divendres, 28 de setembre de 2007

Gol castellà al Parlament de Catalunya

Els espanyols han aconseguit una victòria parcial però significativa al final del debat que s’ha fet aquests dies en el Parlament de Catalunya. Han fet que la Mesa del Parlament parlés en castellà. El botxí i alhora la víctima ha estat precisament Antoni Castellà, secretari de la Mesa a proposta de CiU. El president Benach, d’Esquerra Republicana de Catalunya, en comptes de manar que es traduís un tràmit documental, fet per un grup nacionalespanyolista, a la llengua corporativa pròpia, oficial i fins ara única del Parlament –tret de les intervencions dels oradors, que es poden fer en altres llengües, però que no comprometen el Parlament com a institució–, ha manat al secretari Castellà que la llegís en la llengua en què estava escrita, que era el castellà. I el senyor Castellà ha acotat el cap i en comptes de negar-s’hi si no es traduïa prèviament, l’ha llegida. Això ha passat a quarts de dues d’aquest migdia i ho ha pogut veure tot el país –i tot el món– a través de la web del Parlament, que ha transmès la sessió en directe. No sé si hi ha precedents d’aquest fet. Potser sí. Potser és una cosa que passa cada dia. Encara més a favor meu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Històries del metro (IX): «No fumis»

«No fumis als vestíbuls. No fumis a les andanes. No fumis als trens. Al metro està prohibit fumar. Civisme al metro, si us plau.» I prou. Només ho diuen en català, com si fóssim un país normal. Però llavors penses: per què aquest avís el diuen només en català i els altres, tots, són com a mínim en català i castellà, i de vegades en més idiomes? Potser és que els castellans sí que poden fumar? Potser –agafeu-vos fort– algú ha pensat que era una bona idea fer servir només el català si es tractava de prohibir, perquè així es feia més odiós el català?

Exagero, ja ho sé. Però a vegades convé exagerar, per fer veure que determinades estratègies lingüístiques són una mica difícils d’entendre. En el cas que ens ocupa, jo crec que l’estratègia hauria de ser la contrària: dir en un munt d’idiomes que no es pot fumar, perquè tothom sàpiga que no es pot fumar i ningú no et vingui després amb l’excusa que no ho havia entès, i, en canvi, quan es parli de drets i no de prohibicions o quan es doni informació interessant per a l’usuari, llavors dir-la només en català. Així és com s’afavoriria el progrés social del català i el seu prestigi, perquè la gent veuria que hi ha un avantatge real en el fet de saber la llengua del país.

Ara, caldria demanar-se si hi ha ningú dels que manen que tingui aquesta mena d’idees tan estranyes: afavorir el progrés social i el prestigi de la llengua, quins acudits!

Històries del metro (I): La disciplina dels barcelonins
Històries del metro (II): Suïcidi al metro
Històries del metro (III): «Per la seva seguretat...»
Històries del metro (IV): «No hi pugeu després...»
Històries del metro (V): Com falla el metro
Històries del metro (VI): «Solventar» i solucionar
Històries del metro (VII): Estrelles al metro
Històries del metro (VIII): El xiulet


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 26 de setembre de 2007

Casa reial espanyola

Vet ací el pressupost de l’Estat espanyol per pagar les despeses de la família Borbón de l’any 2008: 8,66 milions d’euros, més de 1.440 milions de pessetes (un 4,5% més que el 2007, ja que hi som). És veritat que aquella gent són molta tropa. Com que no me’ls conec gaire posem que entre pares, fills i néts siguin vint: els toquen a 433.000 euros per cap (72 milions de pessetes per despendre en un any). Posem que els afegim una persona de servei i una altra que els fa hores de mainadera, o sigui, diguem que siguin cinquanta persones: encara els toquen 173.200 euros per cap (més de 28 milions de pessetes per gastar enguany). Posem-hi secretaris i secretàries, i xòfers, i que siguin el doble, cent persones, vinga: 86.600 euros per cap, 14,4 milions de pessetes per a cadascú.

I encara hi ha gent en aquest coi de país –no parlo de l’Estat, que allà tenen altres motivacions, parlo del nostre país si un dia ens ho deixen decidir– que és monàrquica? Què ens costa un president? Bastant car, és veritat, però em penso que no tant com els cinquanta o cent suposats membres i sobrevinguts i contractats de la família reial espanyola.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 25 de setembre de 2007

Ressonància

Una de les expressions clau de l’àmbit de la salut d’elit en el nostre temps: ressonància magnètica. Una altra és la tomografia axial computada, la TAC*, també coneguda com «el TAC» (un cas més de discriminació de gènere?). I també hi ha la tomografia per emissió de positrons (PET), també més coneguda com si fos masculina però que en català ens convindria especialment deixar-la com a femenina, tal com li correspon. I després hi ha allò del bombardeig atòmic amb isòtops radioactius, que ara no recordo si era exactament així però que quan era xicotet m’ho sabia de memòria sense tenir ni idea del que volia dir, perquè a sota casa els pares hi havia uns metges que s’hi dedicaven. Allò em feia molt d’efecte, eren paraules misterioses. No sé si el fet pot explicar que estigui una mica sonat, per algun electró que s’escapés de la bombarda, però espero que no, perquè jo vaig marxar de casa força aviat i amb una mica de sort potser no hi va haver temps.

Bé, no sé què li passa al meu nervi trigemin (cinquè parell de nervis cranials, diu el diccionari, que s’encarrega de la sensibilitat de tota la cara tret de la mandíbula) de l’esquerra, però em fa el burro. I em va dir el metge que m’havia de fer una ressonància magnètica, que jo em pensava que només se la feien els futbolistes quan anaven allà a cal Asepeyo del carrer Anglí, o a Sant Cugat. Es veu que no, que a la gent normal també ens en poden fer al carrer de Còrsega.

