«Malparits indignes»

per David Arnau, lingüista de doblatge de TV3

«Sue Ellen, ets un pendó!» Aquesta contundent afirmació, pronunciada a mitjans dels anys 80 per l’infame J. R. Ewing, en la veu de l’actor Arseni Corsellas, és probablement la frase més emblemàtica de la traducció audiovisual oralitzada (TAO) en llengua catalana. Avui, però, aquesta frase potser no s’hauria dit així si els que ens dediquem a traduir i supervisar els guions per al doblatge haguéssim de fer cas del corrent d’opinió que circula irresponsablement entre una gran part del públic català, en el sentit que els doblatges en català no són creïbles perquè no reflecteixen la llengua del carrer. Probablement, si ara el nostre J. R. volgués ser creïble, hauria de dir «Sue Ellen, ets una puta!», ignorant tots els matisos lèxics de la llengua original, de tramp a whore, passant per bitch, turt o slut. Ni tan sols una delicada meuca, una barjaula trincaire o una eufemística perduda: puta i prou, que és el que diu la gent del carrer. En canvi, si aquesta TAO fos en castellà, el nostre protagonista podria dir també, i sense ruboritzar-se, zorra, golfa, furcia, ramera... Tot un ventall d’improperis anacrònics consolidats per l’ús després de 80 anys de doblatges en aquesta llengua (la primera pel·lícula doblada al castellà data de 1929, ni més ni menys).

No fa gaire, el programa de TV3 Oik mentns va dedicar un capítol a parlar de la llengua dels adolescents. Una noia ben catalana es va aixecar i va dir, literalment, que «el vocabulari que s’utilitza en el doblatge en castellà és molt més actual, més nostre, i en canvi, en català és molt més arcaic». La majoria dels joves presents semblaven estar d’acord amb aquesta apreciació. Afortunadament, el periodista Toni Soler, convidat al programa, va contraatacar amb un argument tan brillant com lúcid: quan algú llegeix un llibre en castellà i no entén una paraula, consulta el diccionari; quan aquest mateix cas es dóna en català, el lector tanca el llibre i renega de l’escriptor. L’actitud, doncs, no és la mateixa, i reflecteix la diglòssia en què viu instal·lada part de la nostra societat: el castellà ja no és solament la llengua poderosa i de prestigi, també és la llengua guai, la llengua dels joves i la font del seu argot. La involuntària confessió d’aquella noia catalana és tan terrible com simptomàtica: «El doblatge en castellà és més nostre.»

Però ¿ho és realment? En castellà, l’artificiositat també existeix, però ningú no ho percep. S’ha instal·lat en l’inconscient dels espectadors fruit de l’hàbit de tants anys sentint doblatges en aquesta llengua. Un diàleg com el següent, perfectament normal en qualsevol pel·lícula doblada al castellà, ¿seria creïble, des del punt de vista de la llengua col·loquial?:

–Estuviste con ella, ¿no es así?
–Tal vez.
–Deja de juguetear con el maldito reloj. Respóndeme.
–Ya conoces mis sentimientos.
–Esa zorra de nuevo...
–La amo.
–¡Estoy harta de tus jodidas infidelidades!
–No sabes cuánto lo lamento, querida.
–¡Vete al infierno, maldito bastardo!

Parlant de bastards maleïts, no fa gaires setmanes es va estrenar la darrera pel·lícula del director Quentin Tarantino, titulada Inglourious basterds. Una bona traducció d’aquest títol seria, per exemple, Malparits indignes –o Malperits indicnes, si mantenim la broma ortogràfica de l’original. ¿Què han fet els autors de la versió en castellà? Doncs traduir-lo tranquil·lament per Malditos bastardos, sense amoïnar-se gens per l’excés de literalitat, emparant-se en la força que els donen les seves vuit dècades de tradició. Encara espero que s’alci algú reclamant una traducció més propera a la llengua del carrer: ¡Putos cabrones!, per exemple.

Els traductors i supervisors de TAO en català som conscients que hem de fer un esforç constant per adaptar-nos a l’evolució de la llengua. També sabem que el català pateix un dèficit pel que fa a la creació de nou argot, i que gran part del que tenim és tributari del castellà. Sovint ens reprimim d’utilitzar determinat lèxic o determinades expressions per por que els espectadors els considerin massa nostrats, en un perillós exercici d’autocensura. Fem autèntics equilibris lingüístics per mirar d’arribar al màxim de públic possible, però no podem depassar el límit que ens convertiria en traïdors: traïdors a l’obra original, que sovint és plena de matisos que cal traslladar a la traducció; traïdors a la intrínseca –i sovint menystinguda– funció social del doblatge en català, que és la de fomentar l’ús i l’aprenentatge de la nostra llengua; i traïdors, finalment, a la llengua mateixa, rebaixant-ne tant el nivell de genuïnitat, en nom d’una indefinida i perversa llengua del carrer, que les nostres traduccions s’acabin convertint en una vulgar representació del catañol. Una traïció que ens faria no sé pas si malparits, però amb tota seguretat indignes de la llengua que ens van llegar els nostres avantpassats.

Un cop definida la nostra responsabilitat, podríem parlar també de la d’aquells que tenen a les seves mans legisladores aconseguir convertir en un hàbit el que avui és una raresa: veure cinema en català. Però, com diria l’actriu Maife Gil, en llavis de la mítica Scarlett O'Hara: «Demà serà un altre dia.»

(El Periódico, 8 juliol 2009)

Igual com fa 150 anys

Una perla intemporal sobre l'inqualificable "servei" de ferrocarril que dóna l'empresa paraestatal espanyola Renfe a Catalunya. La cosa ve de lluny. Personalment puc afegir que a la línia Barcelona-Vic-Ripoll passa exactament el mateix. O sigui, Manresa no és una excepció, sinó una mostra del que és gairebé norma. Amb la benedicció especial d'Isabel II, Alfonso XII, Alfonso XIII, Niceto Alcalá Zamora, Manuel Azaña, Francisco Franco i Juan Carlos I, i tots els seus presidents de govern i ministres des del 1859 fins avui, als quals recordem tots els catalans amb tant d'afecte.

Igual que fa 150 anys

per Laia Curcoll

No hem avançat gens en 150 anys. Després d'avenços tan importants per a la humanitat com el descobriment de la penicil·lina, el telèfon, la ràdio i la televisió, la informàtica i mil i un invents més, pel que fa al transport públic seguim igual. Això és el que van denunciar ahir un grup de manresans usuaris de la Renfe que van voler commemorar els 150 aniversari de l'arribada del primer tren a la ciutat.

