dissabte, 25 d’agost de 2012

Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc?

per Josep M. Soler, abat de Montserrat

Al llarg d’aquest any hi ha hagut nombroses preses de posició crítiques o fonamentalment contràries respecte al projecte del gran complex lúdic i turístic conegut com Eurovegas. És remarcable que provinguin dels estaments més variats de la nostra societat: col·legis professionals, entitats del Baix Llobregat, estudiosos del medi ambient, especialistes en temes socials i econòmics... Cada vegada en tenim informació més completa, fins al punt que ha estat possible ja ara fer-ne també una valoració moral.

No ens estranya, doncs, que a la raonable suspicàcia mostrada des de tants àmbits socials s’hi hagin afegit veus d’Església, especialment les dels bisbes catalans i de la Unió de Religiosos de Catalunya, els quals han donat suport al pronunciament del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, en la diòcesi del qual està prevista la construcció del complex.

Hi ha qui preveu que aquest projecte contribuirà al desenvolupament econòmic i a la creació de llocs de treball directes i indirectes; però, d’altra banda, hi ha persones enteses que qüestionen de manera fonamentada l’eficàcia real d’aquestes previsions. També en contra de la instal·lació s’han subratllat amb molt d’èmfasi els esmentats motius d’ordre moral. Aquests motius s’afegeixen a les raons d’ordre ecològic, polític, mediambiental i als dubtes sobre la transparència del promotor privat.

És unànime la consciència que ens trobem davant d’un gran repte per al nostre futur a causa de l’impacte que pot tenir en les persones i en la cultura del nostre poble. Tot es resumeix en aquestes preguntes: Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? A quin preu? La possible creació d’uns llocs de treball, assegura la transparència ètica de tot el que comporta? I, encara, convé afavorir i promoure realitats que, per desgràcia, ja existeixen a casa nostra i de les quals sabem els perills que comporten? És prou sabut que el món del joc és vidriós, i que sol tenir aparellat el foment de la ludopatia, la difusió de la toxicomania, la presència de la prostitució i, fins i tot, en alguns casos, del tràfic de persones.

Tot això comporta un preu humà al qual no es pot superposar cap hipotètic benefici econòmic. El nostre poble no pot veure exempcions tributàries i legals a favor de propostes de negoci que no dignifiquen les persones, i menys encara quan intenta esforçar-se per a fer remuntar les pròpies iniciatives empresarials. No podem exposar-nos a estils de vida i de convivència que van contra els valors que no sense dificultats procurem comunicar a les noves generacions, com són el treball abnegat, l’esforç per obtenir resultats positius, l’amor a la terra, el respecte per la persona, la solidaritat o la creativitat artística i empresarial. No podem afavorir pràctiques que portin a la degradació de la dignitat de les persones o les aboquin a agredir la seva salut corporal i psicològica. No podem perdre, a costa del diner fàcil, l’equilibri natural i ecològic de la zona on es proposa de construir el complex lúdic.

Tal com diuen moltes personalitats que reflexionen sobre la situació econòmica i social que ens toca de viure, només trobarem una sortida sostenible a la crisi si aconseguim generar una nova cultura fonamentada en un humanisme que torni a donar a la societat els valors que han sostingut i han fet progressar la dignitat de les persones i la convivència veritablement democràtica. I aquests valors creiem que no es troben reflectits en projectes com Eurovegas.

Els cristians estem convençuts que la persona de Jesucrist i el seu Evangeli ens ensenyen quins són els camins i els mitjans per a un autèntic desenvolupament humà. Aportar-los a la reflexió pública és, doncs, una manera de servir la societat i de contribuir a dinamitzar-la en bé dels ciutadans i d’una economia centrada en la persona humana i el seu desenvolupament harmònic.

Altres articles sobre Eurovegas al VF:
- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

dissabte, 18 d’agost de 2012

Eurovegas, política i moral

Per Josep M. Vallès*

El debat sobre Eurovegas [...] ha ressuscitat la clàssica distinció weberiana entre ètica de les conviccions i ètica de les responsabilitats. [...] Aviat farà cent anys que el professor de Heidelberg [Max Weber] va pronunciar la seva cèlebre lliçó sobre l’ofici de la política. I des d’aleshores ençà s’ha discutit molt sobre les relacions entre política i moral i sobre la hipòtesi weberiana de la política i les dues ètiques.

En aquest debat que arrenca de la Grècia clàssica, em sembla molt útil el testimoni d’un polític contemporani, reconegut per la seva integritat. Em refereixo a Václav Havel (1936-2011), escriptor, dramaturg, resistent, activista polític i, finalment, primer president de txecs i eslovacs en la segona república democràtica.

L’any 1995, el president Havel va obtenir el Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat catalana. [...] Havel no va pronunciar un discurs de circumstàncies. Va voler tractar el complicat assumpte de les relacions entre moral i política. Val la pena reproduir una part del seu discurs.

