divendres, 31 de desembre de 2010

L’esperit nadalenc, encara

per Sílvia Soler

Sempre he confessat públicament que m'agraden les festes de Nadal. Tot i la pèrdua de la innocència infantil, tot i les absències, tot i l'escepticisme que et proporcionen inevitablement els anys, espero el Nadal cada any amb la il·lusió d'una nena petita. M'agraden els carrers il·luminats, m'agrada anar a comprar l'arbre i una brancada d'eucaliptus a la Fira de Santa Llúcia, m'agraden les trobades familiars, els regals, els torrons, la casa guarnida, les cançons de Nadal, els versos dels més petits a dalt de la cadira.

Sempre que ho reconec en públic em cal trobar arguments per defensar-me dialècticament dels que consideren –amb tot el dret– que les festes de Nadal han perdut tot el seu sentit religiós i/o espiritual i han quedat reduïdes a una campanya maliciosament orquestrada per conduir-nos, sense possibilitat d'escapolir-nos-en, cap al consumisme compulsiu més exagerat.

Però vet aquí que a les acaballes d'aquest 2010 ens trobem immersos en la crisi econòmica més profunda i sobtada que recordem. Només fa tres o quatre anys que vivíem feliços en l'abundància i, tot d'una, ens hem d'adaptar – vulguis o no– a les noves circumstàncies. I les noves circumstàncies són: negocis que tanquen les portes, amics i coneguts que es queden a l'atur, familiars que les passen magres per arribar a final de mes, previsions econòmiques alarmants als mitjans de comunicació.

I enmig d'aquesta onada de pessimisme, arriba, puntual a la cita, com cada any, el Nadal. Observo, encuriosida, al meu voltant. I què hi trobo? Els infants, no cal dir, amb la il·lusió intacta i els adults esforçant-se per no decebre-la (si la joguina és més barata, ja guarnirem més el paquet). La família prepara amb el mateix entusiasme el gran dinar de Nadal. Aquest any sense marisc, diu algú. I els regals seran més modestos, adverteix l'altre. I dit això, rialles, abraçades... el de sempre. Amb els amics organitzem l'amic invisible: res de restaurant, a casa i que cadascú porti alguna cosa, una truita de patates, unes croquetes. Algú m'explica que a la seva empresa han decidit renunciar al lot de Nadal i donar els diners equivalents al banc d'aliments de la ciutat. L'esperit nadalenc –allò que jo entenc per esperit nadalenc– roman intacte.

(Avui 11 desembre 2010)

dijous, 23 de desembre de 2010

El director de la RAE, a favor de la immersió en català

El nou director de la Real Academia Española de la Lengua (RAEL), José Manuel Blecua, és conscient que la situació del català “és molt dèbil, perquè el castellà és una llengua d’una potència tremenda”, i també assegura que “el model d’immersió lingüística a les escoles que s’aplica a Catalunya és necessari”.

En una entrevista publicada per l’agència Efe, Blecua, nascut a Saragossa l’any 1939 però resident des de fa cinquanta anys a Catalunya, considera la immersió com una garantia per a la supervivència del català: “El català ha de sobreviure. No es tracta de viure, sinó de sobreviure, i la immersió lingüística és de les poques coses que permeten fer-ho.”

Blecua, que va fer oposicions a catedràtic d’institut el 1964, i després a la universitat, assegura haver comprovat que “el català i l’espanyol conviuen sense dificultats a Catalunya”. “Desgraciadament –manifesta, tanmateix–, passeges pels carrers i veus un diari en català i desenes en castellà. Entres a internet i passa el mateix: hi ha més de mil diaris en espanyol. La pressió és molt gran i, per tant, cal protegir el català, sobretot pel que fa a la normalització lingüística.”

Blecua, que avisa que “l’única manera d’integrar-se a Catalunya és parlar català”, assegura també: “Tots els hispanoparlants estem enamorats de la nostra llengua, i hem d’entendre que un català, un gallec o un basc també ho estiguin de la seva. Aquestes llengües permeten pregar, enamorar-se i escriure.”

Expert en fonètica i fonologia, Blecua confirma “la potència del castellà”, i adverteix a més que en la societat catalana, a causa de la immigració, “hi ha més de vint llengües diferents a les escoles”, i hi ha municipis en què “els immigrats superen la població catalana”.

Assegura per una altra banda que li sembla bé que els legisladors hagin declarat oficials els topònims de ciutats com ara Girona i Lleida. “És lògic que els parlants de llengües diferents del castellà trobin que els seus topònims són menyspreats i vulguin que es protegeixin”, diu el director, per qui haver viscut “en una regió bilingüe o trilingüe” ajuda a comprendre més bé aquests fenòmens. “La identitat del parlant amb la llengua és el més propi que l’uneix amb el món, i això no li pots prendre a ningú.”

(adaptació del resum publicat pel diari Avui, 21 desembre 2010)

dissabte, 18 de desembre de 2010

Fabra llegeix Sagarra

per Julià Guillamon

A Pompeu Fabra, el meu pare, Carola Fabra explica a Rosa Maria Piñol que al seu pare, encara que era un gran esportista, excursionista i jugador de tennis, no li agradava ballar i menys encara els flirteigs sentimentals, adulteris i romanticismes. Potser per aquesta raó, quan assistia a la tertúlia de l’Ateneu devia escoltar amb gust aquells quinze minuts inicials, abans de la tertúlia general, en què Josep M. de Sagarra explicava les últimes novetats d’amants i senyores. I potser per aquesta complementarietat es van fer tan amics.

Quan el 1932 Sagarra va publicar Vida privada, la va dedicar calorosament a Fabra “amb la devoció i la bona amistat”. Cinquanta anys després, en publicar Sagarra vist pels seus íntims, Lluís Permanyer va explicar en una nota a peu de pàgina que acabava d’adquirir en una llibreria antiquària els dos volums de la novel·la, saquejats després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. D’aquí poc seran a l’Institut d’Estudis Catalans. Però abans, Permanyer m’ha permès tenir-los uns dies a casa. Gràcies!

Els dos llibres estan molt subratllats, i així podem saber quins aspectes del lèxic de Sagarra van cridar l’atenció de Fabra. A L’obra de Pompeu Fabra, Joan Solà apunta que en la reestructuració del lèxic és on l’obra de Fabra produeix més impressió de profunditat i intel·ligència. A la primera pàgina de Vida privada, subratlla clac, el so que fan les parpelles de Frederic de Lloberola al desvetllar-se. Més tard marca les paraules amb què adjectiva les ombres de l’habitació: fofes i semilíquides. Colocar un clac a la primera línia d’una novel·la és un toc genial: l’espetec de l’hipnotitzador que ens desperta de la realitat i ens introdueix en una altra realitat, la realitat de la ficció. Tampoc està gens malament que les ombres siguin fofes i semilíquides, “allò que un hom enlluernat del carrer copsa en penetrar a un aquàrium”. Són dos quarts de cinc de la tarda i Frederic de Lloberola torna a la vida després d’una nit de gresca, seguida d’un somni brutal. A través del pòrtic d’ombres deliqüescents el lector s’endinsa també en un món de figures fabuloses, descrites en un llenguatge fora del comú.

Fabra subratlla: rimmel, suèter, calces de golf, yacht, dancing, cokteleres, lucky strike, catre, amor lliure, herpètics, lesbianisme, tuti subhastat, sordina, pippermint, gin, bacarà, entretingudes, hawaianes, pilositats, sex-appeal, fulanes, meublé, calaveres, snobisme, fer el tifa, nimfòmana, hipopotàmica, sandvitx, invertit, fúcsia, patejat, pacotilla, claveguerils, agigolonat, descamisat, sapastre molieresc i repicatalons. A Sagarra li interessaven els aspectes més foscos de la societat. Fabra el seguia amb el llapis a la mà, interrogant-se sobre quines paraules d’argot i noms de marques s’havien d’acceptar al diccionari general. Així, entre copa i copa de Picón, entre pipada i pipada de Half and Half, la cultura catalana va entrar de ple en el segle XX.

La Vanguardia, 11 novembre 2010

dissabte, 11 de desembre de 2010

Creus i creuetes

per Imma Monsó

[...] Vaig sentir que el nostre flamant president deia [...]: “El mestre ha de fer de mestre i el metge ha de fer de metge” (referint-se a les tasques burocràtiques que, cada vegada més, interfereixen en les nostres feines). Potser és una ximpleria, però he de dir que la frase em va arribar a l’ànima. Perquè de totes les calamitats que afecten els treballadors, una de les més pernicioses és aquesta forma de burocràcia (espessa per fora i buida per dins) que lleva temps i energia per treballar en l’essencial. Molt més perniciosa que el que es pugui pensar: interfereix en la qualitat de la feina i en la qualitat de vida. Aviat, si ningú no hi posa remei, interferirà en la qualitat de mort, perquè fins i tot per triar el taüt de l’ésser estimat el funerari haurà d’omplir el corresponent aplicatiu interactiu, i ens tindrà allà, traspassats de dolor, responent a preguntes idiotes mentre va posant-hi (mai més ben dit) creuetes.

Cada dia més, tu, mestre, metge, empleat de caixes i fundacions, utilitzes un percentatge més alt del temps omplint FAFOs o altres pandèmies burocràtiques. Als que tinguin la sort de viure aliens a aquesta terminologia els explico que FAFO és un acrònim de febleses, amenaces, fortaleses i oportunitats, calc d’una eina dissenyada per al màrqueting empresarial, la SWOT, les categories bàsiques de la qual són: “Producte: què venem? Procés: com ho venem? Client: a qui venem?”, etcètera. És a dir, l’eina per excel·lència del bon màrqueting. I com que el bon màrqueting ven meravellosament bé, ens l’han venut a tots, també a mestres, professors, metges i passerells diversos que de màrqueting no n’hem sabut mai gaire. “El que serveix per a l’empresa serveix per a tot en la vida”, ens van dir. I apa, a omplir aplicatius falta gent.

I ara tu, mestre, cada vegada tens menys temps per preparar classes, i tu, metge, menys temps per al pacient, i fins i tot tu, empleat de la caixa, et trobes tan inundat de burocràcia autoavaluadora que cada vegada tens menys temps per al client. Tant se’ns en fot el client, l’alumne o el pacient, que tu ja en tens prou amb la creu d’estar avaluant permanentment el que fas. En tens prou amb la creu de esprémer-te el cervell per justificar quines necessitats “detectes”. Ni tan sols és important que les atenguis. Més encara: ni tan sols és important que les detectis: l’important, l’essencial, és omplir l’aplicatiu i traduir tot el que fas a una terminologia ampul·losa el significat de la qual tendeix a zero. Si signifiqués “molt” no es podrien omplir FAFOs: què farien els gestors amb milers de formularis farcits de significat? No els podrien sistematitzar ni convertir en estadística! Aclaparats pel significat, se suïcidarien en massa. Així que és essencial que els ítems siguin el més vacus que sigui possible, de manera que has d’esprémer-te el cervell per entendre què et demanen.

