dissabte, 23 de juliol de 2011

Descripció de l’amistat

Entrevista de Gaspar Hernández a Enrique Rojas, psiquiatre, autor d'Amics: adéu a la soledat

–Què és l’amistat?
–Un sentiment positiu que té tres notes al seu si: afinitat, intimitat i donació.

–Donació?
–És la capacitat per donar i rebre amor.

–En què es diferencia de la de l’amor conjugal?
–L’amor conjugal és una relació d’amistat amb sexualitat, i hi ha la possibilitat de crear una família, tenir un projecte comú. L’amor conjugal necessita un treball d’artesania: és alquímia, màgia i codis secrets. Art i ofici.

–Que bonic.
–Un poeta espanyol del segle XIII diu: “Corazón que no quiera sufrir dolores, pase la vida libre de amores”.

–Quants amics es poden tenir al llarg de la vida?
–Quatre o cinc amics íntims. No més. Per falta de temps i perquè l’amistat exigeix una exclusivitat. L’amic de veritat vol que tu siguis molt seu.

–Però hi ha diferents categories d’amics.
–La majoria de les amistats, entre el 80 i el 90%, es queden en la banda mitjana: gent amb qui hi ha bona relació, però on hi ha territoris on un no deixa entrar l’altre, calaixos tancats amb clau.

–Com haurien de ser les amistats de la banda mitjana-alta?
–Fructíferes, positives, refrescants. No és el mateix la gent que veiem sovint que la que veiem de tant en tant. L’amistat íntima és com la curació de tots els mals. És com tenir un psiquiatre a mà, per explicar-li les penes i les alegries, els dubtes.

–Per descarregar-nos.
–Exacte. Freud parlava molt de la importància de descarregar els continguts negatius. Catarsi significa alliberament de continguts interiors.

–Per què es perden amistats?
–L’amistat es fa de confidències i es desfà amb indiscrecions. I es dilueix per no veure’s, per no trucar-se, per no cuidar-la. És un òrgan viu.

–Quines són les malalties de l’amistat?
–La indiferència, la incapacitat per comunicar-se, els prejudicis i no ser capaços d’acceptar un diàleg il·lustrat sobre temes en què hi ha desacord. I, sobretot, passar de l’amor a l’odi.

–És curiós amb quina facilitat es passa d’amics a enemics.
–Com diu Kafka, el cor de l’home és una casa amb dues estances: en una hi ha l’alegria, i a l’altra, la tristesa. Diu la llegenda que no convé riure gaire fort perquè podria despertar la tristesa, que és a l’habitació contigua. De l’amor a l’odi hi ha un pas. Els grans amics es coneixen els defectes i, si hi ha una traïció, es passa a l’odi.

–Avui les dones tenen més amics que abans.
–L’amistat entre home i dona és suggeridora. I a vegades té el risc que d’aquesta trobada salti l’espurna de l’enamorament.

–Què és enamorar-se?
–Crear una mitologia privada amb algú. És a dir: “No entenc la vida sense tu. Ets part fonamental del meu projecte”. És trobar-se a si mateix fora de si mateix.

–Què es pot fer quan hi ha el perill de ruptura d’una amistat?
–Parlar amb claredat i exposar el que ha passat: una mala interpretació, una frase desafortunada. El perdó també és necessari. Donar o rebre el perdó, i lluitar per oblidar.

–Per a vostè, la felicitat consisteix, entre altres coses, a oblidar.
–La meva definició de felicitat és tenir bona salut i mala memòria, i ser capaços d’oblidar els greuges.

–Quina mena de greuges?
–Els de paraula, com la desqualificació, el comentari frívol, el menyspreu, no haver defensat l’amic quan era absent. El greuge pot conduir al rancor i el rancor, psicològicament, significa sentir-se dolgut i no oblidar.

–Com es pot gestionar?
–Enfront del rancor, el millor que hi ha és el diàleg, encara que costi molt, i la capacitat per perdonar.

–I quan algú diu: “Jo perdono, però no oblido”.
–Està dient molt poc. El perdó autèntic comporta una elaboració, passar les pàgines negatives.

