dilluns, 28 de febrer del 2005

Ara tothom protesta, ja era hora

A final del mes de juliol de l'any passat, quan els bancs i caixes van explicar els resultats del primer semestre del 2004, vaig escriure aquí mateix una nota preguntant-me què feien els bancs amb els nostres diners; o més ben dit, què no feien, perquè abans bé devien fer algun tipus de negoci amb els doblers que la gent hi dipositava i ara sembla que ja no el fan, que es limiten a obrir la finestreta per recollir els nostres estalvis, sous i pensions, i que tot se'n va per l'aigüera de l'estructura monstruosa que han de mantenir. I l'única manera que han trobat de continuar tenint la parada oberta és cobrar-nos cada dia més comissions per uns serveis que abans ens feien de franc a canvi del rendiment que sabien treure dels nostres cumquibus.

Doncs bé, diumenge de la setmana passada, pocs dies després que els bancs i caixes fessin conèixer els resultats de l'any, sembla que el tema es va posar de moda. La Vanguardia hi va dedicar dues pàgines senceres al suplement Dinero, El País una pàgina també completa a la secció d'Economia i ells mateixos i els altres diaris n'han estat parlant tota la setmana, amb aportacions de les associacions de consumidors i altres col·lectius ciutadans.

Benvinguts al debat, ja era hora. A veure si no s'apaga la flama.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 21 de febrer del 2005

Europa sense nosaltres

Deu o dotze de cada cent catalans han fet com jo i han votat no, un no europeista, “no sense nosaltres”. Com que molts dels que ja els anava bé el no han anat a votar, el percentatge de nos s’ha enfilat dins gairebé el 28 per cent. Però aquesta xifra no ens ha d’enganyar. Les enquestes ja deien que els del no érem cap a un 10 per cent. Els de CiU van veure que anaven mal dades i van decidir que no valia la pena lluitar per fer apujar una mica més el llistó. Què haurien aconseguit? Segons els seus càlculs, ben poca cosa, potser que en comptes de 10 o 12 fóssim 20 o 25? Bé, potser amb l’ajuda i l’esforç d’algú més seríem uns quants més, però em sembla que no gaires més. El PSOE és ara com ara molt poderós: mitjans públics, mitjans privats. No es pot lluitar contra això. Bé, s’hi ha de lluitar si tens una mica d’ètica, però saps que tens gairebé tots els números a la rifa dels perdedors. Ara els partits, com sempre, es barallaran per atribuir-se èxits, i hi ha una cosa que haig de dir. ERC no es pot atribuir el suposat bon resultat –èxit?, quin èxit?– del no, perquè em consta que ha tingut a les mans instruments i mitjans poderosos per fomentar el no i s’ha estimat més no fer enfadar gaire els socialistes. A canvi d’alguna cosa? Segurament, els polítics són així, no paren de vendre coses i de traficar amb l’ètica.

O sigui, a Europa Catalunya no existeix. Ara potser ens concediran alguna engruna, però no com a reconeixement d’un dret que ens haguéssim guanyat o que tinguéssim per naixença, sinó gratis et amore, per la pura bondat, prodigalitat i munificiència del rei que de tant en tant llança monedes al poble no perquè se les mereixi, sinó perquè el sobirà és magnànim.


(Afegitó posterior, 22 de febrer. M'adhereixo al que diu Desclot a l'Avui: "El cronista planteja una qüestió per incordiar i entelar tanta alegria. Per què el sí pot ser tan esquifit quan es tracta de votar constitucions europees i ha de ser qualificat amb matrícula d'honor quan el Parlament basc proposa un nou text estatutari? De transcendència molt més limitada, aparentment, que el Tractat europeu. Quan són els espanyols els que han de decidir poden fer-ho amb una minoria anòmala d'una quarta part del cens. Quan són els bascos els que pretenen aprovar alguna cosa que els afecta, necessiten que fins i tot Múrcia hi digui la seva. I els retrauen, també, "dividir" el poble basc. Els referèndums divideixen? Diumenge no ens vam dividir tots en les cinc opcions habituals: vot nul, vol en blanc, sí, no i abstenció? N'hi ha que enreden i n'hi ha que es deixen enredar." Molt ben dit, no? Aquest comentari de Desclot rebla també allò que us deia fa uns dies a les notes sobre l'intent frustrat de debatre el nou Estatut basc al Parlament espanyol.)

