dilluns, 30 d’abril de 2007

Gràcies, Montilla (i 2)

He rebut més de vint comentaris sobre aquest article. Aclariments telegràfics enmig d’aquest mig pont –jo sóc al despatx, però–: si algú hi ha vist una lloança a José Montilla, s’equivoca, potser perquè no m’he explicat prou bé; si algú es pensa que això és una justificació del tripartit, comet una errada greu, tal vegada per culpa meva; però si algú pensa que m’he begut l’enteniment en dir que m’estimo més Montilla que Mas, segurament no s’equivoca pel que fa a l’enteniment meu, però si us plau, que torni a llegir l’article amb atenció.

El nucli d’aquest article és constatar el final d’una ingenuïtat, que potser no és exactament la meva ingenuïtat, perquè jo ja fa temps que vaig deixar de creure en aquesta casta partitocràtica que ens domina, sinó el desencís “definitiu” sobre la via autonomista que he pogut constatar al meu voltant, en molta gent. Dir que prefereixo que mani a Catalunya el qui ha sigut instrument per treure la bena de molts ulls i no qui sé que mirarà de tornar-nos-la a posar, no té res a veure amb sobiranies ni amb nacionalismes i ni tan sols amb Catalunya: és una reflexió purament antropològica. Tothom o gairebé tothom, si és prou madur i no vol viure aïllat del món que l’envolta, s’estima més saber la veritat que estar permanentment en l’error. Conèixer la veritat del món que ens envolta és l’únic camí que ens pot apropar, tal vegada, a mirar de canviar-lo. La narcosi només és acceptable quan els patiments són insofribles i hom ja només pensa a oblidar-se de tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

divendres, 27 d’abril de 2007

Gràcies, Montilla

Gràcies, president Montilla, perquè ens has obert els ulls. El president Pujol ens va tenir entabanats, hipnotitzats, encantats, obnubilats, durant anys, fent-nos creure que érem alguna cosa més que el que som. I no, érem dins una il·lusió, en una bombolla, atrapats per una farfolla, envescats al voltant d’una bola. No era veritat que fóssim res més que el que som ara, una comarca fosca d’Espanya, i tu, president Montilla, ens ho has fet veure amb una claredat com si fos de dia –encara que sigui de nit, encara que continuem, i ja fa segles, envoltats d’ombra i de tenebres. Ha quedat clar que des del mateix moment que et vas presentar a les eleccions, qui et va designar era un senyor de Madrid, el president del Govern espanyol. Una mica com amb Tarradellas, que el president espanyol de l’època, exministre de l’anterior Movimiento, se’l va trobar disposat a col·laborar en la maniobra i és així que va néixer tot plegat. Aquest Estat el va dissenyar, muntar, collar, recollar, lligar i relligar i blindar Franco, i no l’ha tocat ningú. Només hi han fet retocs.

El president Maragall ja ens havia donat pistes de com podien anar les coses amb els nous governants enfilats a Sant Jaume –amb el senyor Zapatero al balcó–, com quan va despatxar el seu conseller en cap a petició del mateix senyor de Madrid, poques hores després d’haver dit que no hi havia motiu suficient per fer-lo plegar. Però tot això són coses dels partits, podríem pensar, és fins a cert punt lògic que si el president de la Generalitat és d’un partit d’obediència espanyola, com és el PSOE, cregui els qui manen en aquest partit. Això és la democràcia: aquí, mana qui té més escons al Parlament el dia de la investidura. I no em queixo: és així.

Però tot plegat no em ve d’aquí, jo vaig més enllà, president Montilla, t’he de donar les gràcies perquè tu ens has fet veure amb claredat que tot això de la Generalitat, l’autonomia, l’Estatut, tot és una immensa martingala, una obrepció, una butllofa, una nyepa. Ens has fet veure la realitat: som una província d’Espanya, i no precisament de les més ben considerades ni tractades, des de cap punt de vista. Montilla ens ha ensenyat amb molta claredat que Catalunya, jurídicament, legalment, no és res. És una quadriputació i para de comptar. L’actual Generalitat no és la Generalitat de Catalunya, que és una denominació històrica traïda des de fa gairebé trenta anys amb aquesta usurpació del nom per la realitat de fira que hi ha avui. Perquè el que tenim és una província, un compartiment, una caseta del gos, unes golfes amb una mica de maquillatge fet de parleria i de cerimònia, i encara gràcies.

