dissabte, 26 de març de 2011

Falses i veritables innocències de la revolució sexual

per Ferran Sáez Mateu

La revisió de valors dels anys 60 i 70 va posar en suspens moltes nocions. Entre elles, la de la identitat sexual i la de la pederàstia. Quan el debat sobre aquestes qüestions torna a plantejar-se, val la pena reconstruir legitimacions i apologies que ara ens semblen incomprensibles.

El sexe és de dretes o d’esquerres? De vegades és convenient encetar una reflexió amb una pregunta prou estúpida per remarcar la irrupció posterior d’altres que no ho són tant i, en conseqüència, poden arribar a semblar gairebé pertinents i fins i tot intel·ligents. Gairebé, però no. Per descomptat, el sexe no és de dretes ni d’esquerres –com a màxim, i donada la seva ubicació, podríem enquadrar-lo tautològicament al centre. No obstant això, les coses no són tan senzilles. El borrissol corporal, posem per cas, tampoc resulta per ell mateix identificable amb cap ideologia, però tots som capaços de reconèixer les connotacions visibles del fi bigotet feixistoide i les de la selvàtica barba marxista o bakuniniana. En definitiva: és ben clar que la ideologització del sexe, dels cabells, de les cames o de la mà (en forma de puny?, estesa amb el palmell cap avall?) és tan absurda com temptadora. Partint d’aquesta acotació, cal reexplorar críticament, i des d’una nova perspectiva, la imbecil·litat amb què hem començat l’article: el sexe és de dretes o d’esquerres?

Entre el final de la dècada dels seixanta i el començament de la dels setanta, amb el decorat vistent de la guerra freda al fons, el sexe és ideologitzat fins a extrems mai vistos. Les idees de Freud ja s’havien digerit, i les reivindicacions de certes feministes de l’època eren inseparables d’una mena de revisionisme biològic en el qual el clítoris constituïa un òrgan emancipador, mentre que l’úter compendiava l’opressió del patriarcat. D’altra banda, els homosexuals començaven a guanyar la dura batalla de la visibilitat, que és el primer esglaó per assolir la dignitat del reconeixement social. Als Estats Units, molts negres van deixar de allisar-se els cabells (una altra vegada el pèl!) i lluïen amb orgull pentinats afro ben aparatosos. Bob Dylan repetia que els temps estaven canviant, i tenia raó. Després vam saber que en tenia només per definició –el matís és important– i vam entendre per què es va acabar convertint al catolicisme, per exemple. Efectivament, els temps canvien... sempre.

Aquest és el context de la mal anomenada “revolució sexual”. En realitat, va constituir una mera ideologització conjuntural, i desconcertantment ingènua, de determinades conductes i actituds no sempre relacionades amb la sexualitat. La majoria d’aquests canvis revolucionaris van ser efímers. Van passar a millor vida cap al final dels anys vuitanta, com a conseqüència de la pandèmia de la sida. El que feia només quinze anys es denominava amor lliure, va començar a anomenar-se simplement promiscuïtat. Tot un abisme semàntic...

Curiosament –o no– les dues grans relectures crítiques d’aquells temps convulsos van venir del bracet, gairebé al mateix temps, de dos nord-americans d’origen asiàtic: l’assagista Francis Fukuyama i el cineasta Ang Lee. La tempesta de gel (1997) és potser la pel·lícula més depriment i alhora més lúcida del director d’origen taiwanès, i està basada en la novel·la homònima de l’escriptor nord-americà Rick Moody (The ice storm, 1994). Per la seva banda, La gran ruptura (1999) constitueix sens dubte un dels textos més elaborats i conceptualment sòlids de Fukuyama. Des de dos llenguatges diferents, tots dos autors es capbussen en les contradiccions d’aquella suposada revolució sexual, igual com en la dels seus diversos veïnatges i múltiples conseqüències. Òbviament, en aquell moment hi havia dotzenes de filípiques ultraconservadores relacionades amb aquests assumptes, que es plantejaven gairebé sempre des de l’integrisme religiós, el tancament moral o altres idees de to rústec i primari. Lee o Fukuyama, en canvi, no moralitzaven, sinó que es dedicaven justament a denunciar el dens i confús tuf moralitzant d’aquella suposada revolució. El que llavors va irritar una certa esquerra és que La tempesta de gel no constitueix un libel visual reaccionari, sinó una denúncia clarament progressista de la viscosa hipocresia que regnava en aquells temps del tot s’hi val. Per evitar suspicàcies, no oblidem que Ang Lee va rodar posteriorment Brokeback mountain (2005), que és potser la dignificació més honesta de la condició homosexual que s’ha fet mai.

