dilluns, 24 de setembre de 2007

Què pensa, diu i fa «la gent»

Hi ha una cosa que em fa posar de punta. (Una? Bé, una altra.) Són aquests estudis que es presenten com a globals i que es fan a partir de la gent que va a determinat lloc i tria o deixa de triar tal cosa, o contesta o no contesta determinada pregunta. Per exemple, un estudi sobre «com són els homes» a partir de l’observació d’allò que fan els quatre que sovintegen les botigues de sexe, o a partir dels altres quatre –encara que siguin vuit, no ve d’aquí– que han maltractat la seva parella. Un estudi sobre «els interessos de les dones» a partir del que han dit les quatre que han trucat a un programa de xafarderies de la televisió. Un estudi sobre «el comportament sexual de la gent» fet a partir d’una enquesta, promocionada per una empresa de preservatius, als quatre que s’han mostrat disposats a contestar un qüestionari amb preguntes molt íntimes i sense cap control sobre la versemblança de les respostes –no parlo del control, aquest sí, per tal que les respostes s’adeqüin a allò que se cercava. Un estudi sobre «despeses a les llars» fet a partir d’una base de dades que s’ha confegit en una botiga o una empresa molt concreta de joguines, d’aliments, de cotxes o de turisme. Un estudi sobre «les preferències de la joventut» fet a partir de les peticions arribades a un local comercial dedicat al lleure. Un estudi concloent sobre la fi de tal cosa o de tal altra a partir de la no-resposta de la gent a un anunci o a una crida fets pels mateixos que han preparat l’estudi. Hi ha polítics i analistes socials que són capaços de dir: «A la gent no li interessa tal cosa, ahir vam organitzar tal acte en defensa de no-sé-què i no va venir ningú. Per tant, deixarem de prestar aquest servei.» Cap ni un dels exemples esmentats en aquest paràgraf és inventat.

El problema no és que les botigues i promotors del porno, els responsables de programes de safareig, els empresaris que fan estudis de mercat, els polítics o els diversos profetes de desgràcies o de benaurances facin aquests estudis i mirin d’escampar-los. El problema és que trobes molt sovint aquests estudis i aquestes declaracions publicats als diaris i en els altres mitjans de comunicació amb grans titulars, i sense cap mena de precisió ni de contrast –potser al tercer paràgraf, potser!, es diu de passada com i a on i amb qui s’ha fet l’estudi. No crec en contubernis, ni en coses mafioses, almenys en aquest aspecte, però sí en interessos capitalistes i partidistes. I crec també que hi ha periodistes, companys meus, una mica dropos, que s’estimen més esperar asseguts la notícia que els arribarà per agència o bé directament de l’oficina de premsa d’una gran empresa que no pas eixir al carrer i parlar amb la gent d’ací i d’allà, a veure què. Encara sort que hi ha excepcions.

Em nego a creure que la gent és tal com ens diu que són l’opinió publicada. La gent és tal com te la trobes a l’escala, al carrer, a la feina: hi ha desgraciats i malalts i fillsdeputa i molta història trista, però jo diria que no són majoria. Diuen que en cada comunitat de veïns n’hi ha un que fa la punyeta als altres, i és veritat, però normalment és només un. La majoria de la gent són simplement normals i corrents, i no es dediquen –els catalans menys– a escampar la seva intimitat a tot vent per respondre «sincerament» una enquesta que li fa per telèfon una persona anònima, i encara menys a desplaçar-se o a trucar ells mateixos a un número de pagament perquè necessiten «sincerar-se». Hi ha enquestes polítiques i sobre altres temàtiques que estan fetes més o menys professionalment per empreses solvents, i aquestes s’equivoquen només en un 10-15 per cent. I doncs, les preguntes més personals de moltes enquestes casolanes es fan amb mostres gens representatives i amb gens de fiabilitat. I fa ràbia que les publiquin els diaris com si fossin l’oracle de Delfos o la veu del papa de Roma... Ah, no, aquest exemple no serveix, perquè el que diu el papa de Roma sí que ho discutim. Volia dir la veu del dalai lama del Tibet, que és infal·lible.

