dissabte, 28 de maig del 2011

Prejudicis en temps de zen

per Jordi Graupera

Fa temps que tinc pendent de llegir l’últim llibre del filòsof francès Comte-Sponville. Me’l va recomanar en Josep Maria Via i Taltavull, que va ser el meu professor d’antropologia i mestre de tantes altres coses. Els catòlics d’avui no podem ni volem ser dogmàtics, perquè hem estat educats en un context de racionalismes extrems que ens acusen de poc fonamentats, d’esclaus dels nostres sentiments, de covards que volen fer quadrar el món amb un Déu inventat i de beats conservadors. Ser jove i cristià, i dir-ho, és avui una batalla constant, un exercici d’argumentació inacabable. A més, cal l’esforç de mostrar-se serè i alegre, perquè, si no, de seguida som titllats de fonamentalistes d’Al-Qaida, o amargats fills del cilici. La pregunta que més em fan quan dic que sóc cristià és si follo. Efectivament, tot deu ser més senzill del que sembla.

Els cristians com jo vivim aquest menyspreu, aquesta mirada perdonavides de tots els que apel·len a la raó i a la ciència, encara que visquin amorrats a manuals d’autoajuda i l’única cosa que sàpiguen de la raó és que la volen tenir tota. Com si jo no confiés en els descobriments científics i no exigís als metges un títol universitari. Vull dir que no només em sé les lleis de Newton perquè m’hi obligaren a l’escola. A mi també em meravella que les portes del súper s’obrin automàticament quan m’hi acosto amb el carret de la compra. I hauria agraït que algun saberut de bata blanca hagués trobat la solució a la metàstasi molt abans que el càncer acompanyés els meus pares fins a la porta de sortida. Però tant se val, tu ets cristià en els temps que corren i, si no t’han convençut Marx, Nietzsche, Feuerbach, els bisbes pederastes, Xavier Sardà ni l’Ipod, és que estàs malalt d’alguna cosa del cervell.

Com que, a més a més, la immigració musulmana i el terrorisme islàmic han fet florir els fonamentalistes cristians de tota la vida, sembla que t’hagis de responsabilitzar dels seus rots als programes de la tele. On, per cert, molt sovint conviden el més ruc de la tribu.

Tinc pendent de llegir el llibre de Comte-Sponville perquè me’l va recomanar el professor Via, i sé que vol que estigui atent a les noves formulacions dels filòsofs, per primes que siguin. Ja no es pot anar pel món amb un catecisme de parròquia, si no vols quedar-te sempre dins de la bombolla dels teus. N’he anat llegint i sentint coses aquí i allí i se m’han obert la gana i la mandra a parts iguals i no acaba de guanyar cap de les dues. El llibre es titula L’ànima de l’ateisme i vol quadrar el cercle.

Sponville, un ateu de sempre, materialista clàssic, de sobte ha fet un viratge cap a l’espiritualitat. Com tot Europa: insatisfeta amb la ciència sola, adopta les formes lleugeres del zen. Que no impliquin compromís. És el triomf de l’estètica, de nou. Els ateus, ve a dir Sponville, tenim esperit i podem ser espirituals. No som materialistes. Podem desplegar el nostre esperit davant la magnificència d’un paisatge, la intimitat d’un monestir o la potència d’una obra d’art. Encara no l’he llegit, però aquestes i d’altres coses són les que es van sentint quan es parla d’aquest llibre. No és culpa de l’Sponville, les lectures que li fan. Venint de qui ve, segur que és un llibre ben escrit, seductor i suggerent. Segur que hi ha argumentacions ben travades i segur també que no aspira a cap rigor lògic o científic. Fa molt que els filòsofs de moda han renunciat a explicitar tota una metafísica per justificar les seves tesis. Es fan només assajos que són llistats d’estupefaccions.

No és per molestar, ni voldria passar-me de llest, tot plegat és molt delicat i cadascú se sap la seva ferida, però no és la primera vegada a Occident que algú diu que es pot afirmar i desplegar l’esperit i, alhora, prescindir de Déu i de la religió. Els nazis, per exemple. Encara que, naturalment, el cas concret no contamina tots els que breguen amb el silenci de Déu i el bullir de dins del pit. Normalment aquestes formulacions soft han acabat en l’arbitrarietat i en la submissió a les apetències de cadascú o d’un guru que faci d’exemple. Acaba així perquè no té contingut, només la força i l’empenta i la satisfacció impossible dels anhels irracionals.