Em va demanar el metge si tenia claustrofòbia i li vaig dir que em semblava que no. L’única cosa que em preocupava, i que m’ha deixat sense poder dormir gaire aquesta nit, era que em diguessin: «Ara no es mogui gens, eh?» i que m’hagués d’aguantar sense bellugar ni un cabell durant mitja hora, que és el que em van dir que durava la prova. Perquè no moure’s gens quan et diuen «No es mogui gens, eh?» i estàs ficat dins un tub és molt més difícil que no moure’s gens quan tens tot l’espai exterior al teu abast i no et proposes no bellugar-te. Ara, el que he vist que et fan és immobilitzar-te el cap, de manera que n’hi ha prou que tanquis els ulls i et dediquis a repetir «Ommm» o altres jaculatòries que et vinguin de gust. Sents aquells sorolls diferents, ara greus, ara aguts, ara compassats, ara aleatoris, ara continus, ara sincopats. Suposo que es pot dir que no sóc claustrofòbic. Una menys.

*(Diu el Termcat que ha de ser tomografia computada, sense axial, i per tant en sigla TC. Posats a anar per lliure respecte al que diu la gent, no seria millor tomografia informatitzada, TI?)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 24 de setembre de 2007

Què pensa, diu i fa «la gent»

Hi ha una cosa que em fa posar de punta. (Una? Bé, una altra.) Són aquests estudis que es presenten com a globals i que es fan a partir de la gent que va a determinat lloc i tria o deixa de triar tal cosa, o contesta o no contesta determinada pregunta. Per exemple, un estudi sobre «com són els homes» a partir de l’observació d’allò que fan els quatre que sovintegen les botigues de sexe, o a partir dels altres quatre –encara que siguin vuit, no ve d’aquí– que han maltractat la seva parella. Un estudi sobre «els interessos de les dones» a partir del que han dit les quatre que han trucat a un programa de xafarderies de la televisió. Un estudi sobre «el comportament sexual de la gent» fet a partir d’una enquesta, promocionada per una empresa de preservatius, als quatre que s’han mostrat disposats a contestar un qüestionari amb preguntes molt íntimes i sense cap control sobre la versemblança de les respostes –no parlo del control, aquest sí, per tal que les respostes s’adeqüin a allò que se cercava. Un estudi sobre «despeses a les llars» fet a partir d’una base de dades que s’ha confegit en una botiga o una empresa molt concreta de joguines, d’aliments, de cotxes o de turisme. Un estudi sobre «les preferències de la joventut» fet a partir de les peticions arribades a un local comercial dedicat al lleure. Un estudi concloent sobre la fi de tal cosa o de tal altra a partir de la no-resposta de la gent a un anunci o a una crida fets pels mateixos que han preparat l’estudi. Hi ha polítics i analistes socials que són capaços de dir: «A la gent no li interessa tal cosa, ahir vam organitzar tal acte en defensa de no-sé-què i no va venir ningú. Per tant, deixarem de prestar aquest servei.» Cap ni un dels exemples esmentats en aquest paràgraf és inventat.

El problema no és que les botigues i promotors del porno, els responsables de programes de safareig, els empresaris que fan estudis de mercat, els polítics o els diversos profetes de desgràcies o de benaurances facin aquests estudis i mirin d’escampar-los. El problema és que trobes molt sovint aquests estudis i aquestes declaracions publicats als diaris i en els altres mitjans de comunicació amb grans titulars, i sense cap mena de precisió ni de contrast –potser al tercer paràgraf, potser!, es diu de passada com i a on i amb qui s’ha fet l’estudi. No crec en contubernis, ni en coses mafioses, almenys en aquest aspecte, però sí en interessos capitalistes i partidistes. I crec també que hi ha periodistes, companys meus, una mica dropos, que s’estimen més esperar asseguts la notícia que els arribarà per agència o bé directament de l’oficina de premsa d’una gran empresa que no pas eixir al carrer i parlar amb la gent d’ací i d’allà, a veure què. Encara sort que hi ha excepcions.

Em nego a creure que la gent és tal com ens diu que són l’opinió publicada. La gent és tal com te la trobes a l’escala, al carrer, a la feina: hi ha desgraciats i malalts i fillsdeputa i molta història trista, però jo diria que no són majoria. Diuen que en cada comunitat de veïns n’hi ha un que fa la punyeta als altres, i és veritat, però normalment és només un. La majoria de la gent són simplement normals i corrents, i no es dediquen –els catalans menys– a escampar la seva intimitat a tot vent per respondre «sincerament» una enquesta que li fa per telèfon una persona anònima, i encara menys a desplaçar-se o a trucar ells mateixos a un número de pagament perquè necessiten «sincerar-se». Hi ha enquestes polítiques i sobre altres temàtiques que estan fetes més o menys professionalment per empreses solvents, i aquestes s’equivoquen només en un 10-15 per cent. I doncs, les preguntes més personals de moltes enquestes casolanes es fan amb mostres gens representatives i amb gens de fiabilitat. I fa ràbia que les publiquin els diaris com si fossin l’oracle de Delfos o la veu del papa de Roma... Ah, no, aquest exemple no serveix, perquè el que diu el papa de Roma sí que ho discutim. Volia dir la veu del dalai lama del Tibet, que és infal·lible.

La gent –ara sí– no és com els interessos econòmics d’alguns i la mandra d’uns altres ens volen fer creure. Creieu-me: hem de mirar més la gent de carn i ossos que tenim al voltant i no deixar-nos entabanar tant per la gent virtual al darrera de la qual, si grates, gairebé sempre hi ha negoci. I benvinguts els negocis de tota mena, eh?, que som en un país... Anava a dir «que som en un país lliure». No és així, no som un país lliure, però ja m’enteneu. O sigui, benvinguts els negocis, sempre que quedi clar que són negocis i no «la veritat», ni «la ciència», i ni tan sols «la majoria».


