A les costes tarragonines encara queda abundant patrimoni romà, localitzable a través d’escàners d’exploració lateral. «Cal ser conscients d’aquesta riquesa patrimonial que hi ha sota l’aigua. La podríem comparar en bona part amb les restes que tenim a terra», explica Rafael Pérez, tècnic en arqueologia submarina. Com sempre, el finançament és el gran problema, i de moment cal seguir refiant-se dels mètodes tradicionals, o sigui, de les indicacions dels pescadors, bons coneixedors de la mar i peces clau per descobrir aquests tresors.
Una xarxa enganxada en un objecte sota l’aigua era una pista, però de vegades calia lluitar contra la indiferència o l’escassa cultura arqueològica dels pescadors i de la societat en general, sobretot a meitat del segle passat. «Potser hi havia alguna àmfora i no se li donava valor. O es trencava o es regalava», explica Pérez. També els anys 50 es va assolir una altra fita: les vint-i-tres columnes romanes trobades, igualment per pescadors, a la platja del Miracle. No totes es conserven.
Fora d’aquests grans jaciments, la costa tarragonina ha continuat oferint els darrers cinquanta anys molt de material: ceràmiques, vidres, monedes o fins i tot cascs romans. Ara l’atenció es focalitza en l’anomenada zona de Carboncles, una zona d’ancoratge –on els vaixells s’esperaven abans d’entrar al port romà– que abasta un semicercle virtual entre la meitat de la platja del Miracle i la meitat del port. «Allí els vaixells esperaven que els donessin l’ordre per poder entrar», explica Pérez. Els trasllats que es devien fer d’una embarcació a una altra o alguna tempesta imprevista podien fer perdre càrrega, que acabava enfonsada al mar.
També a la zona de l’Escullera es van localitzar dues àncores enormes. «Aquestes troballes són molt a prop d’on neda la gent.» Un vídeo gravat l’any 74 a la zona de Carboncles va mostrar l’abundant material que hi quedava: des de conjunts de vaixella fins a àmfores senceres de vi ben conservades. La murrieria de l’època va fer-hi el seu agost. Ara els espolis són impensables, per la vigilància actual de la costa.
No obstant això, les pèrdues han sigut irreparables. Per als arqueòlegs, la sostracció de l’objecte més menut comporta un tràmit dolorós. «El que interessa no és el material per ell mateix, sinó tota la informació que ens aporta. A partir d’unes àmfores podem conèixer el tipus de comerç, les línies comercials, el material que es transportava, les rutes...», confirma Rafael Pérez. La joia de la corona seria trobar un derelicte sencer, denominació que reben les restes íntegres d’un vaixell o de la seva càrrega. «La quantitat d’informació que et pot donar un buc complet és enorme, perquè trobes el material tot unit, a diferència de les restes terrestres. El jaciment subaquàtic t’ofereix moltes més dades, tot i l’acció que hi hagi pogut fer el mar durant milers d’anys», afegeix.
Un tresor d’aquest tipus s’amaga a seixanta metres sota la superfície davant la costa de Roda de Barà. L’anomenat derelicte de Barà va arribar a contenir 10.000 àmfores. La profunditat fa que la temperatura de l’aigua sigui més baixa i la conservació de la fusta molt millor. Aquest material es va localitzar fa temps, però ara està abandonat. Atès que és impossible, amb immersions, recuperar el material, l’única opció és que el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya hi dugui a terme una operació, cosa poc probable almenys ara, en temps de crisi.
Les restes romans poblen tota la costa tarragonina: des del delta fins a la capital –on els processos de dragatge en les ampliacions del port van deixar al descobert material variat–, passant per Salou i pel cap Roig, o per l’Ampolla, que «és un punt de referència perquè era un bon abric. A Tarragona no hi havia moltes cales que et protegissin de llevant i tramuntana ».
Amb tant trànsit de vaixells –el port de Tarragona era potentíssim ja en època romana i la navegació el principal mitjà de transport– eren habituals els paranys de la meteorologia, bé perquè no hi havia racons per protegir-se, bé perquè el vent es girava en contra. En aquestes condicions, els naufragis sovintejaven i, per tant, la possibilitat de seguir trobant tresors és força alta.
Els experts creuen que hi ha molt de material per rescatar, encara que la clau la continuen tenint els pescadors. «Són la principal font d’informació per als arqueòlegs. Estic segur que gairebé cada dia detecten coses. De vegades els falta aquesta complicitat amb els arqueòlegs, una col·laboració que ens seria molt útil. Els pescadors són els que van cada dia a la mar i coneixen el que hi pot haver a sota. Han de prendre’n consciència, perquè al cap i a la fi és un benefici per a tots, per als tarragonins en aquest cas».
La mateixa consciència l’ha de tenir el port en les possibles ampliacions per no malmetre aquesta impagable Tàrraco submergida. «El patrimoni que queda és incalculable», diu Pérez, que explica: «He vist gent que usava àmfores com a paraigüers, que no era conscient del valor que tenia aquell objecte.»
És molt més que un objecte: és un tros d’història, un trosset de Tàrraco que no té res a envejar a cap racó insigne de l’amfiteatre o del circ.
(Adaptat del Diari de Tarragona, 5 juny 2011)