Aquell 3 de juliol de 1859 a les 10 del matí va arribar a l'estació de Manresa el primer tren procedent de la capital catalana. El trajecte de seixanta quilòmetres es va recórrer en 80 minuts. "Els mateixos 80 minuts que triguem actualment els usuaris de Renfe per anar a Barcelona", es queixa Helena Cerdan, una de les promotores d'aquesta reivindicació. Juntament amb una trentena d'usuaris més, van recrear l'escena inaugural per denunciar el funcionament del transport públic a Manresa. L'acte va complir el protocol: tall de la cinta i parlaments. Tot i que en aquest cas més que d'un parlament es va tractar d'un manifest en què els usuaris van demanar als dirigents manresans i comarcals "el coratge i la tenacitat que van tenir fa 150 anys".

Les principals reclamacions són l'escurçament del temps del trajecte i l'increment de les freqüències de pas "fins a fer el transport públic competitiu amb el viatge per autopista". Actualment surt un tren cada mitja hora els dies feiners i un cada hora els festius.

La companyia Renfe adverteix que en el mateix trajecte ara hi ha més parades que abans, i per aquest motiu la durada del trajecte s'allarga. També aclareix que l'entrada ferroviària a Barcelona només disposa de dos corredors amb túnel i que el coll d'ampolla actual de Rodalies -fins que no s'acabi el túnel del TGV per on també circularan els regionals- impedeix augmentar la freqüència de pas de trens.

El tren fa 21 parades abans d'arribar a Barcelona, excepte el semidirecte que no para entre Sant Vicenç i Terrassa. "No hi ha tanta diferència amb aleshores; en aquell temps feia 16 parades", explica Helena Cerdan, i conclou: "O sigui, que no és per això que triguem el mateix".

Després de llegir el manifest, una cercavila reivindicativa amb la participació d'un centenar i mig de persones va conduir el grup cap al casino, on hi va haver dues xerrades. L'historiador manresà Francesc Comas va explicar la importància que va tenir l'arribada del tren a la ciutat i Ricard Riol, en representació de l'Associació per la Promoció del Transport Públic, va analitzar la situació de les comunicacions al Bages.

Els usuaris estan convençuts que part del problema consisteix també en el fet que les autoritats locals de Manresa i del Bages no han apostat pel transport públic ni l'han reivindicat prou. De fet, recorden que no hi ha cap autobús interurbà que connecti el centre de la ciutat amb l'estació de Renfe, que queda als afores, i que no hi ha alternatives a la Renfe a part de l'autobús, que depèn del trànsit de l'autopista, i dels Ferrocarrils Catalans, que triguen una hora i mitja fins a la plaça d'Espanya. Per això volen crear una plataforma ciutadana per a fer propostes de millora concretes per presentar a l'administració, tant local com catalana i estatal.

(Avui, 4 juliol 2009)

(La foto, de l'any 1910, és de l'arxiu Jaume Pons)

Un punt d'inflexió del socialisme català?

per Ferran Mascarell, historiador

U: Molts dels votants, simpatitzants i dirigents del socialisme català sabem que una època s'està acabant. Sabem que els principis de relació amb el PSOE que han marcat la Transició estan absolutament desautoritzats. Sabem que el debat sobre el finançament ha deixat definitivament tocades les -ja per si mateixes desconfiades- relacions entre el president Montilla i el president Zapatero.

Dos: El debat del finançament -sigui quin sigui el seu desenllaç- ha expressat que la majoria dels dirigents del socialisme espanyol han retrocedit en una idea anacrònica sobre Espanya hereva de la tradició més arcaica del socialisme espanyolista. Espanya és una sola nació i ha de ser integral -deien els vells socialistes hispànics republicans-. Al proletariat li convenia -asseguraven- una Espanya unida i solidària que limités la preeminència dels poderosos.

Tres: Espanya és ara una societat desenvolupada, democràtica i de classes mitjanes. El socialisme governa. Els socialistes hispànics ja no poden esgrimir el vell discurs dels interessos superiors dels obrers i encara menys el de l'obligada solidaritat de les regions més burgeses. Ara, simplement, defensen els seus interessos corporatius. Fan allò que més afavoreix per mantenir el poder de la nova corporació dirigent espanyola forjada entre l'estructura de poders que se centralitzen a Madrid i els nous poders autonòmics. En aquesta corporació d'interessos desentonen els socialistes catalans. Primer Maragall, l'home que va gosar posar en qüestió les regles del joc; ara Montilla, el pupil que els ha sortit desagraït.

Quatre: El to del debat sobre el finançament -sigui quin sigui el desenllaç- expressa alguna cosa més que la tradicional prepotència central o un brot de sadisme contra la insubordinació catalana. Al carrer Nicaragua i a la plaça Sant Jaume saben que el pacte de la Transició s'ha fos. Sabem que l'Espanya plural és pura retòrica. Sabem que a Madrid no hi ha aliats, perquè defensen interessos radicalment diferents.

Cinc: Els dirigents catalans saben que el socialisme hispànic s'ha endinsat en un sender que ja és inacceptable per als catalans. Els demòcrates catalans van suposar fa 30 anys que el seu principal objectiu era aconseguir que la democràcia s'assentés a Espanya. La democràcia havia de permetre un desenvolupament econòmic just i harmònic de tots. De la igualació dels nivells de renda dels espanyols se'n derivaria un model d'Estat que acceptaria la diferència nacional catalana. L'Estat de les autonomies era un pas necessari però intermedi en el camí del federalisme. En aquest esquema hi va jugar quasi tothom. Convergència marcava els límits del terreny de joc i els socialistes feien de frontissa. Frontissa entre catalans d'orígens diversos i amb la concòrdia amb Espanya que desitjaven la majoria dels ciutadans. Funció de frontissa que es polia amb pedagogia i mai dir res que pogués ofendre.

Sis: Els dirigents socialistes saben que aquest esquema està necròtic. Saben que els dirigents estatals estan jugant una partida diferent. Se saben sols. Noten que els dirigents federals els voldrien a galeres. Sabem que estan en una cruïlla decisiva. Sabem que un error ara els pot liquidar. Sabem que per primera vegada en trenta anys el poble català n'està tip i està girant el rumb.

Set: La qüestió, doncs, no és tant saber què diran els dirigents per tractar de proclamar-se vencedors de l'acord del finançament. La qüestió decisiva és saber si han assumit que les premisses que han guiat les relacions entre Catalunya i Espanya els darrers decennis estan acabades. Si els dirigents socialistes volen seguir governant els catalans, han de renovar profundament el seu discurs envers l'Estat. Haurà de ser menys acomplexat en termes de sobirania; si Catalunya és una nació, cal fer-ho notar. Haurà de ser més precís en termes estatals; si el PSC té un discurs propi sobre una hipotètica Espanya plurinacional, cal fer-lo conèixer i lluitar-lo. Haurà de ser més europeista. Europa no és només una qüestió d'institucions, és sobretot un imperi en formació. És el marc on les nacions postnacionals es podran definir.

