Coses que em fan ràbia

No em fa plorar però sí que em fa ràbia l’extraordinària i desproporcionada difusió de determinades produccions suposadament artístiques o d’actuacions ciutadanes que només cerquen provocar i que per fer-ho es carreguen la història, les obres clàssiques de literatura, de música, de teatre, la religió, el cànon de la bellesa. El que em fa ràbia no és que existeixin els provocadors, que s’han de guanyar la vida i mira, han trobat això, sinó el fet que moltes d’aquestes actuacions són molt justetes i en canvi les esbomben i aplaudeixen a cor què vols els mitjans de comunicació i determinades patums que fins ara jo considerava més serioses, simplement pel fet que transgredeixen l’establert i causen «sensació». Dic «l’establert» perquè això és el que diuen els provocadors o els altaveus, però en realitat tot allò ja no ho estableix ningú que mani, el que anomenen «establert» ja és excepcional i gairebé hauria de valorar-se i protegir-se especialment, pel perill d’extinció que corre. Em fa ràbia la riallada nerviosa davant el vòmit, la difusió injustificada, no sé si ingènua o potser poruga –«que no em diguin purista ni pusil·lànime ni, sobretot, rosegaaltars»–, de l’escàndol gratuït. És inevitable el mal gust, i que hi hagi gent que l’aplaudeixi pensant que és divertit i prou, però a mi això em fa ràbia, perquè a banda de no divertir-me crec que embruteix objectivament la societat. Una cosa és comprovar que Hobbes tenia raó («l’home és llop per a l’home») i una altra que no fem cap cas al mateix filòsof quan proposa autoregular la llibertat amb la regla d’or: no fer als altres el que no voldries que et fessin a tu... encara que ja t’ho hagin fet. O sigui, no facis coses que saps que molesten; i si altres les han fetes, i fins i tot te les han fetes a tu, no t’hi tornis.

És clar que no us diré exemples. Estic convençut que una part del xou és aconseguir reaccions de protesta. És per això que ara mateix hi ha un escriptor que està molt i molt content que un capellanet d’un racó del país hagi demanat als seus feligresos que no comprin el seu llibre. Pobrissons capellans, que poca cosa saben del màrqueting.

(Hi ha altres coses que m’emprenyen i em fan ràbia, i potser més que les que he dit ara i tot, però per avui ja n’hi ha prou.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les raons de la perversitat

He continuat rumiant sobre el mal. Les citacions d’aquest article són del llibre de l’escriptora croata Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). L’he fulletat ara, a la recerca d’explicacions sobre el cas d’Elisabeth Fritzl –el seu pare no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.

Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Drakulić a propòsit dels genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims. Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.) La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.

(Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho. Curiosament –o potser no és estrany– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»

S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.

La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència. Fi del parèntesi.)

En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.

És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.

Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXVII): Imposar la llengua

He llegit el llibre de Moreno Cabrera, El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). El resum és que l’estratègia més reeixida històricament per fer triomfar una llengua sobre un territori –un territori amb unes persones que parlaven altres llengües– segueix una sèrie d’etapes ben clares: primer, l’annexió o la conquesta política del nou territori, o la confederació de tots dos –no és descartable que la cosa comenci amistosament–; segon, la implantació per força de la nova llengua en aquell territori; tercer, la declaració de superioritat de la nova llengua respecte a l’antiga. Aquestes tres etapes solen tenir lloc en situacions absolutistes o extrademocràtiques, i sovint s’han imposat amb la força de les armes.

Llavors, arribats a l’època democràtica, en comptes de fer marxa enrera, s’adopta una posició de fets consumats i fins i tot de victimisme per part del dominador, i, sense cap mena d’autocrítica per les etapes anteriors, continua l’evolució: quart, si la llengua antiga encara no ha desaparegut, des del poder es declara que hi ha una situació de «bilingüisme natural»; cinquè, es defensa des del mateix poder central –els poders autònoms, si n’hi ha, en realitat no són autònoms ni, per tant, poders–, amb tots els mecanismes al seu abast, el desenvolupament de la llengua estatal en aquell territori, ja que ara, amb la democràcia, es troba «en perill»; sisè, es combat qualsevol mecanisme de defensa de la llengua antiga del territori, acusant-la d’anar contra el progrés, contra l’entesa universal i contra la llibertat dels que parlen la llengua nova en aquell territori; setè, hi ha una etapa més o menys llarga en què la llengua antiga es conserva al costat de la nova, però en què cada cop més l’antiga s’utilitza només en determinats àmbits o és vista com un fenomen merament folklòric; vuitè, la llengua antiga desapareix, si no és que ha assolit, amb prou temps per poder recuperar-se, uns mecanismes de defensa que tinguin almenys la mateixa força política que empara la llengua fins ara considerada nova, ja hegemònica –o sigui, si no és que ha recuperat la independència que va cedir o perdre en el seu dia.

És això el que l’imperi espanyol va fer amb les llengües ameríndies i ha fet en els territoris que han acabat formant part de l’actual Espanya, és això el que es fa a la Xina des de fa dues generacions. El que van fer els Estats Units amb les altres llengües del nord d’Amèrica no va ser això: va ser directament el genocidi, l’eliminació de les persones. Morta la cuca, mort el verí (el verí de la llengua).

Moreno Cabrera és catedràtic de filologia a la Universitat Autònoma de Madrid. No és sospitós de vel·leïtats nacionalistes perifèriques. És, doncs, ell sí, un espanyol no nacionalista. A cada generació en surt un. El problema és que a aquesta mena de gent clarivident només els fem cas els perifèrics, als quals no ens fa falta que diguin el que diuen –tot i que ens consola– perquè ja ho sabíem o almenys ja ho intuíem. Són tan estranys, que els seus connacionals no els fan cap cas, com si fossin espanyols bords. O sigui, nosaltres ens posem contents perquè hi ha algú a Madrid que ens entén; però els que li haurien de fer cas fan com si sentissin ploure. Més ben dit: ni tan sols el senten.


Qüestions de llengua (I): La rodalia
Qüestions de llengua (II): Internet o internet
Qüestions de llengua (III): «lil•lusionar»
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (VII): De franc
Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»
Qüestions de llengua (IX): «L’important és que ens entenguem...»
Qüestions de llengua (X): Deixar parlar... malament
Qüestions de llengua (XI): Estratègies de supervivència
Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans
Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»
Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»
Qüestions de llengua (XV): Sabem molt castellà (1)
Qüestions de llengua (XVI): Sabem molt castellà (i 2)
Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista
Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà
Qüestions de llengua (XIX): Les llengües són per comunicar-se
Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques
Qüestions de llengua (XXI): El «bolso»
Qüestions de llengua (XXII): «Esclar», «deunidó», «sisplau»
Qüestions de llengua (XXIII): Paradoxes lingüístiques (1)
Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor
Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?
Qüestions de llengua (XXVI): Hom és útil?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

«Esta joventut de hui de per en dia»

He llegit una novel·leta romàntica, Banat al-Riyadh («Noies de Riad»), de Rajaa al-Sanea (2005). L’original és en àrab. No ha sortit encara en català, però s’ha publicat en idiomes propers (la teniu en anglès a Penguin i en italià a Mondadori). L’he llegida perquè em van assegurar que era una manera pràctica d’entendre el que passa ara en aquests països. I ja que no havia estat capaç de llegir fins ara assaigs sobre la qüestió –sempre hi ha lectures més urgents o més atractives– i el tema m’interessava, he decidit que una novel·la senzilleta podria ser una bona via d’accés al món islàmic actual. També és veritat que potser ni això hauria fet si no fos perquè em van regalar el llibre per Sant Jordi, però no estic gens penedit d’haver-lo llegit.

És una història que parla de joves àrabs de bona posició social, però em fa l’efecte que no t’equivoques molt si, amb prudència, extrapoles el que es desprèn de les seves aventures amoroses a la resta d’aquella civilització. Quan dic «aventures amoroses» no penseu en res del que coneixem per ací. Són episodis molt lights: estan a anys llum del nostre costum actual de ficar-nos al llit amb la xicota el primer dia. (I per mi, en aquest punt fan ben fet de prendre-s’ho amb calma: crec que els nois i les noies nostres han d’aprendre a esperar més abans de lliurar-se a algú que no coneixen prou, com si el coit fos una etapa més després de deixar-se mútuament els apunts de classe. Després, a més, vénen les corredisses, i un error porta a l’altre. I, sobretot, sense saber-ho s’han fet mal en la seva capacitat d’estimar i d’entregar-se de debò quan arribarà el moment que tots dos hi estaran preparats. Quan trobes la parella de la teua vida ja no li tens un tresor per lliurar, sinó les restes de diversos naufragis. Fi del sermonet barat d’un que cinquanteja.)