(Afegitó del 19 d’abril del 2008. Ferran Sàez rebla el clau: «Si ara mateix els dic que hi ha pocs catalans que hagin tingut problemes a la feina degut al seu aspecte físic, és probable que pensin que m’ho estic inventant. En canvi, si afirmo que “segons alguns estudis, un 10% de catalans han tingut conflictes laborals degut al seu aspecte físic” potser em creuran. En aquesta segona afirmació –que és inventada, com l’anterior– hi apareix un percentatge, i els percentatges imposen. Actualment, l’expressió numèrica 10% significa poc; 30% vol dir bastant; 90% és un sinònim de molt. De manera inexplicable, el personal s’empassa aquestes xifres sospitosament rodones i estandarditzades, sobretot quan s’afegeix allò de “segons alguns estudis” (per descomptat, no se citen mai). Molta gent creu al peu de la lletra collonades del tipus “només utilitzem un 10% del nostre cervell”, i n’infereix conseqüències imprevisibles. Al gènere incipient de l’estadística-ficció s’hi sol afegir el de la sociologia by the face. Hi ha pocs programes televisius o radiofònics que no disposin d’un telèfon-ratera per afaitar un parell d’euros als espectadors. D’aquestes cerimònies de la confusió n’acostumen a sortir percentatges incerts, però són utilitzats com si tinguessin la mateixa fiabilitat que un estudi acadèmic que ha costat cinc anys de feina. L’important és participar. Però pagant, és clar.» (Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2008)

(Afegitó del 28 d’abril del 2008. Un altre exemple. Aquests dies tots els diaris han publicat una notícia segons la qual un restaurant català molt famós –no penso fer-li més propaganda– ha estat considerat «el millor restaurant del món». La informació destacava que era «el quart any consecutiu» que aquell restaurant aconseguia el nomenament. També s’informava que l’enquesta l’havia publicada «la prestigiosa revista Tal». Doncs bé, segons que ha investigat l’escriptora Empar Moliner, «la prestigiosa revista Tal», si és prestigiosa, ho deu ser per això mateix que fa de premiar un restaurant que tothom coneix. I Moliner ha esbrinat també que en l’elecció dels «millors restaurants del món» participen alguns dels mateixos premiats. Per exemple, en la llista de «millors restaurants del món 2008» els números 4, 10, 11 i 27, i també uns clients molt relacionats amb el número 1, són membres del jurat. Casualitat? No: senzillament, barra, cara dura, presa de número. Quina és la tàctica? La mateixa de molts concursos: el qui organitza el guardó reserva el primer premi per a algú consagrat, posa els seus amics en els llocs següents, encarrega la festa de lliurament i les notes de premsa a una empresa de relacions públiques i tira al dret. El consagrat s’infla encara una mica més, els altres apareixen en segon lloc però amb el prestigi clarament acrescut perquè són «dels millors del món», i els organitzadors aconsegueixen sortir als diaris com a entitats «prestigioses». Només falta saber quin premi s’enduen els periodistes que escriuen i titulen de manera tan acrítica. Potser dinaran de franc? (L’article de Moliner, a El País, 28 abril 2008.)

dissabte, 22 de setembre de 2007

Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà

(Teniu una actualització d'este article ací.)

divendres, 21 de setembre de 2007

Si la llei de la gravetat i la cafetera funcionen, que m’atenguin en la meva llengua

Diu l’escriptor espanyol Juanjo Millás: «La primera cosa que faig cada matí quan m’alço del llit és llançar un euro a l’aire. Si torna a caure, començo el dia suposant que també funcionaran la cafetera i la ràdio de la cuina, però sense oblidar que les lleis físiques més elementals poden fallar. Posem per cas que vaig a fer una gestió al Ministeri d’Hisenda i demano la tanda en una finestreta donant per fet, com és lògic, que la senyoreta que hi ha a l’altra banda, quan m’arribi el torn, m’atendrà en castellà. Però procuro estar preparat també per a la possibilitat que m’atengui en suec, o en suahili, fins en esperanto, perquè coses més rares passen.» (El País, 21 setembre 2007) Parla de Madrid, eh? O sigui, que de Madrid estant els sembla que la cosa més normal és que els atenguin en castellà. Molt bé. A veure si al final ens entendran quan nosaltres demanem una cosa tan senzilla com poder ser atesos en català...

I ara!, quins acudits!, què dius!, això és impossible! Que no saps que a Barcelona el castellà és tan «lógico» com a Madrid? O, si res més no, igual de «lógico» que el català?

(No sé si estar content o plorar, diu que de moment no afusellaran i ni tan sols no ficaran a la presó un noi de Banyoles que va gosar cremar una foto. La va cremar fent foc! I en públic!! I hi havia menors!!! Senyoreta, que podem cantar L’estaca? No, nens, no. Encara estem així. I al final potser el jutge perdona del tot el noi i no l’afusella ni etcètera i llavors haurem d’estar tots molt contents perquè s’ha guanyat una altra batalla... absurda. Ells aconsegueixen sempre posar la ratlla de l’èxit i el fracàs de cada conflicte allà on volen. I doncs, definitivament n’hi ha per plorar.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 19 de setembre de 2007

«Zero euros»

Diu el conseller de Presidència de la Comunitat de Madrid, el senyor Francisco Granados, que «no pot ser» que s’incrementin les inversions de l’Estat a Catalunya –ha, ha, ha–, perquè això és un «greuge comparatiu» amb els «zero euros» que diu que ha invertit el govern de l’Estat a la Comunitat de Madrid.

Tranquil, senyor Granados, que les promeses del senyor Rodríguez no es compleixen mai. És un mentider compulsiu. No com vostè, que sempre diu la veritat, oi?

«Zero euros», quina barra. Creieu que hi ha alguna possibilitat d’entesa amb aquesta gent, si diuen coses com aquestes?

