dissabte, 28 de novembre de 2009

Tribunal de Orden Público

per Enric Juliana

Ara mateix mana a Madrid el Tribunal de Orden Público. Res de vertaderament important escapa a les seves antenes. [...] Poden comptar-se amb els dits d’una mà els anys en què l’Espanya contemporània no ha sigut regida per una jurisdicció especial. La monarquia alfonsina va fer la Llei de jurisdiccions per subsistir. Des del 1906 al 1931, la llibertat d’expressió (les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit) va estar sotmesa a l’autoritat militar. Tot va començar a Barcelona. Un grup d’oficials irritats per les burles de la revista satírica Cu-cut! assaltà la redacció al crit de “¡Viva España!”. Després del dramàtic parèntesi republicà, el franquisme va ser, en l’essencial, un estat d’excepció permanent. La restauració democràtica del 1977 derogà les lleis fonamentals de la dictadura, però una força invisible la va empènyer a inventar-se amb rapidesa màxima una nova jurisdicció especial, inicialment justificada pels delictes de terrorisme. [...] El 4 de gener del 1977, el mateix dia en què era suprimit el TOP franquista, naixia per reial decret l’Audiencia Nacional. Una nova elit judicial [...] assumia la competència de vigilar els afers més sensibles del país (no sols el terrorisme), mentre Espanya es lliurava a la incerta aventura de la descentralització. Uns poders eren obligats a fer marxa enrere i uns altres eren convidats a prendre el relleu vigilant. En cap altre país de l’Europa occidental subsisteix una jurisdicció similar.

A mig camí entre Roberto Alcázar i els intocables d’Elliot Ness, els magistrats de l’Audiencia Nacional s’han convertit en els moderns pretors de la democràcia espanyola. Jutges-governadors. Jutges amb àmplia potestat per modificar el curs de la política, com quedà perfectament demostrat els anys noranta. Es va produir llavors una fita estel•lar, els ressons de la qual encara perduren i influeixen. És un episodi que tothom coneix: el 1993, Baltasar Garzón, el jutge més popular de l’Audiencia, va sentir en l’interior una crida sobrenatural [...]. Havia de salvar la nació i acceptà el segon lloc en les llistes del PSOE. [...] Des d’aleshores, l’Audiencia Nacional a més de jurisdicció especial és un vesper animat.

El Tribunal de Orden Público mana a Espanya. Passen els governs, s’alternen les majories, es reformen estatuts, es mareja l’economia, i els pilars bàsics segueixen sent la monarquia, la caixa única de la seguretat social, la Guardia Civil i la Audiencia. Els jutges intocables baixant la graonada del carrer Orellana al telenotícies de les tres. El poble els respecta i segurament els admira.

Són els federals d’un país que encara avorreix aquesta paraula i comença a tenir motius seriosos per no refiar-se dels poders polítics pròxims i dels jutges locals. Són els pretors de Pretòria, operació d’estat que, en llenguatge xifrat i emmanillat, ha notificat als grups dirigents de Catalunya que no és temps d’aventures. Són els nous corregidors. Són l’autoritat subjacent en una Espanya desorientada.

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)

divendres, 20 de novembre de 2009

El destapament

per Andrés Trapiello

Sembla, segons que hem vist a la televisió, que la moda de l’estiu vinent (o tardor o primavera o hivern, que ja no ve d’aquí) farà que les dones mostrin la llenceria, servint-se de transparències o despullant-se parcialment per tal que sostenidors, combinacions i calcetes es vegin totalment o parcial. Aquesta tendència sembla que no tindrà una contrapartida pareguda entre els homes, que podrem continuar ocultant els calçotets sota els pantalons i sota els calçotets els nostres testicles, sense haver de recórrer a petits wonderbres per a les turmes i sense deixar d’estar a la moda.

Hom no sap com s’ho fan les dones per no estar tot el dia emprenyades o protestant o denunciant els idiotes que miren d’emputir-les tothora. I no ens referim, és clar, a la proporcionalitat, al fet d’advertir en tal o tal consell (d’un banc, d’un hospital o del Comitè Olímpic Internacional, per dir-ne un) que la majoria estan constituïts per barons (quan la meitat de les que van a competir en uns jocs són dones i la meitat de les que dipositen els estalvis als bancs o de les que treballen als hospitals també). Parlem de coses encara menys subtils i que estan a la vista de tothom, com aquestes de la vestimenta, del calçat o dels pentinats femenins.

Tothom sap, no cal dir-ho, que aquestes qüestions es relacionen de manera palesa amb el desig, tant per desvetllar-lo com perquè ens el desvetllin. Però aquí comencen les desproporcions, i per tant les asimetries, principal obstacle per sostenir relacions d’igualtat, sense la qual queda compromesa la llibertat.

I això què vol dir? Que el nostre desig, fins i tot el sexual, acaba teledirigit per altres. Posem un exemple. Al quadre de Manet El dinar damunt l’herba, el desig dels homes vestits amb levita que envolten la dona nua és equivalent al que sent ella? Algun cop he llegit que el noranta per cent de la pornografia que hi ha al món (i parlem d’una indústria arrasadora i sanejada) només interessa de bon començament als barons, encara que les dones acabin, com en el quadre de Manet, sumant-se a l’àpat amb més o menys fred (i calor).