Afirmava Havel: “La moralitat i la immoralitat tenen les seves conseqüències polítiques directes. I viceversa, les decisions polítiques tenen les seves conseqüències morals directes. Per això, considero forassenyat separar la política de la moral i afirmar que són dues coses diferents i absolutament deslligades. Afirmar-ho i, amb més motiu, posar-ho en pràctica és –paradoxalment– no sols profundament immoral, sinó també políticament erroni.” El president txec reblava el clau afegint: “La moral és omnipresent de la mateixa manera que (ho és) la política. I la política que es deslliga de la moral no és sinó una mala política.” [...]

Havel il·lustrava la seva categòrica afirmació amb episodis tràgics de la història del seu país. En tres ocasions durant el segle XX, bona part de l’elit dirigent de Txecoslovàquia va optar per refugiar-se en la tesi responsable del mal menor i acceptar règims dictatorials amb la finalitat d’evitar la invasió estrangera, la guerra o l’enfrontament civil. Tot i així, aquelles decisions van tenir resultats polítics pèssims –no van evitar ni la invasió ni la guerra– i van provocar en canvi danys morals molt greus, perquè –segons el mateix Havel– van desmoralitzar durant dècades el conjunt de la seva societat.

Pot semblar excessiva aquesta referència a Havel i a la història dramàtica del seu país quan es discuteix sobre una inversió econòmica en el sector de l’oci i del turisme. Però les exhortacions a obviar els prejudicis moralistes contra l’operació Eurovegas –associada a una activitat socialment controvertida com el joc [...]– sembla que ignoren que entre els efectes d’aquesta operació cal comptar amb alguna cosa més que uns discutits beneficis econòmics. Cal tenir molt present la seva influència sobre la definició del model productiu i social del país i dels valors en què s’hauria de basar.

Per això és bo recordar que sempre “és forassenyat” voler separar política i moral, com ens deia Havel en el seu discurs de Barcelona. Perquè fins i tot els beneficis aparents d’una moderada i momentània claudicació en certs principis poden ser ràpidament anul·lats per danys molt superiors en el tremp moral de la ciutadania. Un tremp moral que és condició necessària per restaurar la salut de la nostra malmesa democràcia, si és que hi creiem.


* Josep M. Vallès és catedràtic emèrit de ciència política a la UAB, exconseller de Justícia i expresident de Ciutadans pel Canvi

(Extractat del diari Ara, 1 agost 2012)

* * *

Més sobre Eurovegas al VF:

- Eurovegas no té espai (Cristina Jover)
- El futur del científics i Eurovegas (Daniel Arbós i Màrius Bellés)
- A Barcelona no li convé un casino (editorial El Periódico, 1996)
- Eurovegas, un espectacle provincià (Jordi Borja)
- Eurovegas, política i moral (Josep M. Vallès)
- Volem que Catalunya sigui un centre mundial del joc? (Josep M. Soler)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (1) (Vigilant del Far)
- Govern dels millors: una aposta estratègica (2) (Vigilant del Far)
- Iniciativa contra Eurovegas? (Vigilant del Far)

dissabte, 11 d’agost de 2012

Elogi de la vergonya

per Francesc Torralba

La vergonya no és una virtut, però indica un límit, un sentit de privacitat. Experimentem vergonya quan l'altre, sense haver-lo convidat, s'ingereix en la pròpia esfera íntima i veu allò que no volíem que veiés. La vergonya és una sensació interior, una certa violència que es posa de manifest quan aquella esfera privada surt a la llum pública, però solament pot fer-se present quan hi ha distinció entre l'espai propi i l'espai aliè.

Tot ésser humà necessita un àmbit propi per al seu equilibri emocional i mental. Hi ha la plaça pública, però també la llar i la vida humana transita entre els dos espais. El que sorprèn en l'actualitat és la crisi de la privacitat i, de retruc, de la vergonya. Ho veiem en l'esfera presencial, però també en la virtual. L'àgora virtual és un espai en el qual continguts molt íntims són revelats, comercialitzats, convertits en mercaderia [...]. Allò que fins fa molt poc era considerat matèria privada o bé material sensible i que amb dificultats es revelava al millor amic, en l'actualitat es mostra en la plaça pública.

Durant les últimes dècades s'ha menyspreat la vergonya com un residu del passat, com un dogal de la societat repressiva. Molt sovint, s'havia dit de la vergonya que no era altra cosa que una forma d'autocensura que limitava la llibertat i la plena manifestació de les persones. Com en tants altres temes, s'ha fet realitat la famosa llei del pèndol: s'ha transitat d'una vergonya repressora a un desvergonyiment col·lectiu. Sembla que el sentit de la privacitat s'hagi fos, s'hagi realment evaporat.

Ho veiem en les formes de comunicació que tenen els adolescents en la gran plaça virtual, però també en l'ús i abús que fem dels mòbils els adults en els trens i en les voravies. Les converses dins del vagó del tren esdevenen material públic. Tot i que des dels altaveus es recomana fer ús del mòbil en les plataformes, el cas és que la majoria els fa servir dins del mateix vagó, de tal manera que, sense voler-ho, entres en la conversa de l'altre i en la seva dinàmica familiar o professional. No tens altre remei per preservar el teu silenci que posar-te dos taps i aïllar-te de la privacitat de l'altre.

