dissabte, 29 de setembre de 2012

Búlgar

per Miquel Adrover

Els búlgars entenen perfectament les llengües eslaves meridionals, o sia el macedoni (que no és sinó un dialecte búlgar), el serbocroat i un poc l'eslovè. Per exemple, allà on, per dir "salut!" els búlgars diuen na zdrave, els eslovens diuen na zdràvie.

Les coses canvien quan es tracta de llengües eslaves occidentals (txec i eslovac) o orientals (ucraïnès i rus). Molts de búlgars parlen rus perquè l'estudiaren a escola, però als qui no l'han estudiat els costa. Només una mostra: per dir "no ho entenc", els búlgars diuen ne rasvíram i els russos nyè ponimaiu.

Dit de passada, els búlgars, per fer que "sí" (da) remenen el cap de dreta a esquerra i viceversa, i per a ells el "no" (ne) es fa amb un moviment de dalt a baix. Just a l'inrevés de nosaltres. El problema ve amb búlgars que comencen a parlar la nostra llengua, que no sabem mai si fan que sí o que no: sempre hi ha la sospita d'una interferència gestual.

De totes les llengües eslaves, el búlgar és la més fàcil per a nosaltres. No declina ni té vocals palatalitzades com el rus, ni un sistema tonal com el serbocroat (en serbocroat, per exemple, grad vol dir, segons que es pronunciï amb to ascendent o descendent, "ciutat" o "calabruix"). En búlgar el sentit de grad es dedueix del context, perquè es pronuncia igual tant en un cas com en l'altre.

La part difícil del búlgar és la doble sèrie de verbs, perfectius i imperfectius, i l'existència, com en grec antic, de l'aorist.

El sistema fonètic búlgar és molt simple: les cinc vocals a, e, i, o, u, més una vocal neutra, que compareix tant en posició àtona com tònica, talment el cas del nostre català. Per exemple, pét, amb é tancada, vol dir "cinc", mentre que pët és "camí" o "vegada", pronunciat exactament com el nostre "pet" (ventositat).

Hi ha una tendència molt forta, en la major part de parles búlgares, a pronunciar com a vocal neutra la a àtona, i a fer u la o també àtona. Deu esser influència del català oriental... Per exemple, avió, que s'escriu samolet, se sol sentir com a sëmulet, i coprina (seda) se sol pronunciar cuprina.

Ah, la capital és SÒfia, no SofIa, per bé que el nom de dona, Sofia, s'accentua, com en català, damunt la i.

L'espectre de l'alfabet ciríl·lic, que tant espanta els qui no l'han abordat, és una llegenda. Us puc assegurar que, per poc dotats que sigueu, si posau els colzes damunt la taula, el dominareu en mitja hora o, a tot estirar, en una: la major part de les lletres coincideixen amb les del nostre alfabet llatí.

Això sense comptar que el búlgar és ple de llatinismes: fassul és el nostre fesol i també la "mongeta". D’altra banda, "gràcies" és blagodarià, però de fet tothom diu mersi.

Dovísdane, doncs, o sia "a reveure" (tot i que en lloc de dovísdane, la gent diuen ciao).

Migjorn, novembre 2004 (reproduït a la desapareguda revista infoReflex en la mateixa data)

dissabte, 15 de setembre de 2012

Els primats poden aprendre a parlar?

per Núria Puyuelo

És perfecte el llenguatge? Els primats poden aprendre a parlar? Com seria el món amb només una llengua? Aquestes són només algunes de les qüestions que s'exposen a Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to), un assaig de Jesús Tuson que constitueix una lliçó magistral sobre lingüística, una matèria que l'autor domina a la perfecció després d'haver estat quatre dècades professor de la Universitat de Barcelona. El llibre és, doncs, un assaig divulgatiu i proper sobre la ciència del llenguatge en què Tuson intenta revelar tots els secrets d'aquesta capacitat innata i exclusiva que tenim l'espècie humana.

