dissabte, 8 d’octubre de 2011

Una conversió a la vinya

Per Harry Eyres

Vaig viure una mena de Damasc mentre caminava per una vinya amb un productor de vi de mitjana edat i aspecte angelical anomenat Joan Ramon Escoda. Sota la calor impressionant de l’agost català, inspeccionàvem unes noves varietats de chenin blanc i no vam poder evitar de veure que tota una filera es veia esquifida i tenia mala pinta.

La causa no era cap misteri. Aquella filera estava exposada més del compte a l’ombra d’un roure magnífic, de capçada ampla. “Hi ha gent que m’ha demanat com és que no he tallat l’arbre”, diu Escoda. “Tallar un arbre de dos-cents anys per vint ceps menuts? Com pots fer això?”

Durant un temps, un amic meu va intentar que m’interessés –no podem parlar encara de conversió– pel moviment a favor del vi natural, que inclou en part l’onada orgànica i biodinàmica de resistència contra l’abús de química en la producció del vi però que va més enllà. Com deuen saber, la moda del vi natural va néixer a París, té una extensió menor però força notable a Nova York i Tòquio i ara es comença a conèixer a Londres.

Escèptic per naturalesa, em va intrigar però encara no em va convèncer. Una part de mi pensa que ja hi ha prou ideologies i religions i cultes mil·lenaris al món; la meva aproximació al vi és simplement pragmàtica i hedonista; vull que el meu vi tingui un bon gust, olor i color, que em doni plaer, potser fins i tot un plaer profund i reflexiu, però no n’espero que em faci sentir que sóc una persona millor o més pura que la resta.

Conèixer Escoda a la Conca de Barberà, no lluny de Tarragona, i un altre productor de vi natural, Pep Torres (sense relació amb la més coneguda família de vinyaters del Penedès), a Costers del Segre, a prop de Lleida, i tastar amb ells els seus vins en els diversos cellers que tenen ha estat un factor clau per convèncer-me. Per descomptat que algunes de les terres més reconegudes del món –el Château de la Roche aux Moines de Nicolas Joly, el Domaine Leroy, el Gravner al Friül, fins el Domaine de la Romanée Conti– es poden considerar part del moviment pro vi natural (que no té regles establertes ni certificacions), i per tant això no és cap fenoment desgavellat. Però alguns dels vins naturals que m’havia deixat tastar el meu amic feien una olor i tenien un gust realment peculiars, més a prop dels sucs de poma o pera que del vi. I alguns eren tèrbols, cosa que jo considerava un pecat imperdonable en un vi.

Els vins d’Escoda no són tèrbols ni fan olor de poma ni de pera. El seu celler és immaculat, fresc i ben organitzat. Ell creu que començar la fermentació del vi amb una temperatura molt baixa i deixar que hi estigui durant mesos permet que no li calgui gaire més que un pessic de sofre. Durant anys he vist que els grans vins poden sortir tant de cellers d’allò més polits com de cellers amb aspecte caòtic. El de Pep Torres, a la vila de Verdú, a l’altiplà més sec del que ell anomena salvatge oest de Catalunya, té un aspecte excèntric i una temperatura força més alta. S’hi veu una col·lecció d’eines de celler dins una mena de carro de supermercat, un carro fabricat per ells que serveix per controlar la temperatura de fermentació dels barrils, i unes marques vermelles misterioses o bé humorístiques en cadascun dels tancs de vi. Torres és jove (33 anys), xerraire i addicte al tabac.

A les etiquetes posteriors de les ampolles de Torres no hi trobes la típica nota de tast (“aromes de maduixa vermella amb una mica de vainilla i roure”) sinó una mena de repte metafísic: “Tens a les mans una ampolla plena de vida i de llibertat. Entens el que això vol dir de debò?”

Aquesta és la mena de desafiaments dels quals més aviat mires de fugir, pensant que el vinater s’ha engrescat massa i ha anat més lluny del que li pertocava. Però si em demaneu que defineixi el fet diferencial del vi natural, us diré que és la vida, la vivesa, la vitalitat. Si repasso les meves notes de tast de vins naturals hi trobo el concepte “vivesa” un cop i un altre: “equilibri vivent i natural... esdevé més viu dins la copa...” La vivacitat també vol dir canvi i imprevisibilitat. Aquests vins canvien contínuament dins la copa, com tots els vins, és clar, però d’una manera més dràstica. El pinot noir del 2009 d’Escoda és completament tancat al començament, i amb força tanins, però al cap d’un quart, més de pressa que un adolescent tímid, el tens completament obert.

Els cultivadors de vi com Escoda i Torres, i igualment els seus col·legues de França, d’Itàlia i d’arreu, han decidit fer una cosa que va a la contra del tractament modern del raïm. Han optat per intervenir menys a la natura, per renunciar en bona part al control, per treure’n menys profit. Saben que uns quants tancs i barrils no sortiran prou bé. Poden perdre una collita sencera pel míldiu o l’oïdi. En la pràctica, però, sembla que tenen menys por de les plagues ells que no pas els cultivadors més convencionals.

Pensen que el premi compensa els riscos. O més aviat que hi ha riscos en totes dues bandes, incloent-hi el risc de conformar-se de manera inexorable amb l’ideal de l’avorriment sense culpa. Els vins als quals els és permès un desenvolupament tan natural com sigui possible poden recordar-nos el nostre dret a néixer i créixer sense traves a la nostra llibertat.


(Extracte del reportatge publicat al Financial Times, Londres, 17 setembre 2011, amb el títol A conversión in the vineyard. És el primer cop que veig un reportatge del FT que parli de Catalunya i no esmenti ni una sola vegada Espanya. Per això m’ha fet gràcia reproduir-lo aquí.)