Fins que per fi t’adones que el que et demanen no és que facis res de nou ni de millor, sinó que a allò mateix que feies li posis moltes creuetes. Però, ai!, el mateix que feies no pots fer-ho, perquè ni el temps ni la ment es donen tant que ho puguis fer tot. I com que estàs massa ocupat omplint els ítems del “pla de millora”, no pots millorar tampoc el que feies (en canvi, empitjorar-ho ja està fet).

Per això les paraules de l’Artur em van emocionar. I em vaig dir (és a dir, li vaig dir): “President, no l’he votat. Però si ens lliura de la plaga de les creuetes, la pròxima vegada el votaré per partida doble. El votaré molt. El votaré amb bogeria.” Espero la seva resposta, il·lusionada.

La Vanguardia 4 desembre 2010

dissabte, 4 de desembre de 2010

Estàndard únic sense unitat política?

per Albert Pla Nualart

[...] Fer un estàndard rere unes parets gruixudes i envoltat de savis que remenen llibres, o fins i tot ensenyar-lo en unes aules a uns alumnes que només volen aprovar, no és el mateix que convèncer aquell escriptor, actor o presentador, que allò que diu o escriu no està bé. Els acadèmics s’investeixen d’autoritat, tenen la paella pel mànec. Els correctors tenen només la força dels seus arguments, i això els fa conscients, dolorosament conscients, de la debilitat d’alguns arguments que dictats des de l’acadèmia semblen impecables.

Els correctors topem amb dues frases: “Això no ho diu ningú”, “Això ho diu tothom”. El que no diu ningú és el que volem que diguin. El que diu tothom és el que volem que no diguin. I en aquest esforç contra corrent sentim que el nostre crèdit, per moments, fa aigües.

I la pregunta que tots ens acabem fent, si no som mesells, és la següent: ¿quina és la distància raonable entre l’estàndard, entès en el sentit ampli (amb tots els registres), i la llengua que als parlants a qui corregim els surt de dins?

Hi ha una resposta acadèmica clara: justament perquè a cada parlant li surt de dins una llengua diferent, cal un estàndard inevitablement convencional que unifiqui aquesta diversitat, que sigui la llengua de tots sense ser la de ningú.

A un alumne en una aula, això ja el pot fer callar, però el corrector no queda convençut. I no hi queda perquè el que ell veu cada dia és que part de l’estàndard que ha de vendre no és –en efecte– la llengua de ningú, és un pur artifici, però part del que els surt als corregits té una gramàtica i una unitat que si conformessin l’estàndard li estalviarien molts maldecaps a ell i farien que tothom se sentís més còmode parlant correctament.

Llavors el corrector, si té inquietuds intel·lectuals, es pregunta: ¿què ha dut a aquest artifici?, i: ¿què impedeix que un ús general, arrelat i no interferit, conformi la llengua correcta? I per contestar-ho intenta entendre què pretenia Pompeu Fabra quan va codificar la llengua.

I constata que Fabra separa l’estàndard, més del que hauria calgut, de la llengua espontània de la majoria per tres raons: a) no accepta part de l’evolució de la llengua a partir del segle XV; b) vol fer un únic estàndard per al conjunt del domini lingüístic (amb algunes variants morfològiques); i c) té un ideal de llengua lògica que és extrínsec a la lògica de la llengua.

Aquestes tres raons es barregen i es confonen en algunes de les normes, sobretot sintàctiques (per exemple, la distribució de per i per a o la norma del canvi i caiguda de preposicions), que avui creen més problemes als usuaris.

La tercera raó ja l’he enunciat amb la crítica a dintre i la primera suscita dues preguntes ben òbvies. Una: ¿com podem diferenciar l’evolució genuïna de l’embastardiment (així en diu Fabra) en els canvis que experimenta el català a partir del segle XV? I l’altra: ¿l’estàndard s’ha de basar en la llengua que parlem o en la llengua que hauríem pogut parlar si la història hagués anat d’una altra manera?

Però és en la segona raó en la que em voldria centrar en aquesta comunicació: la de fer un estàndard únic amb algunes vel·leïtats polimòrfiques.

Sabem que un estàndard únic el podem fer de dues maneres: fent-hi convergir tots els dialectes en el que podríem anomenar estàndard composicional o basant-lo en un sol dialecte, que, per lògica, sembla que ha de ser el de més pes demogràfic, econòmic i social.

I què va fer Fabra? Una mica de tot. Des d’uns inicis molt barcelonistes va anar obrint el ventall fins que al final l’estàndard dolia i volia, es basava en el central però no del tot. I, més que barrejar dialectes, barrejava –sobretot en alguns punts de sintaxi– formes antigues amb formes modernes, partint de la base que un camí superador de la diversitat dialectal era depurar (un eufemisme de descastellanitzar): construir el català hipotètic que hauria tingut un país sobirà, prenent com a base la llengua medieval i de referent les altres llengües romàniques.

En l’estàndard final, per sort, també hi va pesar molt el realisme. I l’estàndard que tenim avui a Catalunya toca molt més de peus a terra del que farien suposar aquests pressupòsits teòrics.

Ara bé: allà on l’estàndard pretenia ser més composicional és on més ha fracassat i fracassa, és on la norma no s’interioritza, no passa a la llengua oral i esdevé, en definitiva, un obstacle que impedeix a molts professionals ser lingüísticament autònoms. [...]

Hi ha una diferència fonamental entre el que avui entenem per estàndard i el que entenia Fabra per llengua literària. Fabra mai no concebia que els usos marcadament col·loquials formessin part de l’estàndard. A principis del segle XX, l’ús públic s’associava només a registres formals.

Però si l’estàndard és la varietat adequada per dirigir-se a tot el domini lingüístic, avui ha d’incloure tots els registres. Perquè en els moderns mitjans de massa tenen més pes els registres informals que els formals.

Poso sempre el mateix exemple. Molts films estrangers doblats al català contenen escenes d’un registre informal i marcadament col·loquial. Per un principi elemental de versemblança aquestes escenes no es poden traduir en un estàndard artificiós. A l’espectador de Barcelona li grinyola que un hispano del Bronx per dir “li va dir que vingués” digui “li ho va dir”. Semblaria un hispano de l’IEC.

Però l’espectador de València quan sent aquest “l’hi va dir” i no el “li ho va dir” que diria ell, sap que l’hispano parla com si fos de Barcelona i això, depenent de complexos factors socials, culturals i polítics, també el pot fer sentir molt incòmode.

El que a mi em sembla clar és que avui l’estàndard s’ha de basar en un dialecte real i no pas en una barreja de dialectes, i que pel pes que hi té la llengua oral, no s’hauria d’apartar gaire (especialment en sintaxi) dels usos orals majoritaris d’aquell dialecte. Sempre entenent que la interferència del castellà n’ha de quedar exclosa.

Pensar que algú farà un ús de per i per a o dels pronoms febles substancialment diferent segons el grau de formalitat amb què parli em sembla una ingenuïtat. La sintaxi és massa inconscient perquè es pugui demanar al parlant aquest nivell d’autocontrol.

Exclosa la possibilitat d’un estàndard composicional o convergent, la gran pregunta és: ¿podem convertir l’estàndard basat en el central en l’únic de tot el domini lingüístic?; ¿és bo que ho fem? [...]

Ningú dubta que per a la supervivència de l’aranès o del gallec, acceptar-se com a variant dialectal de l’occità o el portuguès hauria evitat la seva lenta dissolució en les llengües veïnes. Però aquest és un argument racional que poc pot fer davant la resistència emocional a sacrificar identitat. Només la coerció institucional pot vèncer aquesta resistència.

Per catalans i valencians sotmetre’s a un únic estàndard, sigui el valencià o el català, donaria més opcions de futur a la llengua. Però aquest, torno a dir-ho, és un argument racional que mou ben poca gent. I el perill de recolzar la normalització en aquest argument és que engresqui tan poc que la llengua mori per falta d’ús.

Mentre la realitat sigui la que és, farà molt més per la vitalitat del valencià un estàndard en què els parlants es reconeguin i s’identifiquin que un de basat en el barceloní o creat amb l’artifici composicional. I exactament el mateix podem dir de l’estàndard de Catalunya o de les Balears.

Però a València, on la llengua té una salut molt més precària que a Catalunya, adonar-se d’això, no equivocar-se d’estratègia, és una qüestió de vida o mort. Ara és l’hora de l’ús, de l’extensió de l’ús.

Si algun dia es crea, com de fet en part ja existeix, un mercat únic o un univers mediàtic únic per a tot el domini català, que demani l’existència d’un supradialecte únic, les lleis d’aquest mercat segurament acabaran decantant la balança a favor del dialecte més potent en aquells usos de la llengua d’àmbit més general.

Mentrestant, el diàleg i el respecte mutu entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla la via més intel·ligent i efectiva de defensar la llengua comuna.


Extracte de la comunicació titulada «L’estàndard únic sense unitat política o el carro davant dels bous», pronunciada a la II Jornada sobre el Valencià, «Pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa», organitzada per l’associació Taula de Filologia Valenciana, Alzira, 23 d’octubre del 2010

dissabte, 27 de novembre de 2010

«Ja els agradaria ...»

per Teresa Sesé

Vicent Todolí
“Barcelona té una xarxa de museus molt suggestiva: la Miró, la Tàpies, el Picasso, el MNAC, el Macba... Ja els agradaria a moltes ciutats...”, declarava fa uns dies a “La Contra” Vicent Todolí quan se li feia veure que ens mancava un d’aquests supermuseus decimonònics que tradicionalment han acomplert la missió de custodiar el llegat artístic d’una ciutat o d’una nació.

L’exdirector de la Tate té raó. Avui ja no té sentit pensar en els museus com a contenidors, sinó com a espais que convidin a la reflexió i la polèmica, a pensar sobre nosaltres mateixos. Però en la seva radiografia d’aquella Barcelona singular, Todolí va oblidar encara un altre fet diferencial: l’existència d’un nombre creixent de mecenes i col·leccionistes privats que no només han enriquit el nostre patrimoni artístic –en un país sense tradició de col·leccionisme públic, els museus s’han anat alimentant gràcies a les donacions dels privats–, sinó que en els últims temps, a més, s’han dedicat a exposar-lo públicament.

