acaba el torn. I doncs, arrencades i frenades un pèl brusques, revolts a bona velocitat. La gent es belluga compassadament, però com que anem força comprimits no hi ha grans moviments ni, per tant, escarafalls. Silenci, en general: és l’hora de pair per a la majoria. De tant en tant, murmuris: «disculpi», «ui, perdó», «perdone, ¿eh?» «és que van molt de pressa», «ja va bé, ja, que de vegades s’encanten», «pero ¡por favor!» Aquest ambient.

De sobte, expectació. Jo, que era dret a la part del darrere del bus però mirava distretament cap endavant, m’adono que cada cop més gent al meu voltant gira el cap a una zona concreta. Al meu costat, en un dels espais en què hi ha seients enfrontats, dos i dos –aquests nous que no saps on posar els peus, t’has de ficar d’acord tàcitament amb la persona del davant per capicular-los–, una dona que seu a la vora de la finestra manipula un potet de pintura d’ungles. Vermell sang, no sé si en diuen vermell passió. Deu tenir uns 45-55 anys.

Fa veure que no ens veu. Entre els dits anular i cor de la mà dreta –estesa i mirant cap avall–, manté el potet vertical. Els cinc dits estirats. Ella va pintant. Ja ha fet el petit i ara acaba l’anular. Té els dits llargs i les ungles llargues, gairebé d’un centímetre, i no són gaire boniques, la veritat (suposo que per això les pinta, que llest, ho he deduït tot sol). Acaba l’anular. Bufa. Suca el pinzell al recipient supervermell. Comença a pintar el cor. El flascó, obert, entremig de les falanges. Sotragades, girs, frenades. Emoció, repicar de timbals. Ja hem acabat el cor, ara toca l’índex. I encara patirem més, perquè després de l’índex tocarà el gros, i llavors haurà de posar el flascó extraroig en una posició diferent, si no es vol arriscar a perdre líquid i, per tant, a malmetre alguna cosa al seu voltant. Acaba l’índex.

Arriba el més difícil. Per pintar el dit gros, agafa amb l’esquerra l’ampolleta que tenia entre l’anular i el cor i la col·loca entre les falanges de l’índex i el gros de la mateixa dreta, de manera que el gros queda, en efecte, amb l’ungla mirant cap amunt. Més revolts i més arrencades, però acabem la mà dreta. Els dits continuen estirats, en cap moment no els arronsa. El conjunt, la mà sencera, queda més o menys bé. Cridanera, sens dubte, però no lletja. La intensitat del color amaga la imperfecció de les ungles. Ja l’entenc, ja. La dona bufa suaument i la resta del passatge –tothom contempla la proesa, tothom mig somriu– bufa d’alleujament. Si ha acabat sense accidents la dreta, ja es veu que té prou traça i que l’esquerra la farà igual de bé. Però també cal tenir en compte que ara hi ha un factor de risc afegit, que és que la mà amb la qual manipula el pinzellet és una mà amb cinc grans superfícies vermelles acabades de pintar. I doncs, l’operació té més perill. Esdevé impossible, per tant, apartar els ulls mentre es fa l’esquerra.

La dona acaba de pintar-se just un moment abans d’arribar a Lesseps. No perd ni un segon. Tanca el flascó, el fica a la bosseta i demana sisplau que la deixin passar. Ho fa amb les mans enlaire, obertes, provocadores, com dient, mireu quines ungles tan boniques. Però no ho diu, senzillament ha d’anar així fins que s’acabi d’eixugar la pintura. La dona que seu al seu costat s’alça i surt al passadís perquè la presumida –no és un retret– pugui passar per l’espai esquifit on els peus van capiculats.

La dona baixa del bus. Fa venir ganes d’aplaudir. La gent somriu obertament.

Quina cita deu tenir ara aquesta dona? O són maneres d’aprofitar el temps? Anava a la feina? Era un repte personal? O potser feia una gimcana? Quin bon tema per a un relat. Hi pensaré.


Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro
Històries del metro (VIII): El xiulet
Històries del metro (IX): «No fumis»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 13 de desembre de 2008

L’himne de l’ONU


No sabia fins fa quatre dies que l’ONU tingués himne*, ni que aquest himne estigués relacionat amb Catalunya, ni que a hores d’ara fos gairebé inèdit per pressions polítiques. Ací el teniu:


Himne de la pau
Eagerly, musician,
sweep your string,
so we may sing.
Elated, optative,
our several voices
interblending,
playfully contending,
not interfering
but co-inhering,
for all within
the cincture
of the sound,
is holy ground.
Where all are brothers,
none faceless others,
et mortals.
Beware of words,
for with words we lie,
can say peace.
When we mean war,
foul thought speak-fair
and promise falsely,
but song is true:
Let music for peace.
Be the paradigm,
for peace means
to change at
the right time,
as the World-Clock
goes Tick-and Tock.
So may the story
of our human city
presently move
like music, when
begotten notes
new notes beget
making the flowing
of time a growing.
Till what it could be,
at last it is,
where even sadness
is a form of gladness,
where fate is freedom,
grace and surprise.**

Lletra: Wystan Hugh Auden (York, Anglaterra 1907 - Viena, Àustria 1973)
Música: Pau Casals (El Vendrell, Catalunya 1876 - San Juan, Puerto Rico 1973)


* Himne de les Nacions Unides o Himne de la pau, encarregat a Auden i Casals amb motiu dels 25 anys de la creació de l’ONU, i estrenat el 24 d'octubre de 1971 a la seu de l’ONU de Nova York. No s’ha tornat a interpretar, pel veto que immediatament hi van posar Espanya i la Gran Bretanya. Espanya, per Pau Casals, exiliat i considerat «desafecto al régimen»; els britànics, perquè Auden havia fugit del país l’any 1939, poc després d’acabar la guerra espanyola en la qual havia participat com a voluntari donant suport a la república, i es va refugiar als Estats Units. La informació prové de Bartomeu Mestre.

** Sóc incapaç de traduir himnes. Els himnes, com les banderes i els noms propis, són símbols. No s’han de traduir, perquè si no es corre el risc d’escapçar-ne l’ànima.



(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 10 de desembre de 2008

Reptes publicitaris (3): Els «gustassos»


Suposo que tothom ha rebut a casa prospectes i fullets de la casa Media Markt que parlen del «gustàs», o n’ha vist els anuncis de la tele. Repeteixen el mot, amb lemes de diverses variants, des de fa una bona colla de mesos, potser més d’un any i tot: «Dóna’t un gustàs», «Amb preus així, tornar a l’escola és un gustàs», «El gustàs d’estalviar», «4, 5 i 6 de desembre, preus de gustàs»...

N’hi ha que ja en tenen prou que Media Markt hagi fet l’esforç de traduir la seva propaganda, que l’important és això. No ho nego, segurament en aquest punt primer de tot cal ser possibilista. I també crec que en cas d’urgència, molts cops el traductor se’n surt com pot, que les feines relacionades amb els mitjans de comunicació i amb la publicitat sovint no poden esperar. I, per descomptat, és possible que el traductor/adaptador d’aquesta paraula al català s’hagi esforçat seriosament a presentar als clients fórmules lingüísticament més acceptables, i que els clients no les hagin aprovades. Cal tenir en compte que parlem d’una casa que enllà de l’Ebre anuncia samarretes (o tops, o bustiers, no sé què són exactament) de dona amb el reclam «Verás las mejores delanteras del mundo», o rebaixes amb un militar que crida «¡Todos los precios al suelo!» o «¡Daremos el golpe!» (quina gràcia, no?; aquestes campanyes, per sort, no les hem hagut de veure per aquí, o jo almenys no les he vistes). Són gent que diu que volen ser provocadors i m’imagino que ho són. Però no sé si «gustàs», més que provocar o impactar, no desconcerta.

I doncs, crec que convindria fer-hi alguna cosa, abans que el «mal gustàs» s’escampi de manera general entre alguns parlants o altres anunciants, acostumats a veure-ho cada setmana a la bústia de casa o de la feina, als diaris, als comerços, a tot arreu.

La primera és dir-los: si voleu fer una traducció servil, almenys utilitzeu recursos catalans. I en aquest cas, la traducció més exacta de gustazo seria gustarro, no «gustàs». Sí que existeix el sufix -às, però en paraules fixades ja a la llengua, no és un sufix productiu. Hi ha dos o tres adjectius com dolçàs ‘d’un dolç embafador’, o grandolàs ‘gran en excés’, i uns quants substantius: nevàs ‘nevada forta / arreplec, munt de neu’, vellutàs ‘vellut amb el pèl llarg’ i vergàs ‘verga llarga i de cert gruix’, però es tracta de mots cultes o molt locals, poc coneguts. No, el lector de «gustàs» entendrà més o menys el que es vol dir perquè sap castellà, no perquè pensi en els excepcionals nevàs, vellutàs i vergàs.