La gent –ara sí– no és com els interessos econòmics d’alguns i la mandra d’uns altres ens volen fer creure. Creieu-me: hem de mirar més la gent de carn i ossos que tenim al voltant i no deixar-nos entabanar tant per la gent virtual al darrera de la qual, si grates, gairebé sempre hi ha negoci. I benvinguts els negocis de tota mena, eh?, que som en un país... Anava a dir «que som en un país lliure». No és així, no som un país lliure, però ja m’enteneu. O sigui, benvinguts els negocis, sempre que quedi clar que són negocis i no «la veritat», ni «la ciència», i ni tan sols «la majoria».


(Afegitó del 19 d’abril del 2008. Ferran Sàez rebla el clau: «Si ara mateix els dic que hi ha pocs catalans que hagin tingut problemes a la feina degut al seu aspecte físic, és probable que pensin que m’ho estic inventant. En canvi, si afirmo que “segons alguns estudis, un 10% de catalans han tingut conflictes laborals degut al seu aspecte físic” potser em creuran. En aquesta segona afirmació –que és inventada, com l’anterior– hi apareix un percentatge, i els percentatges imposen. Actualment, l’expressió numèrica 10% significa poc; 30% vol dir bastant; 90% és un sinònim de molt. De manera inexplicable, el personal s’empassa aquestes xifres sospitosament rodones i estandarditzades, sobretot quan s’afegeix allò de “segons alguns estudis” (per descomptat, no se citen mai). Molta gent creu al peu de la lletra collonades del tipus “només utilitzem un 10% del nostre cervell”, i n’infereix conseqüències imprevisibles. Al gènere incipient de l’estadística-ficció s’hi sol afegir el de la sociologia by the face. Hi ha pocs programes televisius o radiofònics que no disposin d’un telèfon-ratera per afaitar un parell d’euros als espectadors. D’aquestes cerimònies de la confusió n’acostumen a sortir percentatges incerts, però són utilitzats com si tinguessin la mateixa fiabilitat que un estudi acadèmic que ha costat cinc anys de feina. L’important és participar. Però pagant, és clar.» (Ferran Sàez Mateu, Avui 19 abril 2008)

(Afegitó del 28 d’abril del 2008. Un altre exemple. Aquests dies tots els diaris han publicat una notícia segons la qual un restaurant català molt famós –no penso fer-li més propaganda– ha estat considerat «el millor restaurant del món». La informació destacava que era «el quart any consecutiu» que aquell restaurant aconseguia el nomenament. També s’informava que l’enquesta l’havia publicada «la prestigiosa revista Tal». Doncs bé, segons que ha investigat l’escriptora Empar Moliner, «la prestigiosa revista Tal», si és prestigiosa, ho deu ser per això mateix que fa de premiar un restaurant que tothom coneix. I Moliner ha esbrinat també que en l’elecció dels «millors restaurants del món» participen alguns dels mateixos premiats. Per exemple, en la llista de «millors restaurants del món 2008» els números 4, 10, 11 i 27, i també uns clients molt relacionats amb el número 1, són membres del jurat. Casualitat? No: senzillament, barra, cara dura, presa de número. Quina és la tàctica? La mateixa de molts concursos: el qui organitza el guardó reserva el primer premi per a algú consagrat, posa els seus amics en els llocs següents, encarrega la festa de lliurament i les notes de premsa a una empresa de relacions públiques i tira al dret. El consagrat s’infla encara una mica més, els altres apareixen en segon lloc però amb el prestigi clarament acrescut perquè són «dels millors del món», i els organitzadors aconsegueixen sortir als diaris com a entitats «prestigioses». Només falta saber quin premi s’enduen els periodistes que escriuen i titulen de manera tan acrítica. Potser dinaran de franc? (L’article de Moliner, a El País, 28 abril 2008.)