I, amb perdó dels kantians, no n’hem tingut prou amb les morals formals. La fascinació per una espiritualitat sense litúrgia, ni sagrat, ni comunitat és encara més antiga que la importació dels símbols orientals com l’esvàstica i molt més encara que la moda de l’encens a casa. No nego que aquest és el pensament de moda. És el mateix que enfila els tòpics dels manuals sobre la felicitat. I que omple les acadèmies de ioga i les llibreries d’esoterisme empresarial.

Entenguin-me: no vull evangelitzar ningú, però començo a estar cansat de ser l’irracional catòlic, el submís religiós, hereu de totes les guerres de la història, culpable de totes les sodomies de sagristia, i de veure com al meu voltant van creixent alegrement les mateixes demències de sempre. Tinc la impressió que els esperits que no tenen fonament són esperits que no tenen límit. Si vols un esperit, hauràs de tenir un déu. Si no, del que et passa davant del Pantocràtor només podràs dir-ne sinapsi. I, en fi, no és pas que sigui mentida. A mi també em costa menys argumentar el cristianisme que ser cristià.

(Avui 26 abril 2007)

Aquí teniu l'original, al bloc de l'autor.

dissabte, 21 de maig del 2011

Convergència valenciana de la llengua

per Francesc de P. Burguera

[...] La directora dels cursos de valencià de Lo Rat Penat, Marta Lanuza, [...] critica els models lingüístics usats per la Universitat de València i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per «artificials» i allunyats de la societat, [però] es mostra partidària de convergir, si es tenen en compte les variants defensades per Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. De fet, afirma que és hora d’acabar aquesta lluita i elaborar, estendre i consolidar d’una vegada per totes un estàndard genuïnament valencià sense complexos. [...]

Quan s’acabà la guerra, els joves que teníem vocació d’escriure en la nostra llengua no teníem qui ens publicara. Un jesuïta amic meu ens recomanà a Fuster i a mi que anàrem a visitar Xavier Casp i Miquel Adlert. Ells estaven preparant una editorial en valencià. I a veure’ls anàrem. I així és com passàrem a formar part del Grup Torre. [...] En l’editorial Torre publicàrem Fuster i jo els primers llibrets de versos. I en quina llengua, en quin valencià? Jo vos ho diré. Editorial Torre publicava la Col·lecció L’Espiga. I aquesta era la propaganda que feia: «Col·lecció L’Espiga de obras valencianas. Biblioteca de suma selección, pulcritud i economía. Imprescindible para el buen conocimiento de la Literatura Catalana Contemporánea.» No es tracta solament de la unitat de la llengua, sinó que els autors valencians que publicàvem en L’Espiga pertanyíem a la «literatura catalana contemporánea». ¡Més catalanistes que Casp i Adlert no hi havia ningú! [...]

Doncs, bé. Des que acabà la guerra i durant tot el franquisme, el valencià ha estat la mateixa llengua que el català. L’Editorial Torre, es a dir Adlert i Casp, l’Editorial 3 i 4, Lo Rat Penat, les altres editorials, els llibres, la premsa, etc., que han estat publicats en valencià, ho van fer en la llengua comuna. És quan arriba la transició que comença el desgavell.

Pel que fa a Adlert i Casp i a la llengua, la parella s’inventen una cosa que es deia Consell Valencià, a través del qual, i sota la capa protectora d’un pretés intel·lectualisme, tractaven de fomentar l’anticatalanisme. Fruit de l’activisme d’aquests dos ressentits va ser la publicació a la premsa de València, el 18 de novembre de 1977, d’un manifest titulat «Al poble valencià», on es poden llegir aquestes coses: «Els firmants, hòmens de les més diverses ideologies, però units pel comú denominador d’un idèntic amor a València en la seua irrenunciable personalitat… rebutgem de ple els inadmissibles intents de posar en entredit l’autoctonia de la llengua valenciana –que prestigiaren els clàssics nostres i que el poble ha mantingut en sa evolució natural, relegant-la a un terme secundari i purament dialectal… Reprovem la introducció de texts pedagògics i religiosos que en realitat estan redactats en llengua estranya i difícilment comprensible per als seus destinataris…»

La veritat és que llegir aquest manifest fa riure. Es reproven uns texts que, segons diuen els signants –entre ells Adlert i Casp–, «estan redactats en llengua estranya». ¿Quina llengua deu ser aquesta? Perquè, ben mirat, el manifest està redactat en un ben apreciable català. Tant és així que qualsevol lector del manifest desconeixedor de la maniobra bé podria creure que es tracta d’uns texts en «castellà», ja que en cap moment els redactors no utilitzaren la paraula «català» per a designar aquella «llengua estranya [...] no comprensible per als seus destinataris». ¿Estranya? És la mateixa llengua en què està escrit el manifest. Si és així, tampoc el manifest serà comprensible per al seu destinatari, que és el poble.