Per raons òbvies, un dels aspectes més controvertits del procés d’ideologització que va acabar anomenant-se impròpiament revolució sexual radica en les variades legitimacions i/o apologies de la pederàstia que es van produir en aquell moment. Convé aclarir que aquest tipus d’idees ja són presents a la tradició grecollatina, però ara no ens referirem a l’Atenes del segle IV aC sinó a coses que es deien amb tota normalitat fa només tres decennis.

Ja hem advertit al començament que convé ser molt prudents amb la pesada càrrega d’estupidesa de determinades preguntes: la pederàstia és d’esquerres o de dretes, religiosa o laica, clàssica o avantguardista? No, no, no. El que hem d’esbrinar és d’on prové exactament el discurs legitimador que va acabar normalitzant-la no fa pas gaire.

Aquest, i no cap altre, era el veritable nucli del debat que es va produir fa uns mesos amb relació a determinades denúncies contra clergues catòlics per suposats abusos. És un debat que es va tancar en fals. L’origen del discurs legitimador que comentem –no de les pràctiques, que malauradament són antiquíssimes– és molt concret. En el moment en què el sexe va ser conceptualitzat només com un mecanisme alliberador, sense més ni més, les hormones van quedar inexorablement i severament ideologitzades. No ens cansarem de repetir que tot això va passar en el període més tens de la guerra freda, quan tot, tant si era important com banal, quedava connotat i formava part d’una polaritat ideològica irreductible.

La resta va ser obra de l’estètica de la transgressió prosaica, tan pròpia de l’època, i també de còctels indigestos de Freud, Marx i Lévi-Strauss, agitats per maîtres à penser en les millors brasseries de París. Com a catalitzador, un vell paper escrit el 1948: l’Informe Kinsey. Des d’una perspectiva metodològica, l’Informe Kinsey era un autèntic despropòsit (per a alguns, un frau científic* premeditat) que semblava tenir com a única funció l’homologació estadística de determinades conductes, entre les quals la del mateix investigador durant la seva adolescència. Alfred C. Kinsey advocava per la idea del contínuum sexual, en què no hi havia exactament homes ni dones, ni homosexuals ni heterosexuals, ni adults ni nens. Tot quedava subjecte a una escala i, en conseqüència, tot era relatiu. Era acceptable la sexualitat entre adults i nens? Resposta: “Què és un adult, què és un nen?” A tot això caldria afegir que les identitats sexuals són meres construccions culturals (Foucault) i que el poder s’amaga en aquestes construccions per dominar-nos (aquí la llista seria llarguíssima: des de Wilhem Reich fins a Herbert Marcuse, passant pel sociòleg valencià Josep-Vicent Marquès , mort fa poc).

D’ell mateix, abstractament, aquest procés de relativització no només era legítim, sinó també necessari: les enormes oscil·lacions que ha experimentat la noció de majoria d’edat, per exemple, tant des d’un punt de vista històric com geogràfic, resulten indiscutibles. El problema és que en aquell precís context la constatació anterior quedava subordinada a un objectiu purament ideològic que, al seu torn, confluïa en un procés de canvi social molt fondo. Aquestes són precisament les turbulències que van conduir a fer que una pel·lícula com La petita (1978), de Louis Malle, protagonitzada per una nena de 12 anys (Brooke Shields), que feia el paper de prostituta i apareixia completament nua, fos rebuda a l’època amb tota normalitat. Avui, per moltíssim menys, Malle tindria problemes seriosos. A l’Espanya de la mateixa època les coses eren molt semblants. El 1979, l’Orquesta Mondragón publicava el disc Muñeca hinchable, amb lletres d’Eduardo Haro Ibars, que deien coses com aquesta: “L’home dels caramels (...) a la porta de l’escola / espera per fer-te feliç / I si vols amb ell gaudir / no t’has, nen, d’espantar / Ell té sempre el que et farà fruir.” Ja que hi som, el cantant d’aquesta formació, Javier Gurruchaga, tenia un paper secundari en una pel·lícula que Pedro Almodóvar va rodar al cap de pocs anys, Què he fet jo per merèixer això? (1984). En una determinada escena, el seu personatge demanava permís a la mare d’un nen d’uns vuit o nou anys, interpretada per Carmen Maura, per consumar amb tots els ets i uts una mena de matrimoni pedòfil. No hi ha en aquella escena ni un signe de denúncia, ans al contrari.