Anem a l’ONU a fer una plantada de tendes fins que ens escoltin? Fem vagues de fam? Ens cremem en públic de viu en viu?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 18 de setembre de 2007

Postals de la Llombardia (V): Peculiaritats lingüístiques

Un parell d’anotacions més, de tipus miscel·lània, per posar punt (ara com ara) a la temàtica llombarda.

Una, allà fan servir l’expressió da quattro soldi exactament amb el mateix sentit que el nostre de quatre rals (‘molt barat, molt senzill’). També diuen a poco a poco, amb la a inicial com nosaltres, i come due e due fanno quattro, i strapparsi i capelli (estirar-se els cabells), i tutti e due o tutti e tre, etc. (tots dos, tots tres, etc.), i encara nuovo di trinca (nou de trinca), non potere soffrire (no poder sofrir), da un capo all’altro (d’un cap a l’altre), di tanto in tanto (de tant en tant), tutto solo (tot sol), com’è che...? (com és que...?) o a fin di bene (a fi de bé). De paraules soltes que vinguin del mateix ètim en italià i català i que aquest ètim sigui diferent del castellà n’hi ha moltíssimes, però d’expressions complexes com aquestes amb una estructura idèntica a la nostra i que comparteixin aquests dos idiomes i no el castellà no n’hi ha tantes. O no les he sentides. De moment.

Un altre fet curiós és que els mitjans de comunicació italians que jo he vist no fan servir formes de femení (ni l’article) per a determinades professions i funcions públiques: il ministro (signora) Tale, il presidente (signora) Tale, l’arbitro (signora) Tale, il presentatore (signora) Tale, il pilota (!) (signora) Tale. En canvi, sí que hi ha marques de femení per a la senatrice, l’ambasciatrice..., i, no caldria dir-ho, la segretaria.

Anglicismes italians antics: miss, tub, club, master... Gal·licismes: deserto, toaleta, avanti lettera, affare, “mon cheri”.

També he portat d’Itàlia una definició de poesia d’Umberto Eco, que no és pas llombard sinó piemontès, però que com que no sé què fer-ne, la penjo aquí per si a algú li fa servei, i a més en italià, perquè són paraules transparents i segur que ningú no tindrà problemes per entendre-les: «‘Poesia’ vuole dire capacità di portare tenerezza, pietà, cattiveria [malícia] a momenti di estrema trasparenza, come se vi passasse attraverso una luce e non si sapesse più di che pasta sian fatte le cose.» És de l’any 1997. Jo penso que això mateix o una cosa molt semblant es podria dir de la prosa, i fins i tot de l’expressió humana en general, però si ho diu Eco... I és que les patums també són capaces de dir obvietats, és clar, només faltaria, hi tenen tot el dret.

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país
Postals de la Llombardia (III): Llibres italians
Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 15 de setembre de 2007

Postals de la Llombardia (IV): El tarannà dels llombards

Els llombards són gent sobretot pràctica. Individualistes, també. Van molt a la seva, i en això s’assemblen força a nosaltres. Són molt vehements enraonant, com correspon al tòpic del caràcter llatí. I força sentimentals. I... prou estereotips. Ara, a voltes són complicades d’entendre –no per l’idioma– les conclusions a les quals van a parar en allò que dèiem de «ser pràctics». Corre encara per allà un refrany antic, del temps en què començava la dominació francesa, que diu «Francia o Spagna? Basta che se magna!» (amb un «magna» agafat del toscà dialectal –Coromines dixit– per aconseguir la rima consonant; en italià estàndard seria «mangia»). Això, aquesta pragmaticitat, podria explicar el fet pel qual, sent segurament com a col·lectiu els més rics, els més treballadors i els més productius de la península, els llombards van deixar-se entabanar pels piemontesos i companyia per construir una Itàlia políticament unida. «Unità? Basta che se magna!» (I torno a exclamar-me de la meva gosadia, de posar-me a fer tantes teories a partir de tres setmanes de vivència!)

Un exemple per il·lustrar aquest tarannà pràctic que en determinats detalls em penso que a nosaltres ens pot costar més d’entendre és el teclat (tastiera) dels ordinadors, que ve bàsicament de les màquines d’escriure, dissenyades l’any 1930 per a l’estàndard italià pels germans Sozzi, milanesos –i per això em van bé per a la teoria sobre el tarannà dels llombards ;-) . Doncs bé, en aquest punt el fet diferencial italià respecte al català i a la majoria de les altres llengües més pròximes –no l’anglès, amb el qual coincideixen en aquest punt–, és que no existeix la tecla de l’accent. Però en l’anglès les paraules no s’accentuen, i en l’italià sí. La raó d’aquesta absència sembla que és que l’accent és un concepte, no una realitat, perquè no existeixen els accents tots sols. Sempre van acompanyant una lletra, oi? Doncs, per tant, el que hi ha a Itàlia, a més de les tecles normals i corrents entre les quals les que corresponen a les vocals a, e, i, o, u, és una altra tecla per a la à, una altra per a la è, una altra per a la é –aquestes dues són la mateixa, a la dreta de la P, que s’alternen prement les majúscules–, una altra per a la ì, una altra per a la ò i una altra per a la ù. Per què hi ha d’haver la possibilitat de posar un accent tancat sobre una u o una i o una a o una o, si aquesta possibilitat en italià no existeix? I llavors, siguem pràctics, en comptes de tenir una tecla mig inútil, com és la de l’accent orfe, fem que la gent pugui escriure cada vocal accentuada amb un sol cop de tecla.

No sé si aquest petit detall podria retratar els llombards, ni encara menys la resta dels italians, perquè no en tinc ni idea. Però el fet em sembla curiós.