Lluís Bassat, la col·lecció del qual nodrirà el futur Museu d’Art Contemporani de Mataró, és l’últim a incorporar-se en aquesta llista de mecenes i col·leccionistes que sembren Catalunya de nous centres d’art i sense els quals el nostre pes cultural, per descomptat, no seria el mateix. Parlo per exemple de l’hoteler Clos i del seu Museu Egipci, de la Fundació Godia, gràcies a la qual aquests dies es poden contemplar obres mestres del segle XVIII que sense la seva iniciativa difícilment s’exhibirien a Barcelona; de la Fran Daurel, de Foto Colectania, que ens descobreix al gran Paco Gómez; de la Fundació Suñol, amb una magnífica retrospectiva de Gordillo; de l’AD, Alorda-Derksen, de la Vila-Casas, que té fins a cinc seus i que, com la col·lecció Bassat, omple en part el buit que hi ha al voltant d’artistes catalans destacats que no tenen entrada ni al MNAC ni al Macba. I encara: el flamant Museu del Modernisme Català, impulsat per Fernando Pinós i María Guirao, el futur museu de l’artista suís Peter Stämpfli a Sitges o el de l’empresari Julio Sorigué a Lleida.

La Vanguardia, 11 novembre 2010

dissabte, 20 de novembre de 2010

Cada u amb el seu fred

per Josep Maria Espinàs

En alguns moments d’aquests dies passats he sentit una mica de fred. Potser quan surtin aquestes ratlles tots els lectors estaran d’acord que el fred ja es nota. O s’ha notat, d’acord amb la predicció meteorològica. En qualsevol cas, una cosa és el fred termomètric i una altra, el fred personal. Cada u té el seu fred, com cada u té la seva calor. Hi ha el fred objectivable i el fred sensació.

Aquesta enorme diversitat de sensacions fa que les discussions sobre el fred siguin inútils i no ajudin gaire a la pau del diàleg. La frase més corrent és aquesta: «¿Com és possible que tinguis fred, si no en fa?» En aquesta frase hi ha un punt d’irritació que és absurd. Una cosa és que faci fred i una altra, tenir-ne. Ja podem dir al fredolic que estem a 20 graus. L’al·lusió a la temperatura té un cert to dictatorial. Tothom ha de tenir fred, en aquest moment. D’aquí a tres hores, ningú n’ha de tenir.

No és que hagi tingut molt de fred, aquests dies, però sí una mica. Ja es comprèn que això de molt i d’una mica són unes expressions absolutament inexactes, i tan relatives que no admeten una discussió raonable.

S’ha dit que la vellesa és un procés de refredament, i si això és veritat, com em sembla, és natural que un jove i jo no ens posem d’acord sobre el fred que fa. Si volguéssim ser objectius, aquest “fa” no l’hauríem de dir mai. El que compta és si en tenim, i el dret de cada u a tenir el seu fred no em sembla discutible. Però per una raó que ignoro, la divergència d’opinió sobre aquest punt provoca sovint uns enfrontaments no gaire agradables. És el resultat de creure que la nostra sensació ha de ser forçosament compartida.

«Ja portes bufanda?», em diu un amic que no en porta. Potser m’hauria de justificar: «Sí, noi, a la meva edat...» (argument general). També és útil dir «tinc el coll irritat» (argument concret). O sigui, que el fet de tenir fred o de tenir calor sempre s’ha de justificar. No hi ha tanta gent com ens pensem que cregui en la diversitat de la naturalesa humana.

O sigui, que aquests dies he anat més abrigat que la majoria de ciutadans, i espero que l’hivern de debò no trigui gaire a arribar. No perquè el fred hivernal m’agradi –encara que el trobo estimulant– sinó per confondre’m còmodament entre tots els meus conciutadans que decidiran posar-se anoracs, bufandes i, fins i tot, guants.

(El Periódico, 17 novembre 2010)

dissabte, 13 de novembre de 2010

Ràpid però poc perillós

per Míriam Díez Bosch

En paraules de Joseph Ratzinger, un teòleg que no tingui sensibilitat per la música de Mozart resulta “perillós”. En aquesta seva visita catalana, el papa ho ha estat tot menys arriscat: cautelós i gairebé dòcil, Benet XVI no ha exposat cap sorpresa doctrinal, però sí que ha estat innovador en l'ús del català i en el repartiment de somriures.

El papa Ratzinger que s'ha acostat a Barcelona no és el pastor alemany que alguns diaris van retratar quan va ser escollit. La seva visita ha estat, en termes vaticans, un èxit per tres motius: ha passat bé el seu missatge (sense cap novetat, simplement ha repetit el que el magisteri considera sobre vida i família), no hi ha hagut incidents i l'acollida ha estat generosa, un adjectiu que el mateix papa ha aplicat als catalans i que no deixa de ser una manera original i nova de definir-nos, a nosaltres que sempre se'ns titlla de garrepes, freds i tancats. Així que aquest divuitè viatge, com divuit han de ser finalment les torres de l'església infinita de la Sagrada Família, ha estat vist al Vaticà com un èxit i ha tingut més repercussió mediàtica internacional que el de Santiago.

El punt conflictiu del viatge no ha tingut lloc al nostre territori sinó al cel (a l'avió), però no per això deixa de ser irrellevant, i és el de l'anticlericalisme. No ha estat un tema que hagi entelat el viatge, per si mateix lluminós i artístic, però sí que revela que al cap del papa les persecucions religioses espanyoles no són només un fantasma pretèrit. Federico Lombardi, el portaveu del Vaticà, en una exquisida maniobra d'apagar focs allà on calgui, ha tret llenya a l'assumpte, però el que queda clar és que si el pontífex mima Espanya no és per la devoció als grans sants que aquesta ha aportat al món, o pel fervor marià que es pressuposa al país, sinó que hi ha una preocupació manifesta pel que ja s'anomena la “deriva zapaterista”, amb la por que aquesta es contagiï a l'encara catòlica Amèrica Llatina.

Els fidels embolicats en banderes vaticanes que el volien saludar, i amb sort tocar, s'han queixat que el papamòbil passava “massa de pressa”. No hi ha hagut temps per contemplar Benet XVI. És bon senyal: no cal entretenir-se mirant el papa, sinó copsar d'una llambregada el que ell significa, i cap on indica. La papolatria pot esdevenir una malaltia imperceptible però molt densa.

En aquesta visita catalana, que pot semblar una més, el pontífex alemany ha aconseguit fites interessants. Una, que ja no es pugui dir allò de “a Joan Pau II se l'anava a veure, a Benet XVI se l'escolta”. No. A Benet XVI se l'ha volgut veure, més enllà de discursos previsibles sobre art, bellesa, família. Un altre aspecte insòlit és la força que ha tingut precisament l'estètica, la bellesa i l'enlairament gairebé místic davant de discursos més clàssics i ètics, centrats en el concepte de veritat. Bellesa, veritat i caritat són sempre els eixos en què es mou aquest papa, però a Barcelona s'ha decantat per la bellesa. I per la nostra llengua, fet improbable fa uns anys.

Aquesta visita pastoral ha trencat, a més, una dinàmica a la qual ja ens havíem acostumat: el papa feia una autocrítica pel tema de la pederàstia. No ha estat el cas. Es pot interpretar com una estratègia per superar el trasbals i mirar endavant. Com també una clau de lectura és reconèixer que aquesta nafra no té la mateixa fondària que en altres terres com ara els Estats Units, Irlanda, la Gran Bretanya i Malta.

El papa s'ha endut una fotografia mental de Barcelona amarada pels colors impossibles de Gaudí, poblada de fidels que l'han acollit amb més seny que rauxa i difuminada per alguns nuclis inquietants legislatius. Però sobretot una imatge d'una Església petita però encara vital, identitària i il·lusionada. Catalunya serà secularitzada, però és l'únic lloc d'Europa on hi ha una església, avui ja basílica, en construcció. L'excepció catalana potser revesteix més incidència de la que imaginem. Gaudí jugava amb la llum, però no sabia que la seva ombra podia arribar a ser molt allargada.

El Punt, 12 novembre 2010

* * *

Només va fallar allò de sempre

per Josep Maria Espinàs

Vaig veure a TV-3 la transmissió de la cerimònia del Papa a la Sagrada Família. Va ser un treball excel·lent des del punt de vista tècnic i plàstic. Naturalment, l'estructura interior de la nova basílica anava a favor de les càmeres. Altura i profunditat. Plans generals del bosc de columnes i primers plans dels detalls. La matèria primera de la transmissió des del punt de vista visual era escenogràfica i va ser ben aprofitada.

Juntament amb l'escenografia i el decorat immòbil, una escenografia mòbil, la dels desplaçaments de les persones, normalment lents. Els protagonistes de la cerimònia ja componien, ells mateixos, amb diferents colors, una escenografia teatral variable. Com es devia organitzar, penso, a la seva manera, l'escenografia de l'auto sagramental a l'edat mitjana. Eren representacions dramàtiques, amb personatges simbòlics. Totes les religions tenen moments i actes rituals, però la catòlica arriba a un nivell d'organització perfecte, precís.
A part de la plàstica, s'havia de comptar també amb la música. Són els cants harmònicament sonors, els que van omplir de vida el gran recinte. Cants corals que s'expandien contra els murs.

La Sagrada Família s'ha estrenat com a basílica menor organitzant un gran espectacle. Que ningú s'escandalitzi per la utilització de la paraula espectacle. Perquè és una paraula d'origen llatí que significa contemplar, mirar. Hi va haver molta gent, tant se val si creient o no, que es va passar hores contemplant l'espectacle litúrgic.

Només hi va haver un error, indigne de tanta preparació: la considerable impuntualitat. La cerimònia va acabar amb una hora de retard. Si això hagués passat en un teatre, la xiulada hauria estat unànime i espectacular. El fet és que la cerimònia es va allargar tant que em costa molt entendre-ho. Perquè diuen que tot s'havia assajat abans, que s'havia cronometrat la durada de cada acció, que s'havia volgut tenir la seguretat que tot s'acabaria a l'hora prevista. I així, els altres actes programats podrien començar puntualment.

No hi ha res a fer, de la impuntualitat no se n'escapa ni el Papa ni l'àngelus. Això sí que és un misteri. Demano als responsables de la construcció del temple que no anunciïn mai quan serà acabat. O haurem de recordar l'anècdota de qui anuncia un eclipsi per a les set en punt, i l'altre li contesta: «Sempre seran quarts de vuit...».