(Article publicat amb el títol "El socialisme català" a l'Avui, 30 juny 2009)

I comenta dos dies després Joan Barril, ideòleg molt pròxim:

El PSC té un problema. En realitat, tots els partits tenen en aquests moments més d’un problema. El primer de tots: l’escassa influència que tenen amb el teixit social. Els partits van passar de ser assemblees de ciutadans lúcids a convertir-se en mers clubs de fans dels dirigents. Avui, privats de dirigents de categoria, fins i tot els clubs de fans han desaparegut i els partits polítics són meres agrupacions de persones que tenen en el servei al partit la garantia de la seva pròpia estabilitat professional. Quan el partit està en el poder, la vida del militant és un llarg riu tranquil. Quan, contràriament, el seu poder s’ha de compartir amb altres partits i les victòries futures es veuen cada vegada més difícils, llavors als militants els agafa per blindar-se i desautoritzar els seus crítics interiors.

Aquest sí que és ara per ara un problema específic del PSC. A l’hora dels vots es recorre al club de fans. Però a l’hora dels dubtes i la falta d’empenta, els petits poders del PSC no dubten a passar-se pel forro aquesta llibertat de tendències que sempre ha caracteritzat la socialdemocràcia europea i que constituïa un dels seus grans atractius. [...]

I en això arriba Mascarell a advertir que alguna cosa s’està trencant entre el PSOE i el PSC. [...] Per desautoritzar Mascarell s’ha escollit Joan Ferran. [...] Va dir que l’exconseller Mascarell només és un ateneista ara. Efectivament, Mascarell és vicepresident de l’Ateneu Barcelonès, però Ferran i els seus encara creuen que ser a la cúpula d’un partit és una cosa moralment superior a ser membre de l’Ateneu.

Aquesta és una variant del problema del PSC. El moviment obrer de fa un segle es va ennoblir precisament creant ateneus i llocs de debat. [...] Segons el teorema de Joan Ferran, partits polítics i ateneus ja són incompatibles. Si Ferran nega capacitat política a Mascarell, sembla lògic que l’Ateneu li doni l’esquena a Joan Ferran i al que representa.

No ha agradat gens la profecia que ha fet Mascarell a Nicaragua. En lloc de pensar, s’ha anat a desautoritzar. ¿Quant temps fa que el PSC, antic ateneu d’intel·lectuals, no diu realment el que pensa? O potser no és aquest el problema. Potser el veritable problema que té el PSC és que ja fa temps que ha perdut l’hàbit de pensar, perquè ara el que toca és sobreviure.

(Extractat de l'article publicat a El Periódico, 2 juliol 2009 i titulat "La mania de pensar")

Sobre el futur de la llengua

El professor Antoni M. Badia i Margarit publicava ahir a l’Avui una mena de testament sobre la llengua, un escrit que sembla que vulgui tenir una transcendència històrica (per això el reprodueixo aquí, al prestatge dels articles permanents, que generalment no són meus sinó d’altres persones i altres mitjans). Jo estic d’acord amb el que diu Badia, que fins ara ens n’hem sortit malgrat els obstacles grossos, persistents, a què ens hem hagut d’enfrontar els darrers tres segles. El problema meu és que també estic força d’acord amb Joan Solà, que el fet d’haver reeixit fins ara no ens garanteix el futur.

Reflexió sobre el futur de la llengua arran d'unes paraules de Joan Solà

El català, ahir, avui i demà

per Antoni M. Badia i Margarit, catedràtic emèrit de la UB i membre de la Secció Filològica del IEC


Precedents. Ja fa temps que la llengua catalana és objecte de preocupació per part de molta gent. Així es va forjant un lloc comú que diu: “El català es troba amenaçat de mort”. Fa pocs dies ens ho ha recordat el mateix Joan Solà, a qui, amb aquest motiu, torno a felicitar per haver rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany. D’ell llegíem una frase “aparentment” decisiva: “Sense sobirania política no se salva la llengua catalana” (AVUI, dia 7 de juny, p. 46-47, frase repetida a la primera pàgina del diari). Joan Solà sap bé què penso jo sobre aquesta qüestió, però sens dubte em permetrà que no deixi de tornar-ho a dir, ara que se me’n presenta l’ocasió. D’altra banda, aquesta temença sobre la feble salut del català és tan antiga que potser aviat perdrà valor, sobretot si les coses es van succeint com ho exposaré en això que segueix. A finals del segle XVIII, el patrici Antoni de Capmany (1742-1813) ja va afirmar que la llengua catalana tenia els dies comptats. Moltes persones es van fer eco de tal dita, fins al punt que totes elles van acabar morint-se (per llei de vida). Qui no es va morir va ésser la pròpia llengua afectada, que encara avui, passats dos segles, es manté viva. No solament s’aguanta viva, la llengua catalana, sinó que en aquest llarg lapse de temps transcorregut ella ha estat el portaveu dels Jocs Florals, de L’Avenç, de mossèn Alcover, el Modernisme, el Noucentisme, una llengua polida i codificada en la República i (us ho creureu?) el llaç moral i escrit entre exiliats i resignats per mor de la Guerra Civil i, més tard, els infants de noves generacions de dins i de fora del país. I tot això, sense ensenyament públic ni cap mitjà que afavorís l’ús de la llengua. Aquesta recolzava, temps hi havia, en una fervorosa fidelitat ancestral, malgrat que, al darrer temps, hagués d’ésser l’objecte d’una insòlita persecució, com dic en això que segueix.

EL CATALÀ, AHIR

Comprèn de la fi de la Guerra Civil (1939) a la mort del dictador Franco (1975). És l’època més dura i més cruel de la història de la llengua catalana. Atès que, qui més qui menys, la gent interessada, sigui per motius de família, per lectures, per converses o per altres raons, coneixen prou aquestes tres dotzenes d’anys (que jo ara només podria resumir de manera inadequada), en reduiré l’explicació a un esdeveniment que va remoure els medis intel·lectuals, polítics i mediàtics de casa nostra. Penso en l’estudi intitulat Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, aparegut a la revista Els Marges (Barcelona, núm. 15, 1979, p. 3-13), signat per tots els redactors de la revista. L’article té un títol tan entenedor que no caldrà que gasti gaires ratlles per a explicar-lo o aclarir-lo. A una llengua que no sigui “òrgan d’Estat” (ens hi deien) no li servirà en absolut de posseir una literatura excel•lent ni una població nombrosa, ni res de semblant. Necessita posseir un “reconeixement d’Estat”. L’article va ésser discutit, però jo no vaig adherir-m’hi: hi argüia que “allí dins” hi havia “gat amagat” i sempre hi endevinava una adhesió (atàvica, si voleu), aquella adhesió que ha fet afirmar als sociolingüistes estrangers (que ens veuen i ens coneixen de fora estant) que som “un cas únic en la sociolingüística universal”. De fet, una adhesió que avui, al segle XXI (o del globalisme), ja està desapareixent, però que se’ns en va quan ja ens ha ajudat de manera decisiva en les crítiques èpoques anteriors.

