dissabte, 30 d’abril de 2011

Intimitat

per Clara Sanchis Mira

Posem que tenim dues germanes que per fi han aconseguit trobar un forat a les agendes per quedar a dinar. Han triat un restaurant tranquil, perquè tenen moltíssimes ganes de veure’s, munts de coses per explicar-se, vertadera necessitat d’estar juntes amb una mica d’intimitat. La germana petita entra al local amb el mòbil a l’orella, acalorada, i va fins a la taula on espera la gran, disculpant-se i fent signes que parla amb el seu fill, que s’ha deixat a l’autocar de l’escola la motxilla amb tots els llibres. La germana gran, molt somrient, pronunciant les paraules sense so, li fa avinent que no s’amoïni i que parli del que hagi de parlar, que ella mirarà d’acabar el missatge que escriu a la seva sòcia per suggerir-li que rectifiqui algunes frases de l’informe sobre el model de lideratge col·laboratiu que ha redactat aquest matí.

Un segon abans que la germana petita deixi de parlar amb el fill, a la gran, que ja ha enviat el missatge a la sòcia, li truca el marit des de l’agència de viatges a on havia d’anar a anul·lar les reserves que tenien per visitar les piràmides d’Egipte. Li fa uns gestos al cambrer per demanar-li una cervesa, ben freda, sense deixar de somriure a la germana mentre s’empipa amb el marit, que ara es veu que vol mantenir el viatge a Egipte perquè el jove de l’agència li assegura que les coses ja estan més tranquil·les a la zona, tot i que el ministeri de l’interior aconselli no anar-hi. De passada, la germana petita aprofita l’estona per cercar a internet el telèfon del transport escolar per reclamar la motxilla, i ara és la gran la que es disculpa arcant les celles i arronsant les espatlles perquè la discussió sobre Egipte dura més del previst amb aquell destrellatat que té com a marit, sempre disposat a deixar-se convèncer per qualsevol falinfaina, tan tranquils com s’estarien a les Canàries. Ajunta l’índex i el polze i pica l’ullet, fent entendre que falta molt poc perquè pengi, amb prou feines l’espai que hi ha entre els dos dits, un centímetre de segon.

Quan ho fa, a les dues germanes se’ls ha oblidat tant fer-se un petó, o fins i tot una abraçada reconfortant, que ja ni se’n recorden. Però miren la carta amb rapidesa, amb el delit de posar-se a parlar per explicar-se a la fi els envitricolls més íntims dels seus desassossecs de seguida que la petita aconsegueixi fer entendre a aquell senyor tan lànguid de l’oficina de transport escolar com és d’urgent trobar una motxilla com la del seu fill en època d’exàmens. “No et sulfuris”, li xiuxiueja la gran mentre llegeix de cua d’ull el missatge que li envia la sòcia que rectifica un cop més les seves rectificacions per a l’informe sobre lideratge col·laboratiu.

Quan el cambrer porta el dinar, les dues germanes aparquen les andròmines al costat de les forquilles i s’agafen un moment les mans. Després comencen a explicar-se coses íntimes i intransferibles mirant-se als ulls. Ho fan amb prestància i posant-hi molt d’interès. S’esforcen per afinar la qualitat de les confidències, la inflexió de les veus i la intensitat de les mirades. Però cada cop que una deixa d’enraonar per sentir l’altra, se li pot llegir als ulls, vagament absents, subtilment entelats, que no s’escolten. Com vols que s’escoltin, amb tota aquella gent amuntegada de mala manera a la seva taula íntima, asseguda en qualsevol racó, desendreçant els coberts, ficant els dits als plats i a la conversa. Amb la sòcia que discuteix l’informe, el nano que demana la motxilla sense deixar de plorar, el jove de l’agència de viatges i el marit confabulats amb idees absurdes, i el senyor del transport escolar que s’adorm sobre els llorers mentre suca pa a la salsa exquisida del seu pollastre al curri. Com vols que s’escoltin si, a més, probablement les úniques que fa estona que no s’asseuen en aquella taula són elles.

(La Vanguardia, 25 febrer 2011)

* * *
Malalt de Twitter
 per Manuel Cuyàs

Em trobo amb un amic per dinar en un restaurant. Posa el mòbil sobre la taula, i abans que obrim la boca la taula fa una petita vibració. “Una piulada”, em diu. Observa la pantalla il·luminada del telèfon, i llegeix. Abans era normal que les persones i coses rebessin la llum de dalt, que és on se situa el sol i pengem els llums. Des que hi ha mòbils i ordinadors rebem la llum de baix i de cara. És una llum espectral que ens desmillora molt. “És en Marc, diu que ell agafaria els indignats i els ficaria a la gàbia dels lleons del zoològic. És molt bo, en Marc. Espera't, que li contesto”. Quan sembla que podem començar a parlar, es produeix una nova il·luminació. “En Nadal. Diu: ‘Fa sol a Girona a mig matí'. Boníssim”. És el Nadal que em penso? No em pot respondre. Ha arribat una nova comunicació. “‘Més trens i més carreteres'. És en Recoder, un gran usuari del Twitter”. Tu vas amb tren? “Mai, però s'ha d'estar informat. Pensa que amb el Twitter així que em llevo ja ho sé tot. Mira, un altre. És en Jaume. Diu que ha arribat suat a casa i es fica a la dutxa”. L'amic menja sense saber què menja. Ara escriu, ara llegeix. “L'alcalde: ‘Tant si pacto amb els uns com amb els altres, pringo'. Que fort”. Així passem el primer i el segon plat i arribem a les postres. L'amic tot d'una s'esglaia. “Un terratrèmol a l'Àfrica. Mil morts”. Cara de circumstàncies en record dels mil morts. “L'Obama”. L'Obama també? “Li ho escriuen, ell no tindria temps”. Prenem el cafè, i encara és l'hora que ens hàgim dit res. Li pregunto: “No m'havies dit, fa temps, que em fes de Facebook?” “Això és de criatures. El futur és el Twitter. T'hi hauries d'obrir un compte”. Té raó: ni que fos per comunicar-me amb ell mentre dinem. Li miro la cara blavosa. Ell no ho sap ni se li pot dir, com no es pot dir a un ludòpata que ho és sense que s'enfadi, però està malalt. “Ja ha sortit en Jaume de la dutxa? És que em fa patir que no digui res. A veure si s'hi floreix”. “Espera't, que li ho pregunto. Ha sortit. És a la cuina menjant-se una truita”. Per favor, que hi ha cap metge al restaurant.

(Avui 19 juny 2011)

dissabte, 23 d’abril de 2011

Llibres mastegats, llibres pretensiosos

per Quim Monzó

«Hi ha un tipus de lector –o de receptor– que és capaç de captar allò que és evident i prou: el primer nivell. Això passa en literatura, en periodisme, en cinema, en televisió... Si aquest primer nivell és molt simple, decideix que tot plegat és simple. Però és incapaç de veure-hi més enllà: no hi sap veure els nivells dos, tres, quatre... Però això és problema seu, no pas del llibre, de l’article, de la pel·lícula... És el típic lector de best-seller: necessita que aquest primer nivell –obvi, evident– estigui carregat de pretensions, d’una certa fabulació històrica, d’alta cultura prêt-à-porter. Aquesta mena de lector o de ressenyador, que es queda en el primer nivell i prou, quan hi troba tot aquest embolcall –aquest sí que realment banal– s’escorre de gust i considera que està davant d’una mostra d’alta literatura. Podem parlar d’un tipus de best-seller potser una mica més pretensiós i més hàbil. És la mena de llibre que sembla que permet saber moltes coses sobre, per exemple, el cristianisme al segle catorze. Tot això ho dóna molt mastegat, perquè el lector ja ho trobi a la façana i no hagi de dedicar-hi la neurona que li rebota dins del crani. Va haver-hi un moment –als anys seixanta i setanta– que l’obligació era fer literatura que parlés de la lluita de classes, de la qüestió nacional, de la lluita de la dona... Si una novel·la complia tots aquests requisits progressistes, se la considerava una gran novel·la. Encara que, de fet, fos una absoluta mediocritat. Ara tot això ja no hi és –els mandarins ja no són marxistes, sinó conservadors o mitòmans–, però han aparegut uns altres requisits. Es tracta sempre de fer novel·les de recepta.»

(Quim Monzó, citat per Manel Ollé a Quim Monzó, col·lecció «Retrats», AELC, 2008)

dissabte, 16 d’abril de 2011

Pompeu Fabra, la tasca i l'esperança

per Quim Torra

- Va obrir la porta a la modernitat
- Va construir una llengua de cultura, nacional, referencial; amb l'objectiu que la llengua escrita reflectís la parlada, que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa


Trenta-u de gener de 1939. Agullana. Els escriptors i els intel·lectuals, i les seves famílies, que s'havien refugiat a Can Perxés fugint de l'avenç imparable de l'exèrcit franquista comencen a entrar al Bibliobús i al camió d'assistència social que els portarà a l'exili. Un home amb una pipa als llavis es queda a baix, ajudant les dones a pujar, tustant l'espatlla amistosament als vells, somrient-los, encaixant. Qui podria haver-los acomiadat de Catalunya més bé que Pompeu Fabra?