Debat per tancar

Abans hem apuntat que el debat esdevingut fa uns mesos sobre les múltiples denúncies de pederàstia interposades contra determinats clergues catòlics es va tancar en fals. Interessadament, es van exagerar unes coses i se’n van ometre d’altres. A més, l’Església catòlica va tenir una actitud titubejant i ambigua, que va contribuir a elevar mediàticament determinats rumors a la categoria de fets. El paper d’alguns intel·lectuals va ser també decebedora: en només unes quantes setmanes molts van passar de relativitzar lúdicament el cas Polanski a esquinçar-se la túnica per altres casos similars que s’atribuïen a capellans. Heus aquí, justament, el motiu bàsic pel qual el debat esmentat es va tancar en fals: ningú no ha volgut reconèixer el rerefons ideològic de l’assumpte, que condueix per força a una revisió seriosa del que en el seu moment es va anomenar revolució sexual.

La pederàstia està documentada de fa molts segles, però la seva legitimació data de fa ben poc temps, almenys en un sentit modern. No és casual que la primera gran renyada que va rebre la icona generacional del Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, estigués relacionada amb les seves fantasies sexuals amb nenes de cinc anys.

Tanquem l’article amb la mateixa pregunta estúpida amb què l’hem iniciat: el sexe és de dretes o d’esquerres? Ideologitzar determinades pulsions humanes, siguin del tipus que siguin, és com a mínim absurd. Però oblidar la realitat d’aquesta ideologització, que en el cas que comentem es va produir fa poc més d’una generació, és directament deshonest. El sexe, en totes les versions, no és ni de dretes ni d’esquerres, ni religiós ni laic, ni antic ni modern, ni progressista ni conservador. I la pederàstia és un tema incòmode, però real, i per això no convé soterrar-lo ara precipitadament amb excuses de dretes o d’esquerres, amb subterfugis o bé religiosos o bé laics, amb velles fal·làcies o amb subtileses postmodernes acabades de pintar. Ja que, per desgràcia, el tema està sobre la taula, tractem-lo honestament.

Cultura/s, 20 octubre 2010

* http://en.wikipedia.org/wiki/Alfred_Kinsey: vegeu l'apartat "Controversial aspects of his work". En resum, se l’acusa d’haver basat algun dels seus treballs en l’estudi d’un sol cas.

dissabte, 19 de març de 2011

“Xiuletí”

Una llengua com una altra

Els xiulits utilitzats pels pastors de les illes Canàries per a comunicar-se des de llargues distàncies desencadenen en el cervell de l’oient la mateixa activitat que si es tractés d’una llengua, segons un estudi fet per un grup d’investigadors de la Universitat de La Laguna.

Els xiulaires de l’illa de la Gomera utilitzen un ventall de diferents xiulades com si fossin paraules distintes que corresponguessin a mots de l’espanyol. Aquest llenguatge, el “xiuletí”, anomenat en l’espanyol original silbo, segurament el van dur a les Canàries els berbers nord-africans. Condensa l’espanyol en dues vocals i quatre consonants i s’utilitza per a dir coses com "obre la porta", "s’ha perdut una ovella" i altres frases senzilles del mateix estil.

Per tal de comprendre el procés en el cervell, un equip de tres investigadors de la Universitat de La Laguna dirigits pel científic espanyol Manuel Carreiras i el psicòleg estatunidenc David Corina, de la Universitat de Seattle (Washington), va estudiar cinc xiulaires i cinc hispanoparlants que no entenien aquest llenguatge. El descobriment de l’equip, del qual parla la revista Nature en el darrer número, indica que hi ha regions de l’hemisferi esquerre del cervell especialment adaptades per a la comunicació amb independència del tipus de llenguatge emprat.