Fa anys em demanava per què tantes models de les que desfilaven a les passarel·les tenien aquell aspecte androgin i irreal. Les coses potser han canviat, però llavors va ser una dona qui em va donar la resposta: podia ser d’una altra manera si la majoria dels modistes eren gais? Algú ha decidit, doncs, que les dones tornin a despullar-se i ensenyin als barons vestits la llenceria, com aquella model de Manet els ensenyava el pubis. Veurem aviat moltes jovenetes mostrant la llenceria i, ai, moltes més que, sense ser-ho, voldran semblar-ho i contribuiran potser a la misogínia d’aquells modistes. Perquè no ens hem referit encara, és clar, al fet que les models solen tenir la meitat d’anys que els seus... clients, perquè lliurant-se d’aquesta manera a les seves mirades ho fan no com a éssers lliures, sinó com a esforçades i emputides dones del destapament.

(Extracte de l’article publicat al Magazine, 25 octubre 2009)

Sexe i ciència

Extracte publicat a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003

L'oxitocina

per Howard Eichenbaum, director del Laboratori de Neurobiologia Cognitiva de la Boston University

Jo no estic contra la poesia, però em fa l’efecte que els sospirs comencen amb [...] l’oxitocina, que és la responsable directa de tots els enamoraments. [...] És una hormona que se substancia en el temps: literalment enamora en la memòria. Jo crec que explica [...] el culte a la virginitat de moltes societats primitives. Es reservava el ple poder de l’oxitocina per a la parella definitiva i estable i se sotmetia els promesos a una autèntica dutxa hormonal durant la lluna de mel, que se suposa que era pròdiga en orgasmes. [...] I en amor en recordar-los! L’amor sobretot es recorda. De manera que s’assegurava l’enamorament per la pervivència de l’estímul a la memòria i la durada bioquímica del víncle necessària per establir una família, almenys fins que els plançons tinguessin certa edat.

(Entrevista de Lluís Amiguet, La Vanguardia 19 setembre 2003)

Per què en diuen esport si el que volen dir és...

Extracte publicat a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003

per Maurizia Cacciatori, "Caccia", jugadora de la selecció italiana de voleibol

El voleibol, i especialment el voleibol de les dones, ha esdevingut un espectacle també eròtic. Per què ens hem d'enganyar? Per descomptat, jo no. Sé perfectament que la majoria dels que vénen a veure com jugo no estan interessats en la perfecció tècnica del bagher. El bagher és el cop bàsic del voleibol, que es fa amb totes dues mans. L'interès d'una bona part del públic és d'una altra mena. A mi, això no em fa especialment feliç. I em repugna quan es fa molt... visible, molt evident. Bé, però, què podem fer?

A Itàlia vam fer una cosa. Hi va haver una plantada perquè ens obligaven a dur un body massa cenyit. Era al començament. Vam protestar... i vam acabar jugant amb el body aquell. Les protestes s'han acabat. El voleibol és un esport molt popular al meu país. I el voleibol femení ha acabat superant el masculí en popularitat i interès. Els espectadors vénen a veure dones joves, ben fetes, generalment boniques. Ells saben per què vénen i nosaltres també. Ningú no és curt! Els que ens obliguen a dur body i les que ens posem el body sabem perfectament a què juguem. Hi ha res de dolent? Quan van al cine, qué busquen molts homes i dones? Suposo que passar una bona estona. I en aquesta bona estona, què hi ha? Suposo que també bellesa. La bellesa de les dones i dels homes. Elles són bones actrius. Nosaltres som bones jugadores. Ara bé, no demanarem explicacions a ningú sobre els motius per anar al cine o als poliesportius. M'hi exhibeixo. Ho sé. L'esport d'elit és sempre una exhibició. Té a veure, en cert sentit, amb el sexe. Ningú en parla clarament. Però em sembla que no hauria d'estar prohibit parlar-ne.

El País, 31 agost 2003

Prostitució i llibertat

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004

Un país prostituït

per Lidia Falcón O'Neill, advocada i feminista

[…] L'Institut Català de la Dona ens ha informat que a Catalunya es legalitzarà la prostitució i, pel que sembla, aquest és també el propòsit del pròxim govern socialista, que diu haver fet tal promesa en el seu programa electoral.

Escomet el desànim al comprovar que després de tant com hem lluitat perquè es dignifiqués les dones, al començar el segle XXI, es consolidarà l'explotació femenina més greu, que ens farà remuntar als temps medievals. La prostitució és una explotació fonamentalment femenina –incloses les nenes–. Els homes, joves i nens que s'estan utilitzant actualment en aquest comerç són, afortunadament, un nombre molt més petit, i fonamentalment homosexual. Perquè la prostitució és una explotació sexual inventada, organitzada i disfrutada per homes, segons les normes del patriarcat. Per això és tan antiga. Per això el model actual segueix sent dona prostituïda, home prostituïdor. I per això, perquè són els que mantenen el poder i el diner, són els homes els que paguen i les dones les que es prostitueixen per viure.

