dissabte, 30 de gener del 2010

Nazis, racisme, xusma

per Matthew Tree

Nazis. El 15 de setembre del 1935 el govern alemany va promulgar la llei de la ciutadania del Reich, que, entre d’altres coses, va impossibilitar l’accés de la població jueva als hospitals i serveis mèdics de l’Estat. Una llei comparable, en aquest sentit, a les que excloïen els afroamericans dels centres mèdics (blancs) nord-americans a la primera meitat del segle XX o a les que avui en dia prohibeixen que els immigrants indocumentats visitin els metges de la Seguretat Social a la Itàlia de Berlusconi.

Racisme. Cosa que ens porta a Vic, on s’ha volgut passar a aquesta primera fase, clàssica, del racisme institucionalitzat –i que les ingerències interessades de l’Estat no ens impedeixin dir les coses pel seu nom– que consisteix a excloure una gent fenotípicament identificable de la polis (en aquest cas, del padró i els serveis sanitaris que proporciona). I això ha tingut lloc en una ciutat coneguda per la seva capacitat d’acollida (sobretot a través de la llengua). De fet, Vic deu tenir la concentració més alt d’exestrangers catalanoparlants de tot Catalunya (aquest diari va dedicar un article a una d’elles, la veneçolana Derbi Marín, que en tres anys ha après el català i està ben integrada en la societat vigatana... i volien excloure-la del padró). Què ha passat, doncs?

Xusma. Josep Anglada, és el que ha passat. Aquest senyor vol l’exclusió dels sensepapers de tots els serveis públics sense excepció (segons va dir al consistori davant de les càmeres de TV3) i considera que la majoria dels immigrants de Vic són “xusma” (segons va baladrejar al congrés de PxC, el 2008). Ha donat ple suport, doncs, a la limitació de l’empadronament promocionada per l’alcalde, Josep Maria Vila d’Abadal. A Anglada (i els seus votants) els importa un rave que hi hagi un munt de marroquins i africans i llatinoamericans catalanoparlants i integrats, a Vic: posats a triar, els canviarien de seguida per uns quants milers d’europeus occidentals que no saben dir ni “bon dia” (que a Catalunya, per cert, són legió).

És el fenotip, el que els molesta: al pa, pa i al vi, vi. I si l’alcalde els hagués fet la gara-gara tot aprovant el veto als exestrangers sensepapers al padró, aviat s’hauria començat a insultar, assaltar i negar feina a la “xusma” (si les institucions donen la seva benedicció a l’exclusió d’un grup ja considerat “aliè”, l’augment d’actes racistes quotidians n’és una conseqüència inevitable, segons afirma, entre d’altres, la historiadora Claudia Koonz a The nazi conscience, Harvard, 2003). Tant de bo que ningú no provi, ara, de revifar aquesta polèmica aparentment tancada, tot penjant uns cartells criptoracistes a les parets de Vic, a l’estil de les campanyes actuals que fan el BNP anglès (“Llocs de treball britànics per a treballadors britànics!”) o l’FN francès (“Defensa la teva identitat!”) o l’SVP suís (“No a la naturalització!”). Ara que hi penso, uns cartells prou semblants ja van aparèixer a Vic el 2008. Deien: “A Catalunya no hi cap tothom”. Els havia fet el partit unionista UDC. El de Josep Maria Vila d’Abadal.

(Avui, 24 gener 2010)

dissabte, 23 de gener del 2010

Valencià en perill d'extinció (2)

De lèxic valencià

per Joan Solà, catedràtic de filologia catalana a la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans


L’any 1999 Eugeni S. Reig va publicar un llibre excepcional per les seves característiques: Valencià en perill d’extinció (València: edició de l’autor). [...] Ara Reig ens en dóna una segona edició (2005). Diu que hi ha hagut lectors que han malentès el títol: quan deia valencià es referia concretament a les paraules i frases contingudes al llibre; no volia dir pas que el valencià (tota la llengua) estigués en perill de desaparició; però ara veu que potser aquells lectors tenien raó: als últims anys l’acostament al castellà és tan aclaparador que hem de témer seriosament per la llengua si no actuem de pressa i amb eficàcia. I l’autor ens exemplifica aquest decantament en tots els aspectes: fonètic, lèxic, fraseològic, sintàctic; i també pel que fa a l’ús social.

Reig va néixer a Alcoi l’any 1942 i posseeix un bon rerefons lingüístic ambiental i una claríssima sensibilitat emocional i tècnica per la llengua. Tot això fa que el llibre tingui un valor excepcional en diversos aspectes: per la recollida de materials, per l’acurat tractament que se’n fa i perquè l’autor s’implica personalment en tot el procés: s’informa suficientment, assenteix amb altres autors o en discrepa, siguin de la categoria que vulguin, i ben sovint fa propostes personals. Per tot això, es tracta d’una obra on tots els lectors, aficionats o tècnics, aprendran moltíssimes coses, subtils o essencials; d’una obra on palpem el que qualsevol professional sap per experiència: que la llengua és un pou sense fons. Hi aprendran també els responsables de les decisions normatives.

La segona edició, de les mateixes característiques que la primera, és molt més extensa i està més ben acomboiada: té una llarga introducció més explicativa i significativa, va precedida d’un pròleg també extens d’Emili Casanova i conté un índex molt minuciós. En lloc de les 836 entrades (i 718 pàgines), l’obra ara consta de 1440 (i 863 pàgines), i l’autor assegura que no n’hi ha cap d’antiga sense alguna millora (cosa ben fàcil de comprovar).

Reig esmenta, a més a més, una llarga corrua de persones consultades, entre les quals hi ha els més bons coneixedors d’aquest terreny (Casanova, Colomina, Colón, Gimeno, Saragossà, Veny, Zaragozà, etc.) i molts altres professionals i aficionats, inclosa alguna llista de distribució d’internet. Qui hi hagi furgat poc o molt, sap que aquestes llistes d’internet poden ser molt repetitives (si fa no fa com les cartes al director de certs diaris); però també poden ser molt enriquidores si són ben orientades. I qui diu aquestes llistes diu la massa de professionals dels serveis lingüístics, del Consorci per a la Normalització Lingüística, etc. Casanova ens dirà [...] que Reig ens dóna un exemple de metodologia. Finalment, hem de dir que la redacció i la presentació material del llibre són impecables, modèliques.