És clar que allà tot és molt més extremat, perquè quan les jóvens protagonistes reivindiquen que se’ls permetin les «relacions prematrimonials» volen dir poder enraonar amb el xicot almenys alguna vegada abans del casament. I les famílies de les quals es parla són de les anomenades «liberals», o sigui que ja veieu el pa que s’hi dóna. Ací això ho vam superar ja fa unes quantes dècades. El cas és que aquest llibre ha causat un escàndol sense precedents i ha estat prohibit a l’Aràbia saudita –el país on transcorre l’acció– i en altres estats, perquè mostra una actitud del jovent amb idees pròpies respecte a la generació dels seus pares, tot i que no qüestionin els costums religiosos bàsics de la seva cultura –el Ramadà, per exemple– ni tampoc la dependència de la casa paterna fins a la majoria d’edat. Sí que discuteixen el clan omnipotent i la predestinació matrimonial –d’això va la novel·la–, que creuen que formen part d’una concepció antiga que no necessàriament ha de conservar-se.

O sigui, per a una aproximació superficial a l’actualitat sociocultural dels àrabs, us recomano aquest llibre.

(La frase del titular, tot i que en l’estructura bàsica no sé si és de paternitat espanyola, em fa molta gràcia i la considero ben nostrada quan la sento de llavis d’una parella de saforencs amics meus.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Llegir sense voler

«Cada dia, sense voler, llegeixes l’equivalent a 4 pàgines.» És un anunci de la conselleria de l’honorable Tresserras amb la idea d’animar la gent a llegir volent, i a gaudir de la lectura. Està bé, no és una mala pensada (tot i que jo hauria escrit espontàniament «l’equivalent de 4 pàgines»; però també és correcte amb a).

Bé, doncs, ho he fet. He fet l’esforç de comprovar l’afirmació, de prendre nota del que llegeixo cada dia sense voler. Ho he fet en un dia festiu més o menys normal meu, que en aquest cas ha transcorregut pels barris de les Corts, Eixample, Ciutat Vella, Gràcia i Sant Gervasi.

Deixant de banda les xifres i els noms propis, que he pogut comprovar que són si fa no fa un 50% del que llegeixo cada dia sense voler, ordenant-ho una mica per temàtiques i eliminant repeticions –que poden ser al voltant del 20% del total–, el 30% que queda i que he pogut recordar després d’un dia de fixar-m’hi una mica i de prendre alguna nota (sense esforçar-me per llegir res que en altres circumstàncies no hauria llegit i deixant de banda, per descomptat, el que he llegit volent) és això: Cada dia sense voler llegeixes l’equivalent a 4 pàgines, Light, Atención, Atenció, Sortida d’emergència, Salida de emergencia, El senyal acústic indica el moviment de la rampa, Emergència, Propera parada, Servei en proves gràcies per la vostra comprensió, Enllaç, Senyals de trànsit, Aigua potable, Gràcies per continuar estalviant aigua, Accés per l’escala, Acceso por la escalera, En aquest establiment està permès fumar, No fumeu, Prohibido fumar, No fumar, Llenci’l aquí, Narrativa, Historia, Art, Cap d’estació, Atenció al client, Atención al cliente, Cereals, Llet sencera, Sin sal como le gusta a tu corazón, Fuente natural de salud, Esto es la leche, Sin azúcar, Guàrdia urbana, Policia mossos d’esquadra, Abogados servicios jurídicos, Advocat, Auditores, Seguros, Viajes, Viatges, Hospital, Perruqueria, Peluquería, Optica (sic), Bar, Cocina japonesa, Restaurant, Buffet (sic) giratorio, Banco, Banc, Dipòsit a 6 mesos, Librería papelería, Llibreria, Camiser, Regals, Pelleteria, Lencería, Pastisseria, Panadería, Cerveseria, Droguería, Locutorio, Cos consular, Loterías y apuestas del estado, Podòleg, Café, Cafè, Cafeteria, Collection, Fotos, Mobles, Joier, Decoracion (sic), Outlet, Real Estate, Pizzeria, Mercat, Edifici, Edificio, Plats típics gallegocatalans, Farmàcia, Farmacia, Centro de específicos, Pàrquing, Parking, Motos, Taxi, Desvio (sic), Tallat, Pas restringit, Serveis, Servei d’emergències mèdiques, Ambulància, Transport sanitari col·lectiu, Concessionari oficial, Informa, Informació, Información, Matrícula oberta, Tours guided, Activitats d’estiu, Logistics & Mail, Suministros, Local en alquiler, Local de lloguer, Local en venda, Piso en alquiler, Pisos de lloguer, Pisos en venta, Pis en venda, Pisos, Habitatges, Despachos en alquiler, Despatxos de lloguer, Oficinas en alquiler, En venda, Se vende, Change, Cambio, Venda de cotxes, Els tenim tots, Rent a car, Tabac, Obert, Horari d’obertura, Propera apertura (sic), Horas, Hores, Minutos, Minuts, Laborables, Feiners, Festius, Construccions, Restauració integral d’edificis, Àrea blava, Carrer, Avinguda, Passatge, Passeig, Servicio, Escalera, Porteria, Entresuelo, Principal, Primero, Segundo, Tercero, Cuarto, Quinto, Sexto, Atico (sic), Sobreatico (més sic), Primer, Segon, Tercer, Quart, Cinquè, Escala, O tens el X de X o no saps el que et perds, On t’ho deixem?, El menjar de la mare per emportar, El jardí botànic respira!, Connecteu-vos amb el vostre compte de X, Final four hoquei patins, What are you doing?, Magnífico!, El romànic i la Mediterrània, Fundada a (sic) 1883, Fundada a l’any 1.924 (un altre sic), A prop teu, La casa de las ventanas, Felicidades al ganador de esta semana, Ellas les prefieren secos, Confíe en nosotros para mejorar su calidad de vida, La utilitat del buit, Mi novio es un ladrón, Descúbrelo en X, Wellcome to the X, Del 26 d’abril al 4 de maig, Sorteo extra, Cómpralo ya, ¡Super ofertas! aprovéchelas.

Més o menys ja és això: la pàgina, pàgina i mitja que correspon al 30% de les quatre pàgines que diuen. No sé si és un retrat fidel del que llegim cada dia sense voler, o de (determinats barris de) Barcelona, o del nostre món de pampallugues i reclams continus, o un reflex de tot plegat. Potser el que em crida més l’atenció, almenys a posteriori (i deixant de banda ara la crisi immobiliària, ben palesa), és la distribució entre idiomes, que les xifres són: de les 417 paraules del total, 95 són en espanyol; 20, ambivalents; 26, estrangerismes no castellans; 10, xifres o X (noms propis que hem dit que no comptaríem); 7, invents lingüístics; la resta, català. Però no crec que es puguin treure gaires conseqüències d’aquesta estadística, si som honrats. Va, sigueu honrats, que no vol dir ser pessimistes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Lesbianes de 13 anys

Ho copio perquè ja m’està bé, en general, el que diu l’autora i no cal que m’esforci a dir-ho de manera diferent, tot i que no sé si les noies de 13 anys són ara tan nenes com ella afirma. Em penso que l’autora no té en compte que a 13 anys ja és legal tenir relacions sexuals. Vull dir que en aquest país es considera que a 13 anys les relacions sexuals ja poden ser consentides. A mi la veritat és que m’espantaria bastant assabentar-me un dia que una filla meva de tretze anys ha tingut relacions sexuals consentides amb un noi, per exemple, de divuit, o de vint-i-cinc, o de quaranta-tres, però això és el que tenim.

No és aquesta la temàtica exactament. L’autora crida l’atenció sobre una qüestió de fons, i en això hi estic d’acord: la denúncia de la qual parla no va tenir efecte fins que la mare va especificar les possibles raons de les agressions. És això el que no pot ser.

