Els nadons ploren en l'idioma matern

Des dels seus primers dies de vida, els nadons ploren en francès, anglès o català, ja que el plor dels nounats porta l'empremta de l'idioma dels seus pares, segons un estudi publicat avui a l'edició digital de Current Biology.

El descobriment suggereix que els infants capten elements del que serà el seu idioma matern ja al ventre de la mare, molt abans dels primers balbucejos.

«La troballa més espectacular d'aquest estudi és que els nounats humans no només són capaços de reproduir diferents tons quan ploren, sinó que prefereixen les pautes sonores típiques de l'idioma que han sentit durant la seva vida fetal, en l'últim trimestre de gestació», assenyala una de les autores de l'estudi, Kathleen Wermke, de la universitat alemanya de Würzburg.

Segons Wermke, contràriament al que indiquen les interpretacions més ortodoxes, aquestes dades subratllen la importància del plor per al futur desenvolupament del llenguatge. L'equip de Wermke va gravar i va analitzar el plor de 60 nounats sans, 30 d'ells de famílies francòfones i els altres 30 de famílies germanòfones, entre 3 i 5 dies després del naixement. L'anàlisi va revelar clares diferències, basades en l'idioma matern.

En l'experiment, els nadons francesos van tendir a plorar en un to ascendent, mentre que els alemanys ho van fer en un to descendent, unes diferències característiques entre els dos idiomes, va explicar Wermke. Aquests resultats demostren l'impacte de l'idioma natiu des del primer moment, segons els investigadors.

Estudis anteriors havien demostrat que els fetus humans són capaços de memoritzar sons del món extern ja en l'últim trimestre de gestació. Però encara que se sabia que l'exposició prenatal a l'idioma matern influeix en la percepció dels nounats, es pensava que els seus efectes sobre la pronunciació de sons es donaven de forma molt més tardana.

Els nounats prefereixen la veu de la mare a totes les altres, perceben el contingut emocional dels missatges que els envia mitjançant l'entonació, i senten una forta motivació d'imitar-la per a atraure-la i crear llaços afectius, segons l'estudi.

I l'entonació de la mare és l'únic aspecte del llenguatge que són capaços d'imitar, fet que explicaria els resultats de l'estudi, assenyalen els científics.

(Agència Efe, 6 novembre 2009)

Alemany

Informació publicada a InfoReflexCat (Geocities) entre l'agost del 2004 i l'agost del 2005

Entra en vigor la nova normativa ortogràfica de l'alemany

4 agost 2005. El dia 1 d’agost van entrar en vigor a Alemanya les noves normes ortogràfiques. Des d’ara, a totes les escoles alemanyes s'ensenya la nova normativa pactada per a tot l'àmbit germànic l’any 1998, amb la finalitat de simplificar la complexa gramàtica alemanya.

La nova norma va ser aprovada el 1998 pels responsables d'Educació dels setze estats federats alemanys i pels de Suïssa i Àustria. Es va pactar una aplicació gradual al llarg de set anys, amb diversos terminis de transició, fins a l'entrada en vigor definitiva.

Hi ha dos Länder alemanys, però, Baden Württemberg i la Baixa Saxònia, que continuaran almenys un curs escolar més en la fase de transició que es va encetar l’any 1998 i que era la vigent fins al dia 1. És a dir, en aquests dos estats federats es continuarà permetent la convivència entre la norma antiga i la nova, i les escoles no hi comptabilitzaran encara com a “falta ortogràfica”, com es farà a partir d'ara a la resta de la federació, l’ús de l'ortografia segons les antigues normes. Aquest nou any de transició és el fixat com a termini màxim per una comissió d'experts que ara fa una darrera revisió, la “definitiva”, de les noves normes, ateses les nombroses protestes i decisions de rebel·lia oberta que han provocat.

Alguns dels principals escriptors en llengua alemanya, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger, Martin Walser i Elfriede Jelinek, no han acceptat la norma. La reforma tampoc ha prosperat entre la majoria dels ciutadans. Segons un sondeig de l'institut Allensbach, només a un 8% dels ciutadans els sembla bé el nou sistema, davant el 61% que el rebutgen. Alguns dels editors de premsa més importants encara no accepten la norma: Bild, Der Spiegel, Frankfurter Allgemeine Zeitung...

(Font: elaboració pròpia, a partir d'informació de premsa)


Part de la premsa alemanya rebutja la reforma ortogràfica del 1998

22 agost 2004. Les empreses editorials més importants de la premsa alemanya han decidit renunciar a la reforma ortogràfica que es va fer el 1998 i que, després de set anys de transició, serà vinculant a partir del 2005. L'obligació de la reforma, que modifica poques paraules de l'alemany estàndard i que afecta només la llengua escrita, abasta tots els documents oficials de l'Estat, del món acadèmic i dels mitjans de comunicació públics.

Els editors del setmanari Der Spiegel (DS) i del diari Süddeutsche Zeitung (SZ) i l'empresa editorial Axel Springer (AS), que inclou capçaleres com ara el prestigiós diari Die Welt (DW) i el sensacionalista Bild Zeitung (BZ) –el més venut d'Alemanya, amb quatre milions d'exemplars–, amb els seus respectius dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag, tornaran a l'antiga ortografia perquè consideren que la nova només confon i genera errors. “La confusió creix de manera constant”, han dit els d’Axel Springer, mentre justificaven la decisió en el fet que els seus mitjans han de coincidir amb “la preferència de la majoria dels lectors”.

El president de l'Autoritat Educativa de Suïssa, Hans Ullrich Stoeckling, ha criticat la posició dels responsables d’Axel Springer i Der Spiegel, acusant-los que "mai han estat uns grans defensors de l'idioma".

Fins ara, només el Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ), un altre diari de prestigi a Alemanya, s’havia atrevit a declarar-se en rebel·lia l'agost del 2000, quan només feia un any que treballava amb la nova ortografia. El FAZ era l'únic diari que havia tornat a publicar la paraula dass (el relatiu que) amb ß (daß), que és com s'havia escrit sempre.

Amb aquesta acció de marxa enrere, la vella ortografia ha tornat a les capçaleres més importants de la premsa escrita. SZ, FAZ, DW i BZ sumen al voltant de 15 milions de lectors de premsa diària. Si es compten els que llegeixen la revista Der Spiegel i la difusió dels dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag s’arriba a 18 milions de lectors que, en part, no coincideixen amb els dels diaris.

La reforma proposada l’any 98 afecta principalment la separació de síl·labes, la substitució sistemàtica de l’omnipresent lletra ß per ss i del també freqüentíssim dígraf ph per f en moltes paraules, la separació de paraules compostes que abans s'escrivien juntes o l'ús de majúscules en els substantius. A més, en substitució de les gairebé cent regles que existien per escriure les comes, es va passar a només nou. La finalitat de tot plegat era simplificar i fer més lògica l'ortografia, però els editors rebels asseguren que moltes de les regles noves no són més lògiques que les antigues i que en general ha augmentat més que minvat la confusió dels usuaris.

Ara, el caos

Tot i els sis anys transcorreguts des que va començar a entrar en vigor la reforma, la majoria dels alemanys encara no dominen la nova ortografia. I n’hi ha que en l'intent d'aprendre-la ni se n’han sortit del tot ni han conservat la vella, i els surt un poti-poti. La majoria de la gent, segons els detractors de les normes del 98, continua escrivint de la forma antiga. Però el canvi ha produït ja que molts nens que fa sis anys que aprenen la nova norma a l'escola, escriguin ara de manera diferent que els seus pares.

Hi ha editorials, a més a més, que han seguit publicant els llibres a l'antiga, i escriptors com Günter Grass o Martin Walser van decidir que continuarien escrivint com ho havien fet tota la vida. Hans Magnus Enzensberg ha arribat a qualificar la reforma d'absurda. “La reforma –ha escrit el FAZ– és una desgràcia pública. Ha creat una comunitat lingüística confosa, un país on els pares escriuen diferent que els fills, on els nens escriuen diferent que els autors que estudien i on els escriptors escriuen diferent que els mitjans de comunicació”.

La reforma de l'alemany es va materialitzar després de dues dècades de debat. La Comissió per a la Reforma de l'Alemany és un organisme dependent de l'Institut de la Llengua Alemanya (IDS), format per acadèmics d'Alemanya, Suïssa i Àustria. Qualsevol decisió que prengui l'Institut s'aplica als tres països, i cap d'ells no pot decidir res pel seu compte. A més, per fer marxa enrere caldria una decisió consensuada no sols dels tres països, sinó també dels responsables de cultura i els caps de govern dels cantons i Länder que els componen.

Els polítics estan dividits. Fins ara, només s’han manifestat amb claredat a favor de derogar la reforma els caps de govern de Baviera, el Sarre i Baixa Saxònia (tots tres democristians). DS, AS i SZ han demanat als altres mitjans escrits i televisius que s'enfilin al carro de la rebel·lió. La revista Focus ha decidit de moment que farà costat a la reforma. Altres mitjans tenen la intenció d'esperar a veure com transcorren els esdeveniments. Per exemple, les agències de notícies DPA i AP van dir que farien un sondeig entre els clients abans de decidir una cosa o una altra. Una primera enquesta popular de la DPA, però, sembla que deixa clares quines seran les seves preferències: segons aquesta enquesta, un 85% d’alemanys són partidaris de l'antic model. I també es pot comprovar cada dia que la majoria dels diaris van plens de cartes de lectors a favor de retirar la reforma.