–Què és la maduresa?
–Serenitat i benevolència. Deien els escolàstics que la felicitat era la tranquil·litat en l’ordre. Tenir ordre per dins, pau interior. I, en segon lloc, benevolència.

–Com la defineix?
–Benevolència és la capacitat per concedir a l’altre la complexitat de la vida. Posar-se en el seu lloc. La maduresa és equilibri, estabilitat, domini de la situació; és aprendre a donar a les coses que ens passen la importància que realment tenen.

(El Periódico 3 juny 2009)

dijous, 14 de juliol de 2011

Multa de 6.000 euros per explicar això?

per Joan Feliu*

Sense veu ni vot
La “defensa dels autors” només afavoreix els interessos d’uns quants dels més de 100.000 afiliats. Hem sentit l’opinió interessada de directius de grans segells, de polítics, de grups mediàtics importants i amb interessos en el sector de les radiofórmules, de directius de la SGAE i d’un 0,1% d’afiliats, els coneguts. La resta, autors desconeguts i sense veu, som utilitzats.

Submissió medieval
Per llei, només la SGAE està autoritzada a gestionar els drets dels autors musicals, de manera que o t’hi dónes d’alta o no cobres. Els socis tenen prohibit fer còpies en CD de la seva maqueta (en el seu propi ordinador), per regalar-les als amics, si abans no es donen d’alta com a productors i no paguen a la SGAE per cada CD que decideixin fabricar. És a dir, l’autor sense discogràfica està obligat a pagar els seus propis drets d’autor. Quan la SGAE fa la liquidació es queda un bon percentatge pel fet de gestionar-los. Si l’autor vol penjar els temes a internet i no paga (per descàrrega!) no hi està autoritzat.

Excomunió
Els socis no tenen dret a desvincular-se de la SGAE quan vulguin. Jo hauria d’esperar fins al 2014. Donar-se de baixa comporta renunciar als diners que et corresponguin pels teus temes. No sé pas qui s’ho queda.

Multa per parlar
La SGAE pot multar un soci fins amb 6.000 euros, si considera que li ha faltat al respecte, i els descompta de les seves percepcions.

Desigualtat
La majoria dels diners que la SGAE reclama als establiments comercials no van destinats a tots els autors, sinó a una part ínfima. El repartiment és proporcional a les vegades que un tema sona a la ràdio o a la TV. Novament, el privilegi d’uns quants. Es pot dir el mateix del controvertit cànon digital.

Més en un concert que en tota la vida
[...] Els autors que, amb o sense discogràfica, no podem fer la inversió necessària per tal de vendre centenars de milers d’àlbums, guanyem més en un sol concert que amb tota una vida de vendre discos. Aquesta immensa majoria, a la qual pertanyo, el que necessitem són concerts i els concerts només surten si la gent ens coneix, si la nostra música circula lliurement.

Difusió és vida
Si venc 2.000 discos però ningú el descarrega per internet, la venda em donarà per a un sopar i em sortiran petits concerts. En canvi, si en venc 1.000 i en descarreguen 10.000, la venda em donarà per a un esmorzar però tindré més públic i més concerts, veritable font d’ingressos. [...] Un artista amb pocs recursos només vol que la seva obra es difongui. Però el mutilen, i diuen que ho fan pel bé de la música.

Errors en la liquidació
Les liquidacions que arriben de la SGAE són absolutament indesxifrables. Un any l’Agència Tributària, al meu esborrany de renda, indicava que segons la SGAE havia cobrat una quantitat X, quan en realitat havia cobrat 4 o 5 cops menys. Vaig presentar una instància al registre de la SGAE sol·licitant que revisessin si això ja havia passat altres anys. No em van contestar, però sí que hi va haver un ingrés silenciós de la quantitat que em devien.

Drets morts

Preocupat per una informació apareguda a la premsa segons la qual aquesta societat ingressava milions d’euros anuals per drets no reclamats pels socis, els vaig demanar per correu electrònic si em recomanaven fer una reclamació per si de cas no percebia tot el que havia de percebre. Van contestar dient que les reclamacions es fan quan els drets corresponents no s’han cobrat. Però com es pot saber si això passa? En sis setmanes no hi va haver resposta, tot i reiterar el dubte unes quantes vegades més. Finalment, em van indicar que no calia reclamar, però que com que tot és possible podria ser que no estigués rebent el que em correspon.