Que lluny quedaven els anys de Bilbao, on va guanyar la càtedra d'enginyeria que el va apartar uns quants anys de Barcelona! Hi va ser feliç, al País Basc; allà van néixer les seves filles i va poder aprofitar el temps per estudiar la llengua amb intensitat. Aleshores, en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 les seves conferències van aixecar arreu un crit que va arribar a Prat de la Riba: “Que torni Fabra!”. L'any 1907 havia començat a caminar l'Institut d'Estudis Catalans. Quatre anys més tard, s'hi va crear la Secció Filològica. La va presidir Alcover, i Fabra en va formar part amb Segalà, Guimerà, Maragall i els dos grans aliats amb què va comptar incondicionalment: el poeta Josep Carner i mossèn Frederic Clascar, aquell “soldat de la llengua catalana”, confessor de Prat, que tenia com a lema: “Tot el que fem és pel català”. Els tres van ser els pontífexs de les normes que van arribar el 1913. Va seguir el diccionari ortogràfic i la gramàtica catalana. Aquella llengua escrita inservible es convertia, per fi, en una llengua com qualsevol altra. S'estava complint el seu objectiu màxim: “L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga, sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera”.

Havíem estat reduïts al folklore i a una llengua escrita dialectal per a eunucs, maldestre, borda, anàrquica. El provincialisme engavanyat ens estava portant a l'extinció. Però una generació va alçar-se, senzillament perquè volia ser més lliure, més audaç, més moderna. I sense una llengua fàcil, còmoda i culta, tot inexcusablement alhora, res no s'hauria aconseguit. Gràcies a Fabra s'obria la porta a la modernitat via la normalitat. Estrenàvem una llengua i les seves possibilitats van fer el miracle. Verdaguer n'havia salvat l'ànima; Fabra en salvava el cos. Ja no miraríem mai més a Madrid, sinó a París, Londres o Berlín. El món sencer era nostre, perquè nosaltres ja podíem escriure sobre el món sencer.“Si a mi se'm considerava una mena de símbol de la llengua catalana, em va semblar molt clar que, si jo fallava, fallaria la llengua. I m'era evident que si la llengua fallava, fallava tot”. No, ni Fabra ni la llengua no van fallar. I la porta que havia obert ens va permetre abocar-nos al cosmopolitisme i abraçar un futur escàpol que se'ns havia resistit.

Represaliat i destituït de la càtedra durant la dictadura, va acceptar entusiàsticament la presidència de Palestra, aquella entitat que Josep Maria Batista i Roca va fundar amb la intenció de difondre entre els joves la llengua, la història i la cultura, per construir ciutadans lliures d'un país lliure. En un dels seus discursos clamava: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Simpatitzant d'Acció Catalana, arribaria a ser-ne candidat en unes eleccions que, contra ell, ERC va presentar un capità de l'exèrcit espanyol. Per eterna vergonya de tots, va guanyar el militar. President del patronat de la UAB, va ser empresonat al vaixell presó Uruguay arran dels Fets d'Octubre de 1934. “La pàtria és la terra i el poble, i tot allò que el poble pot fer damunt d'aquesta terra”, va dir en una conferència de Palestra.

Un parell d'anys abans, el 1932, va sortir el Diccionari general de la llengua catalana, l'obra mestra de la nostra cultura. Infatigable, va continuar treballant i treballant, i després van arribar noves gramàtiques i cursos de català. Jordi Ginebra i Joan Solà van sintetitzar la seva ideologia, criteris i objectius: aconseguir una llengua moderna de cultura, nacional, referencial; una llengua escrita que reflectís la llengua parlada; que fos clara i lògica, autònoma i germana de les altres d'Europa. Aquest va ser el seu llegat. Mai no va defallir en la tasca; sempre va tenir confiança.

Va ser l'últim a pujar al camió. “Me'n vaig a morir a França”, va xiuxiuejar a Benguerel, que es quedava. Potser no va poder sentir com aquest, en el mateix moment en què es tancava la porta, li donava les gràcies per tot.

(Avui, 10 abril 2011)

dissabte, 9 d’abril de 2011

Qui pateix per les Lolites?

per Cristina Ramírez Roa


Vladimir Nabokov va causar un gran enrenou els anys 50 quan va introduir amb la seva novel·la homònima el concepte de Lolita en el llenguatge quotidià: es diria que és una situació de precocitat en el desenvolupament i coneixement físic i psíquic de caràcters i comportaments sexuals mitjançant experiències i vivències prematures, en les quals la nena és capaç d'experimentar i despertar passió amorosa o forts sentiments eròtics i sexuals en els altres.

Lolita, avui dia, podria tenir entre 9 i 13 anys. Molts són els factors que expliquen el fenomen, però el més clar és, sens dubte, una identificació exagerada amb ídols de moda que s'aprecia en comportaments sensuals i provocadors molt avançats. La família no està exempta de responsabilitat, per no saber detectar el perill a què aquestes preadolescents puguin estar exposades, o pel xantatge al qual es veuen sotmesos per la nena, perquè les seves amigues fan això o allò altre i ella no ha de ser diferent.

Observem que s'avança d'una manera notable l'etapa del showing (el coqueteig), caracteritzada per conductes dirigides a provocar en l'altre una atenció especial i a aconseguir que es fixi en nosaltres, actuant com un mirall que ens informa que tot marxa bé. El coqueteig es manifesta entre els 13 i els 15 anys i és, d'altra banda, un indicador sa i necessari perquè influeix en la construcció de l'autoestima.

Si una Lolita s'inicia als 9 anys, hem de reflexionar sobre el fet que, a aquesta edat, la família representa un paper estel·lar en l'autoritat, en la transmissió de valors, en la contenció social i en l'acompanyament actiu en la quotidianitat de la filla. És l'edat de preparar els suports psicològics i morals tan necessaris per a l'inici immediat de l'adolescència. Però encara no està previst el joc amorós, perquè tampoc s'han desenvolupat les habilitats socials adequades per a la valoració i la presa de decisions davant d'una invitació o correspondència a participar en el joc proposat.

Considerem que ser Lolita és una estafa social, perquè les vivències a què s'obliga no es corresponen amb el que és propi de la seva edat i es constitueixen en elements distorsionadors de la seva personalitat, difícils de portar psicològicament i socialment per part de les nenes. Davant de frases com per exemple "vull ser famosa", "vull ser com María Isabel" o preguntes com "¿estic sexi?" o "¿quan em puc posar tanga?", podem pensar que són coses de nenes; però si es fan reiteradament i s'acompanyen d'aïllament, secretisme, comportaments inadequats amb adults i baix rendiment escolar, ens suggereixen més vulnerabilitat, un pes insuficient dels valors familiars i una influència negativa dels mitjans i del grup. En definitiva, una invasió –il·legal?– dels mitjans de comunicació en els somnis infantils, sota la responsabilitat de la família i la passivitat dels estaments educatius. La seva maduresa aparent, adobada amb independència precoç, li permet moure's sense la supervisió de l'adult.

Com s'ha d'actuar, doncs, quan hi ha indicis o pistes de futures Lolites? Ens espanten els pares que s'emocionen amb les exhibicions que les filles fan a la televisió, en concursos dubtosament infantils i en els quals s'aprecia clarament la diferència que hi ha entre una nena Lolita i una altra que no ho és. Quan es contorsionen imitant cantants famoses, vibra l'audiència; però altres persones amb sentit i sensibilitat, i els professionals de l'educació i de la salut psicològica i mental, tremolem de pànic pel trist futur que es presenta per a elles, que no són conscients del morbo que produeixen en l'audiència –o potser sí?–, i els pares no són capaços de ponderar els perills d'aquest fals èxit al qual exposen les seves nines.

La família responsable ha d'estar alerta a canvis que apuntin cap a comportaments inadequats per a l'edat. Ha d'acompanyar la nena en el seu desenvolupament i actuar en l'escenari corresponent representant el paper de pares, no d'amics. S'ha de corregir, marcar límits i, com dèiem alguna vegada, contradir i contrariar si és necessari, perquè només d'aquesta manera s'arribarà a madurar i a comprendre els valors associats a l'adolescència, com són l'autocontrol i el respecte per un mateix i pels altres. […]

El Periódico, 8 gener 2006

(L’autora de l’article, reproduït l’any 2006 a la revista infoReflex, era aleshores professora del Departament de Psicologia Evolutiva i de l'Educació de la Universitat de Barcelona)

Sexe i llibertat

per Hèctor Bofill, escriptor

És possible la plena llibertat sexual i que la societat funcioni? Aquesta és una pregunta a la qual s'han enfrontat totes les civilitzacions, però sembla que per a nosaltres, a Occident, d'ençà de l'esclat del romanticisme, la resposta sigui difícil. En el règim clàssic (el que continuen practicant els conservadors) quedava clara la separació entre la vida domèstica i el plaer. Una cosa era la família, amb totes les seves demandes de reproducció i d'ordenació social, i l'altra la realització del desig. Els romàntics, en canvi, ens hem pres tan seriosament això que les emocions i els sentiments són el centre cardinal de la nostra vida que hem decidit traslladar el goig a la dimensió pública.

Contra el que sovint es pugui suposar, en l'actualitat la relació entre sexe i societat no es basa a acceptar el lliure comportament de cadascú en el bastió de la intimitat sinó en una cosa ben diferent: en l'obsessió per fer públiques les nostres vacil·lacions privades. Em sembla que el millor exemple del que estic dient el trobem en les relacions homosexuals; totes les religions i molts sistemes de poder havien proscrit severament l'homosexualitat atesa la seva nul·la funció social, però el desig es filtrava en el rerefons d'una clandestinitat que quedava coberta per un pacte absolut de silenci, potser només transgredit per les lleus insinuacions de l'art. Amb el reconeixement del matrimoni gai, en canvi, les reivindicacions d'aquest col·lectiu han anat més enllà de la lluita contra la repressió per exigir (i aconseguir) la participació a la vida social de les parelles homosexuals en les mateixes condicions que les heterosexuals. Per als homosexuals no n'hi havia prou de gaudir de la sexualitat al marge de la vida social. Havien de ser reconeguts civilment en la seva orientació.