Les llengües són inexhauribles

Extrec alguna idea del pròleg d’Emili Casanova [...], però barrejant-la amb alguna altra de meva. El prologuista afirma que Reig “ens ha guanyat a tots per la seua claredat d’idees i per la seua capacitat de treball”: bona targeta de presentació, que respon estrictament a la veritat. Les definicions són sempre personals de Reig, ens diu l’autor mateix, i cal reconèixer que hi té una traça excepcional. L’obra té una finalitat divulgadora i s’adreça a qualsevol lector mínimament preparat; cosa que és una altra virtut i no pas petita: de vegades és més difícil redactar per a tots els públics que només per als col·legues tècnics. I la segona edició és molt més equilibrada pel que fa a la procedència dels materials: si el llibre era i continua sent “una monografia del parlar d’Alcoi”, on Reig va néixer, “ara ja és una obra de tot el valencià”.

Casanova destaca moltes altres virtuts d’aquesta obra. En primer lloc, el seu alt valor pedagògic: efectivament, la simplicitat i claredat de presentació la converteixen en un material que es pot aprofitar directament a les classes i que pot estimular els professors i els alumnes. En segon lloc, la gran riquesa de mots o variants dialectals, que molt sovint mereixerien reconeixença normativa o que l’han merescuda fa molt poc; la gran aportació de paraules i locucions absents de qualsevol diccionari; la riquesa d’informació en botànica, zoologia i altres àmbits; la quantitat d’informació fonètica de primera mà; la utilitat de l’obra per orientar la normativa, que encara necessita la “tasca ingent” d’una bona recollida d’informació.

Tots hauríem cregut que després de l’Alcover-Moll i del Coromines ja no hi havia gran cosa dispersa, mal coneguda o desconeguda: però l’obra de Reig (i la d’altres infatigables investigadors valencians, com el mateix Casanova) ens convenç que no, o bé ens corrobora en allò que dèiem l’altre dia: que les llengües són inexhauribles. En definitiva, diu Casanova, aquest llibre està destinat “a suplir les mancances de la filologia oficial”, afirmació gruixuda que jo no m’atreviria a desmentir: de fet, les aportacions més rellevants en aquesta matèria nostra han sigut sempre i en molts països producte de la tenacitat (i de la intel·ligència) de tal o tal persona, no pas de programes oficials i de pressupostos astronòmics.

Casanova sintetitza: Reig ha escrit una obra modèlica que ens llança el missatge urgentment oportú d’intentar salvar aquesta llengua, per no acabar arrossegats i esborrats (en “les poques senyes que ens queden ací com a poble diferenciat i creatiu”) per la castellanització galopant; però ens dóna també “el model a seguir” per recollir el tresor lèxic, encara prou mal conegut. I no tan sols ens en dóna el model sinó que amb el seu exemple ens esperona a fer-ho. [...]


N’hi ha molts que fan el faristol

Vegem uns quants casos concrets del diccionari [...]. L’obra recull tota mena d’informació de paraules i frases d’ús tradicional que l’autor lamenta que reculin entre la joventut actual a favor de paraules més pròximes a les castellanes o simplement castellanes. Sovint es tracta de formes o significats més locals, com ara baldadora ‘baldador, gronxador’, fer estrici ‘fer exercici, estirar els músculs’. Però generalment són més esteses (al País Valencià o més enfora i tot): atrotinat ‘que fa les coses de manera precipitada i irreflexiva’, atzimbori ‘andròmina’, atzucac, aüixar ‘espantar, fer fugir (mosques, etc.)’, balafiar, clòtxina ‘musclo’, esguit ‘esquitx’, macam ‘brutícia, ronya (abundant)’, queradilla ‘creïlla, patata’. O simplement no ens en diu l’extensió: becza ‘babau’, caixonada ‘allò que cap en un caixó’, cap ‘fruita tallada menudeta i adobada amb sucre; macedònia’, de calent ‘de valent, molt’, estar ull al qüè ‘estar atent, vigilar’.

L’autor defensa, adés explícitament adés implícitament, formes més o menys divergents de les estàndards: ciprer ‘xi-’, estrossar ‘des-’, engenollar-se ‘ag-’, escallola ‘escai-’. Casos més notables: anar en l’erta ‘a. alerta’, a osades (que se sent també d’altres maneres: a gos-, a gus-; i ausades, la forma que recull el DIEC), o javalí, que (pronunciat amb j nostra i amb v labiodental) l’autor defensa com a arabisme genuí. Per als lectors (o pedagogs) que no vulguin riscos, l’obra no és pas “perillosa”, perquè explica sempre on és la normativa.

En molts casos aquesta obra ens forneix materials que podrien ser útils i fins preciosos de manera general, als escriptors, guionistes, homes/dones del temps, etc., per poc que els mecanismes socials (escola i mitjans de comunicació) poguessin fer bona feina: anar en cama crua ‘a. amb les cames al descobert’, aplegar i envasar (o i poar, i besar l’anella, i besar la pau, i fényer) ‘arribar i moldre’, arruixó ‘pluja forta de curta durada’, bullit ‘situació confusa i embarassosa’ (Enguany tinc un bon bullit amb la declaració de renda), cansera ‘cansament molt notable’, ¡Corre i que et bolquen! ‘que et bombin’, de fil de vint ‘molt bo, molt ben fet’ (que usa sovint la Isabel-Clara Simó en la seva secció del mateix títol d’aquest diari), de rapafuig ‘de pressa i corrents’ (En viatges organitzats ho veus tot de rapafuig), emponnar-se ‘posar-se a la gatzoneta’ (Això és més vell que cagar emponnat), fer el faristol ‘mirar com treballen els altres’ o Qui tinga cucs, que pele fulla. I quatre cireretes: fer fugina ‘deixar d’assistir a l’escola, etc., sense motiu’ (ja recollit al DIEC), fer coveta amb les mans per encendre el cigarret, menfot ‘a qui tant li fa tot’ (i menfotisme) i carassera ‘dit de la dona que es deixa festejar per diversos homes alhora’ (Fuig del fum, de la gotera i de la dona carassera).


Recialles

[Vegem] exemples relacionats amb el coneixement general del fons lexicogràfic i amb aspectes normatius. Primer aspecte. Barandat ‘envà’ és paraula molt coneguda amb aquest significat, que és el que dóna Reig. Però resulta que al meu poble (Bell-lloc d’Urgell) era i és absolutament viu barandar ‘barana protectora d’una balconada, d’una terrassa’ (no pas barandà, que diu Aguiló). Carn fugida seria un sinònim aproximat de ‘esquinç’, i no el veig tampoc recollit en cap obra (ni al Diccionari enciclopèdic de medicina, Barcelona: Enciclopèdia Catalana 2000, que Reig no cita).

