dissabte, 1 d’octubre de 2011

Fer de ‘negre’ (i 3)

(Ve d’ací.)

Els esclaus literaris

per Santiago Maisonnave

El protagonista de The Ghost, novel·la de Robert Harris, no té nom. Aquesta és, de fet, la seva condició essencial: com a escriptor fantasma ha renunciat al seu nom, o a la visibilitat del seu nom. La seva feina és escriure les memòries d’altres, transformar la seva veu en altres veus, escriure les vides de persones que després signaran aquelles pàgines com a pròpies. Per això, ell ha de diluir-se, desaparèixer. La novel·la de Harris col·loca així en el centre de l’escena els qui normalment s’amaguen rere les bambolines i, tanmateix, constitueixen una peça essencial en la mecànica de la indústria editorial gairebé des que va començar.

La recurrència d’autors, editorials i celebritats diverses als serveis d’escriptors fantasmes (com se’ls coneix) és molt més freqüent que no se suposa. De manera solapada, furtiva, aquesta pràctica s’ubica en els fonament del negoci de l’edició i n’alimenta el funcionament.

Amb la professionalització moderna de l’escriptor, i la seva constitució en autor tal com avui el coneixem, va néixer també la figura del negre literari. Renom que sens dubte és antipàtic, però que alhora és molt gràfic, i tal vegada útil si es tractava d’establir la genealogia d’una pràctica associada amb la raó positivista i com a tal –almenys en els orígens– eurocentrista.

En un treball excel·lent (Nous est un autre. Enquête sur les duos d’écrivains), els assagistes Michel Lafon i Benoît Peeters proposen una mirada analítica de la creació a quatre mans. El llibre, que recull històries de col·laboració creativa de naturalesa diversa al llarg d’un ampli arc temporal, documenta alguns casos en què la col·laboració va ser asimètrica i solapada. És el cas del treball conjunt d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet. Des del 1838, i al llarg d’un decenni, tots dos escriptors van produir una quantitat abassegadora d’obres teatrals i novel·les, entre les quals es pot incloure els clàssics El comte de Montecristo i Els tres mosqueters, històricament atribuïts en exclusiva a Dumas. En llarguíssimes jornades de treball (de dotze a catorze hores cada dia), Maquet enviava els arguments i estructures de les obres, perquè Dumas hi fes correccions i treballés els detalls. En aquella mecànica de producció, Dumas solia pressionar Maquet a través d’esqueles breus: “És culpa seva, benvolgut amic, si no anem més de pressa; des d’ahir a les nou jo estic plegat de braços.”

L’èxit de Dumas, i la seva obra prolífica (per a la qual tenia també altres col·laboradors, tot i que cap de tan proper com Maquet), atià l’exasperació de determinats cercles lletrats.

El 1845, Eugène de Mirecourt publicava en un pamflet titulat Fàbrica de novel·les, Casa Alexandre Dumas i Companyia: “Rasqueu l’obra del senyor Dumas, i hi trobareu el negre [...]. Contracta trànsfugues de la intel·ligencia, traductors a sou, que es rebaixen a la condició de negres treballant sota el fuet d’un mulat.” El terme (nègre),com es veu, ja s’havia establert llavors. Malgrat el que podria pensar-se, Maquet i Dumas tenien una bona amistat, i ni tan sols després que Dumas incomplís acords i pagaments compromesos –fet que va portar a una crisi temporal en la relació i a un procés judicial– Maquet no va deixar d’admirar-lo i reivindicar-lo. “El proclamo un dels esperits més brillants entre els il·lustres i el millor potser entre els homes de bona voluntat”, deia d’ell quan havia acabat la col·laboració entre tots dos.

No va ser aquest l’únic cas cèlebre d’escriptura fantasma. El pas del temps permet revelar episodis de notables autories apòcrifes o col·laboracions ocultes, com les de Wilkie Collins i Charles Dickens, o Alejandro Sawa i Rubén Darío, el qual va contractar el bohemi andalús el 1905 perquè escrivís un article que publicaria el diari La Nación –i ell firmaria amb el seu nom–, pel qual finalment no va pagar la remuneració acordada. Sawa va escriure després una carta al nicaragüenc en què canviava la condició d’amic per la de creditor.

Però si es parla d’aquests i d’altres casos –més o menys documentats– d’escriptura fantasma ocasional, no és per la seva naturalesa excepcional, sinó per la confidencialitat inherent a una pràctica que és part constitutiva de la indústria cultural. La revelació d’episodis actuals es filtra en entrevistes a autors o autores imprudents, incomprensibles decisions comercials d’alguns segells editorials o acusacions escandaloses de plagi. [...]

La definició de l’escriptor fantasma no sempre és senzilla: des de l’escriptura neta i crua d’un text que després signarà una altra persona, fins a l’edició, passant per la correcció d’estil, hi ha un camí de matisos en el qual, de vegades, les fronteres esdevenen difuses.

Sobre la particular relació que s’estableix a voltes entre els editors i els autors (i, sobretot, entre ells i els textos que comparteixen), és paradigmàtic el cas de Raymond Carver i Gordon Lish, sobre el qual s’ha tornat a parlar en aquests darrers temps. Per a Mercedes Carreira, escriptora i editora amb experiència en l’escriptura fantasma, la frontera entre les dues tasques és ben clara: “En el moment en què et poses a treballar amb l’autor sobre el llibre ja ets un escriptor fantasma.”

Com a editora, explica, “has de tenir un cap marquetinguer per saber com inserir aquell llibre dins el mercat, quina mena de propaganda li faràs, en quin context d’edició entra aquell llibre, què s’havia editat abans, què s’editarà després, i tens una mirada més atenta al negoci, a més de poder corregir un punt i coma”. Sigui com sigui, es fa palès que la introducció d’un text en els circuits de la indústria editorial implica un seguit d’intervencions que fan que es qüestioni la noció de propietat d’aquell text i la idea mateixa d’autoria.

En aquesta línia, l’escriptor veneçolà Gustavo Valle avalua la incidència que l’ofici de negre literari va tenir en la seva formació[...]. Potser el més positiu que té aquella tasca, segons la seva consideració, és que resulta “una bona medecina per a la vanitat de l’autor”. L’escriptor fantasma, segons Valle, amb la seva renúncia a la visibilitat és un “dinamitador de l’espectacle dels autors”. En aquesta renúncia, alhora, el negre “propicia un plagi: el d’ell mateix”.

“L’escriptura és la destrucció de qualsevol veu, de qualsevol origen”, proclamava Roland Barthes el 1968, i sentenciava en aquell acte la mort de l’autor modern: “La unitat del text no es troba en el seu origen, sinó en el seu destí.” Tanmateix, la tensió conflictiva que s’entrelluca en les representacions del negre literari permet dubtar que aquella mort hagi estat consumada: por què, llavors, la invisibilitat és viscuda com una renúncia? Per què havia de necessitar ningú contractar un negre literari? Des de la foscor de l’anonimat i el silenci, a cavall entre l’estereotip romàntic de l’escriptor sofrent i la sospita maliciosa del frau, senyalats com a mercenaris de la paraula, o reivindicats com a nobles obrers de l’ofici, els escriptors fantasma passegen les seves siluetes esquives pels clarobscurs dels passadissos i les torres del temple editorial. En aquestes passejades, de vegades, reclamen la revenja.

(Extracte de la tercera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)