Prohibit decidir
Poden canviar els directius, però els autors continuarem sense poder decidir com, quan i qui gestiona els nostres drets. És increïble que hom no pugui penjar una cançó nova lliurement a internet o que a mi, que ingresso una misèria per la meva música, per explicar això em puguin posar una multa de 6.000 euros els qui guanyen el que desenes de milers d’autors no guanyarem mai de la vida.


*Joan Feliu és membre de Vacabou, duet de pop electrònic. El 2003 va publicar el primer disc, editat per Primeros Pasitos.

(Extractat i adaptat de Público, 14 juliol 2011)

dissabte, 9 de juliol de 2011

Llenguatge home, llenguatge dona

Entrevista a Avivah Wittenberg-Cox, consultora d’empreses, autora de Womenomics

Avivah Wittenberg-Cox té 49 anys i assessora directius que cinquantegen, que encara són la majoria, «però per poc temps». Va néixer a Toronto i viu a París. Diu que el seu fill i la seva filla veuen el pare com cuina i com frega i que això educa, i que el capitalisme encara parla mascle, però aprendrà femella. Participa a «Rethink-her», que ajuda les empreses a comprendre que avui «les dones tenen la majoria del talent i del mercat».

–La majoria del talent? En té xifres?
–És una revolució a tot l’Occident: els nois –és preocupant– abandonen el sistema educatiu abans que les noies i, per tant, elles estan cada cop més preparades i més titulades.

–Per què?
–Hi ha dos fenòmens paral·lels: els nois, amb menys intel·ligència emocional, prefereixen una feina abans que una carrera –cobrar com abans millor– i a més tenen cada cop més problemes per encaixar en un sistema que està feminitzat, perquè avui el sistema educatiu parla en dona.

–En quin sentit?
–Doncs que les dones són majoria a la universitat, però també entre les professores de pàrvuls i en tots els altres nivells educatius: la majoria dels professors avui són professores.

–I això què canvia?
–Doncs que de la mateixa manera que abans les institucions parlaven en masculí, avui el sistema educatiu ha feminitzat les pautes, actituds i normes, el sentit comú. Avui l’educació parla en dona. I si ets dona és més fàcil entendre-ho, adaptar-t’hi i triomfar i, per tant, educar-se i titular-se.

–Encara no passa el mateix a les empreses.

–Les empreses continuen parlant en home perquè els quadres directius són la majoria barons, però és només qüestió de temps que se sentin obligades a parlar també en dona, perquè estan més educades i capacitades i tindran més poder.

–Hem d’alegrar-nos d’aquest canvi?

–L’hem d’aprofitar, perquè és imparable. I no s’equivoqui amb mi: jo no celebro la feminització de l’educació, com no celebrava tampoc el seu masclisme. El que tots hauríem de celebrar és l’equilibri.

–En què consisteix aquest equilibri?
–Ser bilingües: parlar els dos llenguatges, home i dona. Les empreses de futur han d’aprendre avui a parlar aquests dos idiomes o perdran l’oportunitat de créixer.

–Per exemple.
–La tecnologia. El hight-tech era el clàssic territori mascle. I sobretot els telèfons mòbils de gamma alta.

–L’única cosa que els homes es vantaven de tenir molt petita.
–Perquè el mercat de mòbils –i encara avui el d’alta tecnologia– estava dominat per una avantguarda de techies (addictes a la tecnologia) que eren els líders saberuts del seu grup que dictava les pautes de consum a la resta del mercat, majoritàriament masculí, que intentava seguir-los.

–I elles?
–Es creaven nínxols de productes femenins amb més disseny i més fàcils de fer anar: hi havia cotxes “de noia”, o ordinadors.

–Preciosíssims i de coloraines, però amb menys prestacions que els “de debò”.
–És veritat, però tot això era abans.