Relació amb el lèxic normatiu. Reig i Casanova defensen a estall ‘a preu fet’ (contra a destall del DIEC). L’ansa del coll és, segons Reig, el DCVB i la Gran enciclopèdia valenciana, la primera vèrtebra cervical (que sosté el coll) i la part inferoposterior del cap (on aquest s’ajunta amb el coll): trencar-se l’ansa del coll implica la mort irremeiable; però a tots els altres diccionaris (inclòs el Dicc. de medicina) és sinònim de clavícula, important “incorreció” que Reig denuncia. Aplegar a vènit ‘arribar a bon terme una operació’, el DIEC ho dóna amb el verb arribar: caldria donar-ho també amb aplegar. El DIEC encara no recull arruixar ‘espargir aigua per un carrer, un pati, etc., amb la mà’, que és viu en diverses parles (valencianes i no valencianes [...]). Un cas urgent de recollir és el de la preposició barata (Li he donat nou melons barata netejar-me el jardí), que ara ja compta amb prou bibliografia [...]. Per a boç el DIEC diu: “Aparell fet de corretges o de filferros que es posa al musell de certs animals, com el gos, per impedir-los de mossegar, morrió”; a part que no en dóna exemples i que no veig clar que musell es pugui aplicar a un animal com el cavall, Reig en millora la definició clarament: “Artefacte construït amb corretges de cuiro, fil d’aram, corda o plàstic, que es posa al morro dels gossos i altres animals per a impedir-los que mosseguen, o al dels cavalls, muls i ases per a impedir-los que mengen”.

Sobretot, Reig insisteix que els valencians preservin el vivíssim verb eixir i donin a sortir l’estricte i limitat significat que té entre ells, ‘sorgir, aparèixer, brollar amb força’: ells mai no dirien que una processó surt de l’església, però podrien dir que l’aigua sortia esbalotada d’aquell rebentament. Si el DIEC recull tòfol ‘enze’, hauria de recollir fer-se el tòfol ‘fer l’orni’. Reig i Coromines defensen habitança, mot antic i encara viu, en lloc del neologisme mal assimilat habitatge. I un cas important: és viu recialla/-es ‘seqüela’ (Els pares es van odiar i els fills n’arrosseguen la recialla, Encara patim les recialles de la guerra), ja recollit pel DIEC; però Fabra va escriure rerialles (“f. pl. Acaballes”), que usarà Espriu, mot que no sabem d’on ha eixit i que Coromines creu que és una mala lectura (r per c) de recialles.


Salvem els cucs de seda


[...]. Aquesta obra, fruit de molts anys de recollida pacient de materials, ha tingut una acceptació excel·lent, simplement pels tresors que ens ofereix i per la manera senzilla com els presenta. A més de les parts essencials (definició, exemples i equivalències en valencià, en nivell estàndard i en castellà), en molts articles hi ha un fotral d’informació donada debades (de franc, de regal) sobre ornitologia, botànica, cuina (amb receptes i tot), refranys, tonades populars, jocs infantils, etimologia: mireu baló, bandera (per a cançons), bardoll (joc), a poqueta nit, cordell (refranys), blanquet, coca de canonge (receptes). A canut ens diu que la segona part de la dita Salut i força al canut avui s’interpreta com a potència sexual però que originàriament volia dir poder econòmic (“a totes les cases hi havia un canut de metall en el qual es guardaven les monedes d’or i de plata”). A mi em sorprèn que no reculli certes paraules o expressions que al País Valencià són molt corrents (i que ell mateix usa en definicions i exemples) però que a fora són desconegudes. Per exemple, soles o soletes o a soles (llavar és “Netejar amb aigua a soles o amb aigua i sabó...”; El fill de Trini ja va soletes a escola) o bé caure un bac ‘sofrir una caiguda forta’ (Ha caigut un bac i s’ha trencat el nas).

Però ja no em sorprèn que no en reculli d’altres, simplement perquè ja hem dit que la llengua no s’acaba mai, o perquè l’autor les reserva per a d’altres ocasions. Per exemple, al número 52 (2005) de la revista Llengua Nacional reivindica molt lúcidament la diferència entre eixugar i assecar: eixugar és ‘eliminar el líquid (generalment aigua) que cobreix superficialment alguna cosa’ (les mans, els plats, els cabells que ens rentem, la roba de la platja), i assecar és ‘eliminar l’aigua que forma part de l’estructura d’una cosa’ (una fulla, una figa). Als cucs de seda, per exemple, se’ls ha de donar fulles de morera ben eixutes (la humitat els fa mal) però tendres, no pas seques (no les tastarien i es moririen). I, indignat, denuncia com a “extremament greu” que el DIEC doni com a exemple d’assecar “Poseu la roba al sol perquè s’assequi” i que el Termcat denomini assecador de mà l’aparell elèctric d’eixugar els cabells i, damunt, el defineixi com a “Aparell... que serveix per a assecar els cabells”.

Perquè no quedeu malhumorats, us regalo un tast d’altres aspectes del llibre de Reig. Un “embrollament de paraules”: Una guatla dins del blat. / Diu la guatla: ¿què fas, blat? / ¿Què fas, guatla?, diu el blat. I una cançoneta popular (pronuncieu la r de flor, recordeu que carassera és la xica que es deixa festejar per diversos homes alhora i, si us cal, apreneu la lliçó): Jo tinc una perereta / que fa flor i no fa peres, / i la tinc acomparada / a les xiques carasseres.


(Aquest treball es va publicar originàriament al diari Avui en cinc capítols, els dies 12, 19 i 26 d’octubre i 3 i 10 de novembre del 2005; l’edició del text tal com apareix ací va ser publicat a la revista infoReflex el mes de novembre del 2005. Teniu una altra ressenya d’aquest mateix llibre ací.)

Valencià en perill d’extinció (1)

Què és el que hi ha, en perill d’extinció?

Ressenya-riu a propòsit de l’obra d’Eugeni S. Reig, Valencià en perill d’extinció, València, abril 2005 (2a ed.)

per Pere Saumell



Comence posant-m’hi de punta, però crec que així anirem més bé. La primera cosa que sobta d’aquest llibre a un català del mig –de la comarca de l’Anoia, actualment resident en el Barcelonès i amb altres lligams professionals i familiars a Osona, la Garrotxa i el Gironès–, és que essent una obra que jo crec que té un abast molt més extens que el del País Valencià, perquè afecta tota la llengua catalana, no s’hi faça cap referència explícita al «català». És a dir, es parla contínuament del valencià com a part d’una «llengua estàndard» que en aquest llibre no té nom.