Diu Clara Sanchis: «Quan la mare de la nena de 13 anys denuncià a la regidoria d’Educació que la seva filla patia agressions per part de les companyes, no va dir que era lesbiana. Segons sembla, el regidor no va reaccionar fins que no li van explicar que era un cas d’homofòbia. “Em va dir que a la carta no li deia que la meva filla era lesbiana –explica la dona–, però una agressió és una agressió.” Que la mare no al·legués que les suposades raons de les vexacions que la filla ha patit durant cinc mesos estiguessin relacionades amb les seves inclinacions sexuals és un punt de seny en aquest afer dolorós. Parlar de les inclinacions sexuals d’una criatura de 13 anys, un més de dotze, amb l’ós de peluix a la cantonada, no té gaire sentit. Però el resum de la notícia, en força mitjans, no deixa dubtes. “Una adolescent és agredida a l’institut per ser lesbiana”, informen. Per ser lesbiana. No és debades que un col·lectiu d’alliberament sexual va convocar una manifestació davant el centre educatiu. De manera que amb la lloable intenció de defensar-la i solidaritzar-nos amb un col·lectiu fràgil que necessita suports, és possible que ens estiguem obcecant a parlar en un idioma que no ve a tomb. Hi ha nenes lesbianes i nenes heterosexuals? Quina seria la diferència? Pot ser que algú sàpiga, a la primera adolescència, definir el seu territori eròtic? L’aigua se’ns escapa entre els dits. Com un elefant en una vidrieria, potser estem aplicant aquí, amb traç gruixut, paraules d’adults massa concloents.

»A la seva edat, el més probable és que la nena de Sabadell estigui investigant les infinites possibilitats de la seva sexualitat. O potser simplement explora els racons dels seus afectes. Les emocions que es desfermen en l’adolescència, amb els seus tels, no hi entenen en fronteres i gaudeixen d’una exuberant llibertat en estat semisalvatge. Les noies, concretament, tenim costum d’estimar-nos molt en aquesta edat. Ens petonegem, ens bescanviem el xiclet, ens toquem o ens estirem els cabells. Després serem lesbianes o no. Després començarem a marcar ratlles o trinxeres al voltant del que ens sembli més o menys un territori propi. I segurament sentirem la necessitat de posar-li nom, com si haguéssim assolit la fi d’una exploració que potser ja és massa dir que s’arribarà a esgotar mai.» (Extracte adaptat d’un article de Clara Sanchis Mira a La Vanguardia, 25 abril 2008).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La moral és que no facis servir targetes de crèdit?

Fa ara tot just quatre anys, la policia de Hampshire (Anglaterra) va trucar a la porta d’un enginyer informàtic de 46 anys, casat i pare de dues filles. El van detenir, el van interrogar i el van acusar de pederàstia: havia accedit amb la seva targeta de crèdit a una web de pornografia infantil. Casa seva i el despatx de l’empresa d’informàtica on treballava i on tenia un càrrec executiu van ser registrats. Els investigadors es van emportar ordinadors i cedés. L’enginyer va ser acomiadat de l’empresa. Els seus pares i alguns dels seus germans van tallar les relacions amb ell.

La seva dona i les filles, gairebé només elles, se’l van creure. Sabien que ell era un home net, en tots els aspectes.

Les gestions policíaques eren lentes i l’enginyer va començar a investigar pel seu compte. Va descobrir que algú havia accedit a les dades d’una de les seves targetes de crèdit, amb la qual feia sobretot les compres per internet en un supermercat. Les dades robades havien estat venudes a un pederasta. Quan l’FBI i les policies de diversos països van llançar una de les habituals operacions antipederàstia, les dades de l’enginyer, juntament amb les d’altres ciutadans d’arreu del món, anaven en el mateix paquet que les dels trangressors reals. L’enginyer va passar a formar part d’una llista de delinqüents, delinqüents especialment perversos i mal vistos per tothom. La pederàstia, ni que sigui només virtual, està considerada amb raó un dels crims més imperdonables de la humanitat.

L’enginyer va aconseguir provar finalment –pel seu compte!– que el número de la targeta robada havia estat utilitzat per accedir a un portal pornoinfantil dels Estats Units des de Jakarta, just en el mateix moment en què ell feia ús del mateix número en un restaurant de Londres.

Diu la policia que el robatori d’identitats per obtenir diners, mercaderies o material delictiu augmenta cada dia. Tot és qüestió de preus. El problema és que, sabent-ho, es facin públiques les dades dels presumptes implicats abans de comprovar que són culpables. I el problema és que hagin de ser els interessats els qui demostrin la seva innocència, i no a l’inrevés. Una investigació recent ha mostrat que un de cada quatre britànics ha patit les conseqüències d’aquesta mena de frau (robatori d’identitat financera, en podríem dir). Només l’any passat n’hi va haver 185.000 casos (un 8% més que el 2006). Per a algunes víctimes les conseqüències són devastadores. Hi ha molts suïcidis per aquest motiu.

En el cas d’aquest enginyer, al cap de sis mesos –sis mesos!–, la policia el va informar que no li havia trobat als ordinadors cap mena de pornografia ni infantil ni de l’altra i va admetre que no havia estat ell qui havia utilitzat la targeta de crèdit. Va trigar sis mesos més a trobar una nova feina, on guanya el 25% del sou que tenia abans. Els seus hàbits de consum han canviat. De les compres a internet no en vol tornar a sentir parlar. Ara prefereix passar pel banc, retirar diners i pagar en metàl·lic en lloc de fer servir targetes de crèdit. «Les he destruïdes totes», diu.

L’enginyer espera encara, quatre anys després, la sentència dels tribunals sobre una demanda que va presentar contra el supermercat que no va saber protegir-li les dades. Això –que les seves dades van sortir del supermercat– són fets comprovats, però la justícia no els persegueix d’ofici. Ets tu qui ha de presentar la demanda.

L’ensenyament del cas és que és millor fer com l’enginyer, no comprar mai res per internet ni amb targeta de crèdit?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Coses que em fan plorar

Darrerament, no em fa vergonya dir-ho, tinc la llàgrima fàcil, deu ser cosa dels cinquanta anys. Llegeixo el diari i amb segons què, ploro. De debò. Em costa contenir les llàgrimes en determinats casos. Per exemple, aquelles dues noies palestines discapacitades a les quals algú de confiança va col·locar un cinturó explosiu al voltant del cos, les va fer anar cap a la multitud i les va fer explotar. Per exemple, els pares, tutors, mestres, familiars, capellans o adults en general que han abusat sexualment de menors o fins i tot de criatures. Per exemple, les xarxes de prostitució infantil presents arreu del món i també a casa nostra, i l’esclavisme sexual que abans s’anomenava tràfic de blanques i que ara s’hauria d’anomenar senzillament tràfic de dones i tràfic de menors. Per exemple, els segrestos, els casos de Natascha Kampusch i l’encara més esfereïdor –semblava impossible– d’Elisabeth Fritzl i els seus fills. Em fa plorar la crueltat, la malícia gratuïta, allò que no admet justificacions ni excuses de cap tipus. Perquè és senzillament perversitat.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La moral és que no denunciïs res?

Un professor de matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili (URV) va passar la setmana passada 28 hores als calabossos de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) per un error informàtic. L’home va ser arrestat el diumenge 20 a la matinada en un hotel de Cornellà perquè, segons li van dir, hi havia contra ell una ordre de recerca i detenció dictada per un jutge de Lleida l’any 2001.

La festivitat va fer que la jutge de guàrdia de Cornellà decidís esperar fins dilluns per parlar amb el seu col·lega de Lleida. Fins al cap de 28 hores, doncs, la senyora Castilla no es va dignar a comprovar que l’ordre del 2001 estava destinada a una altra persona. Mentrestant, el professor continuava a la garjola.

L’error sembla que és que quan es va introduir en el sistema informàtic de la policia l’ordre de recerca, el funcionari va teclejar un codi numèric erroni, cosa que va provocar que la màquina identifiqués el delinqüent amb el professor, del qual també tenia una fitxa la policia. I per què tenien a la policia una fitxa del professor? Perquè un dia havia presentat una denúncia. Després, amb un clic erroni n’hi va haver prou.

