dissabte, 26 de desembre de 2009

De què serveix tenir raó

per Carles Capdevila (periodista)

Els que diuen que tothom té la seva part de raó no tenen raó, i això confirma precisament que no tothom té la seva part de raó. Em recorden els que opinen que qualsevol opinió és igual de respectable: la seva opinió no mereix el meu respecte, per falsa. Hi ha opcions encertadíssimes i n'hi ha de menyspreables, hi ha gent que s'acosta a la veritat i n'hi ha que només menteix. Per això no puc estar gens d'acord amb la màxima que cal buscar sempre l'acord. Qui no ho ha patit a l'escola? Un imbècil pega un bon xicot, i si l'adult de torn té vocació d'intermediari del pacifisme més ingenu, acaba imposant a tots dos que es demanin perdó. Sentencia, injustament, que un procuri no pegar-lo més i l'altre procuri no provocar-lo. I si l'única provocació era existir què ha de fer, suïcidar-se? Sovint hem d'acabar cedint i acostant postures, però això no vol dir que sigui per norma el més desitjable, que totes les parts cedeixin. Ni tampoc que el punt just de trobada entre dos punts de vista sigui casualment al mig. N'abusen prou els venedors experts en regateig: multipliquen el preu real per deu, i si us acabeu entenent a la meitat de l'oferta inicial, hauran encarit el producte un 500%. Els poders estan monopolitzats per artistes del consens, per predicadors de la bondat de l'acord a qualsevol preu, en lloc de la necessitat de fer el que realment convé. El problema és que els experts en negociació tenen més de supervivents que de líders, i com que per prosperar han d'anestesiar l'ètica, s'aboquen al cinisme més pur. Van d'estrategs, però no passen d'un tacticisme mediocre i amoral. Anem cap a una societat governada tan absurdament que si tu em vols trencar les dues cames i jo preferiria que no me'n trenquessis cap, a la cimera de torn decidiran que me'n trenquis només una, i tots contents.

(Avui 20 desembre 2009)

dissabte, 19 de desembre de 2009

Per no res

per Clara Sanchis Mira

Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.

Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.

(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)

dissabte, 12 de desembre de 2009

‘I Vicerè’

per Joan de Sagarra

El cavaller Federico De Roberto (1861-1927) és un notable escriptor sicilià que va escriure novel·les, relats i assaigs, també poesia i milers d’articles en innombrables diaris i revistes, però és sobretot conegut per la seva novel·la I Vicerè, que li va editar el milanès Galli l’agost del 1894.

Arran de la publicació, I Vicerè va ser molt aplaudida, des del vell mestre Verga fins a les bas-bleu dels salons milanesos. Però, amb el temps, el públic es va anar oblidant de l’autor i de la novel·la, fins al punt que Vitaliano Brancati ens ha deixat un retrat de De Roberto, poc abans de morir, passejant per la Via Etnea de Catania i queixant-se del seu destí: “Nulla resterà di me! Nulla! Sonno uno scritore fallito!”, deia el pobre De Roberto.

Responsable en gran part de l’oblit en què va caure l’autor va ser el terrible Benedetto Croce, qui va dir de I Vicerè que era una novel·la “pesada que ni il·lumina la intel·ligència ni fa bategar el cor”.

Van passar els anys i el 1958, quan Feltrinelli publicà Il gattopardo, de Giuseppe Tomasi Di Lampedusa, de cop i volta va ressuscitar De Roberto i ressuscità I Vicerè. I el bon nas de Leonardo Sciascia va posar els punts sobre les is i va dir que I Vicerè era “la millor novel·la de la literatura italiana després de I promessi sposi, de Manzoni. I s’ha acabat el bròquil i la collonada del senyor Benedetto i dels seus croccians beneits.

Per als meus amics catanesos, I Vicerè és la gran novel·la de Catània, i tenen raó. Però és molt més que això: I Vicerè és una novel·la universal, d’acord amb aquell proverbi italià que diu Tutto il mondo è paese. La novel·la abasta des del 1855 fins al 1882, és a dir, des de les raneres del borbònic regne de les Dues Sicílies fins a les primeres eleccions de la Itàlia unificada, i s’hi narra la història de tres generacions dels Uzeda, prínceps de Francalanza, descendents dels antics virreis d’origen espanyol, i la seva transformació politicosocial per adequar-se a la nova societat sorgida després de la unificació. Quins escurçons, aquests Uzeda. Escrita des del desengany (sicilià, o sia, doblement desengany) que succeeix a l’esperança suscitada per la mutació política, la crònica dels Uzeda descrita per De Roberto és el retrat despietat, no exempt d’humor, d’una “razza putrida e schifosa”, d’una galeria de deformitats físiques i morals (l’escola psicoantropològica de Cesare Lombroso no hi és lluny); una carrossa de frics creguts i dropos.