I la segona cosa que es pot fer, crec, és oblidar-se una mica de la literalitat de l’original (què vol dir «precios de gustazo», ja que hi som?) i cercar estratègies de traducció paral·leles. Ni «gustàs», ni gustarro, ni gran gust, ni gaudi, ni grat, ni històries. Com diem això en català? Penso que no hi perdríem res jugant amb regal i regalar, o també amb plaer. Per tant, Regala-t’ho («Dóna’t un gustàs»), Amb aquests preus, tornar a l’escola és com un regal («Amb preus així, tornar a l’escola és un gustàs»), El regal/plaer/gust d’estalviar («El gustàs d’estalviar»), 4, 5 i 6 de desembre, preus de regal («4, 5 i 6 de desembre, preus de gustàs»). No diem el mateix?

Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons
Reptes publicitaris (II): La gamma que lliga amb tu


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 6 de desembre de 2008

Escenaris postsentència


No tinc ni idea del que dirà el Tribunal Constitucional espanyol (TCE) sobre l’Estatut mitja merda i després passat per aigua i finalment ribotat i referendat que els va arribar perquè hi diguessin la seva. El que sí que puc dir és que segurament passarà una d’aquestes tres coses:

(1) Hi fan una retallada monumental i tan evident que no es podrà dissimular de cap manera (o sigui, donen la raó al PP, al Defensor del Pueblo Español i a tota aquella colla de genis).

(2) Hi fan una retallada, diguem-ne, sibil·lina, amb una bona part del text sense tocar però deixant clar sobretot que la interpretació del text no pot ser literal sinó que ha de ser adaptada a les sentències, lleis, decrets, reglaments i altres normatives, per petites que siguin, de l’estat (o sigui, donen la raó al govern de Madrid i, en general, al PSOE).

(3) El deixen com va arribar al TCE, amb només un parell de retocs tècnics (o sigui, donen la raó a Mas).

És clar que si aquest tribunal constitucional fos imparcial, encara hi podria haver una quarta possibilitat:

(4) Diuen que l’Estatut que val és el que va eixir del Parlament català el 30 de setembre de 2005, aprovat per un 90% dels diputats, i que és inconstitucional que el govern espanyol i les Cortes Españolas hi fiquin cullerada perquè el Parlament de Catalunya és un òrgan sobirà que representa legítimament els catalans (o sigui, donarien la raó a tots els que van considerar indigne anar a votar l’Estatut mig emmerdat, aigualit i ribotat que no tenia res a veure amb el que vam aprovar al nostre parlament)...

Però he dit que parlaria del que passarà segurament, de manera que la ciència ficció i per tant aquesta possibilitat 4 la deixem de banda.

Llavors, un cop confirmada una d’aquelles tres primeres possibilitats, els escenaris es multipliquen. Perquè pot passar que:

(5) Es produeix 1 i la premsa nostra –o la de Madrid, o totes dues–, degudament ensinistrada des de fa mesos, diu que «tot i la retallada, Catalunya hi surt guanyant en això i en allò altre i, per tant, deunidó el que s’ha aconseguit al final del procés». Els partits, que són els que han dictat aquestes instruccions a la premsa, s’avenen a la sentència i qui dia passa any empeny.

(6) Es produeix 1 i la premsa d’aquí s’exclama indignada («quin atropellament, no hi ha dret!») i la d’allà s’exclama alleugerida («s’ha conjurat el perill de secessió!»), etc., i llavors uns partits decideixen fer un referèndum amb l’Estatut original (7) i uns altres partits amb l’actual (8) i al final pacten (9) o no pacten (10) però es porta el tema al parlament nostre (11) i en surt una moció que farà riure i que només serà aprovada per una majoria simple, entre acusacions de «irresponsables», «venuts» i «botiflers» (12).

(13) Es produeix 1 i els partits que van aprovar l’Estatut decideixen anar tots plegats a l’ONU amb l’Estatut del 30 de setembre, o amb l’aigualit i ribotat i referendat (14), explicant que tant amb violència com sense violència el resultat de qualsevol procés democràtic de revisió dels poders espanyols constituïts és sempre el mateix... (però amb 13 i 14 tornem a 4: és ciència ficció; els partits podran cridar tot el que vulgueu, però mai no prendran decisions dràstiques que impliquin trencar l’statu quo).