Sí, m’estimo més Montilla que Mas. Amb Mas tornaríem al narcòtic, a la hipnosi, als jocs de mans d’un nou Pujol, cada dia de cada dia i cada cap de setmana fent veure que és president d’alguna cosa més que un pati de veïns. Com ens va enganyar. Tant per tant, m’estimo més la veritat, encara que sigui dura. No hi ha pitjor cosa que uns pares que sobreprotegeixen tant la criatura que quan s’adonen ja els ha fet els quaranta anys i encara pensa en ninos i pepes.

Si continuo pensant que sobreviurem? Sí, continuo pensant el mateix. Sobreviurem malgrat les estructures polítiques que ens han imposat, malgrat els cappares que fan veure que manen en aquesta mena de regidoria multiprovincial, perquè som forts. Som capaços de tirar endavant, som un poble resistent. Ho duem a la sang. I en això de la sang no hi ha cap racisme. Molts dels nostres millors homes i de les dones més valentes del nostre país no són d’aquí, o els seus pares i mares no van néixer aquí. La nostra sang és una sang sense RH.

En aquest article no hi ha cap ni una gota d’ironia ni de sarcasme. Pujol ens va enganyar fent-nos creure qui sap què, amb el seu posat de reietó i les ínfules de governant viatjat i poliglot. President de què? President de nyigui-nyogui, de joguina, de mantega, de paper de fumar… de per broma, això era el senyor Pujol, el senyor Maragall, això és el senyor Montilla. Però és amb Pujol que hem d’estar emprenyats, per haver-nos enganyat, per haver-nos tractat com criatures que és millor que no coneguin la veritat, que no ens faci mal. Montilla és sincer. Montilla no està per orgues.

Visca, doncs, el nostre governador Montilla, que ens ha fet de poli dur, de pare seriós i responsable un cop arribats l’adolescència (al cap de vint-i-set anys, però és que ara les adolescències s’allarguen, ho diu tothom). Visca Montilla, que ens ha fet descobrir, finalment, que el nostre niu que semblava calentó i més o menys arregladet per fora, és un niu sense arbre que l’aixoplugui. Per això se’ns pixaven al damunt i havíem de dir que plovia, però a vegades ens demanàvem: com és que plou?, i el sostre? Gràcies a vostè, Montilla, coneixem el que som. Sabem que no tenim casa, ni tan sols un arbret de plàstic. Som una branca que fa veure que és autònoma, ha, ha. Gràcies.

(I tot aquest devessall de lletres, que han sortit a raig del teclat, sense haver llegit encara López Tena. Potser que no el llegeixi.)

Vegeu: Gràcies, Montilla (i 2)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

dijous, 26 d’abril de 2007

Llibres de Sant Jordi

Tots barrejats, vet ací els llibres que he regalat o m’han regalat en aquest Sant Jordi. Fem un joc, si algú en té ganes: si algú encerta els que he regalat jo i els que m’han regalat a mi, n’hi regalo un dels de la llista, el que triï, fins i tot el de Boswell, que em consta que val una pasta gansa. Seré honrat.

- Life of Samuel Johnson, LL.D., de James Boswell
- Michael Kohlhaas, de Heinrich Von Kleist
- They Came Like Swallows, de William Keepers Maxwell Jr.
- Le Grand Meaulnes, d’Alain-Fournier (Henri Alban Fournier)
- Of Love and Hunger, de Julian Maclaren-Ross
- Àcid sulfúric, d’Amélie Nothomb
- The Adventures of Wesley Jackson, de William Saroyan
- El preu de ser catalans, de Patrícia Gabancho
- The Prime of Miss Jean Brodie, de Muriel Spark
- All the King’s Men, de Robert Penn Warren
- Catalunya sota Espanya, d'Alfons López Tena

Ja us vaig explicar –una pista– que d’obres de ficció només llegeixo “clàssics” –mínim deu anys, però si són més i continua reeditant-se encara millor, més garanties de qualitat–, i la majoria dels meus amics ho saben. És clar que a l’hora de regalar també procuro regalar clàssics...


