dimarts, 1 gener de 2013

Trasllat


Aquest bloc s’ha traslladat. Trobareu els articles publicats fins ara, i els que s’aniran publicant a partir d’avui, al bloc Rumiar.

El bloc amb continguts més personals el teniu, com sempre, al Vigilant del Far.

dissabte, 24 novembre de 2012

Escolti, jo un corrector per a què el vull?

per Lluís Salart, account manager de Valores & Marketing

Fa uns dies, una companya compartia a través de Facebook l’anunci d’una important companyia d’assegurances. El claim apareixia amb un cos de lletra molt grossa en cartells situats en OPIs de tot Barcelona, i deia: «PER QUÈ PAGUES TANT SI REBS TANT POC?» (1)

Dues errades ortogràfiques (2) en vuit paraules. Lapsus o desídia? Un seguit d’errors encadenats? Pressa en la validació dels originals? És una cosa que no resoldrem i que tampoc és l’objectiu d’aquest article.

Les normes no són invents dels lingüistes ni el fet de complir-les un caprici de mestres i professors sàdics de llengua. Les normes d’escriptura tenen una funció comunicativa: hem de compartir un codi perquè ens puguem entendre. Escrivim paraules amb unes lletres concretes, en un ordre determinat, amb uns signes de puntuació predefinits perquè la persona que llegeixi allò entengui el que li volem transmetre.

Un text amb errades no ens permet entendre bé el missatge, perquè ens hem distret amb els lapsus. I a més de restar comprensibilitat, pot tenir un efecte secundari emocional en el lector. Què pensarem d’una empresa que és capaç de publicar un anunci amb aquests errors? Com a mínim, crea desconfiança. Les errades es transformen en el missatge que l’empresa no vol transmetre.

Recorden els centres d’informàtica PC City, ja desapareguts? Tenien una botiga a la ronda Sant Antoni de Barcelona. Ens agradava anar-hi a veure els cartells, no per conèixer les ofertes, sinó para buscar-hi errades ortogràfiques. I sempre n’hi havia alguna. No afirmaré que el seu fracàs empresarial es degui als problemes ortogràfics, però sí que pot ser un símptoma. Una empresa que no atén aquests petits detalls és probable que no n’atengui molts altres que són els que fan possible l’èxit d’un negoci.

Els correctors professionals t’expliquen com, amb la crisi i per reduir costos, s’ha abaixat el nivell de qualitat de les correccions i que es fa un ús indegut de les eines automàtiques. Quan el cost de correcció i traducció representa un percentatge alt del cost de producció de determinats materials, pots entendre la retallada. Però no parlem de publicar un llibre sinó d’elaborar un cartell amb poca quantitat de text. Una correcció d’aquesta mena no costarà mai més de 20 euros ni s’hi trigarà més de 40 minuts. Aquesta xifra representa una part ben ínfima del cost de la campanya. El que sí que tindrà un gran cost serà la substitució dels cartells, si l’empresa decideix fer-la (3) i/o assumir el cost en la reputació davant els potencials clientes.

Estic convençut que el cartell sí que va passar per les mans d’algun advocat perquè validés el compliment de la legislació vigent en matèria de publicitat i del sector assegurador. Amb això, l’asseguradora vol evitar la multa per publicitat enganyosa. Incomplir les normes de la llengua no està penat per la llei, però el descrèdit de la marca i el cost econòmic pot ser igual o més alt que si es tractava d’una multa.

Amb les presses i els pressupostos retallats, cometem sovint l’error de voler fer més del que hem de fer. Els marquetinians segurament serem els més indicats per vigilar que es compleixi el manual de la marca. Però deixem les paraules als experts, no ens vindrà de 40 minuts ni de 20 euros.

(Reproducció, per suggeriment de Tercer Segona, d’una adaptació de l’article publicat el 25 octubre 2012 al bloc The White Blank, de Vicenç Àlvaro)

+ + +

(1) Vaig incloure aquest mateix exemple en el meu recull de nyaps publicitaris (al final de l’article).

(2) Hi havia encara al text una tercera errada, en lletres més petites. En una cantonada del cartell es deia: «Sense desdes». En català desde s’escriu des de.

(3) Els cartells van estar només uns dies penjats, menys d’una setmana, i de seguida es van retirar. Un mes després van tornar a aparèixer, ja sense errades. És fàcil d’imaginar la quantitat de diners que va costar l’operació, i l’alt preu que devia pagar la persona responsable del disbarat inicial (qui fos responsable de la decisió de no corregir aquell text).

La il·lustració és de Peter Barron Stark Companies.

dissabte, 17 novembre de 2012

Continuarem amb el “sortida/salida”?

per Pau Vidal

Què vol dir que el castellà és la llengua de la meitat dels catalans? Si és ver que tots la sabem parlar, no seria més pertinent dir que “és la del cent per cent de la població”? I el català, la del noranta-nosequants per cent que a les enquestes declaren ser capaços d’entendre’l? O del vuitanta-llargs que asseguren parlar-lo? Entre catalanoparlants, castellanoparlants i altrallenguaparlants, aquí som set milions de ciutadans i tretze o catorze de xerraires.

Fins fa vint o trenta anys la ratlla lingüística passava entre catalans i castellans. A seques. Després, ens vam convertir respectivament en catalanoparlants i castellanoparlants. Però aquesta distinció ha estat superada pels fets, i ens n’haurem d’empescar una de nova. Ja no ens és útil. Només val, si de cas, per als monolingües. I ja fóra una bona paradoxa que en el nou estat català s’hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà si atorguem a les dues llengües el mateix rang d’oficialitat [...].

El terme parlant és un participi de present substantivat (com afluent o ensenyant) molt útil per als especialistes, però que les peculiaritats del bilingüisme a la catalana van buidant de sentit; etiquetar (políticament) els ciutadans com a tal cosa o tal altra segons un paràmetre que no depèn d’ells (la llengua del bressol) equival pràcticament a invalidar tot esforç d’aprenentatge, superació o integració lingüístics. Equiparar l’esforç i la intel·ligència de molts a la desídia i al conformisme d’uns altres. Exemplificat: no distingir entre el model Lluís Cabrera - Matthew Tree i el model Jordi Cañas - Johan Cruyff. Realment estem segurs que els milions de fills i néts de la immigració espanyola (com ara, modestament, un servidor) senten que la seva llengua és el castellà? Que es resignen a ser considerats castellanoparlants i prou? I quan parlen català, què són? [...] I el grup, creixent en nombre, que es declaren bilingües perquè a casa les parlaven totes dues? I els africans, per obrir un altre front, què? I els xinesos? Són mandarinoparlants, per exemple? I els amazigoparlants també ho seran per sempre?

Això mateix podem dir, a l’altra trinxera, dels etiquetats com a “catalanoparlants”. N’hi ha de tan diglòssics que, si mesuréssim la mitjana de les seves elocucions diàries, en rigor haurien de ser considerats castellanoparlants. La diré més grossa: si tinguéssim una maquineta de mesurar comunicacions (una mena de satèl·lit que identifiqués els parlants, en detectés cada acte de parla i el registrés segons l’idioma utilitzat –com allò de la possessió de pilota però a l’engròs–), estic segur que molts dels considerats castellanoparlants produeixen més actes de parla en català que molts presumptes catalanoparlants (i que no em surti ara en Pueyo amb les seves inefables enquestes d’usos lingüístics, que li cardo tres parlants pel cap; a les enquestes, el poble català experimenta una sorprenent mutació que ens transforma a tots en aferrissats maulets). I qui vulgui dades fiables, que vagi a la gasolinera i es posi a la cua. Que pari l’orella i anoti en quina llengua s’adrecen a la noia de la caixa. I viceversa. Perquè la fidelitat lingüística dels nadius és digna del Saratoga. No el portaavions, el bordell.

A hores d’ara, fins i tot el súmmum de la infidelitat, que és la interacció entre dos catalans (de llengua materna) en castellà, fins ara brandat com a màxim exemple de l’absurd a què pot conduir la diglòssia, ha deixat de ser vàlid. Perquè quan sents una conversa en castellà, i creus detectar que ambdós interlocutors són catalanoparlants, com pots saber si l’un dels dos (o tots dos) no són de llengua materna castellana? Hi ha molta gent a qui no se li nota l’accent, o no en té, o els seus pares murcians es van establir a Ribes de Freser i té accent de Ribes de Freser.

No sé si m’explico. El que vull dir amb aquest embolica que fa fort és que potser enfoquem malament la qüestió. De què serveix continuar raonant en termes de procedència lingüística? L’estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l’absurd desdoblament del “sortida/salida”? Perquè si, per bonisme i un excés de respecte acrític envers els ancestres, perpetuem la bomba de rellotgeria que és el bilingüisme oficial, no seria estrany que d’aquí a unes quantes generacions, viatjant per les Espanyes, encara ens sentíssim dir allò de “Pero tu eres catalán o... catalán catalán?” Seria l’indici més evident del nostre fracàs com a col·lectivitat.