El Periódico, 13 novembre 2010

dissabte, 6 de novembre de 2010

«El TAV espanyol és una mala opció»

Entrevistes a Germà Bel, economista

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963) acaba de publicar España, capital París (Destino), un llibre que repassa els orígens i les característiques del model d’infraestructures espanyol. El sistema radial que es va desplegant des de l’arribada dels Borbons al segle XVIII i que es pot resumir en el “Madrid quilòmetre zero” té com a objectiu el control i la “cohesió política nacional” i no el desenvolupament comercial, explica Bel. La política ferroviària, amb el tren d’alta velocitat (TAV) com a darrer i modern exemple, el mapa de carreteres i autopistes i la gestió aeroportuària d’Aena són fills d’aquest model, que té un ampli suport polític i social a l’Estat.

–Tenim un model de gestió aeroportuària gairebé únic que només és comparable, segons vostè, al de Romania.
–És un sistema de gestió públic i centralitzat, característic de les dictadures comunistes. Als anys 50 els països comunistes van adoptar models centralitzats i les dictadures també. Per això els dos únics països continentals de l’Europa occidental amb sistemes centralitzats de gestió aeroportuària són Portugal i Espanya, i després l’altra dictadura de país capitalista, Grècia, igual com les dictadures comunistes. Per tant, té un origen ben identificat: els sistemes de control militar.

–Sempre havia pensat que la gestió centralitzada dels aeroports per Aena era una anomalia que es corregiria amb el temps... Tanmateix, vostè explica en el seu llibre que això segueix un patró històric.
–Les infraestructures són menys importants que els hospitals i les escoles. Però són molt plàstiques, fàcils d’entendre. Per això és possible veure com la política d’infraestructures a Espanya segueix un patró singular que es repeteix tant amb el TAV com amb els aeroports o els peatges. Una forma d’entendre-ho, com recomanava Ortega i Gasset, és adoptar una perspectiva històrica. La qüestió pertinent és com és Espanya i com vol ser. És quan constates que som molt diferents dels altres països. Veus que la política d’infraestructures està al servei de la construcció de la nació espanyola. La política espanyola segueix un patró regular des del segle XVIII, després de la Guerra de Successió. I té un projecte polític amb gran suport: que Espanya sigui com França i que Madrid com París.

–Com s’aplica aquest patró en la política d’infraestructures?
–Des del 23 d’abril del 1720 la política d’infraestructures ha seguit unes prioritats, les connexions radials. Com que aquestes connexions no anaven vinculades al comerç han hagut de ser sistemàticament sustentades per l’Estat. I la pauta ha estat la següent: la llei estableix la prioritat, s’habilita l’ús del pressupost públic i s’elabora un pla d’infraestructures. Així va succeir amb les carreteres del XVIII, amb els ferrocarrils del XIX, amb les autopistes del XX, amb el TAV del XXI...

–Vostè és economista. Imagino que aquesta política té poc d’eficient.
–Des del punt de vista de la política econòmica, la diferència radical amb altres països és que la d’Espanya no ha estat mai una política de transport, sinó d’ordenació del poder polític i territorial. Només quan Espanya ha hagut de refiar-se del comerç i millorar l’eficiència és quan les connexions no han estat radials. Va ser així amb els romans, amb els primeríssims ferrocarrils o amb les primeres autopistes.

–El TAV és un malbaratament?
–Si considerem que llençar els diners són malbaratament, el TAV ha estat un malbaratament. Des del punt de vista econòmic, la relació entre la inversió efectuada i els beneficis econòmics i extraeconòmics obtinguts és patètica. El TAV és una opció dolenta per a Espanya, encara que sobre el seu sentit no caben molts dubtes. Ho va expressar molt clarament José María Aznar el 25 d'abril del 2000 al Congrés en el segon debat d’investidura. L’objectiu de la seva política era unir totes les capitals de província amb Madrid en menys de quatre hores. [Germà Bel oblida esmentar les opcions centralistes i radials concretes que va prendre també el Govern de Madrid en època del PSOE, com ara el mateix tren d’alta velocitat Madrid-Sevilla.]

–Curiosament, aquesta política s’acompanya de proclames a la solidaritat territorial i a la igualtat.
–La idea de connectar Madrid amb totes les capitals de províncies en ferrocarril es va formular el 1864 amb l’objectiu de vertebrar el territori. Sis anys més tard, amb la segona llei de ferrocarrils i amb un govern progressista, sorgeix l’argument de la desigualtat territorial. És quan s’equipara per primera vegada la connexió a Madrid amb la solidaritat. La realitat és que el TAV no aporta cohesió territorial. L’habitual és que faciliti la succió de l’activitat econòmica de la ciutat petita a la gran ciutat. Per què es predica el TAV? Per ‘cohesionar’ España. I amb els aeroports? Abans que res, subvencionar els més grans –sobretot Madrid– i fomentar la concentració de l’activitat en el node central, com amb el TAV.

–Així i tot, portem tres segles en l’intent. És molt de temps...
–La centralització falla en el segle XVIII perquè no aconsegueix homogeneïtzar culturalment i lingüísticament Espanya... i perquè Espanya no és França!, per molt que s’hagi desitjat. Madrid no està ben connectat amb el mar, l’estructura geogràfica i urbana és diferent, Espanya no és com França... encara que s’hagi aconseguit que Madrid sigui com París. I això és el que porta a la pròxima tensió. Un París castís que necessita controlar tots els aeroports –cosa que el París real no necessita–; que necessita un TAV a totes les províncies –cosa que el París de veritat tampoc requereix. Un París fora de França necessita provocar discussions absurdes com el debat sobre la unitat de mercat. O la cada vegada més insistent petició que es recentralitzin competències educatives en matèria lingüística...

–En un moment precís explica vostè que no hi ha alternativa a aquest model de l’Espanya radial...
–No és que no existeixi. És clar que existeix, només cal mirar la resta del món desenvolupat, però no se l’espera. La d’infraestructures és l’única política en què hi ha pactes sistemàtics dels grans partits a les Corts Generals. Quan el 92% dels diputats donen el seu suport a una política, és que no es concep que la política pugui ser d'altra manera.

–Però per què s’ha trigat tant des de Catalunya a percebre aquest corrent de fons?
–Crec que això es va començar a percebre a finals dels 90. La meva anàlisi és que això es produïa sobre un patró de fons terrible i que estava replegat sobre si mateix. El patró reapareix com a reacció a la descentralització, encara que aquesta descentralització hagi estat més administrativa que política. Al cap i a la fi, passada la transició i els primers anys de la democràcia, es va diluir la sensació de vergonya que el franquisme havia llegat sobre la noció de nació espanyola.

(preguntes i respostes preses, extractades i adaptades de les entrevistes de Ramon Aymerich, La Vanguardia 24 octubre 2010, i de Salvador Cargol, Agència Catalana de Notícies 31 octubre 2010)

dissabte, 30 d’octubre de 2010

Trobat un idioma perdut a l'Himàlaia

Els experts alerten que només queden 800 koroparlants

Lele significa porc, tot i que fins ara no ho sabia ningú fora de les aldees remotes a la falda de l’Himàlaia on viuen les últimes 800 persones que parlen koro, un idioma acabat de descobrir.

Un grup de lingüistes finançats per National Geographic ha topat amb el koro per casualitat. El seu objectiu era estudiar uns altres dos idiomes en extinció que parla la gent d’Arunachal Pradesh, un estat del nord-est de l’Índia al qual és difícil accedir perquè el terreny és molt escarpat, i també perquè la Xina es disputa amb l’Índia aquest territori des de fa dècades.

Quan els lingüistes van començar a escoltar el koro el 2008 van pensar que era un dialecte de l’aka, una altra llengua de la zona, però no encaixava res.

«El koro no podria sonar més diferent de l’aka, són tan diferents com l’anglès i el japonès», explica David Harrison, professor del Swarthmore College (EUA) i un dels directors d'un projecte per gravar i documentar les llengües amenaçades del planeta.

Amb el koro ja són 6.910 els idiomes que es parlen a la Terra. La meitat està en extinció, per falta d'escriptura, per conflictes ètnics o per pressions polítiques. Cada dues setmanes, un llenguatge desapareix amb la mort del darrer parlant.

Els koroparlants són un grup d’unes 800 persones que viuen en diverses aldees en què cultiven l’arròs i l’ordi i pasturen garrins de lele. No hi ha escriptura, i els parlants no eren conscients que feien anar una llengua diferent fins que Harrison i el seu company Gregory Anderson hi van arribar fa dos anys.

Origen desconegut

L’equip va aconseguir un permís especial del govern indi per endinsar-se a la zona i es va ficar a les cases de bambú dels habitants per gravar les seves paraules desconegudes.

Els experts diuen que els mots, els sons i la gramàtica del koro són molt diferents de l’aka, encara que les dues llengües tenen un 9% en comú. Per exemple, el que en aka es diu «vo» és un «lele» per al koro, és a dir, un porc.

Anderson i Harrison, que dirigeixen una ONG anomenada Institut de les Llengües Amenaçades, assenyalen que l’aka era la llengua dels antics comerciants d'esclaus en aquesta zona fronterera entre l’Índia, la Xina i Tibet. És possible que el koro sigui la llengua d’aquells antics esclaus, tot i que encara no es pot assegurar.

«Havíem descobert alguna cosa que s’estava acabant. Si haguéssim trigat deu anys més a venir, no hauríem trobat ni de lluny el nombre de parlants que hem trobat», va explicar ahir Anderson a l’agència AP. Amb prou feines hi ha joves entre els 800 koroparlants, l’idioma dels quals no s’escriu ni s’estudia a l’escola, al contrari que l’hindi o l’anglès. Anderson posarà ara les bases del koro negre sobre blanc en un estudi que publicarà la revista Indian Linguistics.

(Público, 7 octubre 2010)

dissabte, 23 d’octubre de 2010

A set anys

–Quin és el teu millor record personal associat al Paral·lel?
–La primera vegada que vaig trepitjar un escenari, quan tenia set anys. Vaig sortir en un esquetx amb el meu pare al Molino. Quan en tenia tretze, recordo que el meu pare era a l’Arnau amb la Maña; era Nadal i diverses ballarines havien agafat la baixa. Jo em sabia totes les coreografies, així que vaig parlar amb la Maña i els meus pares perquè em deixessin actuar. Vaig actuar tot el Nadal i a partir d’aquell moment totes les vacances.