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país
Postals de la Llombardia (III): Llibres italians


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 14 de setembre de 2007

Postals de la Llombardia (III): Llibres italians

És la mateixa sensació que deu tenir una persona que ve aquí. Allà a Milà, que un dia hi vaig recórrer unes quantes llibreries –fugint expressament de les que tenen nom d’editorial potent–, malgrat les precaucions em va fer l’efecte que tot s’ho maneguen entre dos, Feltrinelli i Mondadori. I la resta són en un prestatge allà al fons a la dreta. (Deunidó, però, els tresors que pots trobar en els prestatges secundaris, com ací. N’he portat uns quants per anar fent al llarg de l’any. De les cases grans no, perquè ja sé que els puc trobar aquí amb certa facilitat.)

En els dies que vaig estar a la Llombardia vaig llegir uns quants llibres que sabia que no podria llegir enlloc més que allà. Llibres vells i gairebé introbables com el d’Enrico Gianeri, La vita è dura ma è comica, 1890-1915 (ed. Garzanti, Milà 1940), que va ser un èxit en el seu moment, va tenir continuïtat i encara es pot trobar en moltes cases. És un recorregut exhaustiu per les il·lustracions i acudits gràfics dels diaris més importants del món occidental a cavall dels segles XIX i XX, una manera interessant d’aprendre, comprendre i posar en el seu context tants fets d’aquella època que van marcar els nostres avis. Cal tenir en compte que en aquells anys, al marge dels esdeveniments polítics, les guerres i tot plegat, es van posar en marxa o van començar a desenvolupar-se de manera industrial invents o descobriments tan transcendentals com els trens, les bicicletes, els cotxes, els avions, el telèfon, el telègraf, el fonògraf, l’electricitat, els ascensors, les radiografies, el cinema... i el vot de les dones (disculpeu, les dones, l’acudit dolent de col·locar-vos com un invent més).

En aquest mateix llibre, entre altres moltíssimes coses, vaig descobrir que Caran d’Ache, que fins ara per a mi era només una marca de llapis de colors i altres materials de dibuix i pintura que havia fet servir a l’escola, és també la transcripció francesa d’una paraula russa que es veu que vol dir ‘llapis’, mot que va ser alhora el pseudònim d’un dibuixant, caricaturista i humorista franco-rus anomenat Emanuel Poiré, que va ser qui la va popularitzar fins al punt que uns suïssos van decidir convertir-la en marca comercial, i fins avui.

Un altre llibre que vaig llegir a Itàlia estant va ser el de Gustavo Brigante Colonna, L’uccisione di Pellegrino Rossi (ed. A. Mondadori, Milà 1938), que em van deixar uns amics dels que vaig fer allà. Serveix per entendre una mica més què és Itàlia, d’on ha sortit i qui són els que la van fer el segle XIX i els que van intentar impedir de totes totes que es realitzés. És important per a tot això saber qui era Rossi, quin paper va jugar a l’Europa de l’època, la seva proposta de constitució confederal per a Suïssa –un projecte molt i molt interessant i original que val la pena que conegueu els qui estigueu interessats en institucions polítiques–, les seves relacions amb el poder francès i la seva estratègia respecte al futur dels Estats Pontificis. Potser, si no l’haguessin mort, no hi hauria hagut guerra. Qui sap les coses que poden passar o no passar en el futur només amb un petit canvi del traçat «natural» –és una manera de dir-ho– de les vides dels homes i les dones, especialment dels (i de les [poques, encara]) que manen (això és per compensar l’acudit d’abans).

En aquest llibre sobre Rossi també hi vaig fer una bona troballa. De qui és aquesta frase epopeica?: «Io non vi offro che fame, sete e morte.» De Churchill? Doncs no. O més ben dit, sí que la va dir Winston Churchill, però un segle abans ja l’havia pronunciada Giuseppe Garibaldi, el 2 de juliol de 1849 a la plaça de Sant Pere de Roma, el mateix dia que hi entrava l’exèrcit franconapolità. La citació sencera: «Io non vi offro che fame, sete, marcie forzate, battaglie e morte. Chi ha il nome d’Italia, non sulle labbra [llavis] soltanto ma nel cuore, mi segua!» (La frase de Churchill la teniu pertot arreu, fins i tot a infoReflex i a l’enllaç de la Vikipèdia que ja us he posat abans.) El que no he esbrinat encara és si abans de Garibaldi l’havia dita algú altre, no ho sé, Roger de Llúria, Anníbal Barca o Alexandre el Gran, posant per cas.

Vaig portar d’allà altres llibres per anar fent durant l’any, i referències d’autors prou coneguts que em poden interessar i que sé que puc trobar amb certa facilitat a Barcelona. Un cop llegides les obres més importants de Manzoni, Pirandello, Lampedusa i Calvino (Italo), que aquests deures ja els tenia fets, ara tiraré cap a Buzzati, Magris (encara no li havia llegit el Danubi, suposo que perquè fins ara era només un bestseller; ara ja és un longseller i, per tant, m’interessa), Fogazzaro i Bassani, entre d’altres. (No pretenc fer-me l’interessant, eh?, al contrari, només informar, que a algú li pot fer servei la trajectòria si per cas ha d’apropar-se per algun motiu a la cultura italiana. Suposo que per a segons qui aquesta informació resultarà molt pobra, molt de principiant, i no anirà errat. O sigui, per descomptat, seran benvinguts els suggeriments. Ara, ja veieu pel que he dit –també altres dies– quin és l’estil i el rerefons dels llibres que m’interessen, diguem-ne, d’entrada: obres de ficció indiscutibles d’autors reconsagrats, i, ja amb més màniga ampla, biografies de personatges interessants i llibres sobre personatges històrics o de novel·la històrica, especialment dels dos darrers segles, que estiguin ben escrits, i algun assaig –pocs– sobre qüestions actuals.)