(Extracte de l’article publicat a VilaWeb, 9 novembre 2012)

dissabte, 10 novembre de 2012

Letònia i la llengua catalana

per Jaume Clotet

En les seves cartes enviades a Catalunya des de l'exili, Joan Sales parlava sovint dels estonians i de llurs anhels nacionals. Era la manera que tenia de parlar dels catalans sense aixecar les sospites de la censura franquista, que sempre va demostrar la seva incapacitat crònica d'entendre les metàfores. Recórrer a les repúbliques bàltiques, doncs, no va ser una moda passatgera dels anys noranta del segle passat, quan Lituània, Letònia i Estònia van aconseguir escapar del jou soviètic i es van proclamar estats independents. Tots tres països continuen essent referents vàlids per al nostre país. El cas de Letònia i la seva llengua, per exemple, ens pot servir de model.

Per fer-nos una idea de la situació lingüística letona en el moment de la secessió cal recórrer al cens lingüístic fet l'any 1988, encara en el període de dominació soviètica. Un 52 per cent de la població tenia el letó com a llengua materna, mentre que el rus ho era per a un 42 per cent de la població. Com passa sovint en aquests casos, la majoria de parlants de letó també parlaven rus, mentre que només una part dels russòfons eren competents en letó. Els sona, aquest escenari? A tot això cal afegir-hi que els russòfons, que hi havien arribat massivament després de la Segona Guerra Mundial, tendien a concentrar-se en alguns districtes, sobretot els més propers a Rússia, on la seva hegemonia superava el 80 per cent de la població.

Arribat el moment de la independència, el nou govern letó va plantejar-se quina política lingüística li convenia per garantir la pervivència de la seva llengua nacional. Amb un percentatge tan elevat de russòfons, i la potència demogràfica russa com a veïna, la secessió no garantia per si mateixa el futur del letó. Cal recordar que la població total del país era de 2,5 milions i Rússia en tenia 150.

Per assegurar el futur de la llengua letona i per no dividir el país en dues comunitats, la nova Constitució va adoptar el letó com a única llengua oficial. Per descomptat, la legislació respecta l'ús, promoció i ensenyament escolar de totes les llengües que es parlen al país, però especifica també que la llengua d'integració dins el poble letó és, evidentment, la letona. És que podria ser-ne una altra? El letó va passar a ser obligatori per als càrrecs públics i electes, i totes les administracions i empreses públiques i privades havien d'atendre el públic en aquest idioma. Els mitjans públics tenen el letó com a llengua habitual, mentre que el rus o qualsevol altra llengua troba el seu espai en els mitjans privats. [...]

El letó configura lentament, doncs, una única societat política i nacional. Val a dir que tot el procés no ha estat exempt de tensions, però ha estat absolutament democràtic i pacífic.

Sense dubte, la política lingüística letona és dura. Però, també sense dubte, ha estat el mecanisme legal que el poble letó ha trobat per fer front a una diglòssia accelerada que hauria liquidat la seva llengua en dues o tres generacions. Cal afegir que els organismes internacionals, com per exemple l'OSCE, han considerat sempre que la legislació lingüística letona s'ajusta perfectament a la legalitat internacional.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 24 octubre 2012)

dissabte, 3 novembre de 2012

Dificultats per a aprendre una segona llengua?

per David Valls Lanàquera, psicòleg

La qüestió dels logopedes i el valencià ja és coneguda des de fa temps. El meu nebot fou diagnosticat d’un autisme que més tard resultà no tindre. El logopeda corresponent aconsellà a la meua cosina educar-lo en castellà. Un disbarat. Com podem permetre errors diagnòstics de l’autisme a hores d’ara?

Tot açò és ciència a banda, com l’arròs. Si eixa gent realment pensara que parlar un segon idioma fóra problemàtic, també estarien en contra d’educar els xiquets en anglès des de primària, no? I ja ni parlem d’alemany o de xinés...

La cosa del bilingüisme i els retards en l’adquisició del llenguatge té història. L’origen està als EUA, on observaren que els xiquets que tenien dificultats en l’aprenentatge de la lectoescriptura compartien certs trets en comú: menors de 8 anys, hispanoparlants, baix nivell socioeconòmic... La hipòtesi inicial fou que els pares encara els parlaven en espanyol. Eixe era el problema. Estem parlant dels anys 80.

La neuropsicologia avançà, i prompte aplegà la neuroimatge. S’observà que els idiomes apresos en la infantesa s’emmagatzemen en zones distintes de l’hemisferi esquerre cerebral. Sabíem que els idiomes estaven allí, però no quina relació neuronal hi havia entre eixes zones.

Açò reobrí el debat: ¿quina relació hi havia ara entre els hispanoparlants i els problemes d’aprenentatge?

Abreviant un poc, varen descobrir que la relació entre les dificultats d’aprenentatge significatives (dislèxia, discalcúlia, disgrafia...) i el bilingüisme no estava en el segon idioma, sinó en el primer. En altres paraules: si el monyicot no tenia un bon coneixement de la llengua materna, no podia tenir un millor nivell del segon idioma. D’aquesta manera, si un xiquet tenia problemes amb la lògica del seu idioma matern (lògica que es transmet a través de la gramàtica), no podia assolir un bon nivell en matemàtiques o en escriptura. A açò se li anomena llei d’interdependència, dins de la psicolingüística. La llengua materna és la bastida a partir de la qual se construïxen els següents idiomes (cadascú en una part del cervell distint).

Per tant, recalque els punts següents:
1. Existeix un idioma matern (L1) front a la resta d’idiomes perquè l’ésser humà està preparat genèticament per a adquirir un llenguatge.* Tenim un gen (FOXP2, cromosoma 7) que prepara el nostre cervell per a adquirir-lo (i si ningú ens l’ensenya, per a crear-lo). L’idioma que activa eixe gen és l’idioma L1.

2. Els idiomes estan a zones separades del cervell. És a dir, els idiomes no se barregen, no se sumen; se van construint gràcies a la qualitat del primer idioma (L1).

3. La qualitat del segon idioma estarà estrictament relacionat amb la qualitat del primer idioma.
En conclusió:

No només eixos logopedes van errats, sinó que el seu error és invers a la realitat. La solució no és suprimir la llengua materna, sinó potenciar-la més encara i assegurar-nos que s’eduque en un bon nivell (tothom sap que no és el cas del català a València).

Podem proposar dues solucions: eliminar per complet la llengua materna (de la família, del context escolar...) o exigir que s’eduqui millor en esta llengua. La primera els logopedes ja la coneixen. Amb la segona podem millorar l’educació dels jóvens i potenciar l’aprenentatge de segons idiomes (o tercers, o quarts...).

------

* Ací entra en joc la neuroimatge. En primer lloc, cal mirar de quin idioma estem parlant. Hi han idiomes com els romànics que el seu significat és quasi totalment independent de l’entonació, i eixos es troben, en un 90%, en l’hemisferi esquerre, però n’hi han que depenen, i molt, de l’entonació, com el xinés, i que es troben en un 50% en ambdós hemisferis.

Un altre factor és el sexe: els hòmens tenim els cervell més mal connectat entre hemisferis, i això reflectix una tendència a crear connexions neuronals d’una forma molt distinta (i més ineficaç) que les dones. A partir dels 8 anys els idiomes comencen a aprendre’s amb l’hemisferi dret. És com si l’hemisferi esquerre ja estigués ple. És per esta raó que els hòmens som més trompellots aprenent idiomes que les dones: elles tenen el cervell millor connectat entre hemisferis i relacionen millor l’idioma nou (hemisferi dret) amb l’hemisferi de la parla, que és l’esquerre.

En fi, amb la neuroimatge només podem fer hipòtesis, però amb les tècniques que tenim ara és difícil saber quina és la L1. Podem tenir indicis, per exemple, mirant quin és l’idioma que més emocions desperta. És a dir: per molt bé que parle anglès, sempre m’activarà més emocionalment la paraula “mort” que la paraula “death”.

(Textos extractats d’un parell de comunicacions enviades a Migjorn, 22 octubre 2012)

dilluns, 29 octubre de 2012

Denúncia d’una prevaricació espanyola


Calafell, 20 d’octubre de 2012

Senyors,

Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m’està passant des de les “Espanyes”. Miraré de resumir-ho.

Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d’enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir mentre pujava a la Pica d’Estats. Era mestre, i va treballar a diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (centre de recursos pedagògics) i per tant, era funcionari. Defensor del català i de Catalunya.

Deixant passar l’agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em fes totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d’ells era gestionar-me la pensió de viduïtat.

Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la Delegación de Hacienda a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s’adjunten a la sol·licitud de pensió.