El lingüista reflexiona sobre la facultat del llenguatge. Construïm tot el nostre món a través de la llengua: els pensaments, els sentiments, la cultura, la parla... Gràcies a les paraules, som capaços de donar noms al món que ens envolta –fins i tot tenim paraules que es refereixen a realitats imperceptibles, com per exemple justícia, amor i odi–, podem ordenar i classificar la realitat. Tenim l'habilitat innata de fer construccions sintàctiques i la capacitat de narrar el món, gràcies a les estructures formals que ens ofereix el llenguatge. “Aquesta dimensió sintàctica és del tot inexistent en el món animal, excepte en el cas dels sapiens”, assenyala Tuson.

El llenguatge té una creativitat incomparable: la llengua ens dóna eines per parlar de qualsevol cosa i per mitjà de les seves unitats de so (entre vint i quaranta en la majoria de llengües) podem construir un nombre infinit de combinacions. El llibre explica com a partir de les formes de referència temporal que incorpora la llengua els humans podem parlar del passat, del present i del futur, és a dir, podem recordar i fer previsions de futur.

Tuson també fa referència a l'aprenentatge sorprenent que fan els infants del llenguatge. Explica com amb molt pocs anys els nens són capaços d'aprendre el sistema expressiu i comunicatiu més complex que mai s'ha trobat en la naturalesa. “Una criatura, a partir dels dos anys i mig, adquireix cada dia una mitjana de tretze paraules”, remarca el lingüista. També recorda el fracàs dels experiments que es van fer al llarg del segle XX amb alguns primats amb l'objectiu que articulessin alguna paraula i dedica un apartat a parlar de l'origen del llenguatge i de l'escriptura.

L'autor fa una crida davant del perill imminent que diverses llengües puguin desaparèixer en pocs anys. Actualment encara n'hi ha unes sis mil al món, tot i que n'hi ha gairebé cinc-centes que estan en perill de mort imminent, com ara la llengua sheni, de Nigèria, amb només sis parlants, o, a Bolívia, la itonama, amb deu. En aquest sentit, Tuson afirma que la desaparició de llengües és una mutilació de la humanitat.

També trenca alguns prejudicis lingüístics molt estesos. Hi ha qui creu que hi ha llengües de cultura i d'altres d'estar per casa, de locals i d'internacionals. Totes aquestes creences, segons Tuson, són “apreciacions populars el fonament de les quals és la ignorància” i porten implícita “la presumpta supremacia d'unes poques llengües per damunt de la resta”. Pel que fa a la immersió lingüística, el lingüista assenyala que és “la manera més eficaç i natural de regalar a una criatura una llengua més”. A més, assegura que qualsevol llengua pot ser apresa, si es donen les condicions adients, i que per tant no es pot afirmar que hi hagi llengües més difícils que d'altres.

El llibre, estructurat en tres parts, inclou al final de cada capítol textos, esquemes, il·lustracions i referències bibliogràfiques que complementen la informació exposada.

(Adaptació de la ressenya publicada a El Punt Avui, 19 gener 2012)

dissabte, 1 de setembre de 2012

Traducció i majordomia

per Carola Saavedra, escriptora

La feina del traductor és una de les més ingrates que hi ha, és un d’aquells casos en què (si tot va bé) quan el professional és molt bo ningú no en percep l’existència. Com un majordom, només el recordem quan alguna cosa va malament: manca xampany, s’ha acabat el caviar, s’ha calat foc a la cuina. Incidents dels quals nosaltres, com a lectors, com a visitants il·lustres ben escarxofats a la sala d’estar, ni tan sols n’hauríem de tenir coneixement, però per culpa del majordom (sempre és ell), ens sorprèn l’estranya inquietud en el rostre de l’amfitrió, o potser el primer fum que s’escola cuina enfora.