–Ja no hi ha productes “de noia”?
–Avui són les dones les que imposen el gust al mercat fins i tot en el que abans eren “reserves de mascles setciències”, com la tecnologia d’automòbils, les altes finances, la banca al detall o la informàtica.

–Per exemple.
–L’Iphone és un aparell de gamma alta que parla en dona: és de maneig intuïtiu i fàcil, però amb altíssimes prestacions; té un disseny cuidat i fins l’embolcall és atractiu.

–Això és llenguatge dona?
–Exacte: començant per la facilitat d’ús –no es tracta de desafiar el teu raciocini, sinó de complaure el teu sentit comú–, que sigui intuïtiu, que no calgui racionalitzar-lo ni llegir llibres d’instruccions ni lletra menuda. I això serveix igual per a la banca.

–Això agrada a tothom.
–Per això les empreses que parlen dona acaben venent el doble a tothom!

–Com és parlar dona en consum?
–Simplicitat d’ús, però sofisticació en el servei i bellesa en el disseny. Quan compra una cosa, la dona no compra només l’aparell sinó l’experiència de tot plegat: des de l’embolcall fins al servei postvenda.

–Cal ser bilingüe, doncs.
–El baró quan comprava un mòbil, en canvi, només comprava l’artefacte. I feia cas de l’amic techie setciències. Però avui han provat experiències femenines com l’Iphone i l’adoren. Per això, és el primer mòbil d’alta gamma que ven exactament igual –al 50 per cent– a homes que a dones. La tecnologia de gamma alta avui ja no és tecnologia mascle. Avui parla dona.

–I a la banca passa el mateix?
–El mateix, perquè la dona no té un ego per defensar en aquest tema. On un baró pot callar, encara que no entengui el que li expliquen, perquè se suposa que està obligat a saber de finances; o on ell quedaria malament si regatejava per una petita comissió, elles no callen i pregunten i regategen.

–Per què són més racionals?
–No tenen un ego per protegir. Si no entenen una cosa, diuen “no l’entenc”. I punt. I a més consideren que si elles no ho entenen, el problema és del banc, que vol vendre una cosa sense saber explicar-la, o cobrar una comissió també inexplicable.

–La banca parlarà en dona?
–Sí, i haurà de ser més senzilla, agradable, transparent, més bon disseny i més pròxima i familiar. Perquè si parla en dona, es farà seus també els homes.


Adaptació de l’entrevista de Lluís Amiguet publicada a La Vanguardia, 9 març 2010

dissabte, 2 de juliol de 2011

La Tàrraco submergida

per Raúl Cosano

Quan el 1951 uns pescadors van trobar a la punta del Miracle el Sarcòfag d’Hipòlit, ara exhibit al Pretori, la Tàrraco submergida va començar a veure la llum. Arrenquen llavors dècades de descobriments i espoliacions que han durat fins avui, que els desafiaments de seguir trobant material continuen en marxa. Gairebé més que mai.

A les costes tarragonines encara queda abundant patrimoni romà, localitzable a través d’escàners d’exploració lateral. «Cal ser conscients d’aquesta riquesa patrimonial que hi ha sota l’aigua. La podríem comparar en bona part amb les restes que tenim a terra», explica Rafael Pérez, tècnic en arqueologia submarina. Com sempre, el finançament és el gran problema, i de moment cal seguir refiant-se dels mètodes tradicionals, o sigui, de les indicacions dels pescadors, bons coneixedors de la mar i peces clau per descobrir aquests tresors.

Una xarxa enganxada en un objecte sota l’aigua era una pista, però de vegades calia lluitar contra la indiferència o l’escassa cultura arqueològica dels pescadors i de la societat en general, sobretot a meitat del segle passat. «Potser hi havia alguna àmfora i no se li donava valor. O es trencava o es regalava», explica Pérez. També els anys 50 es va assolir una altra fita: les vint-i-tres columnes romanes trobades, igualment per pescadors, a la platja del Miracle. No totes es conserven.