EL CATALÀ, AVUI

Després de la mort de Franco (1975) es va anar assuaujant la situació (no de les Normes, sinó de llur aplicació, que sempre fornia unes xurriaques a les mans, si calia, de l’opressor, el qual, però, també s’hi pensava més, abans d’intervenir). Sí, però tot menys violent. I les coses van anar cedint de mica en mica. La Constitució (1978) i l’Estatut de Catalunya (1979) han estat les més importants. Ja no hi ha, doncs, problemes? És clar que sí, i grossos. Enormes! Tanmateix, els mínims en llengua catalana (en l’ensenyament, en la premsa, en les publicacions generals, en els espectacles i tantes altres activitats) fan acte de presència pertot arreu. Com que sortíem del no-res, tot semblava molt. El trist panorama de les reclamacions d’Els Marges (1979) s’ha anat esvaint, i només resta el “gat amagat”, que ja va contradir, al segle XVIII, l’imprudent veredicte d’Antoni de Capmany. Com té raó la dita popular: que els “gats tenen set vides!”. De problemes, és clar que en tenim. I abundosos! Per aquesta raó a mi em sap molt greu qualsevol vaticini que anunciï la mort de la llengua. En efecte: qui s’apuntarà a una causa perduda? Avui l’administració parla i escriu, en els actes públics i oficials, en català. Quan els immigrants recents reben una circular en català, en comptes de queixar-se, recorren als veïns i els en demanen la traducció. (Ja sabem que hi ha excepcions, però parlo d’allò que conec.) Què més volem avui? Fa poc, un crític literari de prestigi, Joan Triadú, pensant en la magnífica obra literària produïda en català en els darrers temps, n’ha qualificat l’època d’una “Edat d’Or”. I si bé ho examinem, tenim realment una nova edat brillant. I encara haig de dir uns mots referits al demà d’aquesta llengua...

EL CATALÀ, DEMÀ

Sempre és una aventura de parlar del futur d’una empresa humana. I més si es tracta d’una empresa en llengua catalana, que molts que se’n diuen amics jutgen tan severament. Hi seré breu, però no hi seré tan pessimista com ells hi són severs. Una cosa és evident: estem construint aquest any 2009, que assenyala un punt àlgid en la història del nostre país en tots els seus aspectes: en suport físic, en mitjans econòmics, en estructures, en obres públiques, en salut política, en claredat de perspectives, en ruptura d’elements que per definició no poden fragmentar-se. I algunes dotzenes d’aspectes més. Vull dir que si hi afegim la malalta, desorientada i vacil·lant llengua (i si ho sabem fer bé), d’aquesta llengua (i potser també de tots els altres aspectes al·ludits, sobre els quals renuncio a parlar, per incompetent, però en parlo perquè tots plegats fem una pinya) podria sortir-ne un país nou. I si no ho fem prou bé, en sortirà un país apedaçat, que sempre serà millor que el que tenim.

CONCLUSIÓ

Tenim dues possibilitats: 1) La primera. Continuar com fins ara: la llengua catalana seguirà fidel a la seva història, si més no del segle XVIII ençà, i sobretot serà tal com la descriuen les lleis i les normes vigents (a l’espera de com es resoldrà el famós Estatut que fa tant de temps que jeu al Tribunal Constitucional). 2) La segona. Interpretar, en els seus sentits més positius, noves estructures que esperem amb candeletes.

(Avui, 23 juny 2009)

Cerdà tergiversat

per Juli Capella

Com ens agraden els aniversaris! Són l’ocasió per muntar pessebres amb pressupost assegurat. Però també per reflexionar. Ara li ha tocat al 150è aniversari del pla Cerdà per a Barcelona. Estarà molt bé celebrar-ho, però l’autèntic homenatge a un enginyer tan il·lustre, pare de l’urbanisme espanyol, seria tornar a l’origen. No només construint illes de cases menys denses, sinó també obrint-ne l’interior a l’espai públic, creant jardins comunitaris. I també retallant tots aquells àtics i sobreàtics, que van anar pervertint la seva volumetria i ofegant l’assolellada que estava garantida per a tothom. Un altre homenatge seria parar d’obrir les voreres cada dos per tres i, una vegada per totes, fer el que ell havia planejat: una galeria de serveis universal per a tota mena de conductes, actuals o futurs. També seria tot un detall acabar amb tots els filats aeris, que ell ja va veure incompatibles amb una ciutat decent, però que encara es veuen penjant per molts barris. L’aniversari hauria de servir per reivindicar més verd, el gran parc d’escala urbana al costat del Besòs, contrapunt a Montjuïc, que mai es va crear. I, de passada, fer-li algun monument o una plaça, però sense que s’inundi.

El seu pla per a la ciutat no va arrencar amb bon peu, i amb el pas del temps va patir amputacions, tergiversacions i canvis. Alguns de positius, però la majoria perniciosos per al ciutadà. Amb tot, la força conceptual de la seva planimetria, la seva poderosa alineació, la gran capacitat vial de la trama quadriculada i el bon encaix de la tipologia habitativa, li va donar una empremta que ha perviscut fins als nostres dies. I això malgrat un segle i mig d’alcaldes!

(El Periódico, 10 juny 2009)

Emigrem

Ja ho he decidit. Emigro. Com que a final d’any tanquen Geocities, on tenia fins ara penjada –i de moment encara hi és– la revista infoReflexCat des de l’any 2002, i que poc o molt mirava d’anar actualitzant de tant en tant, no cercaré un altre indret on allotjar la revista amb el mateix format que ara, sinó que tots els textos que hi tenia i que em sembla que poden ser interessants de conservar els aniré copiant aquí mateix les setmanes vinents, en aquest bloc on ha viscut el vigilant els darrers cinc anys –just ara, aquest mes de maig, fa cinc anys. Continuaré penjant aquí, doncs, retalls de premsa i altres escrits que fins ara publicava a la revista infoReflexCat, la qual, com deia, es veu obligada a tancar per la crisi... de Yahoo! (l’admiració forma part de la marca, no és meva).

I, en canvi, el bloc del vigilant es trasllada a un altre domini del mateix Blogger que tenia reservat de fa temps. I doncs, a partir d’avui mateix trobareu els nous articles més «personals, confidencials i inclassificables», com deia la publicitat, ací: El vigilant del far. Per sort, Blogger permet exportar un bloc i també un blog sencer amb tot el seu contingut, de manera que allà trobareu tots els articles publicats fins ara pel vigilant –tret dels que han sigut posteriorment retirats per censura, per autocensura o per tasques ordinàries de neteja.

O sigui, comença una nova etapa del vigilant.

No hi ha res d’etern en aquest món, i menys a internet.