Abans d’ahir vaig rebre una carta d’aquest estament que diu que el meu expedient està aturat perquè els falta el “certificado de defunción del registro español”. Jo vaig quedar sorpresa perquè sé que el bufet d’advocats que em representa són uns bons professionals. Els vaig telefonar i els vaig fer arribar la carta rebuda, i evidentment l’advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent, la Sra. Clara Isabel Melero Redrano.

Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta al registre, més un certificat de defunció internacional, perquè el meu marit va morir a la zona francesa, i altres documents), però que està escrit en català, i ella NO té per què entendre aquest idioma.

Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué:

«Bueno, para que esto se agilice y no haya más demoras, me hacen llegar el certificado del Registro Civil en español. Pues, si no, puede quedar por ahí entretenido por cualquier otro compañero mío.»

Això es el resum d’una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi NO el demanaven.

Segurament m’ha tocat el funcionari de torn tocapebrots, però per comprendre defunció, mort el dia, tom o llibre... La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge. [...]

No és la meva intenció reclamar res amb aquest escrit. La pensió, si no és d’aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m’agradaria fer difusió d'aquest fet. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc no ens deixen.

Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegir aquest escrit.

Atentament,

M. Dolors Terrón Sacristán

(Extracte d’una denúncia pública de la Sra. Terrón)

dissabte, 27 octubre de 2012

Les taques de la Lluna

per Manuel Cuyàs

Hi ha algú, avui, que llegeixi, sencers o fragmentàriament, els cinc volums del Costumari català de Joan Amades? Quan el règim franquista va haver finit, el desfici per recuperar el temps i la cultura va incentivar també l'interès pel folklore. El 1983 l'editorial Salvat va reeditar l'obra d'Amades del 1956 amb uns llibres de presentació magnífica que van entrar a moltes cases. Hi insisteixo: hi ha, en l'actualitat, qui agafi un d'aquells volums i hi passi la vista? [...]

L'altre dia vaig agafar el cinquè volum del Costumari, que inclou les celebracions del mes d'octubre ara en curs. Després de trobar a l'atzar el fragment que tot seguit els reprodueixo vaig pensar que sigui com sigui Amades s'ha de llegir perquè és molt bo. El folklorista parla de com les taques de la Lluna són interpretades en diferents punts de Catalunya i diu: “A Martorell hi veuen un home enfilat dalt d'una figuera a la qual anà a atipar-se de figues i ho negà; a Sant Quintí de Mediona, un home penjat que un diumenge anà a robar uns ceps; a Vidrà, la cara d'un pagès que llaurava en diumenge; a Camprodon, un llaurador amb la junta dels bous junyits a l'arada; a Sarrià de Ter, Campdorà i Riudellots, el Mal Caçador que empaita la llebre maleïda que el féu pecar i condemnar.” Això no ho superen ni Borges ni Perucho junts [...].

(Extractat d’El Punt Avui, 18 octubre 2012)

dissabte, 20 octubre de 2012

DCVB: cinquanta anys en bona forma

per Esperança Costa

Quan a les illes Balears algú fa un jutipiri (gest còmic), provoca rialles. A les comarques centrals valencianes, una persona està desvanida quan està molt orgullosa d’algú o d’algun fet. Però, ni jutipuri ni desvanir figuren el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), obra de referència que marca el lèxic normatiu de l’idioma.

Tampoc no hi ha paraules com ara cotó en pèl, encalar, blamor o fotracada, ni moltes altres de ben comunes i que, curiosament, comparteixen valencians, balears i catalans de zones perifèriques com les comarques de l’Ebre. Aquests mots, però, sí que figuren en el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), altrament dit Diccionari Alcover-Moll. Enguany es compleixen 50 anys des que s’imprimira, el 1962, el desé i últim volum d’aquest recull lexicogràfic, el treball més gran dut a terme mai en una llengua romànica i iniciat, al començament del segle XX, pel mallorquí Antoni Maria Alcover i continuat per Francesc de Borja Moll. [...]

L’Editorial Moll, propietària de l’obra, ja ha fet deu edicions del diccionari, que es ven a un preu de 700 euros. Però el gran salt es va produir l’any 2001, quan l’Institut d’Estudis Catalans i l’Editorial Moll acordaren crear-ne una edició electrònica per a penjar-la en internet. Destaquen les xifres del seu ús: segons l’IEC, només des del gener de 2011 fins a l’agost d’enguany s’han consultat en línia més d’onze milions i mig de paraules.

Mig segle després, “des del punt de vista científic, el DCVB continua tenint la consideració d’obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes i del conjunt de les llengües romàniques”, explica Susanna Moll, directora de producció de l’Editorial Moll. El diccionari no tan sols explica el significat actual i històric de les paraules, sinó també la distribució geogràfica, sinònims, etimologia, els usos literaris i populars, variants dialectals, i les diverses pronúncies i la transcripció fonètica corresponent, entre altres dades.

Alcover va iniciar l’obra comptant amb nombrosos corresponsals-enquestadors d’arreu de l’àrea catalanoparlant. [...] També hi treballaven molts col·laboradors voluntaris que anotaven tot el lèxic de clàssics de la literatura, com ara Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, o l’Espill, de Jaume Roig, per esmentar-ne només dos. Mort Alcover el 1932, el seu deixeble Francesc de Borja Moll va assumir la direcció del projecte amb l’ajuda de la seua filla, Aïna Moll, i del valencià Manuel Sanchis Guarner. [...]

El diccionari ja ha complit 50 anys. Caldria revisar-lo? Per a Susanna Moll, “l’actualització del DCVB sempre ens ha semblat un ideal difícil d’acomplir”. “Per part nostra”, explica, “estaríem encantats de formar un petit equip de coordinació que fos capaç de mobilitzar de nou tots els aimadors [amants] de la llengua catalana, com en els bons temps de mossèn Alcover”. “Però sense ajuda de les institucions, tant científiques com econòmiques, no ho hem vist possible, ara com ara”, conclou Moll. [...].

Si el lector es pregunta el perquè del nom Diccionari català-valencià-balear tot i que tothom reconeix la unitat de la llengua, la resposta és complexa. [...] Encara és famós l’episodi del 1918, quan Alcover, tot irritat, va abandonar Barcelona i es va endur cap a Mallorca sa calaixera, on arxivava vora 900.000 cèdules o anotacions lexicogràfiques.

Francesc de Borja Moll ho va explicar molt bé en la introducció del diccionari el 1962: “Per guanyar-se [Alcover] les simpaties de les regions valenciana i balear davant l’aversió dels catalans, va canviar el nom de Diccionari de la llengua catalana substituint-lo pel de Diccionari català-valencià-balear”. Però, va escriure Moll, “mai no s’haurà pogut dir amb més raó que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d’una idea de fragmentació, ha esdevingut l’obra més eficaç per a posar de relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent”.

Cinquanta anys després, el DCVB continua sent una obra insubstituïble. I també continua la incoherència política de què parlava Moll: l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no mantenen relacions. Explicar-ne el perquè requeriria, com també les malsofertes relacions entre mallorquins i catalans en l’època d’Alcover, un altre reportatge, o millor encara un gran diccionari històric de desficacis.

(Extracte de l’article publicat al Quadern d’El País, edició País Valencià, 3 octubre 2012)

dissabte, 13 octubre de 2012

Madrid, octubre 2012

(He deixat l’article en la llengua original perquè he arribat a la conclusió que un text com aquest no era possible traduir-lo: en català ens manquen paraules.)

per Anònim

«Un Presidente de una Comunidad Autónoma es el más alto representante del Estado en dicha Comunidad; de ahí que el hecho de que un Presidente de una Comunidad Autónoma como Cataluña trate, provocativamente, de romper el Estado al que representa sea anticonstitucional, aparte de una felonía y de una intolerable exhibición de ingratitud y de insolidaridad. Si ataca a la Constitución, ataca a su propia legitimidad. Nada más lógico, en consecuencia, que se le exijan no sólo responsabilidades políticas, sino penales. Si esto se hubiera hecho desde el primer instante en que se produjo el menor atisbo en esa dirección, no tendríamos que estar ahora lamentando los extremos a los que hemos llegado. Si, hace muchos años, el socialismo en el Gobierno no hubiera cedido las competencias en Educación y permitido ciertas derivas en la formación de los alumnos, no se habría creado el caldo de cultivo disgregador, separatista que, tristemente, lleva años de impunidad y de complicidad más que evidentes.

»Si en las Comunidades en las que arrecia el aldeanismo independentista no se hubiera tolerado la enseñanza de la Historia que se ha tolerado, no tendríamos hoy a toda esa miserable compaña de tontos ilustrados –que son los peores– que pontifican en tertulias de todo a cien que España siempre fue un conjunto de reinos, bla, bla, bla... Sí lo fue, como Alemania, como Italia, como Francia y como todas las demás naciones de Europa; con la diferencia de que, antes que todas esas naciones y hace más de medio milenio, España fue la primera verdadera nación unida de Europa, gracias a los Reyes Católicos.

