dissabte, 31 de març de 2012

Eurovegas, un espectacle provincià

per Jordi Borja, urbanista

Mister Marshall ha arribat i anuncia llocs de treball i diversions, llums i jocs, vici i fornici. Prop de l’aeroport, a un quart d’hora del centre de la ciutat. Prometen unes 200.000 feines directes i 100.000 d’indirectes. No s’especifica l’origen d’aquestes xifres. Tanmateix, a tot l’estat de Nevada, que inclou Las Vegas i la llunyana Reno, hi ha 300.000 llocs de treball en el sector de l’oci. Només Las Vegas posseeix setanta-vuit grans hotels amb casino, i al Baix Llobregat es crearien dotze hotels, sis amb casino. Els números no surten.

L’impacte sobre l’ocupació no sembla que a Las Vegas hagi sigut gaire eficaç, perquè [l’atur a Nevada] arriba quasi al 13% mentre la mitjana dels EUA és de poc més del 8%. És una feina poc qualificada: només el 14% de la població jove té començats estudis universitaris, quan la mitjana nord-americana és el doble. A Las Vegas hi ha censades 16.000 persones sense sostre i 40.000 a la regió metropolitana (una gran part de les dades citades procedeixen de latramaurbana.net).

L’argument de l’ocupació no és convincent. Altres aspectes del model, encara menys. Las Vegas va créixer en un desert a partir de la dècada del 1930 i especialment a partir del 1941, quan un gàngster, Bugsy Siegel [...], va ser el promotor del primer hotel Flamingo amb casino. Va ser rebatejada com a Sin City, la Ciutat del Pecat. Els promotors principals eren les màfies de l’est. El 1959 la ciutat començà un nou boom quan el triomf de la revolució cubana va fer que l’Havana deixés de ser el gran casino i el superprostíbul dels nord-americans. El centre de Las Vegas, inicialment ciutat compacta, va anar perdent força i la ciutat s’expandí de manera difusa i segregadora. Gradualment s’ha anat privatitzant, ha deixat de ser ciutat.

Eurovegas serà la nova versió del model Barcelona 92 i de Catalunya ciutat? [...] Als EUA era i és impensable que un Las Vegas s’instal·li a la megalòpolis del nord-est (Boston, Nova York, Filadèlfia, Washington, etcètera), un continu urbà amb més de 55 milions d’habitants. El gran centre de l’oci es va crear a uns quants milers de quilòmetres del mercat més potent. Eurovegas pretén instal·lar-se en un teixit urbà ja molt saturat que requereix projectes d’escala mitjana, més acupuntura que cirurgia.

La còpia local és menor que l’original, però es preveuen 150 hectàrees per al complex i 100 més per a camps de golf, un estadi i altres equipaments, més les cessions de sòl públic i infraestructures i els complexos habitacionals que els promotors exigeixen, crear-ne uns per al seu negoci i eliminar-ne altres que no interessen. L’impacte sobre el territori serà enorme. A la zona afluiran els desocupats locals i els que hi aniran d’altres parts com si s’hi haguessin descobert mines d’or. Sense comptar els centenars de milers de futurs clients. És aquest l’indret adequat? [...]

El despropòsit que crida més l’atenció són les condicions del promotor, que aparentment no han sigut qüestionades per les autoritats espanyoles: modificació de la llei d’estrangeria per importar treballadors, i de l’estatut dels treballadors per no dependre de convenis col·lectius; moratòria de dos anys per pagar la seguretat social; exempcions d’impostos i taxes; flexibilitzar les mesures destinades a evitar el blanqueig de diners; autoritzar l’ingrés de menors d’edat i ludòpates, i el dret de fumar; garantir el crèdit que se sol·licitaria al Banc Central Europeu. Per a vergonya aliena, sense comentaris.

No crec que aquest projecte fantasma arribi a reeixir, i menys a Catalunya. Però reconec que em deixarà un record imaginari perdurable. [...]

(Extracte de l’article publicat a El País, 21 març 2012)

dissabte, 24 de març de 2012

Pobres humanitats

per Jordi Llovet

Als últims anys han aparegut, a Europa i als Estats Units, diverses publicacions que incideixen totes en una mateixa qüestió: l’ensenyament superior i, més concretament, les humanitats, van al desastre.

Un català descendent de grecs i de llatins, Georgios Lupetus, va oferir fa cosa d’un any un llibre en aquest sentit: Adéu a la universitat; L’eclipsi de les humanitats. Martha Nussbaum, professora de renom del continent americà, va publicar un llibre esplèndid, fruit de la seva experiència docent: Sense ànim de lucre (Arcàdia, 2011). El director de la prestigiosa editorial de la Universitat de Harvard, Lindsay Waters, va publicar, el 2004, Enemies of Promise; Publishing, Perishing and the Eclipse of Scholarship, en què clamava contra el caràcter estèril de la major part dels catàlegs de les editorials universitàries del món sencer.