Eugeni S. Reig, els valencians i els catalans

Fa uns anys no ho hauria entès, però ara haig de dir que ho entenc. Entenc que l’autor –i el prologuista de l’obra– no vulga enemistar-se innecessàriament i de bon principi amb una part important del públic valencià, que no vol ni sentir a parlar que la seua llengua puga tenir un nom diferent i exclusiu que el de valencià. I ja ho dic, compartisc aquesta prudència de l’autor, perquè del que es tracta primordialment és d’aconseguir que més gent parle el valencià i, en concret, en aquest cas, que se’n salve una part important del patrimoni, que està en perill d’extinció, com diu Reig. L’autor i el prologuista poden haver fet aquesta reflexió: un colp que haurem vençut la ignorància deguda en bona part a la renúncia instrumental de la llengua, un colp que haurem fet el pas de convertir la llengua potser un temps abandonada en la nostra llengua pròpia i principal, de la qual ens sentim orgullosos tots els valencians, serà més fàcil vèncer la resistència psicològica de reconèixer que aquesta llengua que parlem és la mateixa que parlen els catalans, els balears, els rossellonesos, els alguerencs... i que ara com ara és coneguda internacionalment pel nom de català. Aquest reconeixement és qüestió de paciència i de temps, i com que el temps vol temps, potser quan s’hi arribe haja canviat el nom amb què és coneguda internacionalment la nostra llengua. Tot pot ser.

Ara, sí que cal que tots els autors que creuen fermament en la unitat de la llengua, al marge d’estratègies concretes, ho diguen de manera directa i explícita. I Reig ho diu: quan parla de la «llengua estàndard» tothom sap de què parla. I a Reig, a més, se li nota en cada frase, diga el que diga. Per tant, en l’estratègia concreta, no m’hi pose: ell sap millor que jo fins a on es pot arribar, amb prudència, atès el terreny de sorramoll que ens envolta.

A mi, els que em coneixen saben que tinc tirada a mesclar potser de manera poc polida, i sovint sense prou seguretat, les diferents variants morfològiques i lèxiques de la llengua que considere, tota ella, com a pròpia. Em pareix que és una manera, tal vegada equivocada però crec que pedagògica per als meus lectors habituals –que no són molts però m’agrada pensar que són selectes–, de demostrar amb els fets que la llengua és la mateixa, que no ve d’ací la denominació que rep en un indret o en un altre i que les variants de tota mena són patrimoni comú, per què no? L’important és que la gent que em llegix diga: «Esta és la meua llengua!» Ens trobem en un moment concret de la història de la llengua catalana, també anomenada valenciana i amb altres noms, que cal anar amb molt de compte per no ferir prematurament sensibilitats, per no reobrir ferides i cicatrius encara no ben guarides, per evitar que la bona voluntat d’uns i altres no ens porte a aprofundir divisions onomàstiques que en la situació actual –precisament en la situació actual– són sens dubte secundàries, per bé que tinguin un rerefons principal. I per açò sóc capaç de prescindir fàcilment de la meua manera més natural d’escriure la llengua, i també d’anomenar-la, si amb això puc facilitar l’entesa en les idees bàsiques.

Crec, de la mateixa manera, que en el País Valencià hi ha gent catalanista, amb moltes vinculacions amb Catalunya, que hauria de fer l’esforç de posar-se en la pell d’una altra gent que no és catalanista, que no té aqueixes vinculacions o que senzillament no es llença a parlar valencià en públic, o a escriure’l, perquè no hi tenen prou seguretat, o bé tenen la percepció que els valencianoparlants més militants són «rojos», i ells no ho volen ser. No volen ser «rojos» ni «revolucionaris» i encara menys, el pecat més greu, «parèixer catalans, que si ho pareixes és que ho eres». En resum, com ha dit més d’un –ja sé que no sóc gens original–, al País Valencià manca una Lliga Regionalista o una Convergència i Unió a la valenciana, un partit valencià «de dreta» o «de centre» –com es diu ara– ampli que no tinga complexos a l’hora de fer servir a tort i a dret la llengua del país, i una classe mitjana lingüísticament conscient i amb més empenta comercial, cultural i social. Quan una part prou important del país farà servir la llengua de manera habitual, poc problema hi haurà amb el nom que rebrà aqueixa llengua. O, si hi ha problema, serà llavors l’hora de discutir-lo. Ara anem pel que és més urgent.

O siga, del que es tracta és de salvar el valencià, i com que per a mi salvar el valencià vol dir salvar la meua llengua, ja m’estan bé les diverses estratègies, tot i que a alguns els puguin semblar massa prudents. Ja es veurà. Jo compartisc la finalitat de salvar el valencià, no cal ni dir-ho, i també sóc conscient que el valencià, que està malalt, l’han de salvar la gent del País Valencià, els seus metges. Un colp estiga fora de perill la criatura, hi torne, ja vindrà l’hora de fer visita a la parentela i de discutir sobre les herències. Primer de tot, doncs, viure; després, ja deliberarem, com deien els clàssics.


Una obra cabdal de la llengua catalana

I vist en conjunt, hi ha ben pocs llibres actuals que apleguen tanta medecina per a la bona salut de la nostra llengua com aquest d’Eugeni S. Reig. Jo, com a català d’ací dalt, he de confessar que amb la lectura d’aquest llibre he après molt sobre la meua llengua. I ho dic sincerament, no per afalagar l’autor. Per a mi, esta obra forma part de les aportacions lexicogràfiques més importants de la nostra llengua moderna, juntament amb les d’Alcover-Moll, Coromines, Fabra, Saragossà, Valor, Espinal, Jané, Colon, Raspall-Martí, Abril... (Els dic de memòria i sense pretensions d’exhaustivitat; i a més, jo no en sóc especialista.) En eixa llista, que podríem allargar potser fins als dotze o quinze autors imprescindibles, a partir d’ara hi ha també Reig. La seua obra té una entitat i un pes específic que pot resistir qualsevulla anàlisi, per crítica que siga.

Amb açò darrer ja apunte quin és l’interès principal que per a mi –i per a la llengua nostra en general, pense– té aquest llibre: la recuperació i l’ordenació sistemàtica d’un cabal molt important de lèxic i fraseologia del patrimoni comú que no estava perduda, però que en no pocs casos poc se li’n faltava.

L’obra de Reig és curulla també de lèxic local –vull dir molt local, sobretot alcoià però també d’altres indrets–, que té el seu interès per a investigadors de lupa i per a possibles continuadors de la magna obra de Coromines, especialment pel que fa a l’extensió per entorns diversos del País Valencià de tants fenòmens vius que l’homenot de Pineda es va pensar –potser per manca de temps– que estaven reclosos a la Catalunya del mig, o més al nord, o a les Illes, i encara ben localitzats, i resulta que el llibre de Reig demostra que moltes d’aquestes realitats de la llengua viva arriben, de vegades d’una manera ben sorprenent, fins a un indret del sud del País Valencià, sense franges intermèdies entre els usos «valencians» majoritaris i aquestes varietats locals coincidents amb les d’altres localitzacions de la llengua.

Però a mi, de l’obra de Reig, m’interessen més que més els mots i expressions que són de tot o gairebé tot el País Valencià i els que són de tot o gairebé tot el domini lingüístic –que no són pocs, més dels que Reig es pensa. Tota l’obra es podria titular Català en perill d’extinció, però encara més apropiadament aquests dos blocs que dic. En qualsevol cas, el llibre de Reig hauria de fer canviar no poques entrades dels diccionaris generals de la llengua.

