dissabte, 3 de juliol de 2010

Pallassades telefòniques

per Eugeni S. Reig

L’altre dia una informant em va escriure per a explicar-me una cosa que li havia passat i que l’havia deixada bocabadada. Una amiga havia telefonat al seu mòbil i, com que en aquell moment era apagat, li va deixar un missatge en la bústia. El missatge era el següent:

Sóc X [he suprimit el nom], de polítiques d’igualtat. Et truco pel tema de l’aplec de les dones... Que hi ha hagut una petita modificació... Per si ho vols comentar a les teves companyes. Gràcies. Adéu.

L’operadora de telecomunicacions a la qual pertany el mòbil d’aquesta senyora ha posat en funcionament un sistema que convertix els missatges de veu en missatges escrits els quals apareixen en la pantalla del telèfon receptor. El missatge anterior va aparèixer escrit de la manera següent:

Soy X de policía de vuelta atrás. Tu papa tema de la plata las zonas que llamo otra pequeña modificación... Por si vuelve a comentar ante los compañía. Gracias. Adéu.

El sistema només va aconseguir entendre la paraula “adéu” i fins i tot la va escriure correctament. ¡Quina sort! Estic meravellat.

Podem afirmar sense embuts que han nascut les pallassades telefòniques. Però no ens enganyem, no es tracta d’aquelles pallassades innocents que ens feien riure en el circ quan érem xiquets. Aquestes pallassades són tremendament malèvoles. Cadascun d’eixos missatges estranys, destrellatats, surrealistes, desficiats, absurds, incomprensibles, ens diu de manera subliminar: “si vols que el teu missatge puga ser llegible en la pantalla del telèfon receptor, parla en castellà”.

Als valencianoparlants que vàrem nàixer en els anys de la postguerra ens varen ensenyar a llegir i a escriure en castellà. Únicament i exclusivament en castellà. El valencià que parlàvem habitualment amb familiars i amics ni tan sols sabíem que es podia escriure. Parlàvem en valencià amb els pares, amb els germans, amb la nòvia, però quan érem lluny i els escrivíem una carta, els l’escrivíem en castellà. Ara, les operadores telefòniques volen que, quan els deixem un missatge en la bústia del mòbil, els parlem en castellà. Es tracta de rascar més i més en la mateixa ferideta fins a aconseguir que s’endenye ben endenyada i ens hagen d’amputar el membre ferit, és a dir, la llengua.

(El Punt 14 juny 2010)