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 9 de febrer del 2005

“No sense nosaltres”

Ara fa uns dies he encetat una campanya pública amb el lema “No sense nosaltres”. De moment, no m’ha fet gaire cas ningú –encara hi ha temps, però, i no em desanimo: el llançament fort el vaig fer ahir mateix–, després d’intentar fer forat als ambients on em semblava que podia caure més bé aquest lema, un lema que crec sincerament que és millor, més directe i més clar, que altres que corren pels ambients organitzats del “no”. Només al Racó Català m’han fet una mica de cas. El meu propòsit és simplement fer córrer la frase a través de la ciutadania, a veure si la gent s’engresca a votar. Per mi, com vaig explicar, és molt important que almenys a Catalunya surti un NO ben clar el dia 20, un no que ens doni visibilitat davant Europa.

Vet aquí el text publicat al Racó:

“NO sense nosaltres”

Proposem a tots els ciutadans de Catalunya als quals la anomenada constitució europea no els faci prou el pes que iniciem tots plegats, cadascú amb els mitjans que pugui, casolans o professionals, una campanya amb el lema “NO sense nosaltres” fins al dia 20. Els grups polítics que diuen que fomenten el “no” trobem que ho fan molt complicat. “NO sense nosaltres”, en canvi, és un lema breu, molt més sintètic que altres, diu exactament el que la majoria de nosaltres pensem sobre aquesta constitució i alhora deixa prou clar que som europeus. Per fer anar aquesta campanya tot s’hi val: samarretes autopintades, pancartes als balcons i als carrers, adhesius casolans, etc. Hem de fer córrer la veu, que podem guanyar almenys a casa nostra: “NO SENSE NOSALTRES”.



(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

M'he equivocat?

Alguns m’heu dit que m’he equivocat en la nota anterior. I no. Si valores un gos, l’important és saber si mossega o no. Si a més de mossegar, et pot destrossar el timpà perquè borda molt, doncs llavors agraixes que bordi d’una manera suau o que no bordi, però la veritat és que si mossega, encara que ho faci en silenci i de mica en mica, amb delicadesa, fa mal igual. Si et pot mossegar no el vols, tant si borda com si no borda. Davant el representant dels bascos –el representant de tots els bascos–, davant una proposta aprovada en el Parlament que representa tots els bascos, tant l’un com l’altre, tots dos gossos –els amos del ball, els altres no compten gaire en aquesta història i, a més a més, van parlar d’ells mateixos i no dels bascos–, van dir que no en volien ni parlar. Per això van votar el que van votar, que no era el text ni res del seu contingut, van votar "no" a discutir el que deia el text. Van treure, tots dos, legitimitat a un text aprovat per una cambra sobirana que representa un poble. M’és igual que el poble sigui el basc o el que representa un ajuntament. Si els gossos diuen "no" a discutir, s’ha acabat el bròquil. Vol dir que només et queda l’opció de dir sí senyor. Encara que un dels dos gossos mossegui d’una manera més estètica.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 2 de febrer del 2005

Espanya, adéu

Espanya s’acaba. Arriba l’hora que només podrà mantenir-se unida per l’amenaça de les armes. Certament, la seva constitució ho té previst: tenen un exèrcit que serveix per a això. Però, pot durar gaire un estat que ha de mantenir la seva integritat només per la por de les armes? Ahir, Espanya va negar legitimitat democràtica al cap d’un govern, el basc, que hi havia anat a presentar un projecte d’estatut, seguint escrupolosament el que marquen les lleis vigents. Emparant-se en aquestes mateixes lleis, Espanya va dir que ni tan sols discutiria la qüestió, perquè els autors de la llei, el govern basc, no tenien legitimitat per fer aquell projecte. Van arribar a dir-los que no representaven els bascos. Que ho digui un president d’un govern com l’espanyol que contínuament fa viatges amunt i avall en nom del seu país, Espanya, que signa lleis i acords internacionals en nom del seu país, Espanya, que pot donar suport a guerres en nom del seu país, Espanya, que parla i actua sempre en nom del seu país, Espanya, que el president del govern espanyol tracti el president basc d’indocumentat, ell que ha arribat a la presidència del seu govern espanyol amb el suport d’un terç dels electors i amb els vots en contra d’un altre terç, és tan cínic, i alhora tan revelador, que per molta gent ja n’hi ha d’haver prou. Espanya és irreformable, senyores i senyors, per si algú ho dubtava. Només queda aixecar-se, dir bona nit de manera educada i demanar per marxar.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 1 de febrer del 2005

Vosaltres penseu gaire en el papa quan cardeu?

La idea no és meva, l’he manllevada de Jordi Graupera, un col·lega periodista que escriu a l’Avui. Ara és moda dir fàstics dels capellans també perquè s’oposen als preservatius, perquè amb aquest rebuig seu esdevenen còmplices, segons se’ns diu, de la imparable extensió de la sida. Culpables de genocidi i de delictes contra la humanitat, s’ha arribat a dir.

