El periodista explora aquests indrets per deixar anar el seu talent com a fotògraf, ja que la llum i els angles d’aquests espais solen ser molt especials. A més, entrar en llocs “prohibits” –molts cops ficant-se en propietats privades–, amb els seus secrets, produeix “sensacions inconfessables”, comenta. “És com una petita aventura en una estança desconeguda on no saps què passarà quan travessis el llindar”, comenta l’autor, la peculiar afició del qual va començar l’any 2006, que va descobrir les fàbriques abandonades del “Manchester català” –el nom popular del Poblenou de Barcelona en l’època industrial. Des d’aleshores Valls ha recorregut discoteques, prostíbuls, estadis, parcs aquàtics, hotels, balnearis, places de toros, estacions d’esquí, hospitals, orfenats, búnquers i pobles, entre d’altres llocs que van ser habitats en altres èpoques.
El morbo pels llocs revellits, desolats i abandonats
Joan Valls no és l’únic que satisfà la seva inquietud per trepitjar construccions decadents i sense més hostes que els records que pertanyen a un passat remot. I és que aquesta és una afecció a l’alça. Ho demostra l’èxit de les associacions d’exploradors urbans [...]. Hi ha una sèrie de normes que tots els exploradors urbans han de respectar. De primer, no es pot trencar ni forçar mai res, ni moure cap objecte de lloc, és a dir, quan surts no ha de notar ningú que l’explorador hi ha estat; cal anar ben calçat per evitar clavar-se cap objecte punxant o ensopegar amb facilitat; tampoc es pot fer soroll, i l’únic record que te’n pots endur és una fotografia o una presa de vídeo. [...] Joan Valls aconsella que t’asseguris abans d’entrar que l’indret està deshabitat, ja que no són pocs els llocs abandonats pels propietaris que tenen okupes. El periodista explica que més d’una vegada ha hagut de “sortir corrents” per l’amenaça d’agressió d’inquilins d’aquesta mena.
Altres cops els ensurts són diferents. “En aquests llocs hi ha molt de silenci, i quan estàs concentrat fent fotos pots sentir de sobte unes passes –normalment d’un gat o una rata– o un objecte que ha caigut a terra”, comenta Valls, que també explica que el que li ha donat “més mal rotllo” és la piscina de Rubí: “Quan vaig saltar la tàpia i vaig ser a dins em va envair una sensació molt estranya”, comenta. Un pressentiment que va ser reforçat per la imatge real del cadàver d’un gat negre “amb mirada de pànic”. En arribar a casa va descobrir a internet que “a més d’un visitant se li havia creuat un gat davant del cotxe” i que d’aquell indret en deien “la piscina maleïda”, un nom que d’altra banda s’havia guanyat a pols. La llegenda explica que allí van morir ofegats tres joves després de saltar del trampolí, una gran estructura de ciment que inspira temor i respecte. “Hi ha força gent que va de nit a aquests indrets, però jo no, el tema de les psicofonies i els fantasmes em fa por.” [...]
Pobles deshabitats
Es consideren viles abandonades els nuclis urbans on no hi ha habitants i es conserva un mínim de deu edificacions. [...] Hi ha milers de pobles que entren dins d’aquesta catalogació i que, sens dubte, són també objecte dels exploradors urbans. El periodista Joan Valls detalla en el seu llibre una llista d’aquesta mena de poblacions. Potser la que més cridi l’atenció, perquè hi va néixer la besàvia del jugador del FC Barcelona Leo Messi, és a Lleida, sota d’un pantà. Rosa Mateu Gessé hi va passar tota la infància, fins que va decidir emigrar a l’Argentina, on es va casar amb un altre immigrant català i va tenir descendència.
Els detalls d’aquesta i d’altres històries els explica de manera ben documentada Josep Valls a Inhòspits: “Abans d’anar a un lloc és recomanable informar-se sobre la història, trobar llegendes que aportin un grau més de misteri. Molts cops dins d’un indret abandonat hi ha documents que en parlen i, si no, els veïns poden ser una font d’informació.” Tot i que potser la aportació més gran dels exploradors urbans sigui rescatar per a la memòria d’un poble o d’una ciutat els llocs que van quedar atrapats en una altra època.
(Extractat i adaptat de La Vanguardia Digital, 28 setembre 2011)