(Enquesta de Ramon Oliver a Vanessa Garcia, ballarina d’El Molino, Què Fem, 22-28 octubre 2010)

dissabte, 16 d’octubre de 2010

Un traductor groc

per Màrius Serra

Avui se celebra el Dia Internacional de la Traducció. A mi els dies que m’agraden són els dies de cada dia, que és una denominació molt més bona que la de dies feiners, però en aquest món de quotes qui no té dia no compta. I, la veritat, la traducció és una de les activitats més nobles i necessàries que conec. Què sabríem del món sense la feina callada dels traductors? Tots podem aspirar al poliglotisme, el primer superpoder que li demanaria a una llàntia habitada, però les limitacions del nostre geni són tan evidents que sense la mediació dels traductors no hauríem estat mai capaços de llegir, almenys en el meu cas, Dostoievski, Kafka o Oe. Mediar entre textos significa intermediar entre grups de persones, i això és molt més difícil del que sembla. Ho dic amb coneixement de causa, perquè he traduït (de tres llengües al català, sobretot de l’anglès) i m’han traduït (del català a cinc llengües, sobretot a l’italià). En plena era digital, la traducció continua sent una activitat cultural de primera magnitud. Els avenços impressionants en el camp de la traducció automàtica podrien propagar la falsa idea que ens trobem davant d’un intermediari prescindible. Res més lluny de la realitat. És que els innegables avenços en la fotografia digital ens fan preveure un món sense fotògrafs? El traductor és tan intermediari com l’escriptor. El que passa és que, quan escrivim sense partir d’un text previ, filtrem codis diversos i ens acostem al vertigen de la invenció. En canvi, quan traduïm no inventem ni canviem de codi. Llegim i rellegim fins que interpretem el que hem rellegit i ho intentem reinterpretar fidelment en la llengua d’arribada.

A iniciativa de la secció de traducció de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) avui un grapat de traductors llegeixen fragments de les seves traduccions en llibreries, biblioteques i centres culturals d’aquest subjecte tripartit (en el sentit de dividit més que de format) que anomenem Països Catalans. [...] La idea és donar visibilitat a un col·lectiu més ocult que els minaires. I, en concret, fer visible el nom del traductor en tres àmbits comunicatius: a) publicant-lo a la portada del llibre, b) citant-lo als anuncis en premsa, internet o catàleg, i c) esmentant-lo en els actes promocionals del llibre, com rodes de premsa, entrevistes a l’autor o lectures de fragments. Aquestes peticions de reconeixement són raonables, però per si algun lector pensa que els permutadors exageren al denunciar la poca consideració professional que es dóna a la traducció, n’hi haurà prou de divulgar un exemple d’abans-d’ahir. Dimarts es va llançar l’última novel·la del supervendes gal·lès Ken Follett: Fall of Giants. Doncs bé, la traducció catalana La caiguda dels gegants (La Rosa dels Vents) ja ha hagut de ser retirada perquè hi falten els dos últims capítols. Què addueix l’editorial? Doncs que, donada l’extensió de la novel·la, van repartir la tasca entre diversos traductors, i se’ls devia extraviar un plec.

(extractat de La Vanguardia, 30 setembre 2010)

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Energúmens

per Sergi Pàmies

L’energumen avergonyeix els seus fills i als seus pares, llevat que els seus fills i els seus pares també siguin energúmens, que en aquest cas se’n senten orgullosos. No respecta el torn ni les cues, parla en veu alta al cinema, aparca sempre en doble fila i quan, amb raó, li posen una multa, blasfema i repeteix que “només eren cinc minuts”, perquè l’energumen considera que els seus cinc minuts són molt més importants que els cinc minuts dels altres. [...]

Sigui de dretes, d’esquerres o de centre, l’energumen tracta malament els cambrers i els taxistes i quan parla de la seva dona utilitza la paraula “aquesta” en un to que fluctua entre la condescendència i el menyspreu. L’energumen creu que cal tenir deutes per ser algú i no pagar mai per ser respectat. No desconnecta el telèfon mòbil, diu de tu als adults que no són de la seva raça, amenaça els professors que suspenen als seus fills i, sempre que pot, paga amb diners negres. Creu que els homes que es depilen són uns marietes, que les dones són una mica putes i que tots els polítics són uns lladres. Té solucions dràstiques per resoldre l’atur, la crisi, la delinqüència, la contaminació, la immigració i els mals arbitratges, i si comets l’error d’escoltar els seus arguments descobreixes que la solució és la mateixa per a tot: mà dura. De vegades, gràcies a la loteria de l’atzar, l’energumen ensopega amb un altre energumen. I encara que la topada sol ser desagradable, proporciona als que no són energúmens certa esperança. L’esperança de comprovar que, amb una mica de sort, els energúmens s’acabaran eliminant els uns als altres i que, quan hagin desaparegut, el món serà un lloc una mica menys insuportable.

(extractat de La Vanguardia, 1 octubre 2010)

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Salvar la vida a Algèria

per Ferran Suay

Un home d'Otos, sabedor segurament del magre futur que l'esperava després de la derrota, decidí d'anar-se'n a l'exili. Com que sabia que un altre otosí, conegut al poble com 'Miquel el de Margarida', se n'havia anat anys abans a l'Alger, replegà les poques pertinences que tenia i s'embarcà cap allà.

Analfabet com era, no féu les previsions necessàries, com ara preguntar pels cognoms o l'adreça on podria trobar el seu paisà. I fou així que –en desembarcar a Orà– es trobà en una ciutat atapeïda de gent, d'aspectes i llengua estranys, i sense manera de trobar el seu amic. Sense cap altra alternativa, l'otosí mamprengué a anar pels carrers cridant a veu en coll: «Ningú no sap on para Miquel el de Margarida?» I així anà pels carrers d'Orà, entremig d'aquella gentada que ni l'escoltava ni l'entenia, bramant cada vegada amb més desesperació en espera d'una resposta que tenia ben poques opcions de produir-se.

Quan ja no li quedaven ni diners ni provisions, i començava a resignar-se al seu fracàs, es veu que va sentir algú que l'increpava des de lluny: «Qui està parlant valencià per ací?» Era el mateix Miquel, el de Margarida, que entremig de l'enrenou de la gentada, havia sentit parlar la seua llengua, i se n'havia anat a buscar la font d'aquelles paraules, cosa que –molt probablement– salvà la vida del seu paisà. Bruno [el que explicava l'anècdota], amb els ullets lluents i riallers, acabà la seua intervenció deixant-nos la seua reflexió: qui diu ara que el valencià no serveix per a res?

(El Punt, 15 setembre 2010)

dissabte, 25 de setembre de 2010

Parlamentem malament

per Oriol Pi de Cabanyes

La nostra oratòria, fins i tot la parlamentària, no és gaire bona. Observava agudament Josep M. Espinàs, amb ocasió de la publicació del seu llibre I la festa segueix, que «al català li costa molt estar al lloc on ha d’estar, amb l’actitud amb què ha d’estar i utilitzant la veu i els tons, els ritmes i les pauses que ha d’utilitzar.» Una observació exacta que s’ajusta de manera brillant a la veritat. El català ha perdut, després de segles d’anar interioritzant que per sobreviure era millor no aixecar gaire la veu, el sentit de la comunicació sense complexos. Si la por guarda la vinya, també la timidesa convertida en segona pell, ens hem dit, serveix per salvar la pell.

Així, i de la mateixa manera que vol passar desapercebut, el català en general s’expressa malament en públic. Per falta de seguretat interior, per un acomplexament llargament induït. És més aviat estrany el català que sobreactua, com Dalí, fent el número per vèncer el seu congènit apocament. Per a quan els estudis de psicolingüística que expliquin de soca-rel el que tanta sociolingüística no ha arribat mai a explicar?

«Els catalans hem viscut –anotava Espinàs–, en un món en què l’oratòria no era indispensable, una mena de pudor de parlar bé, una vergonya de fer-nos escoltar. I no ens escoltem, això és evident.» És així: parlant en públic tendim a afluixar la veu, ens mengem mitges paraules, ens fan por els micròfons i, sense cap sentit de l’acústica, ni ens és possible entendre’ns ni fer-nos escoltar. I és que en temps en què no es podia parlar clar sense perill, el «tu no t’emboliquis» té molta relació amb el «tu ja m’entens». I fins es podria dir que el millor de la creativitat artística i literària de Catalunya, en tants moments sotmesa a censura, té molt a veure amb la mà esquerra amb què hem après a escriure i a llegir entre línies. Però l’art del doble sentit es va perdent. I és que ja no s’escolta. O cada vegada menys. I això que la qualitat del missatge que s’emet depèn en gran manera de l’atenció amb què s’atén. Si no hi ha receptor, no hi ha bon emissor.

O aquest ha de cridar com un televisor a l’hora dels anuncis i imposar-se per decibels (també els missatges, ai!, avancen a vegades a força de cops de colze...). Ens cal millorar les nostres capacitats expressives. [...] Cal parlar clar, vocalitzant i sil·labejant, i no oblidar mai que volem que se’ns entengui bé. El secret és el to. I la convicció de qui parla.

(extractat de La Vanguardia, 28 juny 2010)

dissabte, 18 de setembre de 2010

Burca i prostitució

per Violeta Ruiz Almendral, professora invitada de la London School of Economics

La imatge d’una dona coberta amb un burca o un nicab de vegades és inquietant. Però em pregunto com podem justificar la prohibició del burca quan permetem la prostitució. Hi ha tres raons per prohibir el burca: la seguretat –però recordem que es cometen més atemptats amb motxilles que no amb burca–, que és discriminatori, vexatori i indigne per a la dona, i que no és una elecció lliure sinó una cosa imposada pel marit, el germà, la mare o la sogra –no oblidem el paper central de la dona en la repressió de les congèneres.

Pensem ara en la prostitució. Hi ha estudis (com el realitzat recentment per l’American Journal of Epidemiology) que mostren que l’esperança de vida d’una prostituta als Estats Units és de 34 anys. Altres mostren que prop del 80 per cent de les prostitutes han patit abusos des de nenes i la majoria són toxicòmanes. La prostitució les condemna a l’ostracisme o a la doble vida i en general té efectes devastadors sobre la salut física (avortaments, malalties que poden arribar a ser mortals, drogoaddicció) i psíquica (depressions, baixa autoestima). Podem afirmar que en la prostitució concorren, multiplicats, els tres problemes del burca: primer, la prostitució crea problemes seriosos de seguretat ciutadana i salut pública; segon, és discriminatòria perquè afecta fonamentalment dones que se sotmeten a homes, i perpetua una imatge denigrant de la dona que perjudica l’avenç en la igualtat; i tercer, no sol ser una elecció lliure (menys de l’1 per cent de les putes són com la Julia Roberts de Pretty Woman).