Fins ara, però, malgrat la rebel·lió, el Govern alemany ha dit que ni es planteja la retirada de les normes del 98. El president de la Comissió per a la Reforma de l’Alemany, Klaus Heller, ha explicat que l'anterior reforma, que es va fer el 1901, va trobar també una gran oposició, però que amb els anys va desaparèixer. “L'opinió pública –diu Heller– es va adonar que la reforma era millor que el caos. I personalment no crec que ara dos diaris acabin modificant la decisió de tres governs”. La Comissió assegura que retornar ara a l'antic model costaria 250 milions d'euros al sector editorial i al món acadèmic.

A Suïssa, la majoria dels mitjans de comunicació s’han manifestat de manera pragmàtica a favor d'una “solució definitiva”, sigui la que sigui, mentre la polèmica no afecti l'educació a les escoles. Tot i que a Suïssa l'oposició popular a l’actual renovació de l'alemany és també majoritària, s'han aportat propostes alternatives per aconseguir un consens. Per exemple, un col·lectiu d'acadèmics han sol·licitat un referèndum i el prestigiós diari de Zuric Neue Zürcher Zeitung ha apostat per buscar un punt mitjà entre el model antic i el nou, ja que "sense el suport dels mitjans alemanys, la reforma no pot tirar endavant".

I a Àustria, la “Guerra de la Melmelada”

A Àustria, el conflicte principal va per una altra via. S’han aixecat veus que han reclamat l’oficialitat de l’austríac a la Unió Europea, no pas per raons ortogràfiques, en aquest cas, sinó lèxiques. Un manifest fet públic aquest estiu per un grup d’escriptors –entre els quals hi ha Robert Schindel, Marlene Streeruwitz, Peter Henisch, Christian Ide Hintze i Roland Neuwirth, i el germanista Rudolf Muhr– assegura que l’alemany estàndard i l’alemany austríac no són el mateix, i clama a favor de la independència de l’austríac a tots els efectes. El motiu inicial de la discussió és que en austríac la confitura es diu marmelada i no pas konfitüre, com fan els alemanys.

Fins ara, les peculiaritats lèxiques de l’alemany austríac –una de les quals és la marmelada– no havien posat en dubte l’estàndard alemany. El desencadenant de la guerra actual és una directiva local de la Unió Europea que estableix que els productes austríacs que no estiguin destinats al consum intern han d’etiquetar-se en alemany estàndard, i afegeix una llista de 23 paraules que no entren en l’estàndard i es consideren “austricismes”.

El manifest dels escriptors assegura que l’austríac “no és una llista de dues dotzenes de paraules”, sinó una llengua amb identitat pròpia, i exigeix al Govern de Viena no sols que pagui les despeses suplementàries que implica la norma europea d’etiquetatge, sinó que “incentivi la consciència lingüística austríaca i europea” i estudiï la viabilitat d’una reforma ortogràfica “d’acord amb el context europeu i el passat multilingüe d’Àustria”.

Els promotors del manifest han anat més enllà –ja es veu que la cosa venia de lluny i que potser els alemanys havien pecat més d’un cop de prepotència– i demanen que es modifiqui la Constitució d’Àustria i que s’hi declari l’austríac com a llengua oficial de l’Estat, o almenys cooficial. No obstant això, una enquesta del diari Neue Zürcher Zeitung diu que el 62% dels austríacs prefereixen continuar vinculats a l’alemany estàndard, mentre que són un 32% els que s’estimen més tenir autonomia pròpia. Un 12% dels enquestats asseguren que ells ja escriuen habitualment en “austríac” i no en alemany.

L'origen de la discussió, doncs, que semblava pròpia d’anglesos puritans al voltant d’una tassa de te, ha aixecat fins i tot serioses declaracions de secessió lingüística. És el que es coneix a Àustria com a “Marmeladenstreit” i a Alemanya com a “Konfitürestreit”, o sia, Guerra de la Melmelada.

(Font: elaboració pròpia, amb informacions d’El Periódico 7 agost 2004, i Avui 21 agost 2004)

La paraula prohibida

per Julià Guillamon

Dino Buzzati, «La paraula prohibida» (Seixanta contes): «Per velades referències, bromes al·lusives, prudents circumloquis, murmuris confusos, al final he arribat a la conclusió que en aquesta ciutat, on em vaig traslladar ara fa tres mesos, hi ha la prohibició de fer servir una paraula. Quina? No ho sé. Potser és una paraula estranya, poc corrent, però també podria tractar-se d’un mot comú i, en aquest cas, per un que fa una feina com la meva, podria provocar-li algun inconvenient.»

Vaig llegint i la situació m’és familiar. Hi ha una paraula que no pronuncia ningú. El protagonista va a veure un savi, que li confirma que açò es així. El precepte no va acompanyat de cap càstig, no provoca mala consciència. És, simplement, conformisme: la pau de qui se sent en harmonia amb la massa, la inquietud i el disgust d’allunyar-se de la norma. Segons el savi, la iniciativa sorgí de les autoritats per a provar la naturalesa acomodatícia de la gent i ha arrelat tan profundament que fins si algú pronuncia la paraula per error, els altres fan veure que no la senten. Si hom l’escriu en un text, el linotipista s’encarrega de burlar la seva argúcia: en compte d’ella apareix un espai en blanc.

Quina deu ser la paraula prohibida del conte de Buzzati? Llibertat? Poesia? Entre nosaltres, la paraula podria ser Catalunya. Per acció dels boicots de consumidors, dels atacs dels mitjans de comunicació estatals, per la desídia dels mateixos catalans, ha anat desapareixent dels espais públics. La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, en fusionar-se amb la Caixa de Barcelona, passà a anomenar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. I quan la paraula Barcelona es considere també sospitosa es dirà senzillament Criteria. El Reial Automòbil Club de Catalunya ha passat a ser el RACC i ha eliminat qualsevol referència a Catalunya dels fullets i publicacions. Per a no parlar de Forces Elèctriques de Catalunya o Catalana de Gas. Els pròxims seran els de Granges La Catalana. O els de Vichy Catalán, que ja el 2008, per a fer-se perdonar el “catalán” del nom, celebraren en les etiquetes els 800 anys del Mío Cid.

Amb este panorama, es fàcil pronosticar que les noves caixes que isquen de les fusions no esmentaran la paraula Catalunya. Es lògic: si volen guanyar-se el mercat peninsular, una marca que incloga Catalunya o català no té cap futur. I com les anomenarem? Jo propose prendre exemple de José Antonio Maldonado, que durant més de dos dècades fou el meteoròleg de TVE. Per a anunciar l’oratge que havia de fer en Catalunya deia “los Pirineos” o “el noroeste de España”. O, ja que hi som, que li posen “la quarta regió militar”. Quedaria perfecte: Caixa d’Estalvis de la Quarta Regió Militar, en català d’eixe d’ara, traduït a màquina.

(Adaptació de l’article publicat a La Vanguardia, 22 octubre 2009)

El nom del País Basc

per Luis María Martínez Gárate

El nom històric més antic del País Basc és el de Bascònia. Quan el poble basc en l’alta edat mitjana (segle IX, després de la batalla d’Orreaga-Roncesvalles, en què els bascos van derrotar l’exèrcit de Carlemany) va crear una organització política, la va fer a l’estil de l’època, i conformà el Regne de Pamplona. La seva esplendor arribà el primer terç del segle XI amb Sanç III el Gran. Van succeir etapes convulses en què Castella i Aragó (criatura segregada parcialment del Regne de Pamplona) maniobraren contra aquest regne, li prengueren molts territoris (Bureba i Demanda, avui Burgos, la Valdonsella, avui Aragó) i estigué a punt de desaparèixer. El segle XII van ser els reis Garcia Ramírez IV el Restaurador i, sobretot, el seu fill Sanç VI el Savi els qui van donar al regne una empremta “moderna”. El nom passà a ser Regne de Navarra. L’estructura de l’administració era territorial, però els administradors dels territoris (“tinences”) no eren hereditaris sinó de designació reial. Castella, al contrari, tenia un sistema feudal molt més clàssic en el qual l’administració dels feus era hereditària. Aquesta va ser una de les raons per les quals la família dels Lope de Haro va canviar-se amb tot l’equip al “castellà”. Amb ells passà a poder de Castella la Rioja i la part del que avui és Biscaia, que no incloïa el Duranguesat. Això va ser cap al 1175.

Una mica més tard, l’any 1200 i sota el regnat de Sanç VII el Fort, Castella ocupà militarment els territoris del Duranguesat, Araba i el que el segle XV seria Gipuzkoa. Vitòria Gasteiz va caure després d’un setge de nou mesos. Navarra perdé l’eixida “normal” al mar... I sobretot, un poble que s’havia institucionalitzat políticament en el Regne de Navarra es va trobar dividit. Tots van continuar essent bascos després d’aquella conquista, però els occidentals (“provincias vascongadas” més o menys des de l’època d’Esteban de Garibay, cronista de Felipe II d’Espanya i d’origen guipuscoà) van continuar considerant-se de nom gentilici com a “bascos”, tot i que políticament havien passat a ser “castellans”. Els bascos orientals continuaven essent igual de bascos, i mantenien la seva organització política, regne, estat o com vulguem dir-ne, però independent. El nom polític es va imposar, perquè tenia més transcendència internacional al gentilici, i van quedar com a “navarresos”.

Com es coneix més els habitants de Portugal? Com “lusitans” o com “portuguesos”? Els alemanys són “germànics” o “francs”? I els francesos, són “francs” o “gals”?