Aquesta activitat no pot ser considerada un treball, perquè no té el respecte i la dignitat que es mereix el treball. La prostitució no és un ofici, ni una feina, ni una tasca. La prostitució és una explotació, la més greu de totes, perquè afecta el que és més íntim de l'ésser humà, que és la sexualitat. Redueix les dones a la categoria d'objectes sexuals per a gaudi dels homes. D'homes que gaudeixen amb aquesta classe de domini.

Però situem-nos davant la perspectiva de legalitzar-la, com si es tractés de qualsevol altra feina. […] Hem de precisar si les dones prostituïdes disposaran dels serveis generals dels altres treballadors. Així, en el moment en què estiguin a l'atur podran anar a l'Inem a sol·licitar un feina en un bordell i l'Inem haurà de tenir una bossa de treball entre les ofertes que es puguin plantejar. Hi ha la possibilitat que a qualsevol dona que estigui a l'atur se li ofereixi la feina en un prostíbul. I si rebutja aquesta oferta se la podrà eliminar de les llistes i els beneficis de la Seguretat Social.

I, ¿haurem d'instal·lar centres d'ensenyament de tal activitat i les nenes quan acabin l'ensenyament primari, als 14 o 15 anys, hi podran anar a aprendre les millors maneres de satisfer la sexualitat dels homes que els paguin? Com més experta se sigui, més diners es podran guanyar.

També s'afirma que les dones contracten amb llibertat total. El cert és que totes les prostitutes són víctimes de violència, violacions, maltractament psíquic, menyspreus i humiliacions. Cap de les dones que estan sotmeses a aquesta explotació sexual l'han triat voluntàriament i lliurement com es pretén, no estan satisfetes amb aquesta esclavitud. Totes són utilitzades per un o diversos macarrons, totes són espoliades pel proxeneta i totes són maltractades pels clients i pels macarrons.

Parlem de la llibertat del pobre. Un 99% de les prostitutes, com ens ensenyen totes les estadístiques mundials, són pobres. Ningú pot imaginar-se que se sigui prostituta de vocació, ni per afició. […] Cap dels pares ni marits ni germans ni fills de bona família desitja que les seves filles, la seva dona, la seva germana o la seva mare es dediqui a la prostitució. Com tampoc cap de les dones que es consideren decents té un horitzó semblant entre les seves expectatives. Tots ells i totes elles es consideren a elles mateixes diferents de les altres, aquelles que sí que poden, i potser s'han de, dedicar a la prostitució.

La violència i el masclisme són presents en tots els aspectes de la vida de les dones prostituïdes. Si un sector d'homes maltracta habitualment la seva companya de vida i diverses desenes les assassinen cada any, ¿quin tracte poden esperar les prostitutes?

Aquesta és la tan esbombada llibertat de les dones prostituïdes.

La legalització no resoldrà cap d'aquests problemes. La campanya de la legalització ha estat promoguda per les màfies de la prostitució. Aquestes màfies el que pretenen és que les legislacions dels països desenvolupats, en els altres són ells els que imposen les lleis, no els persegueixin. No afrontar més el risc que alguns dels seus esbirros siguin encausats i a vegades empresonats, i estalviar-se els diners que ara els suposen les mordidas i els suborns. No pensin que els impostos ara els sortiran més cars perquè ara paguen els mateixos per hotels, clubs, cafeteries, pubs, etc. El que pretenen els proxenetes és la total impunitat. Ni denúncies, ni investigacions, ni molèsties dels veïns, ni admonicions moralistes de les feministes. Traficar amb dones –moltes menors d'edat–, esclavitzar-les als puticlubs, guanyar mil per un, apallissar-les si es resisteixen, i seguir sent tractats com a honrats empresaris d'alterne.

Espanya s'està convertint en un parc temàtic sexual europeu, amb el tràfic de 500.000 esclaves sexuals que entren cada dia a la Unió Europea a través del nostre país. Quan els nostres governants no es plantegen acabar amb aquesta repugnant explotació sinó legalitzar-la, s'estan fent còmplices d'aquest tràfic.

I aquest és el país que volem?

(Avui 17 abril 2004)


No és que sigui discutible: és il·legal

Neus Bonet (Ona Catalana, 2 abril 2004) va abordar l'anunci del Govern que legislarà sobre la prostitució. No es va fer esperar l'oposició de Maria Josep Varela: “Era al programa del tripartit. No és que em sembli discutible, sinó que té molts aires d'il·legalitat. Continua pendent de sentència del Tribunal Superior de Catalunya un recurs contra l'ordenança que va fer el Govern de CiU que regulava els locals de prostitució. Això va contra el conveni de l'ONU i de la reforma del Codi Penal de l'any passat”. Com a estudiosa del tema, va advertir: “És una visió equivocada i allunyada de la realitat dir que si les prostitutes es poden donar d'alta a la Seguretat Social milloraran la seva situació”. Valentín Villagrasa la va secundar, entusiasta: “Jo parteixo de la base moral que la dona que exerceix de prostituta està explotada. S'ha de començar per combatre el fenomen”.

José Antonio Sorolla [...] va reconèixer: “No tinc clar què s'ha de fer. Hi ha altres col·lectius feministes que no opinen com Varela. A França hi ha un moviment a favor de la legislació partint que s'ha de regular el que ja existeix. Altres diuen que fer-ho és reconèixer l'esclavitud. El dilema, salvant les distàncies, és semblant al de la droga, encara que el concepte d'explotació és diferent, perquè moltes vegades el consum és voluntari”.