Postals de la Llombardia (I): La Itàlia que he vist
Postals de la Llombardia (II): La llengua del país


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 13 de setembre de 2007

Unitats mòbils de destrucció

Tot just fa un moment he vist per l’avinguda de la República Argentina un camionet d’uns cinc metres amb el rètol «Unitat Mòbil de Destrucció», així mateix, en català, i una paraula alemanya que m’ha semblat Schreder. Intrigat, arribo al despatx, escric al Google, entre cometes, “unitat mòbil de destrucció” i em surt una sola pàgina web amb aquesta locució exacta, i com veieu no és del senyor Schreder sinó del senyor Shredder. Bé, només us ho deixo ací com a curiositat. No vulgueu saber el munt de coses que m’han passat pel magí mentre acabava d’arribar al despatx i rumiava què devien fer amb aquell camionet. Quina gràcia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

El que passa a Euskadi

No en tinc gaire idea del que passa a Euskadi ara com ara, perquè tot i que hi vaig viure uns anys va ser fa molt de temps, però el comiat d’Imaz del PNB el jutjo a partir del que diuen els diaris espanyol(iste)s, diguem-ne, més moderats: «una greu pèrdua per a la política d’aquest país» (El País, editorial, 13 setembre 2007), «una pèssima notícia» (La Vanguardia, editorial, 13 setembre 2007), «molt mala notícia [...] per a Euskadi i per a Espanya» (El Periódico, editorial, 13 setembre 2007). O sigui, si els espanyols, fins i tot els més o menys equilibrats, estan tristos unànimement, crec que els bascos de cor, els que voldrien un país pròsper i sense tuteles ni de Madrid ni de bandes de mafiosos violents –no, no són amics meus: sé que la culpa no és ni de bon tros tota seua, però sóc pacifista convençut i penso que s’equivoquen molt amb l’estratègia–, han d’estar contents. O contents no, perquè no deixa de ser una crisi. Però alleujats, sí, perquè no anaven bé. I jo estic alleujat amb ells. Ara han de vigilar que no sigui pitjor el remei que la malaltia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 12 de setembre de 2007

Per què no plastifiquen els llibres?

«No sé si el vigilant accepta peticions, com als balls de festa major, però per si de cas...

»Segurament des de la posició privilegiada del far les coses que es diuen arriben una mica més enllà. Jo he provat de fer-me escoltar i no me n’he sortit.

»La pregunta (desglossada en més d’una) que m’agradaria llançar des del far més alt del país és: per què els llibres de text no surten plastificats (coberta, contracoberta i interiors corresponents) ja des de les impremtes? Faria lleig vendre llibres a la canalla que continguin plàstic? No fa lleig que des de les escoles et demanin que «plastifiquis» els llibres dels teus fills? Per què una cosa que aparentment sembla fàcil de fer no es fa? Hi ha cap impediment tècnic que desconec? Les empreses d’«aironfix» tenen cap acord amb les editorials? Cal que sumem la despesa de folrar els llibres (una picossada quan sumes 16 llibres) al que ja paguem?

»Jo ho he demanat amablement en més d’una ocasió i encara mai ningú ha sigut prou amable de contestar-me.

»Vigilant, aquí ho tens. Si ho vols preguntar tu, a veure si et senten, faries un gran favor a uns quants pares amb els dits enganxosos. Si a més t’escoltessin...

»Gràcies.»


(Al voltant d’aquest far, ja ho veieu, passen coses insòlites. Us en faríeu creus si us les expliqués totes. Es veu que hi ha gent que es pensa, amb tota la bona fe, que el far i el seu vigilant tenen poders potterians i que la llum de la llanterna arriba qui sap a on. N’hi ha que creuen que el pobre vigilant és com el Bruce Willis, capaç de destruir un helicòpter enlairat disparant-li un cotxe, i quan li demanen com s’ho ha fet diu: «És que m’havia quedat sense municions.»

Insomma, em sap greu decebre-us, i us agraeixo als qui feu veure que creieu una mica en el far l’increment d’autoestima que això em provoca, però la cosa no va així: aquest far tot just arreplega quatre gats orfes de llum –i quatre gates òrfenes– als quals ja els van bé els encara no 10 o 15 lúmens que fa la pobra bombeta de la torre la majoria dels dies que aconsegueix fer una mica de claror, i uns quants passavolants que no s’hi aturen gaire. Gent poderosa, gent que pugui arreglar coses, poca. Aquesta gent és pràctica, van a la pela, són dels que es demanen sempre «i això per a què serveix?», no estan per a orgues, i encara menys per a orgues de gats.

Amb poca fe, doncs, però encantat de fer-ho, us he copiat aquesta petició que m’ha arribat. Aquesta mena de coses, ja ho he dit, em van bé per a l’autoestima. I si després hi ha un editor que decideix fer els llibres ja plastificats –encara que sigui fent-nos pagar un suplement, almenys ens estalviarem la vesprada sencera de folrar els tres milions de llibres de cada fill–, llavors ja serà la pera, la nata, el súmmum, el... comble!, i els quatre gats i les quatre gates ens engreixarem tots plegats cinc quilos d’orgull... (l’orgull aquest és sa, porta Lactobacillus casei i no fa posar mixelins [sí, mixelins i no mitxelins, perquè ve del francès Michelin, que es pronuncia amb so de xeix], i prou de precisions sobre precisions, que ja sabeu que m’encanta però enfarfega els escrits).