El nom polític dels bascos independents políticament va ser el de navarresos fins que el 1512-21 Castella conquerí la resta de la Navarra del sud del Pirineu, tot i mantenir posteriorment (fins al 1841) una determinada estructura política semiindependent (Corts, Cambra de Comptes, alguns nivells de tribunals, etc.) La part nord va ser incorporada a la monarquia francesa per Ludovic XIII el 1620 (Decret de la Unió).

Es just a l’època en què la Navarra del Sud deixa de ser independent i la del nord continua com a tal que es comença a imprimir literatura en llengües “vulgars”. És el regne de Navarra (Navarra del Nord i Bearn) on tenen lloc les primeres expressions en llengua basca impresa (Bernat d’Etxepare, Linguae Basconiae Primitiae el 1545, la traducció a l’euskera del Nou Testament per Lizarraga en 1571, el Gero d’Axular el 1643...).

Justament aquí, i en els textos fa poc trobats a Araba de Pérez de Lazarraga (1550), és on apareix Euskal Herria com la paraula que designa els bascos. És una denominació centrada sobre la llengua i la cultura. Navarra, en la pràctica, políticament estava extinta. La denominació política passa a ser substituïda (quin remei!) per la lingüísticocultural.

I així s’arriba al segle XIX, època en què l’ús normal per a referir-se al país és Euskal Herria, mentre es reserva el de Navarra per a les restes del territori independent fins al 1841 (famosa llei mal anomenada “paccionada”), en què va esdevenir una província més de la monarquia espanyola.

Ja al final del XIX i començament del XX Arana Goiri intenta aplicar a Bascònia la idea nacional, tan estesa arreu del món en aquells anys. Però Arana Goiri té greus dèficits de coneixement històric. Sublima uns imaginats territoris bascos que van ser independents “tots i cadascun d’ells” i que “tots i cadascun d’ells” van pactar amb Castella la unió foral.

La realitat històrica és que el País Basc sí que va ser independent, però ho va ser a través de l’estructura política que va constituir el regne de Navarra i no de cap més manera. És fals que hi hagués “pactes” amb Castella. Hi hagué conquestes, i els “reconeixements forals” comporten un intent de justificació de les mateixes elits del país davant Castella i de Castella amb les elits per tal de mantenir una situació “pacífica”. Ja es va veure, sobretot a partir de Godoy i els seus intents unitaristes, com la rebel·lió dels bascos va desembocar en la guerra carlina de 1833-39.

Tornant al fil d’Arana Goiri, cal dir a favor seu que va pensar que qualsevol país que aspiri a ser independent ha de fer-ho sota una sola denominació política. Sabino no es va assabentar que Navarra era aquella denominació, ja clàssica, històrica i reconeguda internacionalment. I es va inventar “Euzkadi”. El sufix “di” en euskera designa “conjunt” (així pagadi ‘fageda’, de pagoa ‘faig’, o artadi ‘alzinar’, de artea ‘alzina’, etc.).

La nova denominació va aixecar en aquella època una gran polèmica a la Revista Internacional de los Estudios Bascos (RIEV), tot just creada per Julio de Urkijo (1909).

El nom va ser modernitzat en l’època franquista i la transició per fer-lo derivar de l’arrel “eusk” ‘basc’ i no, com defensaven algunes escampadisses mentals, de “euzk” dient que venia de “eguzki” ‘sol’, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor.

Lògicament, entre el nom triat, la pretensió de fer oblidar la denominació política real dels bascos i el deteriorament de la societat de la Navarra sud-pirenenca després de la derrota de les guerres carlines i les pèrdues demogràfiques associades amb el descoratjament afegit en una societat inerme, va fer que el nom no fos acceptat justament allí. I així continuem.

Si a això s’afegeix l’eslògan amb què els partits abertzales de l’anomenada Comunitat Autònoma Basca, durant la transició, eixordaven en la Navarra que continuava fent servir aquest nom allò de “Nafarroa Euskadi da” (Navarra és Euskadi) estava tot servit per al que ha anat arribant posteriorment.

(Adaptació d’una comunicació publicada a la llista Migjorn, 9 octubre 2009. Teniu més informació al bloc de l’autor i també a Nabarralde.)

(La il·lustració representa Sanç VI de Navarra, anomenat el Savi)

Polanski i el punt de vista

per Gemma Lienas

«[...] El punt de vista des del qual s’explica qualsevol història, sigui una novel·la, una imatge promocional o una notícia, és bàsic per comunicar una determinada emoció o traslladar conceptes a qui llegeix, mira o escolta.

»La notícia de la detenció de Roman Polanski, cineasta reputat de 76 anys que, fa tres dècades, va drogar i violar una nena de 13 anys, crec que és un exemple il·lustratiu d’això anterior. És a dir, que no sols és un director de cine rellevant, sinó que, a més a més, i sobretot en aquest cas, és un pederasta i violador. Si el periodista diu que “probablement Polanski ha de maleir la seva trobada amb la núbil [sic*] aspirant a model en el passat”, provoca un sentiment d’empatia en el lector. Si el periodista, en explicar que la senyora tal (la víctima) va demanar fa temps que es tanqués el procés, ho fa sense ometre el nom de la dona (amb la qual cosa la victimitza el doble) i ometent, en canvi, la raó per la qual ella va exigir posar fi a aquella història (que els mitjans la deixessin en pau), predisposa lectors i lectores contra la nena violada. En tots dos casos, el periodista ha explicat la història des del punt de vista de Polanski (blanc, ric, home...), és a dir, el poder. [...]»

(Extracte de l’article publicat a El País, 12 octubre 2009)

* Nota del vigilant: núbil vol dir ‘que està en edat de casar-se’. Si el periodista al qual cita Lienas volia dir que segons la llei espanyola (i altres) una noia a 13 anys ja és lliure per mantenir relacions sexuals i que els seus pares no poden actuar contra el qui l’ha seduïda, tingui el seductor l’edat que tingui, tret del cas que la nena denunciï que ha estat forçada, no hi ha res a dir, núbil està ben emprat. Però no deixa de ser una notable manipulació, des del meu punt de vista, que el periodista anomeni també núbil (com dient: ja era una dona prou gran com per casar-se) una noia de 13 anys que va ser drogada i violada. No sé si Lienas s’hi ha fixat.

La nostra suor

(Miquel Ferreres, El Periódico 9 octubre 2009)

‘Cercanías de Barcelona’: 20 anys de retard respecte a Madrid

El pla Cercanías 2015, pel qual el Ministeri espanyol de Foment diu que invertirà el pròxim lustre 4.000 milions d’euros per millorar i prolongar la xarxa de trens de la metròpoli de Barcelona, no serà suficient per posar en solfa un entramat que ha estat persistentment descurat per tots els governs de Madrid les últimes dècades. Si es comparen les conurbacions de Barcelona i Madrid pot dir-se que els trens de rodalia catalans es troben en el punt on estaven els de la capital espanyola el 1989. En aquests 20 anys, on res o molt poc ha passat a la xarxa de Barcelona, Madrid ha fet un gran salt endavant. Un salt que, pel que sembla, es vol continu, ja que si l’Estat espanyol se suposa que aporta un dineral a Barcelona per a la seva xarxa, la inversió a Madrid és encara més gran: un 25% més, fins als 5.000 milions.

Aquests 20 anys, la xarxa de Madrid ha augmentat en 65 quilòmetres la seva extensió i ha foradat diverses vegades el centre de la ciutat. Transporta avui 940.000 viatgers al dia i, per si no n’hi hagués prou, el seu futur sembla esplendorós. Per la seva banda, a Barcelona no només no s’ha fet gairebé res, sinó que s’ha destruït el que ja hi havia. Ja fos per la construcció de la Vila Olímpica –la línia del Poblenou–, o per l’arribada de l’AVE a la ciutat –l’alta velocitat ocupa les dues vies que abans eren dels trens de rodalia–, es van anar tancant entrades i vies d’accés a l’urbs. Madrid va córrer cap endavant, Barcelona va tirar cap enrere. I no per agafar impuls.

El pla Cercanías 2015 per a Madrid, amb una dotació de 5.000 milions, més 600 que hi posa la seva comunitat autònoma (amb diners recaptats, entre d’altres procedències, dels impostos que paguen els milers i milers de funcionaris ministerials que hi viuen i els treballadors de les grans empreses expúbliques «de ámbito nacional», totes amb seu a Madrid), preveu una prolongació de la xarxa en 115 quilòmetres, un 30%, i això que en l’actualitat Cercanías Madrid ja dóna servei al 89% dels sis milions d’habitants de la regió. Es construiran, a més, 25 noves estacions, un nou túnel pel centre de Madrid –el cinquè– i es quadruplicaran –un concepte desconegut a Barcelona– 66 quilòmetres de la xarxa. Tot això per 4.220 milions. Els altres 780 s’invertiran en programes de modernització i millora de la xarxa.

L’àrea de Barcelona té 5,5 milions d’habitants. Només un 9% menys que la de Madrid. A Barcelona, Renfe Cercanías (‘Rodalies’, en diuen des de fa un temps com una gran concessió a la colònia, com si fent-ho així ens hagués de ser més difícil no perdonar-los el seu menysteniment continu) dóna servei al 75% dels habitants de l’àrea metropolitana, 4,1 milions de persones. Transporta 410.000 passatgers al dia per gairebé exactament les mateixes vies per on, el 1989, n’hi viatjaven 140.000.