El cervell dels individus integrats en tots dos grups va ser sotmès a un escàner mentre feien tasques de comprensió dels sons. Primer, els van fer escoltar frases completes en espanyol i en “xiuletí” i els van demanar que demostressin que entenien el que els havien dit. Després, van sentir blocs de paraules en espanyol que denotaven distints colors d’animals, i també els sons equivalents en “xiuletí”. A continuació els van instar a recordar quantes vegades apareixia una paraula o un xiulit determinats en una sessió d’assaig.

Quan els xiulaires sentien frases en “xiuletí” entraven en acció les regions del hemisferi cerebral esquerre involucrades en la comprensió i producció del llenguatge. També s’observava determinada activitat en el lòbul temporal de l’hemisferi dret, que se suposa que fa un paper en el processament del llenguatge.

Els cervells tant dels xiulaires com dels hispanoparlants mostraven el mateix tipus d’activitat quan sentien frases construïdes en espanyol. Però quan els hispanoparlants sentien el “xiuletí”, els seus cervells reaccionaven de manera diferent: s’activaven diverses regions, però cap de les involucrades específicament en el processament del llenguatge, la qual cosa indica que no reconeixien el “xiuletí” com a tal.

Al contrari, en els xiulaires, aquests sons desencadenaven una activitat cerebral similar a la desenvolupada en el cas del llenguatge humà. Segons els investigadors, el cervell és adaptable o molt plàstic i per tant capaç d’entendre una gran varietat de formes de comunicació.

El “xiuletí” canari no és un cas únic al món. Hi ha altres llenguatges xiulats també a Grècia, Turquia, la Xina i Mèxic.

(Font: elaboració pròpia, a partir d’informacions d’agència, 5 gener 2005)


Congrés Internacional de Llenguatges Xiulats

per Màrius Serra

L’abril del 2003 […] es va fer a l’illa canària de La Gomera un Congrés Internacional de Llenguatges Xiulats, arran del llenguatge xiulat que preserven els pastors gomerencs. Hi van participar, entre xiuladors i xiulaires, 130 estudiosos de sis països. Es considera que el xiulet gomerenc, només viu en aquesta illa, és una de les manifestacions més antigues de la cultura canària. Hi ha evidències que el xiulet també va existir a El Hierro i potser en altres illes de l’arxipèlag. Els seus estridents siulos van constituir un ancestral sistema de comunicació de l’època prehispànica, i avui hi ha un moviment que lluita per donar-hi impuls. El congrés del 2003 va servir, entre altres coses, per conèixer que el xiulet gomerenc conviu, en aquests temps de telefonia mòbil desfermada, amb el siulo articulat dels indis mazateques a Mèxic, o amb diversos codis xiulats que encara usen els pastors marroquins de l’Atlas, els francesos de la Vall d’Aas, els grecs d’Àntia o els turcs de Kuskoy.

La Vanguardia 7 octubre 2004

(Aquest extracte de l'article de M. Serra i la informació anterior van ser publicats a la desapareguda revista infoReflex l'any 2005)

dissabte, 12 de març de 2011

Alguns dies i diversos llocs d'Albert Jané

per Joaquim Carbó

Quan sembla que ningú no pot fer un pas ni es pot obrir camí sense un títol i mitja dotzena de màsters, sorprèn trobar personatges com Albert Jané, un autodidacte que ha assajat, i reeixit, en tantes empreses, la majoria relacionades amb la nostra llengua. Hi ha constància del seu pas a les pàgines de l'Avui entre els anys 1976 i 1985, amb una secció diària, «El llenguatge», i, més endavant, amb la traducció de tota mena de còmics del suplement dels diumenges. Una pila de gramàtiques. Un diccionari de sinònims de gran utilitat. Entre 1963 i 1997 va treballar a Cavall Fort: en va ser director a partir del 1979 i continua publicant-hi contes, rondalles, traduccions i guions de còmic. També ha doblat al català una trentena de pel·lícules i, per a la televisió, infinitat de capítols d'Els barrufets. Ara és membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