Quan alguna cosa falla i la traducció és dolenta, en general els motius es poden incloure entre dues categories extremes: o bé el traductor l’ha espifiat per no haver respectat el text original, o l’ha espifiat perquè l’ha respectat massa. En el primer cas, el lector acaba llegint sense adonar-se’n una cosa que desvirtua el que l’autor havia escrit, perquè la traducció no respecta el seu estil ni el ritme triat, o de vegades li suprimeix paraules, fins i tot frases senceres, com si fossin un destorb i poguessin ser eliminades sense problemes. En el segon cas, el lector es troba davant d’una mena de palimpsest no desitjat en el qual el text original se superposa a la traducció. Les raons poden ser diverses: posant per cas, que la traducció està feta al peu de la lletra, o que manté l’estructura sintàctica de l’original i llavors provoca una reacció d’estranyesa que l’autor no volia pas causar.

I per utilitzar una altra imatge (deixem en pau el majordom), si la traducció fos una dona, en el primer cas s’hauria sotmès a tantes cirurgies que no quedaria res de la seva cara d’abans. El segon cas seria una pel·lícula de sèrie B: una jove seductora que al girar-se deixa a la vista una cua de sargantana, o unes potes de cabra. El lector, que s’assabenta així de la veritable naturalesa que s’amaga rere la jove, no es deixarà entabanar tan fàcilment pel seu atractiu.

Perquè en el fons una traducció és sempre això, una dona més o menys seductora que amaga la pota de cabra i mira d’evitar de totes totes que siguem conscients de l’aberració. L’èxit de la traducció depèn del talent per vestir, maquillar, amagar aquest detallet, però sense que la dona perdi la frescor original.

Qui va expressar de la manera més radical aquesta idea de la traducció com a aberració va ser Thomas Bernhard, escriptor austríac conegut per les seves declaracions extremades. En un documental fet l’any 1986 [...] deia, amb el seu to característic: «Un llibre traduït és com el cadàver d’un autor, mutilat fins que es torna irreconeixible. (...) Els traductors són terribles. (...) Per a què serveix una traducció?»

No és casualitat que els llibres de Bernhard siguin famosos per la desesperació que provoquen als traductors. Frases llarguíssimes, de vegades d’una o dues pàgines seguides plenes d’oracions i connectors intercalats, que porten fins al límit la sintaxi alemanya i que moltes vegades «peten» en traduir-les a llengües d’estructura diferent [...].

Bernhard té un llibre, anomenat Watten, la traducció del qual és del tot impossible. El Watten és un joc de cartes típic dels Alps i només existeix allà, no hi ha jocs semblants. La qual cosa no seria un gran problema si no fos que el llibre està tot sencer estructurat al voltant d’aquest joc, i que la paraula Watten (com a substantiu o com a verb) es repeteix cada dues frases. En un cas com aquest, un traductor paranoic podria concloure que allò forma part d’un pla envitricollat concebut per l’autor a fi d’impedir sigui com sigui que es pugui traduir el llibre. Sí, sembla una exageració, però tenint en compte les paraules de Bernhard a l’entrevista [...], no seria una hipòtesi tan absurda.

No cal, però, la misantropia de Bernhard per fer parar boig un traductor. Hi ha l’exemple de Kafka, l’expressió «ungeheures Ungeziefer» del qual, a La transformació (o La metamorfosi), traduïda com a «insecte monstruós», és de fet una paraula intraduïble que plana per tot el llibre. A l’imaginari popular hi ha la idea que Gregor Samsa es desperta d’un somni intranquil convertit en una cuca, la panerola famosa de Kafka. Però Kafka, de fet, en cap moment especifica en quin insecte s’ha convertit Samsa, i potser aquesta és una clau de l’obra.

