dissabte, 24 de setembre de 2011

Com viuen els cognoms?

per Joan Abril Espanyol

¿Els cognoms neixen, creixen, es reprodueixen i moren? Les persones, i també els animals i les plantes, fem aquest procés biològic, però ¿i els cognoms? El pensament, com l’herència genètica, ens permet fluir més enllà de la vulnerabilitat de la vida per anar més enllà, on diuen que tothom somia. Generació rere generació transmetem idees i també llinatges, i alguns amb més fortuna que uns altres.

La genètica sembla que hi té molt a dir, en el grau d’extensió d’alguns cognoms: un equip d’investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona ha posat en marxa un estudi per descobrir algunes de les característiques dels cognoms catalans a partir de l’anàlisi genètica de les persones que els porten.

Els investigadors han seleccionat 50 cognoms catalans* i demanen la participació de voluntaris que aportin una mostra de saliva a partir de la qual s’analitzaran les característiques del seu cromosoma Y, que en tenen només els homes i es passa de pare a fill. De fet, determina la masculinitat. Però no tots els cromosomes Y són iguals: hi ha un tipus de variació que s’acumula lentament i que es troba en freqüències diferents en poblacions diferents, mentre que altres variants muten molt més de pressa i són pràcticament particulars d’un individu o una família.

Els cognoms tenen un comportament semblant: encara que en tenen homes i dones, els cognoms que s’acaben transmetent són els dels homes. Però ¿amb quina freqüència cognom i cromosoma Y no s’hereten junts? La falsa paternitat, els canvis de cognom o l’herència del cognom matern separen la transmissió del cognom de la transmissió del cromosoma Y.

¿Per què hi ha cognoms més freqüents que altres, com ara Ferrer, Soler, Serra, Vila, i d’altres molt més rars, com Danés, Balasch, Casajuana, Llach? Una hipòtesi de treball podria ser que els cognoms més freqüents hagin estat fundats més vegades, perquè a cada poble hi havia un ferrer, per exemple. Amb l’estudi del cromosoma Y es vol determinar, per exemple, si els Ferrer tenen un origen múltiple o únic i arribar a detallar en quina època històrica i en quina comarca es va formar cada un dels seus llinatges.

Aquest estudi genètic dels cognoms ens permetrà tenir una visió àmplia de conjunt de com viuen i com es relacionen, com permuten o com moren els llinatges. La web d’Onomàstica de l’Institut d’Estadística de Catalunya és una de les fonts que ajudaran i molt a aquest projecte científic, perquè ens dóna informació sobre la freqüència per diversos àmbits territorials. En la web de cognoms de l’Idescat, però, hem de sumar els Ferrer amb les variants ortogràfiques Farré, Farrer, Ferré, i, per tant, la posició 36 de la versió normativa actual Ferrer pujaria més encara. Aquestes grafies es deuen, com ja ens podem imaginar, a una manca de normativització prefabriana.

A banda d’aquestes consideracions merament ortogràfiques i que no s’han de menystenir en un estudi tan seductor, la genètica ens permetrà entendre aquesta evolució hereditària dels cognoms, sempre en un entorn de costums, de lleis, de normes socials que també ajuden a comprendre la seva història. Si l’àmbit acadèmic avala aquest estudi és perquè tenim una necessitat imperiosa de conèixer-nos més encara, de saber quin grau de relació tenim amb els oficis, amb la natura, amb la terra, és a dir, amb el país. Obrim-nos al món submergint-nos en el passat. ¡Que la llum genètica i onomàstica ens faci més savis!

(El Punt Avui, 22 setembre 2011)


*Són els següents (entre parèntesis, l'origen de cada cognom):

