El cas de Natascha Kampusch

Ja feia dies que volia tocar aquest afer, però no volia només tocar-lo i prou, volia reflexionar-hi. I no tenia temps. He anat escrivint aquesta nota a poc a poc.

Estic encara commocionat, com mig món, pel cas de Natascha Kampusch, segrestada per un malalt mental des dels 10 fins als 18 anys. Resulta molt difícil creure que tot plegat hagi passat i que al cap de quinze dies aquesta noia ja estigués en condicions de concedir entrevistes i d’aparèixer per la televisió. Resulta molt sorprenent la relació i els contactes tan peculiars que té aquesta noia amb els seus pares i amb els psicòlegs que l’atenen. Però em sembla obvi que si la història fos de veres, per poder sobreviure aquesta noia hauria hagut de tenir una relació també molt peculiar, però més o menys cordial, amb l’home que la va segrestar. Si no, a hores d’ara seria morta, o almenys estaria absolutament destarotada. I llavors, se’m fa difícil de creure que hagi continuat recordant qui era, que hagi estat capaç de fugir vuit anys després, sabent que la fugida implicava l’adéu definitiu, segurament la mort, de qui, encara que fos un delinqüent malalt, ho havia estat tot per a ella des dels deu anys: pare, mare, amic, confident... Era l’única persona amb qui s’havia relacionat –deixant de banda les trobades esporàdiques dels dramàtics «dies d’excursió»– durant vuit anys!

I justament perquè tot plegat sembla que no pugui ser, justament perquè resulta inversemblant, justament perquè si hagués estat un muntatge estaria més ben dissenyat, és per això que m’ho crec. Natascha Kampusch em sembla un cas admirable de supervivència en un medi hostil, i ara el contemplem en primera fila. Em sembla pornogràfic que s’especuli sobre el grau de consentiment de la noia: tot el procés està aviciat d’arrel, no es pot parlar de consentiments. Les preguntes que ens fem, però, són lògiques, tenint en compte que ens trobem davant un cas tan atípic que no s’hi poden aplicar esquemes preconcebuts. Els psicòlegs escèptics que diuen que la història no pot ser real perquè si ho fos tal i tal i tal, en realitat s’ho inventen, perquè no han tingut mai l’ocasió de trobar-se davant d’un cas com aquest. Ningú no sap com funciona. I segurament no hi hauria regles d’aplicació comunes ni tan sols en el cas que un segrest com aquest es repetís cada setmana: cada cas seria diferent. Què pot passar en vuit anys? Pot passar qualsevol cosa cada dia d’aquests vuit anys i, per tant, en multiplicar-se les possibilitats, al cap dels vuit anys poden haver passat milions i milions de coses diferents. No es poden fer estadístiques. Els que parlen de memòria sobre el cas són uns frescos, si no deixen clar de bon començament que tot el que diran és només una hipòtesi com n’hi podria haver cinquanta mil més.

Hi ha una cosa que em preocupa força, arran del cas Kampusch: pot ser que hi hagi en aquests mateixos moments altres segrestadors de nens que mantinguin amb vida les seves víctimes durant anys? Segurament sí –i tremolo de pensar-ho. Si és així, l’alliberament de Natascha Kampusch, quines conseqüències pot haver comportat per als altres petits segrestats que hi pugui haver a hores d’ara? Segurament, més vigilància, menys condescendència, menys complicitats per part dels segrestadors. Més mal rotllo. En alguns casos, el segrestador es pot haver espantat tant que potser ha decidit acabar l’aventura i matar-se i matar també la seva víctima. En altres casos, potser n’hi ha que han canviat d’estratègia i han decidit guanyar-se la víctima d’una altra manera, tal volta amb més murrieria i menys mà dura –recordem que segurament el segrestador de Natascha volia dissenyar una parella a mida, de tal manera que quan ella es fes gran l’estimés a ell tal com ell entenia l’amor, li fos una esclava submisa.

Suposo que la majoria de les coses que Natascha Kampusch ha dit als mitjans de comunicació són sobretot estratègies psicològiques dels seus assessors per anar deslliurant-se a poc a poc del terrible feix que aquesta noia deu tenir en la consciència, en la memòria, dins l’ànima. Són tantes vegades que deu haver somiat durant aquests vuit anys que s’escapava, que no s’hi atrevia, que li feien entrevistes a la premsa o que tothom l’havia oblidat, que la gent li anava al darrere, o que ningú no la creia, o que es tornava boja, o que esdevenia una estrella mediàtica... Tot això que ella ja havia viscut virtualment, suposo que els experts han pensat que d’alguna manera ho havia de viure en la realitat, per deixar de viure-ho per dins. Enfrontar-se a la realitat dels fets, encara que siguin durs... i encara que siguin espectaculars.

Entro en un punt concret del cas. Ja sabeu que a mi em preocupa bastant el problema de Déu, i per això, de tot el que he llegit d’aquest cas, m’he fixat en una temàtica que només sortia d’esquitllentes en una de les entrevistes publicades.

Una de les idees del llarg captiveri que ella ha aconseguit verbalitzar és un dubte que potser la va esclavitzar i torturar durant molts dies, sobretot al començament, el que fa referència a aquest punt que dic: Déu. Segurament abans del segrest els pares li havien explicat, pobreta, que Déu era bo, que tenia cura d’ella, que castigava els dolents i premiava els bons... Amb deu anys no és fàcil d’entomar el fet que et prenguin de sobte tots els arguments que t’han donat de manera progressiva, d’acord amb l’edat que tens, per ajudar-te a passar les petites crisis de la creixença.

»–Creu en Déu?
»–Això és molt ambigu. Sí, una mica.

»–Resava?
»–Al principi, sí, però després, no. A més a més, el delinqüent també resava. Això no pot ser. M’imagino que Fidel Castro també resa.

Crec que Natascha Kampusch posa el dit a la nafra. Tot i el seu aïllament durant gairebé la meitat de la seva curta vida –o justament pel seu aïllament– és capaç de plantejar-se fredament, amb només 18 anys, un dels grans problemes de la humanitat. Déu existeix? Com pot ser que Déu sigui el mateix per a mi que per al criminal? Si Déu m’estimava i jo era innocent, no m’hauria d’haver protegit? Com és que Déu permet el mal, la mort d’innocents, les catàstrofes? Si ens ha creat, per què no té cura de nosaltres? No pot fer miracles, si convé? I convé, no?

(Deixo de banda, perquè aquí em pareix anecdòtic, que aquesta fixació amb Fidel pot donar alguna pista sobre l'«educació» rebuda per aquesta noia i sobre la complicada patologia del segrestador... i la feina que tindrà la noia i els qui l'ajuden per tornar a una certa normalitat.)

Em sembla important saber fer-se preguntes difícils. I el que és difícil de debò és mirar de respondre-les, diguem-ho així, a fons i sense prejudicis. I llavors actuar en conseqüència. Amb por i amb dubtes, si voleu, però amb coherència.

Ens podria portar lluny, molt lluny, el cas de Natascha Kampusch, si només a partir de dues ratlles ja hem escrit tot aquest devessall d’idees. Tot el que em fa rumiar em sembla de primera, perquè m’esperona, em fa sentir viu.


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)