»Si alguno de esos tontos ilustrados se tomara la molestia de repasar la Historia –si es que busca algún libro de texto digno de tal nombre–, se enterará de que Cataluña ni siquiera fue reino nunca, sino un condado de la Corona de Aragón. Si en serio está interesado en conocer la verdad, le bastará ir a una hemeroteca para enterarse del precio de conveniencia con que los comerciantes del sector textil catalán compraban la lana de las ovejas del resto de España; y puede enterarse también, si quiere, del coeficiente de caja que todos los españoles pagamos para las autopistas de Cataluña por donde entraba el turismo.

»Estas cosas no se cuentan hoy en los periódicos y en las tertulias, porque no se saben o porque no se quieren saber, pero ocurrieron en la solidaria España de la posguerra y del franquismo.

»Por eso, y por muchas razones más, es tan indignante el chantaje que intenta la Generalidad de Mas, en un momento de crisis económica rampante y de debilidad, indignamente aprovechado como si se tratara de una Marcha verde marroquí; por eso, echarse al monte, como ahora pretenden algunos catalanes y algunos vascos, debería hacerles pagar las consecuencias y experimentar el frío que suele hacer en el monte.

»Es de esperar que, al menos, siga vigente en el ámbito jurídico internacional la convicción de que el derecho de autodeterminación no existe más que para las colonias.

»Y también -y esto vale para todos los rubalcabas y sus derivados y compuestos, en Cataluña, en Vascongadas o en donde sea– que, en un Estado federal, España no sería otra cosa que la suma de sus partes y dejaría de existir como tal nación.

»A lo mejor podrían entenderlo también los muñidores de todas esas manifestaciones en las que son apaleados los policías que cumplen su obligación y que, a diferencia de lo que ocurre en todas las demás naciones civilizadas de Europa, son retransmitidas en directo por las televisiones. Tampoco basta con eso tan socorrido, desde el Gobierno, de que “España no está para discusiones identitarias”. Como si alguna vez pudiera estarlo...

»A ver si vamos a llegar al alucinante comunicado de una llamada Unión Internacional de Ulemas Islámicos, que acaba de pedir al Papa que se disculpe con los musulmanes por su ya lejana conferencia de Ratisbona y, ya de paso, ¡por la Reconquista de España! Aquí la esquizofrenia puede llegar a límites insospechados.

»Ahora, eso sí, ustedes han visto, igual que yo, la foto del diputado de Amaiur, Sabino Cuadra, antisistema él donde los haya, pero enseñándole al policía su carnet de parlamentario con la bandera española bien a la vista, para que no le toque un pelo.»


Contingut íntegre d’un article publicat amb el pseudònim «Gonzalo de Berceo» al setmanari Alfa & Omega, 4 d’octubre del 2012.

dissabte, 6 octubre de 2012

València i Barcelona, segle XIX

Per Teodor Llorente


València i Barcelona

Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,
al vell tronc llemosí.

Los pensaments s’envolen als temps en què la glòria,
en les daurades fulles de la immortal història,
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i mostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
i March a tots los cors.

Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta!
Glòria que l’una a l’altra s’unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
dels antics laietans.

Forts, com los faigs i els roures nascuts en ta muntanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles els vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
colliren a mans plenes les ensucrades fruites
en los vergers ombrius.

Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l’un com l’altre, i ab igual pas, sortien
de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de sant Jordi seguien les petjades
entre núvols de pols.

I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes prudents i sàvies regles
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleials i dignes,
«Contrafur!», els cridaven tos Consellers insignes
i nostres grans Jurats.

I així units romanen d’una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l’esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-los en profètiques trobes
que gojaran unides també les glòries noves
d’un pervindre millor.

Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s’estenen les arraïls de l’arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau;
colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps rovella
fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat la rella,
tu el timó de la nau.

Fills dels boscs i les ones, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores, cants entonant alegres,
del sant treball aixeques l’encens en núvols negres
fins al cel, dia i nit;

i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d’or;
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra fresca
dels tarongers en flor:

vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
solqueu la immensa mar.

Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres
i per a que net caiga lo gra en les vostres eres,
envia el mateix vent.

Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun segle que passe, més ditxoses vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l’ombra que tu a les dos els dónes,
gloriós tronc llemosí!

(1864)
 

(M’ha arribat de Víctor Iñúrria, a través de Migjorn; la fotografia l’he presa de Wikimedia: és una escultura de Marià Benlliure)

dissabte, 29 setembre de 2012

Búlgar

per Miquel Adrover

Els búlgars entenen perfectament les llengües eslaves meridionals, o sia el macedoni (que no és sinó un dialecte búlgar), el serbocroat i un poc l'eslovè. Per exemple, allà on, per dir "salut!" els búlgars diuen na zdrave, els eslovens diuen na zdràvie.

Les coses canvien quan es tracta de llengües eslaves occidentals (txec i eslovac) o orientals (ucraïnès i rus). Molts de búlgars parlen rus perquè l'estudiaren a escola, però als qui no l'han estudiat els costa. Només una mostra: per dir "no ho entenc", els búlgars diuen ne rasvíram i els russos nyè ponimaiu.

Dit de passada, els búlgars, per fer que "sí" (da) remenen el cap de dreta a esquerra i viceversa, i per a ells el "no" (ne) es fa amb un moviment de dalt a baix. Just a l'inrevés de nosaltres. El problema ve amb búlgars que comencen a parlar la nostra llengua, que no sabem mai si fan que sí o que no: sempre hi ha la sospita d'una interferència gestual.

De totes les llengües eslaves, el búlgar és la més fàcil per a nosaltres. No declina ni té vocals palatalitzades com el rus, ni un sistema tonal com el serbocroat (en serbocroat, per exemple, grad vol dir, segons que es pronunciï amb to ascendent o descendent, "ciutat" o "calabruix"). En búlgar el sentit de grad es dedueix del context, perquè es pronuncia igual tant en un cas com en l'altre.

La part difícil del búlgar és la doble sèrie de verbs, perfectius i imperfectius, i l'existència, com en grec antic, de l'aorist.

El sistema fonètic búlgar és molt simple: les cinc vocals a, e, i, o, u, més una vocal neutra, que compareix tant en posició àtona com tònica, talment el cas del nostre català. Per exemple, pét, amb é tancada, vol dir "cinc", mentre que pët és "camí" o "vegada", pronunciat exactament com el nostre "pet" (ventositat).

Hi ha una tendència molt forta, en la major part de parles búlgares, a pronunciar com a vocal neutra la a àtona, i a fer u la o també àtona. Deu esser influència del català oriental... Per exemple, avió, que s'escriu samolet, se sol sentir com a sëmulet, i coprina (seda) se sol pronunciar cuprina.

Ah, la capital és SÒfia, no SofIa, per bé que el nom de dona, Sofia, s'accentua, com en català, damunt la i.

L'espectre de l'alfabet ciríl·lic, que tant espanta els qui no l'han abordat, és una llegenda. Us puc assegurar que, per poc dotats que sigueu, si posau els colzes damunt la taula, el dominareu en mitja hora o, a tot estirar, en una: la major part de les lletres coincideixen amb les del nostre alfabet llatí.

Això sense comptar que el búlgar és ple de llatinismes: fassul és el nostre fesol i també la "mongeta". D’altra banda, "gràcies" és blagodarià, però de fet tothom diu mersi.

Dovísdane, doncs, o sia "a reveure" (tot i que en lloc de dovísdane, la gent diuen ciao).

Migjorn, novembre 2004 (reproduït a la desapareguda revista infoReflex en la mateixa data)

dissabte, 15 setembre de 2012

Els primats poden aprendre a parlar?

per Núria Puyuelo

És perfecte el llenguatge? Els primats poden aprendre a parlar? Com seria el món amb només una llengua? Aquestes són només algunes de les qüestions que s'exposen a Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to), un assaig de Jesús Tuson que constitueix una lliçó magistral sobre lingüística, una matèria que l'autor domina a la perfecció després d'haver estat quatre dècades professor de la Universitat de Barcelona. El llibre és, doncs, un assaig divulgatiu i proper sobre la ciència del llenguatge en què Tuson intenta revelar tots els secrets d'aquesta capacitat innata i exclusiva que tenim l'espècie humana.

El lingüista reflexiona sobre la facultat del llenguatge. Construïm tot el nostre món a través de la llengua: els pensaments, els sentiments, la cultura, la parla... Gràcies a les paraules, som capaços de donar noms al món que ens envolta –fins i tot tenim paraules que es refereixen a realitats imperceptibles, com per exemple justícia, amor i odi–, podem ordenar i classificar la realitat. Tenim l'habilitat innata de fer construccions sintàctiques i la capacitat de narrar el món, gràcies a les estructures formals que ens ofereix el llenguatge. “Aquesta dimensió sintàctica és del tot inexistent en el món animal, excepte en el cas dels sapiens”, assenyala Tuson.