El príncep Giacomo, una criatura feudal, despòtica, preocupada només per robar els diners dels seus germans i familiars, ficant la mà a la corrupció, falsejant papers, desheretant el primogènit i obligant la filla a un casament d’interessos. Don Blasco, el benedictí, borbònic exaltat, que viu amb la Cigarrera, que li ha donat mitja dotzena de fills naturals, i que acabarà canviant de camisa (de sotana) per fer-se garibaldí i després ric. El duc d’Oragua, un altre borbònic exacerbat, que acabarà senador i milionari. La marquesa Chiara i els seus parts: “De la faldilla sangonosa sortia un tros de carn sense forma, una cosa innominable, un peix amb bec, un ocell esplomat. El monstre, mancat de sexe, només tenia un ull, tres menes de cames i encara vivia.” I el príncep Consalvo, un altre borbònic, deixeble del seu oncle, el duc d’Oragua (“Ora che l’Italia è fatta, dobbiamo fare gli affari nostri”, deia el duc), canviarà de camisa, arribarà a diputat i descobrirà... el poder!, i un cop assolit el poder, tancarà la crònica amb aquestes paraules adreçades a la tia Ferdinanda, borbònica incorruptible: “No, la nostra raça no ha degenerat: continua sent la mateixa.”

Han transcorregut 115 anys des que es publicà I Vicerè, i aquesta extraordinària novel·la encara no s’ha traduït al català. Amb la quantitat de xoriços, desencantats per l’Estatut i homenots àvids de poder que corren per aquí, sembla una cosa inconcebible. El meu amic Alessandro Castro, catanès, em fa saber que el mes de març vinent (del 2010, en què es commemora el 150è aniversari de la unitat d’Itàlia) l’Istituto Italiano té previst passar la pel·lícula que Roberto Faenza ha rodat sobre I Vicerè (amb Pep Cruz en el paper de Don Blasco), i que amb aquest motiu oferirà un sopar digne de la cèlebre cuina del convent dels benedictins de Catània: caponatina di polipo amb salsa san bernardo, arancini al ragú, schiacciata di formagio e acciughe, cassata siciliana...

Mentre se’m fa la boca aigua, els convido que llegeixin la novel·la (700 pàgines) de Federico De Roberto.

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)

dissabte, 5 de desembre de 2009

Parlamentàries

Per Josep M. Ballarín

Pobre de mi, sense ni proposar-m’ho n’he fet una de tan heroica que es mereixeria una medalla i estava de mala guita per motius que no explico, però podeu suposar, quan he engegat la televisió per si hi feien futbol. Res de futbol, per malastruga donaven la sessió del Parlament català i l’he aguantada com un valent durant més d’una hora.

Val a dir que el nostre Parlament fa patxoca, amb els llums de cristall penjant, les fustes polides i els escons dels pares i les mares de la pàtria. Gairebé tots els escons eren buits.

Predicant en aquell desert i des d’un ambó com els de missa, un xicot escatorit anava dient que, després d’anys de no fer res, ara ells n’havien fet moltes i bones. Els pares i les mares de la pàtria xerraven entre ells i una senyora molt ben afesomiada mig s’escoltava com l’orador li feia la reprotxa.

Em sembla que després la senyora ben afesomiada va sortir a l’ambó. Parlava amb calma i dient no sé què pel bé de Catalunya. Mentrestant un pare de la pàtria i una mare de la pàtria tenien els caps molt junts. Ep. No es feren cap petó, cosa que hauria amanit l’avorriment.

Al seu temps va sortir a xerrar una dona que em feia ballar les oïdes, parlava de Lleida. No sé què va dir, la cantarella de Ponent se m’enduia. Finalment va sortir a predicar una mosseta tota xamosa. Llegia a sotracs i escanyussades com quan nosaltres, a col·legi, entrepussàvem amb el Quixot. No deu estar avesada a predicots parlamentaris.

Fins que el president va dir que a votar, minyons. Va sonar un timbre i, com conills del cau, s’arrossegaren als seus escons els pares i mares més vistents de la pàtria. A votar prement un botó. I cap a casa.

Vaja quins uns. Al nostre Parlament, els diputats prediquen el café para todos amb algun carajillo i no s’amoïnen gaire pel que diran els oradors. Abans de parlar-ne ja saben com han de votar. No calien predicots.

M’he posat molt trist. Si això és democràcia jo sóc la Madre Maravillas. El Parlament no té cap ni centener. No estranyi, doncs, que la televisió i tants de diaris no en tinguin.

I calla, Pepet, que ja t’has esbravat prou.

(Avui 5 desembre 2009)