Les imatges amateurs copsen el que les oficials no poden captar, sobretot en casos d’agressions i atemptats
Ha tornat a passar i per partida doble. Dos moments d’impacte, dues agressions molt semblants, a Berlusconi i al papa, no han pogut ser retransmeses de veritat fins que no han arribat a les redaccions televisives les imatges d’un amateur que corria per allà. En el cas del primer ministre italià, les primeres imatges de la RAI mostraven Berlusconi pujant al cotxe i dins del cotxe, amb la cara ja ensangonada, però no ensenyaven res del moment de l’agressió. Malgrat que el càmera ja gravava, en el moment que estava a punt de produir-se l’atac incomprensiblement es va distreure i es va dedicar a filmar d’on venia el vent. Les imatges vertaderes de l’objecte llançat contra el premier no es van veure fins unes hores després, i provenien d’algú que filmava des de l’altra banda, entre el públic, al costat de l’agressor. A partir del moment que aquestes imatges van arribar a les redaccions passaren a ser les de referència.Pitjor encara va ser la retransmissió en directe de la Missa del Gall. Malgrat el gran dispositiu de càmeres fixes que retransmetien l’acte, només es va proporcionar un pla general estàtic i difús del moment de l’atac al papa. Hores després, una nova imatge amateur va venir a ensenyar-nos com la dona vestida vermella s’enfilava, saltava la tanca i se n’anava a abraçar [sic] el pontífex.
Com que això seguirà així, serà millor que les televisions desplacin productors als llocs dels fets, en comptes de realitzadors. Productors que facin tractes in situ amb els amateurs que han capturat la imatge de l’inesperat. Davant la cotilla de la imatge oficial, és hora de reconèixer aquests brots espontanis que treuen suc de les noves tecnologies. Perquè d’ells seran les pantalles.
(Cultura/s, 6 gener 2010)