El llenguatge té una creativitat incomparable: la llengua ens dóna eines per parlar de qualsevol cosa i per mitjà de les seves unitats de so (entre vint i quaranta en la majoria de llengües) podem construir un nombre infinit de combinacions. El llibre explica com a partir de les formes de referència temporal que incorpora la llengua els humans podem parlar del passat, del present i del futur, és a dir, podem recordar i fer previsions de futur.

Tuson també fa referència a l'aprenentatge sorprenent que fan els infants del llenguatge. Explica com amb molt pocs anys els nens són capaços d'aprendre el sistema expressiu i comunicatiu més complex que mai s'ha trobat en la naturalesa. “Una criatura, a partir dels dos anys i mig, adquireix cada dia una mitjana de tretze paraules”, remarca el lingüista. També recorda el fracàs dels experiments que es van fer al llarg del segle XX amb alguns primats amb l'objectiu que articulessin alguna paraula i dedica un apartat a parlar de l'origen del llenguatge i de l'escriptura.

L'autor fa una crida davant del perill imminent que diverses llengües puguin desaparèixer en pocs anys. Actualment encara n'hi ha unes sis mil al món, tot i que n'hi ha gairebé cinc-centes que estan en perill de mort imminent, com ara la llengua sheni, de Nigèria, amb només sis parlants, o, a Bolívia, la itonama, amb deu. En aquest sentit, Tuson afirma que la desaparició de llengües és una mutilació de la humanitat.

També trenca alguns prejudicis lingüístics molt estesos. Hi ha qui creu que hi ha llengües de cultura i d'altres d'estar per casa, de locals i d'internacionals. Totes aquestes creences, segons Tuson, són “apreciacions populars el fonament de les quals és la ignorància” i porten implícita “la presumpta supremacia d'unes poques llengües per damunt de la resta”. Pel que fa a la immersió lingüística, el lingüista assenyala que és “la manera més eficaç i natural de regalar a una criatura una llengua més”. A més, assegura que qualsevol llengua pot ser apresa, si es donen les condicions adients, i que per tant no es pot afirmar que hi hagi llengües més difícils que d'altres.

El llibre, estructurat en tres parts, inclou al final de cada capítol textos, esquemes, il·lustracions i referències bibliogràfiques que complementen la informació exposada.

(Adaptació de la ressenya publicada a El Punt Avui, 19 gener 2012)

dissabte, 1 setembre de 2012

Traducció i majordomia

per Carola Saavedra, escriptora

La feina del traductor és una de les més ingrates que hi ha, és un d’aquells casos en què (si tot va bé) quan el professional és molt bo ningú no en percep l’existència. Com un majordom, només el recordem quan alguna cosa va malament: manca xampany, s’ha acabat el caviar, s’ha calat foc a la cuina. Incidents dels quals nosaltres, com a lectors, com a visitants il·lustres ben escarxofats a la sala d’estar, ni tan sols n’hauríem de tenir coneixement, però per culpa del majordom (sempre és ell), ens sorprèn l’estranya inquietud en el rostre de l’amfitrió, o potser el primer fum que s’escola cuina enfora.

Quan alguna cosa falla i la traducció és dolenta, en general els motius es poden incloure entre dues categories extremes: o bé el traductor l’ha espifiat per no haver respectat el text original, o l’ha espifiat perquè l’ha respectat massa. En el primer cas, el lector acaba llegint sense adonar-se’n una cosa que desvirtua el que l’autor havia escrit, perquè la traducció no respecta el seu estil ni el ritme triat, o de vegades li suprimeix paraules, fins i tot frases senceres, com si fossin un destorb i poguessin ser eliminades sense problemes. En el segon cas, el lector es troba davant d’una mena de palimpsest no desitjat en el qual el text original se superposa a la traducció. Les raons poden ser diverses: posant per cas, que la traducció està feta al peu de la lletra, o que manté l’estructura sintàctica de l’original i llavors provoca una reacció d’estranyesa que l’autor no volia pas causar.

I per utilitzar una altra imatge (deixem en pau el majordom), si la traducció fos una dona, en el primer cas s’hauria sotmès a tantes cirurgies que no quedaria res de la seva cara d’abans. El segon cas seria una pel·lícula de sèrie B: una jove seductora que al girar-se deixa a la vista una cua de sargantana, o unes potes de cabra. El lector, que s’assabenta així de la veritable naturalesa que s’amaga rere la jove, no es deixarà entabanar tan fàcilment pel seu atractiu.

Perquè en el fons una traducció és sempre això, una dona més o menys seductora que amaga la pota de cabra i mira d’evitar de totes totes que siguem conscients de l’aberració. L’èxit de la traducció depèn del talent per vestir, maquillar, amagar aquest detallet, però sense que la dona perdi la frescor original.

Qui va expressar de la manera més radical aquesta idea de la traducció com a aberració va ser Thomas Bernhard, escriptor austríac conegut per les seves declaracions extremades. En un documental fet l’any 1986 [...] deia, amb el seu to característic: «Un llibre traduït és com el cadàver d’un autor, mutilat fins que es torna irreconeixible. (...) Els traductors són terribles. (...) Per a què serveix una traducció?»

No és casualitat que els llibres de Bernhard siguin famosos per la desesperació que provoquen als traductors. Frases llarguíssimes, de vegades d’una o dues pàgines seguides plenes d’oracions i connectors intercalats, que porten fins al límit la sintaxi alemanya i que moltes vegades «peten» en traduir-les a llengües d’estructura diferent [...].

Bernhard té un llibre, anomenat Watten, la traducció del qual és del tot impossible. El Watten és un joc de cartes típic dels Alps i només existeix allà, no hi ha jocs semblants. La qual cosa no seria un gran problema si no fos que el llibre està tot sencer estructurat al voltant d’aquest joc, i que la paraula Watten (com a substantiu o com a verb) es repeteix cada dues frases. En un cas com aquest, un traductor paranoic podria concloure que allò forma part d’un pla envitricollat concebut per l’autor a fi d’impedir sigui com sigui que es pugui traduir el llibre. Sí, sembla una exageració, però tenint en compte les paraules de Bernhard a l’entrevista [...], no seria una hipòtesi tan absurda.

No cal, però, la misantropia de Bernhard per fer parar boig un traductor. Hi ha l’exemple de Kafka, l’expressió «ungeheures Ungeziefer» del qual, a La transformació (o La metamorfosi), traduïda com a «insecte monstruós», és de fet una paraula intraduïble que plana per tot el llibre. A l’imaginari popular hi ha la idea que Gregor Samsa es desperta d’un somni intranquil convertit en una cuca, la panerola famosa de Kafka. Però Kafka, de fet, en cap moment especifica en quin insecte s’ha convertit Samsa, i potser aquesta és una clau de l’obra.

Kafka no tria la paraula Ungeziefer per casualitat. Ungeziefer es pot traduir per insecte, però en alemany no es refereix als insectes en general, sinó més específicament a les plagues d’insectes, a insectes nocius. L’alemany, ja que hi som, és una llengua que no diu vaguetats. Al contrari: si els esquimals, com s’assegura, tenen vint paraules per al color blanc, els alemanys en tenen vint per a cadascun dels colors de l’univers.

Però tornem a Ungeziefer. No és qualsevol insecte, sinó un de desagradable, dels que porten malalties, dels que malmeten collites. I això no és tot, cal anar a l’origen de la paraula. Ungeziefer ve de Geziefer, paraula bíblica que es refereix a un animal que pot ser ofert en sacrifici. Llavors tenim Ungeziefer, en què el prefix alemany un- significa negació; per tant, és un animal que, segons els preceptes bíblics, no pot ser sacrificat. Això inclou insectes, per descomptat, però també camells, cabres, sargantanes. O sigui, és una altra cosa.

Gregor Samsa, que fins llavors havia fet servei (com un sacrifici) a la família, i a la societat en general, de cop i volta perd aquella utilitat. En despertar d’un somni intranquil, Gregor Samsa ja no podria fer cap ofrena, no servia per a res. Aquesta lectura està avalada per les darreres pàgines, quan, després de la mort de Samsa, els pares miren amb nous ulls la seva germana i tot d’un plegat la troben una noia prou bonica.

Però tornem a la traducció. Kafka tria la paraula Ungeziefer, que comporta totes les connotacions anteriors. Ara bé, en portuguès no existeix la paraula corresponent [ni en català]. Al capdavall, un insecte no és Ungeziefer; un insecte, segons el diccionari etimològic, amb prou feines és un Insectum, animal ‘tallat pel mig’. Què ha de fer el traductor? Doncs res, si és un bon traductor, escriu «insecte monstruós» i llestos; si és un traductor dolent, escriu «escarabat». Queda per als acadèmics, per als estudiosos de Kafka i per als aficionats que decideixin dedicar-s’hi més aclarir l’origen i les possibilitats de la paraula.