Adell (llatí)
Albert, Aubert (germànic)
Alemany (gentilici)
Armengol, Armengou (germànic)
Balasch (pre-romà)
Bonastre (naixement)
Bosch (botànic)
Cabot (renom)
Calafell (topònim)
Cardona (topònim)
Casajuana, Casajoana (hàbitat)
Codina, Codines, Codinas (paisatge)
Comas, Comes, Coma (paisatge)
Danés, Danès (gentilici)
Estruch (hebreu)
Ferrer, Ferré, Farré, Ferrés, Farrés (ofici)
Fortuny (llatí)
Gasull, Gassull (àrab)
Grau, Garau (germànic)
Gual, Gol (germànic)
Guasch, Gasch, Guarch (gentilici)
Llach (paisatge)
Maymó, Maimó (hebreu)
Mas (hàbitat)
Massot, Masot (hebreu)
Melis (àrab)
Miquel (llatí)
Moragues, Moragas (àrab)
Nàcher (àrab)
Nadal, de Nadal (naixement)
Oriol (llatí)
Pitarch (francès)
Pons (llatí)
Raga (basc)
Reixach, Rexach, Reixachs, Rexachs (llatí)
Ricart (germànic)
Robert, Rubert (germànic)
Roig (renom)
Roma (topònim)
Ros (renom)
Sabater, Sabaté, Sabatés, Sabaters (ofici)
Sala (hàbitat)
Salom (hebreu)
Santacana (sant)
Serra (paisatge)
Soler, Solé, Sulé (paisatge)
Taberner, Taberné, Taverner, Taverné (ofici)
Tió, Thió (botànic)
Vidal (hebreu?)
Vives (naixement)

dissabte, 17 de setembre de 2011

Fer de ‘negre’ (2)

(Ve d'aquí.)

Treballar en equip amb el negre o evitar-lo

per Xavi Ayén

A The ghost writer, el negre que representa Ewan McGregor estableix una relació d’amistat i complicitat amb el polític encarnat per Pierce Brosnan. Per un costat, Eduard Gonzalo certifica que “sí, això és exactament així”, però per l’altre Manu Manzano afirma: “En el meu cas, la relació amb l’autor s’acaba amb el lliurament del treball. El qui el signa gairebé no vol ni veure’t, li fas por, si et veu se li nota que pateix, li recordes que ha fet una cosa reprovable, és com tenir una amant prostituta. El pitjor que li pots fer a un autor és assistir a la presentació del llibre i, si et poses a primera fila, ja li amargues la vida.”

Miralles coneix autors “de les dues menes: els que s’hi impliquen, et donen un índex, et comenten idees i segueixen tot el procés... i els que s’estimen més no veure’t. Després, al defensar el llibre davant els mitjans, a la sisena entrevista ja es pensa que realment l’ha escrit ell.”

Gonzalo és dels clàssics: a ell els autors el conviden a la torre els caps de setmana i manté el contacte amb molts d’ells. “Jo miro d’ajudar-los a trobar una veu narrativa pròpia. De vegades es consideren amb un perfil intel·lectual més baix del que he escrit i em diuen: ‘Jo no enraono així, fes-ho més col·loquial’, i ho rebaixo una mica. I n’hi ha que, al revés, et diuen: ‘Puja el nivell del discurs, això em sona massa simple’, i llavors sofistico el llenguatge”. Igualment, “dels polítics ho comprovo tot, ho investigo, de vegades els trobes idees més ben expressades en una entrevista o en la carta a un amic”. I no té por que menteixin?, demanem. “No. Si passes sis dies al costat d’una persona sense interrompre’l ni afalagar-lo, notes quan et menteix, igual que ho noten els psicoanalistes o la policia. Mentir és un esforç i gairebé sempre deixa empremta. Als autors que menteixen cal evitar-los.”

Un cas divertit és el d’Àlvaro Colomer, que va rebre l’encàrrec de redactar un llibre per a un conegut professional sobre experiències del seu ofici. “Ell havia redactat una primera versió però no funcionava, no tenia interès. Em va trucar l’editor i em va dir:

–Àlvaro, has de refer-ho del tot... en un mes.

–En un mes no tinc temps de fer tantes entrevistes.

–No cal, t’ho inventes. No hi ha temps de fer cap altra cosa, és una llàstima.

–És que jo ara estic amb un altre llibre i...

–Si ens ho fas en quinze dies et paguem el doble.

Colomer va acceptar la feina i, un dia abans d’entregar-la va trucar a l’autor.

–Hola, sóc el negre, és que per escriure el pròleg em cal saber algunes coses de la teva vida.

–Mira, sóc a la platja amb la família. Ara no em ve gens de gust.

–Però és que ho haig de lliurar demà...

–Posa-hi el que vulguis i jo després ja diré que tot és veritat.

“Quin cop –recorda Colomer–, jo tenia 25 anys i va ser com perdre la virginitat. El llibre va tenir èxit i l’autor va sortir a la tele i a la ràdio parlant del llibre... i explicant anècdotes de la seva primera versió que no apareixien a l’obra publicada! Cap periodista no se’n va adonar...”

