divendres, 7 de setembre de 2007

Els fars d’en Marc Soler

«La mort dels fars és el final d’una manera de viure, el final d’un model de vida socioeconòmic de la costa, el final d’un tipus de paisatge: ara tot està en funció del turisme.»

Qui parla és en Marc Soler, que ha fet una recerca exhaustiva sobre Els fars de Catalunya. Un viatge sentimental per la costa (La Magrana 2007, 264 pàgines, 18 euros). I la conclusió és trista. Ja no hi ha vigilants que visquin als fars. Calanans, el Port de la Selva, s’Arnella, Salou, el Llobregat, la Punta de la Banya o Sant Carles de la Ràpita són enclavaments catalans on encara hi ha fars... però abandonats. Els dos fars que continuen en actiu, el del cap de Creus i el de Tossa, funcionen sense vigilant, són carcasses buides que fan una llum impersonal, sempre regular, frígida.

(No en queda ni un, només vigila la costa –i l’interior– aquest pobre faroner que ara escriu aquí. Tot i que a voltes tinc episodis de clarividència i m’adono que no vigilo cap litoral ni cap terra endins, sinó sols un far, el meu far, un far de pa i figa.)

Soler repassa en el seu llibre la història de les llanternes costeres des de l’origen, a mitjan segle XIX, i fins a l’extinció d’aquest ofici solitari l’any 1992, que van arribar les noves tecnologies fredes i metàl·liques. El recorregut temporal, doncs, arrenca «durant el regnat d’Isabel II, quan es decideix modernitzar tot el sistema d’enllumenat marítim d’Espanya, es crea el cos d’enginyers i el de faroners, amb escoles i reglaments. Això dura fins a l’any 1992, quan passen a ser funcionaris, els que ho volen, i a dir-se tècnics en senyals marítims o alguna cosa així» (Francesc Bombí-Vilaseca, Avui 15 juliol 2007).

Soler ha treballat a partir dels projectes dels enginyers que van dissenyar els fars i també amb els llibres i fulls de servei dels faroners –l’Il·lustre Cos de Torrers de Fars–, i amb postals antigues. També aporta el testimoni de primera mà de la companya Elvira Pujol, la darrera faronera del cap de Creus –s’hi va estar vint anys–, i nombroses citacions literàries d’autors que han parlat dels fars i del seu paper en aquest segle i mig de vida.

«Soler explica –continua Bombí-Vilaseca– que el far de Montjuïc és l’únic far en actiu a Barcelona, després de la Torre del Rellotge de la Barceloneta –“una llanterna a la qual es van instal·lar el 1911 quatre esferes de rellotge”, diu al llibre– i el del Morrot –“el primer far que recordo, i ja no existeix: el van tombar amb l’ampliació del port, a finals dels anys seixanta”. Per a què serveixen, avui? “[...] Ara no serveixen de gaire perquè hi ha el pilot automàtic, però fan companyia [la negreta és meva, del vigilant del far que reprodueix aquesta citació]. Es continuen utilitzant, els llums hi són, però no tenen res a veure amb l’antiga llanterna que feia voltes. [...] Quasi tots estan abandonats, deixats de la mà de Déu. Quan veig com està ara el del Port de la Selva, m’indigno.»

I jo m’indigno amb tu, amic Marc.

«A l’inici del llibre, estupend llibre –escriu Joan de Sagarra, Cultura/s, 29 agost 2007–, Marc Soler ens prevé contra el clixé romàntic que sol acompanyar els fars i la literatura que sobre ells sol cuinar-se.» Sagarra reprodueix el que diu Soler sobre aquest punt: «Els fars arrosseguen un halo romanticot que la realitat immediata desmenteix i que la història acaba posant on pertoca. [...] Ignoro quin grau de fascinació o atractiu, si es que n’han tingut mai cap, han exercit els fars del litoral català sobre la gent del país, malgrat que, de manera intermitent, els mitjans de comunicació s’hagin fet ressò de la seva existència en qualsevol dels gèneres periodístics i que jo mateix hagi participat en la cerimònia, no sé si dir-ne, de la confusió. [...] Una cosa és segura: si mai els fars catalans han despertat cap entusiasme, de ben segur que no ha estat per la seva espectacularitat [...]. Són, si es vol dir així, uns fars d’estar per casa.»

I acaba Sagarra: «Marc Soler ens parla, per exemple, de les condicions que havien de complir els aspirants a faroners: tenir com a mínim 21 anys i no passar dels quaranta, saber llegir i escriure, conèixer les quatre regles d’aritmètica “amb números enters”, ser de “bona conducta moral” i “no tenir defectes físics que dificultin l’exercici de la professió”.»

I ara ve quan em demanareu si compleixo les condicions mínimes: la de l’edat no, saber llegir i escriure sí, les «quatre regles» més o menys –perquè encara no sé prou bé com funcionen les calculadores electròniques i gairebé tot ho haig de fer a llapis, i per això encara sóc capaç de recordar les regles–, de defectes físics en tinc molts però no m’impedeixen exercir i, finalment, la gran pregunta sobre la «bona conducta moral». Coi, doncs..., és que no sé què dir, ací, quina pregunta més difícil.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)