Ara ens arriba, per atzar, un llibre semblant, d’Anthony T. Kronman, que s’anomena Education’s End; Why Our Colleges and Universities Have Given Up on the Meaning of Life (2007). Com diu una de les frases estampades a la contracoberta: “Aquest llibre eleva una súplica apassionada perquè revisqui la tradició perduda de les humanitats de preparar la gent jove a adreçar-se la pregunta més important que hi ha a la vida: per a què vivim?”

Com que el ressenyista fa servir el verb “reviure”, hem d’entendre que ell dóna per morta la tradició humanística que reivindica. Com ell, pensa això molta gent: de la universitat de Yale a la de Barcelona: la ciència (l’econòmica, en primer lloc, sense que sigui una ciència exacta, com s’ha vist) i la tècnica (aquesta és malauradament exactíssima) ocupen un lloc central en els plans universitaris de tot l’orbe occidental, i les humanitats, cada dia amb menys alumnes arreu, han quedat relegades a un paper residual: ni tan sols testimonial, perquè si el testimoni que ofereixen fos transitiu, a més de vehement, més aviat hi hauria defeccions a les facultats de ciències i de tècnica i les vocacions eclesiàstiques augmentarien.

Aquest és el fet: la “gran conversació” de què parla Kronman al seu llibre –que, en part, coincideix amb el ciceronià sermo convivialis– és una cosa que ha deixat de bategar en els centres universitaris en general, i fins i tot en els centres de lletres.

Kronman no és ni elegíac ni melancòlic –com sembla que ho era l’autor català esmentat amunt, difunt–, i, armat amb un punt d’optimisme que li deu venir de la tradició universitària protestant –que mai no ha deixat de tenir un peu en aquella fe en el progrés material que Luter i Calví van ensenyar– apunta un problema que és més que candent des de l’aparició del llibre d’Allan Bloom, The Close of the American Mind, de 1987.

Però l’autor no s’està d’afirmar, davant la prevalença de la ciència, que aquesta “és avui la més gran autoritat a les nostres vides –més gran que cap ideal polític o religiós, que cap tradició cultural, que cap sistema legal”, i, amb un realisme que aclapara, encara diu que “a la jerarquia de l’autoritat i del prestigi acadèmics, les humanitats estan a sota de tot”.

(Extracte de l’article publicat a Quadern, El País, 15 març 2012)

dissabte, 17 de març de 2012

Les dones de la ‘primavera àrab’

Per Maria-Àngels Roque

Els joves i les dones han estat els protagonistes principals de l’anomenada primavera àrab. Sense líders polítics, religiosos ni intel·lectuals, algunes joves es van convertir en icones mediàtiques que incitaven a sortir al carrer i a resistir tant a Tunis com a Egipte, però també a països més conservadors com Bahrain, Líbia o el Iemen.

La mitjana d’edat dels països àrabs és de 23 anys, els joves no només són els més nombrosos sinó també els més formats, i el mercat de treball no absorbeix tots els que acaben el sistema escolar, la qual cosa suscita una immensa frustració.

La sociòloga Fatema Mernissi, a propòsit de les revolucions àrabs, comenta que són producte d’un canvi de mentalitat i de la pèrdua de la por: “Per mi, la revolució dels joves del 2011 mostra a la fi aquesta transformació radical de la cultura, de les mentalitats i de les referències, siguin aquestes sexuals, polítiques o econòmiques.

Per ser conscients del que està passant cal recordar que tots els contes de les Mil i una nit acaben amb aquesta frase: “L’alba va atrapar Xahrazad i ella va callar, perquè era el final de la paraula permesa.” Les actuals Xahrazads parlen sense parar des d’Al-Jazira, són directores de programes, periodistes que qüestionen sense temor els governants. No es pot entendre el que ha passat als carrers amb la revolució del gessamí si no veiem com es destrueixen les relacions de força i de submissió horitzontal. Sembla que ara s’està descobrint Facebook, però els satèl·lits havien començat molt abans: en la majoria de les televisions es podia enviar un SMS. Els joves han nascut en un espai interactiu”.

La periodista egípcia Randa Achmawi coincideix amb Mernissi: “A partir del seu descens als carrers per unir-se a les manifestacions contra els governants despòtics, les dones àrabs no han protestat només contra la tirania, la corrupció, la injustícia regnant a cada país, desafiaven alhora l’statu quo de les seves societats conservadores i paternalistes, en què el lloc de les dones és un espai privat i no el de les places públiques o les manifestacions polítiques. A Egipte, les noies joves han gosat desafiar les seves famílies i passar les nits acampades a la plaça Tahrir, cosa que va contra els costums àrabs, segons els quals una jove no ha de passar una nit lluny de la seva família. ‘Els meus pares han intentat tancar-me a casa per evitar que prengués part en les manifestacions, però no ho han aconseguit. Era absolutament necessari que jo fos present en el moment de la lluita pel canvi de la situació del meu país’. Aquesta és una frase recurrent en el conjunt de les joves entrevistades, sigui a Tunis, Egipte, Bahrain, el Iemen o en altres bandes”.