Kafka no tria la paraula Ungeziefer per casualitat. Ungeziefer es pot traduir per insecte, però en alemany no es refereix als insectes en general, sinó més específicament a les plagues d’insectes, a insectes nocius. L’alemany, ja que hi som, és una llengua que no diu vaguetats. Al contrari: si els esquimals, com s’assegura, tenen vint paraules per al color blanc, els alemanys en tenen vint per a cadascun dels colors de l’univers.

Però tornem a Ungeziefer. No és qualsevol insecte, sinó un de desagradable, dels que porten malalties, dels que malmeten collites. I això no és tot, cal anar a l’origen de la paraula. Ungeziefer ve de Geziefer, paraula bíblica que es refereix a un animal que pot ser ofert en sacrifici. Llavors tenim Ungeziefer, en què el prefix alemany un- significa negació; per tant, és un animal que, segons els preceptes bíblics, no pot ser sacrificat. Això inclou insectes, per descomptat, però també camells, cabres, sargantanes. O sigui, és una altra cosa.

Gregor Samsa, que fins llavors havia fet servei (com un sacrifici) a la família, i a la societat en general, de cop i volta perd aquella utilitat. En despertar d’un somni intranquil, Gregor Samsa ja no podria fer cap ofrena, no servia per a res. Aquesta lectura està avalada per les darreres pàgines, quan, després de la mort de Samsa, els pares miren amb nous ulls la seva germana i tot d’un plegat la troben una noia prou bonica.

Però tornem a la traducció. Kafka tria la paraula Ungeziefer, que comporta totes les connotacions anteriors. Ara bé, en portuguès no existeix la paraula corresponent [ni en català]. Al capdavall, un insecte no és Ungeziefer; un insecte, segons el diccionari etimològic, amb prou feines és un Insectum, animal ‘tallat pel mig’. Què ha de fer el traductor? Doncs res, si és un bon traductor, escriu «insecte monstruós» i llestos; si és un traductor dolent, escriu «escarabat». Queda per als acadèmics, per als estudiosos de Kafka i per als aficionats que decideixin dedicar-s’hi més aclarir l’origen i les possibilitats de la paraula.

Per aquestes i altres raons sempre m’ha semblat curiós que es parli tant de l’angoixa davant el full en blanc i tan poc de la que es té davant el full escrit. Què fer davant un text que ens desafia amb un munt d’exigències? Què fer davant d’un Watten? O d’un Ungeziefer? Quina solució es pot trobar per al que no té solució? És la pregunta que el traductor es fa a cada pàgina, sabent que faci el que faci, com el majordom, sempre serà el culpable. Al capdavall, com tots sabem, el traductor és un traïdor.

Però el fet és que el necessitem. Perquè si tenim sort, amb una mica d’esforç podem aprendre anglès, francès, espanyol. Però rus, per exemple? Certament, molts ens morirem sense saber rus. I no passa res per no parlar en rus. Però per què ens hem de morir sense haver llegit Dostoievski? Fins fa poc, Dostoievski era traduït a través del francès. De fet, fins fa ben poc era molt comú que les traduccions fossin de segona mà. O sigui, es traduïa Dostoievski, Brecht i molts altres a partir del francès, cosa que sovint convertia les traduccions en una mena de telèfon sense fil, un joc dels disbarats, en Pau que li diu a en Pere que li diu a en Berenguera, i finalment el que ens arriba a les orelles, o més ben dit, als ulls, és vés a saber què. Al final sembla que ningú sabia rus.

Continuem sense parlar rus (hi ha poques excepcions), i mai no coneixerem el rostre original d’un Raskólnikov, per bona que sigui la traducció; mai no seguirem el ritme de les paraules originals, els seus gestos, mai no coneixerem el to exacte de la seva veu, mai no tindrem accés a les tries exactes de l’autor.

Doncs bé, i què hi fa? Millor un Raskólnikov amb peus de cabra que cap Raskólnikov.

(Adaptació d’un extracte de l’article publicat amb el títol «Bestiários» a la revista mensual Rascunho, Curitiba, febrer 2012)