Avui comença el curs escolar a Catalunya.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 10 de setembre de 2007

Tres versions de l’onze de setembre del 2007

Versió pessimista. Missatge adreçat a l’univers, per a qui ens pugui escoltar: «Dowoon!, Pomoc!, Tasukete!, Pomogite!, Ezrah!, Qing bang mang!...» (calla, que els poso l’enllaç i així farem més via). «Auxili! Saben la Terra? Un planeta més o menys blau? Sí? Doncs mirin, que ja han passat més de trenta anys des que es va morir un senyor que ens tenia el peu al coll en un petit racó de la Mediterrània que es diu Catalunya, i no sols no tenim un mínim d’autonomia com ens havien promès –cal demanar permís al Costat Fosc d’Espanya fins i tot per fer un partit de costellada, capito?–, sinó que Madrit, la capital de l’esmentat Costat Fosc, és cada cop més previsible: primer van substituir el virrei que hi havia des de sempre –un que va ser «Español del Año» a l’ABC, vostès no saben què és l’ABC (el de Madrit, eh?, no l'altre) però ja els dic jo que poca broma– per un autòmat genial molt entretingut, i això va estar bé perquè almenys ens va distreure, que de l’altre ja ens en sabíem tots els trucs, però ara han col·locat un ministre seu –seu d’Espanya– com a president del que anomenen Generalitat de Catalunya, i si no hi fas bona cara encara t’acusen de xenòfob. Si hi ha ningú en cap estel que hi pugui fer res si us plau que ens ajudi, que des del punt de vista psicològic tot plegat ja comença a semblar acarnissament terapèutic. Ni que sigui una ruixadeta col·lectiva de morfina, per oblidar una mica el món real i almenys que el desenllaç ens ‘xampi adormits. Doncs re, a reveure. Xie xie ni, Tak, Arigato, Dziekuje, Ondo izan, etc.»

Versió optimista un pèl torracoll... Que bé, ha passat un any més i encara parlem català i ens deixen ballar sardanes. Ens en sortirem, tot i que avui encara no toqui.

Versió mixta. Catalunya serà independent o no serà. I doncs, Catalunya no és independent i, per tant, no és. Però allà al fons hi ha alguna cosa, no? Doncs això, potser una llavor. Només cal paciència, i que nosaltres mateixos no malmetem la llavor abans d’hora. Que hi ha dies que ho sembla.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 8 de setembre de 2007

Carta al senyor Villar

He enviat al senyor Villar, un antic boxador que ara presideix un organisme esportiu de Madrid, la carta següent:

«Sr. Ángel María Villar Llona
»Presidente de la Real Federación Española de Fútbol

»Li expresso la meva sorpresa absoluta per la negativa de la Real Federación Española de Fútbol de permetre disputar un innocent partit de futbol entre la selecció de futbol dels EUA i la selecció catalana de futbol, que estava previst per al dia 14 d'octubre.

»Penso que amb aquesta actuació han aconseguit en un sol dia milers i milers de nous independentistes a Catalunya. Ja sé que ho han fet sense voler, però els dono les gràcies per ajudar-nos a fer un nou pas vers la meta que molts catalans desitgem assolir: que arribi un dia en què no calgui cap mena de permís de Madrid per fer cap cosa.

»Gràcies, doncs, i a reveure.»


Mira que són curts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 7 de setembre de 2007

Els fars d’en Marc Soler

«La mort dels fars és el final d’una manera de viure, el final d’un model de vida socioeconòmic de la costa, el final d’un tipus de paisatge: ara tot està en funció del turisme.»

Qui parla és en Marc Soler, que ha fet una recerca exhaustiva sobre Els fars de Catalunya. Un viatge sentimental per la costa (La Magrana 2007, 264 pàgines, 18 euros). I la conclusió és trista. Ja no hi ha vigilants que visquin als fars. Calanans, el Port de la Selva, s’Arnella, Salou, el Llobregat, la Punta de la Banya o Sant Carles de la Ràpita són enclavaments catalans on encara hi ha fars... però abandonats. Els dos fars que continuen en actiu, el del cap de Creus i el de Tossa, funcionen sense vigilant, són carcasses buides que fan una llum impersonal, sempre regular, frígida.

(No en queda ni un, només vigila la costa –i l’interior– aquest pobre faroner que ara escriu aquí. Tot i que a voltes tinc episodis de clarividència i m’adono que no vigilo cap litoral ni cap terra endins, sinó sols un far, el meu far, un far de pa i figa.)

Soler repassa en el seu llibre la història de les llanternes costeres des de l’origen, a mitjan segle XIX, i fins a l’extinció d’aquest ofici solitari l’any 1992, que van arribar les noves tecnologies fredes i metàl·liques. El recorregut temporal, doncs, arrenca «durant el regnat d’Isabel II, quan es decideix modernitzar tot el sistema d’enllumenat marítim d’Espanya, es crea el cos d’enginyers i el de faroners, amb escoles i reglaments. Això dura fins a l’any 1992, quan passen a ser funcionaris, els que ho volen, i a dir-se tècnics en senyals marítims o alguna cosa així» (Francesc Bombí-Vilaseca, Avui 15 juliol 2007).

Soler ha treballat a partir dels projectes dels enginyers que van dissenyar els fars i també amb els llibres i fulls de servei dels faroners –l’Il·lustre Cos de Torrers de Fars–, i amb postals antigues. També aporta el testimoni de primera mà de la companya Elvira Pujol, la darrera faronera del cap de Creus –s’hi va estar vint anys–, i nombroses citacions literàries d’autors que han parlat dels fars i del seu paper en aquest segle i mig de vida.

«Soler explica –continua Bombí-Vilaseca– que el far de Montjuïc és l’únic far en actiu a Barcelona, després de la Torre del Rellotge de la Barceloneta –“una llanterna a la qual es van instal·lar el 1911 quatre esferes de rellotge”, diu al llibre– i el del Morrot –“el primer far que recordo, i ja no existeix: el van tombar amb l’ampliació del port, a finals dels anys seixanta”. Per a què serveixen, avui? “[...] Ara no serveixen de gaire perquè hi ha el pilot automàtic, però fan companyia [la negreta és meva, del vigilant del far que reprodueix aquesta citació]. Es continuen utilitzant, els llums hi són, però no tenen res a veure amb l’antiga llanterna que feia voltes. [...] Quasi tots estan abandonats, deixats de la mà de Déu. Quan veig com està ara el del Port de la Selva, m’indigno.»

I jo m’indigno amb tu, amic Marc.