Per aquestes i altres raons sempre m’ha semblat curiós que es parli tant de l’angoixa davant el full en blanc i tan poc de la que es té davant el full escrit. Què fer davant un text que ens desafia amb un munt d’exigències? Què fer davant d’un Watten? O d’un Ungeziefer? Quina solució es pot trobar per al que no té solució? És la pregunta que el traductor es fa a cada pàgina, sabent que faci el que faci, com el majordom, sempre serà el culpable. Al capdavall, com tots sabem, el traductor és un traïdor.

Però el fet és que el necessitem. Perquè si tenim sort, amb una mica d’esforç podem aprendre anglès, francès, espanyol. Però rus, per exemple? Certament, molts ens morirem sense saber rus. I no passa res per no parlar en rus. Però per què ens hem de morir sense haver llegit Dostoievski? Fins fa poc, Dostoievski era traduït a través del francès. De fet, fins fa ben poc era molt comú que les traduccions fossin de segona mà. O sigui, es traduïa Dostoievski, Brecht i molts altres a partir del francès, cosa que sovint convertia les traduccions en una mena de telèfon sense fil, un joc dels disbarats, en Pau que li diu a en Pere que li diu a en Berenguera, i finalment el que ens arriba a les orelles, o més ben dit, als ulls, és vés a saber què. Al final sembla que ningú sabia rus.

Continuem sense parlar rus (hi ha poques excepcions), i mai no coneixerem el rostre original d’un Raskólnikov, per bona que sigui la traducció; mai no seguirem el ritme de les paraules originals, els seus gestos, mai no coneixerem el to exacte de la seva veu, mai no tindrem accés a les tries exactes de l’autor.

Doncs bé, i què hi fa? Millor un Raskólnikov amb peus de cabra que cap Raskólnikov.

(Adaptació d’un extracte de l’article publicat amb el títol «Bestiários» a la revista mensual Rascunho, Curitiba, febrer 2012)

dissabte, 25 agost de 2012

Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc?

per Josep M. Soler, abat de Montserrat

Al llarg d’aquest any hi ha hagut nombroses preses de posició crítiques o fonamentalment contràries respecte al projecte del gran complex lúdic i turístic conegut com Eurovegas. És remarcable que provinguin dels estaments més variats de la nostra societat: col·legis professionals, entitats del Baix Llobregat, estudiosos del medi ambient, especialistes en temes socials i econòmics... Cada vegada en tenim informació més completa, fins al punt que ha estat possible ja ara fer-ne també una valoració moral.

No ens estranya, doncs, que a la raonable suspicàcia mostrada des de tants àmbits socials s’hi hagin afegit veus d’Església, especialment les dels bisbes catalans i de la Unió de Religiosos de Catalunya, els quals han donat suport al pronunciament del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, en la diòcesi del qual està prevista la construcció del complex.

Hi ha qui preveu que aquest projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes; però, d’altra banda, hi ha persones enteses que qüestionen de manera fonamentada l’eficàcia real d’aquestes previsions. També en contra de la instal·lació s’han subratllat amb molt d’èmfasi els esmentats motius d’ordre moral. Aquests motius s’afegeixen a les raons d’ordre ecològic, polític, mediambiental i als dubtes sobre la transparència del promotor privat.

És unànime la consciència que ens trobem davant d’un gran repte per al nostre futur a causa de l’impacte que pot tenir en les persones i en la cultura del nostre poble. Tot es resumeix en aquestes preguntes: Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d’uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten? És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones.

Tot això comporta un preu humà al qual no es pot superposar cap hipotètic benefici econòmic. El nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones, i menys encara quan intenta esforçar-se per a fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials. No podem exposar-nos a estils de vida i de convivència que van contra els valors que no sense dificultats procurem comunicar a les noves generacions, com són el treball abnegat, l’esforç per obtenir resultats positius, l’amor a la terra, el respecte per la persona, la solidaritat o la creativitat artística i empresarial. No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica. No podem perdre, a costa del diner fàcil, l’equilibri natural i ecològic de la zona on es proposa de construir el complex lúdic.

Tal com diuen moltes personalitats que reflexionen sobre la situació econòmica i social que ens toca de viure, només trobarem una sortida sostenible a la crisi si aconseguim generar una nova cultura fonamentada en un humanisme que torni a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència veritablement democràtica. I aquests valors creiem que no es troben reflectits en projectes com Eurovegas.

Els cristians estem convençuts que la persona de Jesucrist i el seu Evangeli ens ensenyen quins són els camins i els mitjans per a un autèntic desenvolupament humà. Aportar-los a la reflexió pública és, doncs, una manera de servir la societat i de contribuir a dinamitzar-la en bé dels ciutadans i d’una economia centrada en la persona humana i el seu desenvolupament harmònic.

Altres articles sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

dissabte, 18 agost de 2012

Eurovegas, política i moral

Per Josep M. Vallès*

El debat sobre Eurovegas [...] ha ressuscitat la clàssica distinció weberiana entre ètica de les conviccions i ètica de les responsabilitats. [...] Aviat farà cent anys que el professor de Heidelberg [Max Weber] va pronunciar la seva cèlebre lliçó sobre l’ofici de la política. I des d’aleshores ençà s’ha discutit molt sobre les relacions entre política i moral i sobre la hipòtesi weberiana de la política i les dues ètiques.

En aquest debat que arrenca de la Grècia clàssica, em sembla molt útil el testimoni d’un polític contemporani, reconegut per la seva integritat. Em refereixo a Václav Havel (1936-2011), escriptor, dramaturg, resistent, activista polític i, finalment, primer president de txecs i eslovacs en la segona república democràtica.

L’any 1995, el president Havel va obtenir el Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat catalana. [...] Havel no va pronunciar un discurs de circumstàncies. Va voler tractar el complicat assumpte de les relacions entre moral i política. Val la pena reproduir una part del seu discurs.

Afirmava Havel: “La moralitat i la immoralitat tenen les seves conseqüències polítiques directes. I viceversa, les decisions polítiques tenen les seves conseqüències morals directes. Per això, considero forassenyat separar la política de la moral i afirmar que són dues coses diferents i absolutament deslligades. Afirmar-ho i, amb més motiu, posar-ho en pràctica és –paradoxalment– no sols profundament immoral, sinó també políticament erroni.” El president txec reblava el clau afegint: “La moral és omnipresent de la mateixa manera que (ho és) la política. I la política que es deslliga de la moral no és sinó una mala política.” [...]

Havel il·lustrava la seva categòrica afirmació amb episodis tràgics de la història del seu país. En tres ocasions durant el segle XX, bona part de l’elit dirigent de Txecoslovàquia va optar per refugiar-se en la tesi responsable del mal menor i acceptar règims dictatorials amb la finalitat d’evitar la invasió estrangera, la guerra o l’enfrontament civil. Tot i així, aquelles decisions van tenir resultats polítics pèssims –no van evitar ni la invasió ni la guerra– i van provocar en canvi danys morals molt greus, perquè –segons el mateix Havel– van desmoralitzar durant dècades el conjunt de la seva societat.

Pot semblar excessiva aquesta referència a Havel i a la història dramàtica del seu país quan es discuteix sobre una inversió econòmica en el sector de l’oci i del turisme. Però les exhortacions a obviar els prejudicis moralistes contra l’operació Eurovegas –associada a una activitat socialment controvertida com el joc [...]– sembla que ignoren que entre els efectes d’aquesta operació cal comptar amb alguna cosa més que uns discutits beneficis econòmics. Cal tenir molt present la seva influència sobre la definició del model productiu i social del país i dels valors en què s’hauria de basar.

Per això és bo recordar que sempre “és forassenyat” voler separar política i moral, com ens deia Havel en el seu discurs de Barcelona. Perquè fins i tot els beneficis aparents d’una moderada i momentània claudicació en certs principis poden ser ràpidament anul·lats per danys molt superiors en el tremp moral de la ciutadania. Un tremp moral que és condició necessària per restaurar la salut de la nostra malmesa democràcia, si és que hi creiem.


* Josep M. Vallès és catedràtic emèrit de ciència política a la UAB, exconseller de Justícia i expresident de Ciutadans pel Canvi

(Extractat del diari Ara, 1 agost 2012)

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:

- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

dissabte, 11 agost de 2012

Elogi de la vergonya

per Francesc Torralba

La vergonya no és una virtut, però indica un límit, un sentit de privacitat. Experimentem vergonya quan l'altre, sense haver-lo convidat, s'ingereix en la pròpia esfera íntima i veu allò que no volíem que veiés. La vergonya és una sensació interior, una certa violència que es posa de manifest quan aquella esfera privada surt a la llum pública, però solament pot fer-se present quan hi ha distinció entre l'espai propi i l'espai aliè.