L’ensenyament del cas és que és millor no col·laborar amb la policia ni denunciar mai res?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El túnel del temps

“Viel Glück im neuen Jahr” (“Molta sort per a l’any nou”). És el text d’impremta, sota una campana rosa ornada amb fulles verdes, de la felicitació de cap d’any que han trobat aquests dies a Naarden, prop d’Amsterdam, i que ha passat inadvertida durant més de 70 anys dins una capsa de postals en una llibreria de vell de la ciutat. Data de la tarja: 31 de desembre del 1937. Destinatària: Sanne Lederman. Remitent: Anna Frank. Darrera la felicitació, només hi ha la seva signatura i el nom i l’adreça de la seva amiga. Llavors Anna tenia 8 anys i no sabia que 5 anys després començaria a escriure un diari immortal, ni que al cap de 8 anys moriria al camp nazi de Bergen-Belsen, prop de Hannover. De la seva amiga Sanne no en coneixem més coses.

La tarja ha arribat, passant pel túnel del temps, als nostres dies.

Anna Frank, si hagués sobreviscut a l’Holocaust, no seria encara gaire velleta. Tindria 79 anys.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXVI): Hom és útil?

Sovint m’he barallat (amigablement) amb amics lingüistes, mirant de fer-los veure que encara que en català tota la vida tal cosa s’ha dit de tal manera, això no lleva que ara sigui útil dir-ho també d’una altra manera, ni que pugui haver adquirit també carta de ciutadania una expressió no tan antiga i/o tradicional com l’anterior, o fins i tot nova de trinca, però que pot omplir un buit expressiu (un buit que, d’acord, abans potser no existia, i és que el món i la societat evolucionen i, en fer-ho, creen noves necessitats). Igualment, també discutim de vegades sobre si determinat mot antic o determinada expressió del català dels nostres avis ja no té cap sentit a hores d’ara, i jo sovint contesto que potser encara és útil, en tal situació o tal altra.

En resum, jo crec que cal plantar cara tant com es pugui a la resistència per acceptar novetats i alhora al desfici per deixar perdre i substituir innecessàriament determinades paraules i expressions antigues, només per afany de modernitat. Les llengües es fan amb anys i segles, i tot és benvingut i tot, de bon començament, és bo i pot sobreviure, sempre que hi hagi algú que se’n cuidi i algú altre que entengui el que diu el curador.

Si un poca-solta diu: «L’incivisme s’identifica amb la immigració», de primer no sabrem si qui parla és un xenòfob que declara que incivisme i immigració són la mateixa cosa, o si és algú que simplement reprodueix el que es diu. I doncs, «s’identifica» pot voler dir les dues coses: que algú fa aquesta identificació o que la identificació existeix i el parlant la constata. Molt sovint, els xenòfobs ja busquen deliberadament l’equívoc, per espolsar-se cínicament la responsabilitat quan després algú els renya. Però si la mateixa persona diu: «Hom identifica l’incivisme amb la immigració», llavors la declaració és més tolerable, perquè és molt probable que qui ho diu no estigui reproduint l’estereotip, sinó denunciant el qui diu la bestiesa. (Tot i que continua sent una frase perillosa, perquè hi ha coses que no s’han de dir si no és deixant molt clar que no s’hi està d'acord. En aquest cas es podria fer així: «Hi ha desgraciats que identifiquen irresponsablement l’incivisme amb la immigració.» Però ara ens apartem del tema.)

És per això que defenso la vigència de hom. Vull dir amb això que convé utilitzar hom en qualsevol frase pronominal? Ni de lluny. Però el fet cert és que a vegades és útil aclarir que quan «es diu» alguna cosa, el parlant sap que qui ho diu és algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable. Mireu aquesta frase: «El sentit primitiu de la passiva pronominal no és ‘algú fa això’, sinó ‘això es fa (per si sol)’; en l’origen, quan diem que una fulla se separa és com si diguéssim que ella de per si es desprèn, encara que la construcció hagi acabat per usar-se en el sentit que ‘hom la separa’.» (Joan Coromines, «Converses filològiques», a Lleures i converses d’un filòleg, Club Editor, Barcelona 1989, p. 133). Ni que sigui com a estri per explicar el sentit exacte d’una frase (com aquí: Coromines ens vol explicar que hi ha casos en què «se separa» no vol dir el mateix que «hom separa»), hom és útil.

(Afegitó del 14 de maig del 2008) Ara trobo que a l’últim Llengua nacional (n. 62, p. 32), que encara no havia acabat de llegir, Albert Jané parla d’això mateix. Dos apunts ràpids. Un, que hom és útil quan es vol «despersonalitzar» una acció descrita amb un verb que ja és pronominal: per exemple, Hom es decanta (‘la gent es decanta’) es distingeix de Algú es decanta (una persona concreta); si el verb és pronominal, com que no és possible utilitzar dues vegades el pronom reflexiu es/se, cal usar altres fórmules, i la de hom és una bona solució que no hem de bandejar només perquè ens resulti anacrònica. Dos, que l’ús del pronom hom permet «expressar un cert grau d’identificació amb el que expressa, que no sabríem veure si resolia la seva frase amb el pronom es» (això ja s’assembla al que dèiem abans sobre «algú concret i no una mena de fenomen autònom i incontrolable»).


Qüestions de llengua (I): La rodalia
Qüestions de llengua (II): Internet o internet
Qüestions de llengua (III): «lil•lusionar»
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (VII): De franc
Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»
Qüestions de llengua (IX): «L’important és que ens entenguem...»
Qüestions de llengua (X): Deixar parlar... malament
Qüestions de llengua (XI): Estratègies de supervivència
Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans
Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»
Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»
Qüestions de llengua (XV): Sabem molt castellà (1)
Qüestions de llengua (XVI): Sabem molt castellà (i 2)
Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista
Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà
Qüestions de llengua (XIX): Les llengües són per comunicar-se
Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques
Qüestions de llengua (XXI): El «bolso»
Qüestions de llengua (XXII): «Esclar», «deunidó», «sisplau»
Qüestions de llengua (XXIII): Paradoxes lingüístiques (1)
Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor
Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Ministra de la guerra

Ho escric aquí a veure si algú m’ho explica, que jo no ho entenc. El Gran Fetiller ha nomenat com a ministra de Defensa del govern espanyol una dona i en les files de l’esquerra hi ha hagut gairebé unanimitat: ja era hora. (A les files de la dreta hi ha hagut divisió de parers, amb majoria d’opinadors que s’hi han manifestat en contra, perquè al capdavant de l’exèrcit hi ha d’haver «un paio amb dos dallonses ben posats, i no una tia guapeta» [sic], però amb aquesta reacció –mai més ben dit– ja s’hi podia comptar, és normal en aquesta gent.) Un dibuixant de còmics porno ha fet a tota pàgina en un dels diaris més progovernamentals del món una vinyeta d’una dona supersexi, marca de la casa, vestida de militar, amb una arma automàtica a la mà i ensenyant una panxa embarassada. I la flamant ministra ha aplaudit la idea i ha agraït el detall amb «un milió de gràcies» (sic).

I jo tot això no ho entenc. Això és l’esquerra? Això és el pacifisme? Això és el feminisme? La cosa aquella de la igualtat consistia a aconseguir que les dones agafessin les armes i comencessin a disparar i a fatxendejar, també elles, a veure qui la té més llarga?

No sé si els exèrcits han de continuar existint, ara mateix no m’ho plantejo –potser sí que té sentit una mena de policia internacional, o uns equips especialitzats per dur a terme determinades operacions d’urgència, per assistir la població o per restablir transitòriament un servei bàsic–, però sí que tinc dues coses clares. Els exèrcits, si han de continuar existint, no poden tenir res a veure des d’una perspectiva moderna amb el que han demostrat fins ara que eren, màquines de matar. Per tant, l’arma de la ministra supersexi sobra. I dues, no té cap sentit que els exèrcits, si han d’existir, tinguin un estatut especial dins dels governs. Per què hi ha d’haver un ministeri dedicat a aquests tipus de funcionaris? Que hi ha ministeri de correus? Oi que no hi ha cap ministeri de neteja? I ministeri de pregoners de les festes majors?

Els exèrcits, si han de continuar existint, han de dependre dels ministeris –o de les conselleries, algun dia– d’afers exteriors, o d’interior, o de governació...

