dijous, 5 d’abril de 2007

Som hipòcrites?

Vivim molt còmodament. Ahir ho pensava quan em ficava al llit, davall la meua funda nòrdica, tot aquest presumpte hivern només amb el farcit de 125. Havia sopat bé i havia llegit el diari just abans, com gairebé cada dia, mentre la sopa de peix i la truita de carabassó, preparades al dematí, s’escalfaven al microones. Tenim calefacció a casa, aigua corrent, nevera, llum, gas, un bon rebost. I em va venir al cap aquesta idea ahir perquè estos dies he vist potser vint o trenta colps al Canal Metro un reportatge xicotet d’Intermón sobre regions del planeta que no tenen aigua. Nosaltres tenim de tot. Quina vida més diferent, haver d’estar pendent cada dia de si tens aigua per beure, per rentar els fills, per cuinar.

A voltes, als que diem estes coses ens acusen d’incoherents. Menys queixar-se, ens diuen, que queixar-se és hipòcrita si tot seguit continues vivint com abans. I jo estic disposat a reconèixer que sóc covard, que no gosaria compartir la vida d’eixes persones tan pobres, però també crec que parlar-ne, ni que siga de tant en tant, no és hipòcrita, és una manera d’ajudar quan no en saps més. Jo allà al tercer món tampoc no faria gaire cosa, abans de morir-me en qüestió d’uns dies de malària o de qualsevol altra infermetat lletja.

En canvi, els que ens critiquen perquè parlem de la realitat del món i perquè, d’acord, no som coherents, eixa gent jo la qualificaria com a mínim de cínics. Perquè, escolteu, vosaltres què coi feu, a més de criticar? No seria més coherent amb la vostra manera de veure el món que callàreu? Jo almenys denuncie la situació, em resulta molesta eixa realitat i en parle, i no descarte que puga haver-hi algú que llegisca això i que decidisca fer alguna cosa, ni que siga simbòlica, que jo no em veig amb cor de fer. D’acord, jo sóc covard, però és que no sóc capaç de fer més, o no sé què més puc fer –a banda d’ajudar amb diners quan puc fer-ho, que a voltes ho he fet. Però no entenc la filosofia de la vida dels que no tan sols no critiquen les injustícies, sinó que es limiten a estar de braços plegats, a arronsar els muscles i a no deixar que ningú diga res: només respecten –i encara– els que ho deixen córrer tot i se’n van al tercer món. Però segur que a aquests també els criticaran si un dia tornen, potser cansats, potser sentint-se impotents. I els diran: «Home, açò de compartir la teua vida amb els pobres està bé, tenint com tens l’assegurança d’un passaport i d’una família i d’una mena d’excedència a Europa que et permeten recomençar de nou la teua vida anterior, envoltat de comoditats.»

Els que ens mirem les desgràcies del món des d’una talaia potser som uns desgraciats i uns inútils, encara que cridem molt, però els que es miren la nostra talaia des d’una talaia encara més alta, a més d’inútils, són uns esgarriacriaes, uns encamelladors, unes rèmores, uns aixafaguitarres, uns corcs desvagats. I no són coherents, perquè si ho fossin mirarien cap a una altra banda i no «s’ocuparien» dels que ens preocupem pel món... encara que no siguem capaços de fer res més.

Bé, havia de dir-ho. Bones festes, els que en feu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)