La fraseologia és una part fonamental de l’idioma que funciona ben naturalment. No hauria de ser tan difícil d’estendre pertot les frases fetes, ja que són ben útils per ajudar a la promoció sociològica de la llengua i sobretot per afermar-ne l’essència. I en aquest aspecte l’obra de Reig fa un servei insubstituïble. M’explique: que en indrets concrets del mateix domini lingüístic diguin aventador i en altres ventafocs per referir-se al mateix concepte, és part de la riquesa de la llengua que no ens hauríem de deixar perdre, això és ben clar. Ara, si tothom deia aventador i es perdia ventafocs la llengua seria menys rica, sí, però no perillaria per açò la seua integritat. Perquè no deixen de ser, tant l’una com l’altra, variants igualment genuïnes i correctes, i per açò no passaria res de l’altre món si, pels avatars de la vida, de la utilitat, de l’economia, de la gossera d’uns o l’empenta d’uns altres, etc., una es perdia i l’altra es mantenia. No passaria res de l’altre món! La llengua evoluciona i no passa res. Perdre riquesa és pèrdua, sí, però no és perdre l’essència.

En canvi, un perill gros per a la llengua –un perill que sí que li toca l’essència– és que els jóvens comencen a dir «La Maria estava tan cabrejada que es pujava per les parets» o «Maria es va posar guapíssima» –frases que és corrent sentir en molts indrets de Catalunya i que són calcs desvergonyits del castellà–, en comptes d’utilitzar frases genuïnes com «Maria estava tan enguiscada que se’n pujava a la figuereta», «La Maria estava tan emprenyada que treia foc pels queixals», «Maria es va posar la caixeta al cap» o «La Maria es va empolainar com un sol». Amb aquelles substitucions primeres sí que es corromp la llengua, sí que se li lleva l’ànima i sí que es veu que la tasca que ha fet Reig és transcendental per a la seua supervivència.


Les relacions lingüístiques entre el País Valencià i Catalunya

Just en eixe àmbit, el de saber distingir les coses importants de les secundàries, hi ha una cosa, en el planteig general de l’obra, expressada en la introducció, que no m’ha fet el pes. A la pàgina 25 (provinent de la 1a edició) es parla dels factors «alarmants» del valencià de hui, i el fet que alguns valencians empren paraules i expressions de la llengua estàndard es posa al costat, i per tant amb el mateix nivell de «preocupació», que l’avenç dels calcs castellans entre el jovent valencianoparlant. A la pàg. 38 (2a edició) es tracta amb més detall la qüestió, i encara que no s’hi diu explícitament que siga un «factor preocupant», el to del discurs no canvia. Estic segur que l’autor no pretenia produir aquest efecte, però m’agradaria, si es pogués evitar, que altres futurs lectors no tinguessen la mateixa sensació que jo he tingut.

Perquè em sembla ben clar que no poden veure’s com a fenòmens similars per al valencià els préstecs i calcs vinguts del nord (de la mateixa llengua) que els vinguts de l’oest (d’una altra llengua). Si la llengua és la mateixa al nord i al sud, a l’est de la península i a les illes, no és la mateixa cosa una interferència del nord en el sud ni del sud en el nord, de la península a les illes i de les illes a la península, que una interferència forana arribada d’un altre idioma –i sovint amb males arts, però això és una altra història. Pense que una redacció més acurada i una disposició més ajustada dels materials podria distingir perfectament el que són importacions germanes del que són importacions espúries, i no tractar les dos de la mateixa manera. Caldrà fer-ho amb la murrieria que convinga, però pensant sempre en els lectors seriosos, no en els que fan castells de foc amb l’idioma, i encara menys en els que els fan en castellà.

No ens podríem queixar els catalans del mig pel fet que algunes expressions valencianes –poques, malauradament– que ens arriben per diverses vies s’incorporen al nostre lèxic, temporalment o definitivament, i potser n’arraconen d’altres de locals. No podríem dir que estes segones són més «genuïnes» que les altres, si considerem que totes són de la mateixa llengua. Si els jóvens catalans bandegessen «endavant», «aviat» i «Déu n’hi do» –o «deunidó», com ja s’escriu sovint– per la força que en un moment determinat poguessen adquirir els substitutius «avant», «enjorn» i «a osades», no ens hauríem de queixar.

I açò no és ciència ficció. És més, pense que com més convergències establim entre els usos lingüístics dels diversos dialectes, més transvasaments naturals hi hauran d’una banda a l’altra, i seran transvasaments en totes les direccions. Com més força social adquirisca el valencià més influirà en la llengua general. Si ara els transvasaments són més de dalt a baix, és sols per eixos motius conjunturals deguts al nombre de parlants, a determinats mitjans de comunicació, a una situació política sincrònicament diferent, etc. No és una situació que no tinga possibilitat de torna. I jo mai no consideraria un mot valencià com a aliè a la meua llengua. Aquesta actitud centralista la deixo per al senyor president de la Secció Filològica del IEC. Sempre consideraré tot el valencià, amb l’aquiescència o no del IEC i dels seus cappares, amb permís o sense dels valencians –d’alguns valencians que parlen en nom de tots–, com a propi de la meua llengua, perquè sé que és la mateixa com ho sap tothom que la coneix, ho reconega o no. Jo he llegit Valencià en perill d’extinció, ja ho he dit, rellegint per dins Català en perill d’extinció. N’hi ha que diuen que esta actitud és imperialista, paternalista i inacceptable. Per a mi és l’expressió sincera de l’amor a la meua llengua i a la seua unitat. No voldria que el català fes taula a part, com ha fet sovint, ni que el valencià es retirés despitat al seu cau –com també volen fer uns quants. Cal que abolim les fronteres dialectals de la nostra llengua, que sovint per raons poc ètiques –i poc intel·ligents per part nostra– han estat barreres infranquejables. Cal que ens convencem ben convençuts que tot és de tots, tot és riquesa comuna, tot és benvingut a casa perquè tothom és de casa.

En resum, i per dir un exemple, jo, com a igualadí d’origen, no puc queixar-me si el tan nostrat «pixa-replans» que deien els meus pares –i que està emparentat amb el «pelacanyes», l’«afaitapobres», el «mort de gana» i el «poca-roba»– ara hagi estat bandejat quasi completament per un insuls «arreplegat», «miserable», «pobre» o simplement «penjat». La llengua actual és justament d’aquesta manera, més pobra, menys expressiva. Però si em queixo, ho he de fer d’una manera simpàtica, no tràgica, amb un accent molt diferent de com em queixo de préstecs o calcs innecessaris del castellà o l’anglès. És inevitable que la llengua evolucioni i que canviï, i són constants les necessitats expressives, especialment del jovent, que subjectivament no troben prou ben resoltes en les solucions que ofereix la llengua dels adults ni la dels llibres. I llavors, adquirim lèxic nou: tant de bo que sempre ens poguéssem queixar que hem adquirit un lèxic nou que només és nou subjectivament, perquè procedix de la mateixa llengua!