Arribats en aquest punt, els diners que se suposa que aportarà el govern de Madrid per als trens de proximitat de Catalunya es repartiran de la manera següent: 510 milions per modernitzar les infraestructures (un 35% menys que a Madrid o, dit d’una altra manera, la capital espanyola rep en aquest concepte el 52% més que la catalana). Un total de 2.540 milions per a les noves línies –25 quilòmetres– i duplicacions d’aquells trams que, a la sisena regió metropolitana d’Europa, segueixen sent en via única. En percentatges, Madrid rep en aquest apartat un 40,6% més. Tan sols els 950 milions aportats a Barcelona per a nous intercanviadors superen la partida equivalent madrilenya (650). Potser perquè aquí es destinen 350 milions a modernitzar estacions, cosa que, pel que sembla, ja no és necessària a Madrid.

(Extracte reelaborat del text publicat per Xabier Barrena, El Periódico de Catalunya, 6 setembre 2009)

Les formes de la no-violència

No-resistència
Els no-resistents rebutgen tot tipus de violència física per principi i es concentren a mantenir la pròpia integritat. La practiquen, per exemple, els de l’agrupació religiosa amish.

Reconciliació activa
Rebuig de la coerció basada en la creença en la bona fe activa i en la reconciliació. Utilitzada per grups activistes religiosos.

Resistència moral
Els resistents morals resisteixen de forma activa el mal amb mitjans pacífics i morals com l’educació i la persuasió. És la base d’una gran part del pacifisme occidental.

No-violència selectiva
Rebuig a participar en algunes guerres determinades o tipus de guerres, com ara la nuclear.

Resistència passiva
S’utilitzen tàctiques no violentes perquè una campanya violenta fracassaria. És el cas de la majoria de vagues, boicots i moviments de no-cooperació.

Resistència pacífica
Els resistents pacífics creuen que els mètodes no violents són més eficaços que els violents.

Acció directa no violenta
Els qui la practiquen poden considerar la no-violència tant un principi moral com un mètode pràctic. L’objectiu fonamental és aconseguir la victòria. Es pot traduir en vagues, ocupacions, segudes i altres mesures.

No-violència gandhiana
Busca arribar a la veritat a través de l’amor i l’acció correcta. Requereix l’eliminació de la violència d’un mateix i de l’entorn social, polític i econòmic.

Revolució no violenta
Els revolucionaris creuen en la necessitat d’un canvi bàsic individual i social i consideren que els principals problemes de la societat actual són estructurals. En són exemples la Revolució de Vellut de Txecoslovàquia el 1989 i la Revolució Taronja a Ucraïna entre el 2004 i el 2005.

(Font: Nonviolence International. Recull publicat a l’Avui, 23 setembre 2009)

Legals i il·legals

Miquel Ferreres, El Periódico, 18 setembre 2009

Per què ens bombardegen?

(Miquel Ferreres, pres d'El Periódico 12 setembre 2009)

L’esclavatge de la connexió ininterrompuda

El 3 de abril de 1973 Martin Cooper va fer la primera trucada amb el Dyna-Trac, un prototipus de Motorola, l’empresa per a la qual treballava aleshores. Va trucar a Nova York, a la competència, amb tota la premsa al davant. «Ningú no es creia que pogués funcionar, però ho vam demostrar», ha explicat aquests dies. Els primers terminals que es comercialitzaren, ja els anys vuitanta, costaven més de 4.000 dòlars, pesaven al voltant d’un quilo i la bateria no donava per a més de 20 minuts trucant. «En realitat, no crec tampoc que ningú pogués aguantar tant de pes al costat de l’orella durant tant de temps», justifica flegmàtic Cooper.

Les trucades següents van ser a Washington estant, on va haver de convèncer els senadors de la importància d’aquest tipus de comunicacions, per tal que es creés un marc legal que gestionés l’espectre radioelèctric al país. A partir d’aquell moment va sorgir la competència, i no va ser tan senzill. «Ningú no volia ser el segon», confessa Cooper.

Cooper ha aportat ara algunes dades que fan palesa la dependència que tenim del telèfon mòbil: «Hi ha estudis que demostren que si algú ha de renunciar a alguna cosa s’estima més deixar estar el cotxe que no el terminal. Fins i tot n’hi ha que han quedat sense feina i estalvien en menjar per poder mantenir la línia de mòbil.»

En contra del cada cop més habitual tot en u, Cooper ha augurat terminals «adaptats a les necessitats de l’usuari. Uns voldran una bona càmera i altres navegar per internet». El seu telèfon és un terminal senzill, de tipus petxina, només amb els números de marcar, una pantalla petita i un botó per parlar amb l’operador. «El va inventar la meva dona, Arlene Harris, i és perfecte per parlar, sense més complicacions. El auricular és a l’orella i el micròfon a la boca. És d’una senzillesa extrema. Malauradament només es comercialitza als Estats Units.»

Cooper està content per la competència entre sistemes operatius i terminals: «No he tocat mai un Iphone, però aquesta guerra entre Android, Apple i Symbian em sembla d’allò més democràtica. Portarà més innovació. És millor que un sol sistema per a tothom. Això seria com una dictadura. L’elecció dels usuaris fa que es promogui la innovació.»

El problema de la connexió contínua

Un reportatge publicat al diari The Wall Street Journal explica que un grup de treballadors estatunidencs han portat als tribunals la seva empresa, T-Mobile USA, per haver-los obligat a portar un mòbil i respondre a trucades i missatges de feina fora de l’horari laboral, sense cap mena de retribució.

Sentir que no es desconnecta de la feina, que no hi ha un temps privat que no pugui ser interromput, és una idea molt estressant, que es nota «a mitjà termini, encara que no afecta tothom igualment. En qualsevol cas, aquestes vacances cada cop he vist més gent a l’hotel amb el portàtil, mirant el correu», explica Miguel Garcia Sáiz, professor de psicologia del treball de la UCM.

«De debò que tot és inajornable? He trobat poques situacions en què calgués prendre una decisió immediata. Crec, més aviat, que és una manera que tenen els que manen de descarregar pressió sobre els treballadors. Ells tenen molta tensió, i han de respondre a superiors als quals no poden no donar una resposta. Sembla que passa per davant reaccionar de seguida, encara que no se solucioni res, només per poder dir “hi estem treballant”», diu Rubén Martínez, físic de 33 anys, cap intermedi d’una gran empresa de telefonia.

L’aparell també és capaç d’activar altres pors. Durant el cap de setmana o per vacances, quan sona, interromp; però, i si no sona? En molts magins s’enceta un pensament d’angúnia: «Ja no em tenen en compte? No sóc necessari per solucionar problemes? No es recorden de mi?» Sembla absurd, com si fos el testimoniatge d’un jonqui, però existeix.

«L’ús de l’Iphone o la Blackberry no pot ser compulsiu. Als EUA aquesta addicció s’anomena crackberry, i consisteix a mirar més de 400 cops cada dia la pantalla», diu José Manuel Romero, d’Adicciones Digitales. En realitat, aquestes persones són addictes a la feina, i sembla que ficar-se a la butxaca un d’aquests terminals mòbils d’empresa pot ser el camí més recte per esdevenir-ho.

(Extracte de les informacions publicades a El País per Rosa Jiménez Cano, 4 setembre 2009, i Silvia Blanco, 5 setembre 2009)

Fets diferencials: l’ocupació pública és un 8% a Catalunya i un 23% a Extremadura

Tot i que el nombre total de funcionaris que hi ha a Catalunya ha crescut un 18% en el període 2004-2009, fins als 299.779 treballadors en les diverses administracions (i això vol dir quasi 55.000 llocs de treball més que hem de pagar entre tots), continua mantenint-se en el 8% de treballadors el percentatge dels que treballen per a alguna administració a Catalunya estant, la mateixa xifra que l'any passat. En canvi, a Extremadura l’ocupació pública abasta el 22,7% del total dels assalariats, segons els estudis encarregats els darrers anys per la patronal Pimec a l’economista Modest Guinjoan. Les últimes dades comprenen, com hem dit, el període 2004-2009.

L’increment de funcionariat ha estat aquests anys més important a Catalunya (18% més funcionaris que el 2004) que al conjunt de l’Estat (12% més que el 2004): Catalunya és la tercera comunitat on més ha augmentat l’ocupació pública en els darrers cinc anys, només per darrere de Múrcia i les Balears. Amb tot, Catalunya continua sent, amb diferència, la comunitat amb menys funcionaris per cada mil habitants, i també si es compta només la població activa.

Dels quasi 300.000 treballadors públics que hi ha a Catalunya, més de la meitat, 162.000 (el 54% del total), treballen per a la Generalitat; gairebé 100.000 (el 25% del total i gairebé 20.000 més que el 2004), per a les administracions locals (ajuntaments, diputacions i consells comarcals); i més de 31.000 (10,5% del total) per a l’administració estatal a Catalunya, que ha perdut un 4,5% de funcionaris al nostre país (un 23,5% d'aquesta pèrdua ha estat en forces de seguretat, percentatge que implica que en algun altre àmbit els funcionaris estatals a Catalunya han d’haver crescut, malgrat les transferències).

Si comparem les xifres catalanes amb les estatals, a l’Estat espanyol hi ha actualment 2,9 milions de treballadors del sector públic. Més d’una cinquena part (el 21,3%) treballa en l’administració central i un 23,6% en la local. Els de les administracions autonòmiques són un 49,3%. A casa nostra viuen només, doncs, l’11,2% de tots els empleats públics que hi ha a l’Estat, quan Catalunya representa el 16% de la població, el 17,3% dels treballadors i el 18,8% del pes de l’economia de l’Estat mesurat en termes de producte interior brut (PIB).