(15) Es produeix 2 i...

No crec que calgui continuar. Ja ens ho sabem de memòria. I encara caldria dir que tot i el que digui el tribunal espanyol, una cosa és la sentència i la pelleringa d’estatut que en resulti i una altra la interpretació, i encara, amb una interpretació favorable, el desenvolupament posterior, la concreció, el dia a dia. I, per tant, sent les coses com són, tot continuarà igual.

Continuarem vivint amb els espanyols «en paz i pacífica convivencia», com fins ara, ells a dalt i nosaltres a baix. Fins que una nova generació de catalans, d’aquí vint-i-cinc anys, ens senti explicar aquestes històries com les batalletes de l’avi, i pensi que a mitjan segle XXI, «amb la democràcia tan i tan consolidada, segur que si es demana ben demanat», i tal i pasqual, i tot il·lusionats, ho tornin a provar. I així pels segles dels segles amén.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 4 de desembre de 2008

Qüestions de llengua (XXXV): Déu o déu

(Teniu este article actualitzat ací.)

dilluns, 1 de desembre de 2008

Sobre el terror islamista


Scott Atran, antropòleg nord-americà expert en el gihad i en l’anomenat «terrorisme islamista», parlava l’altre dia amb Núria Navarro, que l’entrevistava per a El Periódico (28 novembre 2008). Us en faig un extracte, perquè el que diu em sembla força encertat:

«Vostè, jo, qualsevol pot arribar a ser un terrorista. Són gent corrent. Excepte alguns casos extrems, [...] no tenen aspectes psicològics rellevants. La gent prefereix imaginar-se que són anormals, però no ho són. En línies generals es tracta d’un grup de joves que volen donar un sentit a la seva vida, protagonitzar una acció heroica. [...] Comencen a resar junts, a jugar a futbol junts, a fer pícnic i a dormir junts. Teixeixen el seu somni heroic en aquest univers paral·lel. [...] Els millors predicadors són els amics, els de l’equip de futbol, els col·legues del càmping. [...] Aquests joves no escolten els imams, sinó algú que torna de l’Afganistan, que per a ells, que estan avorrits i veuen a al-Jazira que hi ha matances a l’Iraq, els resulta un superheroi. [...] Totes les societats admiren aquells que se sacrifiquen per alguna cosa més gran que la seva vida, ja sigui Déu, la pàtria, una idea. Als terroristes islamistes també els mou el desig de glòria.

»Més del 90% dels que estan al gihad no tenen cap educació religiosa. Al-Qaida no busca ningú. És la gent la que busca al-Qaida! En total hi ha entre 20 o 30 campaments d’unes 40 persones cada un. De totes les sol·licituds d’ingrés, al-Qaida n’accepta entre el 15% i el 20%, com tota bona universitat. Els de l’atemptat de Londres, per exemple, van fer una barbacoa per recollir diners per viatjar a la recerca d’al-Qaida.

»Només un 7% dels 1.200 milions de musulmans recolzen el gihad. D’aquests 90 milions, n’hi ha 2.400 arrestats a Europa; 3.000, a l’Aràbia, i 66, als EUA. És una quantitat ínfima. [...] Els analistes del terrorisme miren els implicats en un atac, i això no és important. No hi ha organització. No hi ha cèl·lules. Arriben, entren, surten. [...] Però el terrorisme islamista no representa res. L’oxigen del gihad és la publicitat. La solució? Es necessita una tasca de baix a dalt. Se’ls ha de donar herois, somnis a realitzar.»

Fi de la citació. Suposo que part de la «tasca de baix a dalt» que diu Atran que necessita aquesta gent és el que dèiem de democratitzar, per la via dels fets, les relacions personals i familiars, allò de què parlàvem l’altre dia.

I acabo subscrivint la recomanació de Samuel Hadas ahir a La Vanguardia: «Un suggeriment als fonamentalistes islàmics radicals: hauríeu de ser els primers de rellegir l’Alcorà per redescobrir el seu missatge de pau i conèixer més bé la veritable bellesa de l’islam.» Samuel Hadas és diplomàtic israelià.