(extracte de Josep-Maria Ureta, El Periódico 3 abril 2004)


El Nobel Coetzee

per Eulàlia Solé, sociòloga

[...] Resulta preocupant, per no dir repugnant, comprovar com la mentalitat masculina, tret d’excepcions, no ha canviat. Ara que és moda llegir J. M. Coetzee, en especial després que li han atorgat el premi Nobel, molts lectors podran trobar en una de les seves novel·les una prova del que dic. Al primer capítol de “Esperant els bàrbars”, el protagonista s’angoixa lloablement en conèixer les tortures que un militar infligeix als seus presoners. Com que no se sent capaç de dormir a casa seva, perquè és al costat del calabós, decideix passar les nits en un hostal compartint llit amb una joveneta que ven el seu cos. La pàgina es llegeix ràpidament, i jo em pregunto, quantes persones es deuen haver adonat que el mateix home que l’autor ha creat com un ésser compassiu no sent la més mínima pena davant la situació d’aquesta dona? Ben al contrari, no dubta a aprofitar-se’n com qualsevol altre.

La Vanguardia, 17 octubre 2003

Homosexuals i adopció

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004

1) Un article de Marçal Sintes

Estic a favor dels matrimonis homosexuals. Es tracta de persones adultes i tenen tot el dret que la seva unió sigui reconeguda legalment. És més: no m'oposo a les adopcions per part de matrimonis del mateix sexe. Tanmateix, aquí hi ha matisacions a fer. En primer lloc, una d'òbvia: els drets més importants en qualsevol adopció no són els dels adoptants, sinó els de l'infant. Des d'aquesta perspectiva, és a dir, posant el nen o nena primer, no trobaria desenraonat que, en unes hipotètiques mateixes condicions -repeteixo: en unes hipotètiques mateixes condicions-, l'administració concedís abans l'adopció a parelles heterosexuals que a parelles del mateix sexe (o a persones a títol individual). En primer lloc, perquè tinc dubtes, tot i que estic disposat a rectificar, que no sigui millor per al desenvolupament del nen comptar alhora amb la figura paterna i materna, si és possible. Concretament pel que fa a les adopcions per part de parelles homosexuals, hem de ponderar també el fet que la societat encara no les accepti amb naturalitat. I no estic convençut que els nens hagin de servir per fer pedagogia. Vull dir: no veig clar l'argument segons el qual aquest tipus d'adopcions s'han de promoure perquè contribuiran a anar canviant la societat i fer-la més tolerant. La missió dels nens és ser feliços, no servir per arreglar un món que als adults no ens fa el pes.

Marçal Sintes és periodista
Avui 8 juliol 2004

2) L'opinió de Lionel Jospin

[…] S’obre pas el perill de la correcció, i fins i tot la por de ser titllats d’homofòbia, que podrien impedir-nos debatre de manera correcta i raonable aquest debat. [...] La meva posició –no cal dir-ho– és compatible amb un respecte absolut a les decisions sobre la vida sentimental i sexual de cadascú. Ara bé, ja que parlem de lleis, penso que el legislador, sense deixar de parar atenció als desigs i aspiracions dels ciutadans, que sovint són contradictoris, ha de cercar l’interès general de la societat. Per això és important que el debat es desenvolupi sense incórrer en la coacció ni en el recurs a uns “principis morals”.

[…] En aquest debat que s’ha organitzat se sent parlar de desigs i aspiracions, de rebuig de les discriminacions, de dret al nen –quan hauria de posar-se per davant el dret del nen– i d’igualtat de drets, com si el principi de la igualtat de drets hagués de comportar la supressió de totes les diferències. […]

Lionel Jospin ha estat primer ministre de França i primer secretari del Partit Socialista Francès
Le Journal du Dimanche, 16 maig 2004

3) L'opinió de Xavier Roig

Em sembla haver-los comentat altres cops les característiques de la hipocresia mediterrània. La que es posa en evidència quan tothom sap o pensa una cosa, però ningú la manifesta en públic. No pas per prudència, sinó per por a l'entorn, per por que no sigui dit. Quan aquest vici tan nostrat es combina amb el pensament únic políticament i mediàticament correcte, aleshores els efectes esdevenen devastadors. A Catalunya, a causa del nostre específic devenir històric dels darrers anys, aquesta combinació està començant a ser asfixiant, perquè compta amb la complicitat de polítics. [...]

La setmana passada s'ha tornat a activar aquesta combinació d'hipocresia amb pensament únic progre que es caracteritza per la falta de coratge. Es va anunciar, amb banda de música incorporada, que Catalunya tindrà una llei que permetrà als homosexuals adoptar menors. Jo, que no estic en absolut en contra de la legalització del matrimoni entre homosexuals (em sembla un afer entre dos adults), sí que em manifesto obertament en contra d'aquesta altra possibilitat. I no pas per qüestions religioses o ideològiques, sinó perquè se m'acut evident la resposta a la pregunta de si és interès de l'infant tenir pares del mateix sexe mentre hi hagi la possibilitat de tenir-ne d'heterosexuals. Aleshores, ¿a qui pretenen aixecar la camisa els nostres governants quan parlen d'una llei que (sobretot!) defensi els interessos de l'infant? Si ho desitgen, anomenin-la llei de promoció de la imatge progre del govern de la Generalitat de Catalunya, i de defensa dels interessos dels homosexuals, però no insultin la nostra intel·ligència.