Segons alguns estudis, prohibir la prostitució només agreuja les coses, llevat que es criminalitzi l’usuari, com a Suècia. Potser caldria fer alguna cosa similar amb el burca i penalitzar el qui l’imposa, no la que el porta. Tot i que l’única via segura per eradicar fenòmens que comporten una desigualtat intolerable de la dona és una inversió seriosa en l’educació femenina i també de l’home.

Però sobretot, crec que la prohibició del burca és oportunista, poc reflexionada i hipòcrita. Perquè si de veritat es tracta de prohibir el que és dolent per a la dona, no caldria començar pel que és més dolent?

(La Vanguardia 9 setembre 2010)

diumenge, 12 de setembre de 2010

Tutankhamon duia preservatiu?

per Maria J. Jordan

Sembla mentida que el país amb el patrimoni artístic més impressionant del món permeti que els seus guies turístics expliquin barbaritats de l’alçada d’un campanar. Parlem d’Egipte, i de bajanades com la que aquest estiu mateix he sentit al costat dels tresors trobats a la tomba de Tutankhamon. “Aquest tros de roba amb cordeta era el seu preservatiu”, deia el guia davant dels ulls com a plats de l’auditori. Com és possible que un rei tan jove amb l’única feina de procrear portés protecció? Com sap que allò ho era? No ho sap, però segurament algun dia algú va llançar la idea, va fer gràcia i ara ja és una plaga.

És com dir als grups d’espanyols, tan abundants a l’agost, que a la plaça cerimonial que hi ha davant de la piràmide esglaonada de Saqqara el faraó s’enfrontava a un bou i que així va néixer el toreig. O que el temple d’Abu Simbel és l’únic en què un arquitecte es va atrevir a firmar, una insolència que Ramsès II va perdonar en veure com li havia quedat de meravellós. O encara millor, assegurar que a l’antic Egipte construïen submarins, helicòpters i avions perquè hi apareixen formes similars en un jeroglífic en un temple d’Abidos i que no en queda cap perquè els van destruir perquè no els copiessin els hitites. El que va passar és que Ramsès II va superposar les seves inscripcions a les del seu pare Seti I i allò ara és una marranada indesxifrable!

El guia obté la rialla fàcil, l’atenció, però... ¿és conscient que més d’un turista poc interessat en la cultura només recordarà les anècdotes del viatge, i que es pot passar l’hivern explicant que els antics egipcis passejaven pel Nil en submarí? No els importa gens si la propina és grossa.

Avui, 9 setembre 2010

dissabte, 4 de setembre de 2010

Esport, esport, esport

per Laura Freixas

L’esport ocupa cada vegada més espai mediàtic, social, mental. I el més sorprenent és la unanimitat que suscita, l’absència de veus crítiques.

Si no crítica, almenys anàlisi ens ofereix ara Intelligent Life, revista trimestral del grup The Economist. Sota el títol “How did sport get so big?” (Com és que l’esport s’ha fet tan important?), Tim de Lisle recorda que el 1966, quan Anglaterra va guanyar el Mundial, el titular de portada de The Mirror va ser: “La princesa Alexandra ha tingut una nena”...

Entre aquella indiferència i el deliri actual, què ha passat? De Lisle apunta diversos factors. Per exemple, el fet que l’esport canalitzés la competència entre l’Est i l’Oest. També, per descomptat, l’espectacular desenvolupament de la televisió, i el de la publicitat... Però el més interessant de la seva anàlisi és el punt de vista sociològic. A mesura que la societat s’atomitza, creix l’ànsia de fondre’s amb la multitud, i aquesta fusió es fa en nom d’un sentiment simple i visceral: a favor dels nostres, contra els altres. Amb conseqüències, a més, tan indesitjables com consagrar la figura del guanyador únic i absolut, al qual s’atorguen totes les recompenses, figura que s’ha estès al camp empresarial o artístic, o refermar –això no ho diu De Lisle, però és obvi– el protagonisme masculí, el fet que la representació del conjunt social l’exerceixin quasi exclusivament homes...

(extractat de La Vanguardia, 2 setembre 2010)

dissabte, 28 d’agost de 2010

El català sense estrès

per Magí Camps

Quan en un bar de Barcelona un demana «un tallat, sisplau» i qui atén respon «eh?», que més que una interrogació és una onomatopeia simiesca, el bevedor de tallats passa sense pensar-s’hi al castellà: «Un cortado, por favor.» Això és així en la majoria dels casos, fins que un dia un s’adona de dues coses. La primera és que «tallat» forma part de la desena bàsica de paraules que qualsevol cambrer de Barcelona hauria de saber. No es tracta de parlar en català ni d’entendre’l, només de comprendre unes poques paraules –cada dia les mateixes– en català. La segona és la falta absoluta de respecte de qui respon de manera simiesca a una petició cortès. L’episodi del tallat s’ha convertit, per a alguns catalanoparlants, en el paradigma de la línia vermella, del «fins aquí hem arribat». Però sabíeu que aquesta situació lingüística, com tantes altres, produeix estrès?

Ara, els bevedors de tallats estan d’enhorabona. Poques llengües han produït tantes obres de divulgació com el català. Però malgrat tanta producció, sorprèn gratament un nou estudi, aquest cop psicològic. Dos professionals vinculats a la Universitat de València, un valencià i una bilbaïna, especialistes, entre d’altres camps, en psicologia esportiva, publiquen Sortir de l’armari lingüístic (Angle Editorial). Gemma Sanginés és una novaparlant de català i Ferran Suay va ser abans professor de judo i assegura que de la seva pràctica li ha quedat, sobretot, «el plaer de lluitar i una marcada tendència a estalviar esforços innecessaris», tota una filosofia de la vida que, aplicada al fet de parlar en català, dóna resultats que infonen entusiasme.

I d’això va el llibre. La situació singular del català, llengua minoritzada, cooficial però sempre secundària, produeix estrès als parlants que volen viure en català amb la mateixa normalitat amb què viu un parlant de castellà a Espanya o un d’anglès a la Gran Bretanya.

Per reduir o eliminar aquest estrès lingüístic i seguir defensant el dret de parlar en català, en el llibre s’analitzen sis casos reals: la parlant romanesa, el parlant cremat, la parlant basca, el tímid, la militant i el parlant africà. Els autors descriuen els sis arquetips, els reclinen al divan, elaboren la fitxa d’autoajuda i ofereixen la recepta personalitzada. Si parleu català, segur que us veureu reflectit en un dels sis, per la qual cosa podreu seguir els útils consells de Suay i Sanginés per sortir de l'armari lingüístic sense patir episodis d'estrès. «Us ve de gust un tallat?»

(La Vanguardia, 28 juny 2010)

divendres, 30 de juliol de 2010

Una manera improcedent de desmarcar-se

per Clara Sanchis Mira

El meu oncle no té mòbil. Mai ho n’ha tingut. Si algun cop no li queda més remei que fer una trucada i no és a casa, et demana el teu. L’agafa amb les dues mans com si fos un insecte volador desconegut. Et demana ajuda perquè marquis i quan acaba te’l torna amb cura perquè no s’escapi o no se li trenquin les aletes. Com que ja té una edat, viu sol i viatja molt, els seus familiars l’hem intentat convèncer moltes vegades que se’n compri un. Si un dia ens passa res, a tu o a un de nosaltres, no sabrem com localitzar-nos, diem. Ell ens mira amb un somriure i ens diu que de les desgràcies sempre se n’assabenta la gent. És una qüestió de ritmes, diu, de saber-ho abans o després, res més. De tota manera, si em cau una teula al cap, diu burleta, no us podré trucar.

Així surt cada dia de casa amb les mans a la butxaca, indiferent al món. Encara que els seus fills s’enfadin perquè no poden canviar l’hora d’una cita a l’últim moment, hagin de quedar en llocs específics amb antelació o no puguin avisar si passa algun imprevist. S’enfaden perquè no està localitzable, i això ho senten, en el fons, com un petit menyspreu. Un menyspreu a no se sap què, a alguna cosa indefinida però latent. És una manera improcedent de desmarcar-se del personal. Estar localitzable, avui en dia, ja no és que sigui una mena de dret, és una obligació. Tots portem mòbil, pare, diuen els seus fills. I ell els mira amb el seu somriure impassible. Un dia passarà alguna cosa, insisteixen. [...]

Una nit, la meva cosina em va trucar a punt de plorar. S’havien desfermat totes les alarmes. Ho sabia, va dir, li ha passat alguna cosa. Ho sé. Tot el dia desaparegut. Completament il·localitzable. No ha anat a dinar a casa, ni ha contestat al telèfon a l’hora de la migdiada. Tu saps que ell sempre fa la migdiada. Havíem quedat de parlar per anar al cinema perquè avui no tenia res a fer, però no dóna senyals de vida. Ja saps que de vegades es despista, però és molt estrany que no truqui en tot el dia. No tenia res a fer, m’ho va dir ahir, ho entens? Però està il·localitzable. A l’hora del sopar hem entrat a casa, amb molta por, no sabíem el que ens hi podíem trobar. I no hi era. Ara no sabem què fer. Hem trucat a alguns dels seus amics, i res. És molt angoixant. Després hem preguntat als hospitals, per si de cas, i no ens han donat cap pista. Però no ens atrevim a cridar a la policia. Potser cal esperar unes hores més.

L’endemà, la cosina em va trucar amb un altre to de veu. La tremolor s’havia transformat en indignació. Re, que està perfectament. Va aparèixer a mitjanit, tan tranquil, al seu aire. Que al matí havia sortit a comprar escuma d’afaitar, s’havia quedat a dinar pel barri i havia trobat un vell amic amb el qual va passar la tarda i va sopar. I després, l’oncle se n’havia anat a fer un tomb. Així, sense més. Completament al seu aire, el molt bèstia.

(extractat de La Vanguardia, 23 juliol 2010)

dissabte, 24 de juliol de 2010

El crit Wilhelm

Durant més de cinquanta anys un mateix actor ha intervingut a les pel·lícules més taquilleres i ni els aficionats més erudits no se n’han adonat. Per dir títols que sonaran fins al més profà, el seu currículum inclou Grup salvatge, les sis parts de La guerra de les galàxies, la sèrie d’Indiana Jones, Poltergeist, La Bella i la Bèstia, Toy story, Titanic, There’s something about Mary, Ocean’s eleven, Spiderman, Pirates del Carib, Kill Bill, El senyor dels anells, Madagascar, Juno, Kingdom of Heaven, Sin City... Si comptem només el 2009, ha estat present almenys a Up, a Monstres contra alienígenes, a 2012 i a Inglourious basterds.

