dissabte, 9 d’abril de 2011

Reflexions sobre el sexe

El potencial sensorial de les dones
per Desmond Morris, zoòleg

–Moltes dones encara desconeixen el seu enorme potencial sensorial: sap que les mares són capaces de reconèixer el seu nadó, amb els ulls embenats, només pels plors, i que distingeixen el batec del cor del seu fill entre centenars? Ho hem comprovat empíricament i és espectacular.

–Què és el que més enveja de les noies?
–La seva capacitat perceptiva: el món sensorial de les femelles humanes és molt més ric que el dels mascles: perceben més bé els colors i la gamma cromàtica, tenen una oïda més aguda i un olfacte i paladar més fins.

–I no li sembla injust?
–És natural. Elles s’ocupaven de recol·lectar fruites mentre nosaltres caçàvem. Nosaltres podem córrer més de pressa.

–No els té cap més enveja?
–Envejo la seva sensualitat: no sols perquè la capacitat de gaudir en l’orgasme és molt superior a la nostra, sinó perquè aquesta sensualitat no és només extensió de la capacitat reproductiva, sinó conseqüència d’una intel·ligència emocional més gran. Entre els humans, són les dones les qui van canviar de copular a fer l’amor, i així van establir vincles d’una riquesa i sofisticació tals que han concedit un avantatge evolutiu enorme a la nostra espècie sobre altres primats.

(Entrevista de Lluís Amiguet a La Vanguardia 4 octubre 2005)

* * *

El sexe a casa

Els adolescents s’assabenten de les conseqüències de practicar el sexe a través de moltes vies, però en poques ocasions per mitjà dels seus pares. […] Parlar de sexualitat amb els fills continua sent tabú […]. Les tradicionals confidències de mares a filles, netament preventives des de fa anys, no s’han substituït per un diàleg obert i natural entre pares i fills sobre tot allò que afecta la sexualitat.

(El Periódico, editorial, 21 setembre 2005)

* * *

Res d'interessant que jo pugui afegir sobre el sexe
per Nick Hornby, novel·lista

–Una curiositat: en els seus llibres, els episodis sexuals s’esmenten de passada, sense detalls.
–Ha! Hi ha un premi a la pitjor descripció sexual en una novel·la, l’atorga la Literary Review. És una iniciativa fantàstica, te n’estalvia la temptació i permet que riguis d’errors que haurien pogut ser teus. No hi ha res de nou o interessant –o eròtic!– que jo pugui afegir sobre el sexe. És una d’aquestes activitats que desafien la possibilitat de descriure-les i que aporten poca cosa a un llibre. Cada dia ens asseiem a la tassa del vàter, però això no implica que expliquis el que fa cada personatge en aquest moment exacte.

–Ja, però...
–No sóc gens reticent a descriure situacions desagradables, els meus llibres són força explícits. Però m’estimo més que els lectors s’imaginin com ha anat la copulació que acaba d’haver-hi. Explicar les escenes sexuals em sembla una banalitat. […]

(Entrevista de Diego A. Manrique a l’autor de A long way down, High Fidelity, Fever Pitch, About a Boy..., El País Semanal 26 juny 2005)

* * *

Arribar al subconscient del consumidor
per Lucía Etxebarría, escriptora

Les estadístiques asseguren que l’ésser humà pensa en alguna cosa relacionada amb el sexe cada trenta minuts. Per aquesta raó els mitjans de comunicació miren d’arribar al subconscient del consumidor potencial per programar-lo amb estímuls que apel·len al sexe, coneixedors de l’impacte emocional que provoca. En els anuncis, els productes han passat a ser una mera referència. Els anuncis han d’aconseguir, abans que res, impacte. El sexe ven, i per a demostrar-ho aquí teniu el doble sentit i la profusió de nus masculins i femenins que per mostrar-se no necessiten ja cap pretext. […] La dosi de sexe ha de ser cada cop més alta, perquè l’espectador es va insensibilitzant i requerint, per necessitat natural o induït pels mateixos mitjans de comunicació, més quantitat.