Fora d’aquests grans jaciments, la costa tarragonina ha continuat oferint els darrers cinquanta anys molt de material: ceràmiques, vidres, monedes o fins i tot cascs romans. Ara l’atenció es focalitza en l’anomenada zona de Carboncles, una zona d’ancoratge –on els vaixells s’esperaven abans d’entrar al port romà– que abasta un semicercle virtual entre la meitat de la platja del Miracle i la meitat del port. «Allí els vaixells esperaven que els donessin l’ordre per poder entrar», explica Pérez. Els trasllats que es devien fer d’una embarcació a una altra o alguna tempesta imprevista podien fer perdre càrrega, que acabava enfonsada al mar.

També a la zona de l’Escullera es van localitzar dues àncores enormes. «Aquestes troballes són molt a prop d’on neda la gent.» Un vídeo gravat l’any 74 a la zona de Carboncles va mostrar l’abundant material que hi quedava: des de conjunts de vaixella fins a àmfores senceres de vi ben conservades. La murrieria de l’època va fer-hi el seu agost. Ara els espolis són impensables, per la vigilància actual de la costa.

No obstant això, les pèrdues han sigut irreparables. Per als arqueòlegs, la sostracció de l’objecte més menut comporta un tràmit dolorós. «El que interessa no és el material per ell mateix, sinó tota la informació que ens aporta. A partir d’unes àmfores podem conèixer el tipus de comerç, les línies comercials, el material que es transportava, les rutes...», confirma Rafael Pérez. La joia de la corona seria trobar un derelicte sencer, denominació que reben les restes íntegres d’un vaixell o de la seva càrrega. «La quantitat d’informació que et pot donar un buc complet és enorme, perquè trobes el material tot unit, a diferència de les restes terrestres. El jaciment subaquàtic t’ofereix moltes més dades, tot i l’acció que hi hagi pogut fer el mar durant milers d’anys», afegeix.

Un tresor d’aquest tipus s’amaga a seixanta metres sota la superfície davant la costa de Roda de Barà. L’anomenat derelicte de Barà va arribar a contenir 10.000 àmfores. La profunditat fa que la temperatura de l’aigua sigui més baixa i la conservació de la fusta molt millor. Aquest material es va localitzar fa temps, però ara està abandonat. Atès que és impossible, amb immersions, recuperar el material, l’única opció és que el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya hi dugui a terme una operació, cosa poc probable almenys ara, en temps de crisi.

Les restes romans poblen tota la costa tarragonina: des del delta fins a la capital –on els processos de dragatge en les ampliacions del port van deixar al descobert material variat–, passant per Salou i pel cap Roig, o per l’Ampolla, que «és un punt de referència perquè era un bon abric. A Tarragona no hi havia moltes cales que et protegissin de llevant i tramuntana ».

Amb tant trànsit de vaixells –el port de Tarragona era potentíssim ja en època romana i la navegació el principal mitjà de transport– eren habituals els paranys de la meteorologia, bé perquè no hi havia racons per protegir-se, bé perquè el vent es girava en contra. En aquestes condicions, els naufragis sovintejaven i, per tant, la possibilitat de seguir trobant tresors és força alta.

Els experts creuen que hi ha molt de material per rescatar, encara que la clau la continuen tenint els pescadors. «Són la principal font d’informació per als arqueòlegs. Estic segur que gairebé cada dia detecten coses. De vegades els falta aquesta complicitat amb els arqueòlegs, una col·laboració que ens seria molt útil. Els pescadors són els que van cada dia a la mar i coneixen el que hi pot haver a sota. Han de prendre’n consciència, perquè al cap i a la fi és un benefici per a tots, per als tarragonins en aquest cas».

La mateixa consciència l’ha de tenir el port en les possibles ampliacions per no malmetre aquesta impagable Tàrraco submergida. «El patrimoni que queda és incalculable», diu Pérez, que explica: «He vist gent que usava àmfores com a paraigüers, que no era conscient del valor que tenia aquell objecte.»

És molt més que un objecte: és un tros d’història, un trosset de Tàrraco que no té res a envejar a cap racó insigne de l’amfiteatre o del circ.

(Adaptat del Diari de Tarragona, 5 juny 2011)