Per tant, aplaudir que al capdavant del ministeri de la guerra d’un país hi hagi ara una dona és tan patètic com ho seria fa uns anys alegrar-se si les dones i les criatures fossin obligades a fer el servei militar com els barons de 18 anys. Un retrocés, clarament un retrocés. La igualtat no és una meta a aconseguir en les coses perverses. La igualtat, en aquest cas, consisteix a suprimir allò que és alienant per a l’ésser humà i que fins ara, encara sort, embrutia només els mascles.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Balances fiscals

De vegades no saps explicar prou bé per què les balances fiscals que s’han publicat fins ara –les del BBVA, per exemple, una de les moltes empreses plantades a Madrid que no mossegaran mai la mà de l’amo– asseguren que qui fa més esforços fiscals és Madrid, i sols després, en efecte, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià. Bé, com que de vegades m’he entrebancat a l’hora d’explicar que això és mentida, ho copio de qui s’explica més bé que jo i així ho podré fer llegir a qui me’n demani raons: «És de preveure que a les balances aparegui Madrid com la comunitat més solidària, però això és degut a una metodologia que en sobreestima molt l’esforç fiscal, degut a l’efecte seu. Per entendre’ns, malgrat que Endesa no té cap client a Madrid, l’impost de societats que paga aquesta empresa computa com a esforç fiscal de la comunitat de Madrid. La metodologia també subestima molt la despesa que s’hi realitza. Per exemple, els sous dels funcionaris localitzats a Madrid, on gasten aquests sous i generen riquesa, es reparteixen com a despesa a tot el territori estatal. I té la seva lògica. Tothom sap que, per exemple, els funcionaris del ministeri de Foment porten un segle desvivint-se per mantenir les catenàries dels nostres trens.» (Josep M. Comajuncosa, professor d’Esade, Avui 11 abril 2008). Aquests dos exemples, amb ironia inclosa, són suficients per entendre el que passa, qui ho vulgui entendre.

Jo no em puc creure que el Govern de Madrid publiqui un dia les balances fiscals de debò: segur que continuarà comptant sempre com a «bienes nacionales», i per tant, no imputables a Madrid, la majoria dels «bienes» que sí que són a Madrid i que només disfruten els madrilenys o principalment els madrilenys. O sigui, per entendre’ns, que en les balances fiscals que elabori Madrid el Museo del Prado continuarà comptant sempre com a inversió no imputable a Madrid, sinó feta per al gaudi de tot l’Estat. I encara que no fos així, encara que les balances es fessin ben fetes i es posés de manifest el tracte anticatalà, antivalencià i antibalear que sempre ens ha dispensat Madrid, hi haurà els de sempre que diran que no, que no i que no, que «los catalanes se lo llevan todo y encima se quejan». Espanya ha sigut sempre així i serà sempre així.

(Una altra frustració. L’última esperança que em quedava, com una llumeta, situada dins d’ERC. Haig de rectificar, amb mal al cor, el que vaig dir d’Ernest Benach i el seu fins ara immaculat paper institucional. Aquests dies ha decidit llençar a l’aigüera tot aquell prestigi. El president del Parlament hauria de saber, i de creure-s’ho, que no tenia el dret de fer bullir l’olla del seu partit mentre fos el representant màxim del poder (poder, haha) legislatiu del país. Si vol ficar cullerada en afers partidistes, primer ha de dimitir del càrrec. Ara ja no hi ha remei. Adéu, Benach. D’ERC ja no queda res que valgui la pena.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Una colla d’amics

Fa uns quants anys, uns amics em van proposar anar a unes reunions virtuals de gent lletraferida, per parlar de llengua. Els ho vaig agrair molt i hi he estat un participant força constant. He après moltíssimes coses en aquestes reunions, he conegut gent molt i molt valuosa de tots els territoris de parla catalana –fins i tot he intercanviat dades amb l’alguerenc Rafael Caria, que ha faltat fa uns dies–, he fet contactes i amistats que segurament duraran molt de temps. Les reunions no m’han proporcionat feina –no hi anava per a això–, però sí que hi he conegut gent a la qual he proposat alguna col·laboració per atendre clients del despatx. N’hi ha que ho han fet més bé que altres, això és normal. No tots els lingüistes són bons per fer traduccions de materials publicitaris, per exemple, encara que en sàpiguen més que Fabra, Sanchis Guarner i Alcover junts, ni tots són igual de competents per corregir un text amb la cura que requereixen determinats productes. Jo tampoc no serviria per treballar en segons què. Cadascú té el seu carisma.

En una reunió d’amics en la qual s’aplega gent heterogènia hi ha de tot i, per començar, cal dir que de tothom es pot aprendre sempre alguna cosa. Aquesta és la meva convicció. Però de seguida vaig descobrir que aquesta no era la convicció de tots els assistents a les reunions. N’hi havia un parell que només hi anaven a plantar càtedra, a dir la seva, a fer-se escoltar i pobre de qui li discuteixi res, perquè llavors passa a ser menystingut i fins i tot difamat. A mi, aquesta mena de gent no em fa feliç, precisament. O sigui, no els puc sofrir. Penso que quan en una reunió de gent heterogènia hi ha algun gall d’aquesta mena, entre tots els altres s’han de posar d’acord per moderar-lo, per fer-lo callar o fins i tot, si no hi ha més remei i no vol ser un més amb la resta, per dir-li que no és benvingut en aquelles reunions.

O sigui, jo crec que de tothom es pot aprendre alguna cosa, com deia, excepte dels qui creuen que no de tothom es pot aprendre alguna cosa. És un oxímoron del tipus «tothom és igual que tothom excepte els que creuen que no tothom és igual que tothom». Amb la qual cosa el mateix qui formula la frase es col·loca en situació d’excepció. En fi, és una discussió que ens aparta del tronc d’aquest article i que ens portaria lluny. Ja en parlarem un altre dia.

Jo mateix he pres la iniciativa, durant aquests anys, en algun cas, de dir-li a un gall d’aquests que callés, que rectifiqués. No m’ha fet gaire cas, ha continuat la seva estratègia de sapador. Insults, burles, amenaces. M’és igual que siguin contra mi o contra un altre, jo això no ho puc sofrir, de veres, vagi contra qui vagi, i em va corsecant per dins de mica en mica. M’és igual que els qui són objectius dels maltractaments s’ho carreguin tot a l’esquena o passin un quilo de l’altre o diguin fica-m’ho aquí que no tinc butxaques. Jo necessito la netedat de l’ambient. I si en veig un que em sembla víctima del maltractament d’un altre –és a dir, que jo mateix em sentiria víctima si estigués al lloc d’aquest altre–, miro d’impedir-ho. No per virtut, sinó per incomoditat meua. És com allò de ficar-se en la baralla –eufemisme, molts cops– d’una parella: és molt possible que rebis per les dues bandes. «Deixa’ns en pau i no et fiquis allà on no et demanen, que el meu marit només em pega lo normal.»

Aleshores, el que deia, que el que hauria de ser per a mi una trobada plaent amb amics esdevé un martiri constant. No parlo de discussions ni de punts de vista diferents i plurals, que són ben normals i si no els tolerés bé m’ho hauria de fer mirar, parlo de tracte personal. Em diuen: no en facis cas. Però jo no en sé, de no fer cas. Sóc així: patidor de mena. Si hi hagués pastilles per evitar-ho... Jo necessitaria pastilles per a moltes coses. I llavors, si no hi ha pastilles, el que haig de fer és mirar d’evitar les fonts de l’al·lèrgia. Que no vol dir que el pol·len o la fructosa siguen roïns, vol dir que són dolents per a mi.

De manera que he pres el determini de deixar d’anar a aquestes reunions. I ho he fet saber a la meva manera, que ja sé que no és correcta: quan ho tenia decidit –de vegades em costa mesos decidir coses, i quan comunico la decisió hi ha gent, si no em coneix prou, que es pensa que em deu haver picat un tàvec la vigília–, ho he comunicat sense més cerimònies però deixant anar per despit algun moc que no tocava, pel qual demano disculpes. Els amics que he fet allà continuaré veient-los i parlant-hi en altres avinenteses. Em sap greu no ser més madur i no saber aguantar més i no ser capaç de veure que determinats xàfecs molts cops ni tan sols m’haurien de mullar. Però no sé fer-ho. Potser ho aconseguiré quan sigui gran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

En defensa de Baltasar

Sempre la mania aquesta meva de defensar causes perdudes. I en este cas, a més, sense tenir prou garanties de la bondat del producte. Un dia tindrem un disgust.