Llengües de laboratori

per Xavier Valls

Llegim la paraula gràcies en cinc llengües planificades ideades al marge dels parlants: dankon (esperanto), danko (ido), gratias (interlingua), sia (loglan) i sol ti (solresol). La invenció no té límits. Sabeu quantes n’hi ha, d’aquestes llengües? Més de mil. Gràcies als seus creadors, el panorama lingüístic internacional avui és molt més ric. I ple de curiositats. Coneguem-ne algunes.

Corria l’any 1887 quan Luwik Lejzer Zamenhof va crear l’esperanto, una nova llengua fraternal amb vocació de convertir-se en eina de comunicació entre els pobles del món. Va néixer en el context adequat, en els anys de les grans utopies universals i de l’internacionalisme obrer. Això li va permetre tenir força èxit. Es tracta, de fet, de l’única llengua planificada que ha assolit una xifra important de parlants i coneixedors.

Però abans, des de l’edat mitjana, ja hi havia hagut altres projectes; també després de l’esperanto s’han creat noves llengües, i avui encara en neixen. Aquest és el panorama que ens interessa. El dibuix és immens i caòtic, el mateix concepte de llengua planificada és confús i la bibliografia, escassa. Qui ens ajuda a posar-hi llum?

Els lingüistes, és clar. La falta d’implantació d’aquestes llengües entre els parlants ha fet que, en general, els lingüistes hi hagin parat poca atenció. S’han dedicat a les llengües naturals. A Catalunya, els nostres erudits preferits, Jesús Tuson i Carme Junyent, confessen saber-ne poc, però gràcies a ells i estirant el fil, arribem fins a Hèctor Alòs, un dels pocs lingüistes catalans avesats en la matèria. Ell ens ajuda a començar a entendre la disciplina.

En primer lloc, xifres

Tot i que és impossible de conèixer amb exactitud, Aleksandr Dulicenko estableix que fins l’any 1973 s’havien ideat 917 projectes de llengües i després, afegeix Alòs, «se’n poden sumar uns 250 més». Això significa que fins avui hi ha gairebé mil dues-centes llengües planificades en total. La primera meitat del segle XX va ser l’etapa més prolífica; entre els anys 1900 i 1950 se’n van arribar a crear gairebé quatre-centes.

Les raons del seu naixement són d’allò més variades. Hèctor Alòs n’exposa unes quantes: «Alguns, com Zamenhof amb l’esperanto, han buscat combatre desigualtats entre les persones. D’altres, com Couturat, més aviat intentaven crear un instrument asèptic de comunicació, com el telègraf o el telèfon. També, és clar, n’hi ha que ho han fet per pur divertiment, això passa fins i tot amb els nens. I, de manera més infreqüent, també s’han dissenyat llengües només per investigar-les.»

I amb tantes raons de ser, és lògic que els models a què han donat lloc també siguin molt diversos. Entre les llengües planificades que han volgut ser llengües usades hi ha, per exemple, el volapük, que pren vocabulari de l’anglès i de l’alemany, encara que molt transformat. Inventat pel clergue alemany Johann Martin Schleyer l’any 1897, el seu lema és menefe bal, püki bal, és a dir, ‘una llengua per a una humanitat’. També hi ha l’ido, que és una reforma de l’esperanto per facilitar-ne l’aprenentatge. Cal recordar que la majoria de llengües construïdes aspiren a ser més regulars (sense excepcions) i fàcils d’aprendre que les llengües naturals.

Entre les llengües anomenades lògiques (de regularitat absoluta), el loglan va ser un experiment científic important: es proposava demostrar que el tipus de llengua usada influïa en el pensament de les persones.

Un exemple curiosíssim dels projectes que han nascut com a instruments freds és el solresol, basat en les set notes musicals. Es pot xiular –com el silbo gomero! [vegeu xiuletí]– o tocar amb un instrument musical, a més de parlar. Un tret singular del solresol és que alguns antònims s’obtenen dient les notes a l’inrevés: d’aquesta manera, fala vol dir ‘bo’ i lafa vol dir ‘dolent’. La imaginació és infinita. I espereu, que ara vénen les mostres més lúdiques.

Hamlet i el klingon

Les creacions artístiques i lúdiques són un altre món. Cal destacar les de dos productes amb èxit que tenen una munió de seguidors: El senyor dels anells i Star Trek. D’aquí n’han derivat tres llengües, que van néixer per embellir les obres de ficció i després han seguit la seva pròpia evolució.

J.R.R. Tolkien va crear dues llengües parlades pels elfs: el sindarin i el quenya. S’inspiraven de manera subtil en els models finès i gal·lès, respectivament, encara que la majoria de paraules eren de creació pròpia.

Pel que fa al klingon, de Star Trek, poca broma. Perquè probablement és, després de l’esperanto, la llengua creada de manera artificial amb més seguidors. Originalment és l’idioma de la raça klingon, que apareix a la sèrie, i el va crear Marc Okrand per a la Paramount. Encara que refusat per la classe intel·lectual –això era previsible–, el klingon actualment té una demanda continuada de noves habilitats i registres. A internet hi ha centenars de recursos en actiu del projecte i, fins i tot, és un dels 124 idiomes a què està traduïda la interfície de Google! Això ens recorda que l’esperanto també va arrencar amb més força que els intents precedents pel factor identitari, justament perquè va trobar un sector de la societat sensible a allò que oferia. En aquest cas, el sector sensible són els fidels trekkies, que són una legió a tot el món. Tenir una identitat, d’això es tracta. «Ser o no ser, aquesta és la qüestió», que en klingon és «taH pagh taHbe’, DaH mu’tlheghvam vlqulnlS».

Planificades versus naturals?

Arribats a aquest extrem, és el moment de mirar d’aclarir seriosament què és una llengua planificada i què no. La visió d’Alòs és ben contundent: «De fet, totes les llengües escrites –i encara més les normativitzades– són llengües planificades. La planificació és una qüestió de grau; fins i tot entre les llengües planificades n’hi ha que ho estan més que altres.» És a dir, que seguint aquest cànon una llengua cent per cent planificada seria el solresol, per citar un exemple que hem vist abans. Contràriament, com més base i evolució natural tingui una llengua, menys planificada és. Però de ser-ho, ho són totes les escrites.

Carme Junyent també ens recorda amb lucidesa que «l’únic que ha de passar perquè una llengua artificial sigui una llengua natural és que la gent la comenci a parlar. Que es transmeti de pares a fills.» És el cas de l’hebreu contemporani. Què va fer Ben Yehuda sinó tornar a planificar una llengua escrita, que només es feia servir en l’àmbit litúrgic, per recuperar-la per al seu ús modern, ple i quotidià? En aquest sentit, és interessant el testimoni del semiòleg Umberto Eco sobre la seva experiència amb l’esperanto: «Abans que tingués una idea més clara de l’esperanto, la seva artificialitat, per descomptat, em molestava, però després d’haver-lo començat a estudiar gairebé el considerava una llengua natural, de manera que l’artificialitat de l’esperanto pesa sobre la seva història i el seu origen, però no necessàriament sobre la seva gramàtica. Sempre es pensa que una llengua artificial és una llengua menys valuosa, una llengua com “Jo Tarzan, tu Jane”, i això no és cert amb l’esperanto.»