Personal al servei de les administracions públiques respecte al total d’ocupats (dades en %):

Catalunya 8
Balears 9,9
País Valencià 10,1
Navarra 10,9
País Basc 11
La Rioja 11,3
Múrcia 12,3
Galícia 12,5
Cantàbria 12,5
Madrid 13,6
Astúries 13,9
Canàries 14,1
Aragó 14,5
Andalusia 15,3
Castella - la Manxa 15,4
Castella i Lleó 16,1
Extremadura 22,7

Així doncs, el 8% dels treballadors catalans treballa per a alguna administració pública. En canvi, a Extremadura l’ocupació pública abasta el 22,7% del total dels treballadors. Són les dues comunitats amb posicions més extremes dins l’Estat. Comptant tota la població (jubilats, criatures, malalts, aturats crònics, etc.), a Catalunya hi ha gairebé 38 funcionaris per cada 1.000 habitants, mentre que a Extremadura n’hi ha 82, més del doble. Perquè Catalunya assolís la ràtio d’ocupació pública d’Extremadura hauria de contractar mig milió de funcionaris més: multiplicar per dos els que té ara i afegir-ne 200.000 més. És per això que la Pimec ha denunciat que “en determinades comunitats sembla que s’utilitzi l’ocupació pública per col·locar la gent”.

Si els funcionaris de totes les administracions presents a Catalunya han augmentat el 18%, els que són estrictament de la Generalitat han augmentat quasi el 24% des del 2004. Aquest increment s’explica en bona part per les contractacions en l’àrea de l’educació pública i pel desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra, una competència que no té cap altra comunitat autònoma a excepció del País Basc (el nombre de funcionaris en les forces de seguretat ha pujat a Catalunya un 61%). Els docents no universitaris a Catalunya han crescut un 36%, i en canvi els funcionaris de les universitats catalanes han baixat un 9%, fins a 6.600, mentre que en el conjunt de l’Estat les facultats i escoles universitàries públiques ocupen ara un 8% més d’empleats que fa cinc anys. A Catalunya, el 25% dels empleats públics treballa en educació. Pel que fa a la sanitat –que està també transferida– ocupa un 12% del total.

Una altra cosa és l’augment en gairebé totes les àrees dels alts i els mitjans càrrecs de designació lliure, i dels assessors externs que cobren dels organismes públics, creixement que potser no té tan fàcil justificació com el de mestres, metges i mossos, però que també és general a tot l'Estat.

En resum, hi pot haver queixes i crítiques per la multiplicació abusiva d’administracions que hi ha a Catalunya –hi ha funcionaris dels ajuntaments, dels consells comarcals (i aviat de les vegueries), de les diputacions, de la Generalitat (l’executiu amb totes les seves conselleries i el Parlament), de l’Estat, d’Europa, fins i tot de l’ONU–, però aquestes queixes i crítiques han de provenir exclusivament o bé d’Europa i l’ONU o altres organismes i mitjans internacionals (i, per tant, han de ser crítiques que no amaguin el context estatal), o bé dels mateixos catalans. No poden provenir de la resta de l’Estat. Qualsevol crítica procedent de qualsevol racó de l’Estat espanyol, o qualsevol crítica internacional que no tingui en compte el context estatal sobre aquesta qüestió del funcionariat a Catalunya cal considerar-la cínica, mentidera i, sens dubte, objectivament anticatalana.

(Elaboració pròpia, a partir de les dades de Xavier Alegret, Avui 23 agost 2009, i d’Eduardo Magallón, La Vanguardia 14 juliol 2008)

Per què mentim al metge?

per Lara Malvesí

Ja diu el televisiu Dr. House que mai no es pot confiar que els pacients diguin la veritat. Però, tenint en compte que el metge té la nostra salut a les mans, per què li amaguem informació?

La psicòloga Mercè Soriano [...] coincideix que, encara que no es pot generalitzar, tots tendim a mentir d’una manera o altra, segurament de manera inconscient i com a mecanisme de defensa. Però la gran pregunta és: per què? Una raó podria ser la por de ser jutjats pel facultatiu. Però quin sentit final té mentir? “Doncs la fantasia de pensar que amb poca informació i mitjançant un fàrmac podrem solucionar el nostre problema real. Moltes vegades no volem escoltar el que ja sabem, volem un xarop per a la tos però no volem que ens diguin que hem de deixar de fumar”, explica la psicòloga.

En una bona relació entre metge i pacient és bàsic que el doctor o la doctora ajudi a construir un vincle de confiança i que actuï amb tacte. “Si volem una medicina efectiva, necessitarem la col·laboració dels pacients, que confiaran en el diagnòstic del metge i en el tractament si s’han sentit escoltats, si el metge ha estat capaç d’empatitzar amb ells i ho han sentit d’aquesta manera. Els metges aprenen a la facultat la importància d’escoltar, de valorar cada paraula dels pacients, de compartir els dubtes i les emocions, assentir amb el cap, agafar-los la mà, ser allà amb ells.”

Podríem dir que hi ha cinc raons que ens porten a mentir al nostre metge:

Per afecció
A força de dirigir-nos sempre al mateix metge de capçalera amb què ja es visitaven els nostres pares, i abans que ells els nostres avis, la relació amb el professional gairebé és una història d’amor. És el que va fer que en Vicenç, de 40 anys, no li digués a la seva metgessa que un osteòpata li estava tractant el dolor cervical i, en canvi, continués demanant-li que li receptés antiinflamatoris, mentre que el més fàcil era reconèixer que es trobava més bé. Sempre que es tracti d’amagar manipulacions suaus, com massatges, etc., no hi ha perill, però no passa el mateix amb les combinacions de tractaments al·lopàtics clàssics i complements alimentaris, plantes i olis essencials. Els metges alerten que natural no vol dir inofensiu.

Per vergonya
És difícil confessar una micosi, una infecció o altres problemes petits que freguen la intimitat sense por d’exposar-se a un judici final. Sembla mentida, però sovint oblidem que els metges ja ho han vist tot i que és difícil escandalitzar-los, per no parlar del secret mèdic al qual se sotmeten abans d’exercir la medicina. Sobre la vergonya d’explicar tota la veritat, el psicòleg Martin Winckler recorda que una consulta mèdica no és un tribunal, i que el pudor i l’obsessió de ser sermonejats s’han de quedar a la sala d’espera. “Depèn d’una pacient, per exemple, superar l’aprensió i confessar que, tot i un embaràs poc visible, de vegades tendeix a beure més del compte per relaxar-se. I el mateix passa amb el tabac i els anticonceptius, que tampoc no són una bona combinació.”

Per por
La por, un instint animal, no es pot controlar. I ens porta a practicar la política de l’estruç. Per això la Maria, de 59 anys, aterrida davant la idea que li puguin detectar un càncer de mama o de coll d’úter, no ha posat els peus a la consulta del ginecòleg des que va néixer el seu últim fill, que ja té 35 anys. Al metge de capçalera i al seu marit els diu que es fa fer mamografies de manera regular. La por al diagnòstic també va impedir a la Raquel, de 25 anys, fer-se un test de VIH i confessar al seu metge que havia mantingut una relació sexual fora de la parella. Targeta vermella!, ja que la por no només és una mala amiga, sinó que en certs casos, quan ens paralitza i ens impedeix actuar, pot posar la salut en joc i la vida en perill.

Per interès
Mentir per obtenir un medicament del qual ens atreu un efecte secundari és un estratagema a què els professionals de la medicina estan acostumats. D’aquesta manera cada any, cap al mes de març, envaeixen les consultes mèdiques dones víctimes de retenció de líquids o excessivament deprimides. Amb quin objectiu? Obtenir diürètics per perdre uns quants quilos, o Prozac perquè han llegit que aprima, amb els problemes hepàtics, cardíacs o de tiroides consegüents que pot produir la medicació inadequada.

Per cridar l’atenció
La Dolors, de 39 anys, encara se sorprèn quan recorda que va abusar de la credulitat del seu metge de capçalera quan tenia 12 anys: “Vaig fer veure que em feia mal l’estómac perquè m’operessin de l’apèndix, perquè una amiga meva també l’operaven.” Segons la psicòloga Mercè Soriano, “es coneix com la síndrome de Münchausen, en què el pacient es provoca els símptomes per rebre l’atenció del personal i els serveis d’assistència mèdica. Les víctimes d’aquesta patologia fingeixen símptomes d’una malaltia per cridar l’atenció del cos mèdic i perquè els prescriguin el que realment desitgen. I quan el seu interlocutor els descobreix canvien de metge.”


(Extracte del text publicat a Plaers d’Avui 19 abril 2009)

De Fraga a Maó...

Fixeu-vos (espero que ho veureu) com s'anomenen en aquests mots encreuats l'eix vertical i l'eix horitzontal:



Font: L'Aquí, de la Garriga, a través de Directe.cat.

Ja que hi som. Caldria, penso, canviar la dita: «De Fraga a l’Alguer, de Salses al Carxe.»

Futbol i ideologia política

Segons el darrer sondeig del Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol la gent de dretes de l’Estat és majoritàriament del Real Madrid (50% dels que es consideren de dretes, 42% dels que es consideren de centredreta), mentre que l’esquerra és més del Barça. Els simpatitzants del FC Barcelona entre els electors d’esquerres (41,3%) dupliquen els simpatitzants del Madrid (20,3%) d’aquesta mateixa franja ideològica. En canvi, no arriben al 20% els simpatitzants del Barça entre els que es consideren de dretes (18,8%) o de centredreta (16,1%). Cal tenir en compte que en la mitjana estatal (comptant, doncs, els catalans), els simpatitzants del Barça són un 25,7% dels enquestats, mentre que els partidaris del Real Madrid són un de cada tres ciutadans de l’Estat (comptant també els catalans).