No es pot, permanentment, estar governant amb el pensament posat en com difondrà la notícia la premsa, en si la foto quedarà aparent, en si els lobbies (tots sabem que els homosexuals tenen lobbies, i fan bé) organitzaran un sidral, en si l'actuació duta a terme és progressista i queda aparent... Perquè aquesta actitud demostra, per sobre de tot, falta de coratge. Qualsevol país té prioritats, i com que els recursos no són il·limitats, governar vol dir assignar-les segons un criteri d'eficàcia, mullar-se, ser antipàtic i quedar malament davant de determinats grups que, lògicament, voldrien que la seva demanda fos prioritària. Que un país de segona generi lleis aparentment progressistes que pretenen ridículament superar per dalt les d'altres països, resulta patètic. Ara, que a sobre s'utilitzin com a excusa els interessos dels més dèbils per tal de donar satisfacció a col·lectius minoritaris que acostumen a estar ben tractats pels mitjans de comunicació, em sembla immoral. I covard. Tan covard com aquests mateixos polítics quan, en privat, anomenen maricons els homosexuals.

Xavier Roig és empresari
Avui 31 juliol 2004

4) Inforeflexió complementària

4.1. Parelles que s'esperen
A Catalunya, les sol·licituds d'adopcions s'han doblat durant els últims quatre anys, i el 2004 es preveu que n'hi hagi unes 5.000. La FADA (Federació d’Associacions per a l’Adopció) [...] es queixa que les parelles que volen adoptar un infant a Catalunya han de pagar 900 euros per obtenir un certificat d'idoneïtat que, en canvi, és gratuït en altres comunitats autònomes; que han d'esperar uns vuit mesos per aconseguir un informe psicosocial; que no reben cap ajut per sufragar les adopcions internacionals –el cost de les quals pot arribar als 24.000 euros–; i que no es fan esforços per promoure les adopcions a nous països. (Informació extreta d’El Punt, 15 juliol 2004)

4.2 Els nens com a compensació?
Malgrat tot això, és molt possible que un cop que s’aprovi l’adopció de nens per part de parelles homosexuals, s’atorgui de manera automàtica almenys un nen a una parella homosexual, passant per davant dels milers de parelles heterosexuals que fan cua, per “contribuir –diran– a compensar amb ‘un gest’ una injustícia històrica”. Els polítics, sens dubte, tenen molt de respecte al poder dels diferents lobbies. Però el moviment gai no es absolutament unànime a favor del "dret a l'adopció", i hi ha col·lectius (minoritaris) i persones independents d'aquest àmbit que reconeixen que en igualtat de condicions, davant un conjunt de parelles idònies que volen adoptar i un nen concret que ha de ser adoptat, han de tenir prioritat les parelles heterosexuals.

4.3. Famílies gueto?
Ara que afortunadament les escoles són de nens i nenes, ara que a poc a poc anem aconseguint que l'home i la dona tinguin els mateixos drets, puguin acomplir les mateixes funcions i s'hagin d'implicar igualment en les tasques de casa, ara consagrem la possibilitat que els infants s'eduquin en una llar on els adults que hi ha són tots dos homes, o totes dues dones? És coherent, això? Serà capaç d'entendre-ho amb facilitat l'infant?

Avorrir el sexe a 20 anys

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004


Sexe a l'esburbada

per Teresa Pàmies, escriptora

L'expressió fer l'amor, d'origen francès, s'ha imposat com a eufemisme del barroer follar o dels pedants fornicar o copular que, massa sovint, no tenen res a veure amb l'amor humà sinó amb la ignorància, la brutalitat, la coacció de l'entorn o la inducció publicitària a practicar el sexe, font de grans negocis mediàtics (les pàgines d'anuncis de sexe explícit o camuflat) i altres martingales a mans de màfies que se'n serveixen per corrompre i espoliar els pobles. D'aquest engranatge diabòlic no se'n salven ni els adults ni els menors d'edat, inclosos els infants, directament o via Internet […].

En aquest context esgarrifa l'informe del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) constatant un increment del 87,6% del nombre d'adolescents que, "fent l'amor", quedaren prenyades entre el 1990 i el 1991, la meitat de les quals optaren per avortar: 37.231 el 1990, 69.857 el 2001. Del que no parlen les estadístiques és dels estralls físics i anímics causats per la promiscuïtat sexual entre els adolescents que acaben avorrits de sexe, com escriu el doctor Joan Corbella, alarmat "en veure que alguns joves han experimentat tan sols el desig d'estar amb una altra persona però no han tingut l'oportunitat d'acompanyar-lo d'un sentiment que no tan sols hi dóna sentit sinó que modifica substancialment l'essència de la trobada". I el prestigiós i documentat psicòleg afegeix: "Convertir el plaer sexual en el punt final de la festa dels divendres i dels dissabtes no és encoratjador". Es tracta de sexe sense calidesa ni alegria, o sigui "fred i trist", com em deia una noia que n'ha fet l'experiència i no vol repetir-la. […]

Avui 12 juliol 2004



L'avorriment del sexe

per Joan Corbella, metge

Enquestes recents ens diuen que una majoria de joves, quan arriben als vint anys, senten avorriment en les seves relacions sexuals. [...] Asseguren sentir-se fastiguejats per una mena de ritual que els porta de la trobada amb la persona de l’altre sexe a una intimitat poc gratificant i, sobretot, absent de tot allò que veritablement dóna sentit a la relació sexual quan s’acompanya de sentiment. [...] Per retornar als joves la capacitat de gaudir del sexe cal emprendre la tasca d’ensenyar-los el goig del sentiment, descobrir que el plaer és del tot diferent si s’estima.