Al final, els mitjans ens presenten una imatge de la societat segons la qual tothom passa tot el dia practicant el sexe d’una manera totalment satisfactòria, tret dels beneits com vostè, benvolgut lector o lectora. Però no és pas que vostè cardi menys del que voldria, no. Això és una impressió falsa. Probablement vostè deu tenir una vida sexual d’allò més normal. És la hiperrealitat mediàtica que li vol vendre una imatge distorsionada del que és la vida sexual. Ningú no es mor per no fer sexe cada dia, ni tan sols cada setmana o cada mes. De fet, molts monjos budistes no fan sexe tota la vida i viuen fins als cent anys. El sexe, no cal dir-ho, pot millorar la salut i alleujar tensions, però només si es practica en el marc d’una relació mútuament respectuosa. Si no, pot acabar destrossant l’autoestima. Per no parlar d’herpes, luxacions, candidiasi... Perquè després diguin que el sexe és sa.

(Magazine, 26 juny 2005)

* * *

Tot el dia amb el sexe a la boca
per Antoni Martínez, guionista de Las noticias del guiñol (Canal+)

Que no veuen que som a Espanya? Aquí estem tot el dia amb el sexe a la boca, amb perdó. Vivim en el país més feliç de la galàxia. En comptes de debatre sobre sanitat, immigració, educació o medi ambient, debatem sobre si l’homosexualitat és pecat, vici o virtut. Quin malson, cada setmana igual.

(El País, 26 juny 2005)

* * *

Sexe pels descosits
per Teresa Pàmies, escriptora

En parlen tant i a tota hora que el tema sexe esdevé inflacionari i es devalua. […] Una sobredosi de xerrameca sexual podria acabar amb el sexe mateix per avorrició, fatiga o autoestima. El més inquietant és que tot plegat afecta negativament els infants que hi són sotmesos amb el pretext d'informar-los sobre sexe i preparar-los per fruir-ne sense exposar-se a malalties venèries o l'embaràs precoç i no desitjat. […]

Penso en alguns serials de televisió i programes radiofònics per a adults dels que veu i escolta la canalla entre el neguit, el desfici, la por i el fàstic, i dels quals no parlarà amb els pares i avis. L'audiència infantil no està en condicions de reflexionar sobre el que li ofereixen, però n'acusen -sense saber-ho- els efectes pertorbadors en l'estat d'ànim, vulnerables a la influència destructiva de personatges enderiats pel sexe; violadors, nimfòmanes i pederastes, travestis i homosexuals angoixats, tractats pels guionistes amb respecte i tacte i amb problemes que els infants no poden entendre ni comentar en família, però sí amb els col·legues de l'escola o de l'esplai, que es vanten de saber-ho tot sobre els embolics dels adults i els enigmes del sexe.

Als culebrons amb morbo s'hi afegeix ara la nova sèrie de TV3 destinada "a divulgar el que cal saber a propòsit de les relacions i activitats sexuals". El segon capítol d'aquesta sèrie fou dedicat al "sexe oral" i en anunciar-la s'informava que "sexòlegs, filòlegs i nutricionistes explicarien la història d'aquesta modalitat, així com les propietats nutritives de l'esperma". Aquesta apologia de la pràctica sexual més fastigosa i vexatòria, s'il·lustrà amb una escena de sexe oral, enregistrada d'una pel·lícula porno, i entrevista amb els protagonistes. El programa passa a tres quarts de dotze de la nit, quan se suposa que els infants dormen plàcidament. Se suposa...

(Avui 23 maig 2005)

* * *

Estan obsedits?
per John Freeman

“Ossama Bin què? Si es vol entendre per què els joves universitaris dels Estats Units no estan al corrent de res […] I Am Charlotte Simmons [la nova novel·la de Tom Wolfe] té la resposta, una resposta terrorífica. Utilitzant els seus característics monòlegs interiors, Wolfe mostra que els joves són ignorants perquè només pensen en una cosa: el sexe.”

(Cultura/s 23 març 2005)

* * *

Sembla contradictori
per Eva Piquer

Sembla a priori contradictori que l'autora d'un manual feminista treballi en una revista que il·lustra la portada de cada número amb una dona despullada de pits com globus. No és cap acudit: Nuria Varela (Mieres, 1967), autora del voluminós Feminismo para principantes (Ediciones B), és redactora del setmanari Interviú. I no se n'amaga. […] És un exemple dels signes dels temps: podem practicar el feminisme des de les planes d'Interviú i podem atacar el consumisme des de la revista de la Visa Or. Ja ho va dir el filòsof: em contradic, per tant, existeixo.