El València, l’Athletic de Bilbao i l’Atlético de Madrid són els equips que, a continuació dels dos esmentats, tenen més partidaris, però cap d’ells no arriba al 6% de suport global a l’Estat. Ideològicament, els de l’Athletic són majoritàriament d’esquerres (0% de suports entre els ciutadans que es consideren de dretes), els de l’Atlético de Madrid van molt empatats (tot i que amb més suport de l’esquerra que de la dreta) i els del València són molt majoritàriament de dretes (15,6% de suport de la gent de dretes davant 1,4% de la d’esquerres).

També són significatives les dades futbolístiques amb relació al vot declarat. Els dos grans partits polítics estatals, PP i PSOE, tenen més simpatitzants del Real Madrid que del Barça, però així com només un 13,7% dels votants del Partit Popular simpatitza amb el Barça i prop del 50% són partidaris del Real Madrid, pugen al 26% els votants del PSOE que diuen que són del Barça i baixen a un 33% els del Real Madrid (els del PSOE coincideixen amb la mitjana estatal). En canvi, gairebé el 30% dels que es qualifiquen com a votants d’Izquierda Unida diuen que prefereixen el Barça, davant un 25% que simpatitzen més amb el Madrid.

Pel que fa als partits d’àmbit nacional, les dades són rotundes: gairebé el 85% dels electors de CiU i més del 93% dels d’ERC sintonitza amb el FC Barcelona, i la resta de les simpaties (15% dels de CiU, 7% dels d’Esquerra) se les han de repartir els altres equips de l’Estat.

Segons la mateixa enquesta un 35% de la gent situada a l’esquerra té interès per la selección española, mentre que entre el 53 i el 65% de la gent de centre i de dretes té interès per aquest equip de futbol.

(Elaboració pròpia a partir de les dades de Carles Castro, La Vanguardia 20 juliol 2009)

«La ingrata conducta del pueblo catalán...»

per Joan B. Culla i Clarà

La catalanofòbia té una llarga història a Espanya, i la democràcia no ha aconseguit eradicar-la. Ara, la dreta política i mediàtica* torna a atiar-la amb motiu de la reforma del finançament autonòmic

El recent part del nou model de finançament autonòmic ha originat la reaparició d’un reflex, d’una pulsió, d’un recurs polític que recorre espasmòdicament la vida pública espanyola des de fa ja unes quantes centúries, tot i que hi ha qui s’entesta a negar-ne l’existència: vull dir la catalanofòbia.

Podria dir-se que, des del segle XVII, gairebé sempre que Catalunya –ja s’entén, els sectors en cada moment hegemònics de la societat catalana– ha pretès preservar o millorar el seu estatus dins l’Estat espanyol, ja fos monàrquic o republicà, tradicional o parlamentari, això ha suscitat a l’Espanya de matriu castellana moviments poderosos de rebuig i desqualificació, que tot sovint han adquirit un biaix de prejudici o de fòbia anticatalanes. Ja en els dies de Felip IV i Olivares algú de la talla de Quevedo no va dubtar a escriure que “son los catalanes aborto monstruoso de la política”, o que “el catalán és la criatura más triste y miserable que Dios crió”, entre d’altres floretes.

Dos segles i mig després, el protagonisme dels Figueras, Pi i Margall, Tutau o Suñer i Capdevila en els primers executius de la República de 1873 va fer que un diari madrileny denunciés que “España ha pasado a ser patrimonio de Cataluña”, una alarma que mai no l’ha suscitada la presència en el Govern d’andalusos, gallecs o bascos, per molts que fossin; i el redactor afegia: “Pues todavía no están contentos. Será necesario que el resto de España les pague (a los catalanes) un crecido tributo, para que nos dispensen el obsequio de no declararse independientes ni piensen en mudar de nacionalidad.”

Els sona la tonada? Amb aquests precedents, el naixement del catalanisme polític va infondre als discursos catalanòfobs una justificació i una rendibilitat que els van fer florir.

Quan el moviment catalanista feia les primeres passes, dos joves valors del partit conservador, José Martos O'Neale i Julio Amado, van publicar el volum Peligro nacional. Estudios e impresiones sobre el catalanismo (Madrid, 1901). Es tractava d’una alerta estrident i melodramàtica sobre el risc que Catalunya esdevingués a curt termini una altra Cuba, aquest cop dins dels límits peninsulars. En l’apartat de les solucions, però, Martos i Amado no en proposaven només contra els catalanistes (lleis repressives d’excepció, desterraments), sinó contra el conjunt de la societat sospitosa: prohibició absoluta del “dialecto catalán” en l’espai públic, “incompatibilidad de los catalanes para ejercer cargos oficiales al servicio del Estado en Cataluña”, substitució de tot el clergat local per eclesiàstics “de otras provincias españolas”, supressió de l’aranzel proteccionista per tal de castigar la burgesia fabril...

Des d’aleshores i fins a la Guerra Civil, la catalanofòbia (“la ingrata conducta del pueblo catalán”) va ser un ingredient estable de la retòrica espanyolista, més i tot davant les campanyes autonomistes de 1907, de 1918-19 o de 1931-32, i fins i tot va constituir la plataforma personal de polítics como Antonio Royo Villanova.

Amb dos subtemes principals: l’econòmic (“Cataluña ha sido el hereu de la pobre España”, “si las provincias catalanas han medrado ha sido a costa del resto del país”, “después de todo, viven de nuestro sudor y de nuestra sangre”), amanit amb amenaces més o menys explícites de boicot comercial; i el lingüístic (“¿vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas salgan niños de la escuela sin apenas saber hablar castellano?”, es demanaven els maestros nacionales de la comarca d’Alcañiz a finals del 1918).

L’ombra ominosa del franquisme va frenar, durant la transició, el retorn d’aquell argumentari. Però no per gaire temps: els vells prejudicis es desacomplexaren amb rapidesa i, de nou, abraçaren una transversalitat ideològica que incloïa còmodament un Alejandro Rojas Marcos o un Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Tanmateix, per raons tant de cultura política com de tàctica (la lluita contra la llarga hegemonia felipista, la poca cosa que AP-PP tenia per perdre a Catalunya...), van ser el centredreta espanyol i els seus entorns mediàtics els qui van cultivar amb més afany els missatges que dibuixaven los catalanes o Catalunya com una comunitat egoista, rapinyaire i insolidària, privilegiada dins l’Estat comú i, alhora, deslleialment resolta a trencar-lo.

A partir del 1993, la conjuntura política (les impaciències del Partit Popular per conquistar d’una vegada La Moncloa, l’aliança parlamentària llavors vigent entre González i Pujol, la consegüent cessió a les administracions autonòmiques del 15% de l’IRPF...) va donar ales a aquell discurs. “No puede ser que las regiones ricas sean cada vez más ricas y las pobres más pobres, ni podemos aceptar que las regiones conflictivas sean siempre las grandes beneficiarias”, asseverava Juan José Lucas, aleshores president de la Junta de Castella i Lleó. El que el Govern del PSOE feia era “quitarles varios miles de millones de pesetas a los pensionistas y a los parados españoles” per donar-los a Catalunya, va sentenciar el mateix José Maria Aznar. Mercedes de la Merced, per la seva banda, llançava un emotiu avís sobre els riscos de “cualquier loco que pueda asumir mañana la presidencia de la Generalitat”.

Naturalment, l’aritmètica parlamentària del quadrienni 1996-2000, el primer de govern del Partit Popular, determinaria un replegament complet d’aquestes tesis [en la banda conservadora]*: res de presidents bojos, ni de pensionistes espoliats, ni de catalans que ho arrabassen tot. A continuació (2000-2004), la còmoda majoria absoluta i el complex de superioritat que aquesta majoria va infondre en l’equip d’Aznar van fer innecessari l’espantall de l’enemic interior, del fenici arterós i, al damunt, separatista.

De fet, el Partit Popular no va tornar per aquelles senderes fins al 2005, en vies de superació del trauma del març del 2004. Va ser amb motiu de l’opa llançada per Gas Natural sobre Endesa quan van ressorgir al si de la formació conservadora i en els mitjans –socials, periodístics i d’opinió– afins els reflexos catalanòfobs que tan bé expressà el futur diputat Manuel Pizarro amb el seu “nunca seré empleado de La Caixa”. Altres autors de menys volada van instar “a los catalanes” a allunyar “sus sucias manos” de l’empresa elèctrica, sobre el futur de la qual va fer sort l’eslògan “antes alemana que catalana”.

I després, sense solució de continuïtat, va esclatar la campanya contra l’Estatut. Criticar i combatre un projecte legislatiu patrocinat per qualsevol govern, o per determinades forces polítiques, és perfectament legítim i fins saludable en democràcia, sens dubte. Però en aquest cas la fora mida i el tremendisme de l’ofensiva la van fer relliscar sovint cap a la desqualificació i l’estereotip col·lectius.

Amb el nou Estatut, “las regiones más pobres van a salir trituradas”, assegurà Mariano Rajoy abundant en aquell tòpic vellíssim. Quant al boicot al cava, alimentat des d’una televisió pública sota el control del PP, no sembla que el seu objectiu fos fer mal a un govern, o a un partit, o a uns quants, sinó a l’economia catalana en general.