El que sí que és realment preocupant és que valencians i catalans perdem el «deunidó» i el «a osades» per aquells «no està mal(ament)» o «vaja tela», que avancen a passos gegantins entre els nostres jóvens i no tan jóvens!

Eixe, doncs, és un dels deures que plantege a l’autor de cara a la tercera edició –no tinc cap dubte que aquest llibre veurà, i ben tost, noves edicions, perquè esdevindrà, si no ho és ja, un clàssic de la nostra bibliografia lèxica bàsica.


Unes quantes llistes per obrir boca

Passem tot seguit, i demanant disculpes per la llarga introducció –llargària necessària, perquè cal afinar molt el discurs quan es parla d’estes qüestions–, a l’anàlisi més detallada de l’obra, que paradoxalment ocuparà menys espai que el precedent perquè em limitaré a assenyalar entrades que em pareixen destacables per un motiu o altre, sense fer-hi comentaris. Ho faré així perquè em sembla que és la manera més eficaç d’animar els lectors d’aquesta ressenya a adquirir el llibre, que és el que han de fer si no ho han fet. No m’agraden gens les ressenyes que expliquen el més substancial de l’obra ressenyada, perquè llavors el lector de la crítica pot pensar que és com si ja haguera llegit l’obra ressenyada i que ja ha fet el fet. Fer açò és fer un servei ben galdós a l’autor del llibre.

Divideixo aquest recull d’entrades destacables en tres capítols.

1. Entrades que aporten informació molt valuosa –substancial i sucosa–, d’àmbits molt variats, informació de tipus enciclopèdic que segurament és desconeguda per a molts lectors... perquè no apareix a les enciclopèdies ni als llibres de text. Exemples:

- Aigua sanativa
- Aladroc
- Ansa del coll
(vegeu també Bascoll i Tos)
- Atzimbori
- Bolantí
- Cut
- De fil de vint
- Eriçó
- Falcia
- Gesmil
- Jupetí
- Òbila
- Pegar-li voltes al nano
- Pigota
- Ravatxol
- Reixos
- Trencar l’enfit
- Xeu


Entre aquestes entrades d’informació complementària, hi ha també interessants propostes gastronòmiques, com ara:

- Bull
- Canelló
- Casaca
- Cena
- Coca de canonge

- Arròs fadrí [en Fadrí]
- Giraboix
- Herberet
- Lletuga
- Mentirons
- Panou
- Pericana
- Sopada

2. Hi ha, segonament, un conjunt d’entrades i llocs paral·lels en els quals no consta prou clarament que no són exclusives del País Valencià, sinó que tenen una extensió major. Les que relacione a continuació són algunes que jo conec directament, i en alguns casos –no els he comprovat un per un– em consta que formen part de la llengua estàndard (i fins i tot apareixen als diccionaris DIEC, GDLC o GD62). En qualsevol cas, el fet que algunes no apareguen als diccionaris pot ser que siga perquè es consideren massa col·loquials, no pas perquè no siguen conegudes, usades i fins i tot reivindicades per una part més o menys important, segons els casos, dels parlants. Quan faig una remissió entre claudàtors, vol dir que manca una referència a eixe mot o expressió en l’entrada a la qual es remet. La llista, com les anteriors, no és exhaustiva, sinó que s’ha fet només per exemplificar el que es diu més amunt, al començament d’aquest mateix paràgraf. Exemples:

- Acaçar
- Altre
- Balafiar
- Cabut 1
- Cagalló
- Calbot
- Canut 3

- Catalanada [en Sabatada, Espardenyada]
- Catxapó
- Coça
- Cuixam
(i Cuixamenta)
- Cuixot
- De bestreta [en Pagar de bestreta]
- De gota en gota s’omple la bóta, i Gota a gota es fa gorga [en Tota pedra fa marge]
- Dena
- Dineret(s)
(sing. o pl. segons que sigui una moneda o els diners en general)
- Dir les veritats
- En un salt i En una esgarrapada [en En un bot]
- «Enterro» [en Soterrar]
- Ep! [en Xei!]
- Èquili qua
- Esbandir i Rabejar [en Rentar]
- Esclata-sang
- Esglaiat 1
- Espentar
- Fadrí 1
- Fer figa
- Ferramenta

- (Fer) capgirar [en Capgirar]
- Fer feina i Feinejar [en Fer faena]
- Fer gràcia
- Fer l’aleta

- Fer-ne una de grossa [en Pegar la campanada]
- Flitador
- Fumera

- Ganyota [en Sunyo 1]
- Geniüt [Pudentí, Rabioles]
- Glop, i també Trinqui (però aquest dit amb consciència de castellanisme) [en Trinqui 3]
- Goigs [en Olià]
- Grenyut [en Sugranyós]
- Grisós
- Guisar

- I un be negre! (també: I un be negre amb potes rosses!) [en Tatí que neva]
- Ixent [en Eixir]
- L’altre forat, i també Vedat [en Vedat]
- Llànties [en Runa 4]
- Llonguet ? Panet ? [en Pataqueta]
- Mal de gola
- Manta
- Menfot
(i Semenfot ?) i Menfotisme (i Semenfotisme ?)
- No alçar un dit per ningú
- No fer-li un favor ni a sa mare
, o No fer un favor / un servei ni que (el) matin
- No t’ho perdis! [en Tu, compta!]
- No trobar-s’hi / No veure-s’hi
- Panxolina
- Passar més fred que un pollet

- Passat [Quedir 1]
- Pebre [en Pimentó]
- Per damunt
- Plegar
(i Arreplegar)
- Ploramiques [en Ploró]
- Posar-s’hi [en Posar els ossos de punta]
- Rampa i Enrampada [en Rall]
- Rampellada
- Reis d’Orient [en Reixos]
- Regalimar [en Sumar]
- Repicó [en Remitjó]
- Rosa 3
- Rosada (al matí) i Serena (al vespre i a la nit) [en Rosada blanca]
- Saber-ne un fum (i Haver-hi un fum de coses, etc.; fum = un muntó de)
- Sabut
- Sagí

- Saltamartí [en Llagostí]
- Saltar el cavall [en Saltacabreta]
- Seguit seguit 1
- Senar 2

- Ser un cul inquiet [en No parar en torreta]
- Somicar (i Somiquejar)
- Tapaplats [en Gabiola]
- Tenir el cul pelat
- Toc (i Truc)
- Tongada 2
- Tramús 1
- Tu què trobes

- Xavo [en Gallet]
- Xerrotejar [en Parlar foradat]
- Xino-xano
- Xiulit

- Xuclar [en Xamar 2]

Amb aquestes informacions complementàries, i altres que podríem trobar en una cerca més detinguda, el lector pot confirmar que l’allunyament entre els dialectes del nord i del sud és més minso del que en realitat podria semblar.