Ara toca fer una reflexió final. Si, com diu Alòs, totes les llengües es planifiquen, i sobretot les que es normativitzen, la pregunta és: el català, després de la normativa fabriana, és una llengua molt o poc planificada? Riu-te’n, ara, del klingon.


Una possible classificació
La classificació més estesa diferencia llengües a priori, llengües a posteriori i sistemes mixtos:

Llengües a priori
No es basen en les llengües nacionals. La seva gramàtica és molt regular, però difícilment podrien arribar a ser llengües vives. Exemples: projecte de Dalgarno (1661), projecte de Wilkins (1668), solresol (Sudre, 1866).

Llengües a posteriori
Segueixen models de llengües nacional. La gramàtica és regular, però menys. Són la gran majoria. Exemples: esperanto (Zamenhof, 1887), latino sine flexione (Peano, 1903), ido (Couturat, 1907), occidental-interlingue (De Wahl, 1922), novial (Jespersen, 1928), interlingua (Gode, 1951).

Sistemes mixtos
Barregen trets dels dos grups anteriors. El més conegut és el volapük.

L’aportació catalana
La lingua franca era una llengua que es va parlar des de l’edat mitjana fins a principis del segle XX en molts ports mediterranis. La feien servir sobretot els mercaders per entendre’s entre ells i es va forjar amb aportacions del català, el castellà, l’italià, el francès, el grec, l’àrab i el turc. Era la llengua del negocis del mar.

Anglesos llatins?
Entre les llengües lúdiques més originals hi ha l’experiment del brithenig, que és la llengua que es parlaria a l’oest de la Gran Bretanya si el llatí hi hagués perviscut fins a l’actualitat. La va crear l’any 1996 el neozelandès Andrew Smith i va ser la primera recerca de l’evolució alternativa d’una llengua. Un tastet del seu vocabulari: busc és ‘fusta’, ew és ‘ou’, genygl és ‘genoll’ i llafr, ‘llavi’.


(Xavier Valls, Plaers d’Avui, 15 febrer 2009)

Polèmica sobre l'ús de l'alguerès

Concert d'ocells

per Isabel Olesti

L'inici de primavera ens enganxa al mig de Sardenya. Comprovem que a l'Alguer la gent sap català però ningú el parla normalment, com passarà a Barcelona d'aquí uns anys. Ens endinsem a la Sardenya més antiga, al segle XVI a.C. Som al nuraghe Santu Antine, voltats de petits volcans extingits fa milers d'anys, en una gran esplanada on comença a despuntar un tou d'herba d'un verd intens. De lluny ja destaca la immensa torre circular de més de disset metres d'alçada, feta de blocs de pedra basàltica, amb forats que els coloms aprofiten. Al voltant, les restes de les cabanes. Fa un no sé què entrar a la torre central i passejar pel laberint de corredors. Pugem fins a l'últim pis, que permet veure tota l'esplanada, amb els bastions que formen el complex arqueològic. El cel és d'un blau cegador, l'aire tebi. Se sent olor d'herba humida i dóna gust omplir els pulmons d'aire fins que sembla que rebentin. Però hi ha una cosa que destaca per damunt de tot: és la piuladissa d'ocells que planen per damunt dels nostres caps i que de tant en tant desapareixen pels forats de les mil·lenàries pedres del nuraghe. Són merles que s'aturen confiades damunt la torre i fan un concert espectacular amb tota mena de sons. Un estol de corbs les acompanyen amb els seus crits mentre els coloms fan el seu particular parrupeig. La simfonia mereix el silenci absolut. I quedem immòbils, absorts, escoltant l'improvisat concert. Aquí l'aplaudiment no s'hi adiu, però els donem les gràcies i pensem que la primavera no podria començar millor.

(Avui, 2 abril 2009 )


L'Alguer i la llengua

per Luca Scala

Llig amb sorpresa l'articlet Concert d'ocells a Diàleg (AVUI del 2 d'abril) notant-hi una coseta (bé, pareix una sentència del Suprem, vaja!) expressada molt de passada sobre l'Alguer: "Comprovem que a l'Alguer la gent sap català però ningú el parla normalment". Ui! Jo que pensava que alguns centenars de persones que conec i amb qui tract cada dia normalment en català a casa, pels carrers, botigues, oficines, gimnàs, mercat etc. (i uns milers més que no conec personalment) érem "algú"! Ara resulta que no sem "ningú". O potser no ho sem "normalment", ves a saber tu. Haurem d'adaptar-nos a la realitat a corrida feta, com en diem, i començar a emprar l'italià definitivament, allò que la gent gran nostra encara defineix com "parlar en senyor". Bé, a part de la ironia, dissortadament des d'aquí constatem una manca d'informació sobre l'Alguer molt gran.

Crec saber d'on naix l'equívoc. La gent que ve a l'Alguer s'està sobretot al casc antic, perquè és més bonic, amb els carrers enginquetats (amb còdols), les esglésies i els palaus, restaurants i bars, torres i muralles, amens passejos amb l'escenari del mar i del Cap de la Caça de fons. Al casc antic d'algueresos en viuen molt pocs (qui escriu n'és un), el barri està despoblat després de la gran migració als barris perifèrics començada massivament als anys 70. Ara hi ha poc més d'un miler de residents que majoritàriament són nats fora, sobre uns 45.000 habitants de la ciutat. Així, si es vol sentir parlar català pel centre històric, cal esperar potser les tardes, quan els algueresos, com els turistes, hi baixen a passejar després de la feina. Pensau, però, que als algueresos que han anat a Barcelona els succeeix el mateix: quan hi van, no senten ningú que parla català! Per acabar, deixau que afegeixi una breu cosa relativa al que s'hi diu de Sardenya: la construcció megalítica tan poètica té nom català. Els algueresos, des de fa segles, l'anomenem nurag, amb so [k] final. Als diccionaris hi és.

(Avui, 5 abril 2009)


L’Alguer

per Joaquim Arenas i Sampera

A la columna d'Isabel Olesti de dijous dia 2 d'abril s'afirma que a l'Alguer la gent sap català, però que ningú no el parla normalment. Sortosament, les paraules d'Olesti no es corresponen del tot amb la realitat, ja que per saber la situació sociolingüística de l'Alguer cal conèixer els barris perifèrics de la ciutat i no només el centre històric, on la població algueresa resident és escassa.