El terreny, doncs –el terreny dels discursos polítics i mediàtics, el dels imaginaris col·lectius, el de les construccions identitàries...–, estava tan adobat que inevitablement el protagonisme de la Generalitat en la reforma del finançament ha fet rebrotar els clixés: “¡Que un catalán valga lo que dos madrileños es intolerable!”, va llançar el conseller Beteta. “El dinero se va para los ricos catalanes”, denuncien a Astúries; “España fue y es un opíparo negocio para Cataluña”, afirmen a Galícia.
Després de tres dècades de democràcia i d’estat autonòmic, hi ha debats en els quals estem com en temps de Castelar o de Moret.

(El País, 28 juliol 2009)

* Crec que el professor Culla s’oblida més del compte, al llarg de l’exposició, que la catalanofòbia l’ha mostrada i atiada igualment l’esquerra, especialment –però no exclusivament– quan ha manat la dreta a l’Estat, a través de personatges que no són sols els més aviat folklòrics i ja jubilats que ell esmenta (Rojas Marcos i Rodríguez Ibarra). Des del mateix Felipe González i Alfonso Guerra fins a uns quants ministres de Zapatero (sobretot quan encara no eren ministres, com l’ara vicepresident Manuel Chaves o la ministra de cultura Ángeles González-Sinde, per no parlar de l’ínclit José Bono, l’actual número 3 de l’Estat espanyol), l’esquerra espanyola no ha estat mai aliena als discursos anticatalans de fons més contundent, potser pronunciats, això sí, generalment amb una mica més de contenció que els del PP, però molt similars en els efectes psicològics, organitzatius, culturals i socials produïts. Cal recordar el que deia Alfonso Guerra sobre l’Estatut català fa només quatre dies? I se’n va sortir. Va fer exactament el que havia dit que faria: «carpaccio d’estatut», com diria Iu Forn. Fa la mateixa por aquesta mena de catalanofòbia, per l’eficàcia, que la dels que criden i borden i insulten, que els veus venir de lluny i ja et protegeixes, i llavors les queixalades fan el mateix mal, però potser no fan tanta ràbia com les dels altres, que et mosseguen traïdorament.

Una campanya anima que la @ s'anomeni ‘caragol’ en català

Ho han aconseguit algunes marques comercials, que per raons legals han hagut de canviar d’un dia per l’altre el nom de, per exemple, unes natilles o un detergent. Ha passat també amb paraules d’ús quotidià que, amb el temps, van anar adoptant noves formes fins que l’original va caure en l’oblit, com va ser el cas del football en benefici del futbol. Aquesta vegada, l’objectiu és canviar la denominació d’un símbol, el de @, conegut en català com a arrova i incorporat internacionalment com l’element que precedeix les adreces de correu electrònic. El propòsit és que adopti un to una mica més català –lleidatà, de fet– i passi a denominar-se caragol.

«En el fons, la idea no és original. Hi ha uns quants idiomes al món que ja anomenen cargol la @, com l’italià, el coreà, el bielorús i l’esperanto», argumenta l’advocat Ramon Arnó, especialista en noves tecnologies, que ha obert una pàgina a internet per recollir adhesions a la proposta (http://www.caragol.cat). La intenció és que, a poc a poc, «amb la complicitat de la gent i de manera simpàtica i divertida», es vagi implantant el terme caragol, en lloc del d’arrova, quan una persona faciliti a una altra l’adreça d’e-mail. La transmissió es faria, explica el promotor, mitjançant el sistema del boca orella.

No hi acaba d’haver consens sobre qui va ser el primer a utilitzar el símbol @. Hi ha qui sosté que van ser mercaders italians, que expressaven amb aquell signe una mesura de pes habitual a les seves transaccions, equivalent a 11,502 quilos. Segons va publicar recentment el diari britànic The Guardian, la primera representació escrita del símbol es troba en una carta enviada per un comerciant venecià el 1536.

La tesi aragonesa

Alguns altres estudiosos asseguren, per contra, que l’origen de l’arrova –amb la qual es mesura tant el pes com el volum– és en realitat catalanoaragonès. L’historiador Jorge Romance ha trobat una @ al document conegut com la Taula d’Ariza, que data de l’any 1448 i que reflecteix una entrada de blat de Castella.

L’aplicació informàtica del símbol va arribar l’any 1971 gràcies a Ray Tomlinson, el nord-americà […] creador també del telèfon mòbil. La seva idea va consistir a utilitzar un símbol integrat a tots els teclats, però que no apareixia als noms propis de les persones o empreses, ni tampoc dels servidors. «En molts llocs, al símbol se li van posar noms vinculats a animals. Alguns l’anomenen cua de mico, alguns altres cargol», segons assenyala Arnó.

(María Jesús Ibáñez, El Periódico 28 juliol 2009)

De cargols i femelles (2)

El que saben elles dels homes

Per Pedro Vallín

La incapacitat per comprendre o aplaudir el sexe oposat és mútua i endèmica, tot i que en general, en les frases d’elles sobre ells hi ha també un component de condescendència, una cosa com “no, si ja t’entenc, però no m’agrada”. L’actriu Gemma Cuervo fa un balanç sever de la naturalesa del baró: “He après que els homes neixen amb una condició natural que els provoca molts desacords i mancances que, a la llarga, transmeten a la societat.” Si un es limita a escoltar el que ells diuen d’elles i el que elles diuen d’ells, com a norma ells retreuen l’entestament d’elles per la durada i elles critiquen l’afició d’ells pel que és efímer. Amb molta gràcia, ho va dir Sharon Stone: “Les dones són capaces de fingir un orgasme, però els homes poden fingir una relació sencera”, variant d’un vell aforisme –sexista, és clar, com tot el que hi ha en aquestes ratlles– que diu que “les dones fan servir el sexe per aconseguir amor, i els homes fan servir l’amor per aconseguir sexe”.

Un tòpic de les darreres dècades apunta que la progressiva emancipació de la dona [...] ha descol·locat l’home al subvertir les regles del joc. Dona alliberada, home emprenyat, va titular Pilar Rahola el seu llibre sobre el tema: “La nova dona ha trencat els esquemes a l’home tradicional, que està desconcertat, desubicat i, fins i tot, emprenyat”. La frase s’ha sentit un cop i un altre els darrers vint anys, com un mem de la revolució sexual acceptat i aplaudit, que els joves desmenteixen cada nit als bars repetint, amb lleugeríssimes variacions, els rituals de festeig tradicionals, amb idèntic èxit que sempre. És a dir, va segons com va.

L’home retratat per la dona és un ser positivista, és a dir, que té unes preocupacions centrades en el món material, en allò que existeix, en l’immediat, els gaudis purament mundans: el descans, el sexe, l’alcohol, el sexe, la velocitat, el sexe, el menjar, el sexe… i la seva relació amb l’immaterial es concreta en el seu gust per teoritzar, de manera significativa sobre esports i política, disciplines plenes totes dues d’abstracció i metàfora. Amb més aviat poca sorna, Ana von Rebeur ho explica al llibre Qui entén els homes?: “Els homes no es caracteritzen per les capacitats de conversa. I també estan limitats per parlar de temes transcendentals a la vida, però poden mantenir converses saberudes sobre si va ser o no va ser gol, i què hauria passat si el golejador no s’hagués lesionat o si en comptes de jugar de 7 l’haguessin fet jugar de 10”. El llibre ja oferia respostes des del subtítol: “Són tan simples que semblen complicats.”

Les dones, segons elles mateixes, tenen menys tirada a l’immediat i més capacitat de planificar, són més bones estrategues, i quan persegueixen un objectiu no es donen. I s’avorreixen d’allò més amb les elucubracions futbolístiques, polítiques o culturals a les quals són tan aficionats els seus companys homes. Per dir-ho de qualsevol manera, no creuen que la posició d’un mig centre, o el celibat dels cavallers jedis o si la sèrie del senyor dels anells és shakespeariana o wagneriana siguin assumptes que mereixin un animat debat de sobretaula. [...]

Els homes, en l’estereotip que pinten les dones, defugen el conflicte i el drama, si no és per causa major, i no són gens proclius a iniciar converses de temptativa sobre l’estat de la relació, el seu futur o el seu passat. Ho defugen de manera prou còmica, si cal. L’escriptora i periodista colombiana Rosaura Rodríguez, especialitzada en llibres sobre l’alliberament de la dona i les noves relacions amb el sexe oposat, ho expressa així: “Si res hem de tenir ben clar quan es tracta del sector masculí, és que faran el que sigui per tal d’evitar el conflicte. Per això és del tot important no cercar problemes on no n’hi ha, ja que fugen dels enfrontaments com esperitats.” De fet, hi ha abundosa literatura masculina sobre el terror associat a la frase “hem de parlar”, segons elles un preàmbul de la necessària comunicació en la parella i segons ells frase herald de grans tragèdies. [...]

Sigui com sigui, el cas és que elles diuen que ells no parlen. Per ser més precisos, que no conversen. És a dir, que els homes que parlen són monologuistes que no deixen ficar cullerada, i la resta no articula més enllà d’un monosíl·lab. L’argentina Von Rebeur, més coneguda com a humorista gràfica que com a escriptora –en la senda de les sornegueres tires sexistes de Maitena–, anima les dones a no enganyar-se: “El problema és que per als homes el silenci és pau i relax, i per a les dones el silenci és tedi i problemes.” I proposa una guia d’ús: “Com que els homes parlen poc, les dones pensen que parlen en clau. I s’obsedeixen per descodificar-los com si fossin jeroglífics egipcis, mirant de descobrir què deu haver volgut dir ell quan ha dit tal cosa. I en realitat els homes mai no et volen dir res; t’ho diuen o no t’ho diuen.” Doncs vinga, res a dir.