En certa manera no deixa de sobtar aquest anhel gai de recloure el lliure trànsit dels impulsos a la cèl·lula social que representa el matrimoni, però això ara és un tema secundari. La qüestió és: fins a quin punt és socialment sostenible aquesta necessitat d'embolcallar socialment els nostres sentiments? Ho volem tenir tot: volem sexe, volem llibertat i, a més a més, volem que la lliure inclinació sexual, amb tot el caràcter efímer del desig, del plaer i el desdesig, es projecti en institucions que reclamen una mínima estabilitat. Per això es dóna la paradoxa que la plena realització del binomi sexualitat i llibertat acaba aniquilant la forma en què la relació es presenta en societat i n'altera completament el seu paper d'ordenació.

No cal dir que l'extensió d'aquesta sensibilitat entre capes cada cop més àmplies de la població ens aboca a un seguit de transformacions tot just encetades i, probablement, de conseqüències colossals. En podem anomenar una: l'erosió del concepte de parella com a nucli de la idea familiar. Acceptar la mutació del sentiment sense renunciar a l'organització domèstica comporta que els individus encadenin diverses relacions amb tot el seu bagatge de conseqüències econòmiques i reproductives, de manera que en l'evolució cap a la maduresa la família d'una persona més aviat es compon d'una xarxa de gent amb la qual ha tingut vincles emocionals i ha tingut fills, això sempre que la diversitat de relacions no es doni simultàniament, abocant-nos aleshores a un escenari que en la cultura occidental continua essent tabú però que en algun moment caldrà reconèixer a tots els efectes: la poligàmia o poliàndria.

Ni l'imaginari ni les categories jurídiques que estem acostumats a utilitzar són encara capaces d'absorbir plenament el ritme frenètic en què les nostres necessitats afectives ens fan cavalcar, un cop ja emancipades de totes les cotilles de sanció moral. La realitat ens desborda: pensem en un home heterosexual que ha estat parella de fet d'una altra dona amb la qual comparteix diverses propietats, després es casa amb una segona i, sense separació ni divorci, té fills amb una tercera, una amant. Si a aquesta narració hi afegim, de sobte, la defunció de l'home, ens trobem amb un desgavell que tritura tant el dret de família com el dret de successions. I, no ens enganyem, aquesta història no és gens inversemblant. Aquestes coses passen i passen sovint.

Torno a la reflexió inicial: no estem introduint, amb l'esclat de les nostres pulsions, un bucle capaç de col·lapsar el sistema? La resposta és que, probablement, és el sistema mateix el que incita la nostra volubilitat, amb tots els intercanvi econòmics i totes les transferències que cada unió, cada ruptura i cada nova unió generen. Es pot formular amb més fredor: el benestar econòmic és la causa profunda de la nostra emancipació sexual, i continuarem proclius a aquest huracà de sentiments i de relacions mentre ens ho puguem continuar pagant.

(Avui 25 abril 2005)

* * *

(Article reproduït a la revista infoReflex l'any 2005)

Reflexions sobre la prostitució

Legalitzar la prostitució?
per Eulàlia Solé, sociòloga

[…] Encara hi ha persones que consideren la prostitució una feina com qualsevol altra. Són les mateixes persones que advoquen […] per atorgar als locals on es practica i als seus propietaris una pàtina de respectabilitat. Com si la validació d’un comerç indigne pogués modificar l’autèntic caràcter d’aquest comerç. Pogués amagar que la majoria de prostitutes ho són perquè no troben altra sortida i perquè han estat extorsionades per màfies nacionals o internacionals. […]

L’autèntica actuació a favor d’aquestes dones seria que se’ls oferís la possibilitat de guanyar-se la vida d’una altra manera, alhora que es perseguís eficaçment el tràfic de blanques i els xulos. La resta és paper mullat. Les mateixes prostitutes ho expressen dient que als locals tancats s’amenaça, explota i extorqueix tant com es fa al carrer. ¿De què serviria, doncs, convertir en legals els prostíbuls? Només per transformar en respectables els empresaris que s’enriqueixen a costa de les prostitutes. […]

Arreglar la vida dels amos dels clubs no equival a elevar l’estatus de les dones. Preocupar-se de veritat de les prostitutes, de carrer o de club, seria donar-los mitjans per poder deixar de ser-ho. Que fer això sigui car no justifica excusar-se amb falses mesures.

(Avui 23 setembre 2004)

* * *

Els llimbs de la prostitució
per Enrique Arias Vega, periodista, exdirector d'El Periódico


Per molts, no hi ha res a fer amb la prostitució, sinó mirar cap a una altra banda. Al cap i a la fi, diuen, es tracta de la professió més vella del món i no hi trobarem pas ara el remei que no va aconseguir ni el savi grec Soló, que el segle VI abans de Crist ja va dictar unes normes de protecció per a les prostitutes. No deixa de ser curiosa la situació alegal en què es troba a la majoria dels països una activitat que al món mou entre 4 i 5 bilions d'euros, si hi incloem les infinites varietats que ofereix la indústria del sexe. És a dir, com els pressupostos militars de tots els països junts, que ja és dir. […]

A Alemanya, per exemple, està regulada al detall i només es persegueixen les activitats estrictament delictives, com el proxenetisme i la inducció a exercir-lo. A Holanda, fins i tot, les professionals paguen impostos i disfruten dels beneficis de la Seguretat Social. […] A Irlanda la prostitució és, simplement, il·legal. Altres països, com Suècia, han traslladat la responsabilitat del fenomen de qui ofereix els seus serveis sexuals a qui els sol·licita. O sigui, que es persegueix el client i no la meretriu. […]

Aquí, aparentment, no passa res. Simplement, la indústria del sexe s'estén i es ramifica en activitats que van des de clubs de cites fins a cases de massatges, contactes per internet i trobades al carrer en llocs de trànsit ciutadà. […] Aquest sector mou 18.000 milions d'euros anuals i hi treballen unes 400.000 persones. Així s'explica que almenys un de cada quatre espanyols reconegui haver-se servit de la prostitució alguna vegada […]. A sota, inevitablement, hi floreixen la delinqüència organitzada, l'extorsió, el tràfic humà, la violència i el crim. […]

(El Periódico 21 gener 2005)

* * *

Contra la prostitució
per Lara Padilla Varela, de la Plataforma per a l’Abolició de la Prostitució a Catalunya

En el nostre país es tendeix a desvincular la prostitució del tràfic de persones, i es matisen les seqüeles segons l’edat o el consentiment de la dona prostituïda. Però quin cost tindria per a la salut psíquica i per a l’autoestima si qualsevol de vostès es prostituís?

Hom no pot pensar que existeix una classe especial de dones a les quals no els afecta de cap manera. En el tema de la prostitució –una nova forma d’esclavatge, segons les Nacions Unides–, les úniques iniciatives polítiques que hi caben són les de suport a les dones prostituïdes. No admetem la legalització de la prostitució com a resposta a les peticions d’igualtat de les dones ni com a possibilitat d’accés a una feina, de la mateixa manera que cap dels que la proposen (polítics, catedràtics, clients i proxenetes) no la vol com a feina ni per a ell ni per a les seves filles.

(La Vanguardia 30 gener 2005)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Reflexions sobre el sexe

El potencial sensorial de les dones
per Desmond Morris, zoòleg

–Moltes dones encara desconeixen el seu enorme potencial sensorial: sap que les mares són capaces de reconèixer el seu nadó, amb els ulls embenats, només pels plors, i que distingeixen el batec del cor del seu fill entre centenars? Ho hem comprovat empíricament i és espectacular.

–Què és el que més enveja de les noies?
–La seva capacitat perceptiva: el món sensorial de les femelles humanes és molt més ric que el dels mascles: perceben més bé els colors i la gamma cromàtica, tenen una oïda més aguda i un olfacte i paladar més fins.

–I no li sembla injust?
–És natural. Elles s’ocupaven de recol·lectar fruites mentre nosaltres caçàvem. Nosaltres podem córrer més de pressa.

–No els té cap més enveja?
–Envejo la seva sensualitat: no sols perquè la capacitat de gaudir en l’orgasme és molt superior a la nostra, sinó perquè aquesta sensualitat no és només extensió de la capacitat reproductiva, sinó conseqüència d’una intel·ligència emocional més gran. Entre els humans, són les dones les qui van canviar de copular a fer l’amor, i així van establir vincles d’una riquesa i sofisticació tals que han concedit un avantatge evolutiu enorme a la nostra espècie sobre altres primats.

(Entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia 4 octubre 2005)

* * *

El sexe a casa

Els adolescents s’assabenten de les conseqüències de practicar el sexe a través de moltes vies, però en poques ocasions per mitjà dels seus pares. […] Parlar de sexualitat amb els fills continua sent tabú […]. Les tradicionals confidències de mares a filles, netament preventives des de fa anys, no s’han substituït per un diàleg obert i natural entre pares i fills sobre tot allò que afecta la sexualitat.

(El Periódico, editorial, 21 setembre 2005)

* * *

Res d'interessant que jo pugui afegir sobre el sexe
per Nick Hornby, novel·lista

–Una curiositat: en els seus llibres, els episodis sexuals s’esmenten de passada, sense detalls.
–Ha! Hi ha un premi a la pitjor descripció sexual en una novel·la, l’atorga la Literary Review. És una iniciativa fantàstica, te n’estalvia la temptació i permet que riguis d’errors que haurien pogut ser teus. No hi ha res de nou o interessant –o eròtic!– que jo pugui afegir sobre el sexe. És una d’aquestes activitats que desafien la possibilitat de descriure-les i que aporten poca cosa a un llibre. Cada dia ens asseiem a la tassa del vàter, però això no implica que expliquis el que fa cada personatge en aquest moment exacte.