Escriu Graupera:

“S'ha de ser curt per dir que el Vaticà té la culpa de l'extensió de la sida perquè els negrets viuen segrestats per la moral romana. Els homes africans troben humiliant posar-se el profilàctic perquè la potència sexual la mesuren també per la capacitat de deixar prenyada una dona, i és en el vessament del semen dins la dona (terra fèrtil per ells) que hom troba el veritable plaer i sentit del sexe. O no hem inventat nosaltres la píndola? Els africans ignoren el Papa pel que fa al sexe, en tots els sentits. Igual que els europeus: ningú no pensa en el Papa al llit. Ells ja saben què és la sida, i com es contagia. I seran conscients de la necessitat del condó, igual que vostè i que jo, per por a la malaltia i a la mort.” (Jordi Graupera, Avui 31 gener 2005).

Jo afegeixo: dir que “els pobres negrets” depenen del que digui el papa per cardar amb goma o sense és clarament ofensiu, és racisme.

O sigui, la gent que es dedica a cardar no pensa en el papa quan ho fa, ni la seva actuació depèn del que digui o deixi de dir el papa. Els capellans parlen a convençuts i els diuen “abstingueu-vos” i també “sigueu fidels a la vostra parella”, que són consells, diguem-ho tot, que també dóna l’OMS juntament amb el dels condoms; i són consells que només de vegades poden convèncer gent poruga que dirà “saps què?, jo, per si de cas, avui no en tinc ganes”.

No veig que el papa faci un grandíssim greuge a la humanitat, en tot aquest assumpte. No cardar no és pecat, suposo...

És clar que dir això és molt políticament incorrecte, i per tant tabú, perquè l’any 2005 no cardar sí que deu ser pecat. I suposo que és per això mateix, perquè és políticament incorrecte, que m’agrada posar-ho en qüestió. O, en aquest cas, repetir-ho, perquè qui ho ha dit ha estat en Graupera. Eh, eh!, a mi no em digueu res, la culpa és seva.

* * *


I ja que parlem del políticament correcte, copio dos altres extractes de premsa de fa uns dies:

“[…] Mai, en la meva memòria, hi havia hagut tanta por de manifestar-se en termes que no coincideixin amb el políticament correcte. Molta gent diu en privat el que no gosa dir en públic. Encara més, molta gent diu en públic el contrari del que diu en privat. […] Pot ser que […] el progrés marqui línies semblants a les que es defensen. Però no seria bo que el políticament correcte substituís el debat ni que es definís per por. La democràcia té debilitats, però cap de les limitacions seria prou bona per justificar la por d’opinar. La llibertat d’expressió no és només per a uns quants, a tothom arriba el seu emparament. Només la majoria podria –i no ho hauria de fer– definir el políticament correcte. El millor seria no definir-lo mai.” (Miquel Roca i Junyent, La Vanguardia 18 gener 2005)

“Afirmava recentment Miquel Roca en aquestes pàgines que mai, fins on arribava a recordar, el políticament correcte havia estat tan precisament definit com ara. […] He recordat el crimental del qual parla Orwell a la novel·la 1984. En la totalitària Oceania inventada per Orwell, el crimental o crim mental és considerat […] com el pitjor dels crims. Per a les autoritats d’Oceania, el crimental és un delicte que atempta contra el blanc-i-negre i contra el doblepensar. El blanc-i-negre no sols consisteix en la bona voluntat de dir que el blanc és negre quan ho requereix la disciplina de partit, sinó també en la facultat de creure’s que el blanc és efectivament negre i fins i tot d’arribar a saber-ho de tal manera que s’arribi a oblidar que abans s’havia cregut el contrari. Aquesta facultat és inseparable d’una peculiar habilitat mental, el doblepensar, que permet una contínua alteració del passat. […] En el terrible escenari que pinta Miquel Roca, el crimental tal vegada apunta, com una amenaça, en l’horitzó, però el que impera és allò que podríem anomenar el crimverbal, i el blanc-i-negre es presenta sota una versió edulcorada, com a mera bona voluntat de dir que el blanc és negre o d’estalviar-se qualsevol judici públic sobre la matèria. […] Resulta preocupant que, en determinats cercles, la llibertat d’expressió d’uns sigui presentada com una amenaça per a la lliure expressió d’uns altres, com si la democràcia estigués en perill davant una presumpta dictadura de certa opinió publicada, precisament la dels qui no tenen cap més poder que el de la paraula. És un tema sobre el qual caldria pensar amb calma.” (Josep Maria Ruiz Simon, La Vanguardia 20 gener 2005)

Bé, perdoneu les llargues parrafades. Us deixo que mediteu, com demana Ruiz Simon.

(Per què no hi ha comentaris al bloc?)