El fet és que el mateix dia que és publicà en la premsa el manifest dirigit al poble valencià vaig telefonar a Xavier Casp per a que m’aclarira què volien fer amb aquest manifest i així li ho vaig dir: «Però Paco –a Casp els amics li dèiem Paco–, ¿vosaltres sabeu el que esteu fent? ¿Què aneu a fer amb la llengua? ¿Disfressar-la amb castellanismes?» La seua resposta va ser ràpida: «Aquestes coses no son per a parlar-les per telèfon», i em va penjar. Va ser l’última vegada que vaig parlar amb Casp.

A partir d’ací, Casp i Adlert comencen els desgavells. Han perdut el nord. No poden veure com Fuster s’ha convertit en la figura que estima la joventut universitària. Van quedant-se aïllats, cabrejats, i canvien de jaqueta. Ja no formem part de la «literatura catalana contemporània». Comencen a inventar-se un valencià que fóra distint del català, inventant-se ortografies estranyes, disfressant paraules, eliminant els accents, castellanitzant paraules... D’ací naixerà el blaverisme, que és el nom amb el qual s’identificarà el moviment irracional anticatalanista. I entra en dansa la política. A la dreta això de l’anticatalanisme li venia molt bé. No tenint programa que oferir al votant, presentar-se davant el veïnat parlant-li que els catalans ens volen imposar la seua llengua i furtar-nos els nostres clàssics, la paella, l’arròs amb fesols i naps, la ceràmica de Manises i les mantes de Morella... podria resultar un míting atractiu.

Afortunadament, els escriptors valencians conscients i les editorials valencianes sensates han seguit escrivint i editant en la llengua comuna, com s’ha fet des de les Normes de Castelló fins als dies de hui. I així seguiran. [...]

(Extractat i adaptat de l’article «Lo Rat Penat i la llengua», publicat a Levante-EMV, 9 maig 2011)

dissabte, 14 de maig del 2011

Un futur de paper?

per Miguel Ángel Aguilar

[...] Pertot arreu han sorgit profetes que asseguren la mort dels diaris impresos i fins i tot de l’ofici mateix del periodisme en nom de la generalització d’aquest exercici, com si d’ara endavant hagués de ser una funció inseparable de la majoria dels ciutadans dels nostres dies.

La qüestió és si els diaris són residuals; si el paper s’encamina cap a la desaparició; si aquests lectors es podran substituir amb altres de nous; si prevaldrà la cultura del tot de franc, que enriqueix els mers agregadors de notícies mentre pauperitza els mitjans subministradors d’inputs originals.

Entre els avantatges comparatius dels diaris figura el de proporcionar cada vint-i-quatre hores una versió organitzada i ponderada [...], una foto de situació comprensible, assaltats com estem pel flux incessant de les notícies fragmentàries i inconnexes procedents de la xarxa. Per aquesta funció aclaridora, la premsa en suport de paper es constitueix en referència dominant.

A més que té el valor irreemplaçable del document escrit, de rang superior al liquat que brolla de la xarxa. Perquè, com sosté El Roto, la liqüefacció ens deixa en inferioritat de condicions davant el poder. És cert que els continguts de la premsa sobre paper viuen unes hores de desfasament, les que transcorren entre el moment del deadline i el del lliurament als subscriptors o als punts de venda. Però passa que en la jerarquia dels mitjans de comunicació convencionals els diaris s’han mantingut al capdamunt de la rellevància, tot contravenint l’ordre propi de l’abast quantitatiu que tenen.

El paper imprès actua com si fos la barana salvadora, que lliura del vertigen del desconcert molts dels periodistes de la ràdio i la televisió. Perquè les notícies, quan es llegeixen en aquest suport, se suposa que s’han filtrat i comprovat per professionals de l’ofici, de manera que hagin fet prevaler l’exactitud per damunt de la mera immediatesa, desproveïda de verificació.

(Extractat de La Vanguardia, 3 maig 2011, primer dia que aquest diari es publica també en versió catalana; els 130 anys anteriors només havia eixit en llengua espanyola)