(Avui 13 març 2005)

* * *

Sexe d’escola
per Javier Marías

El que em crida més l’atenció, des de ja fa bastants mesos si no són anys, és el munt de vegades que es parla de sexe a la televisió, i de la manera més grollera. […] De sexe i de pràctiques sexuals es parla, obertament o de manera al·lusiva, a qualsevol hora del dia i en tota mena d’emissions. […] No és que m’escandalitzi això, i encara més, gairebé res del que fa delir les presentadores –i se suposa que els espectadors– m’agafa gaire per sorpresa. Però no acabo d’entendre el fenomen, perquè parlar de sexe és una de les coses més avorrides i menys variades que es poden imaginar... tret de quan encara no t’has estrenat. I en el darrer repàs hi vaig caure. De què em sona, això?, vaig rumiar una estona. Perquè el fet cert és que em sonava d'alguna cosa. Què em recorda aquesta mena de converses? […] El pati de l’escola, exactament. És l’única època de la meva vida i de la dels meus coneguts en què, en comptes de practicar el sexe, que és el que té gràcia, se’n parlava monotemàticament. Això és, quan els nois encara no el coneixíem, més o menys entre els dotze i els quinze anys. […] Només parlen interminablement de sexe els qui en saben poc o gens. No sé si és un símptoma més de la puerilització general o si, en contra del que es creu, gran part de la població espanyola encara és verge o gairebé.

(El País Semanal 20 febrer 2005)

* * *

Ciberaddictes anònims
per Esther Porta

A un 31 per cent de joves [de l’Estat espanyol] menors de 16 anys els atrau el sexe per internet. No són molts comparats amb els percentatges dels EUA (54%), Regne Unit (52%) o el Canadà (50%). […] La periodista Pilar Eyre [autora de Cibersexo, ed. DeBolsillo, 2004] assegura […]: “No conec cap cas en què una relació a través d’internet hagi fructificat, i sí moltes que han estat insatisfactòries, frustrants o còmiques. Un dia rumies quantes hores has perdut davant la pantalla per connectar-te amb persones amb les quals al carrer segurament no hi perdries ni un minut, i patapam!, l’addicció s’acaba. És curiós, no tornes a xatejar mai més.” Tanmateix, uns quants gabinets psicològics han hagut de posar-se a estudiar l’assumpte per poder oferir teràpia als addictes d’internet.

(El País Semanal 21 novembre 2004)

* * *

L’episodi de la noia violada
per Ada Castells

Llàstima que darrerament sigui tan difícil fer la digestió amb TV3. A la sèrie dels migdies han violat una noia i ens bombardegen amb el missatge que això li ha canviat la vida per sempre. En lloc de transmetre ànims i dir que una se’n pot sortir, en un tràngol com aquest, es rabegen en el trauma i fan que tothom giri l’esquena a la víctima perquè està marcada per la desgràcia i no saben com reaccionar. Moltes gràcies, guionistes, per ser tan responsables. Després ens estranyem de tenir una societat tarada: només cal veure de què l’alimenteu.

(Avui 21 setembre 2004)

* * *

Adults?
per Francesc-Marc Álvaro

Mentre als despatxos de la Conselleria d’Educació tornen a parlar sobre la possibilitat d’escurçar les vacances d’estiu, des de la Conselleria de Salut han comunicat que a partir d’octubre es distribuirà la pastilla de l’endemà de franc i sense recepta als CAP i a urgències, per disminuir, sobretot, el nombre d’embarassos no desitjats entre adolescents. […]

Però aquesta mesura posa en rotunda evidència un dels problemes més greus dels nostres adolescents i de la societat en general: el desequilibri abismal entre l’exercici prematur de rols adults i l’abandó de la responsabilitat personal en benefici de tercers, l’Administració en aquest cas. La pastilla de l’endemà es facilitarà sense demanar autorització als pares i, així, el professional de torn atorgarà, de facto, rang d’adult a qui, de fet, és menor d’edat.

El detall que aquest anticonceptiu es faciliti de franc (un pagament assequible ajudaria a ser més conscients) augmenta la banalitat del circuit. L’Estat converteix l’adolescent en adult sobtat, alhora que l’infantilitza com a subvencionat total. El curtcircuit de la responsabilitat transforma una solució extremada en un fet més trivial que enviar un missatge de mòbil. I no el salvarà una xerrada al CAP.