–Ja, però...
–No sóc gens reticent a descriure situacions desagradables, els meus llibres són força explícits. Però m’estimo més que els lectors s’imaginin com ha anat la copulació que acaba d’haver-hi. Explicar les escenes sexuals em sembla una banalitat. […]

(Entrevista de Diego A. Manrique a l’autor de A long way down, High Fidelity, Fever Pitch, About a Boy..., El País Semanal 26 juny 2005)

* * *

Arribar al subconscient del consumidor
per Lucía Etxebarría, escriptora

Les estadístiques asseguren que l’ésser humà pensa en alguna cosa relacionada amb el sexe cada trenta minuts. Per aquesta raó els mitjans de comunicació miren d’arribar al subconscient del consumidor potencial per programar-lo amb estímuls que apel·len al sexe, coneixedors de l’impacte emocional que provoca. En els anuncis, els productes han passat a ser una mera referència. Els anuncis han d’aconseguir, abans que res, impacte. El sexe ven, i per a demostrar-ho aquí teniu el doble sentit i la profusió de nus masculins i femenins que per mostrar-se no necessiten ja cap pretext. […] La dosi de sexe ha de ser cada cop més alta, perquè l’espectador es va insensibilitzant i requerint, per necessitat natural o induït pels mateixos mitjans de comunicació, més quantitat.

Al final, els mitjans ens presenten una imatge de la societat segons la qual tothom passa tot el dia practicant el sexe d’una manera totalment satisfactòria, tret dels beneits com vostè, benvolgut lector o lectora. Però no és pas que vostè cardi menys del que voldria, no. Això és una impressió falsa. Probablement vostè deu tenir una vida sexual d’allò més normal. És la hiperrealitat mediàtica que li vol vendre una imatge distorsionada del que és la vida sexual. Ningú no es mor per no fer sexe cada dia, ni tan sols cada setmana o cada mes. De fet, molts monjos budistes no fan sexe tota la vida i viuen fins als cent anys. El sexe, no cal dir-ho, pot millorar la salut i alleujar tensions, però només si es practica en el marc d’una relació mútuament respectuosa. Si no, pot acabar destrossant l’autoestima. Per no parlar d’herpes, luxacions, candidiasi... Perquè després diguin que el sexe és sa.

(Magazine, 26 juny 2005)

* * *

Tot el dia amb el sexe a la boca
per Antoni Martínez, guionista de Las noticias del guiñol (Canal+)

Que no veuen que som a Espanya? Aquí estem tot el dia amb el sexe a la boca, amb perdó. Vivim en el país més feliç de la galàxia. En comptes de debatre sobre sanitat, immigració, educació o medi ambient, debatem sobre si l’homosexualitat és pecat, vici o virtut. Quin malson, cada setmana igual.

(El País, 26 juny 2005)

* * *

Sexe pels descosits
per Teresa Pàmies, escriptora

En parlen tant i a tota hora que el tema sexe esdevé inflacionari i es devalua. […] Una sobredosi de xerrameca sexual podria acabar amb el sexe mateix per avorrició, fatiga o autoestima. El més inquietant és que tot plegat afecta negativament els infants que hi són sotmesos amb el pretext d'informar-los sobre sexe i preparar-los per fruir-ne sense exposar-se a malalties venèries o l'embaràs precoç i no desitjat. […]

Penso en alguns serials de televisió i programes radiofònics per a adults dels que veu i escolta la canalla entre el neguit, el desfici, la por i el fàstic, i dels quals no parlarà amb els pares i avis. L'audiència infantil no està en condicions de reflexionar sobre el que li ofereixen, però n'acusen -sense saber-ho- els efectes pertorbadors en l'estat d'ànim, vulnerables a la influència destructiva de personatges enderiats pel sexe; violadors, nimfòmanes i pederastes, travestis i homosexuals angoixats, tractats pels guionistes amb respecte i tacte i amb problemes que els infants no poden entendre ni comentar en família, però sí amb els col·legues de l'escola o de l'esplai, que es vanten de saber-ho tot sobre els embolics dels adults i els enigmes del sexe.

Als culebrons amb morbo s'hi afegeix ara la nova sèrie de TV3 destinada "a divulgar el que cal saber a propòsit de les relacions i activitats sexuals". El segon capítol d'aquesta sèrie fou dedicat al "sexe oral" i en anunciar-la s'informava que "sexòlegs, filòlegs i nutricionistes explicarien la història d'aquesta modalitat, així com les propietats nutritives de l'esperma". Aquesta apologia de la pràctica sexual més fastigosa i vexatòria, s'il·lustrà amb una escena de sexe oral, enregistrada d'una pel·lícula porno, i entrevista amb els protagonistes. El programa passa a tres quarts de dotze de la nit, quan se suposa que els infants dormen plàcidament. Se suposa...

(Avui 23 maig 2005)

* * *

Estan obsedits?
per John Freeman

“Ossama Bin què? Si es vol entendre per què els joves universitaris dels Estats Units no estan al corrent de res […] I Am Charlotte Simmons [la nova novel·la de Tom Wolfe] té la resposta, una resposta terrorífica. Utilitzant els seus característics monòlegs interiors, Wolfe mostra que els joves són ignorants perquè només pensen en una cosa: el sexe.”

(Cultura/s 23 març 2005)

* * *

Sembla contradictori
per Eva Piquer

Sembla a priori contradictori que l'autora d'un manual feminista treballi en una revista que il·lustra la portada de cada número amb una dona despullada de pits com globus. No és cap acudit: Nuria Varela (Mieres, 1967), autora del voluminós Feminismo para principantes (Ediciones B), és redactora del setmanari Interviú. I no se n'amaga. […] És un exemple dels signes dels temps: podem practicar el feminisme des de les planes d'Interviú i podem atacar el consumisme des de la revista de la Visa Or. Ja ho va dir el filòsof: em contradic, per tant, existeixo.

(Avui 13 març 2005)

* * *

Sexe d’escola
per Javier Marías

El que em crida més l’atenció, des de ja fa bastants mesos si no són anys, és el munt de vegades que es parla de sexe a la televisió, i de la manera més grollera. […] De sexe i de pràctiques sexuals es parla, obertament o de manera al·lusiva, a qualsevol hora del dia i en tota mena d’emissions. […] No és que m’escandalitzi això, i encara més, gairebé res del que fa delir les presentadores –i se suposa que els espectadors– m’agafa gaire per sorpresa. Però no acabo d’entendre el fenomen, perquè parlar de sexe és una de les coses més avorrides i menys variades que es poden imaginar... tret de quan encara no t’has estrenat. I en el darrer repàs hi vaig caure. De què em sona, això?, vaig rumiar una estona. Perquè el fet cert és que em sonava d'alguna cosa. Què em recorda aquesta mena de converses? […] El pati de l’escola, exactament. És l’única època de la meva vida i de la dels meus coneguts en què, en comptes de practicar el sexe, que és el que té gràcia, se’n parlava monotemàticament. Això és, quan els nois encara no el coneixíem, més o menys entre els dotze i els quinze anys. […] Només parlen interminablement de sexe els qui en saben poc o gens. No sé si és un símptoma més de la puerilització general o si, en contra del que es creu, gran part de la població espanyola encara és verge o gairebé.

(El País Semanal 20 febrer 2005)

* * *

Ciberaddictes anònims
per Esther Porta

A un 31 per cent de joves [de l’Estat espanyol] menors de 16 anys els atrau el sexe per internet. No són molts comparats amb els percentatges dels EUA (54%), Regne Unit (52%) o el Canadà (50%). […] La periodista Pilar Eyre [autora de Cibersexo, ed. DeBolsillo, 2004] assegura […]: “No conec cap cas en què una relació a través d’internet hagi fructificat, i sí moltes que han estat insatisfactòries, frustrants o còmiques. Un dia rumies quantes hores has perdut davant la pantalla per connectar-te amb persones amb les quals al carrer segurament no hi perdries ni un minut, i patapam!, l’addicció s’acaba. És curiós, no tornes a xatejar mai més.” Tanmateix, uns quants gabinets psicològics han hagut de posar-se a estudiar l’assumpte per poder oferir teràpia als addictes d’internet.

(El País Semanal 21 novembre 2004)

* * *

L’episodi de la noia violada
per Ada Castells

Llàstima que darrerament sigui tan difícil fer la digestió amb TV3. A la sèrie dels migdies han violat una noia i ens bombardegen amb el missatge que això li ha canviat la vida per sempre. En lloc de transmetre ànims i dir que una se’n pot sortir, en un tràngol com aquest, es rabegen en el trauma i fan que tothom giri l’esquena a la víctima perquè està marcada per la desgràcia i no saben com reaccionar. Moltes gràcies, guionistes, per ser tan responsables. Després ens estranyem de tenir una societat tarada: només cal veure de què l’alimenteu.

(Avui 21 setembre 2004)

* * *

Adults?
per Francesc-Marc Álvaro

Mentre als despatxos de la Conselleria d’Educació tornen a parlar sobre la possibilitat d’escurçar les vacances d’estiu, des de la Conselleria de Salut han comunicat que a partir d’octubre es distribuirà la pastilla de l’endemà de franc i sense recepta als CAP i a urgències, per disminuir, sobretot, el nombre d’embarassos no desitjats entre adolescents. […]

Però aquesta mesura posa en rotunda evidència un dels problemes més greus dels nostres adolescents i de la societat en general: el desequilibri abismal entre l’exercici prematur de rols adults i l’abandó de la responsabilitat personal en benefici de tercers, l’Administració en aquest cas. La pastilla de l’endemà es facilitarà sense demanar autorització als pares i, així, el professional de torn atorgarà, de facto, rang d’adult a qui, de fet, és menor d’edat.