(Afegitó del dia 5 de maig: L'hooooora! S'ha acabat el temps de les apostes i no ho ha encertat ningú. No era fàcil, ho reconec. Ara he senyalat en negreta els llibres que vaig regalar jo; la resta, doncs, són els que em van regalar. Tinc molt bons amics. Ja n'he llegit tres i en un parell de setmanes em penso que els hauré llegit tots tret del de Boswell i el de Warren, que me'ls guardo per a l'estiu. Si algú vol una opinió personal sobre algun d'aquests llibres en concret, que me la demani en privat, perquè em penso que aquí no en faré cap ressenya: els que valen la pena de debò ja han tingut centenars de crítiques prou bones a les quals la meva no afegiria res.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)
(Per què no escric)

dimarts, 24 d’abril de 2007

Fets diferencials (X): Sant Jordi pencaire

Una de les coses amb què se'ns coneix al món, als catalans, és que som pencaires. Per això em sembla força adequat que la gran festa d'ahir, amb milers de milions de persones (o més) –com diria Iu Forn– traginant llibres i roses amunt i avall pels carrers de tot el país, sigui un dia feiner a Catalunya.

Cada any hi ha qui posa això en qüestió, i fa una campanya per aconseguir que es declari festiva la diada de Sant Jordi. No hi estic d'acord. Segur que hi ha molta gent que ho aprovaria, perquè a ningú no li fa nosa un dia més de festa –o també es podria canviar pel dilluns de la segona Pasqua, ara que ens el canvien de dia per motius polítics*, o altres opcions, i ja veieu que no hi estic tancat del tot–, però perdríem de cara enfora un tret distintiu, diferencial. La gran festa que aplega tots els catalans és un dia de feina. I si és dilluns, com ahir, encara més. Quin tip de pencar...

I el neguit de trobar un forat a mig matí o al migdia, per escapar-se a cercar un llibre que saps que l'han de tenir a La Central i enlloc més –la Ramoneda no falla–, o allò de quedar al carrer amb els de casa al vespre, al capdamunt de la rambla, tots ben cansats i alhora satisfets, cadascú amb les seves històries laborals curioses del dia, i perdre's entre la multitud, mirant molt, i admirant-nos més, i deixant que l'ambient se'ns endugui? I l'estranyesa que causa tot plegat als estrangers que ens visiten? Creieu que tot plegat és possible si fem festa? Voleu que sigui un dia més de platja i futbol? Voleu que ens deixem perdre tot aquest encís tan peculiar?

*(Pot semblar impossible però és veritat: enguany els senyors polítics han decidit que la festa tradicional del dilluns de la segona Pasqua, una festa que ens diferencia dels espanyols però ens agermana amb nord-americans, alemanys i em penso que també anglesos, i potser altres pobles..., no és quan toca, o sigui, l'endemà de la segona Pasqua, i per tant el dilluns 28 de maig, tal com la fan tots aquests altres països, sinó quan els va bé als senyors polítics de la cosa nostra d'aquí, que en aquest cas serà el dilluns 4 de juny, l'endemà d'un diumenge qualsevol. I si no ens agrada diuen que ens hi posem fulles.)

Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls
Fets diferencials (IX): Un poble indòmit

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

(Per què no escric)

diumenge, 22 d’abril de 2007

Fets diferencials (IX): Un poble indòmit

El que vaig escriure ahir m’ha fet pensar després, rumiant-hi, que el fet que el català sobrevisqui, amb la història que ha tingut al darrere de persecucions i d’opressió política, social, cultural, de foment institucional i sistemàtic de l’autoodi, és una mena de miracle col·lectiu. I aquest miracle em fa ser conscient alhora que haig d’estar molt orgullós del meu país i de la meva gent, si ho puc dir així, sense penjar-me medalles que no són meves. Orgullós amb un tipus de satisfacció diferent de la prepotència vencedora i superbiosa que senten els membres d’estats, països i nacions imperialistes i triomfants, que segurament deuen estar molt cofois del que han aconseguit els seus connacionals amb sang i foc, presons i desterros, multes i penes. Jo estic orgullós del que ha fet el meu poble: simplement, ha resistit. No crec que hi hagi cap altre poble a la terra –jo no en conec cap– que pugui dir el mateix que pot dir el poble català: malgrat tot, després de segles de repressió, hem resistit!

Continuarem resistint? Aquesta és la pregunta. Contesto de seguida: sí, això ho duem a la sang. M’agradaria que les generacions vinents, (el/le)s nostres fill(e)s i (el/le)s nostres nét(e)s, tinguessin un altre paper a fer en aquesta història, per exemple el de gestionar la normalitat d’un país independent i fer-lo pròsper i acollidor i solidari i més coses, però si no, si encara estem condemnats a ser escla(u/ve)s durant molt més temps, deixeu-me clamar ara a les generacions que ens succeeixin: coratge, catalan(e)s, estigueu orgullos(o/e)s de vosaltres i de l(e)s vostres (p/m)ares, perquè continuem resistint!

