El meu oncle no té mòbil. Mai ho n’ha tingut. Si algun cop no li queda més remei que fer una trucada i no és a casa, et demana el teu. L’agafa amb les dues mans com si fos un insecte volador desconegut. Et demana ajuda perquè marquis i quan acaba te’l torna amb cura perquè no s’escapi o no se li trenquin les aletes. Com que ja té una edat, viu sol i viatja molt, els seus familiars l’hem intentat convèncer moltes vegades que se’n compri un. Si un dia ens passa res, a tu o a un de nosaltres, no sabrem com localitzar-nos, diem. Ell ens mira amb un somriure i ens diu que de les desgràcies sempre se n’assabenta la gent. És una qüestió de ritmes, diu, de saber-ho abans o després, res més. De tota manera, si em cau una teula al cap, diu burleta, no us podré trucar.Així surt cada dia de casa amb les mans a la butxaca, indiferent al món. Encara que els seus fills s’enfadin perquè no poden canviar l’hora d’una cita a l’últim moment, hagin de quedar en llocs específics amb antelació o no puguin avisar si passa algun imprevist. S’enfaden perquè no està localitzable, i això ho senten, en el fons, com un petit menyspreu. Un menyspreu a no se sap què, a alguna cosa indefinida però latent. És una manera improcedent de desmarcar-se del personal. Estar localitzable, avui en dia, ja no és que sigui una mena de dret, és una obligació. Tots portem mòbil, pare, diuen els seus fills. I ell els mira amb el seu somriure impassible. Un dia passarà alguna cosa, insisteixen. [...]
Una nit, la meva cosina em va trucar a punt de plorar. S’havien desfermat totes les alarmes. Ho sabia, va dir, li ha passat alguna cosa. Ho sé. Tot el dia desaparegut. Completament il·localitzable. No ha anat a dinar a casa, ni ha contestat al telèfon a l’hora de la migdiada. Tu saps que ell sempre fa la migdiada. Havíem quedat de parlar per anar al cinema perquè avui no tenia res a fer, però no dóna senyals de vida. Ja saps que de vegades es despista, però és molt estrany que no truqui en tot el dia. No tenia res a fer, m’ho va dir ahir, ho entens? Però està il·localitzable. A l’hora del sopar hem entrat a casa, amb molta por, no sabíem el que ens hi podíem trobar. I no hi era. Ara no sabem què fer. Hem trucat a alguns dels seus amics, i res. És molt angoixant. Després hem preguntat als hospitals, per si de cas, i no ens han donat cap pista. Però no ens atrevim a cridar a la policia. Potser cal esperar unes hores més.
L’endemà, la cosina em va trucar amb un altre to de veu. La tremolor s’havia transformat en indignació. Re, que està perfectament. Va aparèixer a mitjanit, tan tranquil, al seu aire. Que al matí havia sortit a comprar escuma d’afaitar, s’havia quedat a dinar pel barri i havia trobat un vell amic amb el qual va passar la tarda i va sopar. I després, l’oncle se n’havia anat a fer un tomb. Així, sense més. Completament al seu aire, el molt bèstia.
(extractat de La Vanguardia, 23 juliol 2010)