La vergonya té a veure també amb la consciència de la transgressió. Quan s'ha transgredit un límit ètic, irromp aquesta experiència desagradable, que és d'ordre mental, emocional i també física, que ens recorda que hem passat la línia vermella, que hem fet el que no havíem d'haver fet o bé que hem dit el que no havíem d'haver dit. El cas és que la vergonya indica que hi ha vida ètica, que hi ha sentit del deure, i obre les portes al penediment. [...] Sento vergonya quan experimento que he fet el que no devia.

Aquest sentit de la vergonya també és molt absent en la vida pública. Observem que figures de gran responsabilitat en l'ordre polític i bancari, personatges que han transgredit els límits de l'honradesa i de la transparència o bé que s'han deixat anar per apassionaments momentanis, no experimenten cap vergonya o, si més no, fa la impressió que no senten vergonya per allò que han dit o han fet. En els darrers mesos hem assistit a tota mena d'episodis d'excés i desmesura, tant en l'ús de la paraula, com en pràctiques d'abús i malversació de fons i, no obstant això, un té la impressió que no la senten. Si vertaderament experimentessin vergonya, es veurien obligats a renunciar al seu càrrec de responsabilitat i a penedir-se i lamentar-se públicament per allò que han fet. En el nostre país, la vergonya es centrifuga i es cerca un culpable aliè per explicar les raons del mal causat.

(Extracte de l'article publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012)

dissabte, 4 d’agost de 2012

Eurovegas no té espai

per Cristina Jover

Fa tres mesos va saltar la notícia, Adelson oferia una meravellosa ganga: edificar un Gaudí no construït. L'hotel Attraction veuria, per fi, la llum. Eurovegas s'adaptaria a les nostres tradicions més autèntiques, impulsant la professió local més mediàtica, comptant-hi amb un afegit cultural. La terra promesa de Bugsy Siegel pujava un nivell intel·lectual mudant-se a Gaudi Sands.

En llegir-ho em va molestar aquesta falta de protecció endèmica que tenim en aquest país per l'arquitectura i, convençuda que era una altra broma de mal gust, igual que la idea de convertir els aiguamolls en un club d'apostes, ho vaig deixar córrer.

Però el dia 7 de juliol es va publicar en un important diari català un dibuix dels possibles terrenys afectats per la construcció del complex. L'àrea afectada (un total aproximat de 800 ha: 300 de serveis directes i 500 d'indirectes) començava a Sant Joan Despí, acabava al mar, entre els estanys de la Murtra i del Remolar, i dividia en tres el territori. Parlaven d'uns inversors immobiliaris interessats en la compra de terrenys agrícoles i d'expropiacions generoses.

Cóm es nodrirà energèticament el complex? En tindrem prou per dessecar el terreny amb el ciment i l'asfalt? Gaudirem de nous residus escatològics al mar? Ballaran les aus protegides sota una llampant contaminació lumínica? Substituirà l'aire condicionat l'aroma d'escarxofa? Viatjaran els nostres alegres ludòpates en transport públic? Haurem de fer molts quilòmetres per poder farcir-nos de pollastres ecològics? Provocarà Adelson un efecte dominó amb les seves activitats? Quedarà algun raconet lliure per a les petites empreses no especulatives? Copiarem l'estil Macau? Posarem límits a la prepotència inversora? Pagaran els nostres benefactors la dessalinització marina, o ens passarem a les begudes envasades? Serà un joc l'estudi mediambiental? Deixarem tots de pagar els impostos municipals? Els dos terços dels diners que manquen, els guanyarem al blackjack? Obtindrem per fi la bombolla immobiliària irrompible? Hi cabrem tots?

La proposta d'Eurovegas esborra les empremtes del territori per imposar un urbanisme ignorant, desarrelat, vulgar, prepotent i caduc, incapaç de dialogar amb l'entorn. La submissió creixent d'una administració empobrida va afavorint una Catalunya que es fa poques preguntes, cada cop més especulativa i macabra. Fa temps que corregim els errors d'uns plans basats en la velocitat, la divisió i els barris deshumanitzats. Hem de pactar les grans actuacions entre tots, cercant les respostes adequades a les demandes del territori, on l'aposta forta la jugui el medi ambient.

Quan un té un p(a)is petit sap que convé ocupar-lo amb cura, amb mobles a mida, sense tapiar les finestres, permetent el pas als serveis i a la cuina. Sense bloquejar els desaigües. Potenciant les aficions diverses dels seus habitants, respectant l'espai lliure. L'economia i l'urbanisme hauran de ser, a partir d'ara, quirúrgics i imaginatius, defensant els petits inversors, atenent les persones, oferint un autèntic valor de canvi. La metròpoli que ens convé no pot passar per aquesta proposta malcarada amb el seu entorn, que desfà espai rústic canviant-lo per activitats poc enriquidores.

Las Vegas és una ciutat temàtica, ubicada al desert, allunyada de tot. Una ciutat que porta de fora l'aigua que gasta, un lloc a 446 quilòmetres de Los Angeles; allà, a Beverly Hills, van assassinar un dels seus gàngsters fundadors. Descansi en pau.

Publicat a El Punt Avui, 1 agost 2012