Avui Diumenge 27 juny 2004


La nit és sexe, drogues i alcohol

per Lorena (programa No n’hi ha prou, TV3)

Nosaltres fem reportatges de nit i hem d’ensenyar com és [...] La nit és sexe, drogues i alcohol a raig. Potser no ho pots ensenyar explícitament, però la gent ha de saber que hi és. No els hem d’enganyar. Per tant, als reportatges de nit se’ls intenta donar aquesta part més divertida, perquè a la nit hi ha molt magreig. Per què no pot sortir si és el que et trobes quan surts de festa? Volem ensenyar la part bona de tot això.

La revista de la Tele, TVC, 2 maig 2004

Sexe i infants

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003

Lolites

per Sergi Pàmies

La publicitat infantil continua en la línia seva d’erotitzar les actituds de les nenes. Fomenta l’ostentació i la cosmètica amb una intenció que mutila la infància. El psicòleg infantil Claude Allard reflexiona sobre aquesta tendència: “Les nenes abandonen les joguines massa aviat per tal d’identificar-se amb les cantants joves o les noies dels reality-show. La publicitat pren el relleu i els proposa línies de roba i complements, i es vesteixen d’una manera que no correspon a l’edat, cenyida i amb el melic a la vista. Porten sostenidor quan ni tan sols tenen pit. És perillós. La forma com els altres les miren canvia. Cal dir als pares que no es juga de manera impune amb la seducció.”

El País, 23 novembre 2003


Els pares de la Lolita

per Rosa Montero

La lectora està indignada, i amb raó, perquè les tres nenes són esgarrifoses. Van escandalosament maquillades, amb els ulls pintats i els llavis empastifats de pintura. Van guarnides d’adultes, amb una roba suposadament sexi que oscil·la entre l’erotisme fi i l’obscenitat. Van pentinades d’adultes, i davant la càmera fan posats suposadament picardiosos. […] Quan veig una nena així, penso sempre en els adults que hi ha al darrere. Com deu ser el pare, com deu ser la mare per explotar-la d’aquesta manera. […] Al costat nostre, en la foscor i el silenci de les llars, poden estar passant coses tremendes.

EPS 7 desembre 2003

Sexe al Tercer Món

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) entre el 2003 i el 2004

El turista fotogràfic

per Joan Barril

Al nord-oest de Namíbia habita el poble himba, amb les seves dones despullades i enjoiades i les seves pells tenyides de vermell per una barreja de greix i argila. Fins fa poc els himba vivien bé dels seus ramats transhumants. Avui les seves dones s'exhibeixen pels camins tot esperant que algun blanc les esculli com a models a canvi d'unes quantes monedes. La dignitat dels himba s'està minant per aquest ingrés de diners fàcils. El turista fotogràfic emmagatzemarà el cos femení al costat de la pell de l'elefant, el salt de l'òrix o la migdiada del lleó i els negarà l'ànima. Compte, doncs, amb la càmera en paisatges delicats, que el diable les carrega.

El Periódico, 2 setembre 2004


Violar nenes era una cosa normal

Somaly Mam, fundadora de l’associació Actuar a Favor de les Dones en Situació Precària, de Cambotja

–Quin tipus de relació hi ha entre pares i fills perquè els pares arribin a vendre les filles?
–No hi ha relació. No hi ha comunicació entre pares i fills de la mateixa manera que no n’hi ha a la parella. Entre els matrimonis hi ha sexe però no hi ha amor. Aquesta comunicació no existeix a l’Àsia i menys a Cambotja.

–Ni tan sols entre mares i filles?
–No. Si una noia és violada pels seus veïns no ho explica a la mare porque la mare la castigaria. Ara els joves cambotjans veuen molta pornografia amb violència sexual i després ho repeteixen amb les noies del país.

–Per què creu vostè que hi ha aquesta falta de comunicació entre pares i fills?
–Jo no puc contestar-li aquesta pregunta perquè he nascut en aquest context. Durant molts anys vaig pensar que violar dones i nenes era una cosa normal. A l’Àsia no s’enraona tant com aquí. Jo tampoc no parlo dels meus problemes. Per això miro de canviar els joves, perquè aprenguin a expressar-se; per a nosaltres ja és massa tard. […] Jo no crec en els psicòlegs, ho dic per experiència pròpia. Si els europeus teniu un problema aneu al psicòleg. Si jo tinc un problema i continuo parlant-ne només aconsegueixo reviure la situació i angoixar-me. Has d’aprendre a viure amb el teu passat i amb els teus problemes i no donar-hi més voltes.