I malgrat aquesta presència constant sol passar desapercebut. En paraules de Joe Dante, director de Gremlins (1984), on també actuava l’artista esmentat, la seva inclusió a les pel·lícules “s’ha fet sempre de sotamà i la gent no se n’adona, tret dels que ja n’estan al cas.”

Parlem del crit més famós de la història del cinema, que dura un segon i mig en la versió íntegra i combina dramatisme, volum i intensitat. És un udol que comença en do i s’acaba després de quatre mitjos tons en un sol agut. Es deu a un actor del qual curiosament fins fa ben poc ningú no sabia el nom. Es va gravar per a Tambors llunyans (1951): en el minut 45, un vaquer és atrapat per un cocodril i arrossegat al fons del riu. Aquest es considera el debut del crit a la pantalla. Però ja en la mateixa pel·lícula se sent un altre cop, quan els vaquers maten tres indis.

Ara bé, deu el nom de Wilhelm a una pel·lícula que es va rodar dos anys després de Tambors llunyans i que es deia La càrrega dels genets indis (1953). Allà se sent el crit quan un secundari anomenat Wilhelm rep un impacte de fletxa a la cama. En fer el muntatge d’àudio, el crit pregravat es va incorporar en aquesta escena.

A finals dels 70, un editor de so anomenat Ben Burtt, que de nen havia vist el film i havia quedat impressionat per aquell crit esgarrifós, va buscar-lo als arxius i el va catalogar en el seu arsenal sonor com a “crit Wilhelm”. Poc després el va fer servir en la primera entrega de La guerra de les galàxies (1977). A partir d’aquell dia, Burtt, de l’estudi de so Skywalker Sound, i un petit grup de companys de professió, van convertir aquell instant en una mena de signatura personal: miraven d’esmunyir el crit gairebé en totes les pel·lícules en què col·laboraven. Segurament per això el crit se sent unes quantes vegades a Space balls, paròdia de La guerra de les galàxies.

De seguida, altres editors i muntadors van agafar-s’ho com un repte i van repetir el gest, de manera que amb els anys incloure el crit Wilhelm es va convertir en una tradició entre els enginyers de so de Hollywood. Fins i tot va derivar en una competició per l’ús més creatiu... que ja venia de lluny. L’editor Stephen Altobello, per exemple, confessa la seva admiració per “qui fos que va colar el crit en una cançó de Judy Garland a Ha nascut una estrella (1954). Va ser definitiu”. I només havien passat tres anys des de la gravació.

El crit Wilhelm ha estat utilitzat de totes les formes possibles: accelerat, distorsionat i fins i tot reproduït cap enrere. Directors com Peter Jackson i Quentin Tarantino s’han confessat fans del Wilhelm i l’inclouen sovint en les seves obres. Havia passat de ser un recurs a convertir-se en un clixé, i ja era un element de culte. A les sales de cinema, els entesos es donen un cop de colze o somriuen en reconèixer-lo.

La Viquipèdia recull l’aparició del crit en 216 pel·lícules fins al 2008. Altres fonts han recopilat a més a més 23 sèries de televisió i 29 videojocs on també se sent. Ha esdevingut, doncs, un recurs cinematogràfic a l’alçada del tro, del grinyol de cotxe, del tret de pistola o del timbre clàssic de telèfon.

Ben Burtt, el principal promotor del mite a partir dels anys setanta, investigà durant un temps qui era l’autor d’aquell crit. Va aconseguir la gravació original, en què se senten fins i tot les instruccions que l’actor va rebre durant les preses (li deien: “No un ai!, un crit de veritat!”), i va aconseguir la llista d’actors presents en aquella sessió. La seva hipòtesi era que el crit Wilhelm va sortir de la gola de Sheb Wooley, un actor de segona que tanmateix, com a cantant, va arribar a ser número 1 als Estats Units l’any 1958, amb el tema Purple people eater. Com a actor, va fer de dolent (breument) a Al punt del migdia (1952), i altres papers similars, però també va sortir en més de 100 episodis de la sèrie de TV Rawhide (1959-1966), protagonitzada per un llavors poc conegut Clint Eastwood.

El diari londinenc The Times, el 2005, va trobar finalment Linda Dotson, la vídua de Wooley, el qual havia mort dos anys abans de leucèmia. Ella va confirmar que l’any 1951, en efecte, Sheb havia gravat una sèrie de crits de dolor per a Tambors llunyans, que després van ser arxivats a la biblioteca de sons i efectes especials de la Warner Bros, la qual els havia tornat a usar, segons la vídua, en una quinzena de pel·lícules més fins a mitjan anys 70. Dotson ja no en sabia res més. Llavors li van fer sentir el crit Wilhelm i va reconèixer de seguida la veu de Sheb. “Ell solia fer broma dient que era bo cridant i morint-se a les pel·lícules –deia–, i jo sabia que el seu crit havia aparegut en westerns de fa anys, però no sabia res sobre La guerra de les galàxies i tot això. Si ell ho hagués sabut abans de morir-se li hauria encantat, hauria dit: ‘Potser sóc vell, però continuo fent cine’.”

Els comentaristes de pel·lícules de terror van encunyar el terme scream queens (reines del crit) per a les senyores en dificultats: actrius que en els seus papers cinematogràfics destaquen més pels crits que pels diàlegs. El tron femení està molt disputat, però és ben clar que Wilhelm és l’scream king.

(Reelaboració de les informacions de Raúl Minchinela, Cultura/s 21 juliol 2010, i d’Edwin Winkels, El Periódico 24 maig 2005. Més informació: YouTube; o també podeu escriure a la finestra de cerca del navegador les paraules Wilhelm scream)

dissabte, 17 de juliol de 2010

Senyoretes formoses al podi

per Andrés Trapiello

Torna als nostres televisors el Tour de França i es repeteix l’escena en què apareixen els ciclistes al podi amb el repertori de mallots grocs, verds, blancs... Pugen en aquell cadafal en el moment més dur de la jornada, després d’haver pedalat unes quantes hores, deshidratats, a punt de l’extenuació. La roba dins la qual van embotits és poc afavoridora, aquells culots, aquelles samarretes atapeïdes de logotips estridents, les ulleres atòmiques com diademes, els cascos amb forma de meló...

Pel que fa a l’esport que practiquen, ha allunyat els seus cossos dels cànons atlètics: sovint les cames depilades tendeixen a semblar perxes, es carreguen d’espatlles i se’ls enfonsa el pit, alhora que la massa muscular no sempre està compensada: per comparació amb els abductors i quàdriceps potents, els braços semblen raquítics.

Per si fos poca cosa, en el moment de pujar al podi aquests titans agònics van bruts, puden a suor i tenen la mirada conjuntiva, els llavis esquerdats per la set, la boca pastosa i el rostre congestionat. Tanmateix, els esperen allà dues joves, bellíssimes en general, com acabades d’eixir d’un bany de sals. Tot i que els nostres televisors encara no poden recollir l’olor de les coses (ja hi arribarem), podem percebre el perfum d’aquelles xicotes, posades allà en memòria dels temps en els quals, vestides amb el pèplum, cenyien el front dels atletes amb una corona de llorer.

Hom és sensible, no cal dir-ho, a la presència d’aquelles senyoretes formoses i a tot el que fan, més ben dit, al tot el que gairebé no fan, tant o més que al que han fet o hagin de fer en aquell moment els ciclistes. Contra el que es pugui pensar, el paper d’elles és poc lluït, no és de lluïment. Moltes vegades no saben què fer. Les treuen sovint cenyides i minifaldilleres. A les curses de motos i de cotxes, les unes i els altres fan veure que s’exciten molt, si més no quan ells, com faunes, les persegueixen ruixant-les de xampany sacsejadíssim per allò de no desatendre els plans simbòlics. A les curses de bicicletes no. Elles es queden allà enmig d’estranys, alcaldes i autoritats, més vells i malastrucs, sense saber què fer amb les mans ni sobretot què fer amb els genolls. Quan han lliurat al guanyador els trofeus, s’hi atansen i l’abracen, una per cada banda. Si el responsable de la posada en escena és una persona perspicaç, haurà triat una morena i una rossa. Després se’n van tots i fan pujar un altre ciclista i unes altres senyoretes formoses, i l’escena es repeteix.

Hom pensa en aquell moment en les raons per les quals són allà, si els deu agradar fer aquest paper o si, per contra, tenen ganes de fugir corrents. Potser beneeixen la seva sort sabent que encara podria ser pitjor: en qualsevol saló de l’automòbil assegudes damunt el capó d’un cotxe i amb biquini, amb les mans al clatell i els genolls sempre junts (ah, sempre els genolls).

La societat que va impedir que s’exhibís a Banyoles un home mort i dissecat potser un dia mostrarà la mateixa sensibilitat vers aquestes xicotes, no per vivents menys dissecades, i suprimirà les cerimònies patètiques i vergonyoses en les quals s’utilitza, a la vista de tothom, una subtil violència de gènere, això sí, de vara alta.

(Magazine, 4 juliol 2010)

dissabte, 10 de juliol de 2010

25 anys del Termcat

per Magí Camps

En un món globalitzat, les llengües necessiten ponts per posar-se al dia, i el català té un centre de terminologia que ha esdevingut capdavanter. De la necessitat virtut, la Llei de normalització lingüística del 1983 va propiciar la creació del Termcat, ara fa un quart de segle. I el Termcat s’ha convertit en l’enveja de les llengües veïnes.

La seva principal funció és fixar en català els termes de totes les especialitats del coneixement. Com que aquesta tasca comporta inseparablement noves veus, aquest centre també estudia, analitza i proposa neologismes, per l’allau de novetats dels últims anys. Si ara diem enllaç per als botons internàutics que porten a un altre web, és gràcies al fet que el Termcat va proposar aquesta paraula en comptes de link. I així fins 6.800 neologismes i gairebé mig miler de diccionaris i vocabularis especialitzats.

Si vols saber com es diu bookcrossing, la consulta al web Termcat.cat et donarà l’opció passallibres. I com que la compara amb les solucions d’altres llengües, la recerca al Cercaterm és molt eficaç i s’hi pot arribar per qualsevol costat: també per l’espanyol liberación de libros, els francesos bouquinomadisme i passe-livres o l’italià passalibro.

Rosa Colomer dirigeix a l’equip de terminòlegs, distribuïts en tres àrees. La de projectes és l’encarregada d’elaborar els vocabularis i els materials de divulgació. El grup de normalització redacta la informació sobre les noves paraules, el seu context i significat, i proposa la denominació al consell supervisor, format per una majoria de l’Institut d’Estudis Catalans. La tercera secció és la d’assessorament en línia, que s’ofereix per mitjà de consultes o encàrrecs de particulars, empreses i organismes.