(Extracte adaptat de la segona part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010; la il·lustració és una fotografia presa de Titelles Vergés)

To be continued.

dissabte, 10 de setembre de 2011

Fer de ‘negre’ (1)

La cara oculta de la indústria editorial

per Xavi Ayén

Quan hi ha un problema, algú ha de fer la feina bruta. També al món editorial. Si un autor no acaba el llibre a temps, si l’acaba però li ha quedat il·legible, si ni tan sols el vol escriure, si només vol aportar les idees generals, si li cal ajuda en la recerca o l’edició... llavors apareixen els negres. Ells s’encarreguen de manera eficaç d’aconseguir que els projectes arribin a port i que els cadàvers o les taques de sang no es vegin. [...] Treballen indiferentment per a editorials, autors o agències literàries. La discreció és el seu lema, però aquesta vegada n’hi ha hagut set que han accedit a parlar amb aquest diari, [...] sense violar els contractes de confidencialitat que han subscrit. [...]

Manu Manzano –que avui també és novel·lista– va començar a fer de negre el 1993, en un gran grup editorial amb seu a Barcelona, encara que ha treballat per a moltes altres empreses. En el seu impactant currículum hi figura l’escriptura íntegra de novel·les que signaven inexistents autors nord-americans o anglesos i que “desenvolupaven la història d’una pel·lícula o sèrie d’èxit”. El curiós del cas és que aquests llibres s’han venut com “la novel·la en què es va basar la pel·lícula Tal”. Va tenir “tant d’èxit que algunes me les van traduir a Anglaterra”. Entre les seves gestes també hi ha “haver rebut una història de 18 folis i convertir-la en una novel·la de 350 pàgines”. De fet, ja ha escrit 11 novel·les per a altres.

Els negres entrevistats han redactat de cap a cap llibres de cuina amb receptes que s’atribuïen a una altra persona, memòries de polítics, novel·les de tota mena, recopilacions d’anècdotes, discursos, manuals d’autoajuda empresarial, de creixement personal, i en algun cas fins i tot articles de premsa.

Les tarifes per llibre oscil·len entre 3.000 i 30.000 euros, “segons l’autor que et toqui”. En general no cobren drets d’autor. En alguns casos, per assegurar uns ingressos més elevats si el llibre és un èxit, es firmen acords particulars entre autor i negre.

Els contractes de confidencialitat asseguren que cap negre no tregui els drapets al sol, perquè les editorials s’hi juguen el prestigi i els autors la credibilitat. Tanmateix, Manu Manzano reivindica “eliminar l’halo de reprovable a aquesta activitat. L'ofici existeix des que hi ha editorials. L’editor d’aquí, per pusil·lanimitat, l’ha volgut amagar quan als EUA és un ofici tan respectable com un altre qualsevol, amb els noms dels negres impresos a la portada, de vegades. Molts grans escriptors han començat com a negres –Victor Hugo, Colette–, i Isaac Asimov mateix tenia un equip de negres.” Francesc Miralles –avui també novel·lista– hi està d’acord: “Que algú no sàpiga escriure un llibre no vol dir que sigui analfabet.”

Eduard Gonzalo, editor, professor d’universitat i autor de diversos llibres acadèmics, s’ha sentit identificat amb el personatge que encarna Ewan McGregor a The ghost writer, l’últim film de Polanski: “Reflecteix bé la mena de feina que fem, tot i que a mi de moment no han intentat assassinar-me. Un polític o famós és requerit per una editorial per escriure un llibre, però no té temps. I li busquen algú que l’ajudi: reculls informació, parles amb gent de la seva confiança i els fas entrevistes. De fet, jo em considero més un editor que un negre. Quan Pierce Brosnan, el polític de la pel·lícula, diu a l’escriptor: ‘Jo vaig entrar a la política per amor’, ell fa un bot i li respon: ‘Començarem el llibre així.’ Aquesta és la nostra feina, és així...” Àlvaro Colomer –que també signa llibres propis– diu: “Cap problema a ser negre, treballo per a persones que tenen coses boniques per explicar però els manca el coneixement tècnic per fer-ho.”

Molts elements de la feina de negre no són criticables des de cap punt de vista. Bastants fan la tasca “que abans feia l’editor: llegim el llibre, hi fem algunes retallades, algun canvi d’estructura, polim algun personatge”. I per què ja no ho fan els editors? “El meu editor publica 900 novetats l’any”, contesta un.