El segon dels seus dietaris, Els dies i els llocs (CIM Edicions, Barcelona, 2004) és una tria d'entre el miler llarg de pàgines de vivències personals escrites entre 1987 i 2002. Hi reflecteix molts moments de la seva vida barcelonina. Quan tants de nosaltres només hi veiem asfalt, ell observa els canvis de la natura, com quan a primers d'un mes de març escriu: "Ara es posa a ploure. Amb força força. Ja va bé". I, encara, "Els arbres de Barcelona ja borronen descaradament", i li sap greu perquè li sembla que es precipiten: "Deu ser que em dol que el temps tingui tanta pressa". El pas del temps! Segons ell, "aquest dietari és l'intent, potser desesperat i inútil, d'aturar el pas del temps".

D'un temps que s'emporta tants amics i coneguts: "La gent es va morint. Fa un parell de dies, Salvador Melo, que havia estat director de l'Esbart Verdaguer, més mític que moltes altres coses que mitifiquen." Ara, "Armand Carabén, un economista que va arribar a ser popular, autor d'un llibre de memòries molt llegidor, Catalunya és més que un club? Tots dos tenien la meva edat". O Josep Artigas, gran cartellista i un dels fundadors del Centre Acadèmic d'Escalada. Més endavant es fa ressò de l'assassinat d'Ernest Lluch: "Quin precedent trobaríem, a Catalunya, d'una enormitat com aquesta? Potser ens hauríem de remuntar a Salvador Seguí".

A totes les pàgines hi plana un humor entre ingenu i àcid, desencisat per allò que considera l'actual estupidesa humana d'alguns aspectes de la modernitat com l'esport i la televisió. [...] Durant la celebració d'uns campionats mundials d'atletisme, escriu: "Hi ha hagut un negre que ha aconseguit d'anar de la Font del Ferro fins a les Tres Creus en dues centèsimes de mil·lèsima de segon menys que el que fins ara havia trigat menys estona". Passa per Pallejà, veu el castell de lluny i ens informa que hi havien sojornat "el general Suchet i el general Manso (que només ho era de nom) quan es feien la guerra, l'un en el bàndol del gran Nap i l'altre en el bàndol oposat". Els embussos a la carretera, quan s'hi troba –sempre en cotxes d'altri– li suggereixen curiosos comentaris: "Passat Martorell, una mica de diligència; no, vull dir de caravana". I un dia, anant cap a Ripoll: "No som pas els únics a voler sortir de Barcelona. De fet, som molta colla, que hem tingut la mateixa idea. Això fa que (anant amb cotxe, no a peu!) triguem prop d'una hora abans no arribem a Montcada. Després la cosa va més ràpida".

[...] D'acord amb la idea de Tomàs Garcés, que l'autor s'entén i balla sol, Jané crea un món personal de sobreentesos, a l'abast dels més íntims, i que aquí exposa a la curiositat pública. Quan diu que fa un cafè al Fontenelle, es refereix al Bracafè del "carrer del compromís" –Casp, naturalment–, on hi ha una inscripció en què aquest autor no nega que el cafè sigui un verí; en tot cas, però, tan lent que fa infinitat d'anys que en pren diverses vegades cada dia sense haver notat cap indisposició. I si el fa a Cal Xesc, vol dir que ha entrat en un dels Cafès de Francesco, de la mateixa manera que si va a dinar en un Mussol, explica que va a Ca l'Athene Noctua... Sí, algú potser ho trobarà pueril, tot això, però em consta que hi ha molts estudiosos que fa anys i panys es trenquen el cap investigant enigmes semblants que Joyce es va divertir sembrant a Ulysses o a Finnegans Wake, i que el món celebra cada nova descoberta.