Dels més de 40.000 algueresos, estimació que he pogut fer al llarg de molts anys de contacte, 18.000 saben alguerès, i la majoria l'entenen. D'aquests, 13.000 saben parlar el català de l'Alguer, però només l'usen si la circumstància ho exigeix o si l'interlocutor català persisteix, en el diàleg, en la llengua que li és pròpia. Els altres 5.000 restants són els que parlen el català de l'Alguer normalment, és a dir a casa i al carrer. El conjunt de coneixedors de l'alguerès creix, des de fa uns anys, per la presència de classes d'aquesta llengua a l'escola, gràcies a Òmnium Cultural, al Centre Montessori, i a l'escola maternal en alguerès, la Costura i a altres activitats associatives que es fan en el mateix sentit.. A l'Alguer, la gent sap parlar català i hi ha un contingent, no menyspreable, que el parla usualment.

(Avui, 6 abril 2009)

Sard

La llengua sarda

per Joan Solà

Va parlar del sard a l'IEC la setmana passada el professor Michel Contini, sardòfon (encara que de petit no ho era...) i lingüista expert en molts altres aspectes. Aquesta llengua romànica entra a la història amb els primers documents púnics dels fenicis (S. VIII a. C.), que han deixat a l'illa sobretot rastres en noms d'animals, plantes i topònims: per exemple, el de la planta, important aleshores (per la mel), que nosaltres anomenem romaní.

Els superestrats importants són els provinents de les dominacions catalana al sud (el català hi continua més o menys viu fins al final del segle XVII) i castellana al nord (des de 1492). Així, per exemple, el sard [hi] té catalanismes com ara tavella 'arruga', bofetada o trinas 'trenes'; i el català té els corresponents sardismes frundza, ascavanata i trícias. I en alguerès la frase ¿L'has vist? és ¿Visti l'as? per influència sintàctica i entonativa del sard Budu l'asa? A partir del segle XVIII s'hi instal·la el domini de l'italià, i el sard anirà a poc a poc esllanguint-se com a llengua secundària (o patuès). La primera guerra mundial va fer molt a profit de la unificació dels parlars de les terres políticament italianes. Un exemple d'influència de l'italià: el sard deia A l'ischis? ('¿que ho saps?', amb una partícula a inicial semblant al nostre que) i ara diu A lo sai? per causa de l'italià Lo sai? Igualment, de A benis? ('¿que véns?') ha passat a A ci vieni? per causa de Ci vieni?

Avui tota l'illa és italianòfona, esclar. Però la pràctica totalitat dels habitants parlen encara o comprenen el sard (o el català). Els sardòfons minven, esclar, en proporció inversa a l'edat i al grau d'instrucció, però les dones sempre van per darrere dels homes en l'ús de les llengües locals: ¿més necessitat de defensar-se a base d'una parla de més prestigi? (Dic "esclar" per al lector a qui no li cal explicar que els nostres Estats no han protegit mai la seva riquesa lingüística, sinò que han fet exactament i sempre el contrari, aplicant-hi mètodes de la màxima contundència física, moral i mental.) I no cal deixar-se enganyar ni sorprendre amb les estadístiques, que continuen dient que el sard és un element identitari, que no és pas un patuès, etc. i que s'hauria d'ensenyar a l'escola: perquè tot això, esclar, ho diuen els sardòfons; i perquè el sard, com menys es parli, més "identitari" serà, evidentment.

¿Què s'hi pot fer? ¿Què s'hi pot fer, aclarim-ho bé, després de dècades d'abandó o destrucció sistemàtica de la llengua? Una llengua en aquestes condicions té grans entrebancs: el primer, la proliferació de variants (unes cinquanta en el cas del sard), que fa molt difícil de trobar el punt d'equilibri entre el nord i el sud; el segon, l'empresa ímproba d'actualitzar el lèxic (des d'un estadi antic agropecuari): mitjans de comunicació, ciència, administració, argot, internet... De positiu hi ha, aclareix Contini, el fet que la llengua encara manté prou vitalitat popular. Vitalitat que no és suficient, però.

(Avui 11 abril 2009)


Sardenya es desvetla

per Jaume Corbera, professor de la UIB

Amb la constitució democràtica aprovada després de la II Guerra Mundial, Sardenya va obtenir dins la República Italiana un Estatut d'autonomia com a regió especial.

Era de qualque manera el reconeixement per l'estat italià que l'illa, de 24.000 km2 i poc més d'un milió d'habitants, tenia una certa especificitat que la feia merèixer aquesta autonomia especial.

Al mateix temps, aqueixa mateixa constitució declarava, a l'article 6, que la República protegia amb les normes pertinents les minories lingüístiques, i aquesta era una disposició legal que també afectava l'illa. Perquè, efectivament, Sardenya tenia -i té- l'especificitat de ser una comunitat humana ben diferenciada de la resta d'Itàlia: la llengua històrica pròpia dels sards no és la llengua italiana, sinó la llengua anomenada precisament «sarda», formada, com el català, de la descomposició del llatí, amb el qual, però, manté una proximitat molt més estreta.

I dins les llengües romàniques català i sard comparteixen una característica avui particular d'aquests dos idiomes: l'article original del llatí IPSE, IPSA, actualment es/es, sa/ses en català, i su o is / sos o is, sa/sas en sard (cat. es ca, sa muntanya; sard su o is cane, sa montagna). Però Sardenya és encara més complexa, i a més de la llengua sarda majoritària hi trobam parlars pròxims al cors al nord (a les regions de Sàsser i de la Gal·lura), el parlar català de l'Alguer (al nord-oest) i el parlar genovès de Carloforte (al sud-oest).

Durant prop de cinquanta anys, tanmateix, el reconeixement legal de l'especificitat sarda va ser més teòric que real: a l'Estatut d'Autonomia no es feia cap referència a la llengua (fins i tot anomenada generalment «dialecte» pels sards mateixos) i l'article 6 de la constitució italiana no tenia desplegament normatiu, per la qual cosa era com a inexistent.

Fa uns anys, però, gràcies a la pressió popular, la cosa començà a canviar: primer va ser una llei del parlament de Sardenya (1997) que va permetre l'ús del sard i de les altres modalitats lingüístiques minoritàries a les institucions oficials -sense mai desplaçar l'italià, però; llavor va ser una llei italiana (1999) que reconeixia els drets de totes les llengües de les anomenades «minories» a ser usades institucionalment i a ser ensenyades a escola.

Varen ser unes fites importantíssimes: si el sard es podia usar oficialment i ser ensenyat, s'havia de menester una modalitat que fes les funcions de l'estàndard, en la qual es poguessin reconèixer tots els parlants, i així el govern regional encarregà a una comissió de lingüistes que proposassin una Limba Sarda Unificada, que el 2001 va ser aprovada i publicada.