Karl Popper, de la mort del qual demà passat recordarem el desè aniversari, ens va deixar escrit que “hem d’aprendre a fer les coses al millor possible i a descobrir les nostres errades”. Això també és útil i exigible a 14 anys.

(La Vanguardia 15 setembre 2004)

* * *

El sexe en els guetos urbans
per Fadela Amara i Sylvia Zappi, autores de Ni putes ni soumises, La Découverte, Paris 2003

L’opressió que viuen les dones [de determinats barris obrers de França] ha canviat profundament les pràctiques amoroses i sexuals. Hi ha una veritable marxa enrere i els comportaments masclistes s’imposen novament en el si de les parelles. És la implantació d’un nou ordre moral que pren les noies com hostatges. Això no impedeix que hi hagi relacions sexuals […], però les joves es veuen obligades a viure una sexualitat oculta, que malauradament passa sovint, sobretot en les primeres relacions, per la sodomia. I si faig servir la paraula malauradament no és per fer un judici moral, sinó perquè elles ho viuen molt malament. […] És molt dur sentir una noia de 16 o 17 anys, molt enamorada del seu xicot, parlar de la seva por que ell l’abandoni si ella es resisteix a fer-hi l’amor.

És contradictori, però la vida en les barriades obreres també enclou aquesta mena de fets. La majoria de les noies accepta tenir relacions sexuals amb la condició de preservar la virginitat i es deixen sodomitzar amb regularitat. Ens expliquen que aquesta forma de sexualitat no els proporciona cap plaer i que ho viuen com una obligació. L’únic que fan és sotmetre’s per satisfer el desig del seu company.

* * *

Els joves encara creuen que els nens vénen de París
per Joan Barril

Avui el Primer Món creu que per a cada afecció o trastorn del nostre cos hi ha un medicament oportú. Entre la prevenció i la teràpia no hi ha cap dubte. La prevenció és antiga i exigeix sacrificis. La teràpia farmacològica, en canvi, està a l’abast de la mà.

Sembla un tema menor, però no ho és. Em refereixo a l’estudi que el departament de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital del Mar ha publicat respecte de la demanda de l’anomenada pastilla de l’endemà. Parlem de l’amor en temps de la sida i, no obstant, sembla com si els joves encara creguessin que els nens vénen de París. Pel que sembla estem ja a un 10% de dones que acudeixen als serveis d’urgències perquè els receptin la pastilla que els salvarà d’un embaràs no desitjat. En els més de 5.600 casos investigats en 8 anys, el 70% addueix que el preservatiu es va trencar. I el 16% al·lega que no va fer servir cap tipus d’anticonceptiu.

La ingenuïtat amb la qual els autors de l’estudi i els mitjans de comunicació han acollit aquestes xifres és candorosa. Si fos cert que el 70% de 5.600 pacients han vist com el preservatiu es trencava hi hauria motius perquè la indústria del preservatiu s’enfonsés en la misèria. ¿Vostès confiarien en un fabricant d’automòbils que registrés 800 fallades mecàniques de conseqüències mortals en 8 anys?

És evident que les usuàries d’aquest servei d’urgències menteixen quan van a buscar la pastilla miraculosa. Però entre les que menteixen i les que admeten que van fer l’amor a pèl, la xifra és preocupant. Tanta publicitat, tanta educació sexual i estem pitjor que mai. Massa joves han cregut que tots els mals, des del tabaquisme fins a l’embaràs, l’halitosi o els exàmens, se solucionen amb una pastilla.

Davant el papanatisme que situa la farmàcia en el centre de la nostra felicitat apareix la notícia que el departament de Salut pensa oferir la pastilla de l’endemà gratuïtament en els serveis d’urgència. És un greuge comparatiu. Les parelles que utilitzen el preservatiu o que dosifiquen amb rigor les seves pastilles anticonceptives tindran motius per veure’s temptades de recórrer a la sanitat pública perquè els donin una pastilla que, a la farmàcia, costa 19 euros. Aquells avis que anaven de viatge de nuvis a Montserrat i que confiaven en la Moreneta perquè els donés els nens oportuns avui no deuen entendre res.

(El Periódico 1 setembre 2004)

* * *

(Extractes publicats a la revista infoReflex els anys 2004-2005)