3. Dues possibles matisacions:

- «Bocada». El significat que es dóna de «bocada» («acció d’obrir la boca per a respirar en els darrers moments de la vida») no és sinònim de «badall» en la llengua estàndard. Caldria dir: «darrer badall». Ara, si algú diu «L’avi ha fet la darrera bocada», també l’entendrà tothom.
- «Popar» crec que té un sinònim no exacte però força pròxim en «acomboiar» («contemplar» jo diria que no té aquest sentit, si no és molt localment).


I encara, dos suggeriments finals. Primer, quan es parla del verb «eixir», pense que caldria recordar que el IEC declara que són «d’àmbit general» eixir i tota la seua doble morfologia: ixo/isc, isquí/eixí, isca/ixi, etc. És de veres que «els catalans» diuen sovint «sortir» allà on «els valencians» diuen «eixir», però les diferències semàntiques entre «eixir» i «sortir» en el País Valencià –diferències presents també en unes quantes contrades de Catalunya– no són un tret específic d’aquest verb, sinó que responen a un fenomen paral·lel que abasta moltes altres diferenciacions semàntiques que s’esdevenen entre verbs, substantius i adjectius; no ja entre Catalunya i el País Valencià, sinó entre comarques veïnes. Pense que en una obra com aquesta caldria renunciar a convertir aquest verb en un símbol: açò correspon a altres. Perquè en aquest punt, precisament, el IEC ha fet els deures.

Segon suggeriment: em sembla que aniria bé canviar els ítems de què es componen les fitxes de cada entrada. En compte de «En valencià també es diu» s’hi podria dir «La llengua col·loquial també diu», i llavors incloure-hi els mots i expressions sinònimes més habituals de tot el domini lingüístic que no figuren en els diccionaris. I el segon apartat, allà on diu «La llengua estàndard sol emprar», podria dir-se «L’actual llengua culta proposa» i incloure-hi els paral·lels dels diccionaris més importants del domini, amb les corresponents referències. Em penso que d’eixa manera el diccionari de Reig guanyaria en precisió i rigor, alhora que eliminaria un dels punts de possible equívoc, per a alguns lectors, que he esmentat abans en parlar sobre la unitat de la llengua.


M’agradaria, no cal ni dir-ho, que totes les observacions que s’han fet ací serviren com a crítica constructiva –allò que té un fons de crítica– i com a informació complementària per a fer profit a l’autor del llibre i als lectors de la ressenya que encara no han llegit aquesta monumental obra de Reig. Anime un colp més tots els lectors que encara no tinguen el llibre que vagen corrents a la llibreria i el compren tot seguit, abans no s’esgote.


(Aquest article es publicà a la revista infoReflex el mes d'octubre del 2005, després de ser rebutjat per la revista Llengua Nacional perquè era massa llarg. Teniu una ressenya de Joan Solà sobre aquest mateix llibre ací.)

diumenge, 17 de gener del 2010

L’altra càmera

per Jordi Balló

Les imatges amateurs copsen el que les oficials no poden captar, sobretot en casos d’agressions i atemptats

Ha tornat a passar i per partida doble. Dos moments d’impacte, dues agressions molt semblants, a Berlusconi i al papa, no han pogut ser retransmeses de veritat fins que no han arribat a les redaccions televisives les imatges d’un amateur que corria per allà. En el cas del primer ministre italià, les primeres imatges de la RAI mostraven Berlusconi pujant al cotxe i dins del cotxe, amb la cara ja ensangonada, però no ensenyaven res del moment de l’agressió. Malgrat que el càmera ja gravava, en el moment que estava a punt de produir-se l’atac incomprensiblement es va distreure i es va dedicar a filmar d’on venia el vent. Les imatges vertaderes de l’objecte llançat contra el premier no es van veure fins unes hores després, i provenien d’algú que filmava des de l’altra banda, entre el públic, al costat de l’agressor. A partir del moment que aquestes imatges van arribar a les redaccions passaren a ser les de referència.

Pitjor encara va ser la retransmissió en directe de la Missa del Gall. Malgrat el gran dispositiu de càmeres fixes que retransmetien l’acte, només es va proporcionar un pla general estàtic i difús del moment de l’atac al papa. Hores després, una nova imatge amateur va venir a ensenyar-nos com la dona vestida vermella s’enfilava, saltava la tanca i se n’anava a abraçar [sic] el pontífex.

Com que això seguirà així, serà millor que les televisions desplacin productors als llocs dels fets, en comptes de realitzadors. Productors que facin tractes in situ amb els amateurs que han capturat la imatge de l’inesperat. Davant la cotilla de la imatge oficial, és hora de reconèixer aquests brots espontanis que treuen suc de les noves tecnologies. Perquè d’ells seran les pantalles.

(Cultura/s, 6 gener 2010)

Jesús a Haití?

per Josep F. Mària

Després del terrible terratrèmol que ha assolat Port Príncep, un periodista cita un haitià, Pierre Marquise: “Quan es produeix una rèplica del terratrèmol, la gent plora i comença a cridar Jesús.” I el periodista diu: “Però Jesús no hi va. Si ho fes potser seria la primera vegada a la història d’Haití...” Quantes més situacions incomprensibles de dolor o de patiment d’innocents desperten en nosaltres reflexions com aquesta!

Crec que la primera resposta a tots aquests clams és el silenci. Callar, no buscar-hi raons. No hi ha paraules, no hi ha lògica, no hi ha déu que expliqui el dolor i el patiment. Però el silenci de las paraules obre pas al cor. Es el sentiment de la com-passió, en el seu significat més alt: patir amb. Si continuem escoltant aquest hoste interior, el cor ens bufarà una cosa com: “I tu què hi pots fer?” I al cap de poc ens hi posarem. L’esperit de la solidaritat hi serà habitant-nos, motivant-nos, transformant-nos.

Així, començarem a formar part del grup de bojos i boges que van fent de la solidaritat el seu estil de vida. En aquest col•lectiu descobrirem que hi ha de tot: ateus, agnòstics i creients de diverses religions. Gaudirem amb els seus testimonis, i potser compartirem amb ells les nostres motivacions. En aquest context, gosaré explicar que qui motiva la meva vida és justament Jesús de Natzaret: un home habitat plenament per l’esperit de la solidaritat, que va donar la vida per la gent, i que anuncià que el principal nom de la divinitat és, malgrat tots els malgrats que ens assetgen, Abbà, Papa, Pare bo i solidari. En el nom d’aquest pare, Jesús va arribar a dir: “Qui doni menjar a un d’aquests menuts me’n dóna a mi mateix.”