«A l’inici del llibre, estupend llibre –escriu Joan de Sagarra, Cultura/s, 29 agost 2007–, Marc Soler ens prevé contra el clixé romàntic que sol acompanyar els fars i la literatura que sobre ells sol cuinar-se.» Sagarra reprodueix el que diu Soler sobre aquest punt: «Els fars arrosseguen un halo romanticot que la realitat immediata desmenteix i que la història acaba posant on pertoca. [...] Ignoro quin grau de fascinació o atractiu, si es que n’han tingut mai cap, han exercit els fars del litoral català sobre la gent del país, malgrat que, de manera intermitent, els mitjans de comunicació s’hagin fet ressò de la seva existència en qualsevol dels gèneres periodístics i que jo mateix hagi participat en la cerimònia, no sé si dir-ne, de la confusió. [...] Una cosa és segura: si mai els fars catalans han despertat cap entusiasme, de ben segur que no ha estat per la seva espectacularitat [...]. Són, si es vol dir així, uns fars d’estar per casa.»

I acaba Sagarra: «Marc Soler ens parla, per exemple, de les condicions que havien de complir els aspirants a faroners: tenir com a mínim 21 anys i no passar dels quaranta, saber llegir i escriure, conèixer les quatre regles d’aritmètica “amb números enters”, ser de “bona conducta moral” i “no tenir defectes físics que dificultin l’exercici de la professió”.»

I ara ve quan em demanareu si compleixo les condicions mínimes: la de l’edat no, saber llegir i escriure sí, les «quatre regles» més o menys –perquè encara no sé prou bé com funcionen les calculadores electròniques i gairebé tot ho haig de fer a llapis, i per això encara sóc capaç de recordar les regles–, de defectes físics en tinc molts però no m’impedeixen exercir i, finalment, la gran pregunta sobre la «bona conducta moral». Coi, doncs..., és que no sé què dir, ací, quina pregunta més difícil.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 6 de setembre de 2007

Ofici de risc

«La feina dels traductors i intèrprets té riscos. N’hi ha d’inherents a la dificultat de traslladar fidelment el contingut del text o la intervenció de la llengua original a la llengua d’arribada. I, certament, aquest repte es fa més fàcil de superar entre llengües pròximes com el català i el castellà, que entre aquestes llengües i l’àrab. Hi ha també riscos, més físics, derivats del context en què el traductor ha de fer la seva feina, com ara quan ha d’intervenir en una guerra. Però el cas de Saïda Saddouki a la caserna de la Guàrdia Civil de Palma de Mallorca és tan sorprenent com lamentable. Hi va anar requerida per fer-hi d’intèrpret i va ser increpada perquè havia utilitzat el català, fins al punt que el capità amb qui parlava li va etzibar: "Em sembla vergonyós que siguis d’un altre país i defensis un idioma que ni tan sols existeix." Saddouki ha fet un esforç exemplar d’integració a la societat que l’acull. Es mereix respecte i agraïment. I no pas reprovacions autoritàries perquè s’expressa en la llengua pròpia de les Balears.» (Carles Duarte, El Periódico, 6 setembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 5 de setembre de 2007

Potser sí o potser no

«Hi havia una vegada, fa molts anys, un pagès que era l’enveja de tot el poble, ja que tenia un bonic cavall blanc. Li deien: quina sort que tens! I ell els responia: potser sí o potser no. Al cap d’uns mesos el cavall es va escapar de l’estable i es va perdre entre la malesa del bosc. De seguida tot el poble va començar a comentar la mala sort que havia tingut. Però ell tornava a contestar impassible: potser sí o potser no. Passats uns dies, el cavall va tornar i amb ell tres bonics poltres que l’havien seguit, cosa que va fer augmentar la fortuna de l’amo. Aquesta vegada la gent opinava que havia estat un gran cop de sort. Però ell persistia: potser sí o potser no. Tractant de domesticar un poltre, el seu fill va tenir la mala fortuna de caure i trencar-se una cama. Això va tornar a compungir els seus veïns que es lamentaven de la mala sort d’aquest, però sense immutar-se tornava a dir: potser sí o potser no. Aleshores va esclatar una guerra i les tropes del rei van venir a reclutar tots els joves del poble, menys el seu fill, convalescent de la caiguda. Tots els reclutats van morir i la gent va tornar a exclamar: quina sort has tingut, i ell com sempre va tornar a respondre...» (Juli Capella, El Periódico 5 setembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 4 de setembre de 2007

Pambtomàquet western

Hi ha gent a Madrid que ens entenen una mica. El meu amic Antonio Martínez, un català d’origen que normalment no exerceix com a tal i que moltes vegades ha rigut o s’ha rifat del nostre «victimisme», en el seu balanç de fi de vacances ha gosat fins i tot fer servir la primera persona del plural per parlar de «los catalanes». Deu ser que l’Antonio aquestes setmanes ha vingut a casa i ha ensopegat de sobte amb el marro que tenim aquí instal·lat. Tradueixo:

«La culpa que els trens vagin malament és dels catalans per entotsolar-se o és de la resta dels espanyols per haver abandonat Catalunya? Ens hem entotsolat els catalans perquè ens sentim abandonats, o ens han abandonat per entotsolats i pesats? Ens fallen els trens perquè només ens preocupem de l’Estatut o ens preocupem de l’Estatut perquè ens fallen els trens i n’estem fins a les catenàries? Amb aquest costum hispanoespanyol de trobar culpables en comptes de solucions, mentre es debat de qui és la culpa, l’única cosa segura és que els trens van malament. Pel que fa a la llum, és una incògnita. Com a las pel·lícules de l’Oest: la llum, insegura; els trens, una aventura. (Idea: transport amb diligència, il·luminació amb canelobres. Catalunya parc temàtic o plató de cine. Si hi va haver l’espagueti-western, per què no el pambtomàquet-western?).» (El País, 2 setembre 2007)

Ja està bé que això ho diguin a Madrid, i que ho digui un dels periodistes més coneguts i llegits de Madrid.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)