Eixe home, Francesc Baltasar i Albesa, que d’aquí una estona serà al Parlament a passar comptes, no té la culpa que no tinguem aigua. Aquest home, antic periodista del Mundo de l’Auger –res a veure amb el Mundo del Ramírez, tot i que també hi ha col·laborat– i antic militant del PSUC –llavors que només es podia ser o franquista o possibilista o militant del PSUC–, és un gestor capaç de menar la cosa pública i ho va demostrar de sobres amb la seva feina durant més de vint anys al capdavant de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, població de la qual va ser elegit alcalde a 29 anys i reelegit una vegada i una altra fins que va plegar per Iniciativa pròpia. Ara li ha tocat ballar amb la sequera i el pobre home fa el que pot.

No té més culpa que els del PSOE, ni que els del PP ni que els de CiU, pel fet que no tinguem aigua. De fet, ells –els d’ICV-EUiA– són els que han fet més –o han dit més: fer fer, no els deixen fer gaires coses, i a l’hora de posar-se a fer és normal que tinguin problemes, perquè els manca experiència– perquè tinguem aigua nosaltres, els nostres fills i els nostres néts. Són ells els que s’han inventat la sostenibilitat dels recursos naturals. Són ells els qui ens diuen que no podem resoldre els problemes pensant només en avui, que és l’únic que s’ha fet en aquest país durant anys i panys: calcular només el que ens cal fins a les eleccions vinents.

D’acord que això que proposa del Segre és una bestiesa, però no són els de CiU ni els del PP els que li ho poden retreure. I jo l’entenc quan diu que una cosa és una obra faraònica com el transvasament de l’Ebre projectat pel PP i aprovat per CiU i una altra cosa una obra conjuntural per canalitzar aigua d’una banda i portar-la a una altra en un moment determinat. Sens dubte, totes dues coses són transvasaments, perquè no hi ha una altra paraula més exacta, però hi ha molt de cinisme quan no es vol veure que allò de l’Ebre i això del Segre són dues coses diferents. I que consti que jo sóc contrari a tota mena de transvasaments: ni l’Ebre, ni el Segre ni el Roine.

Què cal fer si no hi ha aigua? Doncs, per mi, vaixells i restriccions. Trens d’aigua no, que això seria demagògic: no n’hi hauria ni per fer pixar el gat. I restriccions, començant pels que més en gasten, que no són les famílies normals i corrents de l’àrea metropolitana de Barcelona, que la majoria ja estalviem i molt, som campions mundials d’estalvi d’aigua. Restriccions, començant pels camps de golf, les piscines i les segones residències. Restriccions selectives, sí. Que la gent s’adoni que no es pot anar a la babalà amb l’aigua. Aquesta terra no té aigua, això és així, o en té poca, i si a algú no li agrada que se’n vagi a l’Ebre aigües amunt i allà –a Saragossa, a Logronyo– en tindrà, que per això els romans hi van fundar ciutats. Qui visqui a Barcelona ha de saber que aquí hi ha poca aigua. Tot és molt car i s’hi viu força bé i vénen molts turistes a veure pedres i tot això, però no hi ha aigua. Tot no es pot tenir. Hem de conèixer i fer conèixer la cultura de l’aigua. I de cara al futur, dessaladores, però poques: només les estrictament necessàries per sortir d’un mal pas com l’actual. I la resta del temps, tancades, que gasten molt. I llavors, inversió forta en les infraestructures de l’aigua, de manera que no es perdi ni un litre en les conduccions. I més cultura de l’escassetat de l’aigua. I així.

I encara defenso Baltasar per l’anècdota de la petició de pluja a la Mare de Déu de Montserrat. No em va semblar el recurs d’un desesperat ni d’un cínic ni d’una persona contradictòria. Em va semblar una ocurrència simpàtica d’algú que, trobant-se a la Muntanya –el nostre Sinaí, canta Verdaguer–, sap on és i, ateses les circumstàncies, es comporta com un conseller de tots. Com si fos un home normal i corrent.

El problema que té Francesc Baltasar és el de molts que es pensen que haver fet de periodista els dóna la saviesa necessària per continuar controlant els mecanismes del món mediàtic quan han esdevingut autoritats. Baltasar necessita urgentment un cap de comunicació, si no en té. O escoltar el que té. O despatxar-lo, si el té i l’ha escoltat fins ara, perquè ho ha fet de pena.


(Sobre el debat d’investidura del president espanyol, en tinc prou amb el que diu avui l’editorial d’El País: «Lo significativo fue el énfasis e incluso algún ribete jacobino en uno de los discursos más inequívocamente políticos de todos los pronunciados por Zapatero: la palabra España salió de su boca en más de 60 ocasiones.» Si El País parla de jacobinisme, ja podeu comptar com deuen anar les coses per allà a ponent. I com aniran. I com ens faran anar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobreviure sense papers

He aconseguit arribar fins aquí sense haver-me tret el títol acadèmic oficial, el de llicenciat –llicenciat amb grau en el meu cas, perquè vaig fer també l’examen de llicenciatura, l’alternativa que hi havia llavors al que s’anomenava la tesina–, sense aquell paperot historiat que signa el Jefe del Estado i el Ministro de Educación y Descanso –calla, que em sembla que ara ja no es diu així. Vaig començar la carrera amb un Jefe del Estado i la vaig acabar amb el que va nomenar ell mateix com a successor seu, però no m’interessaven ni l’un ni l’altre ni cap dels seus ministres com a avaladors dels meus coneixements. Per això no vaig demanar el títol –ni el vaig pagar, és clar, tot i que el meu pare s’hi fa oferir– quan vaig acabar la carrera. I vint-i-set anys després, tot i que amb dificultats i incomprensions de tota mena, he arribat fins on sóc –no gaire amunt, d’acord– sense títol. He hagut d’apel·lar un munt de vegades a l’objecció de consciència per aquest motiu, i m’he trobat molt sol, com si fos un ésser estrany. Ho dec ser. Però al final no he mort de gana, ara tinc una bona feina i la gent que creu professionalment en mi suposo que hi creu per les meves habilitats –siguin poques o moltes–, no pels títols ni pels Jefes del Estado que em podrien avalar. Sóc estrany però estic satisfet.

També vaig viure més de vint anys sense fer servir el carnet d’identitat espanyol, però al final em vaig rendir, en part per cansament i en part per la incomprensió també absoluta de tothom. Molta gent del nostre voltant considerava que la normalització democràtica consistia a posar-se el nom en català en el carnet franquista i, un cop fet això, ja no calia res més (i si no feies això perquè no creies en la substància, en el fonament de l’assumpte, eres un espanyolista!). I doncs, tret dels quatre desgraciats que ens vam posar d’acord per actuar així i alhora prescindir dels avantatges dels ciutadans normals i corrents ben documentats, ningú no entenia el que preteníem. No volíem canviar tot un Estat, però sí viure més o menys d’acord amb nosaltres mateixos pel que fa a la nostra identitat. Pensàvem que l’Estat no era ningú per avalar qui érem nosaltres. Oi que no s’entén el que vull dir? Doncs, justament per això al final ho vam deixar córrer, després d’aconseguir en vint anys només un petit avenç en els assentaments del Registre Civil espanyol, que des de l’any 2005 van concedir que ja es podien fer en català (tot i que després es passen al castellà, que continua sent l’única llengua oficial del registre).

Per a nosaltres allò era la xocolata del lloro, però com que ja estàvem cansats de lluitar ens havíem dit que si aconseguíem aquella fita almenys quedaria una mica justificada la follia de tants anys perduts amb batalles absurdes contra tothom –fins i tot la gent més propera– per no res. A més a més, si no feies servir el carnet havies de mentir –mentides obligades per un sistema repressiu, i per tant no culpables–, perquè sovint havies de dir, perquè et fessin algun servei, que t’havies deixat el carnet a casa, i llavors t’obrien el compte o et feien la factura o el que sigui amb la promesa que hi aniries de seguida amb el carnet, per regularitzar la situació. I no hi anaves. El que fèiem no era il·legal, o sigui que no donàvem dades falses, perquè de carnet en teníem –era obligatori, te’l posaven a les mans a 14 anys–, sinó simplement que no el renovàvem –jo tenia el que em van fer l’any 1976– ni el volíem ensenyar, no ens donava la gana, no volíem col·laborar amb un instrument de control de matriu franquista. I ho és: el DNI es va implantar a l’Estat espanyol –ja ho he recordat ací mateix més d’un cop– l’any 1941, uns mesos després que Hitler fes el mateix a Alemanya i comencés a collar encara més els jueus.