El detall que aquest anticonceptiu es faciliti de franc (un pagament assequible ajudaria a ser més conscients) augmenta la banalitat del circuit. L’Estat converteix l’adolescent en adult sobtat, alhora que l’infantilitza com a subvencionat total. El curtcircuit de la responsabilitat transforma una solució extremada en un fet més trivial que enviar un missatge de mòbil. I no el salvarà una xerrada al CAP.

Karl Popper, de la mort del qual demà passat recordarem el desè aniversari, ens va deixar escrit que “hem d’aprendre a fer les coses al millor possible i a descobrir les nostres errades”. Això també és útil i exigible a 14 anys.

(La Vanguardia 15 setembre 2004)

* * *

El sexe en els guetos urbans
per Fadela Amara i Sylvia Zappi, autores de Ni putes ni soumises, La Découverte, Paris 2003

L’opressió que viuen les dones [de determinats barris obrers de França] ha canviat profundament les pràctiques amoroses i sexuals. Hi ha una veritable marxa enrere i els comportaments masclistes s’imposen novament en el si de les parelles. És la implantació d’un nou ordre moral que pren les noies com hostatges. Això no impedeix que hi hagi relacions sexuals […], però les joves es veuen obligades a viure una sexualitat oculta, que malauradament passa sovint, sobretot en les primeres relacions, per la sodomia. I si faig servir la paraula malauradament no és per fer un judici moral, sinó perquè elles ho viuen molt malament. […] És molt dur sentir una noia de 16 o 17 anys, molt enamorada del seu xicot, parlar de la seva por que ell l’abandoni si ella es resisteix a fer-hi l’amor.

És contradictori, però la vida en les barriades obreres també enclou aquesta mena de fets. La majoria de les noies accepta tenir relacions sexuals amb la condició de preservar la virginitat i es deixen sodomitzar amb regularitat. Ens expliquen que aquesta forma de sexualitat no els proporciona cap plaer i que ho viuen com una obligació. L’únic que fan és sotmetre’s per satisfer el desig del seu company.

* * *

Els joves encara creuen que els nens vénen de París
per Joan Barril

Avui el Primer Món creu que per a cada afecció o trastorn del nostre cos hi ha un medicament oportú. Entre la prevenció i la teràpia no hi ha cap dubte. La prevenció és antiga i exigeix sacrificis. La teràpia farmacològica, en canvi, està a l’abast de la mà.

Sembla un tema menor, però no ho és. Em refereixo a l’estudi que el departament de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital del Mar ha publicat respecte de la demanda de l’anomenada pastilla de l’endemà. Parlem de l’amor en temps de la sida i, no obstant, sembla com si els joves encara creguessin que els nens vénen de París. Pel que sembla estem ja a un 10% de dones que acudeixen als serveis d’urgències perquè els receptin la pastilla que els salvarà d’un embaràs no desitjat. En els més de 5.600 casos investigats en 8 anys, el 70% addueix que el preservatiu es va trencar. I el 16% al·lega que no va fer servir cap tipus d’anticonceptiu.

La ingenuïtat amb la qual els autors de l’estudi i els mitjans de comunicació han acollit aquestes xifres és candorosa. Si fos cert que el 70% de 5.600 pacients han vist com el preservatiu es trencava hi hauria motius perquè la indústria del preservatiu s’enfonsés en la misèria. ¿Vostès confiarien en un fabricant d’automòbils que registrés 800 fallades mecàniques de conseqüències mortals en 8 anys?

És evident que les usuàries d’aquest servei d’urgències menteixen quan van a buscar la pastilla miraculosa. Però entre les que menteixen i les que admeten que van fer l’amor a pèl, la xifra és preocupant. Tanta publicitat, tanta educació sexual i estem pitjor que mai. Massa joves han cregut que tots els mals, des del tabaquisme fins a l’embaràs, l’halitosi o els exàmens, se solucionen amb una pastilla.

Davant el papanatisme que situa la farmàcia en el centre de la nostra felicitat apareix la notícia que el departament de Salut pensa oferir la pastilla de l’endemà gratuïtament en els serveis d’urgència. És un greuge comparatiu. Les parelles que utilitzen el preservatiu o que dosifiquen amb rigor les seves pastilles anticonceptives tindran motius per veure’s temptades de recórrer a la sanitat pública perquè els donin una pastilla que, a la farmàcia, costa 19 euros. Aquells avis que anaven de viatge de nuvis a Montserrat i que confiaven en la Moreneta perquè els donés els nens oportuns avui no deuen entendre res.

(El Periódico 1 setembre 2004)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004-2005)

Reflexions sobre la pedofília

D’amor?
per Laura Freixas

[…] El protagonista de la nova novel·la de Gabriel García Márquez, Memoria de mis putas tristes, decideix regalar-se per als noranta anys una noia verge de catorze. […] I quin és el tema de fons d’aquesta obra? Els crítics no n’han tingut ni el més mínim dubte. Com un sol home, tots, entendrits, eixugant-se una llàgrima, l’han qualificada com “una història d’amor”. […]

Ingènuament, havíem cregut que l’amor era per definició cosa de dos: un que estima (i a estones, o alhora, odia) i un altre que també odia i estima, i que era això, la reciprocitat, el que ho feia interessant, imprevisible i a vegades inaguantable... No havíem caigut que existeix una solució infinitament més senzilla: un estima, sent, desitja, plora, odia, declama, pateix, diu que està enamoradíssim, assaboreix tots els turments i gaudis de l’amor..., però ell sol amb ell mateix, cap a ell, damunt d’ell, davant d’ell, des d’ell, en contra d’ell, en ell, enmig d’ell, fins a ell, per ell, rere ell, segons ell i sense ell, davant d’un altre que per un motiu poderós (ser menor d’edat, o estar adormit, o fer-ho per diners, o tot plegat, o ser un gos, un gat, una nina inflable o una foto clavada amb xinxetes) no pot badar boca... I mira que no se’ns havia acudit.

(La Vanguardia 22 novembre 2004)

* * *

Quan la pederàstia és art
per Andrés Trapiello

Se’ns presenta aquests dies a les llibreries una novel·leta [de Gabriel García Márquez], saludada pels crítics amb adhesions aferrissades. S’hi explica la història d’un home que decideix, per festejar i festejar-se el norantè aniversari, recórrer a les macarroneries d’una vella alcavota. Ella, seguint el desig del client, li proporciona després del pagament convingut una verge de 14 anys, a la qual agença de manera adequada per a l’ajuntament. […] Un dia la sotmet i encula mentre ella renta la roba. L’escena, sempre mentre ella treballa, es repetirà durant anys, sense paraules. […]

Se’ns diu: fem una societat més justa i lliure. Però d’aquesta aspiració sembla que n’estan exempts els artistes, sacralitzats com a faraons egipcis. […] D’aquesta manera, ens ve a dir aquesta societat esquizofrènica, la pederàstia, per exemple, és vergonyosa, repulsiva i punible en la realitat, però no quan passa a ser “obra d’art”, que en aquest cas no sols no la perseguirem, sinó que elevarem la conducta a model, encensant-lo amb el poder i la glòria… […] Ningú no ha preguntat res a la nena, tot i que […] s’assegura al final que desitja anar-se’n a viure amb el vell. No caldria sinó.

(Magazine, 21 novembre 2004)

* * *

Art o pornografia?
per Margarita Rivière

Tenen alguna cosa en comú el Nobel colombià i la pornografia infantil d’internet, tan perseguida? Els vicis, si són de genis, rics i famosos, serveixen per fer caixa. Els pederastes anònims deuen sentir-se discriminats: han d’amagar el vici, tancar el negoci i respondre davant la llei. Márquez serà el gran èxit editorial de Nadal i, amb això, els nens, que ho cacen al vol, veuran confirmats els seus dubtes, si els en quedava cap. Art o pornografia?, hauríem preguntat de manera ingènua en altres temps. Avui la realitat parla per ella mateixa: ni art ni pornografia, negoci!

(El País 19 desembre 2004)

* * *

Part de la lògica social?
per Jaume Funes, adjunt del Síndic de Greuges per a la Infància

El salt que hi ha entre l'època on veure un petó al cinema era un pecat mortal i el moment actual, en què qualsevol nen ha pogut veure com es fa l'amor en un videoclip o a través de la xarxa, és descomunal. Si s'accepta, com a part de la lògica social, que tot allò que apareix als mitjans existeix i és bo, es contribueix a la banalització i a la normalització de qualsevol cosa. Si aquesta màxima serveix, resulta que tot el que hi ha als mitjans no té per què ser negatiu. Això provoca una construcció de la sexualitat diferent.

Em temo molt que una bona part de la gent que s'ha descarregat aquests vídeos [es refereix a una trama desmantellada aquests dies formada per joves que abusaven sexualment d'infants, fins i tot d'un o dos anys, i que filmaven els delictes i en distribuïen les imatges per la xarxa] no són subjectes anormals des del punt de vista social o psicològic, sinó que han assolit l'amoralitat de qui accepta que si les imatges són allà tampoc passa res si se les miren. Ningú els condemnarà a l'infern ni patiran rebuig social. I tota aquesta dinàmica sí que pot facilitar l'aparició de més abusadors.