Quina mena d’autors són aquests que deixen que altres els escriguin els llibres? Polítics, actors, esportistes, presentadors o famosos de televisió i fins i tot, ens expliquen, algun escriptor conegut. Un d’ells “va lligar amb una noia, se’n van anar a la Martinica i, com que s’acostava la data de lliurament, em va trucar perquè li acabés jo la novel·la...”, ens explica un dels entrevistats. [...]

El submón de les novel·les escrites per un altre es limita als segells més comercials i és més freqüent en gèneres com ara el romàntic, el thriller que segueix models de moda (“fes-me una cosa com El codi Da Vinci”) o la ciència ficció. Un dels negres, amb barba de tres dies, diu que escriu “novel·les roses amb un pseudònim de noia de Minnesota”. Però cap no ha fet tasques d’escriptura –ni coneix ningú que n’hagi fet– per als novel·listes espanyols més respectats per la crítica. Sí, en canvi, n’hi ha que asseguren haver treballat per a alguns dels autors –i autores– de best sellers comercials més coneguts a Espanya. En un famós descuit de micròfon obert, Fernando Sánchez Dragó va comentar un dia a Ana Botella: “En realitat, és un llibre que m’han preparat. Jo no he fet res, com vols que ho faci?... No tinc temps ni d’anar al dentista.” Per Gonzalo, “el negre és una mena d’editor més. Hi ha editors de taula, editors de còctel, refregidors o negres.” Els entrevistats també coincideixen que quan salten denúncies de plagi (Cela, Ana Rosa Quintana, Jorge Bucay, Bryce Echenique...) sol ser per “la feina poc professional d’un negre, de vegades resultat d’una venjança”.

En la no-ficció, destaquen les editorials d’instant books. “L’editor detecta un nínxol de mercat –afirma un habitual d’aquest tipus de productes–, té una idea de llibre i convenç un famós perquè el signi i així vendre milers d’exemplars. Un cop que ja té la cara, només li falta trucar-nos per escriure el llibre”, que s’acaba “en 15 o 30 dies”.

Hi ha un subtipus de negre: el subcontractat. Això s’esdevé quan un negre té tanta feina que, per complir tots els encàrrecs, se sent obligat a demanar ajuda a un altre. És el que li passa al personatge de la novel·la Pandora al Congo, d’Albert Sànchez Piñol. Miralles confessa: “Bé, sí, jo he subcontractat... Un cop em van demanar un llibre sobre un polític que estava molt de moda... en dues setmanes! Vaig subcontractar l’encàrrec a una amiga, i li vaig donar la meitat dels diners.” Què els motiva? Uns quants entrevistats coincideixen que és “una gran escola de literatura” o “un exercici d’estil extraordinari”.

Gonzalo apunta: “La indústria editorial no hauria de propiciar que gent que no té res important a dir escrigui llibres. I això es fa aquí i a la resta del món. En el moment que es prioritzen les vendes sobre la qualitat, ja es fa una cosa reprovable, si entenem que la cultura ha de ser una eina per a la millora moral de les persones, com deia Stuart Mill. I els editors d’avui volen ser al top ten, no pas tenir un Stendhal. A Stendhal el seu editor li deia amablement: ‘Els teus llibres deuen ser sagrats, perquè ningú no els toca.’ Avui el seu editor, senzillament, l’acomiadaria.”

Però com se senten vostès, els negres, veient com triomfen altres? “Has de deixar l’ego fora –admet Manu Manzano–, és l’esperit de Cyrano de Bergerac.” Encara que no apareguin els seus noms, ens diuen un truc per detectar-los: “Si en els agraïments un autor diu allò de ‘aquest llibre no hauria estat possible sense el Pepet’ de vegades és literalment veritat, perquè és el Pepet qui l’ha escrit. A mi em passa”, diu un. Àlvaro Colomer refusa que posin el seu nom: “Són llibres que no vull que figurin al meu currículum. Els fas en un temps breu, preocupant-te sobretot que el contingut sigui claret.” Miralles tampoc hi vol aparèixer: “Ets un transmissor, ordenes el pensament d’un altre. Quan algú et pinta casa teva, no per això la casa passa a ser seva.” Hi ha casos com el del doctor Estivill, que diu públicament que ell no escriu els seus llibres, fet que a Miralles li sembla “modèlic”, però “què aportarà el meu nom a la portada d’un llibre de Mercè Sala sobre lideratge femení?” Eduard Gonzalo és contundent: “Si un autor m’insisteix en allò que ‘el llibre és de tots dos’, jo contesto: no, és teu, jo només l’he fet sonar bé.”