Feta aquesta passa (tot i que encara hi ha resistència per part d'alguns sectors a acceptar aquesta LSU), era important demostrar que servia per a allò per a què havia estat feta, i així sorgiren iniciatives com l'Ufitziu de sa Limba Sarda, que el govern provincial de Nuoro va posar en marxa el 2002 per a impulsar la difusió social de la llengua dins el seu territori d'administració, i que recentment ha estat copiat per la província d'Oristany. L'ULS, l'ànima del qual és un lluitador històric per la llengua, Diegu Corraine, ha estat molt ben rebut per la població, que el veu com una eina eficaç de recuperació de la seva dignitat lingüística: Inoghe faeddamus in sardu ('Aquí parlam en sard') és un lema que s'ha escampat per les botigues i locals públics de Nuoro, un gest que pareixia impossible fa només 10 o 15 anys.

Diari de Balears, 17 agost 2004

«Cadascú decideix ser víctima o protagonista»

Entrevista a Fred Kofman, 48 anys, assessor de lideratge, cofundador i president d’Axialent, doctor per la Universitat de Berkeley i exprofessor del MIT. Té quatre fills. «Errar és humà, però és més humà encara donar-li la culpa a l’altre», diu Kofman. Per això aprenem la «culpa-habilitat» des d’infants, quan la joguina sempre «es trenca», i després, quan al col·legi «ens suspenen»; i ja grans, quan hauríem aconseguit allò «si no fos per...». [...] Així aprenem a viure com a mers espectadors del partit de la nostra pròpia existència.


–Diu vostè que la decisió més important de la teva vida la prens sense adonar-te’n: cadascú de nosaltres decideix ser víctima o protagonista de la seva pròpia existencia. En quin sentit?
–I vostè per què ha ha arribat tard?

–No sap com està el trànsit!
–Ho veu? Vostè podria triar ser el protagonista de la seva vida i dir: «He arribat tard perquè m’he adormit; podia haver-me llevat mitja hora abans, i és això el que faré d’ara endavant.»

–Home... No se’m posi així.
–Però vostè s’ha estimat més ser una víctima del trànsit. Així se sent innocent, una altra víctima de la circulació, però també així es priva de la possibilitat de rectificar. El preu de la innocència és la impotència.

–Això ho ha de dir als nostres polítics, directius, gestors, mecànics, lampistes...
–És això el que els dic justament als directius de les empreses que assessoro. Si vols ser part de la solució, has d’assumir abans que ets part del problema.

–Ja són prou els que em culpen de coses com perquè els doni la raó!
–No m’interessa la culpabilitat, ni l’infern, ni la redempció... Res d’això. Busco l’eficiència, no culpables. Es tracta de millorar el funcionament de les organitzacions, i si eludim responsabilitats, no entendrem els problemes, i si no els entenem, no sabrem mai com solucionar-los.

–Llavors, jo hauria...
–Oblidi’s de l’hauria i concentri’s en el puc. Vostè pot elegir ser més eficaç. I prou. Faci’s responsable, no culpable del seu aprenentatge. Si alguna cosa no funciona, vostè reconeix la disfunció; assumeix que pot corregir-la i la corregeix. Amb naturalitat, sense culpes, drames ni escarafalls...

–I si volen el meu cap? Els meus enemics es posaran molt contents si assumeixo errors!
–Pitjor serà per a vostè no veure’ls i intentar amagar-los sense corregir-los. Marxem ja de la culpa-habilitat! Milions de persones desenvolupen des d’infants aquesta perversa capacitat d’exculpar-se de tot el que els proporciona un fals alleujament a canvi de la renúncia a ser protagonistes de la pròpia vida. Un nen li dirà: «S’ha trencat la joguina...»

–Home, de vegades es trenquen...
–Quan senti la còmoda temptació de la innocència o vulgui evitar-la en els seus fills, pregunti’s: i tu què has fet?, què has fet quan sabies que hi hauria molt trànsit?

–No em donarà també a mi la culpa de la crisi de les subprime!
–Un altre cop demani’s: què feia jo quan...?, què feia jo quan hi havia beneficis fàcils?, què podia fer i no vaig fer? Però sobretot: què puc fer ara?

–Jo no sóc responsable de Wall Street.
–Vostè no és responsable de, però sí és responsable davant de...

–...?
–Vostè no és responsable d’un càncer, però sí que és responsable de què fa davant seu. De la mateixa manera, vostè no és responsable de tota una crisi, però sí de què va fer quan va poder prevenir-la i de què fa davant d’ella.

–Assumir-ho requereix qualitat humana.
–I grupal. La intel·ligència avui ja no és un atribut merament individual: de la mateixa manera que un ordinador modern té les tasques de processament distribuïdes per tota la màquina, una empresa moderna té el talent distribuït entre el seu equip i no sols concentrat en un centre de direcció.

–Ja no es pot manar com abans.
–Exacte! El líder anima perquè cadascú assumeixi el seu propi poder; no imposa el seu. Motiva fins a assolir que cadascú sigui l’actor de la seva feina; que assagi sense por i rectifiqui quan calgui amb naturalitat, per saber treure el millor d’un mateix.

–Per això hi ha empreses curtes i llestes.
–Perquè si vostè m’apunta amb una pistola –si es limita a ordenar-me des del poder–, pot obtenir la meva obediència, però no la meva creativitat, ni la meva il·lusió, ni el meu esforç. I resulta que les noves indústries del coneixement –les que generen valor avui– requereixen aquest equip motivat, il·lusionat, creatiu i cooperador: per a la mera obediència mecànica ja hi ha els robots industrials.

–També hi ha cada treballador...
–Sovint són així perquè els manca lideratge. Un bon líder, i no un mer capatàs, és capaç de motivar, perquè fa que cadascú tregui el millor d’ell mateix i ho posi a treballar en equip. Un mal cap es limita a manar, és a dir, a aconseguir que l’altre faci el que en realitat no vol fer.

–Aquesta definició sona a perversitat.
–Ho sé: ho vaig patir sota la dictadura argentina. En canvi, el líder aconsegueix que l’altre faci més bé el que en realitat vol fer, i així obté lleialtat, il·lusió i creativitat.

–Al final, tot depèn de la conjuntura.
–En realitat, tot ho decideix la nostra actitud davant cada conjuntura. Si la gent s’escapoleix tot el dia, s’amaga per no treballar, mira internet i el rellotge per plegar, es crea una economia de baixa productivitat, de sofriment i pobresa mental i, al final, també econòmica. Una empresa així té caps, un amo o molts amos, però manca de lideratge. I sense lideratge, la conjuntura sempre és dolenta.

–Les seves receptes són... tan senzilles!
–La clau no és la recepta, sinó aplicar-la; aprimar-se no depèn de saber la dieta –un parell d’hores– sinó d’acomplir-la –tota una vida. El moment decisiu no és el del meu consell, sinó quan vostè reconeix l’error, que s’ha llevat massa tard. I el corregeix.

(Entrevista de Lluís Amiguet publicada a La Vanguardia, 15 novembre 2008)