dissabte, 11 d’agost de 2012

Elogi de la vergonya

per Francesc Torralba

La vergonya no és una virtut, però indica un límit, un sentit de privacitat. Experimentem vergonya quan l'altre, sense haver-lo convidat, s'ingereix en la pròpia esfera íntima i veu allò que no volíem que veiés. La vergonya és una sensació interior, una certa violència que es posa de manifest quan aquella esfera privada surt a la llum pública, però solament pot fer-se present quan hi ha distinció entre l'espai propi i l'espai aliè.

Tot ésser humà necessita un àmbit propi per al seu equilibri emocional i mental. Hi ha la plaça pública, però també la llar i la vida humana transita entre els dos espais. El que sorprèn en l'actualitat és la crisi de la privacitat i, de retruc, de la vergonya. Ho veiem en l'esfera presencial, però també en la virtual. L'àgora virtual és un espai en el qual continguts molt íntims són revelats, comercialitzats, convertits en mercaderia [...]. Allò que fins fa molt poc era considerat matèria privada o bé material sensible i que amb dificultats es revelava al millor amic, en l'actualitat es mostra en la plaça pública.

Durant les últimes dècades s'ha menyspreat la vergonya com un residu del passat, com un dogal de la societat repressiva. Molt sovint, s'havia dit de la vergonya que no era altra cosa que una forma d'autocensura que limitava la llibertat i la plena manifestació de les persones. Com en tants altres temes, s'ha fet realitat la famosa llei del pèndol: s'ha transitat d'una vergonya repressora a un desvergonyiment col·lectiu. Sembla que el sentit de la privacitat s'hagi fos, s'hagi realment evaporat.

Ho veiem en les formes de comunicació que tenen els adolescents en la gran plaça virtual, però també en l'ús i abús que fem dels mòbils els adults en els trens i en les voravies. Les converses dins del vagó del tren esdevenen material públic. Tot i que des dels altaveus es recomana fer ús del mòbil en les plataformes, el cas és que la majoria els fa servir dins del mateix vagó, de tal manera que, sense voler-ho, entres en la conversa de l'altre i en la seva dinàmica familiar o professional. No tens altre remei per preservar el teu silenci que posar-te dos taps i aïllar-te de la privacitat de l'altre.

La vergonya té a veure també amb la consciència de la transgressió. Quan s'ha transgredit un límit ètic, irromp aquesta experiència desagradable, que és d'ordre mental, emocional i també física, que ens recorda que hem passat la línia vermella, que hem fet el que no havíem d'haver fet o bé que hem dit el que no havíem d'haver dit. El cas és que la vergonya indica que hi ha vida ètica, que hi ha sentit del deure, i obre les portes al penediment. [...] Sento vergonya quan experimento que he fet el que no devia.

Aquest sentit de la vergonya també és molt absent en la vida pública. Observem que figures de gran responsabilitat en l'ordre polític i bancari, personatges que han transgredit els límits de l'honradesa i de la transparència o bé que s'han deixat anar per apassionaments momentanis, no experimenten cap vergonya o, si més no, fa la impressió que no senten vergonya per allò que han dit o han fet. En els darrers mesos hem assistit a tota mena d'episodis d'excés i desmesura, tant en l'ús de la paraula, com en pràctiques d'abús i malversació de fons i, no obstant això, un té la impressió que no la senten. Si vertaderament experimentessin vergonya, es veurien obligats a renunciar al seu càrrec de responsabilitat i a penedir-se i lamentar-se públicament per allò que han fet. En el nostre país, la vergonya es centrifuga i es cerca un culpable aliè per explicar les raons del mal causat.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012)