(Avui, ja ho veieu, estic de més bona lluna que no pas ahir.)


Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots
Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls

(Per què El vigilant del far)
(Per què no hi ha comentaris al bloc)
(Per què no escric)

dissabte, 21 d’abril de 2007

Fets diferencials (VIII): Obrir els ulls

«A vegades ha de venir algú de fora per fer-te veure el més obvi: que el llistat de víctimes de la persecució del castellà a Catalunya és inacabable. Fixeu-vos, si no, en el pobre Pepe Rubianes. Pel sol fet d'actuar en castellà, ha tingut el teatre buit cada nit durant 10 anys. També ha patit el boicot de la televisió pública catalana, que mai no l'ha convidat a cap dels seus programes. Més sort, si ho podem dir així, han tingut els Estopa: TV3 els ha entrevistat en tres ocasions, però sempre amb traducció simultània a la variant garrotxina del català.

»Per Sant Jordi, escriptors en castellà com Antonio Gala o Lucía Etxebarria ja saben que tenen l'entrada prohibida a Catalunya i que les seves piles de llibres acaben sempre escampades per terra. Més o menys el que li passa a La Vanguardia, que ja és l'únic diari en castellà que queda als quioscos. La històrica capçalera resisteix heroicament gràcies al voluntarisme de la gent que hi treballa i a les aportacions desinteressades de ciutadans que no volen que el castellà mori a Catalunya. Amb tot, els seus exemplars, cada dos per tres, apareixen cremats.

»Al Barça, els pocs jugadors que encara gosen utilitzar el castellà amb la premsa són automàticament apartats de l'equip i destinats al gimnàs –cas de Ronaldinho–, on el seu company Oleguer, amb el suport de la junta directiva, els sotmet a un programa de xoc per inocular-los el virus de l'independentisme. I al cinema, els ciutadans (de segona) que, rebuscant a la cartellera, opten per anar a veure una pel·lícula en castellà ja saben que tindran les pitjors sales i els pitjors horaris, i a l'entrada seran insultats i vexats per la mateixa colla de radicals que apedreguen Joan Manuel Serrat o Manolo García per cantar en castellà.

»I sí, és veritat que a Catalunya se celebra la Feria de Abril, però encara és més cert que no ha rebut mai ni un sol euro de subvenció de les institucions. I sí, a un andalús d'origen com Justo Molinero se li han concedit llicències de ràdio, però amb la condició que al festival de Can Zam només s'hi pot escoltar música en català d'exmembres d'Els Setze Jutges.

»I sense anar més lluny, Catalunya deu ser l'únic país del món on el president del govern no és la persona més preparada, sinó qui va poder acreditar un RH autòcton més elevat, qui va mostrar més cognoms nostrats en el seu arbre genealògic i qui va superar amb millor nota l'examen de nivell C de català obligatori per a tots els candidats.»
(Albert Om, Avui 17 abril 2007)