Entrevista d’Ima Sanchís a La Vanguardia, 11 juny 2004


Un dels països amb més turistes sexuals
30.000 espanyols van viatjar a l’Amèrica llatina per tenir relacions amb nens el 2001

Els espanyols [catalans inclosos, en aquest cas] estan entre els europeus que més turisme sexual practiquen amb menors. Francesos, italians, belgues i alemanys també acostumen a viatjar amb la finalitat de mantenir relacions sexuals amb nens. Un informe de l’ONG Save the Children fet públic ahir calcula que més de 30.000 espanyols es van desplaçar amb aquest objectiu a Amèrica Llatina només l’any 2001. L’estudi denuncia que el turisme sexual és una forma d’explotació infantil en auge. Les estadístiques de l’Organització Mundial del Turisme assenyalen que el 3% dels 600 milions de turistes dels països desenvolupats reconeixen tenir tendències pedòfiles.

Por a la sida

Encara que els espanyols viatgen sobretot als països llatinoamericans, els quatre destins preferits per al turisme sexual amb menors són el Carib, el Sud-est asiàtic, l’Àfrica i Centreamèrica. El denominador comú és la pobresa i desocupació. La prostitució, donada la demanda dels turistes occidentals, s’acostuma a convertir en l’única forma de guanyar-se la vida per a molts menors. Una altra de les causes per les quals els turistes prefereixen els nens és perquè consideren que així es mantenen fora del perill de contagiar-se de la sida. L’Hospital Clínic va difondre al mes de gener un informe elaborat a partir de mil històries clíniques de viatgers espanyols. D’aquests, un de cada cinc va mantenir relacions sexuals amb persones del país al qual va viatjar. Només el 47% dels homes i el 60% de les dones van confessar haver utilitzat el condó. Viatjar a l’estranger no és l’única forma d’explotar sexualment els nens, encara que és l’opció majoritària. La Xarxa Internacional per a l’Eradicació de l’Explotació Sexual Infantil sosté que més de 5.000 nens espanyols estan atrapats en xarxes de prostitució. Informació de Luz Sanchis, El Periodico 6 febrer 2004

Barcelona, 14 juliol 2004. Segons ha explicat avui María Eugenia Villarreal, presidenta de l’ONG Ecpat de Guatemala, en els últims anys ha crescut el turisme sexual infantil al continent americà, ja que últimament s’han endurit les lleis a l’Índia i a les Filipines i també en alguns països del sud-est asiàtic com Tailàndia.

Només a Guatemala, uns 15.000 nens i nenes menors d’edat estan ficats en el negoci de l’explotació sexual comercial, i se sap que hi ha en aquestes mateixes condicions milers de nens de països com ara Colòmbia, Puerto Rico, Cuba o Brasil. A Cuba, però, les autoritats castristes no accepten que tinguin cap problema de turisme sexual, ja que consideren que només suggerir-ho és insultar-los, i això dificulta que les ONG puguin treballar per eradicar aquest tipus de delicte a l’illa.

A l’Àsia, Unicef creu que hi ha encara un milió de nens víctimes del comerç sexual i que la plaga es desplaça a països com ara Cambotja i Vietnam, que mantenen una legislació permissiva amb aquests delictes. Ester Martínez, responsable de projectes de l’ONG Global Humanitària a l’Àsia, ha denunciat que a només a Angkor, la capital de Cambotja, hi ha uns 20.000 nens sense casa, que són “carn de canó” per a aquest tipus de “turistes” degenerats que “es pensen que amb diners es pot comprar qualsevol cosa, incloent-hi un nen”.


Turisme sexual, sífilis i sida

per Jordi Casabona

Per a molts, s'han acabat les vacances. Per fi, els aeroports s'alliberaran de munions de gent vestida estrafolàriament l'activitat principal de la qual és comprar i transportar souvenirs que, a part de servir per donar una empenta a les magres economies dels països on la majoria de la gent és pobra, converteixen la poca diversitat cultural que els queda en mer folklore. N'hi ha uns quants, però, que desgraciadament només compren sexe a canvi d'alguns dòlars o euros, a nens i nenes o adults joves que no tenen ja res més per oferir. [...]

Ara que després de les vacances tornarem a casa i fins i tot tindrem temps de pensar, val la pena recordar que la sífilis segueix present entre nosaltres, i que, de fet, la majoria de països occidentals que durant la dècada dels 90 la van veure pràcticament desaparèixer, en els darrers anys n'han experimentat un important creixement, especialment entre els homes homosexuals. A Nova York, per exemple, entre els homes la sífilis va augmentar un 146%, entre el 2000 i el 2001. A Europa occidental, països com la Gran Bretanya, Holanda, França o Noruega, també han demostrat importants augments de casos de sífilis i d'altres ITS com la gonorrea, la clamídia i, en algunes poblacions, també del VIH. A Amsterdam, el 70% dels homosexuals amb diagnòstic de VIH tenien una altra ITS i el 84% no sabien que estaven infectats.

La presència d'una ITS augmenta considerablement la probabilitat d'adquirir el VIH i viceversa. A més a més, tant les ITS com el VIH es caracteritzen per poder mantenir-se asimptomàtiques, però contagioses, durant molt de temps. [...]