(Entrevista de Marta Ciércoles a l'Avui, 29 maig 2005)

* * *

(Aquests extractes es van publicar a la revista infoReflex els anys 2004 i 2005)

Reflexions sobre la pornografia

Les lliçons del porno
per Maricel Chavarría

Estrenar-se en les relacions sexuals amb hores de porno a la retina comporta uns quants punts per a ser víctima d’una distorsió de la sexualitat. En la consulta dels especialistes de salut mental no són pocs els nois que descriuen com encaren la relació a la manera d’un actor de porno: sense preliminars, sense afectes, sense paraules... pura mecànica fisiològica. I sense condó, com en la majoria de les pel·lícules. Potser la societat encara no s’ha pronunciat sobre les conseqüències que per a un menor pot tenir la negligent exposició a la pornografia […], però per als especialistes és una forma d’abús sexual.

Menyspreu a la dona, set de domini

Si sabem que un abusador d’avui, en el 50% dels casos, va ser en el seu moment un nen objecte d’abusos, no ha de sorprendre que comencin a registrar-se a Europa casos d’agressions sexuals de nens grans a altres de més petits. “Presenten –indica Noemí Pereda, psicòloga infantojuvenil i professora de psicologia a la UB– desig sexual i de domini, i solen ser molt violents.” El perill de copiar les conductes del porno ha de corregir-se amb una teràpia que, com explica Pereda, ha de tractar sobre la pertinença del propi cos, la idea de consentiment, la intimitat i la valoració de la dona. “La menyspreen, es creuen que quan diu ‘no’ vol dir ‘sí’...”

La perspectiva americana

Segons estudis de la Universitat de Hampshire, els continguts pornogràfics d’internet produeixen un profund impacte en els nens. David Finkelhor, del Departament d’Investigació sobre Agressions a Nens, adverteix que buscant imatges d'animals o del mateix Disney poden aparèixer bàners de zoofilia. “Els nens queden sovint tan impactats que no ho expliquen, però el fet de no entendre-ho els pot despertar la curiositat de repetir la cerca”, assenyala Pereda. […]

Sancions relatives

Segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) hi ha cinc canals locals que emeten pornografia en obert (dos d’autoritzats), sense comptar Canal 50 i 25TV, que han decidit suprimir-la. “El porno en obert de matinada va venir associat a la programació d’algunes privades locals que trobaven una font de finançament en la publicitat de clubs de contactes, xats eròtics, etcètera”, diu Josep M. Carbonell, director del CAC. En l’actualitat hi ha expedients oberts i sancions per emetre en horari protegit (12.000 euros) o per no senyalitzar amb la 'X' o el '18', una cosa que ja no serà necessària amb l’exigència d’un codi d’accés.

Negligència o abús sexual

El Codi penal penalitza l’abús sexual a menors i també l’exhibicionisme i la provocació sexual que implica mostrar-los material pornogràfic. Tanmateix, i sense voler ser tremendistes, un menut exposat a la pornografia pot mostrar conductes similars a la dels que han sofert abusos, encara que hi ha nens exposats a la pornografia que no les presenten. “L’indicador que es pateix un abús és una conducta sexual descontextualizada”, assenyala Noemí Pereda. Usar paraules que no haurien de conèixer, intentar conductes sexuals impròpies de l'edat... no és fàcil destriar si aquest nen sofreix abusos o veu pornografia, diu la psicòloga.

“En la pornografia busquen la pròpia excitació i aprendre trucs, però la responsabilitat i la tendresa en queden exclosos”, indica el psiquiatra infantojuvenil Josep Cornellà i Canals. Ara bé, les emocions es disparen igual. “I es poden tornar agressives, perquè existeix una frustració i una desesperança, i hem observat en adolescents que com menys esperança més agressivitat.”

“El grau de comunicació d’una família és inversament proporcional al nombre de televisors que té”, afirma Cornellà. El problema és l’aïllament, diu. […]

(Extracte d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 2 novembre 2005)

* * *

Els missatges de la pornografia
per Shere Hite, sexòloga i autora de L'informe Hite

Molta gent pensa que la pornografia està pensada exclusivament per al gaudi dels homes. Això és cert, però només en part: si els homes s'aturen un moment a reflexionar, s'adonaran aviat que en realitat la pornografia se'n riu, d'ells.

Molt poques dones compren o utilitzen material pornogràfic, encara que hi ha indicis que això està canviant. Sigui com sigui, les estadístiques mostren que la majoria dels vídeos i les revistes d'aquesta mena son adquirits pels homes. Per a la majoria de dones, la forma com surten retratades en la pornografia resulta insultant i poc atractiva.

Com que la pornografia es ven bàsicament al públic masculí, se suposa que el contingut els agrada. Les xifres de vendes de revistes i vídeos semblaria confirmar-ho així. Però en la major part del material pornogràfic els homes surten dibuixats com uns éssers que funcionen per impulsos mecànics. Apareixen com a persones sexualment no pensants i de poca bellesa, a vegades fins i tot bestialment lletjos, com animals que han perdut el seny i que actuen amb una única finalitat al cap: obtenir-violar una femella o una cosa semblant. Estic convençuda que l'home nou d'avui és diferent, i que ja no respon a aquest vell estereotip. ¿Verdader o fals?

Els homes haurien de reflexionar una mica més sobre el que consumeixen: la pornografia, per regla general, dóna una mala imatge d'ells. El retrat que resulta d'aquests productes no és precisament afavoridor, ni sexualment seductor, en absolut. ¿Són uns salvatges lascius que només busquen muntar les dones, tal com apareix a les pel·lícules pornogràfiques, o és la societat la que insisteix que siguin així?

Per una altra banda, són molts els homes que no compren pornografia. A molts d'ells, en realitat, fins i tot no els agrada gens. Potser un dels motius de la seva falta d'interès sigui que no se senten ben reflectits en el que estan veient. Potser pensen que per a ells el sexe és una experiència bonica, en la qual procuren ser tan elegants i generosos com poden, al contrari del tòpic que els defineix com unes màquines sexuals.

Generalment s'admet que el retrat de les dones que emergeix de la pornografia no és correcte. En ella se les representa bé com a dominants o bé com a submises, algunes vegades lligades i fins i tot emmordassades, violades i maltractades. I se suposa que això els agrada. Per descomptat, totes experimenten grans orgasmes durant el coit, i sempre al mateix temps que l'home. Però a les dones, veure's en aquestes pel·lícules els pot desconcertar i desmotivar, ja que no hi reconeixen els seus propis impulsos sexuals. […] A elles no els agrada que les assaltin sexualment. Són escenes que no s'ajusten a la realitat, que ofenen les dones i que donen una falsa impressió d'elles als homes. […] En definitiva, la pornografia tal com la coneixem avui dia no fa cap gran favor ni als homes ni a les dones. […]

(El Periódico, 10 desembre 2005)

* * *

(Textos reproduïts a la revista infoReflex els anys 2005-2006)

dissabte, 2 d’abril de 2011

Miscel·lània sobre Joan Coromines



(Aquests textos es van publicar a la revista infoReflex l'any 2005, amb motiu del centenari del naixement de Coromines)

* * *

El cànon de Coromines
per Narcís Garolera

El 27 de maig de 1993, tres dies després que van concedir al poeta J. V. Foix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Coromines escrivia al seu admirat Josep Pla una carta en la qual, entre altres coses, li deia: “No vull que en aquest moment deixi de sentir que sóc al seu costat. Vostè sap que jo poso la força d’estil per damunt de la recerca preciosa, el gruix humà per damunt de l’alambí, la literatura d’abast nacional molt més alta que el brodat de cenacle, l’essència per sobre de la quintaessència, i comprèn què hauria fet jo. Ara el que cal és que això es repari sense altre ajornament.”

Com se sap, Pla no va rebre mai eixa distinció, per molt que Coromines considerara que se la mereixia més que altres escriptors catalans. En el català literari del poeta de Sarrià, el filòleg hi trobava “massa nata”, segons que va deixar escrit en el seu impagable diccionari etimològic. Si Pla considerava que Foix escrivia en provençal (per l’abundància de formes arcaiques en els seus texts), Coromines jutjava negativament fins i tot la producció literària dels trovadors, pel seu preciosisme lingüístic, igual que la poesia dels noucentistes, que els imitaven en eixe punt.

Parlant un dia amb Coromines –al qual vaig tenir el privilegi de tractar en els seus darrers anys–, li vaig preguntar l’opinió sobre la llengua literària de l’autor de L’Atlàntida, i em va respondre, amb veu greu i sentenciosa: “Si existeix un escriptor que tingui autoritat en la llengua catalana, aquest és Verdaguer.” No cal ni dir que des de la meua modesta condició d’estudiós del poeta, compartisc la seua afirmació categòrica. Una ajustada selecció dels elements de la llengua allunyà Verdaguer de l’arcaisme i del castellanisme, recursos estilístics més que freqüents entre els escriptors catalans de l’època. Verdaguer fou conscient, ja en en els seus primers escrits, que el català culte havia de basar-se en un registre comú a tots els parlants, i no gaire allunyat de la llengua viva (però no dialectal).

En el seu diccionari, Coromines consignà que Carner, Riba i altres membres del “cenacle antiverdaguerià” de la Secció Filològica del IEC, optaren per la pronúncia aguda de ciclop, en comptes de cíclop, forma ajustada a l’accentuació grega de la paraula, i usada per Verdaguer, Costa i Maragall. Fer malbé els versos d’estos poetes –afegeix Coromines– “és un atemptat a la nostra tradició literària i nacional”.