(Extractat d’Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

De cargols i femelles (1): El que saben ells de les dones

De cargols i femelles (1)

Per Pedro Vallín

Unes quantes generacions després de periclitar el model d’educació sexista a les famílies i institucionalment, els homes i les dones tenen idees més matisades sobre el sexe contrari. Però hi ha noves certeses? Doncs més aviat no. Aquí no parlarem de com són els homes i les dones, sinó de com creuen ells que són elles i com es veu el subjecte masculí des de la talaia femenina. Ho sospiten? Exacte, un munt de tòpics. Falsos? Responguin-ho vostès.

El que saben ells de les dones

De Sigmund Freud, creador d’un gènere literari –el del passat biogràfic que turmenta el nostre present– més que d’una disciplina clínica que puguem catalogar com científica, es recorda sovint aquella sentència darrera, variant del socràtic “només sé que no sé res”, en la qual subratllava que, després de tots els estudis, cavil·lacions i intuïcions sobre la psique femenina, al final dels seus dies l’única incògnita que quedava per resoldre era la primordial: “Què vol realment la dona?” Per a aquests casos hi ha un refrany sobre Vilabona i Vilamala que hi va com l’anell al dit.

Al marge de condicionants socials, religiosos i culturals, que han marcat històricament la relació entre ambdós sexes, el fet cert és que perviu universalment aquella dificultat d’empatia –entesa com la “capacitat d’identificar-se amb algú i compartir els seus sentiments”– que dóna pàbul a una gran quantitat de literatura aeroportuària més o menys banal que pinta els homes com marcians (Mart, déu de la guerra) i a les dones com venusianes (Venus, deessa de l’amor) i que proposa instruccions d’ús mutu que es resumeixen a parlar molt, parlar més, parlar tota l’estona. Hem de parlar. Ai.

Si escoltem l’emperador romà filtrat per Marguerite Yourcenar [...] en aquell tractat de saviesa i humanitat que és Memòries d’Adrià, sentirem un discurs que encara corre: “Febles i totpoderoses, són massa menyspreades i massa respectades. En aquest caos d’hàbits contradictoris, el fet social se superposa al natural i no és fàcil distingir-los”. La revolució sexual i sociològica d’Occident, el vòrtex de la qual va ser el maig del 68, va resoldre, de manera precipitada però necessària, aquesta incògnita que plantejava l’emperador entre l’herència i l’aprenentatge: tota diferència entre sexes, tret de les morfològiques, és ambiental (social, cultural, educativa), va sentenciar la modernitat. Era una manera d’emancipar-se de qualsevol raó biològica que justifiqués el tractament asimètric que al llarg de la història i la geografia, i amb ben poques excepcions, subjugava la dona sota l’autoritat masculina.

Quaranta anys després de llançar les llambordes contra els palaus de la República Francesa, l’atribució exclusiva de les diferències de comportament entre els sexes a l’ambient s’ha estovat i comencen a sovintejar els estudis –rebuts de cul a la paret per alguns sectors– sobre les diferències de comportament entre homes i dones basats en el funcionament diferent del cervell, de la programació genètica i dels ritmes biològics, i esdevé irrefutable, almenys en cercles científics, que hi ha diferències d’actitud i aptitud no exclusivament atribuïbles a un obsolet model social sexista.

I doncs, què saben els homes de les dones? Més aviat res. Ni res de nou. Honoré de Balzac subscrivia Adrià i, de la seva manera decimonònica, parlava de la fortalesa i la fragilitat atribuïda a l’àmbit femení: “La dona és la reina del món i l’esclava d’un desig.” Fiodr Dostoievski, en canvi, amb un menyspreu que avui consideraríem masclista, coincidia plenament amb Freud: “La dona només el dimoni sap què és; jo no ho sé gens.” Altres, per pura intuïció –de vegades empesos per l’immarcescible alè de la poesia–, es van avançar al que avui la neurociència comença a pressentir, que hi ha virtuts psicològiques femenines a les quals els homes amb prou feines arriben, i una és la determinació. “La intuïció d’una dona és més precisa que la certesa de qualsevol home”, deia Kipling. I l’humorista argentí Aldo Cammarota, traspassat el 2002, concloïa sarcàstic que “quan una dona es rendeix és perquè ha vençut”. Fins Napoleó, misogin pròdig en frases masclistes, admetia que l’entestament a assolir els fins era un atribut femení, quan comentava que “les batalles contra les dones són les úniques que es guanyen fugint”. La dona, aquell Waterloo, podria dir un biògraf trapella. [...]

Però si hi ha una queixa unànime entre els barons respecte a la dona és el seu càrrec d’“administradores del sexe”. L’arquetip en l’imaginari col·lectiu masculí és que per als homes el sexe és un fi i per a les dones un mitjà. De broma diu Steve Martin: “Coneixes aquella mirada que tenen les dones quan volen sexe amb tu? Jo tampoc.” Un altre còmic estatunidenc, Billy Cristal, al·ludeix específicament a la diferent predisposició al sexe: “Les dones necessiten una raó per tenir sexe. Els homes només necessiten un lloc.” I, per no abandonar la més flagrant incorrecció política, l’histrió Bob Hope es llançava al joc de paraules: “La meva dona és un objecte sexual. Cada cop que li demano sexe, ella objecta.” Encara que cap dels tres ho sàpiga, és d’allò més natural. El premi Pulitzer Jared Diamond indagà en les especificitats sexuals de l’animal humà a Per què és divertit el sexe?, i la resposta era per l’ovulació oculta. Com les banyes, pura eficàcia reproductiva. Coses de Darwin.

(Extractat d’Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

De cargols i femelles (2): El que saben elles dels homes

Les parleries

L’altre dia Martina Klein escrivia sobre les anomenades «fonts properes». I vaig recordar que tenia a la nevera aquest altre article d’Andrés Trapiello sobre les parleries que corren de la gent coneguda pels remoròdroms (posats a inventar també en podríem dir les remoredes, que queda més nostrat) del país, sedasseries que també poden córrer sobre qualsevol de nosaltres, potser amb tota la bona intenció del món, com diu Trapiello. Ja heu fet una cerca a Google a veure si us han fet protagonistes d’alguna història? Jo ho he fet, i de moment he descobert que existeixen almenys tres persones més que es diuen com jo (nom i primer cognom), però explícitament de mi no he trobat que es digui cap falsedat.

Escriu Trapiello:

De qualsevol de nosaltres, fins de les persones més discretes i recloses, es fan circular coses foraviades. I no necessàriament de manera perversa. Fa anys Jordi Jovet, que m’havia convidat a fer una xerrada a Barcelona, va voler saber en el sopar d’encabat aquell acte si jo mateix m’ocupava del bestiar i de la granja. No sabia ni gens ni mica de què parlava el meu amic fins que ell mateix no va substanciar l’embull: algú assabentat li havia assegurat que jo m’havia casat amb la filla d’un terratinent, propietària de deveses i d’una ramaderia de bèsties braves a Extremadura. Em va fer tanta gràcia la falòrnia, i pertànyer a l’estirp dels Villalón o els Muñoz Rojas, que em va costar desmentir-ho.

El més normal, però, és que les xafarderies no sempre vulguin ser innòcues. Fa unes setmanes algú va informar la meva dona, la ramadera rica, que en un bloc d’internet un altre algú que ho sabia del cert assegurava que jo havia hagut d’abandonar Valladolid fa més de trenta anys en ser descobert com a confident de la policia franquista. El responsable d’aquesta bajanada no és, segons que em va dir, el blocaire, sinó el qui l’ha penjada al seu bloc.* O sigui, vaig deduir, el blocaire posa la pistola i un altre hi fica la bala. Ho denunciaràs?, em van demanar. Ah, no, vaig respondre, i vaig arronsar les espatlles. Hom no ha vingut en aquest món a endur-se la porqueria dels gossos a la sola de les sabates, i em vaig recordar un cop més de la marquesa de X: “Els qui em coneixen saben qui sóc i no els fa res; els qui no em coneixen, què em fan a mi?”

El que fa versemblants moltes parleries d’aquestes no és pas la feble baula que sol unir-les a la realitat. En un cas, que nosaltres tenim un trull vell al camp extremeny; en l’altre, el fet d’haver estat anys fent la revolució en aquella ciutat sense parió al costat dels qui van acabar delatant els qui, més llestos o més sortosos, no van caure a mans de la policia. No, el que les fa versemblants és el desig que tenen alguns que allò sigui de veres, la necessitat de creure-hi.

(Extracte de l’article publicat al Magazine, 12 juliol 2009)

*Un altre motiu per no permetre comentaris al teu bloc. Del que escrius tu, tu n’ets responsable. Del que hi escriuen altres, passavolants, molts cops amb pseudònim o sense possibilitat que els puguis identificar, tu també n’ets el responsable, moral i legal. Perquè escriuen el que volen en una plataforma que tu els has cedit, i s’aprofiten del teu molt o poc prestigi, de la teva credibilitat. Poden fer fins i tot grans aportacions... però tu ets el responsable del que diguin, bo o dolent, perquè és el teu bloc. I jo no crec en la censura aleatòria i discrecional –aquest comentari sí, aquest no. No és la meva raó principal per no admetre comentaris, però sí una raó que crec que també s’ha de tenir en compte.