(Em sembla un bon resum de tot plegat, però alhora em fa por que passi una mica de temps i hi hagi algú que llegeixi això i ho entengui literalment. Per tant, i esguerrant de manera barroera i imperdonable l’elegant ironia amb què Albert Om havia plantejat el tema (per si un dia arriba a la pàgina de l’Avui o aquí mateix algun marcià... de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete i és capaç d'entendre el català i llegeix això –un munt d’utopies seguides, ja ho veieu– i pensa que el que diu Om és la realitat), aclarisc: Pepe Rubianes actua en castellà a Barcelona des de sempre, i el conviden sovint a anar a TV3 i té força èxit també entre molts nacionalistes, que darrerament l’han convertit en una mena de símbol; els d’Estopa, que canten en castellà, surten a TV3 gairebé cada dia (cada setmana més d’una vegada, això segur) i sense cap mena de traducció simultània (mai no es posen subtítols a TV3 ni traducció simultània a Catalunya Ràdio, quan parla algú en castellà), i el mateix quan canta Serrat o Manolo García o altres en castellà, mai no es planteja cap problema; Antonio Gala i l’Etxebarría, com la Carmen Posadas, l’Elvira Lindo, el Javier Marías i un llarguíssim etcètera d’escriptors castellans vénen per Sant Jordi –demà-passat els veurem al carrer: són centenars– a Catalunya, o molts altres cops al llarg de l’any, quan els peta, i s’omplen les butxaques de diners amb els milers de llibres en castellà que venen als catalans sense cap mena d’entrebanc; La Vanguardia és el diari que distribueix més exemplars a Catalunya, i al seu costat hi ha altres diaris castellans com El País, l’edició castellana d’El Periódico, El Mundo, Expansión, 5 Días, l’ABC i tants altres, al costat dels quals els exemplars dels diaris catalans fan més aviat pena; al Barça només parlen en català els jugadors catalans de soca-rel, és a dir, Oleguer de manera sistemàtica, i Xavi, Puyol, Valdés i algun altre quan els ve de gust –no pas els grans cracs com Ronaldinho, Deco o Messi, i ni tan sols Andrés Iniesta, criat aquí–, mentre que els altres tots parlen en castellà i n’hi ha algun, com Eto'o, que s’enfada i tot quan algú li parla en català; si vas al cinema, és molta casualitat que trobis una pel·lícula en català i en els pocs cines en què n’hi ha normalment al costat hi tenen una altra sala més gran on projecten la mateixa cinta en castellà, perquè no es queixin els castellans, ja que les queixes dels castellans són les úniques que fan tremolar molta gent; la Generalitat, la Diputació de Barcelona i els ajuntaments de Barcelona, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs i altres subvencionen cada any molt generosament la Feria de Abril que organitzen els andalusos de Catalunya, i allà només s’hi sent parlar castellà i cançons castellanes i balls andalusos; el president actual de Catalunya no té el nivell mínim de català que s’exigeix als funcionaris (és una manera de dir: s’exigeix, com a màxim, un paper que molts aconsegueixen d’estranquis, i amb això en tenen prou, no tenen gairebé mai l'obligació de fer servir el català per a res; doncs bé, el president de Catalunya ni tan sols ha hagut de fer l’esforç d’aconseguir el paperot dels dallonses). Aquests són els fets. Ara, si el marcià de Valladolid o de Logronyo o d’Albacete vol parlar d’alguna altra cosa sobre aquesta temàtica o fer alguna valoració suplementària, endavant.)

(El fet diferencial d'aquesta reflexió és que caldria veure si hi ha cap país que pugui aguantar aquesta situació tan galdosa sense clamar al cel, sense anar a l'ONU a queixar-se cada dia, sense remoure el món explicant-li la nostra tragèdia: els catalans patim un genocidi cultural i nacional cada dia i al damunt –això és el més greu– ens acusen d'opressors a nosaltres.)


Fets diferencials (I): Els nounats
Fets diferencials (II): Els difunts
Fets diferencials (III): Madrid-Barcelona
Fets diferencials (IV): Guti
Fets diferencials (V): El Real Madrid
Fets diferencials (VI): Llengües prohibides
Fets diferencials (VII): Els boicots


(Per què El vigilant del far)
(Per què no hi ha comentaris al bloc)
(Per què no escric)

dimecres, 18 d’abril de 2007

Per què no escric

No escric per fer-me conèixer, no escric perquè em pensi que ho faig molt bé, no escric perquè vulgui fer-me famós ni per triomfar, no escric perquè em facin comentaris –i per això no hi tinc activada l’opció de fer-ne, tot i que n’hi ha molts que m’escriuen, i jo ben content, m’agraden els comentaris que queden en la intimitat i miro de contestar-los tots, i de vegades fins i tot demano permís als remitents per reproduir-los–, no escric perquè em considerin més bé, no escric perquè vulgui que em llegeixi molta gent, no escric perquè parlin de mi, no escric per enriquir els altres ni per compartir sentiments, no escric per generositat, no escric per fatxenderia, no escric per humilitat, no escric per guanyar diners, no escric per passar a la història... no escric per res de tot això.

Escric perquè ho necessito jo per esbravar-me i també perquè em penso que convé als que m’envolten. Si no escrivís, esclataria. I si esclates, a més de fer-te mal tu, esquitxes.