Coromines valora positivament la prosa de Narcís Oller, un “escriptor independent, de lèxic bo i autèntic”, i no sent gaire confiança pel del “amadrilenyat” Víctor Balaguer. El filòleg considera Joaquim Ruyra “un excel·lent prosista, el consultor constant de Fabra en la redacció del diccionari”. Per Coromines, Joan Maragall i Prudenci Bertrana són “els escriptors més robustos i representatius” de la literatura catalana del canvi de segle. En uns quants poemes de Maragall –en La vaca cega, per exemple– el filòleg aprecia “moments estilètics de gran nivell”, i creu que fóra molt injust “titllar-lo de descurat o de massa indulgent”, opinió que encara hui manté més d’un professor de filologia catalana.

Coromines té molt present l’encert lingüístic i literari “dels millors clàssics mallorquins” (Aguiló, Costa i Joan Alcover), però reprova els escrits de Llorenç Riber, “de retòrica subalterna i llibresca”. Troba Eugeni d’Ors “de regust afrancesat”, i no li agraden las filigranes lingüístiques de Bofill i Mates, massa allunyades del català parlat. I, tot i que no sol invocar l’autoritat de Carner en matèria de lèxic –per l’ús arbitrari de la llengua–, el considera “un escriptor modern i de fina percepció”, si bé reconeix que escriu “en corda estètica més enlairada i calçant coturn”. Tanmateix, i perquè no hi haja equívocs sobre les seus preferències literàries, Coromines ens va sorprendre un dia, després de dinar, recitant, de memòria, una extensa poesia de Carner, que feia l’efecte com si haguera estat escrita per ell mateix.

Justament per usar el català amb normalitat, jutjava Josep Pla com “un gran escriptor, amb més sentit comú que entelèquia”, i no deixa d’admetre –malgrat l’animadversió per qüestions personals: el veia com un “poeta de balancí” i trobava “repugnant, pornogràfica i estúpida” la seua novel·la Vida privada– que Sagarra fou “assidu observador de la natura viva i dels seus noms”, i fins arriba a incorporar en el seu diccionari una paraula usada únicament –i solament un colp– per l’escriptor barceloní. Llàstima que Coromines no haguera llegit –ell, inveterat lector de les Mémoires de Saint-Simon– les fastuoses Memòries de Sagarra, aparegudes el 1954, quan el filòleg, resident en Amèrica, es trobava immers en la publicació del seu diccionari etimològic castellà, i no podia seguir les novetats literàries en català...

Este sumaríssim repàs a algunes de les opinions literàries de l’il·lustre etimòleg reflectix una valoració positiva dels escriptors poc arbitraris i pròxims a l’ús normal de la llengua catalana. De Verdaguer i Maragall a Pla i Sagarra existix una utilització pareguda del català i una expressió literària, sense afectació ni gratuïtat, que Coromines compartix i recomana. Tant de bo els escriptors catalans de hui destinaren una estona cada dia a fullejar, a l’atzar, les planes del seu impagable diccionari!

(Original publicat a Cultura/s, 15 juny 2005, amb el títol “Verdaguer, Maragall, Pla...”)

* * *

Cent anys del naixement de Joan Coromines
per Joan Solà

Joan Coromines i Joan Solà (foto: Joan Ferrer, Fundació Pere Coromines)

És tot un repte descriure o resumir i valorar en aquest espai l’obra gegantina de Joan Coromines (1905-1997), i a més a més opino que té ben poca utilitat: vivim de precipitacions, de flamarades que se succeeixen vertiginosament les unes a les altres. Però vaig acceptar la petició i miraré de fer-ho. Deixant de banda mil detalls, el nostre personatge ocupa un lloc central en la romanística i en la lingüística europea per tres obres: el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), després ampliat (1980-1991) amb l’ajuda de José Antonio Pascual; el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001) i l’Onomasticon Cataloniae (1989-1997).

La primera obra és la que li ha donat més fama internacionalment, però la va fer forçat per la impossibilitat d’emprendre les altres dues, les úniques que li interessaven, quan va haver d’exiliar-se a l’Argentina. Allà es va saber espavilar per comptar amb els materials necessaris i va emprendre l’astoradora tasca de buidatge sistemàtic de totes les revistes i treballs principals de la romanística, especialment la hispànica, incloent-hi edicions de textos. Ho va fer a mà i gairebé tot sol: “Tinc consciència que vaig arribar al límit de les meves forces”, diu al seu mestre Menéndez Pidal. I aquest és el valor principal de l’obra: fent un salt enorme en un buit quasi absolut, posava a l’abast de la investigació futura tot el que es coneixia fins al moment.

I per mi aquest és també el valor principal de les dues obres catalanes, però ara en una proporció incomparablement més gran. Per a la castellana aplegava, ordenava i discutia informació aliena; per a les altres recorregué a peu dos mil municipis de parla catalana, va controlar tota la bibliografia existent, incloent-hi tots els diccionaris des de l’època medieval, i, atenció, va buidar pràcticament totes les obres antigues i de la Renaixença, molts cops directament dels manuscrits, a més d’una gran quantitat de registres d’ajuntaments i parròquies, d’obres històriques, etcètera. Ningú abans havia pogut fer res de remotament semblant, i dubto que es pugui fer ni tan sols avui amb la informàtica. La informàtica permet emmagatzemar i gestionar quantitats grandioses de dades: però abans cal aplegar-les, saber què vol dir una paraula, on és viva i com es pronuncia en cada indret.

D'assegador ens diu: “En tinc notes preses (1932-1970) de 84 localitats”; de còrrec: “L’he sentit centenars de vegades”; per a bocaterrosa, en restableix la forma fent un recorregut breu per tota la història de la llengua; el mateix fa amb somiar (rebutja somniar, i amb el seu estil ràpid i afuat dispara contra els mestretites i els correctors: “Els escriptors somien, els correctors... somnien imposar-se’ls”). I si llegeixen les gairebé 1.900 línies dedicades a venir veuran tota la lingüística romànica admirablement manejada i ordenada i amorosament detallada, amb tots els avatars fonètics, semàntics i sintàctics.

La seva informació consta, anotada amb escrúpol notarial d’indrets i dates, des que tenia cinc anys (1910) fins al final dels seus dies. Ningú no havia fet abans aquest prodigi, però quasi és més important saber que en català ja no podria fer-lo ningú més, pels canvis profunds del territori i de la demografia. Un tret essencial del personatge és que des de molt aviat va tenir clara l’orientació que pensava donar a la seva vida, i això no és cap deducció piadosa de santoral: ell només retia homenatge a una pàtria i a una llengua; i per a ell viure i treballar eren sinònims. La resta avui és secundari. Per exemple, el seu caràcter: l’alta autoestima, que li impedia aprofitar les aportacions de col·legues i fins l’induïa a escarnir-los rudement; que no li deixava aprofitar obres tan importants com Vida privada de Sagarra (la despatxa amb un “ecs!” alguna vegada que l’esmenta: Sagarra havia fet befa d’un déu de Coromines, son pare) o citar les edicions imprescindibles de Miquel i Planas.

I és secundari que es refugiés en dos conceptes molt criticats, la llengua sorotàptica i el mossàrab. I és secundari que l’errés ací i allà, per a delit d’esperits incapaços de veure i sentir la llengua i la ciència més enllà del nas. Avui és secundari... només fins a cert punt: el nostre gegant pretenia elevar el català a la categoria científica de les grans llengües, però va aixecar murs de rebuig, afegits al que ja és normal en aquest món, com en d’altres: que cadascú es preocupa només del que és seu i que les llengües menudes no tenen interès científic. En canvi no és secundari que els seus diccionaris catalans estiguin esquitxats d’emocions lingüístiques i de versos aliens i propis: era la seva llengua, era la seva pàtria, com són les meves.

La Vanguardia, 20 març 2005

* * *

El filòleg caminant
per Joan F. Mira

El filòleg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l'Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d'horrorós: "Feia molta calor", diu, "i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d'Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l'home, no, no, deixe'm, que ja continuaré a peu. Després a Atzeneta vaig fer l'enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castelló i posar-me una injecció contra el tètanos". I després va continuar cap a baix. "El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l'Horta, vaig arribar fins al Xúquer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot".

I en arribar a un poble i començar a fer preguntes, no tenia problemes? "Sí, sí que en vaig tenir. Però jo pensava que al País Valencià en tindria més, i en vaig tenir menys: hi havia més desconfiança en certes zones del Principat. Això depenia del lloc. Per exemple a la Serra d'en Galceran, allí l'alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informació, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si preparàvem la tornada dels rojos o això... I aleshores me'n vaig anar al capellà, i el capellà va dir, no home, no, aquest senyor no ve ací amb intencions de guerres ni res... També em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Guàrdia Civil, a l'informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se'ns van emportar detinguts al quarter. Això també m'havia passat per aquí dalt, prop de Balaguer, se'm van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos guàrdies que em portaven...". I per tot el País Valencià, a la gent no li va molestar mai que fóra un català qui venia a preguntar aquestes coses? "Miri, jo dissimulava una mica, però al cap d'un moment ja es notava que jo no era valencià, i llavors jo els deia, miren és que jo sóc fill de valencians, el que passa és que he viscut des de jove a Barcelona, però em sent valencià". Continuava la conversa. I d'Elx, no recorda ningú? "El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l'autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo".

El prodigi de la memòria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i què va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l'extrem del llarguíssim itinerari: "Uf, quin descans, vaig dir-me". I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. "Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Fermí Cortés. I en Giner Perepérez també. Vam passar tota l'Albufera, i el tros aquell que se'n diu... dels Sants de la Pedra. Però sobretot al Palmar, allà vaig trobar un pescador que em va portar amb una d'aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu àngel de la guarda, ell m'anava guiant. I recordo que va passar allò que el van cremar en efígie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l'hotel, em va mirar així...".

Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a València. I del meu poble?, preguntà Eliseu Climent, present en la conversa: jo sóc de Llombai. "Home, i tant, la vall dels Alcalans, allà vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que allà no parlen apitxat". Els d'Alfarb especialment, digué Eliseu. "No, a Catadau encara més. Però a Llombai em va cridar l'atenció sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; però no, després anàvem per una d'aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?" Mare de Déu, digué Eliseu, com se'n pot recordar? "...pel bosc, pel mig del bosc, i allà amb un home totalment rústic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m'ho havia dit mai ningú, que allà hi havia una illa que no apitxaven". I a Tàrbena, senyor Coromines? "Oh, Tàrbena, allò és un altre cas. Allà hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? També em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam córrer molt per la Vall d'Ebo, després per la Vall de Gallinera. Allí sí que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu nét, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d'allà vaig continuar tot sol cap a la Vall d'Alcalà. I vaig trobar un pagès que em va acompanyar fins al coll de Rates...".

I de tot això feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi increïble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d'aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.

Avui 26 març 2005

Joan Coromines amb Joan Sales, editor de Lleures i converses d'un filòleg

* * *

El tremp de Joan Coromines
per Josep Faulí

Ara que el filòleg Joan Coromines faria cent anys, el seu nom és ja un nom indiscutit. La premsa d'aquests dies ho explica prou clarament, però encara ho explica millor la història dels anys que ens separen de la seva mort (1997-2005), que han estat un referèndum continuat a favor de la seva figura i, especialment, de la seva obra. Coromines ha tingut i té una posterioritat dolça, ja que, respecte a ell, no ha tingut cap vigència aquella norma consuetudinària que sembla fixar un període de fredor o refredament en el temps immediatament posterior al de la mort del personatge.

En resum es pot dir d'ell, adaptant l'expressió tan repetida, que va ser més, força més, que un simple filòleg. La persona, no cal dir-ho, és indivisible, però en ell el mateix pou de ciència té prou força per fer oblidar el tarannà o l'home, és a dir, l'homenot autèntic que, de fet, ho sustenta tot. Té prou força, però no pot fer-ho, perquè Coromines, més enllà de la ciència, va ser tot valor i entusiasme, decisió i determinació. Savi sí, però savi amb un tremp no menys extraordinari que la seva ciència.

Parlo, doncs, del tremp, un tremp que l'acompanyava tothora i que intento descriure a partir de tres experiències viscudes des de la màxima proximitat. Són fets d'ahir, potser massa llunyans i tot, però reals i significatius. Són fets d'aquells que passen de l'anècdota de cada dia a la categoria de la història. Fets que defineixen i expliquen el que, de vegades, no és pas precisament fàcil d'explicar.

1972. El jurat de la Lletra d'Or, al qual pertanyo des del 1970 i del qual formaré part fins al 1982, atorga el guardó, que correspon al millor llibre del 1971, a Lleures i converses d'un filòleg, de Joan Coromines. Aquest, acompanyat per Joan Sales, que n'és l'editor, assisteix al sopar de lliurament al restaurant El Tinell. És un acte senzill i, en bona part, emocionat: per la presència del filòleg, pel pes de la seva vida tan atzarosa com fecunda i, sobretot, per les seves paraules pedagògiques sense ser embafadores, patriòtiques sense ser de registre baix, entusiastes i, a la vegada, respectuoses. És, a més, una presència normal del filòleg en la nostra vida de cada dia, de la qual la història l'ha separat tant i tant. La deferència de Coromines pel seu editor, la sol·licitud a atendre qüestions repetides però vives i, sobretot, la claredat de les definicions i de les preses de posició pinten el tremp de l'home educat i servicial. Potser és el tremp urbà del personatge. O el tremp de les bones relacions de civilitat, tot i un context que no sempre fomenta aquestes bones relacions. Un tremp civilitzat, tot i que sabíem –i encara vàrem saber més bé després– que aquella correcció podia ser foc i que el caliu de l'inconformisme romania ben viu. Delicioses, a més de profundes, no cal dir-ho, les disquisicions a l'entorn de maduixa i maduixot en un moment en què encara faltaven 13 anys per a la publicació de l'article corresponent al volum cinquè del seu Etimològic i complementari.

1974. En aquella època va aterrar al diari on treballava un director d'importació,* personatge que es va especialitzar a demanar-me cada vegada una cosa més difícil. Primer com que, importat com era, no coneixia ningú, volia connectar amb un professor de dret determinat i l'hi vaig connectar. Després volia que el degà dels arquitectes prologués un llibre, i el va prologar. Finalment, en la via de com més difícil millor, se li va ocórrer que Joan Coromines havia d'escriure, si més no una vegada, al diari. I també ho vaig aconseguir, però no va ser pas fàcil. Perquè el filòleg només volia fer-ho en català i el director importat el que volia, precisament, era que ho fes en castellà. Coromines, irreductible; el director, que no sabia com sortir-se'n. Gràcies a això vàrem engendrar un monstre a doble columna català-castellà. Recordo molt bé que al filòleg no li sabia greu aparèixer en un mitjà de comunicació en llengua castellana, que és com anaven escrits tots aleshores, però repetia una vegada i una altra que ell, en un diari de Barcelona, només podia escriure en català. Era el tremp del patriota, el tremp del lluitador, que a ell li agrada col·locar –d'això se'n diu amor filial– en el sac de l'herència paterna, perquè [...] el màxim heroi d'en Joan era, precisament, en Pere Coromines, és a dir, el seu pare.

1984. Joan Coromines va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1984, però ara el recordo menys per aquest honor que pel que ell mateix va fer quan, olorant, en determinat moment, que el volíem premiar, es va adreçar per carta a tots els membres del jurat amb una doble petició: que no el distingíssim a ell i que premiéssim un altre il·lustre filòleg. Això formava part també del seu tremp: més enllà de l'encert o desencert de la tria, més enllà d'algunes consideracions anteriors d'ell mateix i més enllà de la canonització de Josep Pla feta per ell en oposició a la història del mateix premi, el seu gest era clar, era un gest segurament més humà que no pas estrictament just, tot i que, sens dubte, el seu candidat, que era Josep Maria de Casacuberta, també el mereixés. Aquí el tremp enllaça amb el seu concepte de l'amistat i dels valors.

La civilitat, el patriotisme i l'amistat formen part del gran Coromines de sempre. Aquest tremp el va acompanyar en el seu llarg viatge per la vida i pels continents. Em sembla que, en aquest moment de justes recordacions, val la pena de valorar l'home total. Entre d'altres coses perquè dubto que, sense fer-ho, la gran valoració diària fos prou justa i exacta.

"El filòleg català més gran de tots els temps" (Joan Solà, 1995) és també el conversador civilitzat del restaurant El Tinell, el patriota que només vol escriure en català a la premsa de la dictadura i l'amic que reclama honors més per als companys de sempre que per a ell mateix. És, no cal dir-ho, el mateix filòleg guardonat que, el 1989, escriu al ministre de Cultura espanyol: "L'única nació i l'única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes."

Avui 22 març 2005


* N. de l’editor d'infoReflex: Faulí es refereix al Diario de Barcelona. Aquell director era Manuel Martín Ferrand, nomenat l’any 1973; va plegar el mateix any 74 per anar a Nuevo Diario; actualment escriu al diari ABC de Madrid.

* * *

La casa de Coromines
per Toni Sala

La casa de Coromines, al carrer Colom n. 30 de Pineda de Mar (foto: El Punt)

Joan Coromines va passar els últims vint anys de vida a Pineda de Mar. [...] A mitjan anys seixanta, Joan Coromines va comprar-se un solar de cent metres quadrats a Pineda i va fer-s'hi una casa. Jubilat, va començar a ocupar-la a partir de l'any 1967, i s'hi va acabar retirant. Aquí no el coneixia ningú, tret de quatre [...]. Només sortia de casa el dia de la setmana que la dona que s'encarregava d'ell feia festa. Aquell dia havia d'anar al restaurant. [...] La casa de Pineda és a tres vents i es troba en una cantonada del carrer Colom, entre edificis de pisos, molt a prop de l'estació. Últimament han pintat la tanca de blau marí. És tota la novetat dels últims anys, però algú ja ha tingut temps per fer-hi una guixada amb esprai. És una casa visiblement abandonada, amb les parets ennegrides i els quatre pams de terra de darrere la tanca plens de matolls i males herbes: qui sap si hi va arribar a haver mai un jardinet. És dubtós que la casa s'hagi repintat d'ençà que va edificar-se. Les reixes de les finestres s'hi van posar després: el ciment de les potes no es va pintar. En vida de Coromines, jo havia passat alguna vegada de nit davant d'aquesta casa. Llavors, a davant, hi havia un pi. A través del vidre prim veies la bombeta encesa, penjant despullada del cable trenat. T'imaginaves aquell home de noranta anys allà a sota, encorbat a sobre els papers. T'explicaves perfectament el respecte i la comprensió mutus que van tenir-se Joan Coromines i Josep Pla. Eren, encara, dos grans constructors solitaris. Avui més aviat tenim resistents i dilapidadors; tot tornarà. Quan passem davant d'una finestra, pensem què s'hi deu fer al darrere. S'hi sopa, s'hi discuteix, s'hi mira la tele o s'hi fa ganxet. Al número trenta del carrer Colom, llavors, s'hi redactava el Diccionari etimològic.

El Punt 21 març 2005