El Periódico 4 setembre 2003

dissabte, 14 de novembre de 2009

Àrab

Informacions publicades a InfoReflexCat (Geocities) entre el març del 2005 i el setembre del 2006

L’àrab culte i el darija

per Miquel Siguan, catedràtic emèrit de la UB

Tots sabem que al Marroc és parla l’àrab, i ara deixo de banda que una fracció important de la població té com a llengua habitual el berber, per a precisar que amb el nom d’àrab s’entenen tres llengües, o tres varietats d’una mateixa llengua, clarament distintes. Una és l’àrab clàssic, l’àrab en què és escrit l’Alcorà; una altra és l’àrab culte, la modernització de l’àrab clàssic per a adaptar-lo a les necessitats de la vida moderna, llengua que s’ensenya en les escoles i que utilitza l’Administració i la majoria de les publicacions impreses, i habitual entre els nivells superiors o més instruïts de la població; tanmateix, la majoria de la població parla l’àrab vulgar conegut com a dialecte o com darija. I la novetat és que es revaloritza el darija, que comencen a difondre’s publicacions en aquesta modalitat de llengua i que hi ha escriptors que s’interessen per utilitzar-la. […] [Però] l’àrab culte no sols és la llengua de la cultura al Marroc, sinó que és també la llengua comuna en altres països de llengua àrab com l’Egipte. I l’àrab culte no sols és la llengua dels productes culturals produïts allí, és també la llengua de les telenovel·les. De manera que sigui quin sigui l’èxit del darija és difícil d’imaginar que elimini l’àrab culte.

(La Vanguardia 18 setembre 2006)

--------
Mowafak Kanfach, llibreter i editor, regenta La Casa del Libro Árabe

"Aprendre àrab és molt més fàcil del que la gent es pensa"

E.V. Els cursos d'àrab com van?
M.K. Bé. Tinc un mètode especial per a espanyols per aprendre àrab en 20 hores.
E.V. 20 hores?!
M.K. En 20 hores aprens la base, el mateix que un alumne de l'escola d'idiomes en un any. I en 140 parles àrab i entens tranquil·lament un diari.
E.V. I com s'ho fa?
M.K. Explotant l'avantatge que l'àrab té sobre les llengües llatines.
E.V. Quin és?
M.K. La lògica. Els símbols de l'alfabet tenen un significat, van sorgir per representar una cosa: una lletra representa un pit, una altra els fonaments d'una casa. I tu saps un verb i pots deduir molts noms i adjectius relacionats.
E.V. Per exemple?
M.K. Doncs en català dius: escriure, llibre, despatx, secretària... Són paraules que sonen molt diferent. En canvi en àrab dius: kataba, kitab, makitab, katib, etcètera
E.V. Caram... [...] Publiqui el mètode.
M.K. Aviat el trauré. M'agradaria que a la llarga l'àrab entrés en competència amb l'anglès i el francès...

(Entrevista d’Enric Vila, Avui 14 març 2005)

dissabte, 7 de novembre de 2009

Els nadons ploren en l'idioma matern

Des dels seus primers dies de vida, els nadons ploren en francès, anglès o català, ja que el plor dels nounats porta l'empremta de l'idioma dels seus pares, segons un estudi publicat avui a l'edició digital de Current Biology.

El descobriment suggereix que els infants capten elements del que serà el seu idioma matern ja al ventre de la mare, molt abans dels primers balbucejos.

«La troballa més espectacular d'aquest estudi és que els nounats humans no només són capaços de reproduir diferents tons quan ploren, sinó que prefereixen les pautes sonores típiques de l'idioma que han sentit durant la seva vida fetal, en l'últim trimestre de gestació», assenyala una de les autores de l'estudi, Kathleen Wermke, de la universitat alemanya de Würzburg.

Segons Wermke, contràriament al que indiquen les interpretacions més ortodoxes, aquestes dades subratllen la importància del plor per al futur desenvolupament del llenguatge. L'equip de Wermke va gravar i va analitzar el plor de 60 nounats sans, 30 d'ells de famílies francòfones i els altres 30 de famílies germanòfones, entre 3 i 5 dies després del naixement. L'anàlisi va revelar clares diferències, basades en l'idioma matern.

En l'experiment, els nadons francesos van tendir a plorar en un to ascendent, mentre que els alemanys ho van fer en un to descendent, unes diferències característiques entre els dos idiomes, va explicar Wermke. Aquests resultats demostren l'impacte de l'idioma natiu des del primer moment, segons els investigadors.

Estudis anteriors havien demostrat que els fetus humans són capaços de memoritzar sons del món extern ja en l'últim trimestre de gestació. Però encara que se sabia que l'exposició prenatal a l'idioma matern influeix en la percepció dels nounats, es pensava que els seus efectes sobre la pronunciació de sons es donaven de forma molt més tardana.

Els nounats prefereixen la veu de la mare a totes les altres, perceben el contingut emocional dels missatges que els envia mitjançant l'entonació, i senten una forta motivació d'imitar-la per a atraure-la i crear llaços afectius, segons l'estudi.

I l'entonació de la mare és l'únic aspecte del llenguatge que són capaços d'imitar, fet que explicaria els resultats de l'estudi, assenyalen els científics.

(Agència Efe, 6 novembre 2009)