La gosadia ha estat gran: no sols han estat víctimes d’amenaces sinó que algunes han mort. Iman al-Obeidi no va tenir por de declarar que l’havien violat, se li havien orinat i defecat a sobre quinze pinxos de Gaddafi. La determinació i el coratge dels que han donat proves els han permès abastar resultats notables: enviar informació a tot el món a través de les xarxes socials, imposar el principi de paritat de gènere a les eleccions tunisianes o denunciar els abusos comesos pels seus governs contra els drets humans, com en el cas de l’activista iemenita Tawakkul Karman, premi Nobel de la Pau 2011. Presidenta de l’oenagé Dones Periodistes sense Cadenes, encarna sens dubte el paper d’heroïna amb vel: va ser ella qui va organitzar aquestes impressionants manifestacions on es veien les dones amb nicab protestar contra la repressió.

En els alçaments les dones han demostrat no només que estaven disposades a participar activament en les protestes sinó que, en moltes ocasions, eren capaces d’exercir papers de lideratge. Tenim testimonis eloqüents com el de l’activista egípcia Asmaa Mahfouz de 26 anys, actualment membre de l’anomenada Coalició de Joves Revolucionaris del 25 de gener. Poc abans del 25 de gener, dia previst per iniciar les protestes contra el president Hosni Mubarak, va publicar un vídeo a YouTube en el qual deia: “Jo, que sóc una noia, aniré a la plaça Tahrir i tinc la intenció de portar una pancarta on es llegirà el que reivindico. Potser la gent sabrà mostrar signes d’honor. Cap de nosaltres no pot sentir-se segur. Tothom està ara amenaçat. Per aquesta raó, us heu d’unir a nosaltres per reivindicar els vostres drets, els meus drets, els de les nostres famílies. El 25 de gener sortiré al carrer per dir no a la corrupció i no a aquest règim.”

Podran aquestes joves valerosos mantenir els seus drets revolucionaris després de les eleccions? Recordem que l’Algèria socialista de l’FLN va tornar a la llar a les dones que havien lluitat per aconseguir la independència. A Líbia Mustafa Abdel Jalil, president del Consell Nacional de Transició, va declarar després de l’alliberament del país el 23 d’octubre que cap normativa no podria discutir la xaria. A Tunis, Ennahda, el partit islamista moderat que ha guanyat les eleccions, va manifestar que conservarà l’actual statu quo de les dones tunisianes; però quan a la progressista Nozha li argüeixo que a Turquia hi ha un partit islamista moderat al poder, em recorda que a Turquia l’Estat és laic, cosa que no succeeix en cap país de les actuals revolucions àrabs.

Europa, que ha estat molt laxa amb els dictadors, tindrà ara alguna sensibilitat en els avatars polítics que poden influir en els drets de les dones àrabs?

(La Vanguardia, 3 desembre 2011)

dijous, 8 de març de 2012

Prevenir o curar

per Françoise Sagan

Potser semblo resignada, però no ho estic pas. Són els altres –els diaris, la televisió– els qui ho estan: «Escoltin, escoltin, amics. Un tant per cent de vostès es moriran aviat d’accident de cotxe; un altre tant per cent, de càncer a la gola; un altre tant per cent, d’alcoholisme; un altre tant per cent, d’una vellesa llastimosa. I de tot plegat, indubtablement, els n’haurem previngut els informadors.»

Però per mi el proverbi és fals, perquè prevenir no vol dir curar.

Jo crec el contrari: «Escoltin, escoltin, amics –sóc jo qui els ho diu–: un tant per cent de vostès sentiran un gran amor; un altre tant per cent comprendran alguna cosa de la seva vida; un altre tant per cent tindran la possibilitat d’ajudar algú; i un altre tant per cent es moriran... No, això és ben segur: es moriran el cent per cent, però hi haurà un tant per cent de vostès que tindran a l’espona la mirada i les llàgrimes d’algú.»

Aquesta és la sal de la terra i d’aquesta existència porca. No són les platges que s’estenen en panorames de somni, no és el Club Mediterranée, no són els col·legues; és una cosa fràgil, preciosa, que es corromp de manera deliberada en el nostre temps i que els cristians anomenen “ànima”. (Els ateus també, però no donen al terme el mateix sentit.) I aquesta ànima, si no en tenim cura, la tornarem a trobar un dia davant nostre panteixant, demanant auxili i plena de blaus... i aquests blaus, sens dubte, els tindrem ben merescudament.

Des bleus à l’âme, 1972