La cara que va posar la funcionària del Ministerio quan vaig anar finalment a renovar el carnet i els vaig lliurar el de quan tenia 18 anys va ser gloriosa. Només per aquella cara ja van valer la pena tots els tràngols. En aquell moment, però, se’m va acudir una idea i li vaig dir a la senyora que acabava de recordar no sé quina cosa urgent i que ja hi tornaria, i me’n vaig anar amb el carnet antic sense lliurar els papers perquè em fessin el nou. I l’endemà hi vaig tornar i vaig dir en una altra finestreta que havia perdut el carnet i que a veure si me’n podien fer un de nou. I encara guardo el vell, com a testimoni dels anys de lluita inútil, amb el nom franquista i tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El bloc de Goethe

Què és sinó un bloc Die Leiden des jungen Werthers (1774), de Johann W. Goethe? Mireu, si no l’heu llegit o no us en recordeu:

«3 de setembre [del 1772]. A vegades no entenc com és que ella pot estimar ningú altre. No concebo com pot justificar aquest amor, sent com és que jo l’estimo d’una manera exclusiva, íntima i total. No conec res més que no sigui ella. No tinc cap més pensament ni posseeixo res més.»

O aquest altre post:

«15 de setembre. És indignant de veres que hi hagi persones que no percebin el sentit i el plaer de les poques coses que encara tenen valor a la terra. Sens dubte deus recordar aquelles nogueres sota les quals vaig estar assegut amb Lotte, al costat de la casa del bon rector de Saint... Quines nogueres tan meravelloses! Déu sap com han omplert el meu esperit [...] Les han tallades! Veient que la gent del poble, especialment els més grans, no hi estaven d’acord, els vaig demanar: “Com és que heu permès que les tallessin?” “Si l’alcalde vol tirar-ho endavant –van respondre–, què es pot fer?”»

Tot el llibre és així, des del començament: entrades de diari escrites pel protagonista, uns dies curtes, altres dies més extenses, en forma de carta o d’anotació, fins a l’epíleg, que explica –no tan succintament com m’hauria agradat: des del meu punt de vista la intervenció de «l’editor» és excessiva– el final de la història.

Si Goethe hagués viscut ara, hauria escrit sens dubte el Werther com un bloc d’internet. (I em penso que sense comentaris, si em permeteu la gosadia d’interpretar les seues preferències.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Hi ha una cosa que es diu laude

Quatre mesos d’aturades intermitents, quinze dies de vaga completa, centenars de milers de persones afectades, joves i grans, avis i criatures, gent amb cadira de rodes que no té alternatives, dotzenes d’autobusos malmesos, milions d’hores de feina perdudes i més milions d’euros directament a l’aigüera. I ara diuen que a partir del 15 d’abril comencen una vaga indefinida.

No n’hi ha prou, ja? Què més ha de passar perquè el Govern hi faci alguna cosa? Jo no sé de qui és la culpa –dels usuaris no, això segur, i són els que ho pateixen–, però davant un conflicte d’aquesta volada em penso que el Govern té instruments legals i democràtics per resoldre’l. Per què no ho fa? Què esperen per dictar un laude imparcial, del CTESC o de qui sigui, de compliment obligat per a totes dues parts?

(Parlo de la vaga d’autobusos de Barcelona, per si no hi quèieu els que no viviu aquí.)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

No estic d’acord a boicotejar els Jocs

Ni parlar-ne. Serà molt més eficaç per al progrés futur de la Xina i per a la llibertat de la seva gent en l’avenir que hi hagi Jocs Olímpics i que hi vagi tothom, que no pas que se’ls faci boicot i uns quants països capdavanters del món suposadament lliure decideixin no anar-hi. Això seria maquillatge per tapar vergonyes, catifa per amagar la manca d’acció fins ara real i efectiva a favor del Tibet. Ja sé que els Jocs Olímpics són per ells mateixos maquillatge i artifici, però és justament en aquestes situacions delicades que l’artifici pot ajudar a canviar la realitat. Eixir d’una dictadura és molt difícil –que ens ho demanin a nosaltres, que encara no n’hem sortit del tot– i qualsevol ajuda que arribi des de fora, ni que sigui tapant-te el nas, els ha d’anar bé. És veritat que la celebració dels Jocs fa també que el règim xinès es presenti al món com si fos un règim normal i corrent, però també estic convençut que de cara endins el boicot distanciaria molt més el règim del mirall democràtic –presumptament democràtic, si voleu, però tendint a la democràcia com a ideal si més no teòric– occidental. La Xina no canviarà per un boicot, i en canvi sí que pot canviar –o canviar una mica més– per uns Jocs. Els Jocs poden ser l’avinentesa perquè molta gent d’allà dins vegin món, el boicot només els produirà frustració i serà aprofitat pel règim per fer veure que Occident no els estima. Els xinesos, el poble, no es mereixen tenir els governants que tenen –nosaltres tampoc, ja que hi som–, però el que no es mereixen de cap manera és que Occident destrossi el seu joiell, una vegada que els ha estat concedit mostrar-lo i mirar de vendre’l. I ja sé que la majoria dels xinesos segurament no tastaran cap avantatge dels Jocs Olímpics, i a la majoria, també, no els deu venir d’aquí que s’hi facin els Jocs o no mentre no es resolguin altres qüestions transcendentals del seu immens país de països. Però ho veig claríssim: la suspensió de la festa els perjudicaria encara molt més.

Una altra cosa hauria estat que s’hagués descartat Beijing en el seu moment com a candidata pels dèficits democràtics de la Xina. Però ara ja no es pot fer marxa enrera. I avui deixem de banda que de dèficits democràtics, encara que no siguin segurament tan bèsties, també n’hi ha als EUA (Guantánamo, Iraq) i, ehem, a l’Estat espanyol (cal posar exemples?).

I sí que estic d’acord, només faltaria, que s’aprofiti tota la parafernàlia dels Jocs, incloent-hi la passejada de la flama olímpica pel món, perquè els tibetans i altres pobles oprimits pel règim xinès es facin sentir. És que és això el que volia dir també: si es fan els Jocs, les protestes poden arribar més lluny, poden tenir molta més repercussió. Si no es fessin els Jocs, no se sentiria ni un clam protibetà al planeta, o se sentiria molt fluixet, com sempre. Els Jocs, doncs, són un altaveu. Un altaveu que sentiran també els mateixos xinesos.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?

Les de l’Institut Català de les Dones han tingut un disgust enguany, perquè han premiat un cartell per commemorar el Dia Internacional de la Dona (8 de març) i els han caigut crítiques de la caverna espanyolista i també d’una determinada quinta columna catalana. La qual cosa ha causat malestar en gent de bona voluntat. El cartell, titulat «Violeta», era de l’artista Rut Rovira i incloïa un seguit de 25 quadres amb tonalitats diferents del color violeta, i a sota, el nom d’aquest color en 25 llengües diferents. I ai las, s’han descuidat de posar-hi el nom «espanyol», entre les llengües en què s’identifica el nom del color. I aquesta anècdota, per la qual les de l’ICD s’han disculpat a corre-cuita, no caldria ni dir-ho –els catalans això ho tenim molt ficat endins, demanar perdó d’entrada, per si de cas–, em porta a comentar aquest assumpte del català com a llengua espanyola.