(Qüestió de llengua: si no vols explicar els motius pels quals escrius, sinó que vols refutar motius que la gent podria pensar que et fan escriure però que en realitat no són els que et fan escriure, no hi ha cap manera de titular-ho que no sigui equívoca. La gent que llegeixi aquest títol tendirà a pensar: «I ara, aquest ho deixa córrer o què?» És clar que podria haver-ho titulat «Per què escric?», però aleshores no seria tan divertit... ni respondria amb prou exactitud al contingut de l’article.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 15 d’abril de 2007

Les denominacions dels dies

Avui era el dia de l’any, en la tradició cristiana, almenys la d’aquest país, que es deia que tenia més denominacions, entre les oficials i les populars:

– Diumenge segon després de Pasqua.
– Pasqüetes.
– Diumenge de la divina misericòrdia (perquè en les pregàries del dia s'apel·lava especialment a la misericòrdia de Déu).
– Diumenge in albis (perquè era el dia que els que s'havien batejat per Pasqua ja es podien llevar les vestidures blanques [alba] que havien dut des d'aleshores).
– Octava o vuitada de Pasqua.
– Dia de sant Tomàs (que diu que va creure en la resurrecció no des del primer dia, sinó vuit dies després).
– Dia dels incrèduls (per sant Tomàs, és clar).
– Diumenge de Quasimodo (perquè l'oració inicial de la missa del dia es veu que començava així: "Quasi modo geniti infantes sine dolo lac concupiscite...": "Deliu-vos de la llet de debò com els nadons..." [una frase prou misteriosa i alhora suggeridora]).

Més:
– Diumenge de comunió general (perquè era preceptiu, segons la normativa de l'època, "combregar per Pasqua", i sobretot als pobles se solia triar majoritàriament aquest dia per complir el precepte anual).

Aquestes són les que he pogut arreplegar mirant en diversos llocs (no pas a internet, per cert, on només hi he trobat les cinc primeres). A mi em sap greu que es perdin aquestes coses, perquè crec que formen part de la nostra història. Sé que alguns deveu pensar que això forma part d’una etapa d’obscurantisme feliçment superada, però jo no la supero, no en sóc capaç. Em sap greu que s’oblidi, ja ho dic, com si perdés part del patrimoni.

Bé, ho he deixat escrit ací i havent-ho fet ara em fa l'efecte que ja no es perdrà. Si més no, si algú ho cerca a internet ho podrà trobar. I no descarto que encara hi hagi més denominacions populars de la diada i que algú en vulgui afegir alguna més (per exemple, no he mirat el Costumari d'Amades), i llavors les aniré penjant aquí a dalt sota les huit de la llista inicial.

Un dia com avui del 1950 –i ara em refereixo al 15 d'abril, no al diumenge: aquell any el 15 d'abril va ser la vigília d'avui, o sia l'anomenat dissabte in albis, que també se'n deia– els meus pares es van casar en una capelleta dedicada al Sant Crist al carrer Sant Josep d'Igualada –pertot arreu hi havia sants, llavors. La mare sempre explicava que quan el mossèn va demanar a la concurrència –ben reduïda, la capella era minúscula– si algú tenia cap inconvenient que se celebrés l'enllaç, el seu pare, o sigui el meu avi matern, situat a la primera fila, es va girar cap al públic de manera molt ostensible, com dient: "No fotem, eh?" L'avi n'estava molt, del meu pare.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 14 d’abril de 2007

Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»

(Teniu una actualització d'este article ací.)

dimarts, 10 d’abril de 2007

Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans

(Teniu una actualització d'este article ací.)

dijous, 5 d’abril de 2007

Som hipòcrites?

Vivim molt còmodament. Ahir ho pensava quan em ficava al llit, davall la meua funda nòrdica, tot aquest presumpte hivern només amb el farcit de 125. Havia sopat bé i havia llegit el diari just abans, com gairebé cada dia, mentre la sopa de peix i la truita de carabassó, preparades al dematí, s’escalfaven al microones. Tenim calefacció a casa, aigua corrent, nevera, llum, gas, un bon rebost. I em va venir al cap aquesta idea ahir perquè estos dies he vist potser vint o trenta colps al Canal Metro un reportatge xicotet d’Intermón sobre regions del planeta que no tenen aigua. Nosaltres tenim de tot. Quina vida més diferent, haver d’estar pendent cada dia de si tens aigua per beure, per rentar els fills, per cuinar.

A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.

En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»

Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.

Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 3 d’abril de 2007

Qüestions de llengua (XI): Estratègies de supervivència

(Teniu una actualització d'este article ací.)