A partir d’aquesta convicció, que comparteixo amb altres cristians, goso dir que Jesús és a Haití. Patint, acompanyant (“la gent plora i crida Jesús”) i morint amb les víctimes. Animant la feina dels que ajuden aquestes víctimes. Infonent força i esperança als compassius. Inspirant les rauxes folles i obstinades de la solidaritat.

Però el meu argument cristià no em separa del periodista enviat a Haití. Perquè la seva feina de periodista allà és una forma bellíssima de solidaritat. Una abraçada, i tot l’èxit en la teva missió!

(Aquest article de J. F. Mària, jesuïta i professor d’Esade, Universitat Ramon Llull, s’ha publicat avui mateix al diari La Vanguardia)

dissabte, 9 de gener del 2010

Premi a La Central

per Jaime Arias

Des de la institució veneciana de màxima autoritat en aquestes qüestions declaren millors llibreries del món La Central [...], i Altaïr en l’especialitat de viatges i turisme. Des de fa un parell d’anys Albert Padrol i Pepe Bernadas, fundadors d’Altaïr, i Antonio Ramírez, director de La Central, imparteixen lliçons magistrals en el fòrum venecià, i alhora reben becaris i altres interessats de qualsevol procedència.

El cas del colombià i barcelonès Antonio Ramírez podria prendre’s com a rèplica del savi llibreter català popularitzat per García Márquez. Però de ben jove, després d’un decenni d’intens aprenentatge a Mèxic, en contacte amb intel·lectuals i hereus dels exiliats espanyols, ja era una figura de talent, que va venir a Barcelona amb idees creatives i vocació d’aplicar-les. De via d’assaig pot qualificar-se el seu revolucionari pas per la llibreria Laie. [...]

Al costat de Marta Ramoneda, Ramírez ha portat la direcció de l’empresa [La Central] a l’indiscutible lideratge de la qualitat. El mètode que sembla senzill és rigorós a l’hora de seleccionar i classificar segons un temari seriosament repertoriat. Implacable guerra al bluf. Informació instantània amb solvents editorials i un sisè sentit per espigar, servir el lector, espavilat i exigent, o orientar l’aficionat enmig del confusionisme. Després, pensar un lloc per a cada llibre i exhibir-lo allà, curat per conspicus dependents professionals.

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 19 desembre 2009)

divendres, 1 de gener del 2010

I si ATTAC tenia raó?

per David Murillo Bonvehí (professor d’Esade-URL)

La setmana passada, els líders polítics de la UE van comunicar al Fons Monetari Internacional la necessitat de considerar urgentment l’aplicació d’un impost global sobre les transaccions financeres, l’anomenada taxa Tobin. Els qui recordem el paper fonamental jugat per ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions i per l’Ajuda als Ciutadans, una entitat d’origen francès d’extrema esquerra) en la promoció d’aquesta taxa, no vam poder evitar fregar-nos els ulls i demanar a una mà amiga que tingués l’amabilitat de pessigar-nos alguna part tova del cos.

Una pista de l’actual gir en la percepció sobre l’impost ja ens va arribar el mes d’agost passat, quan Adair Turner, president de la FSA, l’autoritat britànica sobre els serveis financers, s’anticipava i s’hi pronunciava a favor. Per fer-nos una idea de les magnituds de què parlem, es calcula que prop del 95% dels moviments de capital internacional són de caràcter especulatiu. És a dir, busquen executar operacions que juguen amb guanys de valor aconseguits en el curt termini, tot sovint en qüestió d’hores. Un bilió d’euros (dotze zeros darrere de l’u) seria el volum aproximat de capital que es posa diàriament en moviment només per especular amb divises.

La taxa proposada pels líders europeus, i que el ministre d’Afers Estrangers de França estima en un 0,005%, tindria dos beneficis immediats. Per una banda, incrementar els recursos públics. En un moment en què l’Estat espanyol té el dubtós honor de ser el primer país de la UE en l’anomenat índex de la misèria, un índex fet públic per Moody’s aquesta mateixa setmana que aplega el dèficit públic i l’atur combinats, la idea sembla pertinent. Per altra banda, l’esmentada taxa permetria disminuir la volatilitat de preus, els canvis de valor sobtats, que sobresurten com una de les dinàmiques centrals darrere de l’actual crisi financera. Per utilitzar la immillorable retòrica de la cimera europea de caps d’Estat i de govern, es tractaria de renovar el contracte social i econòmic entre les entitats financeres i la societat a la qual, almenys teòricament, serveixen.

Els crítics, les entitats financeres, la Xina, el mateix FMI i l’administració Obama, ja prou ocupada a resoldre problemes domèstics per, a sobre, involucrar-se en batalles tan quixotesques com aquesta, ja han dit que altra feina tenen. El mateix James Tobin, fart de veure el seu nom compromès amb un moviment anticapitalista que el volia situar ideològicament en l’extrema esquerra, va abjurar de la taxa abans de morir. Efectivament, qui vulgui trobar-hi problemes d’implementació, en trobarà. Tres de principals. Un: per tenir èxit ha d’aplicar-se globalment, arreu. Dos: menysté la capacitat dels especuladors de trobar sistemes alternatius per esquivar l’impost. Tres, particularment rellevant per als qui temen l’administració pública: és un impost que recau en les molt fal·libles mans de les autoritats públiques.

Tanmateix, davant de les mancances en la seva aplicabilitat, molts es resisteixen a deixar que l’alternativa sigui la inacció. La llista de suport a la taxa Tobin no només prové de les autoritats europees i de la població desitjosa de fer pagar al sector financer almenys una part del cost d’aquesta crisi. Per citar premis Nobel, la llista a favor de la taxa començaria amb Krugman i Stiglitz i molt probablement hauria seguit amb el recentment traspassat Paul Samuelson, que, tot just dos anys enrere, va arribar a demanar perdó públicament pel seu rol en la fabricació del que Warren Buffet anomenaria “les armes financeres de destrucció massiva”.

Caldrà recordar dues lliçons no prou ben apreses. Una: tenim problemes globals (el canvi climàtic, la regulació financera, la lluita contra els paradisos fiscals, el terrorisme integrista...) i contra això només Estats-nació. Alguns ni tan sols això. Cal, doncs, més i millor globalització. Dues: com deia Schopenhauer (i crec que és la segona vegada que el cito en aquestes planes des de l’inici de la crisi, el lector perdonarà) tota nova veritat travessa per tres etapes diferenciades. Inicialment és menyspreada, després és objecte d’una oposició violenta i finalment passa a ser acceptada com una cosa autoevident.

(Avui, 19 desembre 2009)