Tot ésser humà necessita un àmbit propi per al seu equilibri emocional i mental. Hi ha la plaça pública, però també la llar i la vida humana transita entre els dos espais. El que sorprèn en l'actualitat és la crisi de la privacitat i, de retruc, de la vergonya. Ho veiem en l'esfera presencial, però també en la virtual. L'àgora virtual és un espai en el qual continguts molt íntims són revelats, comercialitzats, convertits en mercaderia [...]. Allò que fins fa molt poc era considerat matèria privada o bé material sensible i que amb dificultats es revelava al millor amic, en l'actualitat es mostra en la plaça pública.

Durant les últimes dècades s'ha menyspreat la vergonya com un residu del passat, com un dogal de la societat repressiva. Molt sovint, s'havia dit de la vergonya que no era altra cosa que una forma d'autocensura que limitava la llibertat i la plena manifestació de les persones. Com en tants altres temes, s'ha fet realitat la famosa llei del pèndol: s'ha transitat d'una vergonya repressora a un desvergonyiment col·lectiu. Sembla que el sentit de la privacitat s'hagi fos, s'hagi realment evaporat.

Ho veiem en les formes de comunicació que tenen els adolescents en la gran plaça virtual, però també en l'ús i abús que fem dels mòbils els adults en els trens i en les voravies. Les converses dins del vagó del tren esdevenen material públic. Tot i que des dels altaveus es recomana fer ús del mòbil en les plataformes, el cas és que la majoria els fa servir dins del mateix vagó, de tal manera que, sense voler-ho, entres en la conversa de l'altre i en la seva dinàmica familiar o professional. No tens altre remei per preservar el teu silenci que posar-te dos taps i aïllar-te de la privacitat de l'altre.

La vergonya té a veure també amb la consciència de la transgressió. Quan s'ha transgredit un límit ètic, irromp aquesta experiència desagradable, que és d'ordre mental, emocional i també física, que ens recorda que hem passat la línia vermella, que hem fet el que no havíem d'haver fet o bé que hem dit el que no havíem d'haver dit. El cas és que la vergonya indica que hi ha vida ètica, que hi ha sentit del deure, i obre les portes al penediment. [...] Sento vergonya quan experimento que he fet el que no devia.

Aquest sentit de la vergonya també és molt absent en la vida pública. Observem que figures de gran responsabilitat en l'ordre polític i bancari, personatges que han transgredit els límits de l'honradesa i de la transparència o bé que s'han deixat anar per apassionaments momentanis, no experimenten cap vergonya o, si més no, fa la impressió que no senten vergonya per allò que han dit o han fet. En els darrers mesos hem assistit a tota mena d'episodis d'excés i desmesura, tant en l'ús de la paraula, com en pràctiques d'abús i malversació de fons i, no obstant això, un té la impressió que no la senten. Si vertaderament experimentessin vergonya, es veurien obligats a renunciar al seu càrrec de responsabilitat i a penedir-se i lamentar-se públicament per allò que han fet. En el nostre país, la vergonya es centrifuga i es cerca un culpable aliè per explicar les raons del mal causat.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012)

dissabte, 4 agost de 2012

Eurovegas no té espai

per Cristina Jover

Fa tres mesos va saltar la notícia, Adelson oferia una meravellosa ganga: edificar un Gaudí no construït. L'hotel Attraction veuria, per fi, la llum. Eurovegas s'adaptaria a les nostres tradicions més autèntiques, impulsant la professió local més mediàtica, comptant-hi amb un afegit cultural. La terra promesa de Bugsy Siegel pujava un nivell intel·lectual mudant-se a Gaudi Sands.

En llegir-ho em va molestar aquesta falta de protecció endèmica que tenim en aquest país per l'arquitectura i, convençuda que era una altra broma de mal gust, igual que la idea de convertir els aiguamolls en un club d'apostes, ho vaig deixar córrer.

Però el dia 7 de juliol es va publicar en un important diari català un dibuix dels possibles terrenys afectats per la construcció del complex. L'àrea afectada (un total aproximat de 800 ha: 300 de serveis directes i 500 d'indirectes) començava a Sant Joan Despí, acabava al mar, entre els estanys de la Murtra i del Remolar, i dividia en tres el territori. Parlaven d'uns inversors immobiliaris interessats en la compra de terrenys agrícoles i d'expropiacions generoses.

Cóm es nodrirà energèticament el complex? En tindrem prou per dessecar el terreny amb el ciment i l'asfalt? Gaudirem de nous residus escatològics al mar? Ballaran les aus protegides sota una llampant contaminació lumínica? Substituirà l'aire condicionat l'aroma d'escarxofa? Viatjaran els nostres alegres ludòpates en transport públic? Haurem de fer molts quilòmetres per poder farcir-nos de pollastres ecològics? Provocarà Adelson un efecte dominó amb les seves activitats? Quedarà algun raconet lliure per a les petites empreses no especulatives? Copiarem l'estil Macau? Posarem límits a la prepotència inversora? Pagaran els nostres benefactors la dessalinització marina, o ens passarem a les begudes envasades? Serà un joc l'estudi mediambiental? Deixarem tots de pagar els impostos municipals? Els dos terços dels diners que manquen, els guanyarem al blackjack? Obtindrem per fi la bombolla immobiliària irrompible? Hi cabrem tots?

La proposta d'Eurovegas esborra les empremtes del territori per imposar un urbanisme ignorant, desarrelat, vulgar, prepotent i caduc, incapaç de dialogar amb l'entorn. La submissió creixent d'una administració empobrida va afavorint una Catalunya que es fa poques preguntes, cada cop més especulativa i macabra. Fa temps que corregim els errors d'uns plans basats en la velocitat, la divisió i els barris deshumanitzats. Hem de pactar les grans actuacions entre tots, cercant les respostes adequades a les demandes del territori, on l'aposta forta la jugui el medi ambient.

Quan un té un p(a)is petit sap que convé ocupar-lo amb cura, amb mobles a mida, sense tapiar les finestres, permetent el pas als serveis i a la cuina. Sense bloquejar els desaigües. Potenciant les aficions diverses dels seus habitants, respectant l'espai lliure. L'economia i l'urbanisme hauran de ser, a partir d'ara, quirúrgics i imaginatius, defensant els petits inversors, atenent les persones, oferint un autèntic valor de canvi. La metròpoli que ens convé no pot passar per aquesta proposta malcarada amb el seu entorn, que desfà espai rústic canviant-lo per activitats poc enriquidores.

Las Vegas és una ciutat temàtica, ubicada al desert, allunyada de tot. Una ciutat que porta de fora l'aigua que gasta, un lloc a 446 quilòmetres de Los Angeles; allà, a Beverly Hills, van assassinar un dels seus gàngsters fundadors. Descansi en pau.

Publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012

dissabte, 28 juliol de 2012

No n'hauríem d'estar parlant tothora?

per Anna Ballbona (@aballbona)

L'altre dia que anava pel carrer Ferran de Barcelona esquivant ramats de turistes (ben poc original, d'altra banda), em va venir al cap un relat del brasiler Rubem Fonseca que havia acabat de llegir. El cobrador, es diu el llibre, bèstia i violent (encara em dura la impressió). El relat que deia va sobre una llar d'avis on els residents són assassinats de mica en mica. És bàrbar, en el sentit més bàrbar del terme. Els vells hi són amagats, arraconats i finalment fulminats.

Els avis, fora del relat, també aquí, viuen i sobreviuen cada cop més invisibles als ulls de la resta de la societat. El relat de ficció em fa aparèixer una altra història d'ara, real: l'estafa de les participacions preferents a la gent gran perpetrada per bancs i caixes. Ves quina associació d'idees, oi?

No n'hauríem d'estar parlant tothora d'aquest engany, d'unes dimensions mig desconegudes, mig ocultes encara? Una ensarronada al més dèbil, a qui ha passat una guerra, a qui ha treballat de sol a sol tota la vida. Aquí tampoc hi haurà responsabilitats? No passarà res i seguirem xiulant i mirant cap a una altra banda, com ens hem acostumat a fer moltes altres vegades en aquest dia a dia de tuf terriblement absurd?

Des de fora diuen que ens enfonsem, que estem perduts, i aquí nedem en la confusió. Dels rescats no en diem rescat, només si ens sembla que sols afecta el veí. Té tota la pinta que seguim el guió precís de Portugal i Grècia però ningú ens el vol explicar. I seguim fent braçades enfilats en entelèquies i peixos al cove mal venuts, que també fan tuf.

Els avis del relat de Fonseca no s'adonaven que els oferien un cafè narcotitzant que els matava a pessics. Fins que tres d'ells s'aixequen en una revolta. Com que els avis de les preferents són vells i tal vegada tinguin més difícil organitzar-se, hem d'esperar que es vagin morint i tot quedi dissimuladament enterrat?