(Extracte de la primera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)

Continua.

dissabte, 3 de setembre de 2011

El problema del mal

Les respostes d’algunes religions i filosofies

Fatalisme. Hi ha un fatum o destí que fa inevitable que els homes pateixin béns o mals. La vida pot ser tant una tragèdia com un camí de roses. No hi ha solució per al problema del mal, només la resignació. Té una derivació moderna encara més pessimista –realista, diuen– en l’existencialisme: la vida humana és angoixosa i absurda i no serveix per a res. L’existència és esforçar-se inútilment. Cal acceptar que vivim en l’absurd. El mal és el fet mateix de viure. Morir és igual d’absurd que viure.

Budisme. La causa del mal és el desig de l’home. Cal no desitjar res, no esperar res, extirpar els anhels. La meta és aconseguir ser indiferent a tot, actitud que no impedeix, per descomptat, prestar als altres els ajuts que estiguin al nostre abast. Un dels seus principis fonamentals, que comparteixen amb l'hinduisme, és que l'ànima es reencarna en un altre ésser viu un cop mort, i que aquesta reencarnació és més o menys favorable segons el comportament que s'ha tingut en la vida anterior.

Baquisme (de Bacus). Cal deixar anar les forces més amagades de l’ésser humà. Superar el patiment, ni que sigui de manera momentània, a través de l’evasió i l’excitació dels sentits. Tot s’hi val: drogues, alcohol, sexe, violència. Fugir cap endavant. Una derivació d’això és el liberalisme filosòfic: la felicitat depèn de la llibertat absoluta, sense barreres. Cal lluitar contra les barreres a la llibertat i es produirà l’equilibri que cal perquè tothom pugui ser feliç.

Dualisme. El mal s’explica per dos principis, un que és bo i l’altre que és dolent. N’hi ha que creuen que aquests dos principis són com dos déus que lluiten i que tots dos tenen força infinita i són eterns. N’hi ha que diuen que el principi bo és l’esperit i el dolent la matèria.

Marxisme. El mal es deu a les estructures perverses del capitalisme. Només es podrà superar en el futur si la gent prescindeix de la propietat privada. Si no hi renuncien, cal fer-los-hi renunciar, de cop o de mica en mica.

Cientifisme. L’alliberament de tots els mals vindrà amb el desenvolupament tecnològic i científic. Tots els problemes tenen solució, només és qüestió de temps.

Religions personalistes (judeocristianisme). Hi ha un déu totpoderós i personal, anomenat Déu o Jahvé, que ha creat l’ésser humà en condicions de perfecció, però l’humà mateix ha malmès aquesta perfecció amb el seu capteniment irresponsable. La vida és només una etapa parcial, perquè hi ha una altra vida, definitiva i justa, de la qual aquesta és només un fosc reflex previ. L’humà ha provocat el mal en deixar de fer el que ha de fer, i té la culpa que el món sigui imperfecte i que hi hagi desgràcies, desgràcies que Déu permet perquè la llibertat de l’ésser humà (principal responsable dels desastres però també dels avenços de la humanitat) és per a ell (Déu) un valor més important que la vida, fins al punt que aquesta llibertat determina la mateixa eternitat de l’home en l’altra vida. El cristianisme, a més –no el judaisme–, creu que Déu mateix ha volgut passar per l’experiència humana, i patir la injustícia, en la persona de Jesús de Natzaret, un home que va viure fa vint segles a l’actual terra de Palestina i que, mort pels seus coetanis, va ressuscitar –asseguren els cristians– i encara viu d’una manera misteriosa, anticipant la nostra manera futura de viure. (Aquí m’hi he entretingut més perquè és el que tenim més pròxim, sobretot l'autor mateix.)

Islamisme. És un entremig entre el judeocristianisme, del qual procedeix parcialment, i un cert fatalisme (predestinació) derivat del seu llibre sagrat, l’Alcorà, que es considera llei immodificable per a tots els creients. La professió de fe islàmica consisteix no solament en el reconeixement de la submissió (islam) absoluta del creient a l’omnipotència divina, tal com està descrita a l’Alcorà, sinó a més en el testimoniatge que, de manera resumida, consisteix en l’afirmació que “no hi ha altre déu sinó Al·là [Déu en àrab], i Mahoma és el seu profeta”.

(L'autor demana disculpes per avançat si en algun cas no ha encertat prou bé l'essència de cadascun dels moviments religiosos o filosòfics descrits aquí. Els textos estan subjectes a modificacions o matisos posteriors.)