Des del punt de vista espanyol, la cosa no té discussió: oficialment, dins d’Espanya el català és una llengua espanyola. I si això és així per llei, que ho és, llavors no tenen sentit les queixes des d’Espanya, penso, per aquest cartell de l’ICD. Si el català és una de les llengües d’Espanya –una «llengua espanyola», doncs–, els espanyols haurien de veure el nom «català» com a representatiu d’Espanya. És com la bandera: allà on hi hagi la catalana, des d’un punt de vista constitucional espanyol, els espanyols haurien d’estar contents i no trobar a faltar res més, perquè aquella bandera no implica cap discriminació. No cal que al seu costat hi hagi sempre la bandera espanyola, perquè la bandera catalana, des del punt de vista espanyol, és espanyola. La llei que obliga a posar-les totes dues juntes, per mi, és absolutament contradictòria amb el que ells anomenen l’Estat de les autonomies i el constitucionalisme. Si Catalunya és Espanya, segons ells i perquè ho diuen les lleis –i aquí circumscrivim Catalunya a les quatre províncies, perquè parlem des del seu punt de vista–, la paraula «català» l’han de llegir com si hi digués «espanyol», i la bandera catalana l’han de veure com a bandera «espanyola». I si no ho veuen així, tenen un problema seriós d’incongruència.

L’ús de la bandera catalana i el fet de parlar català, doncs, s’haurien de veure com dues manifestacions concretes de l’essència espanyola. O no? Negar-ho equival a dir que el català no és espanyol i que la bandera catalana no és espanyola. Entestar-se a dir que l’única bandera espanyola és la d’Espanya o que l’única llengua espanyola és el castellà és el mateix que dir que Catalunya no és Espanya i que el català no és espanyol. A mi ja m’està bé, però per què acceptem que ens ho diguin cada dia a la cara i alhora ens obliguin a creure? Per què hi ha d’haver gent –la gent d’aquí que mana– que de seguida demanen disculpes i s’apressen a restablir l’«ordre constitucional» suposadament alterat? Per què ningú no fa veure als espanyols que la seva manera de raonar, en aquest punt, és fugir d’estudi: quan veuen que des del punt de vista racional la raó està en el nostre bàndol, llavors passen de seguida a parlar-te des del punt de vista legal, o del «sentit comú», o emocional. Fan trampa contínuament. Canvien els termes del discurs a conveniència, a vegades parlen de lleis i a vegades de sentiments, a vegades d’Espanya i a vegades d’Estat de les autonomies, sempre de manera que ells tinguin la raó. I si fos només dialèctica rai. El problema és que tenen els quartos i els canons, i pressionen i pressionen i pressionen fins que no es restableix «la legalitat», ni que sigui irracional.

En un context internacional, la cosa té encara menys discussió: la llengua catalana, la bandera catalana i el nom «català» haurien de poder omplir del tot qualsevol «quota d’espanyolitat» que fos necessària. Si el català no pot ser llengua oficial «de cara enfora» vol dir que hi ha llengües oficials que són més oficials que altres, i això ens porta al problema de sempre: ens creiem o no ens creiem l’Estat de les autonomies, la igualtat, la democràcia?

No hi ha cap motiu raonable per a la queixa, doncs, en el cartell del qual parlem, si la paraula «català» s’entén en el context en el qual s’ha d’entendre: un context de màxima representatitivitat. No cal anar pel món dient: «Sóc d’Igualada, comarca de l’Anoia, sotsvegueria del Penedès, vegueria de la Catalunya Central, província de Barcelona, Catalunya, nord-est de la península Ibèrica, estat d’Espanya, Europa... i ara veureu totes les meves banderes, perquè totes tenen el mateix dret de remenar la cua.» En un context on ens puguin situar, n’hi hauria d’haver prou dient: «Sóc d’Igualada.» Això ho inclou tot. Qui cregui que no ho inclou tot, té un problema seriós de manca de racionalitat... o és un cínic.

I d’altra banda, fins i tot concedint la raó als que parlen de discriminació de l’espanyol en aquest cartell –una raó que no tenen, hi torno, però els la concedeixo momentàniament a fi i efecte de continuar raonant–, la guerra de les llengües és una guerra que els espanyols guanyen 1.000 a 0, per dir unes xifres. Per tant, encara que els catalans, amb aquest cartell, haguéssim fet un gol en suposat fora de joc, els espanyols serien cínics de queixar-se –ho són, perquè s’han queixat–, per no dir directament perversos. O sigui, segons ens diuen, nosaltres hem de ser exquisits en el respecte de les lleis. Ells, en canvi, no, «perquè l’important és que ens entenguem», perquè hi ha unes lleis espanyoles «superiors», «perquè el castellà és oficial a tot l’Estat», «perquè l’espanyol és la llengua comuna», «perquè a Catalunya es parlen dues llengües», etc.

Per exemple, l’Estat no compleix allò que disposa la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, que va ser ratificada per Espanya l’any 2001, quan el PP gaudia de majoria absoluta a les Corts espanyoles. En ratificar la Carta esmentada, l’Estat es va comprometre a assegurar, en els procediments penals, civils o administratius, «que els òrgans jurisdiccionals, a sol·licitud d’una de les parts, duguin el procediment en la llengua regional o minoritària». O sigui, l’Estat incompleix sistemàticament, cada dia, un tractat internacional signat formalment i lliurement per ell mateix. Ningú no els va obligar a firmar, però ara estan obligats a complir el seu compromís. Quines raons donen per no complir-lo? Que no poden obligar els jutges, que no es pot trencar la unitat judicial, que l’Estat no es pot convertir en un regne de taifes... Però llavors, per què van signar el tractat? Doncs, això és el que volia dir: ells se salten la llei quan no la veuen clara. Ells van signar aquell document per fer veure de cara enfora que no tenien cap problema amb les diverses llengües espanyoles –des del seu punt de vista–, però a l’hora de la veritat és molt evident que de llengua espanyola, per ells, només n’hi ha una.

Els espanyols, doncs, no compleixen la seva quota de pluralisme lingüístic respecte al català milers de vegades, ni els del sector públic ni els del privat: ministeris, jutges, policies, mitjans de comunicació... De fet, en tots els àmbits en què poden decidir autònomament, que són la majoria, ells tenen molt clar quines són les seves prioritats identitàries. Han convertit l’Estat de les autonomies en l’excusa perfecta perquè l’Estat no s’hagi de preocupar de cap tipus de pluralisme: «Ja se’n cuiden ells», diuen, i obvien el fet que l’Estat és el que té el poder i els diners, també els que calen per protegir les llengües malmeses. El gran escàndol, per a ells, és que a un empresari català se’l multi perquè no compleix la llei que l’obliga a informar de la seva activitat pública també en català. Per a ells, l’important és que el castellà no desaparegui d’enlloc, mentre que no passa res si desapareix, o ni tan sols comparegui, el català en molts àmbits, i ja no diguem en els internacionals, perquè en castellà «ens entenem tots i ens entén tothom».

Finalment, des del punt de vista dels catalans, la manca d’autoestima que implica donar la raó als espanyols que guanyen 1.000 a 0 –o 1.000 a 1, si voleu, després d’això de l’ICD– per un suposat fora de joc d’una cartellista que es va presentar a un concurs i el va guanyar, és penosa. No hi ha res més trist en aquest episodi –paradigmàtic de la manera d’actuar i de pensar de molts espanyols i, ai, d’uns quants catalans– que la renúncia consegüent dels catalans als seus drets, en aquest cas al dret de sentir-se orgullosos d’un cartell que l’autora ha fet com li ha donat la gana.

I a més, en aquest cas concret –ho deixo per al final perquè tot i ser contundent no és el moll de l’os de la qüestió– no hi ha cap manca de comprensió que els espanyols puguin al·legar, perquè en castellà «violeta» es diu... «violeta».


Qüestions de llengua (I): La rodalia
Qüestions de llengua (II): Internet o internet
Qüestions de llengua (III): «lil•lusionar»
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (VII): De franc
Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»
Qüestions de llengua (IX): «L’important és que ens entenguem...»
Qüestions de llengua (X): Deixar parlar... malament
Qüestions de llengua (XI): Estratègies de supervivència
Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans
Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»
Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»
Qüestions de llengua (XV): Sabem molt castellà (1)
Qüestions de llengua (XVI): Sabem molt castellà (i 2)
Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista
Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà
Qüestions de llengua (XIX): Les llengües són per comunicar-se
Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques
Qüestions de llengua (XXI): El «bolso»
Qüestions de llengua (XXII): «Esclar», «deunidó», «sisplau»
Qüestions de llengua (XXIII): Paradoxes lingüístiques (1)
Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)