En un servei funerari que, a més, tindrà l'IVA apujat? Llàstima que el relat de Fonseca acabi just en l'inici de la revolta.

(Adaptat de l'article "Bàrbar", publicat al diari El Punt Avui, 27 juliol 2012)

dissabte, 21 juliol de 2012

Diferències de gènere català-castellà

(Entre parèntesis, formes també possibles, però generalment menys usades, almenys al País Valencià)

SUBSTANTIUS

- AFORES: ELS AFORES / LAS AFUERAS
- ALFALS: L'ALFALS (m) / LA ALFALFA
- ALICATES: LES ALICATES / LOS ALICATES
- ALLAU: UNA ALLAU / UN ALUD
- ANÀLISI: UNA ANÀLISI / UN ANÁLISIS
- AROMA: UNA AROMA / UN AROMA
- AVANTATGE: UN AVANTATGE / UNA VENTAJA
- BACTERI: EL BACTERI / LA BACTERIA
- BATENT: EL BATENT / LA BATIENTE
- CALOR: LA CALOR / EL CALOR (o LA CALOR)
- CANAL (d'una teulada): LA CANAL / EL CANAL (o LA CANAL)
- CAP: EL CAP / LA CABEZA
- CAPÇAL (d'un llit): EL CAPÇAL / LA CABECERA (o EL CABECERO)
- CISTELLA: LA CISTELLA / EL CESTO
- COMPTE: EL COMPTE / LA CUENTA
- CORRENT: EL CORRENT / LA CORRIENTE
- COSTUM: EL COSTUM / LA COSTUMBRE
- DENT: LA DENT / EL DIENTE
- DESTROSSA: UNA DESTROSSA o UNA ESTROSSA (f) / UN DESTROZO
- DEUTE: EL DEUTE / LA DEUDA
- DISFRESSA: LA DISFRESSA / EL DISFRAZ
- DITA: LA DITA / EL DICHO
- DOT: EL DOT / LA DOTE (o EL DOTE)
- DUBTE: EL DUBTE / LA DUDA
- EMPARA: L'EMPARA (f) / EL AMPARO
- EMPENYA: L'EMPENYA (f) / EL EMPEINE
- ESCAFANDRE: UN ESCAFANDRE / UNA ESCAFANDRA
- ESPINACS: ELS ESPINACS / LAS ESPINACAS
- ESPLENDOR: L'ESPLENDOR (f) / EL ESPLENDOR
- ESTEL: UN ESTEL (o UNA ESTRELLA) / UNA ESTRELLA
- ESTRATAGEMA: UN ESTRATAGEMA / UNA ESTRATAGEMA
- FAIG: UN FAIG / UNA HAYA
- FEL: EL FEL (o LA FEL) / LA HIEL
- FETA: UNA FETA / UN HECHO
- FI (acabament): LA FI / EL FIN (o LA FIN)
- FRESCA: A LA FRESCA / AL FRESCO (o A LA FRESCA)
- FRONT: EL FRONT / LA FRENTE o EL FRENTE
- FULL: EL FULL / LA HOJA
- GARROFERA: LA GARROFERA (o EL GARROFER) / EL ALGARROBO (o LA ALGARROBERA)
- GRIP: EL GRIP (o LA GRIP) / LA GRIPE
- HEMATIA: UNA HEMATIA / UN HEMATÍE
- ICONA: LA ICONA / EL ICONO
- IMPERDIBLE - UNA IMPERDIBLE (o UN IMPERDIBLE) / UN IMPERDIBLE
- INCISIVA (dent incisiva): LA INCISIVA / EL INCISIVO
- LLAPISSERA: LA LLAPISSERA (o EL LLAPIS; pl. ELS LLAPIS) / EL LAPICERO (o EL LÁPIZ)
- LLEGUM: EL LLEGUM / LA LEGUMBRE
- LLEIXIU: EL LLEIXIU / LA LEJÍA
- MARATÓ: LA MARATÓ / EL MARATÓN (o LA MARATÓN)
- MARGE: EL MARGE / LA MARGEN (o EL MARGEN)
- MARJAL: LA MARJAL (o EL MARJAL) / EL MARJAL
- MERENGA: LA MERENGA / EL MERENGUE
- NARIUS (forats de nas): ELS NARIUS / LAS NARICES
- NAS: EL NAS / LA NARIZ
- NESPRA: LA NESPRA / EL NÍSPERO
- OÏDA: UNA OÏDA / UN OÍDO
- OLIVERA: UNA OLIVERA (o UN OLIVER) / UN OLIVO
- OLOR: UNA OLOR / UN OLOR
- ORDE (societat de religiosos): UN ORDE / UNA ORDEN
- ORENGA: L'ORENGA (f) / EL ORÉGANO
- PARPELLA: LA PARPELLA / EL PÁRPADO
- PENDENT: EL PENDENT / LA PENDIENTE
- POLS: LA POLS / EL POLVO
- POSTRES: LES POSTRES / EL POSTRE
- REGLE: EL REGLE / LA REGLA
- RESPLENDOR: LA RESPLENDOR / EL RESPLANDOR
- RESTA (totes les altres coses): LA RESTA / EL RESTO
- SABATA: LA SABATA / EL ZAPATO
- SARMENT: LA SARMENT (o EL SARMENT) / EL SARMIENTO
- SENYAL: EL SENYAL / LA SEÑAL
- SIDA: LA SIDA / EL SIDA (v. SÍNDROME)
- SÍNCOPE: LA SÍNCOPE / EL SÍNCOPE
- SÍNDROME: LA SÍNDROME / EL SÍNDROME
- SOMRIURE: EL SOMRIURE / LA SONRISA
- SON (ganes de dormir): LA SON / EL SUEÑO
- SOTSOBRE: EL SOTSOBRE / LA ZOZOBRA
- SUGGERIMENT: EL SUGGERIMENT / LA SUGERENCIA
- SUOR: LA SUOR / EL SUDOR
- TALLARINA: LA TALLARINA / EL TALLARÍN (pl. LES TALLARINES / LOS TALLARINES)
- TÈRMIT: EL TÈRMIT / LA TERMITA o EL TERMES
- TEULADA: LA TEULADA (o EL TEULAT) / EL TEJADO
- VALL: LA VALL / EL VALLE
- XANCA: LA XANCA / EL ZANCO


ADJECTIUS

- AGREST: AGREST, AGRESTA / AGRESTE
- CALENT: CALENT, CALENTA / CALIENTE
- COMÚ: COMÚ, COMUNA / COMÚN
- CORTÉS: CORTÉS (o CORTÈS), CORTESA / CORTÉS
- COVARD: COVARD, COVARDA / COBARDE
- DOLÇ: DOLÇ, DOLÇA / DULCE
- DOS: DOS (o DOS, DUES) / DOS
- FERM: FERM, FERMA / FIRME
- FORT: FORT, FORTA / FUERTE
- GRIS: GRIS, GRISA / GRIS
- INERT: INERT, INERTA / INERTE
- LIMÍTROF: LIMÍTROF, LIMÍTROFA / LIMÍTROFE
- POBRE: POBRE, POBRA / POBRE
- RUDE: RUDE / RUDO, RUDA
- TRIST: TRIST, TRISTA / TRISTE
- VALENT: VALENT, VALENTA / VALIENTE
- VERD: VERD, VERDA / VERDE


© Eugeni S. Reig, 2004 (publicat a la desapareguda revista InfoReflex l'any 2004)

dissabte, 14 juliol de 2012

El futur dels científics i Eurovegas

per Daniel Arbós, biòleg, i Màrius Bellés, físic

[...] Veient les retallades en investigació i que el projecte més important que plana sobre les nostres contrades és Eurovegas, suposem que un mecenes com Sheldon Adelson deu haver valorat molt positivament el fet de reubicar els investigadors.

Els matemàtics, tan avesats als càlculs de probabilitats i a la teoria de jocs, seran uns excel·lents crupiers, els informàtics programaran algoritmes d’una complexitat meravellosa per a les màquines escurabutxaques, els genetistes estudiaran les claus de l’addicció en tots els seus vessants, els biotecnòlegs crearan dispositius nanomètrics de detecció de malalties de transmissió sexual, els físics teòrics podran encriptar quànticament les dades de les caixes fortes, els químics idearan els còctels més exòtics, mentre que els enginyers estudiaran el lliscament de les ruletes i crearan robots capaços de satisfer les nostres necessitats més primàries.

I si es donés el cas, segur que els senyors d’Eurovegas sabran valorar com d’útils poden ser la física o la química per fer desaparèixer cadàvers amb una eficiència espectacular.

Cansats d’escoltar «cal un canvi de model», «en xinès crisi significa oportunitat» i «Massachusetts», val a dir que esperàvem un futur lleugerament diferent per a la investigació.

(Extractat del diari Ara, 1 juliol 2012)