El barceloní Albert Jané també ens explica en aquest llibre els seus viatges. Una setmana a Londres, pel Cap d'Any, tot sol, coincidint amb el pas del 1999 al 2000 –les rebaixes, les campanades a Picadilly Circus, en mig de la gentada– i les visites a The National Gallery, el Museu Britànic, la Tate Gallery, la catedral de Saint Paul, el Palau de Buckingham... I a un muntatge "modern" de An inspector calls, de Priestley, que l'indigna. Una altra setmana al Perigord, en un viatge organitzat, amb la visita inexcusable a les coves de Lascaux, i ens fa saber que l'any 1940 les van descobrir uns vailets que buscaven un gos que havien perdut. I també ens descriu les tres setmanes que va passar, sol, a Innsbruck, l'estiu de 2001, fent-nos compartir les seves llargues i esgotadores caminades per tots els racons i indrets dels quals dóna fe. És ben emotiu el retrobament amb llocs on ja havia estat altres vegades, com quan el 12 d'agost de 2001 escriu: "Avui fa onze anys, jo era a Salzburg: el meu últim dia. L'endemà tornava a Viena. I vet aquí que avui vaig a Salzburg des d'Innsbruck".

Aquesta emoció pel retrobament es produeix, és clar, amb més freqüència en els viatges i les excursions que fa pel país. El Maresme, la Conca de Tremp, el Berguedà, Tarragona, Girona, Cardona, la Cerdanya, l'Empordà, Perpinyà, Vic, el Ripollès, la Franja. Llavors infla el pit i ens fa una exhibició de la seva prodigiosa memòria, com quan s'enfila a l'alt de Comapedrosa i recorda que ja hi havia pujat el 1955 amb Octavi Teixidor, el 1958 amb el professor Brugal i tot sol el 1961.

A mi em fa dentetes el dia que, ara que està permès, puja al Mirador del Rei Martí, a la plaça del Rei, i després escriu: "He pujat a la torre de Siena, al Campanile i la cúpula de la catedral de Florència, a la Torre dei Asinelli, de Bolonya, al Campanile de Venècia, a una torre de Lucca, a les torres de Notre Dame de París, de les catedrals d'Estrasburg, de Viena, de Berna, de Friburg, i a una sèrie de torres més, i encara no havia pujat mai a cap torre del barri vell de Barcelona. Amb quin goig m'hi he enfilat!" En efecte, cinquanta anys enrere, quan era molt jove, descobria el seu país "àvid de veure coses, relacionades amb la història, amb l'arqueologia, amb la geografia. Quin goig, recordo, de veure l'arbre dels oficis, de D'Ivori, i els mapes de la Mediterrània, amb la presència dels consolats catalans, o..."

Quanta passió continguda! Quant de respecte pel passat, pels orígens! Quanta curiositat satisfeta! Quants camins, encara, per recórrer!

(Extractat de l'Avui 18 gener 2005; aquest article es va reproduir a la desapareguda revista infoReflex aquell mateix any 2005)

dissabte, 5 de març de 2011

Falsos nens desapareguts

per Eva Piquer

Una amiga em reenvia un mail que anuncia la desaparició d'una nena de tretze anys. Em diu que el faci córrer, perquè un clic no costa res i puc ajudar uns pares desesperats. Com que no és el primer ni el segon correu que rebo d'aquestes característiques, m'afanyo a posar al Google el nom de la presumpta nena desapareguda. Que, segons sembla, és filla de Mataró.

Pobra Jennifer Garcia Quintana, té molt mala sort: desapareix de tot arreu. De Mataró, de Valladolid, de Buenos Aires, de diverses ciutats de Mèxic, de Brasil i de l'Uruguai... Fa mesos que circula un mail segons el qual la nena es va esfumar “fa sis dies” de qualsevol racó del planeta.

Per descomptat, la tal Jennifer no existeix. Com tampoc existia l'Agustí Martín, un nen de 12 anys que suposadament estudiava al Col·legi Alemany d'Esplugues de Llobregat. La Jennifer i l'Agustí són nens falsos que s'ha inventat algun desaprensiu amb l'objectiu de recaptar adreces de correu electrònic. Se'n diuen hoax, d'aquesta mena de mails massius que divulguen mentides.

La Jennifer i l'Agustí no existeixen, però les fotos amb què s'il·lustren els correus sí que corresponen a nens reals. Deuen ser imatges piratejades de la xarxa. Avui rai, que tothom corre a abocar fotografies pròpies i alienes a Internet. Els meus fills adolescents no entenen per què no els deixo penjar més fotos seves al Facebook. Potser ho entendrien de cop (però ni a ells ni a mi no ens faria cap gràcia) si rebessin un mail que alertés que un clònic seu ha desaparegut del mapa.

Avui, 2 març 2011