Xavier Fargas, cap de l’àrea de normalització, assegura que davant una nova paraula “la primera cosa és no inventar res que no calgui. Si ja hi ha una forma que s’empra, encara que no sigui la més purista, se li dóna preferència”. Si no és així, es mira en altres llengües i es consulta els especialistes de l’àmbit.

Colomer reconeix que és una feina lenta: formulen moltes consultes i s’escolten veus diferents a la recerca de consens. I tot i que els sectors implicats [generalment] han estat consultats i informats durant el procés, en la pràctica les propostes finals no sempre s’utilitzen en la mesura que seria desitjable. En aquest sentit, estan desenvolupant “noves eines perquè l’arquitecte o l’informàtic trobin amb més rapidesa la terminologia que necessiten”. Ara, gràcies a tot el flux d’informació que fan anar “es trenca la imatge del senyor que fa diccionaris tancat en un despatx”, conclou Fargas.

“Hem de fer-ho fàcil”, afirma la responsable d’innovació, Marta Grané. Per això ara llançaran un nou web i altres eines, com l’agregador RSS, que permetrà conèixer les novetats, o la descàrrega d’aplicacions, per facilitar l’accés a tot aquest cabal d’informació. [...]

Els nous termes arriben al Termcat per dues vies: per consulta particular o perquè s’analitza la terminologia apropiada a cada cas quan s’elabora un vocabulari específic. Per a hedge fund, posant per cas, han establert fons d’inversió lliure. Ja té el vistiplau del consell supervisor, presidit per Joan Veny, de la Secció Filològica de l’IEC, el darrer pas del procés. En canvi, flashmob està en estudi: es consulta a especialistes i es demana l’opinió d’altres sectors, com els mitjans de comunicació. Encara que la forma anglesa té pes, l’Avui ha proposat aplec llampec. Ja veurem com evoluciona. Xat o assetjament sexual són paraules que en el seu moment el Termcat va fixar i l’IEC ja ha incorporat al seu diccionari normatiu.

Article d’impacte i empresa emergent són dos exemples de formes catalanes ja beneïdes. La primera neix de hot paper, que vol dir un article publicat en els dos últims anys i que és citat significativament en publicacions del sector. I empresa emergent ve de start-up, que té parents en altres llengües com entreprise en démarrage, jeune pousse, empresa em arrencada o infant business.

(Extracte adaptat de La Vanguardia, 4 juliol 2010)

dissabte, 3 de juliol de 2010

Pallassades telefòniques

per Eugeni S. Reig

L’altre dia una informant em va escriure per a explicar-me una cosa que li havia passat i que l’havia deixada bocabadada. Una amiga havia telefonat al seu mòbil i, com que en aquell moment era apagat, li va deixar un missatge en la bústia. El missatge era el següent:

Sóc X [he suprimit el nom], de polítiques d’igualtat. Et truco pel tema de l’aplec de les dones... Que hi ha hagut una petita modificació... Per si ho vols comentar a les teves companyes. Gràcies. Adéu.

L’operadora de telecomunicacions a la qual pertany el mòbil d’aquesta senyora ha posat en funcionament un sistema que convertix els missatges de veu en missatges escrits els quals apareixen en la pantalla del telèfon receptor. El missatge anterior va aparèixer escrit de la manera següent:

Soy X de policía de vuelta atrás. Tu papa tema de la plata las zonas que llamo otra pequeña modificación... Por si vuelve a comentar ante los compañía. Gracias. Adéu.

El sistema només va aconseguir entendre la paraula “adéu” i fins i tot la va escriure correctament. ¡Quina sort! Estic meravellat.

Podem afirmar sense embuts que han nascut les pallassades telefòniques. Però no ens enganyem, no es tracta d’aquelles pallassades innocents que ens feien riure en el circ quan érem xiquets. Aquestes pallassades són tremendament malèvoles. Cadascun d’eixos missatges estranys, destrellatats, surrealistes, desficiats, absurds, incomprensibles, ens diu de manera subliminar: “si vols que el teu missatge puga ser llegible en la pantalla del telèfon receptor, parla en castellà”.

Als valencianoparlants que vàrem nàixer en els anys de la postguerra ens varen ensenyar a llegir i a escriure en castellà. Únicament i exclusivament en castellà. El valencià que parlàvem habitualment amb familiars i amics ni tan sols sabíem que es podia escriure. Parlàvem en valencià amb els pares, amb els germans, amb la nòvia, però quan érem lluny i els escrivíem una carta, els l’escrivíem en castellà. Ara, les operadores telefòniques volen que, quan els deixem un missatge en la bústia del mòbil, els parlem en castellà. Es tracta de rascar més i més en la mateixa ferideta fins a aconseguir que s’endenye ben endenyada i ens hagen d’amputar el membre ferit, és a dir, la llengua.

(El Punt 14 juny 2010)

dissabte, 26 de juny de 2010

De Hannah Montana a Miley Cyrus

per Martina Klein

Miley Cyrus (en altre temps Hannah Montana) s’ha fet dona, i jo molt però molt gran. Només calia veure’m la cara d’espant davant del televisor quan contemplava l’heroïna d’hordes de nens i nenes transformada en... en ... diguem-ne que dona. No ensenyava ni més ni menys cama que Madonna quan ensenya cama, ni que Rihanna, ni que Beyoncé, ni que cap reina del pop a la qual agradi d’ensenyar cuixam, davant el qual ja a ningú li tremola ni un pèl. Jo mateixa he desfilat i he posat amb modelets més provocatius que aquell. Però això de la simpàtica i innocent Hannah Montana ballant amb llenceria negra em va tallar la digestió perquè em vaig trobar de cara amb el meu costat més mare, aquell que sospesa l’efecte que un sostenidor inesperat pot provocar en un nen de cinc anys, aquell costat al qual li hauria agradat dir-li a la joveneta rebel, si hagués estat la seva filla: “Vinga, vesteix-te! I somriu, i dóna les gràcies com Déu mana a tots aquests nens que han vingut a veure’t. I canta’ls les cançons tan boniques que has après a tocar amb la teva guitarra de color de rosa.”

Podria haver estat en aquest concert de Rock in Rio, de fet en tenia invitació, però ni pels gustos del meu fill ni per horaris era un bon programa, ja que començava a quarts de deu de la nit de diumenge, cita poc prudent per als nens que tenen escola l’endemà, és a dir, tots. Aquesta dada podria haver fet sospitar als progenitors [...] que el que veurien no era el que esperaven els seus fills (nenes en la seva majoria), i que el detall que el cartell digués Miley Cyrus i no Hannah Montana era una pista prou concloent. La metamorfosi, doncs, la vaig observar des del sofà. El meu fill es va adormir poc després de no aparèixer Hannah Montana, i jo em vaig desvetllar amb les contorsions de la noia que va sortir en comptes d’ella. Sense trenes, ni fúcsies, ni coreografies, ni somriures. Miley Cyrus netejava el terra amb la seva llarga cabellera i uns moviments que encara ha de perfeccionar, perquè recorden un mal de panxa fort, d’aquells que t’obliguen a doblegar-te per la meitat cada mig minut.

Si un parell de dies abans, jo, adulta, comptava els segons perquè acabessin les cançons que no coneixia de Bon Jovi... com no n’estarien, d’avorrits i decebuts, els nens que vivien per primera vegada el fenomen fan i es van quedar esperant un ídol que mai no va aparèixer. No m’hauria agradat ser una d’aquelles mares que van acompanyar la seva filla al concert i van haver de consolar-la explicant-li coses confuses i carregades de conservadorisme acabat d’estrenar.

No obstant això, no tots els membres de la família se’n van anar descontents. Sé que hi va haver pares que s’havien trobat arrossegats per la descendència a un pla bulliciós de diumenge del qual no esperaven res de bo, i van acabar entusiasmats, aplaudint la jove Cyrus convertida en pantera. I de rosa, ja no res.

La Vanguardia, 12 juny 2010

dissabte, 19 de juny de 2010

Odio els llibres

per Sergi Pàmies

Hi havia una vegada un columnista que, el divendres, solia publicar un article sobre llibres. Li encantava llegir, recórrer llibreries, deixar-se portar per una barreja d’instint i curiositat i després compartir allò amb altres lectors. Al contrari que la majoria de mortals, també li agradava pagar. Els llibres comprats li proporcionaven un plaer superior al dels regalats. Com que el diari on escrivia era important, moltes editorials van creure que calia enviar-li les novetats, a veure si així en parlava. Al començament, el columnista es va sentir privilegiat, tot i que no sabia on encabir tants llibres i li fastiguejava haver de fullejar títols que no havia triat ni comprat.

Tímidament, trucà a algunes editorials per donar-los les gràcies i demanar-los que, sisplau, no li enviessin res més. Unes li van fer cas i altres no, i de seguida van aparèixer segells nous que van considerar indispensable fer-li arribar tota la producció. El columnista començà a dedicar més temps a l’emmagatzemament de llibres que a les seves columnes i passava hores atenent encarregats i missatgers. Fins i tot va contactar amb la biblioteca d’una escola i amb una altra d’una presó per fer marxar els excedents editorials que li envaïen el domicili. D’antuvi els bibliotecaris estaven encantats, però al cap d’uns mesos tampoc no sabien què fer amb tant de llibre.

Mentrestant, al columnista se li plantejaven dilemes morals. Per exemple: comprava un llibre, el llegia, li agradava, escrivia una columna elogiosa i, just en aquell moment, arribava un missatger amb el mateix llibre.

Pensava el columnista: si ara publico l’article, l’editorial es pensarà que ho faig perquè me l’han enviat i quedaré com un corrupte estómac agraït. Total, que el llibre (duplicat) ja no li agradava tant, ni la columna, i decidia no publicar-la i parlar, posem per cas, de la grip A. amb el temps, el columnista va deixar de visitar llibreries. Dedicava una hora cada dia a empaquetar llibres rebuts i a llençar-los al contenidor de la cantonada: li agradava el soroll dels volums com s’estampaven a l’avenc fosc i llefiscós. Ja no li abellia llegir. Ja no sentia el desig arrabassador de pagar per una nova novel·la o per un llibre de contes tot just eixit del forn. Al final, va parlar amb el director del diari i li va demanar, per favor, que li deixés escriure sobre televisió, esports o fins i tot política. “Qualsevol cosa que no siguin llibres”, va implorar.

(La Vanguardia, 11 juny 2010)